30 de desembre, 2009

"JA ENS ANIREM CONEIXENT" - COPE-Castelló- 010110

A finals d’any vaig rebre una telefonada de la direcció de la COPE convidant-me a escriure setmanalment a la seua web. "Serà un plaer" crec que vaig contestar, perquè per un polític que representa un partit menut con és el BLOC, no sempre és fàcil trobar tribunes on explicar qui som i que volem.
Personalment sóc un apassionat de la comunicació, m’agrada explicar les idees que defense, fer, sense pretensions, una certa pedagogia, i a fe de Déu que al BLOC bona falta li fa. Tenim greus problemes per accedir als mitjans de comunicació (per això una oferta com esta és tan d’agrair), i a més a més, siguem francs, nosaltres mateixos cometem molts errors en la nostra política comunicativa.
Un exemple clar és el comentari que em van fer quan vaig dir que escriuria a esta web. "A la COPE? Però si la nostra gent no escolta la COPE!". Greu error. Primer perquè si que hi ha gent que l’escolta i segon perquè "la nostra gent" és i ha de ser, tota la gent. Tenim el dret i l’obligació d’explicar a la societat en el seu conjunt, quines són les nostres idees, les nostres propostes, les nostres ambicions col·lectives. Tenim una imatge pública molt distorsionada, i si nosaltres mateixos ens tanquem les poques portes que se’ns obrin, anem malament.
Al BLOC hi ha de tot, hi ha cristians i hi ha agnòstics, hi ha menestrals i funcionaris, hi ha metges i malalts, treballadors i malfeiners, hi ha gent del Vila-real, del Barça i inclús del Madrid. I estem, clar els del Castelló, amants de les causes quasi perdudes. Al BLOC hi ha gent de quasi tota mena i condició.
Alguna gent pensa que els nacionalistes valencians som una mena d’essers mitològics, dignes d’un programa d’Iker Jimenez. Que va! No tenim cua, ni fem aquelarres a la llum del foc del Canigó per cremar exemplars d’El Quixot, ni tenim banyes (si més no de forma corporativa, i si algú en porta forma part de la seua vida privada, i el BLOC no arrossega a la política la vida privada de la gent). Som gent normal. Som com la senyora que els hi ven el diari al quiosc de baix de casa, com la carnissera, com el cambrer que els hi serveix el café al bar del cantó, com la policia que els hi posa una multa de tant en tant (eilàs! Sí!), com el xicón aquell que munta els cadafals, o potser, com la joveneta que seu al mateix banc que votés a l’església. Tots no som mestres.
Ja ens anirem coneixent, i voran com no som tan rarets com diuen. Som gent del seu poble, que creiem en el nostre Poble.

27 de desembre, 2009

"COMPARACIONS ODIOSES"- Mediterráneo- 31.12.09

Vicent Sales, qui no gosa, o al que la llibertat del liberals no li dóna permís per, contestar-me; contesta als socialistes les crítiques que ha fet el BLOC, i a les que els nebots de Pablo Iglesias no han fet més que sumar-s’hi tard.
Parla de la campanya d’escultures al carrer i del futurible Museu de l’Home i la Natura (allò de la taxidèrmia), i amb la falta d’originalitat que l’adorna, i la manca d’arguments que el caracteritza, pontifica des de l’Olimp on ell solet s’ha pujat, ningú sap amb quins mèrits.
Sales diu que les acusacions sobre la tria de les escultures que omplen la ciutat són mesquines perquè insinuen que la decisió la pren personalment el regidor del ram. Però no ens il·lustra amb la seua proverbial sapiència de qui la pren. Hi ha un comitè d’experts, un Sanedrí de savis? Quan el BLOC va fer la crítica, Mulet va dir que si calia en parlaríem a les comissions. No n’hem parlat. Porten les contractacions decidides i tancades, a títol informatiu. Demane públicament al llest de Sales que informe (ja que no ho fan en comissió) quins són els criteris i quines les persones que trien les escultures que poblen la ciutat.
Sales és un autèntic bluf. No hi ha un sol argument als seus articles. Només una ràbia freudiana, contra tot el que signifique progrés; i no titubeja a l’hora de llançar-se pel tobogan de la demagògia. Ara va el t¡o i compara una col·lecció d’animals dissecats amb l’
American Museum of Natural History (1869), demostrant que ni coneix el projecte local, ni té la més mínima idea de la dimensió museística del de Nova York. Resulta tan patètic, com comparar-lo a ell amb l’Alcalde Giuliani. Aprèn ràpid a fer el ridícul este xic, és com quan Moliner per justificar que el TRAM travesse Ribalta em va dir en un plenari que per Central Park (3’41 km²) passa un autobús.
Sales podria aprovar com gestor, però com polític és un desastre. Un provocador sense substància. Encara no ha exposat una idea pròpia, més enllà d’un bon grapat de llocs comuns, fills de la dreta més rància i reaccionaria. Sales dissimula la seua vacuïtat citant Marcuse, però el seu reiteratiu discurset és com si un lèmur ens volgués ensenyar als altres a caminar recte.

20 de desembre, 2009

"BETLEM-CASTELLÓ"- Mediterráno- 24.12.09

L’evangeli de Mateu (1:18-24) arrenca amb el drama que va viure Josep, un fuster de Nazaret, que després seria Sant, en saber que la seua esposa Maria estava esperant un fill que no era seu. Va estar a punt de repudiar-la, tot i que en secret. Perquè Josep estimava Maria i no volia que morís lapidada segons allò que preveia la llei (Deuteronomi 22:21). En plenes meditacions, a Josep se li va aparèixer un àngel qui li va dir que la concepció de Maria era més obra que gràcia de l’Esperit Sant. I des d’aleshores Josep acceptà la seua condició de Pare Putatiu. No em diran que no és un Sant!
Què passaria si en lloc d’anar a Betlem fa dos mil anys, vingueren ara ací?
És possible que si vingueren a empadronar-se, anaren a Benicàssim que està fent una campanya de captació, però també els podria empadronar il·legalment en una cabina de telèfons algun alcalde popular. Suposem però, que vénen a Castelló.
Si a Josep li diuen que el fill no es seu, a Maria no li passaria el que fa just una setmana vam vore a tots els telediaris. La dona, precisament per esperar una criatura filla de l’adulteri, es va lliurar de la mort; “només” la van fuetejar cruelment. Ell, soterrat fins al coll, va morir sota la pluja de pedres llençades pel seus veïns. Ací afortunadament no passaria, com a molt podria anar per les teles a explicar la seua història a canvi de pasta.
Ací s’instal·larien en precari a Mestrets. El bou i l’ase estarien dissecats. Els Reis d’Orient vindrien vestits de Milano amb eixe trenet del Port que ve pel nord i va fer pagar el PP, i que inútil com és, ara no el vol i reclama que vinga pel sud. Els qui no arribarien són els pastorets, que estan esperant el TVRCas a la Farola.
La música celestial la tocaria, pagant el que siga a l’SGAE, un “perro-flauta” d’eixos, perquè les societats musicals, malgrat que les declarem BIC, no cobren les ajudes de la Generalitat.
La verge Maria hauria de parir amb dolor, perquè a l’hospital de Castelló li negarien l’epidural. I de caganer en faria Garzón, que acotxat darrera una pitera, vigilaria els regals que porten, per si es poguera considerar “cohecho pasivo”.
No sé si per a tots, però és Nadal, diuen. Bones festes.

