FÍSICA O QUÍMICA. Mediterráneo. 25.06.09

La setmana passada vaig publicar a este diari un article, en el que innocentment jugava amb la idea que els polítics municipals participarem en algun programa de televisió. Parlava concretament de “Perdidos en la tribu”. Una persona em va dir que jo no era respectuós, que l’article podria ferir susceptibilitats.
Que va! El que no és respectuós són algunes lectures. L’article era amable, el problema és si algú va imaginar el que l’article no deia. Podria ser feridor imaginar-me a mi vestit com un himba amb un “dodotis” d’eixos fets amb pell de nyu, amb les natges a l’aire. Això si que puc imaginar que resulte lleig de vore, però és que jo no ho vaig proposar.
Trobe que resultaria irrespectuós si hagués dit que algú de l’equip de govern fumava fulles de plataner com els mentawai, però ni ho vaig insinuar, simplement perquè no m’interessa el que fan en la seua vida privada. Tot i que si es descobrís que fumen eixes coses, s’entendrien algunes de les seues declaracions.
No, no. No era gens irrespectuós l’article. Tot està en els ulls de qui llegeix. Imaginem sinó, què hagués passat si se m’hagués ocorregut dir què la corporació havia de fer un cameo a “Física o Química”. Buff, no vull ni pensar-ho.
Tothom identificaria al Gorka, el masclista gracioset que explica acudits homòfobs o que troba que algunes dones “s’ho busquen”, però després es posa a primera fila en les concentracions contra la violència de gènere. I a Julio, el xulet pagafantas, capaç de ballar-li els nanos a tothom amb un somriure benqueda, però més fals que Urdazi llegint la sentència de CCOO.
També es reconeix de lluny a Paula, la que perd més temps pentinant-se que moblant-se el cap. O Quino, el catòlic fervent, que pateix la lluita entre el rosari i la bragueta. O la Ruth, tan mona ella, i sense cap personalitat, ara es droga, ara es bulímica, ara ... la gent sense principis ni ideologia, imiten.. O Violeta, amb el seu complex de Piolin, “ningú no m’estima”, o Cabano...no de Cabano no en tenim cap.
A mi m’agrada Fer, el gai orgullós de ser-ho, i la Yoli, la poligonera honesta. M’agrada Berto, el cambrer quinqui, que intenta treure’s el graduat. Gent senzilla, transparent, sense artificis. D’estos n’hi ha menys a la política.
On no podríem eixir de cap manera és en l’Alqueria Blanca. Uns perquè no parlen valencià, altres perquè no voldrien tornar. Pensen que “contra Franco vivíamos mejor”.