28 d’abril, 2012

"ÈTICA POLÍTICA, POLÍTICS SENSE ÈTICA" - Levante-EMV- 28.04.12


L’any 2006, el PSOE local es va entestar en la necessitat de que l’ajuntament de Castelló es dotés d’una mena de codi ètic, que d’alguna manera vingués a delimitar els comportaments dels càrrecs públics.
He de confessar que en vaig tenir molts dubtes, bàsicament, perquè pensava que el codi penal, i el codi civil, eren límits més que suficients per delimitar què podíem fer i que no els càrrecs electes. I d’altra banda, la clara intencionalitat política de la proposta, li restava frescor democràtic. Tant se val. Jo estava enganyat.
Malgrat que és cert que era poc intel·ligent i gents operatiu, que els polítics fórem jutges i part en els processos ètics, també era cert que l’ètica no està contemplada als codis legals, però ha d’ocupar un espai nítid en la vida pública. 
El cas és que finalment el 2006, PP, PSOE i BLOC vam aprovar un Codi del Bon Govern, que delimita els comportaments, que els propis membres de la Corporació vam considerar que eren ètics. I assumíem el compromís de comportar-nos d’acord amb les normes establertes. Però no és més que una declaració d’intencions, sense cap mesura correctiva, sense cap punició.  
En la següent corporació, de nou el PSOE, va proposar que es feren públics els bens dels polítics, un registre d’interessos. Jo vaig repartir entre la premsa la meua declaració de renda dels dos anys anteriors, un nòmina, i la meua declaració d’interessos, bens i pertinences. Que val a dir era un cotxe vell i quatre centimets al banc. El PSOE, no ho va fer, tot simplement es va fer una promocional foto de grup amb uns papers a la mà, que segons ells eren les seues declaracions de bens, però ben bé podien ser còpies sense compulsar de la partida de naixement de Floquet de Neu. El PP ni foto de lluny ni de prop. Ni de front i perfil, tampoc.
Anys més tard, la legislació obligà a la publicació dels bens, i en tots els diaris i ràdios, durant un parell de dies, van tindre tema per a fer safareig. Bé està.
En tots estos anys, l’ètica política, ha estat més un arma per llençar-se els uns als altres, que una pràctica habitual. El nombre de polítics implicats en causes judicials de tota mena, no para de créixer. Crec que el PP és el nítid primer classificat en el rànquing. De fet, a les Corts, el 20% dels diputats i diputades populars, estan imputats. Com deia un amic, quan veus un cartell del PP no saps si és un partit o un concert de Presuntos Implicados! Supose que és la confrontació amb esta duríssima realitat, que ha fet que el President Fabra haja començat a destituir (lentament) imputats i anuncie que no en tindrà cap a la direcció del partit. No diu res del Grup 
Parlamentari, per por a que els imputats munten un Grup Mixt, que seria el tercer més nombrós de la càmera.
Davant d’això ahir al plenari, el BLOC-Compromís va presentar una moció en virtut de la qual els regidors i regidores ens comprometíem formalment a presentar la dimissió cas que fórem imputats per alguna causa vinculada a la nostra condició política.
No sé si sorprenentment el PSOE va presentar una esmena a la totalitat en forma de un nou codi ètic, que no contemplava la nostra proposta, i que en la pràctica impedia que es votés allò que proposàvem.
El PSOE haurà d’explicar perquè volia impedir que es votés la nostra moció, clara i directa. Però els hi va eixir malament, com són maldestres en l'ús del reglament, els vam fer entendre que l'havien de retirar. Finalment la nostra moció es va votar. EU des del primer minut li havía donat suport, però el PSOE només va votar a favor quan ja sabia que la negativa del PP evitaria que s'aprovés. 
En tot cas, Ali Brancal i jo mateix, hem assumit el compromís davant notari: si mai ens imputen per una causa relacionada amb la condició de càrrecs públics, dimitirem. El Secretari municipal, custòdia el document.
A vore qui més s'apunta!

25 d’abril, 2012

"ESTALVIAR SENSE RETALLAR" - Mediterráneo - 26.04.12


Ahir dimecres vam tenir Consell d'Administració de l'Hospital Provincial, del que en sóc vocal per la meua condició de diputat. No és objecte d'este article comentar aquella reunió, ni els detalls de la gestió administrativa, econòmica i mèdica de la institució. Però voldria sotmetre a la seua consideració una frase pronunciada pel Honorable Conseller de Sanitat, Sr. Rosado, qui va presidir la sessió.
La frase, en castellà en versió original, diu textualment: “es pot estalviar, sense retallar”.  Esta frase, o moltes similars, les he escrit jo en més d'una ocasió en els meus articles, o han format part de les meues argumentacions als plenaris.  Tampoc no en sóc pare d'esta teoria, evidentement, BLOC-Compromís porta predicant això des de fa anys, i al final és basa en aquells principis d'eficàcia i eficiència que tant hem repetit. 
La novetat, però, és que la pronuncia un Conseller, i precisament d'un àrea que aplica enormes retalls, no de caracter econòmic, sinó de caracter prestacional, que a la llarga, clar, poden representar estalvi. Però a un preu socialment inassumible.
Perquè diguem les coses clares. La problemàtica de la sanitat valenciana és filla de molts pares. De la demografia per exemple. Som un milió més dels que l'estat ens reconeix, per culpa d'un acord signat per Zaplana i Aznar. De la taxa d'atur, menys gent cotitzant, menys ingressos. De la piràmide poblacional envellida, la gent més gran, en general necessita més medicaments. De la mala pràxi de les farmaceutiques (acceptada irresponsablement durant dècades per tots els governs) d'encaixar els medicaments no per dosi, sinó amb criteris comercials. Però sobretot, de les irresponsables polítiques dels governs valencinas del PP, que han malbaratat recursos econòmics a mans plenes. 
Quan el Conseller diu que es pot estalviar sense retallar, està reconeixent explicitament que es poden gestionar millor els recursos. Per tant, que estaven malgastant diners. Perquè si l'única forma d'estalviar fóra retallar seria perquè efectivament no hi ha marge de millora en la gestió. I fins i tot aleshores, si no s'hagueren gastat els diners fent el mec, ara podrien acudir en socors de la sanitat pública. 

20 d’abril, 2012

"PAGA QUE ÉS GATA"- Levante-EMV - 21.04.12


He fet un primer esborrany de la declaració de la renda, i ja que sóc dels que demana transparència els diré que enguany m'ix a pagar, i que la suma del que hauré d'ingressar, més el que ja he pagat a compte, supera els 9.000€, Això és el resultat dels ingressos com càrrec públic, i de la meua activitat professional particular. I si algú es pregunta si això és compatible, la resposta és sí. Legalment i horària. Legalment perquè l'ajuntament em paga 7'5 hores a la setmana, i ara que també estic a la Diputació, allà també tinc una dedicació parcial. Per tant, formalment no tinc cap impediment per mantenir una activitat professional tal com m'han confirmat els Secretaris de les dues institucions.  
Esta activitat professional, serveix entre altres coses, per donar-me la tranquil·litat de saber que si bé en este moment la majoria dels meus ingressos depenen de la política (que és l'activitat a la que més hores i esforços dedique), no és menys cert, que no sóc hostatge del sou públic.  I en quant a la disponibilitat horària, amb esforç, organització i insomni, tot encaixa. Tinc la sort que la major part de la meua feina al marge de la política no és presencial, i per tant, tant se li val si la faig un diumenge de matí, com si treballe a casa fins a les dues del matí d'un dimecres. 
Tot això ho dic, perquè voldria saber per a que serveixen eixos més de 9.000 euros d'impostos directes que pague. Què rep a canvi. Perquè clar, resulta que ara han augmentat la tributació per IRPF, però alhora, han disminuït les prestacions. 
És obvi que eixos diners no serveixen per a posar en marxa una xarxa de rodalia cap al nord, perquè no existeix. És evident que no serveixen per millorar carreteres i grans vies, perquè l'AP-7 continua sent una sangria, i el PP té en ment allargar la concessió o pujar els preus, per compensar el rescat de les autopistes castellanes. Tampoc no serveix per avançar en el Corredor Mediterrani de Mercaderies que tant ajudaria a la nostra economia, perquè el PP segueix pensant que el melic de l'univers és Madrid , i privilegia un antieconòmic Corredor Central.  
Sembla que ni de la imposició general, ni del que pague a la seguretat social tots els mesos (que és un altre bon pessic) no n'hi ha prou per pagar la part de medicines que puga necessitar, ni tan sols per anar a urgències debades si em trenque el maluc caçant elefants. Tampoc per estudiar a la universitat a un preu raonable, acaben d'aprovar pujar la matricula més de 500 € del que ja es pagava. Ni per educar a la meua filla en condicions equiparables a Europa, pel que fa a ràtios o percentatge del PIB destinats a educació primària i secundària. Tampoc no serveixen els meus diners per perseguir el frau fiscal, d'aquells que guanyant molt més que jo, no paguen gens o paguen poc, perquè amaguen diners en Sicav, o en paradisos fiscals (Sin pesetas no hay paraiso), perquè els han amnistiat. 
I parle de la imposició general, ja no dic res de l'IVA, impostos sobre carburants, etc. Ni   baixe nivell del que paguem a l'ajuntament (IBI, vehicles, fem, preus públics, taxes...) la cosa ja adquireix proporcions d'un patetisme en la gestió. Resulta més senzill recuperar el ball perdut, que trobar un argument lògic en l'equip econòmic (que és car) del PP municipal. 
Fa uns mesos ens van dir que els que usem bicicas havíem de pagar, (8.000 usuaris s'han donat de baixa, el 80%), que els preus de l'escoleta de matí i vesprada havien de pujar, que...en fi, a Levante són molt amables però només puc publicar una columna, no tres fulls, així que resumiré. El PP va decidir que calia pujar el preu de tot el que paguem, i pagar per quasi tot el que encara no pagàvem.
Però van fer curt, encara no els hi ixen els números, així que este mes aprovaran unes quantes taxes noves. Per exemple, Castelló sempre havia tret pit dient que en atenció als més necessitats la ciutat tenia el primer servei de transport adaptat del país. Adaptat a persones amb dificultats de mobilitat, sovint amb greus dificultat, sovint també, gent en situacions econòmiques precàries, precisament perquè les seus personals condicions els hi dificulten l'accés al mercat de treball. Doncs bé, el PP diu ara que han de pagar per ser coixos, o per tenir paràlisi cerebral. Dramàtic! Algú em vol explicar les raons per les quals tindre una dificultat física afegida ha de punir-se econòmicament? 
Jo els ho diré. Per exemple, perquè durant anys el PP s'ha malgastat 800.000 € anuals en pagar a una empresa, per a que agents de seguretat privada custodien edificis públics. Nosaltres vam dir que això ho havia de fer la policia local, els agents en segona activitat (per exemple aquells que per edat ja no estan per empaitar lladres), i el PP ens va insultar dient que no teníem ni idea, que això era impossible, que no compreníem els torns de la policia i tal i qual. Ara, compareix el PP per dir que el servei el prestaran els policies locals en situació de segona activitat, i ens ho vol vendre com un estalvi de 800.000€ anuals. S'ha de ser immoral per dir això, i imbècil per creure-s'ho.

18 d’abril, 2012

"ARGENTINA 1, ALEMANYA 0" - Mediterráneo - 19.04.12



Tots els arguments patrioters (i ho dic jo que sóc un nacionalista convençut i irredent) que esgrimeix el Govern, una bona part de la premsa, els taxistes en el seu conjunt, els tertulians i la senyora Antònia, respecte a l’empresa Repsol-YPF, em semblen en general casposos. I que em perdonen els taxistes.

