Rellegisc el Gènesi. “En el principi creà Déu els cels i les terres”. No diu res d’Espanya de moment. “I la terra estava desordenada i buida, i les tenebres...” continua sense aparèixer Espanya; continuem: “I digué Déu; siga la llum, i la llum sigué”. Res, salte al segon capítol i veig que Jehovà Déu, va plantar un hort a l’Eden, però tampoc no sembla fer referència a Espanya. I no consta que Adam es digués Martinez, ni Eva, López o Ruiz.
Espanya no ha existit sempre, ni sempre ha estat igual. L’Espanya que ara coneixem té en realitat quatre dies. Naix dels matrimonis entre obsoletes cases reials i de les guerres que estes famílies i la seua nul•la descendència van generar en moments puntuals de la història.
Els valencians som espanyols “por justo derecho de conquista”, com ho són els catalans. Ambdós, perdedors en una guerra de successió, que imposà els Borbons. Imposà els Borbons, ens robà els Furs, ens prohibí la llengua i cremà no poques de les nostres viles i ciutats. Així es va construir Espanya. Esclafant els drets històrics de pobles precedents.
L’Espanya de la Constitució de Cadis (per cert, amb més recorregut jurisprudencial arreu del món que no la del 1978) incloïa territoris que pocs anys després van tenir les seues pròpies constitucions nacionals.
Alguns dels diputats constituents com Miguel Ramos Arizpe, o el xilé Fernández de Leiva, el peruà Vicente Morales Duárez, o l’ecuatorià José Mejía Lequerica, van ser entre 1820 i 1830 constituents de les noves nacions emancipades del jou espanyol.
La generació del 98 va plorar la pèrdua de Cuba, de Filipines i de l’Espanya imperial d’ultramar. Espanya canviava les seues fronteres.
L’Espanya de Franco tenia representants (si és que algú no triat democràticament pot considerar-se que representa res) dels territoris africans que hui són Marroc o Sàhara Occidental...
Espanya tampoc no naix el 1978 amb la Constitució actual, per molt bé que els hi vaja a alguns explicar així la història. El cert és, però, que els drets nacionals previs a la Constitució sobreviuen a la Constitució. I esta, no és més que un element jurídic importantíssim, però fill d’un moment, una situació i unes circumstàncies. Fill també del règim anterior i del soroll de sabres a les casernes militars, que en condicionaren l’articulat i l’esperit.
El passat podrà interpretar-se, però només els necis poden obviar-lo.
Només els necis creuen que la història és pot congelar en un status quo que els convinga. Com si la història, en lloc d’una pel•lícula, fos una fotografia.
I no ho és. La UE ha canviat en pocs anys d’una forma tan sorprenent com inesperada. Fins i tot s’han donat processos de canvis de fronteres en estats membres. La RFA va fer una OPA no sabria dir si hostil sobre la RDA, que va quedar annexionada, i integrada de facto a la UE. El 2001 s’incorporà a la UE un nou territori africà, perquè França canvià les seues fronteres tot incorporant Mayotte al seu territori nacional; perquè així ho decidí en referèndum Mayotte, no França. La part, no el tot. I vorem en que acaba Bèlgica, o com evoluciona Regne Unit.
Les fronteres canvien, i poden fer-ho de forma democràtica. Alguns però, els qui els tenen, segueixen pensant que que els canons es van inventar per dibuixar fronteres. No cal més que llegir la Constitució del 78.
4 comentaris:
Com dia Llach en la manifestació de dissabte a Barcelona em toca els collons desprès de 30 anys que les lletres encara tinguen tota la vigència.
Jordi Pujol ha confessat la seva errada de càlcul al esperar que ells canviarien.
Cap societat en la historia ha mantingut el bilingüisme. Al final una de les dos llengües s’imposa.
El exemple històric en la repoblació del nostre territori es una mostra. Pobles inicialment bilingües van acabar decantant-se totalment pel valencià o pel castellà. Cap va mantenir el bilingüisme social.
La militància ciutadana es estèril i dèbil si no hi-ha un estat que recolzi materialment i doni suport immaterial al esforç .
Si un idioma no es necessari per viure en un territori morirà.
Dels enunciats anteriors, cap d’ ells opinió, i d’altres que es podrien afegir es dedueix que la única solució es estat propi.
On em arribat com partit desprès de 30 anys de política correcta?.
Proposo fer arribar les realitats culturals, polítiques i sociolingüístiques al nostre poble amb tota la cruesa i el dramatisme que tenim actualment. Jo soc de la opinió que pitjor no podem estar i que per tant tenim poc a perdre. La intervenció de Joan en el post anterior es molt tendra, el teu amen vull intuir, amb el risc de intuir, no diu tot el que calles.
Finalment sempre amb optimisme cal dir un altre enunciat. En Finlàndia la recuperació lingüística del finès va començar amb un 70 % de usuaris del suec a la capital Hèlsinki.
Que cal esperar en València, miracle o estat ?.
Per fer boca a la reflexió deixo el enllaç a una lletra que pot anar molt be rellegir.
http://www.kumbaworld.com/?q=node/8&idcanco=86
no diu tot el que calle, no.
Hola amics,
tinc clar que cap poble no l'han emancipat, s'emancipa.
és evident que no podem esperar que la gent de fora de la Comunitat Valenciana o Catalunya ens salvin.
no han de fer res, es tracta que s'hi vegin obligats, com la fruita que cau madura
cordialment,
No pretenc en cap cas que ens salve ningú. Encara si l’UNESCO ens declara tribu en perill d’extinció ens ho haurem de fer tot solets.
Tal volta ens hem de autodiagnosticar i assumir que la realitat sense embuts es l’única manera de recomençar. Ara be, recomençar en una direcció nova, donat que hem vist que el camí que estem seguint, als qui han anat molt mes lluny del que nosaltres estem, no els hi val per res.
Dic que no perdem mes temps en el camí que estem, que agarrem l’altre i arribem on arribem.
La gent jove que es pot enganxar, i que es el futur, no crec que estiga per tebieses, i els tebis que encara no vulguin veure la propera desaparició del homo valencianus per a que fan falta? .
Que serà el BLOC sense homo valencianus ?
Hi ha moments en la història que les corrents flueixen i o s’aprofiten o passen.
Es com el tema de la taronja...
Publica un comentari a l'entrada