"ENERGUMENS". Levante -EMV.03.11.07

Dissabte passat vaig assistir a la inauguració de la Fira del llibre antic i d'ocasió. És una de les fires que més m'agrada. Enguany, a banda d'alguna curiositat editorial, vaig trobar l'exemplar d'un llibre descatalogat que havia format part de la meua biblioteca fins que el vaig deixar a una amiga. Ara ha tornat a casa. Es el que es diu una compra de reposició. Vaig fer la visita de rigor a totes les casetes, acompanyant el Regidor de Cultura i representants de la Fira. De sobte, se'ns abraonà una parella de mitjana edat, qui dirigint-se a Mulet, s'identificaren "somos madrileños y del partido". Davant l'actitud educada del Regidor, la parelleta va començar la seua arenga: "Hay que arrasar", "aquí en la Comunidad Valenciana lo haceis muy bien", "hay que ser más duros", "machacarlos"... i se'ls hi anaven injectant els ulls de sang i inflant la jugular. Mulet, que és un home educat, em mirava amb cara de circumstàncies.
A mi el cos em demanava dir-los-hi, "señores, yo soy lo que ustedes llaman un rojo rompepatrias. Si quieren pueden tocarme para hacerse los interesantes entre sus amigos mesetarios". Però afortunadament, tinc prou més educació que ells. És quan escolte a gent així que estic més convençut que cal Educació per la Ciutadania. O com a mínim educació per a part de la ciutadania.
És un fenomen similar al del futbol. La transformació que patim (i ací m'hi he d'incloure jo parcialment) quan anem a l'estadi. Veus gent absolutament respectable en els seu dia a dia, que quan seu a Castàlia es transforma. He sentit algunes paraules d'eixes tan gruixudes, que en desconeixia l'existència. No se jo si Castàlia té aluminosi, però pel que ix de la boca d'alguns, no m'estranyaria gens ni mica que patira halitosi.
Però com deia Rojas Marcos, que va ser psiquiatre de l'Hospital Municipal de Nova York, mentre ací la política i el futbol serveixen per alleugerar tensió a crits, als EUA, on quasi tothom té armes a casa, la cosa és més greu. Mal de molts...

L'ALCALDE ALBERTO FABRA JA HA FET MÉS CIMERES QUE JUANITO OIARZABAL. Crònica. 02.11.07

"En la mar mansa i lluentosa que abaniquen les palmeres i a la llum de les Fogueres..." es van reunir dilluns els alcaldes de Castelló i Alacant, l'alcaldessa de València i el President de la Generalitat. Que van parlar? No ho se. No ens ho han dit. En la web municipal tampoc hi diu res, i això que sis regidors, sis, hi van anar. Supose que seria molt important, però no sembla que els importe explicar-nos-ho. Si fem cas a la premsa, van exigir que l'AVE arribe al mateix temps a les tres ciutats, que hi haja més policia, un millor finançament i totes eixes reivindicacions tradicionals del PP... En definitiva, que van fer un acte de campanya electoral pensant en març del 2008. I van visitar Alacant, qualsevol excusa és bona per menjar-se una bona coca de tonyina. I com és saladeta després supose que demanarien "agua para todos".

NOVA WEB. VISITEU-LA

http://www.salvemelribalta.net/

QUIN FÀSTIC!

El 14 de març del 2006, en este mateix bloc, vaig dir “Parle de Josety, però ell em preocupa menys. A ell el canviaran per un apartament a Marina d'Or”. Ha passat el temps, no gaire més del que vaig vaticinar, i Josety està fora de TVCS. L’han canviat per un apartament a Marina d’Or, o dit d’un altra forma, l’entrada de Marina d’Or com soci majoritari de la televisió local, l’ha deixat de potetes al carrer.
Però Josety no ha perdut el temps. Ha agafat la freqüència de l’antiga Canal 38, i s’ha posat a emetre sota el paraigües d’una nova televisió local il·legal. Es diu Castalia TV.
Estos dies està emetent en proves. Passa corregudes de bous, reportatges de la magdalena (amb una Marta Gallén molt joveneta l’any que va ser reina), el programa electoral del PP quan l’encapçalava José Luis Gimenro, pel·lícules antigues, i apologia del nazisme. Si, si. Concretament el sisé congrés del NSDAP, amb les intervencions doblades al castellà d'Adolf Hitler, Joseph Goebbels, Heinrich Himmler i Hermann Göring.
La denuncia feta per Levante-EMV ha fet saltar totes les alarmes.
No es tracta només d’una emissió il·legal, es tracta sobretot, d’un presumpte delicte d’apologia del nazisme. Hui mateix em deia una companya de l’ajuntament que mentre en esta televisió pirata emetien doblat al castellà el sisé congrés del NSDAP de Hitler, un altra televisió, crec que Punt 2, emetia un reportatge sobre el Museu de la Memòria de l’Holocaust. Una ironia dolorosa.
Venint de Josty no sorprén. Res no sorprén. Però més enllà del fàstic que puga fer-me a títol individual (que és molt), cal una lectura política.
José Luis Tirado, Josety, és l’assessor de José Luis Gimeno a la no nata Ciutat de les Llengües. Cobra doncs un sou públic, gens menyspreable per cert. Les emissions es fan des d’un local propietat de José Luis Gimeno.
Així les coses, demà, Josep Maria Panyella, diputat del BLOC, demanarà a les Corts la seua immediata destitució.