18 de desembre, 2009

"LA JUSTÍCIA COM ESTRATÈGIA"- Levante-EMV- 19.12.09

Jo no sé si Montesquieu està mort, si té la grip A, o simplement ahir va beure massa en algun sopar de Nadal, però el que sembla evident és que no té gaire bona salut. I motius per mantenir l’afirmació ens en dóna tothom. Els jutges que no s’inhibeixen quan han de jutjar als "amiguitos del alma", importantíssims tribunals on els jutges es trien per quotes de poder dels partits, un Constitucional més caducat que un iogurt de "naranjito", i un ministre de justícia que se’n va de cacera amb el jutge que està instruint una causa contra el principal partit de l’oposició.
Per cert, el Ministre Bermejo va haver de dimitir per imprudent. Anar a caçar no és un delicte, coincidir en la cacera amb un amic personal no és un delicte. Va dimitir, per raons estètiques. No era elegant que el Ministre compartís vetllada cinegètica amb el jutge. És com si, posem per cas, un membre del equip de govern que decideix gastar-se 100.000€ en el lloguer d’un indeterminat grup d’animals dissecats hagués anat de cacera major a Sud-àfrica i a algun altre lloc no tan lluny, amb l’Administrador únic de Ficonatur, l’empresa que ho gestiona. No seria un delicte. Però seria més lleig que un ornitorinc dissecat.
Tornem a Montesquieu. La barreja entre la política i la justícia és un error. Primer, perquè la delinqüència no té res a vore amb la política, qui és un delinqüent ha de ser jutjat com a tal, però no per ser polític, sinó per delinqüent. Dic això perquè trobe absolutament necessari fer un esforç per evitar la mescla entre àmbits. Hi ha actors polítics que tenen la mania de dir que tot el que no els agrada és il·legal. És un greu error estratègic, és fruit de la manca de recursos polítics, de la nul·la capacitat per construir un discurs seré, constructiu i intel·ligible. És la pressa per aconseguir un titular fàcil. "Fulanito dice que el fiscal debería actuar", "tal partido dice que todos son corruptos", "el portavoz de los sin votos, dice que tal cosa es ilegal", i clar, després com resulta que no és il·legal, que no és matèria de la fiscalia anticorrupció, que la denúncia no té cap base jurídica, el PP ix reforçat. Personalment crec que falsament reforçat, perquè tergiversen les respostes judicials, però tampoc no és el tema.
Ací el problema és que mentre es va als jutjats no es fa política. Amb independència de si és legal o no (que és un debat judicial) el BLOC no vol que el TVRCas passe pel Ribalta, perquè l’opció de vorejar-lo és més pràctica, més lògica i menys agressiva. Amb independència de si algú té una cosina, o un altre mata una zebra a gargallades, un museu de la taxidèrmia és ridícul, arnat i no portarà turisme. Ningú no fa 30 quilòmetres per vore la rata-cangur dissecada, si a 40 pot vore l’Oceanogràfic. Siguem seriosos. Això és una horterada insuportable, i un dispendi insensat.
La Diputació de Lleó (sense dissecar), també governada pel PP va tardar 7 anys en fer un museu similar, però que es completa amb animal vius en semi llibertat, en un paratge natural que envolta el museu. No hi ha cap altre cas a Europa, de museus de taxidèrmia fets en els darrers 30 anys. Per alguna raó serà!

15 de desembre, 2009

"NAFTALINA I FORMOL" - Mediterráno - 17.12.09


L’any 2008, vaig fer públic el desacord del BLOC per eixa partida pressupostaria que comprometia a la ciutat a pagar 50.000€ anuals, més el manteniment i la custòdia d’un grapat indeterminat d’animals dissecats. Aleshores, la cosa passà més desapercebuda. Enguany, i des de fa tres mesos, intente setmana sí setmana també, que el PP em diga on estan els bestioles i quants i quins són. Sense èxit. Ara, la denuncia renovada, ha guanyat espai mediatic, per alguna raó que desconec. A alguns, certament, els hi pot semblar pueril. De fet una persona em deia ahir que hi ha coses més importants. Segur. Però és un símptoma. El PP gasta més en animals dissecats que en el mobiliari urbà dels parcs (60.000), maquinaria i ferramenta de les Escoles Taller (65.000), llibres per a les biblioteques (37.000), Projecte de Parc Natural del Molí la Font (80.000). De fet, el PP es gasta el mateix en animals dissecats que en el manteniment del Centre de Dia per a persones majors, depenent de Creu Roja. La meua avia mereix la mateixa inversió que el cadàver naturalitzat d’un babuí de cul roig.
Potser comparant, si que sembla més rellevant, no? Potser cal que recordem que el PP construirà escoles infantils amb fons del Pla E, i les cedirà a la gestió privada, perquè, diu, no té diners suficients. El que no explica és que no els té perquè gasta més en el lífting d’una cabra que en educació infantil.
Molta gent m’ha preguntat estos dies què com era possible que el PP malgastés tan irresponsablement diners en un projecte caduc, ridícul, absurd, lleig i antic (i de tots els qualificatius que m’han dit, només escric els que no són pecat). I jo els hi de contestar que el PP vol convertir la ciutat en el Museu d’Onda. Amb el PGOU han fet el mateix, li han estirat la pell, li han fet dos retocs i l’han tornat a enviar a la Conselleria. El PGOU és un animal mort, naturalitzat per donar-li experiència de vivacitat. El Consell Social de la ciutat és un "nasciturus" submergit en formol en un pot de melmelada. Només cal pensar en la quantitat de naftalina necessària per intentar mantenir vius la Ciutat de les Llengües, el Centre de Convencions... i el propi govern municipal.

11 de desembre, 2009

"GENERACIÓ NI-NI"- Levante-EMV- 12.12.09



Diuen que quan Jesús de Nazaret va anunciar als deixebles, que abans que cantés tres vegades el gall, un d’ells el trairia, tots i cada un de la dotzena que havien quedat per al que seria el darrer sopar del grup, van començar a preguntar..."seré jo, senyor, seré jo?"
Supose que una escena similar es podria haver produït en...posem per cas, el famós restaurant El Vasco de Cuenca. Allà, Carlos Fabra, dels Fabra de tota la vida, hauria pogut dir als seus vicepresidents: "que sapigau, que un dia vos deixaré, i sobre un de vosaltres (ara no sé si va dir pedra o cudol) edificaré la meua Diputació". "Seré jo?" va preguntar el de la Vall d’Uixò, "serè jo?" va preguntar el de Vall d’Alba, "seré a cas jo, va preguntar el de Castelló?" "Seré jo?", repetien un rere l’altre.
Però Carlos Fabra havia triat al més jove dels seus deixebles, Javier Moliner.
Javier és la mà dreta d’Alberto Fabra, i la mà dreta de Carlos Fabra, la qual cosa vindria a demostrar que no té mà esquerra. És el Vicealcalde de Castelló i l’adjunt a la presidència provincial del PP. Dos càrrecs als que ha arribat gràcies a la combinació d’una indiscutible dedicació, i una lícita ambició. A la ciutat de Castelló, el problema de Moliner és que hi ha molt poca diferència d’edat entre ell i l’actual alcalde, i això, en principi, dificulta el relleu. En canvi, l’operació de fer-se amb les brides del partit a la província, i més que previsiblement amb la presidència de la Diputació (si els números ixen) estava molt més avançada. Al cap i a la fi havia estat ungit com successor, per l’actual llogater.
Però, en això que va esclatar el cas Gürtel, i amb ell, Camps passà de ser un dels més influents barons del partit, a ser empestat, amb el que tothom evita fotografiar-se, i de qui tothom recela a Madrid i a València. I Carlos Fabra, que de supervivència política en sap un munt, i reconeix un cadàver polític sense baixar del cotxe oficial, salta ara com un felí (sense dissecar, malgrat l’afició a la taxidèrmia del PP) per dir que si Alberto Fabra ha de jugar algun paper destacat en la política valenciana (com si ser alcalde de Castelló no fóra un paper destacat en la política valenciana), ell hauria de quedar-se a la Dipu. Per què? Perquè Moliner hauria d’encapçalar la llista municipal. I Moliner que anava de camí cap a la Dipu, gira volta i s’encamina a l’Ajuntament.
Però va Alberto Fabra i diu que no, que d’anar a València res, que Camps està confirmat (home, estarà confirmat i haurà pres la comunió mil vegades, però que repetisca està per vore), i que ell es queda d’alcalde. Així que Moliner, es torna a parar, mira a la Dipu, mira a l’Ajuntament, i per fer temps entra a Donde Marisa a fer-se una rua de mortadel·la d’olives.
I és que el pobre Moliner, ara li passa com al PSOE, és de la generació Ni-Ni. Ni diputació, ni ajuntament.

06 de desembre, 2009

"CONSTITUCIÓ I LIDERATGE" - Mediterráneo . 10.12.09

Ara mateix no sabria dir si sóc un pragmàtic amarat d’utopia o un utòpic el suficientment sensat com per tenir una dosi King Size de pragmatisme. Qualsevol de les dues formules han de valer per dibuixar el perfil d’un nacionalista en un país sense consciència de país; un progressista en una ciutat i un país on els conservadors arrasen; i un opositor assertiu en un ambient polític on la desqualificació de l’adversari i l’obstinació prepotent marquen el dia a dia.
I des d’eixa barreja d’utopia i pragmatisme, m’assec a escriure sobre la Constitució. Ja sé que estos dies tothom n’ha parlat amb superlatius. Hi ha fins i tot, qui lícitament entén que és la fita més important de la història recent. A mi ja m’està bé que cada dia ho siga menys el guerracivilisme, el franquisme i la segona república. Em va bé, no perquè s’haja d’oblidar el passat, sinó perquè a mi, com ciutadà i polític, em preocupa infinitament més el present i el futur. I si l’inexorable pas del temps està rejovenint la societat, bé està que la principal fita referent siga una Constitució feta des del consens.
El consens, clar, significa renuncies. Significa que ningú no guanye per tal que ningú no perga. I això fa que ningú no estiga content del tot (ara parla l’utòpic), ni descontent del tot (ara el pragmàtic). Però el que tampoc no sembla raonable és eixa sacralització del document.
Al cap i a la fi, és una llei, la llei de lleis si volen, i el dret només té sentit si evoluciona amb la societat. I la societat del 2009 té molt poc a veure amb la del 78. El problema és que per alguns sembla que la Constitució haja estat dictada al Sinaí!
El problema no és si es pot canviar, que sí; sinó si som capaços de consensuar res, i és que no. El problema és que Trillo no és Herrero de Miñon, ni Cospedal és Pérez Llorca, ni Blanco és Peces Barba, ni... ni el nivell i la vocació democràtica del 78 es veu hui per enlloc. Zapatero no és Felipe González, i Rajoy no és...bé, Rajoy igual si que és un poc Hernández Mancha.El cas és que la societat hui és més lliure, més adulta, més formada que fa 31 anys. Però...i els dirigents polítics? Estan a aquella altura intel·lectual? Trobe que no. I és això el que em preocupa.

04 de desembre, 2009

"MOLINER I EL MOLÍ"- Levante-EMV- 04.12.09


El dimarts em va telefonar el Vicealcalde, i com no passa sovint, i mentre sonava, vaig pensar: ja està! Per fi va a contestar-me la pregunta que fa dos mesos i mig repetisc cada dilluns en comissió, "amb els 100.000€ pagats a Ficonatur, quantes girafes Rothschild, quants òrix blancs, quants ualabi de coll vermell, quantes saigues, quantes suricates i quants tapirs amazònics dissecats hem comprat". Però no, Moliner, em va telefonar per dir-me que dijous es faria una presentació pública del projecte de recuperació del Segon Molí. Em va dir: "com tu vas estar molt darrera del tema, he pensat que t’agradaria saber que per fi ho posem en marxa". I jo li ho agraisc, perquè és de veres que des del BLOC hem manifestat el nostre interés en la restauració d’un dels edificis més antics de la ciutat.
A la presentació, vam poder vore com en els sis anys passats des de la darrera jornada de portes obertes, la maquinaria s’ha deteriorat de forma evident. Però després del detall de Moliner, jo seria un descortés si ara el critiqués per això. A més, tinc plena confiança en l’equip tècnic, al que conéc bé, que ha de dur el projecte.
Moliner en la presentació va parafrasejar a Ramón y Cajal, recordant que cal posar la roda de la ciència al servei de la cultura. Asseat! Que diria la iaia.
Però clar, el Segon Molí és important, però hi ha altres manifestacions de la cultura urbana a la ciutat, que la roda que li posen a sobre, no és precisament la de la ciència.
He tingut l’oportunitat de llegir un treball de la UOC sobre la comunicació del patrimoni cultural, centrat en el Parc Ribalta. Resulta esfereïdor. Després d’un detallat repàs a les característiques del Parc, i de relatar la història i les fites arquitectòniques, escultòriques i botàniques, que li han valgut la consideració de BIC, l’autor conclou amb la següent asseveració textual: "Ara bé, tot i la declaració com a Bé d’Interés Cultural, no s’han extret de les fonts d’informació les motivacions o els valors que caldria explicitar per tal d’activar-lo com a producte cultural, ni tampoc s’ha determinat un públic objectiu. Com a molt, pràcticament s’ha descartat un ús turístic del parc (públic objectiu extern), cenyint-se a un ús ciutadà com a espai d’esbarjo". I remata, amb sorna: "Per tot això exposat, concloem que el parc de Ribalta NO està activat com a producte patrimonial, i els únics valors potenciats i reconeguts són els corresponents a una gran zona verda urbana. Tant se val si està composta per arbres exòtics centenaris o per la gespa que va sobrar de l’últim camp de golf plantat".
Així que bé està posar en marxa un projecte històrico-cultural, i convertir-lo en lloc visitable, però millor estaria no haver deixat en l’abandó el Ribalta, del que només s’han ocupat quan la Conselleria els hi exigeix un modificat per autoritzar el pas del TRAM. Així que tampoc no cal penjar-se massa medalles per la protecció del nostre patrimoni cultural, que no ens facen combregar amb rodes de molí, encara que estiguen restaurades.

02 de desembre, 2009

de què riu iniciativa?

Ho diré ací i una sola vegada. Agraisc la confiança dels qui m’envieu correus privats, però no encapçalaré ni participaré de res que vaja en contra de l’EN, ni tan sols d’este pacte. Quan en conega els detalls oficialment decidiré el meu vot. I després treballaré per fer possible el que trie la majoria.
Un relat popular africà explica que a la vora del riu Níger, vivia una granota molt generosa.
Quan arribava l'època de les pluges ella ajudava a tots els animals que es trobaven en problemes davant de la crescuda del riu.
Creuava sobre la seua esquena als ratolins, i inclús a alguna nutritiva mosca a qui se li mullaven les ales impedint-li volar. Perquè la seua generositat i noblesa no li permetien aprofitar-se d'elles en circumstàncies tan desiguals.
També vivia per allí un escorpí, que cert dia li va suplicar la granota: "Desitge travessar el riu, però no estic preparat per a nadar. Per favor, germana granota, porta'm a l'altra vora sobre la teua esquena".
La granota, que havia aprés molt durant la seua llarga vida plena de privacions i desencants, va respondre de seguida: "Que et porte sobre la meua esquena? Ni pensar-ho! Et conec prou per a saber que si estic prop de tu, m'injectaràs un verí letal i moriré!"
L'escorpí li va replicar: "No digues estupideses. Tingues per segur que no et picaré. Perquè si així ho fera, tu t'afonaries en les aigües i jo, que no sé nadar, periria ofegat."
La granota es va negar al principi, però la inqüestionable lògica de l'escorpí va servir per convencer-la... i finalment va acceptar. El va carregar sobre la seua esvarosa esquena, on ell es va agafar, i van començar la travessia del riu Níger.
Tot anava bé. La granota nedava amb soltesa a pesar de sostindre sobre la seua esquena a l'escorpí. A poc a poc va anr perdent la por a aquell animal que portava sobre la seua esquena.
Van arribar a meitat del riu. Arrere havia quedat una vora. Enfront d'ells es divisava la vora a què havien d'arribar. La granota, hàbilment va sortejar un remolí...
Va ser ací, i de sobte, quan l'escorpí picà a la granota. Ella va sentir un dolor agut i va percebre com el verí s'estenia per tot el seu cos. Van començar a fallar-li les forces i la seua vista es va ennuvolar. Mentre s'ofegava, li van quedar forces per a dir-li a l'escorpí:
"Ho sabia!. Però... Per què ho has fet?"
L'escorpí va respondre: "No puc evitar-ho. És la meua naturalesa".
I junts van desaparèixer enmig del remolí mentre s'ofegaven en les profundes aigües del riu Níger.

29 de novembre, 2009

"RECURSOS HUMANS"- Meditrráneo- 03.12.09

Mantinc que fer de portaveu en política és difícil, perquè et veus forçat a opinar sobre disciplines on no tens una formació específica. Es supleix, clar, amb assessorament, i moltes hores d’estudi. No sóc urbanista, ni economista, ni... però alguna formació tinc. Concretament dues carreres que tenen a vore amb la Direcció de Personal, i ara estic cursant la tercera. De fet m’he passat el darrer cap de setmana preparant un examen de Direcció Estratègica de Recursos Humans. No sóc un especialista, però en este tema, la meua, és alguna cosa més que una opinió política.
Ho dic, perquè mentre estudiava com es recluten les plantilles, com s’han de formar, incentivar; com s’han d’analitzar i determinar les especificacions dels llocs de treball; com se n’ha d’avaluar el rendiment, no podia deixar de pensar en l’Ajuntament. I no en els funcionaris (tema apassionant, d’altra banda) sinó en els polítics.
En política hi ha massa gent sense un sòlida experiència prèvia en el mercat laboral. Hi ha fins i tot qui no en té cap. Per alguns, dirigir un àrea municipal és el seu primer treball. D’altres han fet pràcticament tota la seua vida professional en la política. Sense haver demostrat res abans, tenen desenes o fins i tot centenars de funcionaris a les seues ordres. Tenen "cotxe d’empresa", PDA, secretaries... Prenen decisions de milers i milers d’€. Això els assimila a un alt directiu de qualsevol empresa.
Quina és doncs la diferència? D’una banda la salarial. Personalment sóc partidari que els politics cobren el mateix que cobraven abans d’incorporar-se a la política. Així, tothom qui vulga podria dedicar una part del seu temps a la res pública. Qui al mercat val 4 ha de cobrar 4, i qui només val 1, no pot trobar en la política una carrera professional que no és capaç de trobar al mercat.
D’altra banda, la responsabilitat.
Una part més que substancial de l’equip humà que dirigeix la ciutat, en un altra organització no hagués passat el tall. I en qualsevol cas, cap organització mantindria en el Consell d’Administració un equip que en els darrers anys ha costat a la ciutat centenars de milers d’€ en demandes perdudes als tribunals, per males decisions polítiques.

26 de novembre, 2009

"EL PRINCIPI D'INCERTESA"- Levane-EMV - 28.11.09


Castelló és una ciutat fantàstica, plena d’oportunitats, que ha sobreviscut als avatars de la seua pròpia història, i als seus propis dirigents. Hem sobreviscut als ibers, (tot i que el Pujol de Gasset no ha sobreviscut al urbanisme), hem sobreviscut a l’imperi romà (que descansa a Villamargo). La ciutat va acollir fills de les tres religions del llibre (tot i que este govern municipal manés retirar una simple placa ceràmica recordant on estava la mesquita medieval). De l’edat mitjana queden a la ciutat alguns pocs carrers amb noms de gremis. Vam eixir molt mal parats per la pèrdua dels Furs i l’arribada de la centralització borbònica. Hem superat el Trienni Liberal, i les guerres Carlistes. També la ciutat va sobreviure a Isabel II (que en els retrats recorda poderosament a Fiona Shrek). Un valencianista proclamà la república al balcó de l’ajuntament, i els feixistes ens van declarar una guerra, de la que, amb cadàvers, ferides i nafres, Castelló va anar refent-se. Vam sobreviure al jou de quasi 40 anys de franquisme del que, com de l’edat mitjana, queden uns quants noms de carrers. Convivim i conviurem amb la democràcia, i gràcies a ella, hem vist canviar regidors i regidores, i anem ja pel quart alcalde d’esta recobrada democràcia.
Castelló, ha sobreviscut a la crisi de l’arròs i del cànem, a la de la taronja. Va sobreviure a la crisi energètica dels 70. Sobreviurà a està crisi econòmica i social profunda, i fins i tot, a la crisi de del taulell i la rajola.
Però tinc severs dubtes de que el urbanisme local i l’ordenació urbana puguen sobreviure molt més de temps al tàndem Alberto Fabra-Javier Moliner.
En el plenari extraordinari al que ens va abocar la suspensió del PGOU per part del TSJ, Moliner, en un lapsus freudià, va afirmar que en els 9 anys que "ells" dirigeixen el urbanisme local, s’ha desenvolupat prop del 50% del PGOU ara anul·lat. "Ells"? Qui són "ells" que fa 9 anys que dirigeixen el urbanisme? Òbviament no el PP, que en fa molts més. "Ells" són Alberto Fabra i Javier Moliner. Regidor i assessor primer, Alcalde i regidor més tard, que efectivament dirigeixen (ningú no sap cap a on) la planificació urbana de la nostra ciutat, i sembla que consideren, que amb ells ha començat una nova era.
Fabra i Moliner, són a l’ordenació urbana com Flippi i el Dr. Bacterio a la ciència, un autèntic desastre. Tot el que toquen deixa de funcionar. Son com dos científics excèntrics, que emulant al pobre Werner Heisenberg, han establert el seu propi Principi d’Incertesa.
La incertesa en la que han sumit propietaris, inversors, promotors, constructors, urbanitzadors, etc, amb el seguit de sentències que critiquen durament un urbanisme agressor, irregular i il·legal, que espanta els inversors, i obliga als ciutadans a acudir a la justícia per defensar-se de les malifetes del tàndem dels 9 anys.
Castelló els sobreviurà, clar, però si continuen massa temps, feina tindrem per redreçar la ciutat.

22 de novembre, 2009

"UN PLENARI DIFERENT". Mediterráneo. 26.11.09

Com si d’un somni es tractés, em fregava els ulls i em tapava el nas i feia força per desembossar les orelles. No podia ser, ni el que veia ni el que sentia. Després de quasi 90 sessions plenàries de l’Ajuntment de Castelló, assitia a un ple sense crits, sense desqualificacions, sense sobre plens i sense sobres buits, sense escoltar remugar ningú.
Els portaveus pujaven a la trona i defensaven argumentadament i educada, la necessitat de conscienciar la gent de la importància de les tres erres: reduir, reciclar, reutilitzar. (Castelló continua ple d’abocadors il·legals, i no a tot arreu és senzill trobar contenidors selectius). Tothom aplaudia i feia que si amb el cap. Acte seguit pujava el representant de l’altre partit i incidia en la necessitat de fer més pipi-cans (no se n’ha fet cap des que no tinc competències en l’àrea), millorar la neteja viaria i educar els propietaris perquè repleguen les deposicions canines. I també, que es doten millor i es milloren els espais de jocs infantils arreu la ciutat. (Molts no compleixen les directives europees de seguretat). Més aplaudiments a dreta i esquerra. En això va prendre la paraula el portaveu del tercer grup, i va reclamar més llibres a les biblioteques (este més l’ajuntament ha perdut més de 37.000€ en subvencions per la compra de llibres). Aplaudiments generalitzats. Les tres propostes s’aprovaren per unanimitat. I a sobre, tant la presidència del plenari, com tots i cada una dels portaveus, usaren el valencià en les seues intervencions.
No era un somni, no. Era el ple que van celebrar els alumnes del CEIP Isabel Ferrer. He de felicitar al professorat, l’alumnat i l’AMPA per educar en valors, i per la lliçó de correcció democràtica que ens van donar.
Només hi ha haver un trist “però”, i no és culpa d’ells. Al final de l’acte, va prendre breument la paraula l’alcalde de veritat i va ser incapaç de dir una sola paraula en valencià. Així que els alumnes van marxar a casa amb la sensació que el valencià està bé per jugar, però quan les coses són de veres, quan són importants, s’han de dir en castellà. Un missatge contradictori amb l’educació que els hi donem. Una llàstima.

19 de novembre, 2009

"BRUSSEL·LES". Levante-EMV. 20.11.09

No seré jo, europeista convençut i militant, i candidat al Parlament Europeu, qui qüestione el poder econòmic de la Unió Europea. El seu pes com a mercat i la seua capacitat de crear ajudes per sectors econòmics en crisi.
No seré jo, castellonenc convençut i militant, i regidor del seu Ajuntament, qui qüestione la necessitat de reviscolar l’economia local, ni qui intente entrebancar cap esforç en eixa línia.
Tampoc no seré jo, qui discutisca la importància de parlar amb un grapat d’europarlamentaris, una ex comissaria europea i el Secretari General del Comité de les Regions, qui ha oferit un espai al Hall per exposar el mostrari.
Però si que seré jo qui, des d’una reflexió que crec s’ha fet molta gent més, em pregunte en veu alta, perquè l’alcalde de Castelló ha anat a Brussel·les en defensa de l’economia, sense intentar coordinar el viatge amb els alcaldes de les tres ciutats més importants en producció ceràmica, Vila-real, Onda i L’Alcora. No és que em semble malament que Alberto Fabra s’esforce en aconseguir obrir mercats, ans al contrari, el que em sap greu és no coordinar els esforços de tot el clúster de la ceràmica, i que haja tornat a fer el mateix de sempre.
El mateix de sempre, sí, el que va fer amb aquelles cimeres on reclamava infraestructures per Castelló, sense comptar amb l’oposició de Castelló. O convidant només ciutats mediterrànies governades pel PP.
I també seré jo qui es pregunte, en veu més alta encara, si l’Alcalde de Castelló, diputat a les Corts Valencianes i Coordinador General del PP valencià, no hauria d’esforçar-se primer en aconseguir que el govern amb majoria absoluta del seu partit, ajudés al sector, cosa que no fa. És més el PP va votar en contra de les ajudes a la ceràmica que va proposar en el seu moment el BLOC. Abans d’anar a Brussel·les, s’hauria de guanya el sou de diputat valencià per Castelló.
I també seré jo qui li replique a Javier Moliner. El dia després del viatge d’Alberto Fabra, Vicent Sales i Ana Rosa Sanfeliu a Brussel·les, un periodista de Radio Castelló li va preguntar pel cost del viatge. Moliner va contestar que la pregunta "trata de empañar" el viatge. No Sr. Moliner, els diners públics han de ser públics també en la comptabilitat. Jo puc estar d’acord amb que és anecdòtic, però si un ciutadà, o un mitjà de comunicació per informar a milers de ciutadans, pregunta quants diners costa una cosa pagada amb diners públics, se li ha de contestar. S’ha de ser transparent. És vosté amb el seu ocultisme innecessari, qui "trata de empañar" la missió comercial de l’Alcalde. Missió, per cert, a la que des de la discrepància en les formes, desitge tots els èxits pel bé del sector i la gent que el sector ocupa.

14 de novembre, 2009

"ABUSONS"- Mediterráneo- 19.11.09

És una cosa que de sempre m’havia cridat poderosament l’atenció, però ara que sóc pare i passejo la meua filla en carro per la ciutat, he pogut confirmar algunes manies un tant sàdiques respecte als nadons, que té una part gens menyspreable de la societat. Em referisc a eixa dèria de despertar-los quan dormen plàcidament, de pessigar-los amb més o menys força, d’amenaçar amb menjar-se’ls, de grapejar-los, de cridar coses absurdes com ara: “maaaaareeeeeee, quin carquinyoli!!!”
La majoria de les vegades, a la meua filla això li fa por. I pel que parle amb altres conductors de carro, eixa por no és privativa Gal·la. I tampoc és ella l’única que es desperta amb una mala llet considerable, quan algú l’estira del peu, li crida a cau d’orella o li tira l’alè a sobre, posant la seua cara, desconeguda per ella, a quatre dits del seu nasset. Si ens ho feren als grans, reaccionaríem pitjor.
Jo li dic a la meua filla que memoritze les cares d’esta gent, i li explique que gràcies a l’estat de benestar (ai!), l’esperança de vida és molt llarga, i d’ací un bon grapat d’anys, eixa mateixa gent, anirà en cadira de rodes espentada per un assistent (que si el PSOE es decideix d’una vegada a finançar, i el PP a deixar d’obstruir-ne l’aplicació, es pagarà amb la Llei de la Dependència).
“Queda’t amb les seues cares –li dic- i d’ací 30 anys els hi pessigues tu les galtes, els hi crides a cau de sonotone, o els hi embafes les ulleres respirant-los-hi a tres dits com et fan ells ara”.
I es que amb els més menuts, tothom s’hi atreveix. Tothom n’abusa conscients de la dificultat que tenen per defensar-se, per queixar-se. Els veuen tan solets a la cadira, que els “matxuxots” no tenen cap objecció en molestar-los i en imposar el que ells volen.
Com en política. PP i PSOE es creuen en dret de demanar explicacions al BLOC de perquè vota en este o aquell sentit, mentre ells s’atorguen la potestat de decidir que és allò que està bé i allò que està malament. Obliden però, que per llei de vida, els menuts creixen, es fan més forts. En canvi els grans, van perdent elasticitat, habilitats motrius, capacitat de reacció. Els menuts es fan grans, els grans vells.

13 de novembre, 2009

"EL PP POSA EL CONCURS I EL BLOC LES IDEES"- Levante-EMV- 14.11.09

Sentir al PP dir ara que van a fer un concurs d’idees per treure endavant la Ciutat de les Llengües resulta ofensiu. Francament ofensiu.
Algú em pot dir que ha estat fent Gimeno i el seu staff tots estos anys? Algú em pot dir per a què els hi hem pagat sous milionaris? El PP funciona així. Olivas, va passar de la Generalitat a Bancaixa, sense que li donara temps a imprimir targetes de Molt Honorable. A Gimeno, el van enviar a la improbable Ciutat de les Llengües perquè molestava a l’Ajuntament. I ell va fer saber al partit que no estava content, triant un assessor que incomodés tothom.
Han passat els anys, i s’han succeït els Consellers, ningú no ha fet res. De fet, en un rampell de sinceritat una consellera va dir que això no tenia cap trellat, i va traure el projecte de l’àmbit de la seua Conselleria.
Ara anuncien un concurs, i en les bases, pràcticament desapareix la famosa Ciutat i apareixen miraculosament unes dotacions esportives d’alt nivell. I jo que me n’alegre! Ja ens diran on ha d’anar el BLOC a recollir el premi per haver guanyat el concurs d’idees. Perquè resulta que en plena campanya electoral nosaltres vam proposar crear en l’actual aeròdrom un centre d’alt rendiment esportiu, vinculat a la facultat de ciències de la salut que ha de tenir la UJI, amb dotacions esportives d’excel·lència que posen a Castelló en condició de ser seu dels més importants esdeveniments esportius. Amb un nombre limitat de places hoteleres (lògicament amb la volumetria mínima que la zona reclama, i sense més altura que la permesa en la marjaleria) que convertisca el complex en lloc ideal per a concentracions de clubs i equips de diferents disciplines, en un lloc privilegiat i respectant el medi.
Tothom estem d’acord amb que el turisme local necessita un cognom, un valor afegit. I quin millor que l’esport? Associar Castelló al nom de l’esport, és la millor marca que li podem donar al nostre turisme. Ens internacionalitza i ho fa amb un impacte saludable i positiu. Nosaltres fa anys que ho diem, i ara, ho ha confirmat Vicent Sales, regidor del ram, quan amb xifres a les mans, ha demostrat que són les competicions esportives que ha celebrat la ciutat qui ha aportat major nombre de turisme, i més diners a la ciutat. El turisme esportiu és un turisme de qualitat, d’estada mitja curta (la qual cosa permet rotació) i alt poder adquisitiu. Trenca, a més a més, l’estacionalitat. Sales ho hauria d’explicar a Gascó, i la regidora de turisme, ser valenta, i donar per morta l’absurda aventura del turisme idiomàtic, que va heretar, i encetar un nou camí, carregat de futur per Castelló.
Saben què? El BLOC renuncia al premi, que es penge les medalles qui vulga, el regidor d’esports, la regidora de turisme, l’Alcalde o Josety, però que se les posen dalt del pòdium dels campions, al bell mig de gran complex esportiu que hem de construir a l’espai de l’actual aeròdrom
.

08 de novembre, 2009

"GÒNDOLES I TRAMS". Mediterráneo. 12.11.09

Confesse que no ho he pogut confirmar a les actes municipals, però la història és tan fascinant que no puc resistir-me a gastar-la. Es veu que fa un bon grapat d’any, el consistori va decidir comprar uns cignes per embellir l’anomenada "basseta dels patos" del Parc Ribalta. Al cap de no gaire, els animals van morir un darrera l’altre. En poc temps es va passar de la bellesa afegida, a l’aflicció popular. Els experts van dir que els animal havien mort de solitud. Tots eren mascles, i tot i tenir ploma, aparentment heteros. El polític que va prendre la decisió, no hi va pensar en eixos detalls, pensen poc en els sentiments la majoria dels polítics.
Varen passar alguns anys. Un dia, en sessió plenària, el govern municipal va anunciar la decisió de donar un al·licient romàntic a la basseta, esta vegada, havien decidit de comprar una gòndola. Com a Venècia, per tal que els enamorat i turistes, pogueren passejar dolçament entre ànecs i molles de pa. A tothom li semblà bé, però un regidor, recordant que els signes havien mort de pena, va fer ús de la paraula per dir: "està molt bé, senyor Alcalde, però per a que no ens torne a passar el mateix, compren una gòndola i un gòndolo."
No em negaran que no és fantàstic. Amb independència que el pobre home tingués poca cultura orinotològica, el cert és que va parlar des del cor, des dels sentiments. No volia que la gòndola, per manca de qui estimar, morís com el bestià del llac dels cignes.
L’actual equip de govern no hi entén gaire de sentiments. Tant se val les actuacions del fiscal, o els milers de signatures dels veïns, l’alcalde anuncia que només puguen el TRAM travessarà el Ribalta sobre una infame plataforma de formigó, que dividirà el Parc, i serà un rierol els dies de pluja, que s’abocarà al carrer Saragossa.
El parc mai més serà aquell que vam conèixer, i el TRAM i la plataforma s’endurà per davant un nombre important de records, d’emocions, d’imatges que tenim la gent de Castelló. A ells els hi és ben igual. Ni bellesa, ni sentiments. Al final, i amb la que està caient, un comença a pensar que volen el TRAM, per a què la trama no acabe morint de pena.

