Els resultats electorals no sempre s’han saldat amb majories absolutes. Afortunadament. La qual cosa permet posar en pràctica allò que hauria de ser l’aeiou de la política: la negociació, els acords, el consens.
Cadascú explica la processó segons li ha anat, és clar. Aquells que guanyen però no amb majoria absoluta afirmen, a boca plena, que el seu poble vol que governen ells. Obviant que si hi ha una opció aritmètica d’adició d’altres grups, que sumen més electes, més vots que ells, ben bé es pot dir que el poble ha deixat oberta eixa possibilitat. I per tant, valdria dir que hi ha més gent que no vol que governe la llista més votada de la que sí que ho vol. Contra este argument s’esgrimeix allò tan mostós de “s’ajunten tots per evitar que governem nosaltres”. Front a això dues coses. La primera recordar que la política hauria de ser l’art de construir acords útils entre opinions diverses, i ja és ben bé això el que fa una coalició de govern. I la segona, que s’haurien de preguntar què han fet malament per no aconseguir un sol suport que els hi permeta garantir la governabilitat. Au, ja tenen deures! A pensar!
També hi ha qui creu que amb un sol regidor (i ací m’endinse en un fanguissar perquè este és el resultat del meu partit en alguns llocs) pot fer-se amb el poder total al crit de “Cèsar o no res!”, i tampoc no és això. Personalment no em desagrada la idea de no participar en equips de govern, de deixar governar la llista més votada, i treballar per al poble a l’oposició estant. I no per defugir responsabilitats, que els ben assegure que és més còmode estar al govern que no a l’oposició; sinó per no assumir-ne gaires més de les que t’han estat atorgades per sufragi.
Però entenc la vocació de servei de la nostra gent, i les ganes de governar per poder fer realitat una part del programa electoral, amb el que ens hem presentat davant la societat. I comprenc també que cada poble és un món, i que les urgències de canvi a alguns llocs són obvies.
I parle de canvi, i encete així una reflexió. Nosaltres som un partit situat nítidament en posicions progressistes, i això per si sol ja hauria de direccionar d’alguna forma la tendència dels nostres acords programàtics i de govern amb altres formacions. Però què passa en aquells pobles on ha estat governant el PSOE els darrers anys i ho ha fet tan malament que ara han perdut la majoria de govern? Què ha de pesar més, la fidelitat al pensament progressista, o la pulsió de canvi manifestada per societat? Més encara, és apostar pel progrés refermar al poder aquells que l’han perdut per maldestres, desil·lusionants, o incompetents?
O encara, quina credibilitat poden tenir algunes ofertes que rebem per governar, venint de qui durant quatre anys ens ha negat el pa i la sal, ens ha intentat laminar, pressionar fins la nàusea, perquè entén de forma patrimonial el seu flux de vots?
Sóc un convençut de que els nostres pobles necessiten governs de progrés social, i econòmic. Però també entenc que per alguns pretesos socis, això de progrés no és més que una etiqueta.
Alguns dels meus companys no ho tenen fàcil per encertar-la estos dies. Sempre hi haurà fans i desencisats. Ho tenen difícil, però m’encantaria estar a la seua pell.