"TOTS SANTS" Mediterráneo. 01.11.07

Molts de vostés llegiran este article abans d’anar al cementeri, o en tornar-hi. És la tradició del primer de novembre, visitar els difunts. Hi ha d’altres tradicions. Una de feliçment recuperada de representar el Tenorio de Zorrilla, i un altra, la de celebrar cerimònies al propi cementeri. Hi ha d’un costat la missa de difunts, i de l’altre una cerimònia laica. En el fons no es diferencien tant, uns i altres, amb les seues litúrgies i els seus sermons, convençuts de ser la vertadera fe, recorden els seus morts el mateix dia. També s’ha posat de moda des de fa alguns anys, que setmanes abans, l’oposició recorde el mal estat del cementeri de Sant Josep, i l’equip de Govern anuncie que manarà fer alguns treballs de manteniment per rentar-li la cara. Tres i no res. Allò que és cert és que des de que el PP va privatitzar el cementeri, hui morir-se a Castelló és quasi tan car com viure-hi.
Però la veritat és que oposició i govern, oblidem durant la resta de l’any els cementeris, com la majoria de la gent oblida els seus difunts. Necessitem els morts per saber que estem vius, però la mort incomoda. Fa plorar, si, estripa l’anima, cert, però incomoda. És així. La mort, que és la única cosa certa que ens ha de passar en la vida (al final de la vida concretament), ens fa por. Anem espaiant les visites al cementeri, anem allunyant-nos dels nostres ancestres. La decadència d’una família comença el dia en que el nombre dels que acudeixen al cementeri no arriba al de les lapides que han de visitar. Trist. Però ens posem com ens posem, el cementeri és un destí segur. Com deia Hemingway, “la única cosa que ens separa de la mort és el temps”.

"DE NOMS I CONSONANTS". Levante-EMV.27.10.07

Això de les llengües i el nom de les coses té la seua gràcia. Recorde que fa un bon grapat d'anys, Quim Monzó en va escriure un conte.
Jo sóc valencianoparlant, no és cap mèrit, és una realitat. Com ho és que sóc trilingüe, i que em faig malentendre en un parell de llengües més. I en totes elles tinc un fort accent valencià. Cosa que tampoc no és cap mèrit, ni cap demèrit, però a mi, que volen que els diga, m'agrada.
Ho dic per que quan parle en castellà i dic Madrid, sona Madrit. Tampoc és que ho diga molt, però de vegades toca.
Alguns fan broma sobre esta peculiaritat fonètica. De fet a Madrid els molesta que els que ells anomenen perifèrics tinguem un accent diferent. Es pensen que ho fem per fotre. M'ha vingut al cap per eixa campanya en contra de l'ortografia que ha encetat el PZOE. Diuen MadriZ, i es queden més llargs que amples. Al cap i a la fi, els capitalins de l'altiplà, li diuen així a la seua ciutat. Ja s'ho faran si no saben parlar bé la seua llengua, però traslladar eixa peculiaritat a altres territoris, deixa ben clara la visió que de l'Estat té el partit del govern. Per a més de 40 milions d'habitants de l'Estat Espanyol, això és una imbecilitat lingüística. Però com els que manen son d'allí i no saben què passa a 300 quilòmetres del seu nas...
En volen més? Va Josep Lluís Carod a la tele pública i tot el que se'ls acut és dir-li que en realitat és aragonés i es diu José Luis Pérez. Cal ser pocatraça! Jo puc comprendre que molta gent quan veu a Carod, creu vore a un Caronte, que pretén dur Espanya a l'altre costat del riu. Però siguem seriosos. A Carod li canvien el nom, però al cap rapat racista, feixista, violent, i estúpid de Santa Coloma de Cervelló (és el més prop d'un cervell que ha estat este xicot), tothom li diu Sergi Xavier. No li tradueixen el nom, ningú no li diu Sergio Javier. Si eres un degenerat pots tindre el nom en català, si eres un polític anem a provocar-te, i si tenim sort, el polític picarà i contestarà malament. Quina tropa!

CURIOSITATS COSMIQUES O COM LA MANCA D'ESPAI CANVIA UN TITULAR.

A l'entrada d'aci baix, veieu el títol que vaig posar-li al meu artícle del Crònica. Supose que per manca d'espai, els maquetadors ha decidit que havien de tallar dues lletres. Un artícle determinat com "LA", sembla que degueren pensar que no volia dir res. L'artícle ha eixit publicat com:

EL PROBLEMA NO ÉS LA MÚSICA, SINÓ LA MANCA DE CIVISME I TOLERÀNCIA DEL PP

Jo no crec que el PP siga incívic, si més no en este tema. Crec que ha actuat amb imprudent tolerància. Això és tot. Coses dels follets de les impremtes.

"EL PROBLEMA NO ÉS LA MÚSICA, SINÓ LA MANCA DE CIVISME I LA TOLERÀNCIA DEL PP". Crònica. 26.10.07

Governar és el dificil art de fer compatibles legítims interessos contraposats. És legitim el dret a divertir-se, és legítim regentar un bar de copes, i és legítim, molt legítim, el dret a dormir al teu llit al final del dia. El problema és quan un vol dormir en sa casa a les tres del matí, sobre un bar on es divertixen 60 persones. El problema és que algunes d’eixes persones criden al carrer com a possessos. El problema és que hi massa Nengs de Castefa conduint una discomòbil. El problema és que s’ha permés que bars tanquen com si foren pubs, que locals sense llicència posen música, que un ramat de gamberros rebente les nits de Castelló. El problema és que no hi ha consciència ciutadana. El problema és que l’equip de govern ho ha permés durant massa anys. I ara, ningú no els creu, quan diuen que ho volen solucionar. Un problema.