Escoltar el Ministre d’Indústria dir “ay, ay, ay que estamos disgustados”, dir dos dies més tard: “nada, nada, parece que la cosa se calma”, i finalment descobrir que Argentina no anava de “farol” i amenaçar amb “tomaremos medidas”, així, sense concretar, com si fóra el sastre de Camps i Costa, em sembla trist i patètic. A les primes de risc també els hi ho sembla. 
Supose que no és ociós recordar que va ser el govern d’Aznar qui va privatitzar a preu de saldo l’empresa pública Repsol. Hagués gosat Cristina Fernández Krishner de Perón nacionalitzar una empresa pública espanyola? Vés a saber.
Hi ha populisme en la mesura? Sí. Han de pagar el preu just? També. Tot això té a vore amb que Argentina s’està quedant sense jaciments de petroli, i els que queden són ja de roca amarada que encareixen molt l’extracció? Certament. 
Però vore este discurs bel·licista de pa sucat amb oli en boca d’un President que ha de llegir la seua opinió sobre el que ha passat amb la companyia petroliera, em rebel·la. Tanta defensa dels interessos d’empreses privades contrasta dramàticament amb l’entusiasta col·laboració amb el BCE, la Sra. Merkel i no sé quins mercats, a l’hora d’atacar els fonaments bàsics de la societat de benestar. Parlen d’inseguretat jurídica, precisament el que ells generen al canviar unilateralment les condicions de treballadors (públics o del sector privat) en base a retalls i reformes que contradiuen els contractes i condicions prèvies. El mateix PP que de la maneta del PSOE modifica de nit la Constitució per acontentar a un forat sense fons, de cobdícia i usura.
Mentre el PP i l’herència rebuda, seguint directrius, ens acosten a la misèria quotidiana, i al rescat com a societat, el govern en ple ix en defensa d’interessos particulars. Francament, al costat del que ens passa com societat, el que li passe a una SA me la bufa. 

13 d’abril, 2012

"EXTREMADURA I EL MEU PAÍS" - Levante-EMV - 14.04.12


Estudiant la carrera, vaig fer amistat amb un xic extremeny diguem que es diu Antonio (tot i que en realitat es diu Loren) i m’explicà una història fascinant. Voran, el Servicio de Salud de Extremadura, la Conselleria d’allà, per entendre’ns, va signar un conveni amb Portugal per tal de prestar atenció sanitària als lusitans de prop de la frontera. Ara resulta que per culpa de la situació econòmica el govern portugués no paga els rebut d’assistència sanitària, augmentant així el deute públic d’Extremadura. Per eixugar el seu de deute, Portugal ha decidit aplicar el copagament, i ara els pacients han de pagar 20 € per assistència. La conseqüència ha estat clara, ha augmentat el turisme d’urgències. El nombre de portuguesos i portugueses que van a visitar-se gratis a Badajoz ha crescut exponencialment, i això fa que les cues d’espera s’allarguen fins a quatre hores.
El meu amic, un home ponderat, està ara que trina. I no li falta raó, trobe jo. Explica que esta situació l’ha heretat el PP de les dècades de govern socialista, que segons sembla els hi ha deixat un bony de bones dimensions. Es veu que ho van fer tan rematadament malament, i van actuar amb tanta prepotència, que IU no els ha volgut donar suport, i ha permés un govern en minoria de la dreta. Comprenc perfectament a IU, perfectament. Hi ha pesoes amb els que és impossible arribar a acords.
Ací al País Valencià, el turisme mèdic és un vell conegut. No es tracta només de ciutadans comunitaris que vénen a operar-se d’això o allò, sinó també de tots els desplaçats espanyols que passen l’estiu ací i fan ús dels nostres serveis públics, tot i deixar les cotitzacions a casa seua. I també sabem que és reben de l’Estat unes aportacions en base a una població de quatre milions, quan fa anys que superem els cinc. I en això no es pot tirar la culpa a ningú més que al PP (amb qui resulta encara més difícil pactar). L’acord de finançament el van signar Eduardo Zaplana i José María Aznar, forts de dues majories absolutes. Un acord, per cert, no revisable. 
No hi ha gran diferència entre les malifetes que han fet els socialistes extremenys i les que han fet i fan els populars valencians. Totes estes maleses, esta mala gestió, estos dèficits estructurals, entre altres moltes coses, ens han portat a la situació en la que ens trobem; i són les que suposadament justifiquen retalls de l’estat de benestar. 
Però alerta!, li dic, que els retalls no poden ser simètrics. Si agafem les enquestes de població activa, descobrim que al País Valencià tenim poc més del 10% de funcionaris dins eixe còmput, mentre que Extremadura supera el 32%. Dit d’un altra forma, al País Valencià tenim un empleat públic per cada 22’30 ciutadans, a Extremadura un empleat per cada 11’73 ciutadans. Ningú en tot l’Estat en té una ràtio tan desproporcionada com la que han deixat els socialistes a Extremadura. En el nostre cas, només Catalunya té menys funcionaris que nosaltres. De fet, la mitja espanyola és de 18’09 habitants per cada empleat públic. 
Mentre ací els retalls de sous i drets dels funcionaris de sanitat i educació són constants des de fa mesos, en juny del 2011 el famós servei de salut extremeny ofertava 150 places d’auxiliar d’infermeria. Així està la cosa.
Per això li dic al meu amic que als valencians, l’autonomia que ens cal és la de Portugal! Ell, que és de terra de conqueridors, em mira de reüll amb cara d’Hernan Cortés.

12 d’abril, 2012

"CONTRA CORRENT" - Mediterráneo - 12.04.12


Rajoy és un home sense gaires recursos (si exceptuem tots els que presenta al Tribunal Constitucional, clar) i davant la difícil realitat econòmica en la que més que viure, estem instal·lats, se li nota molt. 
Aprova una immoral amnistia per als estafadors que s’emporten fora els diners per evitar pagar impostos, mentre es nega a augmentar els impostos a les grans fortunes. Va prometre no tocar la sanitat ni l’educació per ser pilars bàsics d’una societat que es vol del benestar, i es proposa retallar-ne deu mil milions. Totes estes propostes són opinables, clar. 
N'hi ha però una, en la que la majoria de la gent hi està d'acord, i en canvi jo discrepe. Sé que defensar les subvencions als partits i sindicats es fa de mal dir en este moment. Però sempre he estat sincer amb vostés, i no els vull enganyar ara. 
L’article 6 de la Constitució considera els partits polítics instruments fonamentals per la participació política i garants de la pluralitat i voluntat popular. El 7 consagra el paper dels sindicats al considerar-los: “organitzacions bàsiques per la defensa i promoció dels interessos econòmics i socials”. I el  28.1 formula el dret a la llibertat sindical como un dret fonamental.
Estes dues definicions constitucionals donen una idea del pes que tenen en el sistema democràtic. Deixar estes organitzacions, o les patronals, sense finançament obre la porta a dos camins. El primer, els patrocinis per part de grups de pressió o associacions d’interessos opacs, la qual cosa és un risc per la democràcia. El segon, deixar que es financen només amb les quotes dels afiliats. En alguns països, els sindicats es financen així, però aleshores, les negociacions dels convenis afecten només als seus afiliats, i els no afiliats es queden sense protecció ni conveni. Com ho fem amb els partits? Les lleis aprovades només afecten als afiliats dels partits? 
Esta demagògica proposta de Rajoy està feta de cara a la galeria, alimentant la ràbia (no sempre) irracional contra els partits, que ja s’ha dit són pilars bàsics de la nostra democràcia. La proposta de Rajoy somou la pròpia democràcia. És possible que al PP li vaja bé algun altre sistema. Els assegure que a vostés no.

11 d’abril, 2012

"D'OCURRÈNCIA EN OCURRÈNCIA" - Levante-EMV- 07.04.12


De tant en tant cal fullejar els clàssics, no només per què ja han escrit i dit pràcticament totes les coses importants, sinó sobretot per què ho han dit fantàsticament bé. Miren sinó Eurípides: “la temeritat és perillosa en el qui mana: el vertader coratge, és la prudència”.
En setembre del 2010, l’aleshores Vicealcalde i hui President de la Diputació Javier Moliner, visitava les obres de l’edifici que havia de ser el Planter d’Empreses i anunciava que anava a tenir una incidència gegantina en la creació d’empreses i llocs de treball a la nostra ciutat. En novembre concretava més, parlava que el Planter generaria 500 llocs de treball amb quasi 30 empreses joves i innovadores. El  maig del 2011 explicava que dins d’eixe mateix any estaria en marxa el Planter d’Empreses municipal. Deia Moliner: “queremos aglutinar en el Vivero de Empresas los esfuerzos de la CEI, Cámara de Comercio, Espaitec y Aje, para los nuevos emprenedores”, i s’allargava tot explicant que es tractava de posar a disposició dels nous emprenedors uns boxers per arrancar les seues empreses, i serveis comuns com telefonia, secretaria, correu... Vaja, el que ve a ser un Planter d’Empreses allà on funcionen. Perquè el nostre estem a abril del 2012 i no funciona.
Ho sé, perquè una jove que està intentat posar en marxa un negoci, per crear el seu propi lloc de treball i tres més directes en principi, busca suport institucional. Sabedora de tot això que he explicat va dir en el seu dia el responsable del projecte, telefona a l’Ajuntament.
A l’Agencia de Desenvolupament Local (l’organisme municipal encarregat d’assessorar i empentar les propostes d’ocupació) li diuen que no en saben res, que això (curiosament, trobe jo) no ho porta eixe departament. La interessada, telefona aleshores a Comerç, per si de cas... Res, tampoc no en saben res, ells, li diuen, són més de donar suport a comerços que estan en marxa, no d’ajudar o informar per a la creació de nous negocis. Regidoria d’indústria no n’hi ha, ni d’innovació tampoc... Finalment em telefona a mi, i em pilla fora de joc.
La veritat és que Moliner va anunciar, confirmar i vendre el projecte varis colps, però després... no se n’ha tornat a parlar. Comence a moure fils a l’Ajuntament, i aconseguisc assabentar-me que el projecte depén d’urbanisme. És curiós. Normalment, els projectes que tenen a vore amb la construcció depenen d’urbanisme mentre estan en execució, després passen a un altre departament. En este cas ja hem vist que no. La qual cosa ja ens dóna una pista, de que el que importava era construir, no posar en marxa.
L’altra possibilitat és que depengués d’eixe departament no per la construcció, sinó per qui dirigia el departament, que era Vicealcalde. Però em diuen que ara el tema el porta personalment el Sr. Alcalde, qui sembla que està fent gestions amb les grans empreses per instal·lar allà extensions empresarials vinculades a l’estalvi energètic. Res en contra del sector, però eixa no era la idea. Això no és el que es va vendre, això no és el que el BLOC va recolzar. Nosaltres volíem una plataforma de llançament per empreses joves, noves, que necessiten una empenta. No oferir instal·lacions públiques a les grans corporacions energètiques.
Li ho he explicat a l’emprenedora, que m’ha dit no sé què de tots els sants del Santoral i les seues nissagues.
Deia Sir Winston Churchill que el polític ha de ser capaç de predir allò que va a ocórrer demà, els més pròxim i l’any que ve, i d’explicar després per què no ha ocorregut.

05 d’abril, 2012

"EL MESTRE SIGNES" - Mediterráneo - 05.04.12


Segurament quan el xiquet Francisco SIgnes de huit anys va començar a estudiar música al seu Real de Gandia, no era conscient de que el seu segon cognom marcaria no només LA seua trajectòria professional a la música, sinó també la vital. Francisco Signes Castelló està estretament lligat a la nostra ciutat. Ho està des de FA anys, i ho estarà per sempre. I tot i no creure en les casualitats, ni en el destí, se’m fa difícil d’explicar eixa coincidència entre el seu segon cognom, Castelló, i la ciutat, Castelló, on ha obtingut els majors èxits professionals.
El seu pas, que ara culMIna després de molts anys de dedicació plena a la nostra banda, excel·lent banda municipal, ha deixat empremta. Però més enllà de la seua tasca de director, queda també en la memòria musical col·lectiva la seua condició de compositor. “Magdalena 1.990” o “Festa Plena”, ressonen potents, brillants, en l’imaginari col·lectiu castellonenc.
Des que l’any 75 va arribar a la banda com a bombardino SOLista, fins enguany que s’acomiada com a Director, ha recorregut un llarg camí personal. I ha acompanyat en eixe viatge a la professionalització de la banda. Sí, l’Ajuntament de Castelló té dues bandes, i només una és de músics, d’excel·lents, reconeguts i guarDOnats músics. I en això alguna cosa hi té a voRE també el Mestre Signes.
El passat divendres, a l’Auditori es va celebrar un concert homenatge al Mestre, al que em va ser del tot impossible acudir per allò que en política se’n diu: problemes d’agenda. S’interpretaren varies peces provinents de bandes sonores de pel·lícules. Si algú fes una lectura freudiana del programa triat pel Mestre per al seu comiat oficial, més que probablement s’aturaria a “Allò que el vent s’endugé” de Max Stainer  i  “Missió impossible” de Hans Zimmer. 
La Banda Municipal de Castelló i els seus 51 professionals tenen per davant un camí que de ben segur estarà, com el recorregut fins ara, ple d’èxits i guardons. Perquè com és lògic, la banda ha de sobreviure a este mestre i a altres. Però que ningú crega que el llegat del Mestre Signes se’l pot endur el vent, això és, tot simplement, missió impossible. Gràcies Mestre. Gràcies Paco.

01 d’abril, 2012

"HISTÒRIA EN DOS TEMPS" - Levante-EMV- 01.04.12


Primer temps. Alberto Fabra té un paperot molt recomplicat. A vore si ho sé resumir. És el President legítim del país, ja que el nostre sistema electoral no és presidencialista, sinó que són les Corts qui trien d’entre els diputats i diputades aquell qui aconseguisca el suport suficient. I a Fabra li van sobrar un grapat d’escons. És cert que és plat de segona taula, i que no va ser candidat a President, però com l’anterior dimití, hi havia una vacant, i mira! El tapat es va destapar.
Un colp investit com molt honorable, va obrir calaixos i va descobrir l’harem d’Spiderman! Aranyes i més aranyes, però de quartos ni un cèntim. Un forat de dimensions siderals, estratosfèriques, apocalíptiques. L’orgasme d’Stephen Hawking. Va mirar a dreta i... anava a dir esquerra. No. Va mirar a dreta i dreta i va vore que no podia fiar-se de quasi ningú del govern heretat. Va estirar el coll, com un cigne, i va vore que al grup parlamentari també n’hi havia un grapat d’aquells que ho tindrien pelut per cobrar de Roma.
Alberto Fabra s’ha hagut d’arremangar i començar a fer retalls a tort i dret. Amb una poca traça considerable. Castigant als funcionaris i, de retruc, dificultant el bon desenvolupament dels serveis públics. També ha fet alguns canvis estructurals, se li ha de reconèixer, en la direcció adequada. Però tímids, a contrapèl, amb l’oposició de part del seu equip, amb un suport hipòcrita de part del seu grup...
L’antecessor de Fabra, Camps, el del Telva, el de “perxa Tonet, que llevo Bermudas Loewe” ha estat un gestor ineficaç. Què dic ineficaç! Ha estat les set plagues bíbliques enviades per un Belcebú en forma d’urna contra el nostre país. Un il·luminat, un egocèntric, un malgastador, un incompetent, un innoble servidor de la res pública; que ha destinat el gros de les finances valencianes al servei de la maquinaria electoralista, i no a millorar la condició de vida dels seus administrats. Palaus amb goteres i mig buits, competicions esportives ruïnoses, projectes emblemàtiques que han quedat en paper mullat, contractes amb arquitectes de renom que cobren per no fer res, i un llarg, llarguíssim etc.
Mentre, els proveïdors de l’administració sense cobrar, enganyats un colp i un altre, convençuts repetidament de que “nada hombre esto lo pagamos el martes”, condemnant a la fallida a moltes empreses, arruïnant per sempre més xicotets comerciants, autònoms, professionals liberals. Enviant com a conseqüència directa a l’atur a milers de valencianes i valencians. 
Camps és culpable, sí, i tant que sí! Però no l’únic. Amb ell, al costat, davant, darrera, desenes d’alts càrrecs i responsables polítics que sabent-ho callaven, li reien les gràcies, li seguien el joc. Alguns per por, altres per desvergonya, molts per incompetència. I l’home no tenia ningú que li cantés a cau d’orella, com al Cèsar, allò de: “recorda que eres mortal”. Ningú.
I amb eixa tropa ha de comptar ara el President Fabra. Que val a dir-ho, en la seua condició de diputat, també callà quan havia de parlar, i aplaudí quan havia de xiular. 
El drama de Fabra és la seua herència, que és pròpia. És la que li han deixat els seus, el President que ell votà, els Consellers que ell aplaudí, els diputats i diputades del seu propi grup. El drama de Fabra és que no pot denunciar la pèssima (i vorem si no delictiva) gestió del seu propi partit. El drama de Fabra és que és hostatge d’ell mateix.
Segon temps. Alfonso Bataller té un paperot molt recomplicat. A vore si ho sé resumir. És l’Alcalde legítim de la ciutat perquè el nostre sistema electoral no és presidencialista, sinó que és la Corporació qui tria d’entre els regidors i regidores, aquell qui aconseguisca el suport suficient. I a Bataller li van sobrar un parell de vots. És cert que és plat de segona taula, i que no va ser candidat a Alcalde, però com l’anterior dimití, hi havia una vacant, i mira! El tapat es va destapar. 
La resta segueix dalt...