CATCH-22 - El Mundo -25.01.20

L'any 1961, Joseph Heller, jueu de Brooklyn, i pilot d'aviació, va publicar la seua novel·la Catch-22. En ella apareix un personatge, Doc Daneeka, un psiquiatre militar, que explica la trampa que parava als pilots d'aviació dels exèrcits aliats que volien deslliurar-se dels combats durant la II Guerra Mundial.

Segons el psiquiatre, els pilots podien al·legar bogeria, i això resultava lògicament inhabilitant, ja que t'impedia volar, i menys encara, entrar en combat. Això sí, et tocava explicar-ho als teus superiors. I fer-ho bé, raonadament i de forma convincent. Però clar, si eres capaç no només de vore la malaltia que pateixes, sinó d'explicar-la i raonar perquè no et permetia volar, la conclusió és que boig del tot no hi estaves! I per tant, no et donaven permís. És a dir, que si volies evitar el combat, tenies la via de dir que estaves tocat de l'ala (si se'm permet la broma aeronàutica), cosa que de fet demostraria que no ho estàs.

La novel·la es va fer tan famosa i popular, que hui en dia, l'expressió "Catch-22", en anglés, descriu les situacions de bloqueig. Aquelles en les quals faces el que faces, et porte a un atzucac, a un carreró sense eixida. Situacions paradoxals, en una lògica que es contradiu a ella mateixa.

Em sembla que les forces progressistes, estem en un permanent Catch-22. L'extrema dreta, que només té ullets per a Bannon, ho està fent rematadament bé. Està aconseguint marcar l'agenda política, des de la marginalitat intel·lectual, però amb una enorme habilitat. Les altres dretes, Ciudadanos i PP, li ballen els nanos. Li fan un seguidisme suïcida, que de tan evident sembla mentida que no l'hagen vist. I això que tots dos ho han pagat ja a les urnes, molt especialment Ciudadanos que ha perdut fins i tot al seu fundador i líder. El PP és ostatge de la puixança de VOX i de la seua pròpia estratègia. Els atacs orquestrats per eixa amalgama de feixistes, conservadors, falsos liberals, lumpenproletariat, ultracatòlics, i cabrejats de diferent pelatge, són d'enorme simplicitat i gran efectivitat.

Perquè a nosaltres se'ns planteja la disjuntiva de deixar que el seu missatge vaja calant per falta de resposta, o amplificar-lo amb la nostra reacció. La majoria de les vegades, les seues propostes o crítiques estan fetes des de falsedats, quan no difamacions, i sovint l'argumentació és tan feble i poc elaborada, que des d'eixa certa superioritat moral que de vegades pensem tenir les esquerres, no ens podem estar de contestar per posar-los en evidència. És un error. Probablement un error forçat. Perquè el "Caça vampirs d'Oriola" segurament no, o N'Dongo i els seus vídeos tampoc, però darrere de tot això hi ha caps pensants. I saben dues coses. La primera que resulta impossible argumentar seriosament i rigorosa, la major part del seu discurs. La segona, que si semblen uns indigents intel·lectuals, nosaltres picarem l'esquer i saltarem a contradir, argumentant com a set-ciències, amplificant així les seues idees, distraient-nos de fer la nostra feina i fer avançar la nostra agenda, i multiplicant el seu discurs d'odi.

Si diem que tot el que diuen no mereix ser contestat, estem contestant. És Catch-22. Doc Daneeka ens ho diria. I riuria.

"PENSAMENT ACIENTÍFIC" - El Mundo - 18.01.20

La metodologia científica és tot allò de l'observació,  experimentació, mesurament, hipòtesi, falsabilitat, reproductibilitat, revisió per pars, i finalment publicació. És a dir, la gent que investiga, que es dedica a la ciència, primer obté evidències empíriques i després obté conclusions suposadament objectives. Així funciona el pensament científic.

Si hem de parlar de pensament acientífic, res millor que parlar de l'advocacia. Utilitzen un ordre oposat de pensament. Parteixen sempre d'una conclusió predeterminada que han de defensar, i més tard busquen les proves o arguments subjectius que la sostinguen. Si parlant amb el seu client, un advocat descobreix un punt feble, el seu objectiu serà amagar-ho. Un científic també podria fer això, però seria un mal científic, i els mals treballs científics, amb el temps són descoberts.

