30 de maig, 2011

"TEMPS DE PACTES" - COPE Castelló- 30.05.11


Els resultats electorals no sempre s’han saldat amb majories absolutes. Afortunadament. La qual cosa permet posar en pràctica allò que hauria de ser l’aeiou de la política: la negociació, els acords, el consens.
Cadascú explica la processó segons li ha anat, és clar. Aquells que guanyen però no amb majoria absoluta afirmen, a boca plena, que el seu poble vol que governen ells. Obviant que si hi ha una opció aritmètica d’adició d’altres grups, que sumen més electes, més vots que ells, ben bé es pot dir que el poble ha deixat oberta eixa possibilitat. I per tant, valdria dir que hi ha més gent que no vol que governe la llista més votada de la que sí que ho vol. Contra este argument s’esgrimeix allò tan mostós de “s’ajunten tots per evitar que governem nosaltres”. Front a això dues coses. La primera recordar que la política hauria de ser l’art de construir acords útils entre opinions diverses, i ja és ben bé això el que fa una coalició de govern. I la segona, que s’haurien de preguntar què han fet malament per no aconseguir un sol suport que els hi permeta garantir la governabilitat. Au, ja tenen deures! A pensar!
També hi ha qui creu que amb un sol regidor (i ací m’endinse en un fanguissar perquè este és el resultat del meu partit en alguns llocs) pot fer-se amb el poder total al crit de “Cèsar o no res!”, i tampoc no és això. Personalment no em desagrada la idea de no participar en equips de govern, de deixar governar la llista més votada, i treballar per al poble a l’oposició estant. I no per defugir responsabilitats, que els ben assegure que és més còmode estar al govern que no a l’oposició; sinó per no assumir-ne gaires més de les que t’han estat atorgades per sufragi.
Però entenc la vocació de servei de la nostra gent, i les ganes de governar per poder fer realitat una part del programa electoral, amb el que ens hem presentat davant la societat. I comprenc també que cada poble és un món, i que les urgències de canvi a alguns llocs són obvies.
I parle de canvi, i encete així una reflexió. Nosaltres som un partit situat nítidament en posicions progressistes, i això per si sol ja hauria de direccionar d’alguna forma la tendència dels nostres acords programàtics i de govern amb altres formacions. Però què passa en aquells pobles on ha estat governant el PSOE els darrers anys i ho ha fet tan malament que ara han perdut la majoria de govern? Què ha de pesar més, la fidelitat al pensament progressista, o la pulsió de canvi manifestada per societat? Més encara, és apostar pel progrés refermar al poder aquells que l’han perdut per maldestres, desil·lusionants, o incompetents?
O encara, quina credibilitat poden tenir algunes ofertes que rebem per governar, venint de qui durant quatre anys ens ha negat el pa i la sal, ens ha intentat laminar, pressionar fins la nàusea, perquè entén de forma patrimonial el seu flux de vots?
Sóc un convençut de que els nostres pobles necessiten governs de progrés social, i econòmic. Però també entenc que per alguns pretesos socis, això de progrés no és més que una etiqueta.
Alguns dels meus companys no ho tenen fàcil per encertar-la estos dies. Sempre hi haurà fans i desencisats. Ho tenen difícil, però m’encantaria estar a la seua pell.

28 de maig, 2011

"LA MEMÒRIA HISTRIÒNICA"- Levante-EMV-28-05´11


Ara fa quatre anys alguns periodistes a sou de partit, o amb vocació d'estar-hi, van publicar en mitjans i webs, preteses anàlisi electorals donant al BLOC local per mort. Carregaven les seus acerades plomes directament amb bilis i m'acusaven de quasi tots els mals de la política local. Polítics d'altres partits, alguns sense cap representació, bramaven com diuen brama la tonyina contra mi, per ser un pèssim candidat, un traïdor i un col·laboracionista. Tot això, curiosament ho deien gent que no ens havia votat, ni tenia cap intenció de votar-nos mai; però per alguna estranya raó es sentia amb el dret de dir als altres que han de fer. Tot i que ells siguen uns fracassats. Pose en esta panera a polítics que mai han aconseguit representació, o a polítics que han dut al seu partit de la victòria a la derrota. Uns i altres, amb eixe trist bagatge, es sentien capacitats per donar lliçons. A la xarxa, als diaris, a les tertúlies.
La nit electoral, i els dies següents, el meu bloc va rebre més visites que mai, un exagerat nombre de visites, que majoritàriament eren desqualificadores, insultants, amenaçadores i molt vulgars. També eren sobretot, estúpides. Com moltes de les crítiques d'eixos periodistes i polítics. Dic que eren estúpides perquè deien coses que no eren certes. Com per exemple que la retirada de Porcar havia fet que perguerem la força al Raval de Sant Fèlix, quan al Raval continuàvem tenint el millor resultat. O ens acusava de facilitar la majoria absoluta al PP, per no pactar amb EU. Quan els cert és que d'una hipotètica suma de vots de BLOC i EU, el regidor de més que s'hagués aconseguit, hagués estat el regidor de menys que hagués tingut el PSOE. I com això tot, una tirallonga insulsa de llocs comuns, de mentides, d'insults i d'opinions infundades, pretesament vestides d'anàlisi electoral.
És cert que aleshores no ens va anar bé, i per això vam fer autocrítica. Vam analitzar els resultats, vam definir una estratègia, i ens vam arremangar.
Ara quatre anys després, i amb el mateix candidat, hem tret els millors resultats de la història del nacionalisme valencià. Un 8'83%. Encara no hem acabat l'anàlisi taula per taula, però hem millorat a tot arreu. També al Raval els resultats són històrics. El meu bloc ha restat tranquil, algunes felicitacions d'amics i poca cosa més. Els blocs aliens estan silents. Cap dels espavilats periodistes a sou de l'adversari, cap ni mig ni un, m'ha dit ara ni pruna. Tret d'uns lacònica sms d'un d'ells felicitant-me. Tampoc no calia ni esperava res. Supose que la vergonya, cas de tenir-ne, els té ocupats amagant el cap sota l'ala. O el que és pitjor, fent càbales per vore a qui poden tirar la culpa de que les seues “prediccions científiques”, no s'hagen acomplit. Probablement la culpa serà de la gent “que s'enganya al votar”. No seria el primer colp que els hi sentim dir coses així a alguns cínics. Són aquells que creuen que quan el Parlament ha deixat de representar al poble, el que cal dissoldre és el poble.
En realitat res del que he escrit no importa. Em va ofendre i em van insultar, van mentir i la seua falta de rigor els va retratar. Van fer el ridícul, i continuen instal·latsen ell. No els disculpe, però no per sed de venjança ni res semblant, sinó perquè em són indiferents. Com a persones tenen el meu respecte, com a “analistes polítics” la meua indiferència.
És una qüestió d'histrionisme discursiu. De fer vinga escarafalls, i dir frases grandiloqüents, vinga a posar números (sense comprovar) sobre la taula i treure conclusions precipitades i impossibles de demostrar. I amb la mateixa insuportable lleugeresa amb la que parlen, ara callen. Memòria histriònica. Al final ni déus ni diables, ni sóc un heroi ni era un traïdor. Ací el que funciona és el treball. Molt de treball per part de molta gent. Jo tinc l'honor de donar la cara. Alguns dels que aleshores parlaven i ara callen, només tenen cara. Molta.

25 de maig, 2011

"L’OPOSICIÓ QUE IL·LUSIONA"- Mediterráne - 25.05.11















El pare deia que l’esforç sempre té recompensa. I a mi em ve de gust afegir que si la recompensa no és suficient és perquè l’esforç no ha estat el suficientment intens.
Estos quatre anys l’esforç ho ha estat molt d’intens, hem passat moments complicats, algun dia d’un cert desànim...però ens hem refet. Hem reflexionat molt sobre els errors passats, i crec que ho vam encertar i molt, quan vam posar en marxa els sopars de propostes, on alguns pocs centenars de gent com vostés, van vindre a explicar-nos quines eren les seues inquietuds, quins els seus problemes, quines les seues preocupacions, les il·lusions, les esperances i les ràbies... Hem aprés moltíssim de la ciutat que volen vostés, hem aprés moltíssim de vostés. I a partir d’eixe moment tot ha estat més fàcil.
Un bon programa combinat amb una cosa en la que hi creiem i molt: la cultura de l’esforç. Alçar-se d’hora i esforçar-se, com deia el pare. Treballar, i quan no pots més tornar-hi. I quan les coses no van bé, pensar on t’has enganyat. I si caus t’alces. I si no et fan cas, aprens a argumentar millor, i si et diuen que no en sent demà hi tornes. I el dilluns un altre colp, i el dimecres i el dijous, i els dissabtes i diumenges, que en política no hi ha cap de setmana.
I este diumenge passat, centenars de persones, alguns milers de persones ens han donat la seua confiança, ens han prestat el seu vot, ens ha encomanat gestionar els seus interessos. Ens han permés abandonar el club dels “quasis-quasi”, aquells que pateixen per arribar al 5%, i ens instal·len en una posició de creixement, que ens converteix en l’oposició il·lusionadora. Segurament, perquè havíem demostrat ser l’oposició útil.
Moltes gràcies, assumim el repte amb responsabilitat, contents, però serens. Satisfets però sense caure en l’autocomplaença. Emocionats, però preparats per seguir treballant. No els anem a decebre, de veres que no. I encara un altra cosa. No creguen que no ens tornaran a vore fins d’ací a quatre anys. No abandonarem el carrer. No abandonarem el contacte amb vostés. Ja no sabem ni volem fer política d’altra forma.

"MUCHAS GRACIAS" - El Mundo - 25-05-11


En la noche electoral no ganan todos, pero algunos hemos ganado un poco. El BLOC y Compromís hemos obtenido unos excelentes resultados. Más allá de revalidar el acta de diputado de Josep Maria Pañella, hemos experimentado un importante avance de posiciones en la política municipal. Estamos presentes en más pueblos que nunca, y con más fuerza. Nos queda pendiente conseguir presencia en Alto Palancia y Alt Millars, pero estamos en los dos Maestrats, Els Ports y en las Planas Alta y Baixa. Hemos tenido algún tropiezo, ciertamente, y vamos a analizar las razones y ponerle remedio. Pero hemos conseguido éxitos muy significativos como el de Betxí donde, simplemente, Alfred Remolar ha ganado las elecciones. También en Almassora, donde pasamos de 2 a 4 concejales. Doblamos resultados en Fondeguilla, Vinaròs o Castelló. Reaparecemos en Moncofa, Alcalà, o Vilafranca. Nos estrenamos en La Jana, Càlig, Costur... Y estamos en condiciones de decidir mayorías de gobierno en Vila-real, L'Alcora, Torreblanca, Borriol o Les Alqueries.
Ganar no habremos ganado, pero desde luego no somos los perdedores de estas elecciones. Al contrario, somos el partido y la coalición con mayor crecimiento, con mayores expectativas de futuro. Los que hemos generado mayor grado de confianza e ilusión entre todo lo que no habita a cobijo de las alas de la gaviota popular. Somos presente, mientras otros huelen a pasado. Y si hacemos bien nuestro trabajo, somos sobretodo futuro.
Somos lo que siempre hemos querido ser, una opción de gobierno, capacitada, con vocación de servicio. Apostamos por políticas de progreso, y eso de algún modo influirá en la composición de gobiernos municipales. Pero apostamos por esas políticas, no por una cuestión de pureza ideológica, sino porque tenemos el íntimo convencimiento de que las sociedades progresan no sólo cuando son capaces de generar riqueza, sino sobretodo, cuando se es capaz de redistribuirla. Y en la política municipal, eso significa educación, sanidad, servicios públicos de calidad, servicios sociales que compensen las diferencias de cuna. Calidad de vida.
Viene por delante cuatro años económicamente difíciles y todos nuestros concejalas y concejales son, somos, plenamente conscientes de que ahora toca arrimar el hombro. Esa concepción de la política es la que nos ha dado el éxito del domingo pasado. Y consecuentemente, esa es la hoja de ruta. Trabajar, trabajar y trabajar. Trabajar más y mejor.
Y un aviso para navegantes, el BLOC nunca ha sido los votos que le faltan a no se quién para sumar mayorías. Pero desde este fin de semana aún debe quedar más claro que el BLOC y Compromis tenemos la suficiente entidad para no aceptar ningún tipo de presión ni de los unos ni de los otros.
Asumimos la inmensa responsabilidad de saber que somo quienes más hemos ilusionado a la gente, de la que decían estaba harta de la política. No ha resultado ser cierto. La gente ha dicho con contundencia que están hartos de los políticos malos, los vagos, los que se esconden y los que no defienden su programa. Nosotros lo haremos con orgullo, siendo conscientes de que no podemos decepcionar esta corriente de simpatía que nos ha llevado al mejor resultado de nuestra historia. Y si lo hacemos bien, y lo haremos bien, esto sólo es el principio de la irrupción con fuerza, de una manera responsable de hacer oposición y una forma igualmente responsable de ejercer el gobierno. No les vamos a defraudar. Gestionaremos los votos que ustedes nos han prestado con sentido de la responsabilidad. Al final, era cierto, podíamos decidir el futuro.

21 de maig, 2011

ELS PILLE REFLEXIONANT? - Levante-EMV.- 21.05.11




















Els he pillat reflexionant? Vostés perdonen. No volia molestar. Però m’agrada pensar que alguns de vostés encara estan pegant-li voltes a qui votar. Bàsicament, perquè això significaria que d’entrada votaran. I això és molt important.
Perquè si les abstencions (un 30%) en les passades eleccions a les a les Corts computaren com escons, el PP no hagués tingut la majoria absoluta. No hem d’oblidar que el 62% de les valencianes i valencians no van votar al PP.
I si tenen pensat votar en blanc, han de saber que tampoc no ajuden a canviar les coses, perquè contra més vots en blanc, més “cars” són els escons, i això dificulta l’accés als partits minoritaris, consolidant i augmentant la majoria del partit més votat. Així què si no els hi agrada com estan les coses, l’única forma que tenen de canviar-les, és votar. Votar. Votar per exemple per aquells partits als que com a vostés, no els agrada l’actual sistema electoral. Un sistema que castiga el menut i sobrerrepresenta els grans.
I cas que vostés formen part d’aquell grup al que no els hi agraden els de sempre, recorden que hi ha moltes més opcions, el món polític està lluny de ser en blanc i negre. Ni ho és la política valenciana, ni la local a Castelló.
Saben? Això del dia de reflexió no existeix a tots els països. En algunes democràcies tan consolidades o més que la nostra, i més avançades o tan poc com la nostra, tal dia com hui es fa campanya. És més, alguns dels nostres socis europeus permeten que el mateix dia de les eleccions, i a la porta dels col·legis electorals, s’instal·len els partits polítics per donar informació i repartir paperetes a peu d’urna. Cap problema. També és de veres que en altres països, notablement a l’Amèrica llatina o Àsia, està prohibit fins i tot vendre alcohol les 48 hores prèvies. Veuen... això ho entenc més que la nostra jornada de reflexió. Per m’estalviaré fer acudits sobre el tema.
El cas és que el nostre sistema electoral no em permet demanar el vot hui. Tant se val, tampoc no pensava fer-ho. No per la meua formació, però sí insistiré en el que he dit més amunt. Busque, informe’s, i no s’aconfor-me amb allò que veu a la tele. Trie una opció amb la que es puga sentir còmode, còmoda. Algú que crega que defensarà sense amagar-se el programa amb el que es presenta. Algú de confiança.
I esta recomanació que els hi faig no és només en nom propi, o millor dit, no és només filla d’una reflexió particular. És el que demana la gent d’ “Indigna’t i vota”, o la gent que es concentra en un grapat de places, reclamant canvis en el sistema. Exigint aprofundir en la democràcia. Que falta fa. De fet, he llegit a les xarxes que a molta gent no li agrada un país que no et deixa acampar en defensa dels teus drets, i t’ho permet si és per vore a Justin Bieber, o un Bisbal qualsevol, d’aquells de “que bonita está Maria Agustina, ahora que han venido los nómadas”.
Ja està, l’article ja s’acaba, els deixe que continuen reflexionant, ens veiem demà a les urnes. Hem de decidir el futur.

