28 d’octubre, 2011

"FALCONS, TORDS I ALTRA FAUNA" - Levante-EMV- 29.10.11


Esta setmana que estem a punt de rematar, ha estat la setmana de les aus, els pardals i altres animals de ploma. Al Ple de la Diputació vaig denunciar que el servei de falconeria de l’aeroport de la Vilanova era sospitosament més car que el que ja està en marxa a l’Altet (on hi ha un trànsit aeri important) i que el de l’aeroport de Manises (que està encara més atrafegat que el de l’Altet). Clar que no té gaire mèrit que un aeroport tinga més moviment que el de Castelló...
No deixa de ser curiós que un aeroport on encara no tenim avions, i on s’espera que algun dia hi haja un moviment francament menor, gastem més diners en falcons i falconers, que en els altres dos aeroports esmentats. Per quina raó és més car a Castelló? Doncs evidentment perquè algú (el PP que és qui ens governa) fa malament les coses. No té cap altra explicació. O és què els falconers de Castelló estudien a la prestigiosa facultat de Falcon Crest? No, el que passa és que a la ciutat on es paga a Calatrava per dissenyar un edifici que no es farà, o a Gehry per imaginar la seu de la VIU que ha mort com a projecte, o que es gasta milers d’euros en llogar animals dissecats, etc, tothom vol fer calaix.
També en aquell plenari el PP va presentar un moció en defensa del parany. Per què? Perquè el dia 20 hi ha eleccions generals, per això i perquè Pasqual Batalla, regidor del BLOC i primer tinent d’alcalde de Vila-real, ha dimitit per no poder continuar dedicant-hi tant de temps a la presidència d’APAVAL. I ara, el PP, creu que pot rendibilitzar tot sol la defensa del tradicional mètode de cacera.
Oblida el PP que la llei va eixir amb el suport del BLOC i PSOE a banda del seu propi. Però ara intenta patrimonialitzar els sentimens, com intenta patrimonialitzar-ho tot, excepte les institucions que les estan despatrimonialitzant, arruïnant, d’inútils com són.
Qui no oblida qui va fer la llei és EU, per això presenta moció al ple de l’Ajuntament, perquè com ara venen eleccions, va a vore si pot patrimonialitzar el sentiment contrari al que vol patrimonialitzar el PP. És sabut allò de que els extrems es toquen.
Ni al PP li agrada menjar pardalets amb alls picats tot el dia, ni a EU els interessa tant la salut dels tords i família. Les seues són moció-parany, pensades per enviscar els altres partits, i vore si és possible que no puguen tornar a alçar el vol. Quina tropa!
Bé, a tot això, que no se m’oblide una bona bascollada per al PSOE, que si estem on estem és perquè mentre el PSOE valencià vota a favor de la llei, el govern socialista de Madrid la porta al Tribunal Constitucional, envaint les competències pròpies. I els socialistes d’ací callats i ofrenant glòries... Bé, tornem al PP i EU. El cas és que estos dos no volen altre que usar electoralment qualsevol cosa que els hi vinga a mà. Tant se val siga la cacera tradicional valenciana, com una infraestructura, o ves a saber què.
Però deixem les coses clares respecte al Parany. Al BLOC hi conviu gent que troba que és un mètode de cacera a eradicar, i altra gent que n’és ferma defensora (sovint, clar, als pobles més paranyers). I el partit en el seu moment va apostar per una llei que exigeix la condició de selectiva, en el mètode de cacera. Així de simple. Així de complex. I ara la cosa és que mentre el Constitucional no es pronuncie, la llei valenciana no està en vigor. I nosaltres diem el que diu el President d’APAVAL, mentre estiga prohibit, no s’ha de caçar. Un altre debat és si ha d’estar o no prohibit. Però a PP i EU això no els importa, el que els obsessiona és caçar-nos a nosaltres. Pardalets.