I la gent que fem política? Com funciona el nostre pensament? Alguna gent dirà que fem com els advocats. Volem imposar la nostra ideologia, les nostres propostes, i després busquem arguments més o menys científics. Crec que és un error d'apreciació, perquè el que caldria preguntar és si hem arribat a determinats postulats ideològics a través del pensament científic. Jo diria que sí. I després construïm l'argumentari. Si més no, alguns. Vegem-ho.

La llei valenciana del plurilingüisme estableix que es dedicarà un mínim del 25% de les hores lectives al valencià, un 25% al castellà i entre el 15 i el 25% a l'anglés. La resa queda a elecció de cada escola o institut, que té la capacitat de decidir el seu model lingüístic en el seu projecte particular, que tindrà quatre anys de vigència, i l'ha d'aprovar el Consell Escolar per una majoria qualificada de dos terços. I és així com la llei garanteix un equilibri entre un model científic, pedagògic, dissenyat pel professorat, i el dret de les famílies a participar del model del centre educatiu.

A Madrid ho estan preparant, i a Múrcia acaben de posar en marxa allò que l'extrema dreta anomena "Pin parental", que és un peculiar i aberrant dret a la censura prèvia, regalat als pares i mares, que els permet (en contra del que diu la llei, i en contra del que els professionals han determinat) decidir que els seus fills o filles, no participen de determinades activitats que són avaluables, que formen part de les hores lectives, però amb les que ideològicament no hi estan d'acord. És exactament com si s'autoritzés a les famílies terraplanistes a permetre que els seus fills isquen de classe, i s'estiguen asseguts davall la cistella de basquet del pati, mentre a classe expliquen els moviments de rotació i translació del nostre planeta. Estem a un quart d'hora de què acabe passant com als EUA, i en les autonomies governades per les dretes, no s'estudie l'evolució de les espècies explicada per Darwin. Tot això mentre reclamen espai escolar per als dogmes religiosos, això sí només de la seua religió. Perquè quan se n'ofereixen d'altres (la llei mana), foten el crit al cel. Al cel cristià.

És entre estos dos models d'escola el que cal triar. Un model científic, pedagògic, dúctil i participatiu, o el fonamentalisme acientífic, invasiu, dogmàtic i intolerant, que proposen les dretes. Les dretes tenen pensament acientífic, com els advocats. Per això busquen guanyar als tribunals allò que perden a les urnes.

"IDENTITAS" - El Mundo - 11.01.20

No m'agrada massa escriure ni parlar sobre identitats, perquè té un component emocional tan potent, que dificulta el debat seré. Amb massa freqüència, quan l'emoció entra per la finestra, la raó ix pel balcó. I no tinc cap vocació prosèlica pel que fa a l'adscripció nacional o cultural de les persones, raó per la qual tolere també malament quan em volen fer a mi doctrina. Tot i això, la fragmentació de l'espai electoral espanyol, amb una quarantena llarga d'escons a qui s'ha anomenat territorials, em convida a fer una reflexió. No sense recordar que eixos escons, les forces polítiques que els ocupen, es distribueixen en tot l'eix dreta esquerra, per tant sembla evident que el fet definitori és un altre.

I és que la identitat nacional espanyola està vinculada a trets culturals i lingüístics fills de la preponderància castellana sobre la resta de pobles i cultures; a qui se'ns obliga a acceptar l'assimilació o a rebel·lar-nos. Podríem dir que Catalunya i el País Basc se rebel·len poc o molt. Nosaltres o Galícia semblem acceptar l'assimilació castellanitzadora. El retrocés de l'ús social del valencià davant la pressió unificadora del castellà com a prova. No hi ha diaris en valencià, no hi ha cinema en valencià, de tota l'oferta televisiva, el valencià sobreviu amb prou feines a l'autonòmica. Ara que l'estem recuperant. Però la meua filla, per exemple, no ha pogut gaudir de dibuixos en valencià. Ara ja no li interessen, mira altres coses.

És impossible viure tot un dia en valencià, sense rebre algun retret, més o menys educat. L'assimilació va més enllà de la llengua. Tenim un folklore ric els valencians, però amb una freqüència injustificada, moltíssimes gales festives acaben incorporant una peça de baile español, o unes sevillanes. Fora de festes, és ben difícil vore ballar el Bolero de Castelló, o un ball pla.

La identitat suïssa no està vinculada a l'idioma. No és més suís qui parla alemany que qui parla italià o francés. Ací sí. Ací la llengua bona és la lengua, la resta anormalitats que el millor dels casos es toleren, poques vegades es respecten, i mai no es comparteixen. No és (només) culpa de la pressió uniformitzadora, és també un problema d'autoestima i capacitat d'autoorganització. L'actitud de les dretes és antivalenciana. L'atac permanent a la llengua pròpia (definició estatutària) n'és una prova de difícil discussió.

Tornem a les sensacions, als sentiments. El problema no és tant que algú puga sentir-se poc o gens espanyol, el problema és que alguns creuen que hi ha espanyols de primera i de segona. L'Espanya castellana ha construït la nostra identitat nacional espanyola sobre la base de la supremacia castellana, i això crea desafecció en alguns llocs. Ara hi ha una oportunitat. Un PSOE forçat per la seua debilitat, potser haurà d'assumir la seua pregonada vocació federalista. I les dretes, haurien de prendre la decisió de desafrancesar-se, d'oblidar el jacobinisme. O es planteja un projecte integrador d'Espanya, o alguns seguirem sense voler ser assimilats pel model castellanitzador. Tenim dret a negar-nos.

"UN DÉJÀ VU"- El Mundo -04.01.20

L'any 1982 el President Calvo Sotelo va decidir avançar les eleccions en un context sociohistòric d'enorme complexitat. La previsible victòria del PSOE, junt amb la situació de crisi política, econòmica i social, va posar en guàrdia l’empresariat. La reacció dels poders econòmics, i de la dreta política (que solen anar sempre de la mà) va ser virulenta i evident, tot intentant crear una sensació de por i desassossec en la societat. Aquell mes d'octubre, el mateix mes de les eleccions, es podien llegir als editorials, coses així:

«El reconeixement de l'habilitat amb què els redactors de programa han difuminat el medul·lar del seu projecte revolucionari no impedeix advertir, si s'analitza rigorosament com la CEOE ho ha fet, que les fragmentacions programàtiques de tals objectius només proven aquesta habilitat política o propagandística, però no demostra la pregonada moderació» i auguraven la socialització de l'economia, l'abolició de la propietat privada, l’arribada de la mítica repartidora, i dels quatre genets de l'Apocalipsi. Ho ratificaven en un altre editorial: «El model econòmic socialista és, com va demostrar Hayeck, un «camí de servitud», que converteix la majoria dels ciutadans en treballadors desarmats enfront d'un Estat totpoderós. Per contra, l'oferta de centredreta propugna la llibertat econòmica dels agents de la producció, defensant el dret a la feina dels assalariats i el dret dels empleats a la lliure iniciativa empresarial».

Va guanyar el PSOE i va formar govern. Les coses que van arribar a dir del Vicepresident Alfonso Guerra, no són tan diferents de les que diuen hui del futur Vicepresident Segon. Ara adoren a Guerra, i González. Els enyoren, diuen. Abans els odiaven. «España se rompe» i «España una y no cincuentayuna» eren els seus crits de guerra. La realitat els va tranquil·litzar. L'apocalipsi, no fou tal. Ni de bon tros.

L’actuació política de l'oposició aleshores, ens pot donar una pista del que farà ara. La dreta, molt allunyada de centre, i sense resoldre els seus equilibris interns va tenir grans dificultats per definir una política alternativa, optant la majoria de les vegades per desenvolupar un tipus d'oposició catastrofista que no responia a la realitat de país ni a la percepció d'una gran part de l'electorat. Enfront de la majoria governamental, l'estratègia parlamentària de coalició AP-PDP-PL ("el trifachito vintage") va recórrer a l'obstruccionisme, utilitzant amb tossuda freqüència el recurs previ d'inconstitucionalitat, que només va servir per a retardar el desenvolupament de la Constitució, paralitzant lleis tan importants com la llei de llibertat sindical, la modificació de la llei orgànica del Tribunal Constitucional, la llei de despenalització parcial de l'avortament i la llei orgànica del dret a l'educació. I ara és raonable pensar que serà igual.

Raonable no. Previsible. Raonable seria que la dreta deixés el llenguatge guerracivilista, deixés de parlar de traïcions, de colps d'estat, de l'any 1936. S'han publicat tweets per part de càrrecs públics, demanant penjar de la forca als signants de l'acord de govern. Dient que no es pot deixar passar tot això amb una reacció «pacífica»... Casado crida i gesticula com una mosca ofegant-se a un got de llet . Abascal es creu Leónidas l’espartà. I Arrimadas fa de teleoperadora constitucionalista: «¿Está el enemigo? Que se ponga». El dia 4 ja s'ha convocat una manifestació contra el govern, a la Plaza Colon, la que hi ha entre Génova i el Museo Arqueológico Nacional. Déjà vu.