19 de maig, 2011

"EVALUACIÓN CONTINUA" - El Mundo - 19.05.11



Bueno, pues esto ya casi que está, ¿no? Han pasado cuatro años desde las pasadas elecciones y la campaña electoral toca a su fin. Ahora les toca a ustedes decidir quien repite y quien se va a casa. Aquí, a diferencia de lo que pasa con los estudiantes, los que repiten son los que lo han hecho bien. Porque al final, esto de las elecciones se parece mucho a un examen. Nosotros nos examinamos y ustedes nos ponen la nota.
Hace cuatro años, nos pusieron un 5'2, un aprobado muy justito. Nosotros no somos de los que vamos a tutoría a discutir la evaluación. Si ustedes creen que no merecíamos más, no lo merecíamos. Y cómo somos conscientes que como en cualquier examen no es suficiente estudiar los quince días antes y hay que trabajar día a día, este curso, estos cuatro años, nos hemos esforzado más. Queremos mejorar nuestro expediente.
Estos días repito mucho una idea que creo que es fundamental. Algunos se toman el hecho de estar en la oposición como un castigo, como una especie de condena. Y claro, se cruzan de brazos y se quedan de cara a la pared durante cuatro años, refunfuñando, y mascando improperios convencidos de que los profesores (ustedes) les tienen manía. Y como les entra el complejo de Calimero, aquel pobre pollito con casco de cascarón de huevo, se pasan cuatro años, noventa y seis meses (con sus respectivos plenos municipales) protestando porqué nadie les quiere. No aportan nada a la ciudad, ni tan sólo se esmeran en intentar defender su programa, que tenía, ciertamente, algunas buenas propuestas. Quién así actúa es la oposición inútil, es el voto inútil, porqué desaprovecha sus resultados electorales, y no pone al servicio de su electorado y de toda la ciudad la fuerza electoral con la que las urnas les premió.
Otros creemos que la oposición es una oportunidad de trabajar por la ciudad. Es, sin duda, más complicada, más lenta, posiblemente menos lucidora, pero desde la oposición se pueden hacer muchas cosas. También cuando delante hay una mayoría absoluta... pero, ay amigo, es que hay que trabajar, hay que ir a buscar consensos, hay que llamar a las puertas del equipo de gobierno, a las de los técnicos. Hay que vender tu proyecto, tu propuesta, convencer al gobierno de que lo que tu propones puede mejorar la ciudad. O, seamos modestos, puede ayudar a resolver algún pequeño aspecto de la ciudad, a mejorar la calidad de vida de nuestros conciudadanos. Y no son fáciles de convencer. De hecho, algunas veces la idea les parece tan buena que te dicen que no con la cabeza mientras toman buena nota. Y al cabo de unos meses la presentan como si fuese idea propia. No son muy generosos con la oposición la gente del PP. Pero bueno, uno se va a casa satisfecho de saber que ha sido útil para la ciudad, la recompensa ya llegará.
Y de eso se trata ahora. Hemos sido aplicados, hemos trabajado durante los cuatro años. Hemos apoyado cualquier propuesta, moción, declaración institucional, que considerásemos podía ser buena para Castellón; sin importarnos si era idea de unos u otros. Hemos estado en todos los consensos posibles, en todas las justas reivindicaciones a otras administraciones. Y hemos trabajado (a menudo muy discretamente) para construir otros consensos nuevos y establecer puentes entre la oposición responsable que creemos representar y el equipo de gobierno. Hemos conseguido bonificaciones fiscales para comerciantes y otros colectivos, que la autopista pague el IBI (más de 500.000€ que ingresa nuestro ayuntamiento), que GUMSA participe como socio de empresas constructoras en el desarrollo urbano de la ciudad. Y un largo etcétera. Hemos sido responsables votando afirmativamente al pago de facturas de proveedores, dado que las objeciones técnicas referentes a la mala gestión del equipo de gobierno, no debían impedir que nuestros proveedores cobren. Pero también hemos dicho que no. Un contundente no, a aquellas propuestas gubernamentales que pensábamos honestamente que no eran buenas para la ciudad.
El otro día, en uno de los muchos puntos de información que el BLOC ha diseminado por la ciudad esta campaña elec
toral un señor me dijo: “los que voté hace cuatro años lo han hecho mal, y la única forma de castigarles sin castigar a la ciudad es votaros a vosotros”. Me pareció de gran belleza. Y lo mejor es que podría decirlo tanto alguien que votó al PP como alguien que votó al PSOE.
Ojalá ustedes también consideren que hemos hecho un buen trabajo, que hemos sido aplicados, y que merecemos algo más que un aprobado raspado. Al fin y al cabo, la recompensa del trabajo bien hecho es la oportunidad de hacer más trabajo bien hecho.

