"LA DISPUTA" COPE-Castelló - 20.09.10

La Disputa de Barcelona tingué lloc el 1263 de l’era cristiana i el 5.023 de l’era jueva, concretament, els dies 23, 26 i 27 del mes de juliol. Esta discussió va ser presidida pel Rei Jaume I al seu propi palau. Es tractava d’una disputa teològica sobre si com mantenien el cristians Jesús de Nazaret era el Messies, o si com afirmaven el jueus, el Messies encara estava per venir. Per la part jueva argumentà el metge i rabí de l’aljama de Girona, Moixé ben Nahman, Nahmànides, també conegut en hebreu pel acròstic Ramban, i pel seu nom català de Bonastruc ça Porta. Per part cristiana el jueu convers al cristianisme, Pau Crisitani, de Montpeller. Tot transcorregué en presència del inquisidor dominic Raimon de Penyafort.

Ramban va alçar-se nítidament amb la victòria, tant és així, que el propi Rei el recompensà amb una borsa d’or. Malgrat això, Pau Cristiani, tenia la darrera paraula sobre la veritat del cristianisme i la vinguda del Messies, així que de poc li valgué la brillant presentació, l’habilitat argumentativa i la capacitat dialèctica al talmudista, qui va haver d’agafar el camí de l’exili. Anys després morí a Israel.

No només el guanyador va ser expulsat del seu país, deixant darrera família i bens materials, sinó que malgrat la victòria, el 29 d’agost de 1263, només un mes més tard de la Disputa, els jueus de la Corona d’Aragó van rebre l’ordre d’eliminar del Talmud tots els passatges que feien referència a Jesús i Maria. La doble injustícia. Aniquilar qui tenia la raó, i canviar la “veritat” del còdi del judaisme, per imposar una nova “veritat”. Una “veritat” incerta, que no tenia més suport que el fet de ser defensada per una majoria que compta amb tots els ressorts del poder.

Estic lluny, llunyíssim d’atresorar les virtuts que adornaven a Benastruc ça Porta. Ni tinc el seu profund i erudit coneixement, ni la capacitat dialèctica que sumada a la seua sapiència, li posà franca la victòria. Però de vegades tinc raó. Poques potser.

Sovint, però, els meus adversaris polítics, forts de la seua majoria absoluta, actuen com Pau Cristiani i Raimon de Penyafort. Sí. Amb la insuficient preparació del primer, però forts de saber que tenen la partida guanyada, perquè el poder polític està amb ells. I amb la vocació de revenja i punició de l’inquisidor Penyafort. Així, algunes de les nostre argumentades propostes, ensopeguen amb una qüestió de “fe vertadera”. La dels del PP de tota la vida i alguns conversos, tot ells, val a dir-ho, amb certs tics inquisitorials. De vegades en la pràctica, d’altres, mirant cap un altre costat quan el seu partit ho practica.

Perquè amb dolosa freqüència, propostes que neixen del treball d'oposició constructiva que procura fer el BLOC, no són tingudes en compte, perquè no han estat proposades pel PP, posseidors de fe vertadera. I això és el que resulta més dolorós, que la ciutat perga oportunitats, per l'arrogancia

d'aquells, que a sobre et miren per damunt el muscle, amb estudiada displicencia; tot i saber que has confrontat informes tècnics a la vacuitat del seu discurs ideològic.

“És la meua opinió, tu tens la teua i jo tinc la meua”, diuen. I dit així pot semblar fins i tot raonable. Però no ho és. No, no ho és. Posen la frase en boca de Belen Esteban, discutint a Stephen Hawking les seues teories sobre l’origen de l’univers, i voran com no ho és. Tot això, insistint, en que nosaltres tampoc no tenim sempre la raó.