"TRANSICIÓ INACABADA" - COPE Castelló - 21.02.11

El proper dia tres, a la llibreria Babel es presenta el monogràfic de la revista "Afers" que du per títol «Transició política i qüestió nacional al País Valencià».

És tracta d'un interesantíssim recull d'articles multidisciplinars signats per diferents autoritats acadèmiques. Vull destacar al brillant historiador castellonenc Ferran Archilés, Premi Ciutat de Castelló d'Humanitats l'any 2001, pel seu treball “Parlar en nom del poble” sobre el republicanisme castellonenc.

M'han convidat a presentar el llibre i a la taula rodona subsegüent, i em fa doble il·lusió.

D'una banda, perquè compartiré taula amb Vicent Pitarch i Toni Porcar, dues persones que m'han precedit com portaveus del valencianisme a l'Ajuntament de Castelló, i dues persones per les que sent una profunda admiració personal.

D'altra banda, perquè la transició és la primera època amb entitat històrica de la que guarde memòria personal. Vull dir que si hagués de presentar un llibre sobre la república no en sé pràcticament res, i no ho faria a gust. En canvi, la transició em va pillar amb una edat suficient com per poder parlar-ne en primera persona.

He de pensar un poc el que diré, però de moment se m'acut que algunes coses tampoc no han canviat tant. O dit d'un altra manera potser la transició valenciana no s'ha acabat del tot. Han passat 30 o 34 anys, i algunes coses estan exactament com estaven.

L'any 1976 es va estrenar la pel·lícula “La ciutat cremada”, d'Antoni Ribas. Era una pel·lícula rodada en català, però a Castelló va arribar en castellà. Enguany, 35 anys després, la pel·lícula “Pa negre” d'Agustí Villaronga, rodada també en català, a Castelló va arribar en castellà. Res no ha canviat.

Fa més de 20 anys, cridàvem pels carrers de Castelló: “volem TV3, Aitana no val res”. Un crit que ressonava amb força al meu cap, la vesprada del dissabte, quan amb més d'un miler de persones ens concentràvem a la Plaça Santa Clara per reclamar poder continuar veienT TV3. Una reivindicació que hauria de ser, i és, incomprensible en ple segle XXI, i després d'un quart de segle de veure-la amb normalitat.

També recorde amb nitidesa com el 1976 recollíem signatures a la Plaça la Pau o al Ribalta per la legalització dels partits polítics. Demanàvem signatures, suport popular per una cosa que hui sembla tan lògica (tret potser de al País Basc) com que la gent puga organitzar-se políticament a través de partits i triar a qui vulga que els governe. Este dissabte passat, amb altres membres de la candidatura municipal del BLOC, estàvem a la Plaça Major recollint signatures per posar en marxa una ILP que garantisca l'educació gratuïta de zero a tres anys. Qualitat de vida. Inversió social que trenque diferències, que concilie la vida familiar amb la laboral i que done a tots els xiquets i xiquetes idèntiques oportunitats davant la vida, amb independència de la família on han nascut. Coses que en plena transició, jove com era, pensava que faria el sistema democràtic, d'ofici.

A la Plaça Major dic que érem, en aquella plaça on l'any 1979 aplaudíem a mans plenes quan veiem onejar la senyera tants anys després. Qui ens anava a dir que 25 anys després hauríem de batallar precisament els nacionalistes per tal que la bandera de la Unió Europea acompanyés les altres banderes a la Casa Consistorial. I 30 anys després encara no hem aconseguit que onege a la Casa dels Caragols, delegació del govern valencià a la nostra ciutat. Alguns tenen por de que es visualitze que més enllà d'Espanya hi ha una identitat col·lectiva, com hi és per davall.

Transició inacabada.