TOT ALLÒ QUE JO PENSE D’IPV I QUE ALGÚ HA GOSAT PREGUNTAR-ME.

Fa poc més de 20 anys, vaig anar a Barcelona en representació d’UPV al congrés fundacional d’Iniciativa per Catalunya. Els nostres socis d’ENC, havien format una coalició electoral amb el PSUC i el PCC, que es deia Unió de l’Esquerra Catalana, i que després passà a dir-se Iniciativa per Catalunya. En el sopar estaven Anguita, Paco Frutos (que continua afonant partits), l’actual Sindic de Greuges Ribó i una dotzena llarga de persones més.
Els nacionalistes asseguraven que eixa coalició seria la nova esquerra catalana. El cert és que dues dècades més tard continuen sent la franquícia d’EU a Catalunya. Amb llibertat orgànica, cert és, però són socis indissolubles. I ocupen l’espai d’IU a Catalunya. No son el nacionalisme d’esquerres, son l’esquerra espanyola que parla català.
Este cap de setmana s’ha presentat en públic IPV, una nova formació valenciana que es reclama ecosocialista i que neix a imatge de la catalana, qui ha saludat amablement el nou partit.
Però hi ha una diferència fonamental, IPV neix dins d’EU i amb la voluntat de quedar-s’hi. Així ho han manifestat tots i cada un dels seus portaveus, si més no, en la circumscripció de Castelló (aneu a l’hemeroteca). Mentre Iniciativa per Catalunya va naixer per substituir el PC, IPV naix per combatre’l dins d’EU i guanyar posicions per controlar l’esquerra espanyola que (en part) parla valencià. Només cal llegir els seus documents. Res a veure amb nosaltres.

Per tant, i tal com jo ho veig IPV, és la ITV d’EU.
Si EU aconsegueix assumir i assimilar dins la seua estructura de coalició, podrà continuar circulant durant un període de temps limitat. Si no ho aconsegueix, EU saltarà pels aires com coalició.

Per tant ací del que estem parlant és de coses que no afecten al BLOC, que és l’únic lloc on jo milite. Fixem-s’hi.
Que passarà amb l’elecció del cap de llista per Madrid? Doncs que si guanya Llamazares, recolzarà a IPV, a canvi del suport que ara li donen estos. I si guanya Marga Sanz, IU recolzarà a EU.

En el primer cas vorien la Iniciativa catalana i la Izquierda Unida de Llamazares dient que IPV és el seu soci natural al nostre país. (Imagineu el ridícul i absurd que resultaria una coalició BLOC-IPV en la que IU volguera recolzar-nos des de les espanyes, i EU deslliurada de Madrid, es presentés com una formació estrictament valenciana. )

I en el segon cas vorem a EU tirant pestes d’IPV i fent seguidisme del Partit Comunista, que és on es troben més còmodes.

Cap dels dos escenaris és recomanable per al BLOC.

Mentre IPV no abandone EU, voluntàriament o per haver estat expulsada, el seu periple, a mi, com militant i dirigent del BLOC no em preocupa gens ni mica. Tot simplement no és el nostre problema. I ni podem ni hauríem d’intervindre, per respecte a les altres formacions.

Que passarà amb l’elecció del cap de llista per València? Doncs que si guanya (cosa molt improbable) l’actual diputada Isaura Navarro, tot quedarà com està. I al BLOC això no li afecta.

I si EU tria un altre cap de llista, és més que probable que IPV intente un acord electoral amb el BLOC sense abandonar EU. Com això des del meu punt de vista seria una immoralitat per part d’IPV i del BLOC, m’hi oposaria contundentment.

I si finalment IPV abandona la nau nodrissa i fa un passeig per l’espai exterior intentant acostar-se al BLOC, aleshores haurem de parlar. Però tinc el convenciment que si això passa, IPV sofrirà una escissió. Crec que la poca gent que forma part de la nova formació, vol influir dins d’EU, no abandonar-la, així que dubte que el trencament es produisca, i si es produeix, dubte que la majoria seguisca els líders de la ruptura.

Quins son els possibles escenaris de futur i que en pense jo de cada un d’ells?

a) IPV continua dins d’EU. No tenim res més del que parlar, tret de les relacions que tenim com socis que tots som de Compromís.

b) IPV deixa de formar part d’EU de forma voluntària o no. Jo mai m’he oposat a parlar amb una formació progressista d’estricta obediència valenciana, la qual cosa no vol dir que avale un acord. Dic que hem de parlar.

Per tant, el que jo crec que el meu partit ha de fer és continuar treballant. Defensar amb contundència allò que alguns fa temps que diem de BLOC, tu pots! Ha de preparar l’escenari pensant en el partit, pensant en si mateix, pensant en el BLOC. Estudiar quin és el missatge que hem de donar, i recuperar l’espai polític del que ens hem allunyat amb les darreres aliances electorals. I no només crec que s’ha de fer, sinó que em consta que hem començat a fer-ho. Fora bo, que tothom ho tinguera clar, i que tothom s’arremangara. Tenim un país per construir.

"REUNIONS" Mediterráneo. 25.10.07

“Exactament els polítics que feu?” “Intentem millorar les condicions de vida de...” “No, no. No m’expliques històries, que què feu? Que fas tu al llarg del dia?” “Doncs, no sé, parle per telèfon, faig declaracions, acudisc a les comissions, vaig a reunions...” I el meu interlocutor riu. “Reunions, comissions, ja, que no foteu res, vaja!”
Evidentment no hi estic d’acord, jo treballe, i crec que de forma positiva. Però entenc perfectament que les comissions i les reunions tinguen tan mala premsa. L’equip de govern municipal, creu que les comissions i les reunions, són la solució, quan en el millor dels cassos poden ser part de l’estratègia per solucionar els problemes. S’explica que a un poble hi havia un carrer ple de clots, i que els veïns pressionaven amb fermesa l’ajuntament. Com l’ajuntament no tenia pressupost per remodelar el carrer, va crear una comissió veïnal. Satisfets els veïns en veure que per fi algú els hi feia cas, van anar canviant la reivindicació per les reunions, fins que es van oblidar dels clots que allí segueixen. I les reunions? Un instrument mefistofèlic. És important saber que les decisions es prenen en el terç central. La primera part és la del “hola, com va? bé i tu?” i l’ultima la de “ja parlarem.” I cal saber també que la llargària d’una reunió és inversament proporcional a la importància de l’assumpte a tractar. Jo he tancat acords importants esperant l’ascensor, i en canvi porte invertides innombrables hores en les reunions més estèrils per tractar bajanades. Així que comprenc la mala fama del nostre treball, però no s’enganyen. Ni totes les reunions són inútils, ni tots els que hi assistim tampoc.

L'ADÉU DE PLA, O PRISA I L'HOME DEL FRAC.

Diguem-ho clar, Pla no era el lider més espavilat d’occident. I evidentment el seu curriculum no era tampoc com per treures el barret. Guanyar un congrés que a Madrid no van acceptar, denuncies d’un company de partit que l’implicava en una trama immobiliària, enganys i més enganys en la reforma de l’Estatut, mals resultats electorals, propostes de renegociar l’Estatut que només duraren fins que Madrid digue que no, i ara un reforma del seu pis sense pagar. Bé, per a que no se n’enriga el dimoni, este matí ha deixat a l’atur l’home del frac i ha liquidat el deute.
Dit això sembla evident que no tinc cap intenció de lloar la figura de Pla, però la veritat és que tota esta història fot una miqueta d’angúnia. Pla feia olor a cadàver, molta olor. I si el mateix dia que es va fer públic l’afer hagués ensenyat la transferència de data 4 mesos anterior, igual se l’hagueren carregat. Estava sentenciat pels seus companys que volien la cadira.
Que algú del teu entorn pròxim, t’òbriga un calaix per robar-te papers personals amb intenció de filtrar-los a la premsa i avançar la fi de la teua carrera política em sembla inconcebible. Quina gent envolta este home? Un home, per cert que va començar com assessor del grup municipal socialista a València, així que ja sap perfectament que es pot deixar i que no a un calaix. Els meus estan oberts.
Així que més enllà del futur de Pla, que segons uns passa pel Senat, segons uns altres per l’INEM, del que m’interessa parlar és de com s’ha produït i qui n’és responsable.
En mans de qui està el futur del PSOE valencià? De moment, que Lerma puga formar part de la solució és com si a Rajoy l’haguera de substituir Hernandez Mancha. També podrien fitxar a Maragall ara que s’ha donat de baixa del PSC.
M’és ben igual que siga Ximo Puig, un fossil morellà amb 1000 vots de renda, Sevilla* el diputat desconegut, o Alarte. M’és ben igual. Hauran provocat una dimissió d’una forma indecent. El que marxa roí, el que vinga un mestre de les conjures de palau. Por. I decepció. El PSOE és, tot i que des del meu punt de vista siga una desgràcia, la principal i més seriosa alternativa al PP. Vore com se les gasten entre ells, presagia com governarien. Si fa no fa, com van governar.
I més encara. PRISA ha jugat un paper importantíssim en tota esta història. La portada d’ahir d’El País, amb una foto de Pla compareixent davant la premsa, feta entre bambolines i sobre l’esquena del constructor que vigilava el que deia Pla, no té nom. El peu de foto és una declaració d’intencions (males, però intencions).
El segle passat, els partits més potents tenien diaris propis. Eren els grans partits els que marcaven les línies editorials. No era bo, però ara és pitjor. Ara són els diaris, alguns diaris, els que fan els programes electorals, les llistes, i trien els candidats.
L’avís a Rodríguez Zapatero per part de PRISA de la seua capacitat d’emmerdar dins del PSOE, cada ú que les interprete com crega oportú. La meua lectura és: “Presidente, si te sales del guión te rebiento el partido. Con España no se juega. Y para que veas de lo que somos capaces, nos cargamos a tu delegado en levante”. Pla els hi ho havia posat fàcil.
Que voleu que vos diga, ja no com polític, com ciutadà m’indigna que un diari, una emissora, o un canal, puga canviar la voluntat dels militants d’un partit. Encara que la llibertat dels militants puga servir per triar algú com Pla.

*No vos haurieu de perdre el bloc de Sevilla. Imprescindible. Hi trobareu perles com: "Se llamaba Anna, con dos enes, como se dice y se escribe en su lengua valenciana de Vilareal, Castellón." Deixant al marge el condol per la mort d'Anna, això de "su" lengua valenciana de "Vilareal"... Collons tio! El nom és Vila-real. I si vols escriure la formula no oficial castellana, serà Villarreal, però com la "lengua valenciana" és "su" i no "mi" o "nuestra"...

Pla cremant Gaiates, i Sevilla exercint del que és, un paracaigudista electoral: " Pocas, muy pocas banderas de España vi colgando de ventanas y balcones en el barrio de Madrid donde vivo. " Si visqueres al meu barri de Castelló (circumpscripció per la que eres diputat) no n'hagures vist ni una. És tan difícil vore'n una com vore un diputat socialista a Castelló.

Com l'atzar té un caracter juganer, hui, després d'escriure això he assistit a un acte. Qui ha vingut? Sevilla! Oooooh yea! Jo només l'havia vist en Magadalena quan era ministres. Hui estàva per ací. No se si té res a vore amb el fet que dimitit Pla, el congrés s'acosta. Precisament el que volia Sevilla. Les interpretacions son lliures.

Segon atzar. Hui Maragall ha anunciat que pateix alzheimer des de fa alguns mesos. Ja he sentit els primer acudits sobre si això explicaria que haja deixat de pagar les quotes al PSC. No em fa gràcia. L'alzheimer és una malaltia duríssima. Ell i la seua família mereixen la meua solidaritat. Però sense falssos bon rotllos ni sense excés de voler quedar bé, quan li han diagnosticat la malaltia vol dir que els primers simptomes venen de molt abans. Ho sento, però això podria explicar algunes coses, algunes actítuds.

"DÉU EM DEU DEU PESSETES". Levante-EMV. 23.10.07

"Déu em deu deu pessetes". Ves a saber per quina irreverent raó, esta és la frase que resta més persistentment a la meua memòria, dels dictats d'aquell curs del 69. Un any de bata de ratlles blaves i blanques, i de pantalons curts, que deixaven ben a l'aire els meus genolls de natural blanquinosos i plens de blaus. Malgrat que mai no vaig ser gaire baliga-balaga jo.
Els pares són catalans, tot i que la família del pare venia de Pego i el pare de la mare era de L'Alcúdia. El cas és que, en vindre a viure al país, van tindre clar que volien que els seus fills aprengueren a escriure i llegir en català. Coherent raó per matricular la meva germana major i a mi mateix als cursos de llengua valenciana de Lo Rat Penat.
Diré tot passant que ara no sabria explicar com van assabentar-se que existien, i he de confessar que no sé del cert si la meua memòria ho mitifica o no, però tinc el sincer convenciment que la cosa anava com ara diré.
El professor, en Vicent Forcada Martí, expert en castells, mestre i home discret (en una època en la qual per ensenyar valencià en una escola nacional, calia ser més que discret) ens feia comprar un quadern de dibuix i, a la primera plana teníem sempre un dibuix a mig fer i, a partir de la segona, començaven els dictats, les inflexions verbals, el vocabulari... Per si de cas Don Antonio, el director, feia una visita inesperada. Vist amb els ulls de hui, pot semblar una batalleta d'avi rondinaire, però només tinc 45 anys, i en eixa mateixa escola, un altre professor em va bufetejar al patí per jugar en valencià amb Miguelín i Padilla. Així eren les coses.
Vaig aprovar el primer curs, i recorde que varem anar a València, a la seu de Lo Rat Penat, a recollir els diplomes. Aquell any vaig ser l'alumne més jove de tot el país. Així ho van dir en l'acte mig acadèmic mig lúdic, en el qual crec recordar que em van disfressar d'escolanet per representar una obreta. A l'eixida, se'ns acostà un matrimoni gran. Els havia cridat l'atenció els nostre cognom. Ells eren Tortajada, i de seguida trobarem el lligam. La meua àvia també ho era de segon cognom, de Tortajada, i el nexe d'unió era el seus cosins germans Miquel i Enric. Miquel Duran i Tortajada, poeta nacionalista que signava com Miquel de València, i Enric que va hostatjar els meus pares en el seu viatge de noses, i que fou regidor republicà a València. Adolf Pizcueta no tenia gaire bon concepte de la trajectòria política del meu avantpassat, ignore si amb raó, però a mi m'agrada recordar que va ser un dels signants de les Normes de Castelló.
Aquelles normes ortogràfiques que ens ensenyà d'amagat el mestre Forcada, en els cursos de Lo Rat Penat, abans que la rata penada esdevingués vampir i es begués l'enteniment. Tot.
L'any següent vaig anar intern a la Universitat Laboral de Xest, i vaig perdre de vista al Sr. Forcada. No recorde haver-lo tornat a veure fins l'any 1982. Commemoràvem els 50 anys des de la signatura de les Normes, i el professor Germà Colom va visitar la ciutat per impartir una conferència, crec que a la Caixa d'Estalvis. Abans d'entrar, em vaig acostar al meu mestre i li vaig dir: "hui estic ací perquè l'any 1969 vosté estava allí."
Se que el tornaré a veure ara que commemorem el 75 aniversari, i espere que algú li retrà l'homenatge que li devem abans que tornem a coincidir en el centenari de les Normes.

Amb motiu de la commemoració del 75 aniversari de les Normes de Castelló, l'IEC per la ma de Vicent Pitarch m'ha demanat un article. Això és el que he escrit i ha estat publicat al Levante-EMV.