05 de novembre, 2009

"EL "XIRINGUITO" ECONÒMIC DELS "XIRINGUITOS". Levante-EMV- 07-11-09


El passat 30 d’abril l’Ajuntament de Castelló va aprovar per unanimitat instar al Ministeri que reconeguera els establiments anomenats "xiringuitos", com elements singulars a instal·lar en domini públic maritimoterrestre.
Tots compartíem que calia revisar la qualificació i les mesures d’eixos establiments hostalers. Han passat 8 mesos, i el PP continua amb la seua campanya d’imatge, fent rodes de premsa junt a representants dels governs municipals de València i Alacant.
Però la pregunta és: ha presentat el PP una proposició per modificar la Llei de Costes? Ho dic perquè el PP és el principal partit de l’oposició a la Carrera de San Jerónimo. I el PSOE, que també estava d’acord, ha iniciat els tràmits per canviar la Llei? Estic segur que tots vostés ho saben, que ho saben fins i tot el PP i el PSOE, la millor forma de modificar una llei és una iniciativa parlamentaria. Recollir signatures i fer-se fotos, és el recurs de la societat civil, d’aquells qui no tenen representació directa en els Parlaments. I precisament d’això, PP i PSOE van sobrats.
Però de moment ací el que hi ha, és un equip de govern que demana autorització al Ministeri per adjudicar tres "xiringuitos" de 150 m2 cada un. I després les empreses els munten de 828, 926 i 845 m2. Les diferències són escandaloses. I l’Ajuntament ho permet.
Aleshores el Ministeri sanciona l’Ajuntament per ocupació indeguda, i l’Ajuntament paga per sancions dels anys 2006, 2007 i 2008, 105.060’06€ que ixen dels nostres impostos. Després, repercuteix les multes a les empreses, però estes recorren i no paguen, de fet, l’ajuntament només ha aconseguit recobrar fins ara i per via executiva 29.420€.
Així que ara com ara el principal problema dels "xiringuitos", no és el debat de si són bons o no per l’economia local, o per l’oci de la gent.
Ni és si el que molesta als veïns són pròpiament els establiments, o el botellot i els aparcaments indiscriminats, que la policia local permet per ordre política. Tampoc no és si han de tindre esta o aquella mida. Ni si PP o PSOE, conseqüentment amb el que han votat a l’ajuntament de Castelló han iniciat els tràmits per canviar la llei.
Ací el debat és saber per què l’equip de govern, torna a concedir llicències a empreses que repetidament incompleixen la llei, i deuen a este Ajuntament el import de les sancions que reben del propi Ajuntament.
Vore l’Alcalde i alguns regidors, fotografiant-se al costat de les empreses que incompleixen reiteradament la llei, i no paguen les sancions que se’ls hi posen, és de vergonya aliena. I d’imprudència democràtica.

02 de novembre, 2009

"LA SOLUCIÓ ITALIANA"-Mediterráneo-05.11.09


Un amic em recomana llegir una columna de José Luís Alvite, on parla del tema de trista moda, la corrupció política. Compartisc la seua tesi, que a més a més explica molt bé. Ataca d’arrel aquella estúpida i immoral idea, segons la qual alguns polítics es corromprien perquè estem mal pagats, o el partits es financen il·legalment perquè amb el que permet la llei no és suficient. La idea en si resulta vomitiva quan la sents en boca d’algun polític cínic i sense escrúpols, però terriblement preocupant quan l’escoltes d’un ciutadà no polític. Terriblement preocupant perquè demostra com ha anat calant en la societat civil eixa fastigosa teoria.
Alvite posa un exemple clar. És com si el director d’una sucursal bancària fes un desfalc només perquè li sembla que el sou no és suficient. Ningú no ho justificaria. Estem patint una crisi econòmica que aboca a centenars de famílies a fer miracles per arribar a final de més, i (quasi) ningú no es dedica a atracar gasolineres, supermercats o entitats bancàries. No ens enganyem. El polítics corruptes no tenen cap tipus d’excusa. Cap. Són delinqüents i han de pagar els seus delictes. I els partits que tenen xarxes corruptes al seu voltant, i que les utilitzen per finançar-se, han de rebre el càstig que mereixen. Als tribunals i a les urnes. Dir que s’ha de canviar la llei de finançament de partits, només perquè uns quants no la compleixen, és una aberració. És com dir que cal canviar la llei de violència de gènere perquè una minoria de delinqüents continua pegant les seues parelles.
És evident que els culpables són els qui tiren mà a la caixa, però el món es corromp no per la minoria corrupta, sinó per la majoria que s’asseu a mirar. Cal una regeneració política. La fiscalia ha d’actuar, la policia ha d’actuar, i els electors han d’actuar. Però la regeneració s’ha de fer des del sistema de partits.
A Itàlia, no fa tants anys, la corrupció era tan generalitzada, havia impregnat de tal manera la classe política i empresarial, que van pensar que la solució estava fora del sistema de partits, i van fer president a Berlusconi. Crec que cap altra president havia fet passar tanta vergonya a la República italiana.

30 d’octubre, 2009

"NO ENS FAREM MAL, NO?" Levante-EMV. 01.11.09


El dijous passat, aprovàvem al plenari de l’ajuntament la creació d’una comissió. Era una proposta del partit socialista. Nosaltres li vam donar suport, perquè pensem que és important saber si, com afirmen els socialistes, els populars es financen il·legalment, usant l’ajuntament. Bé siga mitjançant factures, bé adjudicant contractes a determinades empreses.
En el primer acte de la teatralització de la vida municipal, els senyors Moliner i Calles es van ensenyar fotos dels seus respectius "bigotes". Moliner de l’alcalde corrupte de Santa Coloma, i Calles del genuí "bigotes" del Gürtel, d’Álvaro Pérez. Un bigot per barba. Empat.
Però en el segon acte, el senyor Moliner va treure un sobre tancat i abans de deixar-lo sobre l’escó del líder socialista va assegurar que dins hi havia el nom de tres particulars i dues empreses que havien col·laborat amb la campanya electoral del PSOE local. El senyor Calles, indignat, li va dir a Moliner que si té alguna prova del finançament il·legal de la seua campanya que vaja al jutjat.
Li done la raó a Calles. Moliner ha dit una i mil vegades que si l’oposició creu que s’ha comés algun delicte en la gestió municipal, que vaja al fiscal. Doncs exactament això és el que ha de fer el PP.
El que va fer Moliner en realitat és enviar un avís a Calles. És com aquell pacient que assegut a la cadira del dentista i davant de la imminència de la punxada, agafa al metge dels collons i prement ben fort li diu: "no ens farem mal, no?".
Moliner no persegueix desemmascarar un presumpte finançament il·legal de Calles i el socialisme local, sinó enviar-li un avís: "Si tires de la manta, ens farem mal els dos".
La resta és una patètica anècdota. El PSOE afirmant que el sobre estava buit. El PP assegurant que les càmeres de vigilància van enregistrar a Mario Edo obrint el sobre i amagant-ne el contingut (com és que tenen accés a les gravacions els del PP?). Moliner enviant una còpia de la carta, mitjançant un ordenança, al despatx socialista. Calles retornant-la indignat dient que el PP gasta mitjans públics (un sobre, un foli i un ordenança) per entregar-la. Un circ amb vocació mediàtica, que presagia el pitjor per la comissió d’investigació aprovada.
Ací sembla que ni al PP ni al PSOE els interessa esbrinar la veritat, sinó desgastar-se els uns als altres. Ara toca posar en marxa la comissió i saber si el PP ha fet trampes. Res més.
Si el PP té motius per pensar, de forma argumentada, que el PSOE va finançar irregularment la campanya electoral, que n’aporte les proves i deixe de jugar a "tengo una carta para ustéd". Jo estaré encantat de saber si el PSOE ha fet trampes o no. Perquè clar, quan u trau un mal resultat electoral ha d’assumir-ne responsabilitats, però si qui et guanya és Ben Johnson (tan em val per Alberto Alcalde, com per Calles Si) aleshores la cosa canvia.

25 d’octubre, 2009

"SEGON PLA E"- Mediterráneo- 29.10.09



Moliner, Calles i jo mateix, vam escenificar el consens, quan conjuntament vam presentar l’acord de en què anàvem a invertir els diners del primer Pla E. En la compareixença pública vaig dir un parell de coses, que potser paga la pena de recordar.
Primer, que això no resolia els mal dels ajuntaments, però venia bé. De forma gràfica vaig dir que un torniquet no es discuteix, perquè encara que aprete, serveix per arribar viu a l’hospital.
En segon lloc vaig afirmar que si en un anys de ciris profunda com el 2009, el Govern Central trobava fons per destinar-los a reviscolar l’obra pública dels ajuntaments, no podria concebre que no hi haguessen diners tots els anys.
Esta setmana passada, el Govern Central ha anunciat un segon Pla E. El primer, estava dotat amb 8.000 milions, este amb 5.000, i així com el primer estava pensat per fer obra pública, ara s’orienta a la major eficiència energètica, la implantació de la Wi-Fi i el desenvolupament de la Llei de Dependència.
Apostar per l’eficiència energètica és una necessitat, que pot estalviar diners i millorar el medi ambient. Dotar de banda ampla els municipis més menuts, o de signatura electrònica les administracions locals tampoc no es discuteix. També compartisc que cal desenvolupar la Llei de Dependència una aposta per la justícia social, que en realitat evidencia que la Llei havia nascut sense finançament, fruit d’un govern socialista més ben intencionat que preparat tècnicament.
Doncs no hi estic d’acord. El meu rebuig no és pels fins que puc compartir, sinó perquè si finalment el Govern si que és capaç de trobar diners per transferir als ajuntaments, fins i tot instal·lats com estem en un cruel i llarga crisi, aleshores el que ha de fer d’un colp per sempre, és millorar el finançament municipal. Deixar-se de mesures extraordinàries i posar-se a treballar seriosament per convertir en realitat la segona descentralització administrativa.
Lluny d’això, el que fa el PSOE amb estos plans és restar autonomia municipal, dir-li als ajuntaments en que s’han de gastar els diners, quines han de ser les seues prioritats. El Pla E, és una mesura profundament intervencionista, en la pitjor línia del socialisme.

23 d’octubre, 2009

"EL BRAÇ INCORRUPTE DE CAMPS". Levante-EMV- 24.10.09



Vam sobreviure al mal de les vaques boges, i això que el consum de carn de vedella no va disminuir tant ni tant. Vam sobreviure amb facilitat a la temuda grip aviar, malgrat el colom de la pau i un munt de pollastres a l’ast. La pesta porcina tampoc no va poder amb nosaltres, ni amb el consum de pernil. Ni tan sols les advertències cada colp més "gore" dels paquets de tabac i una llei específica han aconseguit que la gent deixe de fumar. Sobreviurem a l’agror d’estómac d’Isabel Sansebatián, i al paradigma de la incultura barroera pujada als altars catòdics que és Belén Esteban. I sobreviurem a la grip A i al tall de bajanades que se n’ha dit.
El que no sé és si el PP com l’hem conegut sobreviurà al cas Gürtel. Que alguns polítics no el sobreviuran és una evidència. A Madrid ja ha deixat cadàvers en la cuneta, al nostre país de moment només ha caigut Ricardo Costa i ja vorem si està mort o com en la cançó, "estaba de parranda" que com diu ell, la festa al PP "no se acaba nunca". I Camps, encara no és un mort, però hi oposita. El deterior de la imatge d’este home és una obvietat que passa factura. Que el PP l’estiguen arreglant en reunions sense el seu president, ni el provisional secretari general, els presidents de les diputacions, dóna molt que pensar. Més, quan els hi poses noms. Rus, Ripoll i Fabra. Si jo fóra el sant, em baixava demà mateix de la peana! El Sant Camps, que potser tinga un braç incorrupte. Però l’altre...
La militància popular està desorientada, dividida. D’una banda uns pocs que pensen que tot és un muntatge del socialisme, entre ells Francisco Camps, que se’n fot del mort i de qui el vetlla, amb les seues declaracions dient que no segueix de prop el cas Gürtel (així li va). Són els apòstols de les teories conspiradores, incapaços de fer autocrítica, opacs a les evidències. Continuen pensant que Elvis és viu, i creuen a Camps quan diu "yo me pago mis trajes", però no el creuen quan diu: "amiguito del alma", "te quiero un huevo", "lo nuestro es muy bonito".
D’altra banda, els perplexes, aquells que no entenen res, que no comprenen què és el que ha passat. Com s’ha esmicolat i diluït la imatge de Camps, i fins i tot, la de maquinària perfecta que semblava el PP valencià. Tornen les famílies ( i no ho dic per aquell "llamame Don Vito"). Esta gent és l’única que mereix el meu respecte, els qui voten i militen al PP, perquè creuen que les politiques populars són les millors, i tot això de les corrupcions, i les baralles internes, els hi produeix el mateix fastig que a mi, i un important desencís. Ja saben que han de fer, repensar-se el seu vot.
I finalment el més gruixut de la tropa. Els enrocats, els que no analitzen res, els que més que d’un partit, formen part d’una maquinària de poder, els qui saben que el que es juga en esta batalla són els seu sous, i les seues cotes de poder i projecció social. I eixos són els més perillosos. I els que ara manen en el PP.

21 d’octubre, 2009

"EL DIA A DIA"- Mediterráneo. 22.10.09

Si res no ho impedeix, o dit d’un altra forma, si tot va com previst, demà al Planetari de Castelló Alberto Fabra serà reelegit President Local del PP.
Fabra és l’Alcalde de Castelló amb major formació municipalista de la història de la ciutat. Antonio Tirado (i tots els partits solidàriament) va haver d’inventar-se la política municipal democràtica. Daniel Gozalbo venia de l’Institut, i José Luís Gimeno, va arribar a la política sense més experiència pública que el seu rebuig al valencià.
Alberto Fabra va entrar jove en política, i ha sigut regidor delegat d’un munt d’àrees abans d’assumir l’urbanisme, des d’on va fer el salt a l’Alcaldia, quan Gimeno va decidir dedicar-se a cobrar de Castelló Cultural per fer qui sap què. Després Fabra va guanyar les eleccions, justet, però va guanyar. I ara, passat ja el meridià del seu mandat, i aprofitant la seua reelecció, jo crec que hauria de donar-li un impuls a la part menys lluidora de la política municipal.
Bé està que reclamen un grapat de milions d’€ al Pressupost General de l’Estat, que al Zapatero també ja li val; o que es barallen pel preu de la Residència de Suboficials, que jo també dic que pel solar ni un clau, i per l’edifici ja en parlarem; però... i els problemes quotidians Alcalde?
Seguim sense entendre el fer i desfer dels carrils bici. Tenim la ciutat plena de vehicles en doble fila, o obstruint les rampes d’accés. Les palmeres morint-se de sis en sis. Abocadors incontrolats per tot arreu (i no només a la perifèria, a qualsevol hora i en qualsevol carrer de la ciutat es poden trobar electrodomèstics asclats, matalassos suats i mobles vells). Les cagades de gos segueixen obligant la gent a fer saltirons. Pengen de faroles cartells anunciant actes patrocinats per l’ajuntament, de l’any passat. Hi ha innombrables forats i obstacles en la via pública que posen en perill els vianants. El transit a la ciutat és caòtic. Continuen havent-hi moltes barreres arquitectòniques. Contenidors de selectiu tan plens que la gent deixa les bosses fora. I tot això, Alcalde, mentre paguem impostos i taxes que mereixen una millor gestió. Hauria de tirar de formació municipalista, i posar als seus a treballar de valent
.

