"ELOGI DE LA DIFERÈNCIA" - COPE Castelló - 01.05.10

Recorde haver llegit un article del gran Quim Monzó, en el que es sorprenia (poc, val a dir-ho) del fet que a la cosmopolita Berlín, la majoria dels cartells, anuncis, cartes de restaurants, etc, estiguen només retolats en alemany. I Berlín, era i és, la ciutat més culturalment avantguardista del vell continent.
Esta aposta per la llengua pròpia evidencia, si més no, dues coses; la primera, que no és certa del tot la supremacia de l’anglés a Europa, i la segona, que es pot ser d’allò més cosmopolita, sense renunciar als teus trets culturals. Tot un exemple.
En canvi, a Madrid, les coses es desenvolupen molt altrament. Si tens interés, pots saber com es demanen uns "callos a la madrileña" en unes quantes llengües europees, només llegint la carta i sense moure el cul (Esel, Ass, Cul, Asino) d’una terrassa de la Plaza Mayor de Madrid.
En este sureny racó de la Unió Europea, és cada colp més habitual entrar a un restaurant i trobar el menú escrit en espanyol, anglés i francés. En alemany també en alguns llocs més singulars, i si el restaurant és italià, és possible trobar un homenatge a Dante Alighieri, tot llegint tagliolini, pappardelle, tagliatelle, o fins i tot els socorreguts penne al pesto, que es fa de tan mal dir la primera vegada.
En canvi, si un pretén mantenir una actitud de dignitat lingüística, és a dir, usar amb normalitat i naturalitat la seua llengua pròpia, a la seua ciutat, i en tots els ambients (com fan els alemanys a ca seua), no passa un dia, un sol dia, que no l’acusen de mal educat o radical, o de totes dues coses. De vegades pel innocu fet de preguntar si el restaurant té carta en valencià. Potser són la mateixa gent a la que he sentit queixar-se de que en determinada carnisseria els cartells amb els noms de les peces de carn està en romanès.
Quan un reclama el seu dret d’usar el valencià com llengua privada i pública, el dret a ser atés en la seua llengua per l’administració (i per tant reclama l’obligatorietat del requisit lingüístic per tot el funcionariat), aleshores et titllen de xenòfob. D’atemptar contra la convivència. Et diuen radical. Això per no parlar de quan es reclama el dret d’usar la llengua pròpia al Senat, per exemple, i veus com amaguen el seu odi a la diferència, la seua voluntat uniformitzadora, darrera dels costos econòmics, ocultant que només l’esquadra d’aviació que dibuixa una efímera bandera espanyola al cel el dia de les forces armades, costa infinitament més del que val un servei de traducció per tot l’any.
Aquells qui que planten cara a l’avanç de l’anglés com "lingua franca", usant el dret a salvaguardar l’espanyol com llengua pròpia, amb la ñ i tot, són els mateixos que s’oposen a l’ús normalitzat del valencià, i em diuen radical per exigir que la gent escriga correctament el nom de la meua filla, Gal·la, amb ela geminada.
Jo no vaig triar ser valencianoparlant, com Klaus Schulze no va triar que l’alemany fos la seua llengua. Simplement ell amb èxit, jo barallant-me tots els dies, pretenem viure amb fidelitat a la nostra llengua i cultura. Són els monolingües obstinats, els uniformitzadors, els qui pretenen empobrir-nos culturalment, i encara tindran la barra de considerar-se més avançats, més cosmopolites.
La diferència és un valor afegit. I no és una postura d’esnobisme pueril, perquè ben mirat, jo no sóc diferent, els diferents són els altres.