"EL CONSELL SOCIAL PREVIST A LA LLEI DE GRANS CIUTATS, ACABARÀ AMB ESTE SIMULACRE" Crònica. 19.10.07

Des de fa dos anys, el PP fa un simulacre de participació ciutadana als pressupostos. Les Juntes de Districte analitzen les propostes veÏnals. Quan proposen una zona verda, se'ls contesta que no hi ha pressupost, quan proposen una aposta pel transport públic els diuen que això no toca, quan reclamen un ambulatori se'ls informa que és cosa d'un altra administració. "Que podem demanar?" diuen els veïns. "Que canviem les llums foses d'alguna farola i tapem els clots de l'asfalt", contesten obviant que la llei obliga els ajuntaments a fer-ho. Més? Quan entres a la premiada web municipal per informar-te sobre taxes i impostos, et diu: "La pàgina web a la qual vostè està intentant accedir no existeix." Per quina raó no sotmeten a l'opinió dels veïns l'increment desmesurat de les taxes i impostos? Que els ingressos no formen part del pressupost?

"DECLARACIONS".Mediterráneo. 18.10.07

La lectura matinal de diaris és un exercici enriquidor. De vegades hi trobes autèntiques perles fruit de la inconsistència argumental, de la manca de criteri o de la falta d'idees. Esta setmana ha triunfat l'Alcalde. Quan en nom del meu Grup vaig anunciar l'oposició ferma al fet que el TVRCas puguera travessar Ribalta, em va contestar l'Alcalde amb uns arguments que feien més pena que no altra cosa. D'una banda deia que el bus guiat no contamina, i no entenia perquè ens hi oposem, quan no protestem pels vehicles que sí contaminen i aparquen al passeig les nits de presentació de gaiata. Bona! Contaminen i no haurien d'aparcar alli, Sr. Alcalde? I perquè no fa complir vosté les ordenances? És la seua obligació, no la meua! I que conste, que sí que ens queixat en més d’una ocasió, però es vosté com Alcalde qui ha de donar ordres a la policia local d'impedir eixa pràctica. Els propietaris d'alguns dels vehicles els trobarà sopant a un hotel pròxim cada dissabte, amb alguns regidors del seu equip de govern. Vol l'adreça?
I continua el concurs de disbarats, afirmant que no ens oposem per raons ecològiques, sinó polítiques. Veges tu quin descobriment! Sr. Fabra, atent, que vaig a donar-li una exclusiva que li farà caure de cul al seu fantàstic sofà: el BLOC és un partit polític. Sí, sí, deveres, ho he confirmat. I jo sóc un polític. Veritat que no s'ho esperava? Però home de déu! Com pot parlar així de la política, com si fóra una activitat deshonesta o perniciosa? Que la política és roina? Que vosté no porta vivint de la política fa més de 15 anys? Que no ho és vosté, de polític? Que va traure la plaça d'alcalde en unes oposicions?

ESTIME QUIM MONZÓ

http://www.vilaweb.tv/?video=4976

M’agrada molt Monzó. Molt. M’agrada el Monzó columnista, i m’encisa el Monzó narrador. Recorde amb una rialla el Monzó comentarista de Persones Humanes (entreu a Youtube i escrigueu el seu nom). He sentit el discurs a la Fira de Frankfurt, que recorda poderosament aquella història del propi Monzó d’un home que esperava sempre guanyar el Nobel. El discurs és Monzó dintre de Monzó, metamonzó. Crec que, tret de a la India el Monzó, sempre deixa un bon record. És un luxe que este home siga tartamut, així el podem sentir dues, tres vegades.

ESPANYOLEJANT

Quan al Camp Nou (tant de bo passes a Mesatalla o a Castàlia) es fa algun acte de reafirmació nacional, i es mostre la voluntat catalana de que se’ls reconega com a nació, apareixen quasi bé tots els mitjans de comunicació dient que no es pot barrejar política i esports. Quan es demanen seleccions esportives de caràcter nacional, passa el mateix.
Com és que hui veig en la televisió que han nomenat el Real Madrid “embajador de Espanya”? Això no és barrejar esport amb política? Que hi fa el Borbó menut al costat del president del Real Madrid? No era de l’Atlhetico de Madrid el xaval? Com és que no han cridat a consultes a Paco Vazquez, ambaixador socialista a l’anomenada Santa Seu? Com és que no se'n van tots plegats a fer la mà amb tant hipocresia i cinisme?

"ULLERES". Mediterráneo. 11.10.07

En complir els quaranta, vaig haver d’anar al metge. Tenia dues opcions, o anava al traumatòleg per tal que m’allargues els braços, o a l’oculista per posar-me ulleres. Vaig triar l’opció b i em van diagnosticar presbícia. Fins aquell dia sempre havia pensat que la presbícia era una dignitat de l’església catòlica, com cardenal o bisbe. Diu l’òptic que és vista cansada. La veritat es que em va tranquil·litzar, pensava que era un mal trienni per la literatura, i el problema era que al no vorem bé em cansava de llegir. Ara porte ulleres. T’hi has d’acostumar. Pels matins, mig adormit no és senzill trobar les ulleres sense ulleres. I encara que intentes dormir amb ulleres, els somnis no milloren. Ara ja ho sé.
Gran invent això de les lents. Al cinema n’eixien unes d’utòpiques que permetien vore les dones nues (supose que també n’hi havia que permetien vore els homes nus, però no a les pel·lis que jo mirava). Fa uns anys en van aparèixer unes que eren la canya, un vidre blau i un roig, havien de permetre vore algunes pel·lícules en tres dimensions. N’haurien d’inventar unes per a polítics que permeteren vore-li créixer, en temps real, el nas al portaveu de l’adversari, cada colp que diu una mentida. Unes altres que permeteren vore el futur i estalviar-nos així fer obres que després hem de desfer i refer. Evidentment eixes amb un vidre blau i un roig no valen, són les que gasten ara PSOE i PP, per fer política bifocal. I n’urgeixen unes per a l’equip de govern, que els hi permeta vore les propostes positives que fa l’oposició. Que no es possible que estem sempre enganyats! Que fins i tot un rellotge aturat dona dos colps per dia l’hora bona!

DE PREMIS, LLIBRES I EMOCIONS

Un parell d’amics han guanyat en pocs dies dos premis literaris. Per antiguitat, el primer, el Vila d’Almassora, l’ha guanyat Miquel Torres. Un Torres quasi novell com escriptor. En poc temps ha guanyat alguns premis no tan vistosos, però encara no he pogut llegir res d’ell. Tinc el privilegi de treballar amb ell, i és una de les inel·ligencies més frenètiques que conec. Intuitiu, imaginatiu, i quan vol molt divertit. Les expectatives són altes.
D’altra banda l’amic Pep Castellanos ha guanyat el premi Josep Pascual Tirado. Al Pep el vaig conéixer quan teniem 18 0 19 anys, en fa doncs més de cinc, a Albocàsser. El seu poble, i el que feu el meu d’adopció durant més d’un lustre. D'ell vaig aprendre, entre d'altres coses, a eixir dignament d'un ball pla. Des d’aleshores ens hem vist, ens hem trobat, hem coincidit, i quasi sempre amb motiu d’algun llibre. A Pep se li nota que li agrada el que fa, i li agrada perquè ho fa bé. El guardó és un d’eixos casos en els que el premi prestigia l’escriptor i l’escriptor prestigia el premi. Pep escriu bé. Pep sap escriure molt bé.
He sabut del guardó a darrera hora del matí, en tornar dels actes del Moli de la Font. Fa anys, Matilde Salvador, Quiquet de Castàlia, Josep Antòni Pradells entre d’altres pocs, (i que em disculpen els que oblide), van tindre l’encert d’inventar un acte de commemoració per al pare de Tombatossals i la seua conlloga. Un acte senzill i emotiu, consistent en un breu parlament, la lectura d’un passatge de l’obra, i que finalitzava tradicionalment amb Matilde Salvador llençant un ram de llorer a les aigües del Moli de la Font, per tal que encetés el mateix camí que dugué a la Conlloga a conquerir les Columbrets.
Este matí, l'acte ha estat especialment emotiu. Rafa Lloret ha escrit i llegit un bell text de record a Matilde, la infantona. Enguany, habitant ja només de cors i memòries, Matilde no ha pogut llençar el ram. S’ha escollit a Victòria, neta de Josep Pascual Tirado. Victòria ho ha fet amb mal contesa emoció. L’emoció que a tots ens guanyava. Un bes Victòria, i les felicitacions sinceres a Pep Castellano i a Miquel Torres. A tots dos, espere llegir-vos aviat.

“QUI VA REPRESENTAR CASTELLÓ ALS GRUPS DE TREBALL? QUI ELS VA TRIAR? PER QUÈ?” Crònica. 12.10.07

El TVRCas, forma part del projecte europeu City Mòbil, que pretén recolzar transports locals ecoeficients. Van organitzar uns grups de treball, i diuen que Castelló va enviar-hi representants. El Fòrum de Trànsit és el lloc on ens reunim representants dels partits, veïns, comerciants, transportistes, ecologistes, discapacitats, taxistes, conductors d’autobús, etc. Havia d’haver estat eixe Fòrum qui enviés representants al Focus Group. Per lògica democràtica i per eficiència. Però al Fòrum mai no s’ha debatut formalment sobre el TVRCAS, i a més a més, en abril ja no el convocaven. Confesse que no se qui hi ha anat, ni amb quin mandat, ni representant a qui, ni amb quina formació. Però els assegure que no representaven al BLOC, ni a la pluralitat que representa el Fòrum de Trànsit. La manca de transparència caracteritza el TVRCas.

HA MORT MATILDE SALVADOR

MATILDE SALVADOR I SEGARRA (Castelló de la Plana, Plana Alta, 1918; València, l'Horta 2007) Compositora. Filla del violinista Josep Salvador i Ferrer. Estudià amb Vicent Asencio, amb el qual es casà. És autora de més d’un centenar de cançons de concert amb text de Bernat Artola, Xavier Casp, Salvador Espriu, Miquel Peris, etc. Ha escrit ballets, com El segoviano esquivo, estrenat a Barcelona el 1960, i les òperes La filla del Rei Barbut (1943, estrenada a Castelló de la Plana), basada en el Tombatossals de Josep Pascual i Tirado, i Vinatea, inspirada en un episodi de la Crònica de Pere el Cerimoniós, amb text de Xavier Casp, estrenada al Liceu de Barcelona (1974) i representada, en versió ampliada, a València el 1975. També té música religiosa, com la Missa de Lledó, per a solistes i instruments de vent (1966, estrenada a Sineu el 1967).

Els darrers dos anys que Matilde va pujar a la Magdalena, vaig tindré l'honor d'oferir-li el meu braç com suport. Matilde és filla predilecta de Castelló, i va ser nomenada fa tres anys Dona de l'Any. Valenta, divertida, compromesa i patriota. Ara farà música amb la llira del Rei David.

Descanse en pau.

si feren un concurs de borinots no se qui guanyaria

http://www.jse.org/web/aldia.asp

Segur que ja heu vist el vídeo de les joventuts socialistes. No se que en pensareu. Forma part evidentment de la llibertat d’expressió, i em sembla fantàstic que l’editen. Jo no faig valoracions de l’oportunitat política, ni del to de confrontació que suposa o no, en funció de les opinions. Cada ú assumeix els seus riscos. Personalment a mi no em van agradar els vídeos del BLOC ni del BLOC jove a les darreres eleccions, i ho vaig advertir abans de fer-los públics. Però en democràcia guanya la majoria. Com vaig criticar els del meu partit em trobe legitimat per criticar els dels altres.
El vídeo del “pasa palabra” polític el trobe una astracanada. Absurd, ridícul, sense cap mena de gràcia. La parodia del “pijo” pepero, és simplement estúpida, i demostra una manca de creativitat important. Però el que em sembla més greu, és el tractament que fan d’ells mateixos amb el personatge de la jove socialista. Si ell és patètic, que ho és, no és menys cert que ella és absolutament insofrible. Quina pava! Si esta és la imatge que els joves socialistes tenen d’ells mateixos, quina esperen que tinguem els altres?

"PENSAMENT ÚNIC BIPOLAR". Levante-EMV. 12.10.07

Hi havia una cançó de Mecano, amb una frase que sempre em va resultar pertorbadora: "es un cuadro de bifrontismo que solo da una faz". I al final, ha estat en la política, l'activitat pertorbadora per antonomàsia, on crec haver-li trobat explicació.
Tinc la persistent sensació, que hi ha una campanya perfectament orquestrada i pactada per part dels dos partits majoritaris, per fer creure a la gent, que la política és bicèfala, bipolar. Com si no hi hagueren més actors, ni més opcions, ni més matisos enriquidors.
Tinc, a més a més, el convenciment que el PP i el PSOE, són les dues formes de construir una mateixa realitat política, les dues cares d'una mateixa moneda, "un cuadro de bifrontismo que solo da una faz". Es comporten com dos bessons siamesos indissociables.
No exagere. Una de les coincidències més singulars, tot i que no l'única, és eixe encabotament en fer una lectura bipolar de la política. Com si la societat fora, com la informàtica, de base binaria. Construïda d'uns i zeros. I no és així.
La part més brofega del discurs compartit és quan proposen que només puga governar la llista més votada; quan pacten el 5% de l'Estatut per intentar evitar, sense èxit per cert, la presència del nacionalisme a les Corts; quan busquen i acorden formules de representació que eviten la presència plural al consell d'administració de Reciplasa, o al Consorci de la TDT, etc. Més enllà dels jocs florals de declaracions contradictòries, els acords entre el PP i el PSOE són constants i estables.
I hi ha un segon nivell del discurs que tot i semblar més inòcul, en realitat és més greu en deixar ben a les clares, la reduccionista mentalitat d'uns i altres.
És la política del "si no estàs amb mi estàs amb ells." Cada vegada que el vot del BLOC en qualsevol tema coincideix amb el dels socialistes, el PP considera que estem fent frontisme i hem caigut sota la influència del seu enemic. Quan coincidim amb el sentit de vot del PP, aleshores és el PSOE qui creu que ens hem venut a la nefanda actuació dels popular. Uns i zeros. O amb mi o contra mi.
Però la realitat és que el BLOC vota en clau pròpia. I vota allò que creu oportú, amb independència del que voten els altres partits. Quan sent als socialistes afirmar que hi ha dos models d'urbanisme, el seu i el popular, em pregunte a quin dels dos models correspon l'urbanisme de Moncòfa, pose per cas.
I no és així, hi ha, afortunadament més models d'urbanisme, de serveis socials, de política cultural...
Per molt que els hi pese, la societat no està feta amb uns i zeros, tot i que els uns de vegades es comporten com els huns, i els zeros, puguen semblar zeros a l'esquerra.

EL PLA D’IGUALTAT, HA DE CONVERTIR-SE ARA EN ACCIONS CONCRETES I ÚTILS. Crònica. 05.10.07

Si alguna de les revolucions dels segle XX ha tingut un cert grau d’èxit, ha estat sense dubte, la d’igualtat, liderada pels moviments feministes. Si alguna acció del govern popular els passats quatre anys ha merescut el nostre recolzament entusiasta ha estat tot el procés d’elaboració del Primer Pla d’Igualtat d’Oportunitats home dona. Un Pla, en el que des del BLOC hem treballat amb vocació de consens, amb determinació i aportant propostes i solucions. I malgrat els avanços, encara hui, seguim tractant la majoria social que representen les dones, amb la displicència i condescendència amb la que es tracta les minories. Ara és el moment de convertir en realitats les diferents propostes. Si la nova regidora d’Igualtat d’Oportunitats manté el to de col·laboració sincera, tindrà en el BLOC aliats ferms. Sinó, cometrà un greu error.