14 de maig, 2011

"QUATRE EXEMPLES I UN FRACÀS" - Levante-EMV - 14.05.11


De vegades els suports de les campanyes electorals van farcits de mentides. Em referisc als vídeos de campanya, a les falques radiofòniques, als cartells. De vegades es trien imatges enganyoses, que poden conduir a la confusió. Però en tot cas, i si més no en els partits més grans, res d'això, de la imatge, del missatge, no es deixa a l'atzar, a la improvisació. No, darrere hi ha un treball seriós, per part de professionals que decideixen perquè este eslògan sí i aquell no, o perquè triar estes imatges i no aquelles.
Per això sorprén la campanya gràfica del PP local. En les grans tanques ha triat quatre imatges del nou Castelló, per tant d'allò que consideren més rellevant de la gestió d'Alberto Fabra al capdavant del consistori en estos darrers quatre anys.
El pont sobre el Riu Sec, el passeig central del Ribalta, el Palau de la Festa i el Bicicas. Estes quatre icones de la modernitat són les triades pel PP per explicar la seua gestió. I el cert és que la cosa té la seua gràcia.
El pont és tot simplement una mostra de balafiament de cabdals públics. Un pont innecessari sobre un riu prescindible. Un clar exponent d'eixa política de postal que tant agrada als populars, consistent en fer la cosa més aparatosa i cara possible, encara que en la pràctica no siga útil. “La gent compra pels ulls”.
El Bicicas és una proposta del BLOC, presentada en roda de premsa el el 21 de novembre del 2006, per Vicent Marzà, número tres de la llista i jo mateix, que repetisc com a candidat a l'alcaldia. Els convide a buscar en les hemeroteques i fonoteques una sola declaració en eixe sentit de cap altre partit. No les trobaran perquè no existeixen. Mai abans que nosaltres ningú no havia parlat d'implantar este servei a la ciutat. I nosaltres encantats de que ens copien, però podrien fer-ho bé. El nostre projecte incloïa carrils-bici i manteniment dels actuals.
La imatge del “empedrao” del Passeig Ribalta, més enllà del debat ara ja estèril de si calia o no que el TRAM travessés i separés el parc en dos, el que demostra és precisament els incompliments de la Generalitat amb Castelló. La imatge no mostra el TRAM, perquè el TRAM, continua sense passar-hi, tres anys després. Un fracàs, un incompliment convertit en imatge electoral!
I finalment, el Palau de la Festa. Un edifici que havia de ser pagat per la Conselleria, i que no ho ha estat, obligant l'Ajuntament a avançar els diners (de fet, com amb el TRAM, amb la Ronda de circumval·lació...). És a dir, obligant l'Ajuntament a demanar un crèdit; i per pagar crèdits i interessos, dels incompliments de la Generalitat, el PP ha augmentat taxes i impostos per damunt de l'IPC.
Francament, si jo hagués imaginat una campanya en negatiu contra el PP, no ho hagués fet millor. En quatre imatges, en només quatre imatges han aconseguit definir els quatre anys de govern d'Alberto Fabra.
Esgotament de model de ciutat i bloqueig creatiu, raó per la que els principals projectes de la ciutat han estat copiats, malament, dels programes electorals del BLOC. El transport de via reservada el vam presentar nosaltres el 2002 i ens van mirar uns i altres com si ens haguérem begut l'enteniment. El Bicicas, ja ho he dit, també proposta nostra del 2006.
Polítiques cares i provincianes per resoldre problemes inexistents, com ara fer un pont singular per un riu sense aigua. Sotmetiment vergonyós als interessos de partit, per damunt dels de la ciutat, com en el cas del Palau de la Festa, que havia de pagar el Consell, que ha pagat l'Ajuntament i que ja vorem quan convertim en diners els convenis i reconvenis, que signa un President sense solvència política, moral ni econòmica.
I el més greu és que els cartells en són quatre, però en trobaríem mitja dotzena més. A quina més esfereïdora.

11 de maig, 2011

"L'OPOSICIÓ ÚTIL" - Mediterráneo - 12.05.11


Hi ha qui creu que l'oposició és un càstig. I per això es passa quatre anys de cara a la pared, amb els braços creuats, mormolant per baix del nas, i sense aportar absolutament res. Queixes i protestes, res més.
D'altres pensem que l'oposició és una oportunitat de treballar per Castelló. És obvi que des del govern resulta més fàcil. Però des de l'oposició es poden fer moltes coses.
Això sí, s'ha de treballar molt, moltíssim. No se li val a seure esperant que d'ací a quatre anys et toque governar pels errors aliens. No. T'hi has de posar cada matí de bon hora, i dedicar-li molt de temps, d'esforços, d'arguments. Has d'alçar el cul de la cadira i anar a tocar portes. Dels tècnics per a donar-li consistència a les teues propostes, de la gent del carrer per alimentar-les, i finalment, de l'equip de govern per convéncer-los de que la teua idea és bona per a Castelló.
I això no es fa als plenaris, ni tan sols a les comissions o a la junta de portaveus. Això es fa en el dia a dia, amb esforç, amb constància, amb vocació de servei.
Perquè la millor oposició no és la que fa enfadar més vegades a l'equip de govern, sinó qui el fa canviar més vegades d'opinió. I els assegure que no és senzill, que no sempre estan receptius, que no sempre accepten de bon grat les idees del BLOC, i que quasi mai estan disposats després a compartir-ne el mèrit. Però això tant se li val. Nosaltres el que volem és influir en el futur de la ciutat, ajudar a millorar les coses, aportar la nostra part de la solució, ser útils als castellonencs i castellonenques. Al cap i a la fi, si no eres útil eres inútil. I si eres incapaç de trobar una escletxa en la monolítica governabilitat popular per aconseguir fer aprovar algunes de les teues propostes, potser és que encara no estas madur per al govern.
Nosaltres ho hem aconseguit, hem estat l'oposició útil, i ens sabem preparats per governar. Però si vostés consideren que hem de seguir a l'oposició, continuarem treballant amb optimisme, amb més ganes, amb més esforç. No ens amagarem. Al cap i a la fi, la recompensa d'un treball ben fet, és la possibilitat de fer més treball, i més ben fet.

07 de maig, 2011

"EL CARTELL" - Levante-EMV- 07-05-11

















Quan sec a escriure fa exactament dos minuts que ha començat oficialment la campanya. Acabe de parlar per telèfon amb els dos equips que ixen a enganxar cartells, per donar-los-hi les gràcies pel seu coratge i el seu treball.
Enganxar cartells! Així comencen totes les campanyes, amb una enganxada de cartells. Des de fa alguns anys, els partits ens posem d’acord per seqüenciar l’acte litúrgic d’enganxar el primer dels cartells i ho fem escalonadament per tal de facilitar el treball als periodistes gràfics, que amb menys ganes que nosaltres, també estan en campanya. He de reconèixer que penjar el primer cartell amb la granera regalimant visc, i vore que és la teua pròpia cara la que et mira, és entre excitant i incòmode. Em fa una miqueta de pudor. I em fa ser molt conscient de la immensa responsabilitat que recau sobre mi. Sóc conscient que si tenim un èxit en estes eleccions, serà el fruit d’un treball intens, llarg i col·lectiu. I sóc també conscient que si jo comet errors greus estos 15 dies podria fer malbé la feina de molts mesos i molta gent.
Perquè els cartells, i convé que vostés que han de votar ho sàpiguen tenen dues cares. I no em referisc al bifrontisme d’alguns polítics, sinó a l’evidència física de que tot paper, i també el cartell, té dos costats. En un cartell electoral vostés veuen la cara a, diguem, la de la fotografia del candidat, però esta fotografia reposa sobre la cara b. La cara que queda oculta. I és una llàstima, perquè en realitat la cara b és el més important. A la cara que queda oculta per la meua presència de candidat hi ha les cares compromeses i il·lusionades de Pepe, Isabel, Toni, Aida, Anna, Teresa, Lledó, Alícia, Josep, Gemma, Inés, Ignasi, Josep Antoni, Vicent, Miguel, Josep, Maria, Julia, Maria Louis, Lledó, Vicent, Roger, Maite, Rosa, Adrian, Victòria, Lluïsa, Vicent, Enric, Josep Maria, Francesc, Valerià, Jordi, Miquel i Paloma. En eixe ordre o en un altre. Perquè el que hi ha darrera no és una llista electoral, un llista és una relació ordenada de noms. El que hi ha darrera és un equip. Un equip que tinc l’honor i la responsabilitat d’encapçalar.
Per això deia que és important que vostés sàpiguen que hi ha darrera de la cara d’un candidat. En el cas del BLOC-Compromís, hi ha un equip de gent preparada, compromesa, treballadora, amb capacitat d’innovació i amb vocació de servei. Durant la campanya, per la meua condició de candidat seré focus d’atenció de moltes mirades, els periodistes m’oferiran carxofes per dir el que haja de dir (i ho faran entre d’altres coses perquè saben que jo sempre he acceptat preguntes a les rodes de premsa, no sóc com altres), em fotografiaran repartint informació electoral, parlant en públic, caminant, llegint papers, saludant gent i votant. I a mi m’agradaria que vostés pensaren, que per cada minut de ràdio, per cada plànol televisiu, per cada rengló de diari que jo ocupe, darrere hi ha el treball d’un equip, d’un bon equip. Darrera hi ha un grapat de gent il·lusionada i compromesa.
La idea d’este article és d’alguna forma retre homenatge a la gent que treballa ha treballat i treballarà tant o més que jo, tot i que jo m’enduga la recompensa d’una certa popularitat i grau de reconeixement. La idea d’este article és també, que vostés coneguen la poderosa realitat que habita a la cara oculta del cartell.
I la idea d’esta campanya és precisament eixa, fer-los aflorar, fer que deixen d’estar al darrera, per estar al meu costat, contra més millor, a les bancades que ocupem els electes a l’Ajuntament de la ciutat. Estic molt orgullós de la nostra gent, crec que se’m nota, i seria quasi un sacrilegi que Castelló pergués l’ocasió de sentir-se i saber-se ben representada, per gent així.

05 de maig, 2011

"LA CAMPANYA QUE VE" - Mediterráneo -05-05-11




Demà a mitja nit comença la campanya electoral. Quinze dies d’hiperactivitat política. Quinze dies en els que treballa tothom, els que han treballat molt els darrers quatre anys, els que han treballat poc, i els qui no han fet absolutament res. Que de tot n’hi ha.
La campanya electoral és una cerimònia indissociable dels sistemes democràtics, tot i que jo crec que és en síntesi, un esforç econòmic excessiu (immoral en època de crisi). Nosaltres serem austers. Molt. No resulta creïble presentar-se a unes eleccions prometent austeritat en la gestió, i tirar la casa per la finestra en campanya electoral, i nosaltres som dels que pensem que es predica amb l’exemple. Hi ha dues raons més per ser austers. La primera és que no tenim diners. La nostra campanya es pagarà amb les quotes dels militants i les aportacions dels sous dels càrrecs públics i assessors. No tenim padrins, ni fonts confuses de finançament.
I la segona de les motivacions, hem triat fer una campanya diferent. No hi haurà incursions publicitàries, no hi hauran tanques electorals, no hi haurà falques radiofòniques, ni hi haurà més que un gran acte de campanya. Serà el dia 14 a les 13 hores a la Plaça de les Aules, que clourà amb una paella monumental. La resta de la campanya serà plena d’actes menuts en format. Ja tenim confirmades desenes de trobades amb grups molt reduïts de gent, on els candidats i candidates del BLOC els explicarem en primera persona que és el que volem per la nostra ciutat. I escoltarem, com portem escoltant els darrers anys, i molt especialment en esta llarguíssima precampanya, on hem compartit taula i conversa amb més de 500 persones de qui no teníem filiació prèvia. Així ho volem fer. No hi haurà grans autobusos del BLOC, ni motos siderals, ni la pressió constant als mitjans de comunicació. I farem el que ens agrada, contactar amb la gent a la que volem representar. Preferim 30 actes de 20 minuts amb 7 o 11 persones, que un gran acte d’hora i mitja amb 400. La relació és més íntima, més pròxima. I quan la gent comparteix un café i et mira als ulls, sap que no els hi pots mentir. I tu saps, que no els pots decebre.

03 de maig, 2011

"OSAMA BIN LADEN"- COPE Castelló- 02.05.11





L’exèrcit nord-americà ha abatut a trets al líder d’Al Qaeda, Osama Bin Laden, a la localitat d’Abottabad, en el nord de Pakistan, i en una operació en la que no hi ha hagut baixes civils ni de soldats estatunidencs. Han tardat 10 anys, però al final li han fet la pell. És obvi que hagués preferit que l’hagueren pogut capturar en vida i hagués estat jutjat. Això és el que reclama el meu tarannà democràtic. Però entenc la dificultat de l’operació, i no faré ni un sol lament per la mort d’un dels homes més malvats que ha donat la història recent. Mort i pelat. Bé està. Al cap i a la fi hauria de morir 2.973 vegades, una per cada mort causada el 11-S, per a que el seu cadàver compensés mínimament els morts que la seua enfollida religiositat va provocar.
I d’això vull parlar, perquè com escrivia una periodista amiga, en este cas, mort el gos, no ha mort la ràbia. Se’ns diu repetidament que l’Islam és una religió de pau. No ho sé, he llegit bastant sobre ella, conec musulmans amb qui n'he parlat, he llegit l’Alcorà...però no en se prou. Ara bé, hi ha un cosa d’eixa religió que m’inquieta, eixa vocació proselitista, que va més enllà de la conversió per la via del convenciment. El seu objectiu és un món sotmés als preceptes de la seua religió. I això vol dir, impregnar les estructures de l’estat, i acabar amb la democràcia. Perquè l’islam no és compatible amb la democràcia. Bé, cap religió amb vocació totalitària, ni ho seria l’islam, ni el cristianisme, ni el judaisme, ni cap altra religió que vullga apoderar-se de l’estat de dret.
Estem assistint a uns processos pretesament revolucionaris al nord d’Àfrica i a gran part del món islàmic. En tinc severs dubtes. No només perquè la contundència amb la que Gadafi ha contrarestat la voluntat alliberadora del poble libi, ha alimentat al sàtrapa siri a seguir pel camí de la repressió, i ha pogut refredar els ànims d’altres pobles sotmesos a dictadures teocràtiques. No només per això, deia, sinó també perquè em tem que les preteses revolucions tenen molt d’involucions, i escassa capacitat de crear alguna cosa nova, de desconnectar i alliberar-se de la vigilància i l’absoluta submissió a Alà, que és el que significa l’islam.
Mentre l’occident judeocristià-il·lustrat propera perquè eixa dedicació només la mantenen el clergues, la majoria islàmica està esclavitzada pel control mental i físic que s’exerceix sobre cada persona per mantenir-la aferrada als inacabables rites. Rites, val a dir, contraris al progrés: les obsessives obligacions que han de seguir els musulmans interrompen constantment el seu treball físic, intel·lectual i fins i tot l’alimentació, i es converteixen un llast per al creients.
O sorgeix una vertadera revolució d’heterodoxos, descreguts, inclús ateus, cosa molt improbable, o res no canviarà a este món on es comprova, més que en cap altre, l’advertència marxista de que la “religió és l’opi del poble”.

I davant d’això hi ha qui respon que el cristianisme va fer el mateix en època de les creuades. I tenen raó, la diferència és que nosaltres ja no estem a l’Edat Mitjana, el problema és que l’Islam sembla continuar-hi. I la prova del que dic, és que això ho escrit en el web de la Conferència Episcopal Espanyola, i ningú no em diu que canvie ni una sola coma. És obvi que no podria advertir del perill de les religions d’estat (de qualsevol religió) per a la democràcia, en un estat islàmic. Si els amants de l’aliança de les civilitzacions no són capaços de vore les obvies diferències, potser es que estan tan cegats per la seua ideologia, com ho estan alguns per la seua fe.

"PATRONATS"- Levante-EMV- 30.04.11



















Una de les moltes assignatures pendents que té el nostre Ajuntament és l'arquitectura orgànica. Ara fa quatre anys, aprofitant l'entrada en vigor de la llei dita “de grans ciutats”, l'equip de govern popular va fer una reorganització d'àrees, des del punt de vista polític. Vaig tindre ocasió de parlar-ne en el seu moment amb el Vicealcalde, i ja li vaig manifestar que tot i que no era l'organigrama que nosaltres hauríem triat, era un avanç evident pel que fa a la claredat organitzativa, i que havia de donar agilitat al dia a dia municipal.

No diré que esperara més avanços, perquè ja fa temps que vaig aprendre que del PP es pot esperar quasi tot, tret d'allò que esperes; però el cert és que confiava en que continuarien per eixe camí. No ho han fet.

Per exemple amb els Patronats. Actualment l'Ajuntament té dos patronats, el d'Esports i el de Turisme. No sent objecte d'este article la valoració del seu funcionament, hi passaré discretament de puntetes. I un altre organisme, la Junta de Festes, que no ha estat adequat al nou ordenament jurídic, i que en definició de l'antic Secretari de la Corporació, habita un limbe legal. Les raons per les que el PP no ha volgut donar-li solució són obvies, i no se n'amaga, no volen restar autonomia a un organisme que vola sol de fa anys, i que no els hi genera problemes. Representa centenars de persones implicades, que estan contentes com estan i són dòcils quan cal. Crec que se m'entén. Per la seua banda el partit socialista ja fa anys també que ha deixat d'insistir en la necessitat de legalitzar la situació. Nosaltres no.

Per això anunciem que si som decisius en la governabilitat els propers quatre anys, posarem damunt la taula un proposta de fusió dels tres organismes, sota l'aixopluc d'un sol patronat: el Patronat de Turisme, Festes i Esport. I per varies raons. La primera és perquè ja hem anunciat reiteradament que si de nosaltres depén no hi haurà Ciutat de les Llengües (de fet si continua depenent del PP crec que tampoc), i el projecte es reconvertirà en una mena de Vila Olímpica, multidisciplinar. Amb instal·lacions esportives d'elit, amb places hoteleres, amb un centre d'alt rendiment esportiu vinculat a la nova facultat de ciències de la salut de la UJI. Un espai capaç d'albergar competicions internacionals d'alt nivell, estades d'equips per a la seua preparació, que donarà servei a la ciutat i els seus esportistes, i que associarà internacionalment el nom de Castelló a la sana competició esportiva. L'experiència d'estos anys ha demostrat que res deixa més diners de visitants que l'esport. Eixe és el principal banderí del turisme que vol el BLOC. Turisme de qualitat, del que mou gent amb capacitat econòmica. Turismes esportiu tant espanyol com internacional. I per això té sentit que un mateix patronat s'ocupe de la promoció turística i de l'esport.

Però no només l'esport ha de ser reclam, també les festes. Unes festes ja declarades d'interés internacional, que han de servir per projectar-nos a l'exterior, i que per tant necessiten d'un suport més ferm i d'una gestió coordinada per optimitzar objectius.

Amb esta fòrmula, resoldrem l'encaix legal de la Junta de Festes, que dins del Patronat podrà continuar treballant amb la mateixa autonomia que ara té, sotmetent-se lògicament als controls que la llei obliga. Passa el mateix amb els dos patronats actuals, que hauran de mantenir la seua estructura funcionarial, les seues comissions... tot simplement, hi haurà una arquitectura administrativa única. Per llei la presidència correspon a un càrrec públic, però només hi haurà una gerència (funcionari o assimilat, d'acord amb la llei), una intervenció... no com ara. És a dir, alleugerarem la part de l'estructura poc operativa, estalviarem diners a la ciutat, i serem més àgils organitzativament, més competitius, més eficients, i a sobre, complirem la llei, no com ara.

Així és la ciutat que volem. Creadora de riquesa, ben organitzada, amb menys canongies per acontentar polítics professionalitzats o vocacionals, i més respectuosa amb l'ordenament jurídic. Qui pot estar-hi en contra?