16 d’octubre, 2009

"PARTITS, EMPRESES I FACTURES". Levante-EMV. 17.10.09


Amb certa freqüència he sentit crítiques per part del PSOE al fet que a Castelló la majoria de les contractes públiques les guanyen sempre un nombre molt reduït d’empreses locals, sempre les mateixes.
Crec que la crítica és criticable, si se’m permet. Hi ho és per diverses raons. En primer lloc, sembla lògic que el subministrament d’aigua de Castelló el guanye l’empresa propietària dels pous, que a més ven al preu més econòmic de tot l’Estat. Com sembla raonable que moltes de les obres públiques les guanye una empresa local, potentíssima en el sector, ja que al tenir la base ací pot oferir millors preus. Ja sé que és més complex tot això, però ja s’entén el que vull dir.
D’altra banda, es dóna la curiosa circumstància que al pobles veïns que governa el PSOE són també eixes empreses, les mateixes, les que guanyen la majoria de les concessions.
Però hi ha encara un tercer factor a subratllar: la majoria d’estes empreses van començar a treballar amb l’ajuntament quan governaven els socialistes.
Tot això dit, crec que hi ha motius més que suficients per criticar la relació d’estes empreses amb l’ajuntament. Però no pel fet de tenir una relació contractual, filla d’un concurs que van guanyar. No. La crítica ha de venir per la forma en que gestiona el PP eixos contractes.
Quan una empresa guanya la concessió del manteniment d’edificis públics es signa un contracte que inclou una sèrie de treballs, edificis i hores. El problema és que això no és inamovible. Els contractes són plurianuals, i la ciutat un organisme viu que creix. Per això se li van encomanant a les empreses més i més treballs, que no estan recollits al contracte. Això no és il·legal, el que passa és que la llei obliga a una aprovació plenària de les factures i, si estes s’aproven, les objeccions de la Intervenció municipal queden superades. La responsabilitat passa a ser dels polítics. Es tracta d’un procediment extraordinari, que el PP el converteix en ordinari.
Des del BLOC hem reclamat repetidament que el que s’ha de fer és revisar i actualitzar els contractes, per ajustar-nos a la legalitat, i perquè així les empreses cobrarien abans. Quan les empreses saben que tardaran 8 mesos o any i mig en cobrar, augmenten els preus, carregant les seues despeses financeres. Ens ix més car a tota la ciutat.
El PP sempre ens dóna la raó, reconeix que això és el que caldria fer. Però mai no ho fa. I tenim dret a preguntar-nos-en les raons.
Eixes factures de treballs extraordinaris, sense el suport legal d’un contracte, i de difícil control, autoritzades directament per un regidor, són, segons opina alguna gent, una de les vies de finançament il·legal dels partits. Jo no ho sé, però per evitar temptacions i maledicències caldria revisar els contractes.

12 d’octubre, 2009

"LA COSTA NOSTRA". Mediterráneo. 15.10.09


Ricardo Costa i Marichalar, són dos fashion victim, l’un te gust pels fulards i els bermudes estrambòtics, i l’altre pels colls emmidonats i els rellotges cars. I això, els perjudica, els converteix en personatges parodiables, en objectiu fàcil de totes les crítiques. Hi ha més similituds. Tots dos han tingut problemes domèstics, i en ambdós cassos, es volen resoldre amb un “cese temporal de convivencia”.
En el cas de Marichalar i l’Infanta, m’és del tot indiferent de qui és la culpa. En el cas de Costa i Camps la cosa canvia. Que Costa està implicat fins a les orelles és una obvietat que confirma el seu cessament, però eixes mateixes evidencies confirmen que no està sol en la trama. La trama és prèvia a la seua designació com Secretari General, i necessita d’algú en el govern que adjudique les obres. Tot això es desprén també de l’informe que el Jutge amic no va voler incloure en el procés contra Camps.
Que ara Cospedal, que aleshores no va badar boca, d’un informe de més de 70.000 folis, només done credibilitat als folis que sembla podrien exculpar Camps, és simplement patètic. El que passa és que el PSOE és tan maldestre, i tan intervencionista, que no fa més que sembrar dubtes sobre la parcialitat dels procediments legals.
En resum la trama Gürtel consisteix bàsicament en el finançament il·legal del PP (ja vorem si només a València i Madrid), i això es fa amb dobles comptabilitats i augmentat els costos de l’obra pública, a canvi de comissions. I, en això té raó Costa, l’obra pública l’adjudica el Govern, no el partit. I la mateixa credibilitat que li dóna Camps al famós informe, per cessar temporalment a Costa, li l’hauria de donar per cessar al seu Vicepresident Rambla. Per tant, Camps és culpable, ja siga de connivència amb la trama, o de no saber de qui es rodeja al partit i al govern. Qualsevol de les dues opcions l’invalida per continuar com President. Però encara n’hi ha un altra, el dòping. Camps va guanyar fent trampes, com Ben Johnson, Marco Pantani, Marion Jons, Martina Hingis i tants altres. Els atletes van haver de tornar les medalles. Camps hauria de tornar allò que va guanyar fent trampes, amb més mitjans que els altres competidors. Camps ha de dimitir.

08 d’octubre, 2009

MANIFEST PEL 9 D'OCTUIBRE

Valencianes, valencians.

Des de la fundació del Regne de València, valencians i valencianes vam compartim al llarg de cinc segles uns vincles comunitaris que configuraren una personalitat pròpia, un periode que quedà entrebancat amb el Decret de Nova Planta del 1707. El valencianisme, porta més d'un segle fent front al centralisme i l'homogeneïtzació cultural, lluitant per la societat del benestar, per la vertebració i contra la manca de cohesió que patix un poble valencià al que nosaltres, valencianistes, volem reforçat i capaç de projectar la seua identitat i la seua personalitat col•lectiva cap a l’interior i cap a l’exterior, capaç de fer front als nous reptes d’una societat i d’un món canviants.

Volem continuar sent valencianes i valencians, mantenir l’orgull de pertinença a un poble que celebra hui la data del seu naixement com societat diferenciada entre els pobles lliures d’Europa. Però també volem un país que vole alt, que dixe d’estar llastrat per la manca d’infraestructures; per una economia especulativa i no productiva, que arrossega el deute públic i la taxa de desocupaciór més altes de tots els pobles veïns. Volem abandonar el furgó de cua de l’economia. Necessitem invertir els recursos en millorar la condició de vida de la societat valenciana, en places escolars, en carreteres. Hem de deixar de ser un país de peatge, sense alta velocitat que ens connecte amb la resta d’Europa. És a Europa que els nostres emprenedors tenen els seu mercat, i és gràcies a eixa economia productiva que tornarem a crear els llocs de treball que esta crisi i les males polítiques de qui ens governa s’ha endut per davant. Els nostres ports, el corredor mediterrani de mercaderies són la porta d’eixida de les nostres exportacions, i la d’entrada d’actius econòmics. Però les rodalies, les carreteres comarcals, la protecció mediambiental, les nostres escoles i universitats, els ambulatoris i hospitals, els jutjats, la llei de dependència...són eines imprescindibles per cohesionar la nostra societat.

Volem un País Valencià sostenible. Econòmicament. Socialment. Mediambientalment.

Hem de superar errors del passat, el valencianisme no ha de ser ni autocomplaent ni excloent. Sempre s’ha alimentat de la flama de la renovació, de la modernitat, de l’ambició de progressar i d’arribar tan lluny com fos possible en cada moment de la nostra història. Ens volem hereus del moviment reivindicatiu sorgit a partir de la Renaixença que reclamava la presència del valencià en l’educació i en els usos públics oficials, la recuperació d’institucions d’autogovern i una política que satisfera les necessitats econòmiques i d’infraestructures dels valencians, del valencianisme polític que assoliria una de les seues principals fites doctrinals en la Declaració Valencianista de 1918, l’influx del qual va anar impregnant al llarg del segle XX la consciència de molts valencians.


En el segle XXI, el valencianisme manté el mateix discurs, afirmem que els valencians constituïm una nació perquè posseïm una personalitat pròpia i tenim una voluntat d’autogovern. Reunim, per tant, tots els requisits per a afirmar-nos com a nació i volem recuperar el pols de la nostra pròpia història, que forts d’un passat gloriós, i malgrat un present confús, creiem i construïm junts el nostre futur com a poble. Manifestem la nostra voluntat constant de servei a la societat valenciana, el nostre compromís patriòtic, i la nostra fidelitat valencianista.

Valencianes, valencians, guanyem el carrer el 9 d’octubre!
Comencem a guanyar el futur!




L'APOSTA VALENCIANISTA