Sovint reduïda a “sang, suor i llàgrimes”, esta és l’única oferta que va ser capaç de fer el 13 de maig del 1940, l’aleshores Primer Ministre Britànic, Winston Churchill al poble britànic, esglaiat per la Segona Guerra Munidal.
Tampoc no era una frase de collita pròpia, ja l’havia usat Theodore Roosevelt, en un discurs pronunciat el 2 de juny de 1897. I abans que ell, Giuseppe Garibaldi el de juliol de 1849, quan va reunir les seues forces revolucionaries a Roma.
Dic això, perquè sense voler banalitzar-la, i molt menys fer l’espantós ridícul de voler-me posar a l’alçada d’estos tres homenots de la política, em tem que caldrà repetir-la moltes vegades durant la propera campanya electoral, i sobretot a partir del dia 23 de maig. Especialment la paraula desapareguda del tríptic, toil, que podríem traduir per “esforç”. Perquè venen quatre anys molt durs. Duríssims.
Deixe per als historiadors, economistes, politòlegs, taxistes i tertulians de Sálvame, l’anàlisi que ens permeta esbrinar l’origen de la crisi. També a la seua sapiència encomane que algun dia ens diguen en quin percentatge s’ha de repartir les culpes. I si hi ha més culpables que la crisi sistèmica, l’especulació, l’economia poc productiva, la mala traça del govern central no sabent reaccionar a temps, la despreocupada alegria de la Generalitat a l’hora de buidar la caixa, o la més que discutible capacitat de gestió de l’equip de govern municipal. Ja ens ho diran.
Jo sóc polític, i tinc responsabilitats a nivell local. Responsabilitats que confie en augmentar exponencialment si vostés ens fan confiança. I des d’eixa responsabilitat ja vaig anunciar en el passat ple de pressupostos la voluntat del BLOC de convocar el dia després de les eleccions als portaveus dels altres grups amb representació municipal, per liderar la recerca d’un consens sobre d’on haurem de retallar despeses els propers quatre anys. Perquè els retalls seran inevitables, i nosaltres no volem que se’n puguen resentir els serveis públics, com volem impedir que tornen a augmentar-se per sobre de l’IPC taxes i impostos. I creiem saber com fer-ho, tenim un pla econòmic de despeses, i inversions acuradament dissenyat.
Perquè... siguem sincers, no hi haurà més remei. Un altra cosa és que PP i PSOE no ho vulguen dir. I ja té carretades de dallonses, que haja d’assumir eixe paper el més menut dels tres partits. Que haguem de ser nosaltres, precisament nosaltres, qui mirem als ulls de la ciutadania i els hi diguem que sang no, però que esforç, suor i algunes llàgrimes, formaran part del nostre futur més immediat.
És possible que ens toque a nosaltres, perquè som els únics dels tres, que podem mirar als ulls de la gent sense haver de baixar la vista per vergonya de saber-nos parcialment culpables de l’actual situació. Uns ací, els altres allà, i plegats a tot arreu.
Quan Churchill va pronunciar aquella frase, tot just començava la Segona Guerra Mundial, i ell era ben conscient, que no hi havia més objectiu que “la victòria a despit del terror, la victòria per llarg i laboriós que siga el camí, doncs, sense la victòria, no hi ha supervivència”. I si em disculpen el to de proclama gairebé mística, nosaltres tampoc tenim més objectiu que la victòria. Nosaltres com a societat vull dir. Si ho fem bé, superarem esta crisi i la que ve, però serà dur. Molt dur. I la millor manera de començar a superar-ho, es assumir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada