Tinc per segur que el Vicealcalde Moliner és un home llegit, i done per cert que a nivell cognitiu està del tot desenvolupat. Per exemple, segur que ell sap que el Sherlock Holmes d’Arthur Conan Doyle, en cap de les 4 novel•les i 56 relats mai no va pronunciar la cèlebre frase: “Elementary, my dear Watson”.
Eixes coses passen. De tant de llegir-ho o de parlar-ne, acabem convençuts que el text diu el que ens agradaria que digués, o el que ens convé que diga. I això és el que li passa a Moliner quan diu que el projecte del TRAM pel Ribalta recull les llambordes de color roig. Com ho són al carrer Colom i com està previst que siguen a tota la via reservada. Oblida, jo diria que voluntàriament, el Sr. Moliner, que la Conselleria de Cultura, per acceptar l’agressió al Parc Ribalta, que no oblidem és un BIC, va imposar una sèrie de condicions, entre d’altres “los pavimentos [...] deberán realizarse con colores más discretos y acordes con el parque”.
Si hi pensen, voran que el Dr. House és una mena de seqüela televisiva de Sherlock Holmes. Tots dos addictes a opiacis, tots dos amb una ment deductiva fora del comú, i tots dos, també, amb poques habilitats socials (i desenes de detalls que fan de la sèrie un homenatge a les novel•les). Doncs bé, jo crec que el Dr. House diagnosticaria al Sr. Moliner dues malalties. Primer com a daltonià, per la seua dificultat en distingir el roig d’un “color discret”. I segon, que pateix la síndrome del palimpsest. La síndrome no existeix, me l’he inventada jo, però el palimpsest sí. Es dóna este nom als documents antics reutilitzats. Quan antigament el suport era el pergamí, i donat que n’hi havia pocs, es reutilitzaven reescribint sobre textos antics, sovint mal esborrats. I això és el que li ha passat al pobre Moliner amb la documentació que fa referència al TRAM al seu pas pel Parc Ribalta.
Es veu que l’home, avesat com està a llegir entre línies, ha obviat els informes posteriors i només té ullets per al projecte original. Però això no va així, ací el que val és el darrer dels documents, i en el darrer, la Conselleria condiciona l’autorització. Palimpsest, han reescrit sobre allò escrit. “Elementary, my dear Moli”.
Eixes coses passen. De tant de llegir-ho o de parlar-ne, acabem convençuts que el text diu el que ens agradaria que digués, o el que ens convé que diga. I això és el que li passa a Moliner quan diu que el projecte del TRAM pel Ribalta recull les llambordes de color roig. Com ho són al carrer Colom i com està previst que siguen a tota la via reservada. Oblida, jo diria que voluntàriament, el Sr. Moliner, que la Conselleria de Cultura, per acceptar l’agressió al Parc Ribalta, que no oblidem és un BIC, va imposar una sèrie de condicions, entre d’altres “los pavimentos [...] deberán realizarse con colores más discretos y acordes con el parque”.
Si hi pensen, voran que el Dr. House és una mena de seqüela televisiva de Sherlock Holmes. Tots dos addictes a opiacis, tots dos amb una ment deductiva fora del comú, i tots dos, també, amb poques habilitats socials (i desenes de detalls que fan de la sèrie un homenatge a les novel•les). Doncs bé, jo crec que el Dr. House diagnosticaria al Sr. Moliner dues malalties. Primer com a daltonià, per la seua dificultat en distingir el roig d’un “color discret”. I segon, que pateix la síndrome del palimpsest. La síndrome no existeix, me l’he inventada jo, però el palimpsest sí. Es dóna este nom als documents antics reutilitzats. Quan antigament el suport era el pergamí, i donat que n’hi havia pocs, es reutilitzaven reescribint sobre textos antics, sovint mal esborrats. I això és el que li ha passat al pobre Moliner amb la documentació que fa referència al TRAM al seu pas pel Parc Ribalta.
Es veu que l’home, avesat com està a llegir entre línies, ha obviat els informes posteriors i només té ullets per al projecte original. Però això no va així, ací el que val és el darrer dels documents, i en el darrer, la Conselleria condiciona l’autorització. Palimpsest, han reescrit sobre allò escrit. “Elementary, my dear Moli”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada