CAMPSSANDRA - COPE Castell´17-05-10

Si creiem la mitologia grega, Cassandra era filla d'Hèrcuba i Príam, rei de Troia (amb l’amable permís de Brad Pitt). De menuda es va quedar dormida junt al seu germà Helen, al temple d’Apol·lo. Les serps sagrades de l’altar del déu van llepar-los les orelles, i amb este salivar acte, li conferiren el do de la profecia.
De joveneta va fer-se sacerdotessa d’Apol·lo, i sembla que este va tirar-li els trastos, i com ella va dir que no, el venjatiu déu va fer caure sobre ella la maledicció que mai ningú no creuria els seus pronòstics. Ben mirat, una crueltat que deixava sense sentit les seues dots endevinatòries. De fet, es va cansar de repetir que Troia cauria en mans dels invasors i ningú no la cregué.

Pobra Cassandra.

Paco Camps, fill polític de Rita Barberà també es va deixar llepar l’orella per un bífid escurçó de nom Zaplana. Este déu menor, poc abans d’anar a l’Olimp madrileny a fer carrera, li va dir a cau d’orella al jove Camps “et concediré el do de l’Honorabilitat, però tu m’has de cuidar el galliner”. “Recorda -li va dir- allò que Dèdal va advertir al seu fill Ícar, sobre que havia de volar a una altura mitjana. Si voles molt baix, la humitat obstruirà les teues ales, i si ho fas molt alt, la calor fondrà la cera. No et separes de mi i no et passarà res."

Però Camps ja tenia previst el Plan C. Tenia molta confiança en si mateix, tanta confiança que va decidir volar. Volar alt i sol. I quan el déu més bronzejat va creuar las Hoces del Cabriel, va oblidar els consells, i sovint el Consell. Es dedicà a organitzar grans festes i bacanals, amb convidats de luxe, fins i tot el Papa de Roma hi anà.

Va fer fora del seu entorn aquells qui havien servit Zaplana, va crear al seu voltant una nova aristocràcia. La dels Costa, Campos, Rambla, Cotino... Va obrir les portes del Palau de la Generalitat a una colla de tafurs, de jugadors d’avantatge, de comissionistes de la infàmia. Un perillós grup de panxa contents, més pròxims a la màfia que al perfil d’homes de negocis, i es llençà pel tobogan del luxe immerescut, i acceptà regals absurdes, per ell i la família, a canvi de qui sap què.

Però volà tan prop del sol que les ales es fongueren. Encara no ha perdut formalment l’Honorabilitat del càrrec, però no li queda cap honor. Com a Cassandra, ja ningú no el creu quan parla.
Ningú no el creu quan diu: “yo me pago mis trajes, claro que me los pago”, “ya sólo quedan uno o dos escalones para que todo quede claro” o “estamos todos muy unidos”

Diu la mitologia valenciana, que cada colp que Camps passa prop d’un jutjat, parla amb un advocat, fiscal o jutge, se sent la maliciosa rialla de Zaplana. Ves a saber!