
Llisc sense gaire sorpresa les
declaracions de la portaveu d’IPV, on reclama per al que va ser una fallida coalició electoral per les generals, un estatus semblant al de Convergència i Unió.
Està bé. És una opinió respectable. Probablement sorprenga que busquen eixa analogia un partit que s’ha afartat de fer declaracions ofenedores contra el BLOC perquè segons deia, era massa pròxim a Convergència. Ja entenc, que la similitud que proposa té a vore amb el model de federació de partits, i no amb l’ideològic, però com exercici de debat em sembla interessant fer algunes reflexions.
Convergència i Unió, va nàixer com coalició electoral el 19 de setembre de 1978. El 2 de desembre del 2001 es va crear la Federació CiU. És a dir, que tots dos partits van funcionar (no sense diferents crisis) com coalició durant 23 anys, abans de parlar d’una unió més estable. Al llarg de tots estos anys, quan s’han produït divergències (cosa bastant freqüent) mai no han faltat veus al si de Convergència, partit molt majoritari al si de la coalició-federació, que han proposat un trencament, per enviar a UDC a una més que probable immolació dels democristians a les urnes. UCD mai no s’ha presentat sola a unes eleccions catalanes o municipals. Per tant, resulta impossible saber quina incidència electoral podria tenir. Però tot fa suposar, que els resultats no serien com per gosar iniciar un camí en solitari.
En l’eix esquerra-dreta, mentre Convergència és un partit que declara estar en l’àmbit de la socialdemocràcia europea, Unió és un partit cristianodemòcrata, amb un tendència marcadament més conservadora. Fins i tot dogmàtica i reaccionaria en temes de moral pública i llibertats socials.
Convergència és un partit marcadament nacionalista. En un moment determinat va apadrinar una operació d’aproximació a la política de l’Estat, encapçalada per Miquel Roca. Des d’aquella fallida experiència mai més no s’ha tornat a vincular a operacions “espanyoles” i en els darrers mesos ha protagonitzat un gir cap al sobiranisme. Per la seua banda, Unió és un partit amb un nacionalisme molt més moderat i fins i tot qüestionable. El seu líder, Duran i Lleida, té una evident ambició (criticada per portaveus de Convergència) d’implicar-se en governs de l’Estat assumint fins i tot ministeris. És a dir, una vocació d’ocupar en nom de la Federació, càrrecs públics que el seu partit no assoliria mai en solitari. Unió és un partit que va nàixer l’any 1931.
Quines són doncs les similituds? Francament escasses.
El BLOC Nacionalista Valencià apareix com coalició (d’UPV, PVN i alguns partis d’àmbit local) l’any 1998, per passar a ser federació l’any 2000 i finalment partit polític l’any 2002. En estes darreres eleccions municipals del 2007 el BLOC va aconseguir poc més de 300 regidors (dels que una vintena llarga són alcaldes) i una diputada provincial per Castelló. Actualment compta amb més de 2400 militants. Ideològicament és un partit nacionalista que es reclama als seus documents públics, indistintament com d’esquerres i progressista.
Iniciativa del Poble Valencià, és un partit que naix l’octubre del 2007 i que mai no s’ha presentat a cap elecció. El seu naixement s’emmarca en la fractura interna al si d’EU i la presa de posicions dins d’eixa coalició. IPV diu representar la modernització de l’esquerra tradicional i aposta pel federalisme. Naix amb la vocació de continuar al si d’EU. Només quan IU reconeix com candidats propis al País Valencià, els triats per una fracció diferent, IPV pren la decisió d’abandonar EU. Però no ho fan els seus militants (que segons referències publicades i posades en boca d’alguns dels seus dirigents estarien al voltant de 100 persones a tot el país), ni tan sols els seus càrrecs electes (tots ells triats sota les sigles d’EU), sinó només aquells que han de formar part de la coalició amb BLOC i Verds-EE, per les generals del 2008, i alguns cassos excepcionals.
En les recents eleccions europees, Iniciativa ha donat suport a EU, des de fora, ja que EU no acceptava candidats d’Iniciativa. Mentre el BLOC formava part d’una coalició amb els principals partits nacionalistes de l’Estat. Mal principi per una relació estable, si en la primera ocasió que hi ha de treballar plegats, Iniciativa prefereix desmarcar-se i recolzar el partit del que van ser expulsats alguns, i que van abandonar altres.
Pel que fa a Diputats autonòmics, totes dues formacions en tenen 2, i tots triats junt amb 3 d’EU, sota les sigles de Compromís. Resultant ara ociós recordar la situació de la coalició, i més ociós encara intentar esbrinar qui aportà tants o quants vots. Tot i que les xifres de record de vot publicades pel CIS, confirmen que el grau de fidelitat del BLOC va ser proper al 100% mentre que el d’EU (incloent l’actual IPV que és una part d’Esquerra i País) va ser molt menor.
Desconec, i dubte que hores d’ara ningú puga saber-ho, quin futur li espera a esta col·laboració que naix, segons els acords signats, amb vocació d’estabilitat. Però caldria, potser, demanar prudència, senderi i sentit comú, a qui aposta per cremar etapes a una velocitat que no sembla raonable. Hi ha coses que no ajuden. Ni ajuda la fe dels conversos, ni ajuda la pressa poc reflexionada, ni ajuda gens ni miqueta les pretensions de construir teulades, quan els fonaments encara no sabem si tenen més sorra que ciment.
Segurament s’hauria de començar per reconèixer l’hegemonia del BLOC i cedir la Sindicatura del Grup Parlamentari, a Enric Morera.
Un paral·lelisme com el que proposa la portaveu d’IPV té alguns riscos. Bàsicament per a ella mateixa.
Sembla evident que al BLOC li tocaria jugar el paper de soci majoritari, de Convergència doncs; mentre a que IPV li tocaria representar el del soci menor que és Unió. De fet, a les generals ja vam tenir l’ocasió de provar la formula, fins i tot, va encapçalar les llistes conjuntes una representant del partit minoritari (Com Duran i Lleida. Amb la diferència que Duran va aconseguir uns excel·lents resultats per la coalició, i Isaura Navarro un fracàs sense pal·liatius.)
El BLOC doncs, un partit amb una estructura consolidada, i un electorat que no ha deixat de créixer (lentament però sostinguda) en els darrers anys. Parlem d’un partit amb una clara vocació nacional, progressista, amb un discurs de construcció i un llenguatge moderat. Convergència.
IPV, un partit per fer, sense càrrecs públics propis (ja hem dit que tots van ser electes sota les sigles d’EU), sense constància possible de quin recolzament popular poden tenir, amb un palesa voluntat de participar en la construcció d’una esquerra espanyola de tall federal, un llenguatge polític més radical. Unió.
No sabria dir qui representaria Artur Mas al País Valencià, per similitud en el càrrec hauria de ser Morera. Però Duran i Lleida seria òbviament la portaveu d’IPV. Comparteix amb ell la voluntat d’ocupar un espai en la vida pública, que en solitari li negarien les urnes.
PS
Per alguna raó que desconec a la foto apreixen tots els logos tret del del BLOC