No m’agrada la gent que fa la política des del fetge, des de la ràbia, des del cabreig permanent. No m’agrada. No em semblen persones intel·ligents ni em generen confiança.
Tinc el privilegi d’habitar en un espai polític, que potser no siga ideològicament equidistant entre PP i PSOE, però que sense dubte ho és respecte a les trinxeres, o de fet, a la trinxera, perquè sovint semblen habitar la mateixa. I des d’eixe espai, els escolte amb distància i esperit crític. Resulta francament esgotador, compartir taula, escó, despatxos, comissions, reunions, processons i actes públics, amb uns i altres; perquè dins de cada grup, hi ha sempre els apologistes de la misèria aliena (que sol coincidir amb els que menys capacitat d’autocrítica tenen, i per tant d’anàlisi intel·ligent). Esgotador sentir-los mormolar entre dents. Que si estos sempre fan no sé quina cosa, que si mai fan no sé quin altra, que si mira-la de que riurà la tia, que si només cal vore com saluda a no sé qui per saber com és, que si ens mira de reüll, que si sí, que si no... Esgotador, ja ho he dit.
Els uns amb l’arrogància i la supèrbia de les victòries electorals, criticant el posat, el vestit, el dit i el callat per els que fa 20 anys que perden i no semblen aprendre res de les derrotes. Els altres, instal·lats a la maledicència com vàlvula d’escapament de l’olla a pressió que és la seua derrota permanent, i la frustració que això els genera; criticant amb llengües com sabres la patxoca impertinent amb la que viuen els altres les victòries recurrents. I els uns i els altres llençat sottovoce, sagetes enverinades contra els propis companys de files.
No, no m’agrada gens esta forma de fer política. I a ells no els hi agrada la nostra. No els hi agrada que sapiguem administrar amb dignitat les contundents derrotes que rebem a les urnes, els minsos resultats. No soporten vore que som feliços, que ens entenem, que estem units i cohesionats, que treballem amb il·lusió, que gestionem el nostre espai institucional, amb desimboltura, amb eficàcia. No poden entendre, jo crec que fins i tot hi ha qui no ho soporta, que nosaltres visquem amb serenitat i sense frustració el tindre una representació molt curta.
I es que per ells només hi ha dues coses en política, la victòria pròpia i la derrota aliena. Dues aspiracions indissociables. No és prou guanyar, cal humiliar, desfer, massacrar, ofendre, i després anar a riure sobre les despulles de l’adversari, o anar a llençar sal sobre les ferides infringides.
A sobre, tots dos creuen que l’oposició és un càstig; una mena de sala d’espera sense vàter, on el temps passa lentament mentre la fisiologia se’t rebel·la. Viuen amargats, frustrats. Per això, els que per ara van guanyant, estan disposats a gairebé qualsevol cosa per mantenir-se al poder. Gairebé qualsevol cosa.
Nosaltres pensem que l’oposició és una oportunitat per treballar per la nostra ciutat. Tota la política ho és. És obvi que des del govern és pot ser més eficaç, més ràpid, més resolutiu. Però des de l’oposició es poden fer moltes coses, ser molt útil, ajudar a resoldre problemes. A condició, clar, de treballar molt.
I nosaltres que ho sabem, som feliços treballant per esta ciutat, des d’on vostés ens posen. Eixe és el secret del nostre somriure polític. Eixe que tant desconcerta als afectats pel restrenyiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada