29 de desembre, 2006

"UN PERIÒDIC EN ROMANÉS" Levante-EMV.28.12.06


L'altre dia vaig dinar amb un grup d'amics, i van dur una convidada. Una professional de la comunicació, que ha vingut a treballar a Castelló, perquè serà la responsable del departament de publicitat d'un nou periòdic.
Si. Han llegit bé. Un nou periòdic local. En este moment, si no vaig errat, a Castelló s’editen quatre diaris. Cal sumar-hi dos gratuïts diaris, i un altre setmanal.
I ara, el mes de gener, n'apareixerà un de nou. Des del punt de vista de la pluralitat informativa, benvingut siga. Però u es pregunta si veritablement encara queda mercat per un nou periòdic setmanal, de pagament, i amb 40 fulls.
La resposta és senzilla. És un diari bilingüe romanés-castellà. Fantàstic. No tinc res en contra que el nombrós col·lectiu romanés tinga un diari propi, és el seu dret. Ara bé, no puc evitar fer una reflexió. Castelló tindrà abans un periòdic en romanés que en valencià, i això em sembla tot simplement indecent. No em molesta en absolut un diari en romanés, abans al contrari, me n'alegre. El que dic, es que trobe a faltar un diari en valencià. La llengua pròpia de la ciutat. Una llengua ensenyada a les escoles, i en la que estan alfabetitzats cada colp més castellonencs d'origen divers. Nascuts ací, a Tergoviste, a Marràqueix, a Lima o a Kíev.
Serà interessant veure quin grup inversor hi ha darrere de la nova capçalera. Perquè saben què? L'Ajuntament de Castelló que paga un gratuït setmanal no s'ocupa d'exigir un respecte per l'Estatut i la Constitució, i per tant, no fa res per potenciar l'ús del valencià als mitjans de comunicació públics. En cap. La web local està farcida de faltes l'ortografia dia si dia també. La nova televisió digital terrestre supramunicipal, pactada pel PP i el PSOE, oblida el valencià als seus estatuts. El Govern de la Generalitat, sense entrar en els patètics continguts de la radiotelevisió valenciana, no complix la llei de creació, que establia que havia de ser una eina de normalització lingüística, i tret dels noticiaris i poca cosa més, Canal 9 és com la televisió de Castella-La Manxa, més espanyola que el Cid Campeador.
Per tant, estem no davant d'un desinterés, d'una deixadesa de funcions per part del partit popular que governa ací i allà, sinó d'atacs directes a la nostra llengua, incomplint la llei, subvencionant associacions secessionistes, i ignorant dolosament i conscient el reglament de normalització lingüística municipal. I davant d'esta política despersonalitzadora i d'autoodi, torne a fer-me la mateixa pregunta. Quin grup inversor hi ha darrere del nou setmanari? És només una operació econòmica, d'altra banda ben lícita? Es a dir, uns inversors troben que hi ha una possibilitat de guanyar diners amb un diari en romanés? Ja vorem qui hi posa publicitat, quants diners públics s'invertixen en fer viable el projecte. Ja ho voran. Ja voran com l'Ajuntament de Castelló s'hi gastarà més diners en publicitat, del que mai no ha invertit en la normalització lingüística del valencià. Eixa és la reflexió, i eixa la queixa. No que aparega un periòdic en romanés, sinó que no en tinguem cap en valencià. I que els diners públics vagen abans al romanés que al valencià. I això ni és lògic, ni és just, ni és tolerable.

27 de desembre, 2006

"INNOCENTS". Mediterráneo. 28.12.06


Hui, veges tu quin despropòsit, en commemoració de la massacre dels primogènits de Betlem perpetrada per Herodes, la gent fa bromes. Et pren el pèl. Els missatges absurds al mòbil han substituït la "llufa", el ninotet de paper de diari que abans t'enganxaven a l'esquena del teu abric.
La tradició anglosaxona del Dia dels Bojos, o la francesa del Peix d'abril, se celebren el dia primer d'eixe mes, també gastant bromes. Desconec l'origen de la data, però si més no, no és el dia del genocidi per intentar desfer-se del que havia de ser el Rei de Reis.
Hui és un bon dia per pensar en els innocents, la innocència i la seua presumpció. S'han capgirat les coses, els conceptes s'han pervertit. Tots som innocents, i ho crec profundament, mentre no es demostre el contrari. Tots. Fins i tot els que no ho semblen. La presumpció d'innocència és una garantia democràtica. Fora de la democràcia no hi ha garanties, tots som culpables sinó podem demostrar el contrari. Així que a casa nostra, afortunadament tots tenim eixa garantia processal.
Que n'hi ha qui n'abusa? Probablement. Però hem d'acceptar que mentre no hi ha condemna no hi ha culpable.
Però quan la condemna és ferma, ja no hi ha presumpcions. Hi ha delictes. Posaré un exemple. Un alcalde és condemnat i el seu partit (potser com assaig general pel que puga vindre) trau la gent al carrer i diuen coses tan estúpides com "és un bon xic", "no ha robat". Només caldria! No robar no és cap mèrit, és una obligació! I si un és bon xic, els reis de l'Orient li portaran un camió de bombers. Però ha prevaricat. Manolo Vilanova, segons el TS no és innocent. Enrique Navarro, segons els seus, és un innocent.

"UNA ALTRA ENQUETA SOBRE ELS TÒPICS DE LA JOVENTUT" 28.12.06


Els estudis sociològics de la joventut sempre són igual. Se'ls hi pregunta si prenen drogues, si gasten preservatius i si son "bakales" o "aftertronkys". A la tercera edat mai no els hi pregunten si estan enganxats a les píndoles, si son més de fox-trot o de vals vienés, o si encara practiquen sexe. Podrien preguntar per les inquietuds polítiques, la valoració de les institucions o la llengua social. En qualsevol cas és simptomàtic el descens de joves que formen part d'associacions. I molt preocupant el desconeixement del que fa la regidoria de joventut. Més del 70% o no sabien que fa o proposen que fassa coses que ja fà. Queda clar quan un 33% desaprova la gestió i un 22% no coneix les activitats

20 de desembre, 2006

"NO SE QUÈ ÉS AIXÒ DEL PLA MUNICIPAL DE LA VIVENDA". 21.12.06


Es com si em demanaren parlar de la sexualitat de l'unicorn. Com he de parlar d'una cosa que no existix? O com si em demanaren un article sobre la "marfallona estrullufada" que deia un jove Buenafuente fa anys. Em demanen que parle del Pla Municipal de la Vivenda. No se que és. No ha estat presentat. No ha estat debatut. No ha passat per cap comissió. Només se que el 15 de desembre Javier Moliner va dir en roda de premsa que hi dedicarien un milió d'€, i que se centraria en facilitar a joves i discapacitats una major possibilitat d'accés a la vivenda. Els promet que si m'assabente del que és els hi ho explicaré.

19 de desembre, 2006

"CARMEN I LEO". Mediterráneo. 21.12.06

M'ha escrit la meua amiga Inés. Diu que no li agrada el Nadal, com a molta gent que conec. Però afirma que són dies per desitjar el millor a la gent que estimes i aprecies. Té raó. El Nadal és una ocasió magnífica no només per desitjar el bo i millor al teu cercle íntim, sinó també per donar les gràcies.
I això vull fer. A la meua família que tinc una miqueta abandonada per culpa dels horaris del treball, als amics i amigues amb qui celebrem el Nadal sopant qualsevol divendres de l'any, a molta gent que em fa la vida més senzilla. També a vostes, lectors amables dels meus articles del dijous.
Però vull donar les gràcies especialment a un parell de persones, que són la cara oculta de la meua particular lluna mediàtica. Els polítics eixim a les fotos, donem conferències de premsa, acudim a tertúlies televisives i parlem a les ràdios. I sovint ens posem medalles: "He organitzat no se quants cursos de salut a les escoles", "des que soc regidor de Sanitat ha disminuit dràsticament el nombre d'animals sacrificats", "estem preparant l'edició d'una guia sobre lactància materna amb l'associació MAMARE"... No és del tot cert. No ho és en la conjugació verbal. No ho he fet jo, ho ha fet un equip. Son els funcionaris i les funcionaries qui fan un treball constant, soterrat, opac, sacrificat, i sovint poc valorat. A sanitat, a banda dels tècnics compartits amb altres departaments, hi han assignades dues funcionaries. Elles són les artífex reals de les medalletes que jo em penge. Són, serioses, treballadores, eficients, i jo no els hi ho dic el suficient. Hui és una bona ocasió. Gràcies Carmen, gràcies Leo. I a vostés, bones festes.

15 de desembre, 2006

ENTREVISTA EN L' ADN. 15.12.06


Ana López, de l'ADN em va fer una entrevista que ha eixit publicada hui. Ha estat generosa Ana en les seues consideracions a la meua persona. Des d'aci, gràcies.

13 de desembre, 2006

"UNS PRESSUPOSSTOS QUE NO RESOLEN ELS PRINCIPALS PROBLEMES" 14.12.06


Els Ajuntaments estan mal finançats, ho sabem tots. Les inversions de la Generalitat són minses per culpa del PP que la governa. Com ho són les de l’Estat, per culpa del PSOE que el governa. Dit tot això, l’equip de govern ha elaborat uns pressupostos que repetixen esquemes d’anys anteriors. Una despesa corrent sobredimensionada i una manca lamentable d’inversions en el futur. La forma discrecional en la que algunes regidories (mal)gasten els diners fa fredor. No ens agraden els pressupostos perquè som un altre partit amb altres prioritats i altres sensibilitats. Senzill d’entendre. De totes formes, hi haurà modificacions de crèdit després de l’estiu. Quan canvie el govern local.

11 de desembre, 2006

"R.E.A." Mediterráneo. 14.12.06

"Què vol dir REA? Tonto el que lo lea." La meua memòria d'infant té guardada en algun racó esta resposta poca solta que, no recorde qui, va donar-me. Vostes ho recorden, no? Ara ja no se'n veuen gaires, però abans molts murs de la ciutat tenien una llegenda que prohibia enganxar cartells, fent-ne responsable de la desobediència a l'empresa anunciadora. Això era el que volia dir el criptic REA.
"Llega el Circo a la Ciudad" (i perquè no s'emporten el cartell quan marxen?), "disculpen las molestias, trabajamos para usted" i publicitat de concerts, alguns d'ells de fa mesos; ocupen les rotondes, les parets i les tanques metàl·liques d'obres. I les faroles. Sobretot les faroles. Llanders, manyàs, electricistes, gent que busca pis, gent que busca gent per al seu pis, classes particulars, viatges a Romanía, una senyora que s'oferix per acompanyar malalts, la foto d'un gat perdut, el fotoshop cutre d'una parella que es casa... Les faroles de la ciutat són com una d'eixes revistes gratuïtes d'anuncis. I no és que l'Ajuntament no faça res, no. L'Ajuntament penja banderoles. Centenars de banderoles. Passió, Centre Ciutat i un llarg etcètera. De tant en tant està bé, abusar-ne és lleig. Fa sensació de brut, de descuidat. Passeges pel centre de la ciutat i semblen les restes d'una decadent fira dels anys 50. I si l'Ajuntament es dedicara a netejar i sancionar els qui embruten la ciutat i tenen la barra de signar els seus pasquins? Que esperem? Em diuen que a Polònia, la gent aprofita els troncs dels arbres dels boscos, per penjar les esqueles dels morts recents. Només ens faltaría això! Sancionem ara que els responsables estan vius.

05 de desembre, 2006

"EL VOLUNTARIAT ÉS LA CARA SOLIDÀRIA D'UNA SOCIETAT PERSONALISTA" 07.12.06



L'Ajuntament ha presentat el Directori d'ONG de la ciutat. Les ONG són la reserva ètica d'una societat malalta de personalismes i d'egoisme. Les persones que dediquen una part del seu temps, dels seus coneixements professionals, dels seus recursos econòmics, a l'ajuda desinteressada de persones en exclusió, són el millor de la nostra societat. Més de 150 organitzacions conviuen a Castelló. Un creixement enorme en una dècada. Un creixement shop-suei. Agre-dolç, perquè significa que el número de persones amb consciència social ha augmentat considerablement, però també significa que ha augmentat dolorosament els subjectes passius d'estes ajudes.

04 de desembre, 2006

"VANITATS". Mediterráneo. 7.12.06


Fa unes setmanes Lizbeth i jo vam anar a un comerç del carrer Sant Fèlix a comprar un matalàs nou. I mentre explicava les diferències del latex i el viscolàstic, la senyora m'anava mirant. Finalment em va preguntar si ens coneixíem. Vaig dir que no. "És que la teua cara em sona." Vaig explicar-li que sóc guineo, i que sempre m'he mogut pel barri, que la meua germana vivia just davant. Afirmà que no era d'això. Quan ja estàvem quasi convençuts de les virtuts de la viscolàstica, tornà la senyora a dir que la meua cara l'havia vist en algun altre lloc. Em venia de gust dir-li que era impossible, que sempre la duia posada jo. Però vaig dir-li, entre tímid i coquet, que seria de la tele, o dels diaris perquè jo era... regidor. Va contestar que no, que ella mai no mira la premsa, i que em confonia amb un electricista de Borriana. La sinceritat de la resposta em tirà de cul. Sort que erem a una tenda de matalassos.
La veritat es que estes coses et redimensionen. De vegades, la gent que fem un treball públic, ens pensem que tot gira al nostre voltant. Que som el centre de l'univers. Que som més famosos que Ricky Martin. Estem massa mal acostumats. N'hi ha d'ell que es queda fascinat en vore que la policia local et saluda marcialment, o que cada vegada que parlem ens posen més carxofes davant que en un sopar a Benicarló. Agendes electròniques d'última generació, connexió multimèdia a l'agenda municipal, secretaries, cotxe oficial -bé, totes estes coses només si governes -, poden fer que alguns ens creguem més imprescindibles del que som en realitat. Afortunadament cada quatre anys vostes poden canviar-nos.