26 d’octubre, 2011

"PLURALITAT PER UN FORAT" - Mediterráneo - 27.10.11


Això va així, quan el BLOC vol fer una roda de premsa a l'Ajuntament de Castelló hem de demanar hora a la cap de premsa del PP. Sí, sí, no dic a la cap de premsa de l'Ajuntament, que no en té, sinó a la cap de premsa del PP. L'avantatge és que és una persona correcta i educada, amb qui tenim bona relació, el desavantatge és que això és un despropòsit que frega la immoralitat.
El PP sap abans que nosaltres, al cap i a la fi ells decideixen quan ens donen dia i hora, quan nosaltres podrem fer una roda de premsa. I quan ens ho confirmen per escrit, envien copia de la confirmació a tot l'staff popular. Diuen que ho fan per evitar que el PP programe res en una hora que ocupem nosaltres. Però en canvi, es neguen a donar-nos a nosaltres la informació de quan pensa fer rodes de premsa el PP. “¿Para qué lo quieres?” em va preguntar un dia, “per al mateix que vosaltres -li vaig dir-, per poder organitzar la meua agenda”. “No”.
Després ve allò del web municipal. A l'enllaç “zona de premsa” figuren totes les rodes de premsa previstes per al dia... bé, totes totes, no, en realitat només les del PP. Es neguen a que figuren les dels altres grups, dificultant així el treball dels periodistes, i patrimonialitzant indecentment un web municipal que paguem entre tots.
Ni parlar ja de la possibilitat de penjar al web les nostres notes de premsa. Les del PP les pengen totes. Quan els hi dius que democràticament això grinyola més que el genoll del Pirata Pata-palo, et diuen que ells no opinen, informen. I quan els contestes que nosaltres també volem informar a Castelló del que estem fent des de l'oposició o faríem des del govern, miren cap un altre costat, cara al sol, per exemple.
Més. Les revistes sectorials pagades amb diners públics que suposadament informen de les activitats. Per exemple, la de Comerç, Consum i Sanitat; si parla de la OCU, foto de la regidora, si parla de dieta mediterrània, foto de la regidora. Quan vaig ser regidor de sanitat, en els fulls on s'explicava el que fèiem mai va eixir el meu nom, i per il·lustrar posaven fotos de rates o paneroles. Les guarde emocionat.
El PP respira pluralitat i democràcia per tots els forats. Bé, en realitat només per un.

21 d’octubre, 2011

"ETA NO DEIXAVA VORE EL BOSC" - Levante-EMV- 22.10.11


Ara fa alguns anys, no sabria dir exactament quants, sota els porxos de l'Ajuntament, després d’un minut de silenci per una víctima d’ETA (i reconec amb vergonya que sóc incapaç de recordar-ne el nom) una periodista em va posar una gravadora i em va preguntar com em sentia. Recorde que li vaig dir que doblement indignat i cabrejat. Doblement, sí. Primer, com demòcrata, em revelava contra l’assassinat, el xantatge i el terror. Segon perquè en la meua condició de nacionalista, jo em sentia també agredit.
I això la periodista no ho va acabar d’entendre. Li vaig explicar, que ETA ha estat durant molts anys l’excusa perfecta que ha trobat l’espanyolisme més caspós per criminalitzar tots els nacionalismes.
El País Basc ha patit durant molts anys un clima de falta de llibertat. És així, i s’ha de dir. La presència (de vegades obvia, de vegades subtil) d’ETA en la vida quotidiana ha fet que ni tan sols els resultats electorals sigueren creïbles. I no ho dic només per l’exclusió d’algunes forces polítiques del sistema per la via de la llei de partits, sinó també per la por clavada al moll dels ossos de molta gent. Atemptats i assassinats, clar, però també pintades amenaçant, atacs a seus de partits (el Govern del PSOE diu que una bomba casolana a la seu del BLOC forma part de la normalitat democràtica) i fins i tot mirades recriminatòries si compres el diari que al veí no li agrada. I en un país terroritzat la mirada dels violents fa por.
Este clima ha estat l'excusa perfecta per tal que veus molt autoritzades del PP i el PSOE (amb la col·laboració matisada d’EU i UPyD) reclamen reformes electorals que minimitzen els resultats democràtics de les forces nacionalistes. Algun baró socialista ha tingut el lleu de dir en públic que els nacionalistes ni tan sols hauríem de poder presentar-nos a les eleccions generals. No creuen en la democràcia, curt i ras.
El comunicat de dijous d’ETA és importantíssim. No sóc un passerell i sé que encara queda molta feina. S’hauran d’entregar les armes, s’haurà... no ho sé. No és este tampoc el sentit d’este article. Que ETA eren uns assassins no es qüestiona, i que part del món abertzale no ha acceptat tradicionalment els principis democràtics, tampoc sembla oferir gaires dubtes. Però... no estan sols en eixa actitud.
No sorprén gaire el poc entusiasme de molts càrrecs del PP amb l’anunci d’ETA, no sorpren perquè alguns practiquen allò de que “contra tal vivíem millor”. Finalitzada la lluita armada, és l'hora de les paraules. Ara, alguns descobriran que la paraula és l'arma més poderosa, perquè té la capacitat de convéncer i no de derrotar. Convéncer suma, derrotar resta.
Però ara és també el moment de conéixer quines són les conviccions democràtiques del PP i el PSOE, i francament, el que fins ara diuen resulta preocupant. A nivell estatal, parlen de reduir el nombre d'escons passant de 350 a 300, amb l'òbvia voluntat de marginar els partits més menuts, per garantir majories absolutes alternatives del PP i el PSOE, del PSOE i el PP. A nivell valencià negocien tots dos una llei electoral per districtes amb la mateixa voluntat, la de marginar als que no pensen com ells, als que posen en evidència les seus mancances, els seus desencerts, les seues corrupteles, les seues incompetències. Tenen por a les paraules. Tenen por dels arguments. I criminalitzen idees.
Sense pistoles, un sistema democràtic ha de ser capaç d'escoltar i assumir qualsevol discurs. Sense pistoles, un país ha de tractar en peu d'igualtat a aquells que volen reforçar-lo, a aquells que volen transformar-lo i a aquells que volen abandonar-lo. El vot independentista basc és alt, i creix. I durant quasi cincuanta anys, el terrorisme havia ocultat una poderosa realitat: el conflicte polític. I ara es farà present amb contundència. I em tem, que evidenciarà la falta de solidesa de les conviccions democràtiques del nacionalisme espanyol.

19 d’octubre, 2011

"UN CORREDOR MEDITERRANI D'OPTIMISME" - Mediterráneo -20.10.11


J’ai l’honneur d’annoncer que le Comité International Olympique réunit en session plénière à Lausanne a attribué l'organisation des jeux du la 25e Olympiade 1992 a la ville de....Barcelona. Segurament, molts dels lectors recordaran aquesta frase pronunciada per Samaranch, el 17 d'octubre de fa 25 anys.
A aquell anunci seguí un esclat d'alegria. Era, així ho va entendre tothom, una gran oportunitat. Una oportunitat econòmica, de promoció exterior i una fantàstica excusa per modernitzar la ciutat. Tant és així, que va aconseguir fer la pràctica unanimitat entre els actors socials. Tothom entenia que això era intrinsecament bo, i que per tal calia fer pinya. Va significar una injecció econòmica, sí. Però sobretot una injecció d'optimisme. I això és fonamental.
Este mateix dilluns, convidat per este diari, va vindre a Castelló Antonio Garrigues Walker, el que hagués pogut ser cap visible d'una dreta plural i moderna si el PRD hagués quallat. Més enllà de compartir o no les receptes econòmique liberals que ens va prescriure, va fer un discurs apel·lant, sense dir-ho, a la intel·ligència emocional. Cal fer un esforç per ser optimistes. Necessitem ser optimistes, perquè segurament només amb això no eixirem de la crisi, però el que és segur és que els missatges derrotistes que tots els agents econòmics i polítics transmetem de fa mesos, només ajuden a iduir en la societat un estat de letarg i desesperança.
El Corredor Mediterrani són els nostres jocs olimpics, amb l'avantatge que no duren dues setmanes, sinó una vida. Oblidem ara que el PP no ho va voler el 2003. Oblidem ara l'incertesa generada pel PSOE amb els seus cinc absurdes corredors. Europa ha dit que sí. La lògica s'imposa al partidisme.
Clar que caldrà trobar el 90% del finançament, que serà lent, i tal i qual. Però...pensem en positiu. Els trens transporten grans volums a grans distàncies. Per tant, tenim una excusa perfecta per produir més i millor i obrir i consolidar mercats. Tenim motius per ser optimistes, i això, ens ha d'empenyer a treballar. Treballar molt i treballar bé. I d'això nosaltres en sabem, i molt. Podem guanyar la batalla a la crisi.

14 d’octubre, 2011

"SINTROM" - Levante-EMV 15.10.11


Javier Moliner és un home complex, polièdric. Li agraden els bous, com a les vaques. És aficionat als plats de cullera, en això coincidim. Té afició per la taxidèrmia, en això disentim, veus? Jo tot això de la naftalina... I atresora també una marcada vocació d’emular a Juanito Olazabal fent cimeres de forma compulsiva. Va començar ideant les cimeres de l’Alcalde Fabra, i ara, com President de la Diuputació ja està llençat a pel record Guinness. Però això no és tot, i potser sobte a alguns, té una secreta passió per la poesia. La seua afició per Èrato, musa de la poesia lírica, només s’havia manifestat en els plens de l’ajuntament del que tots dos som regidors, quan parlava admirativament de la poesia de Juanma Calles, per tot seguit posar-lo a baixar d’un ase com a polític.
Ara ha tingut l’oportunitat de compaginar dues d’estes passions. Ha organitzat una cimera en defensa de les diputacions i ho ha fet amb el poètic nom de: “Un cor, 135 batecs”. Xa! Bonic i avant!
Estic segur de que Moliner sap que en un adult (i les Diputacions ho són, les actuals tenen 178 anys. Més que Fraga) més de 100 batecs, indiquen una clara taquicàrdia. Esta disfunció és una reacció normal a diferents situacions fisiològiques o patològiques com la febre (alguns plenaris s’han escalfat massa), ansietat (alguns diputats volen marxar, algunes diputades manar), anèmia (la caixa està buida) , hipoxèmia (insuficiència d’oxigen possiblement per la incineradora), deshidratació (ara que han despenjat la pancarta), tromboembolisme pulmonar (algun trombe va deixar l’anterior president que dificulta la bona circulació), processos inflamatoris (massa “enxufats” diuen els sindicats) i alguns símptomes més.
La poesia de Moliner no podia ser més encertada. La Diputació està malalta. Molt. Esta i totes. El valencianisme polític sempre ha apostat per la desaparició de les províncies, pel que tenen de disgregador. Ja n’hem parlat massa i no hi tornaré ara, serveixen bàsicament per enfrontar valencians contra valencians, i els beneficiats de l’enfrontament, mai són els valencians. I obviament, sense províncies, no calen diputacions. Les competències han de passar a la Generalitat..
Em permetrà el President Moliner, retre pública pleitesia a Cal·líope, musa de la poesia èpica, per dir-li que des del valencianisme mantindrem ferma la bandera de la desaparició de les diputacions, i ho farem en defensa d’un model territorial valencià diferent, i d’un altre model d’estat. Un estat que evite la duplicitat i triplicitat d’administracions. Que estalvie en recursos públics, i que es guie per criteris d’eficàcia i eficiència, oblidant els tractes de favor i la discrecionalitat amb la que moltes administracions (especialment les diputacions) actuen ara.
I mentre aconseguim esta aposta per la racionalitat en l’arquitectura administrativa i política de l’Estat, que l’aconseguirem perquè en eixa direcció camina la història; nosaltres continuarem lluitant políticament per estar en quanta institució es prenguen decisions que afecten als nostres conciutadans.
I estar-hi, per fer front a la discrecionalitat amb la que es signen massa convenis singulars amb uns pobles sí i amb altres no, per exemple. Per seguir amb això del cor, el BLOC tenim la ferma voluntat, mentre la Diputació existisca, d’actuar com el Sintrom. És a dir, facilitar-ne la bona circulació de projectes i idees.

12 d’octubre, 2011

"ALFONSO EL FUNCIONARI" - Mediterráneo - 12.10.11


Alfonso és funcionari, i s’ha enamorat, diu, de La Vecchia Signora. Són coses que poden passar. Alguns diuen que l’amor no és ver, que són interessos, que així no ha de tornar a fitxar cada matí, com li exigia la condició de treballador públic. Altres diuen que és mitomania o, encara, que són només ganes d’aparentar. La gent parla, sovint parla massa i sense saber-ne prou.

La Vecchia Signora no és precisament novençana. Ja havia estat casada abans. Dels dos anteriors marits, tingué descendència. Uns es dediquen a la cultura, altres al urbanisme, altres a les obres de caritat, i alguns, forts del cabdal familiar, al doce far niente. I la majoria d’ells no veuen amb bons ulls el nou matrimoni de la mare (de la mare pàtria xica). Els qui es consideraven hereus, no volen compartir amb el nouvingut hisenda, prestigi i projecció pública. Consideren que com Gollum, el tresor els hi pertany. Per això ha calgut repartir l’herència en vida. “Tu parlaràs en nom de la Casa”, va ser el llegat per a un. “Tu heretaràs el títol a la llarga” li prometé a l’altre. “Tu tindràs una assignació mensual com mai abans havies somniat” per un tercer. “Tu podràs seure a primera fila a tots els actes públics” s’assegurà a un altre del hereus... I així fins intentar cobrir les expectatives personals de tots els membres de la Casa. Però ningú no quedà content. I tots miren de reüll al funcionari Alfonso, que s’ha vist obligat a signar capitulacions matrimonials. Com el Borbó, regna però no governa. Són els fills dels anteriors matrimonis els qui fan i desfan.
Molts pensen que este és un matrimoni de conveniència. Ella no es refiava gens ni mica de la seua pròpia estirp, acusant-ne fins i tot a una part, d’intentar fer-li el llit. Encara ara es parla d’este romanç tan peculiar, entre la tradició i la història, i un novençà d’edat madura, al que no se li coneix experiència prèvia. La gent del carrer mira amb malfiança, la família amb estupor. El futur és molt dubtós. L’única cosa que sembla certa és que ella el sobreviurà a ell.

Hi ha gent que creu que parlar de la Casa d’Alba és una banalitat. Jo també ho crec. Per això parle de Castelló.

07 d’octubre, 2011

"EL 9 D'OCTUBRE CAU EN 20-N"- Levante-EMV- 08.10.11


Demà, si passa com sempre, els fulls d'este diari (i els dels altres diaris) aniran petats d'articles conmemoratius del 9 d'octubre. Honorables personalitats, Il·lustríssimes i Digníssimes autoritats, doctes professors universtaris, acadèmics, i algun lletraferit que altre, escriuran allò tan suat de que som l'únic país d'Europa que tenim data de naixement, i tot un compendi de llocs comuns, de topics valencianistes de pa sucat amb oli, i algunes proclames plenes de pretés valor patriòtic.
Alguns d'ells, tornaran a publicar el mateix article mal revisat, perquè ja no és cert que siguem l'únic país europeu amb data de naixement coneguda. En els darrers 25 anys a Europa s'han autodeterminat unes quantes nacions, la qual cosa, per cert, ens carrega de raó a nosaltres i deixa sense raó als nacionalistes (espanyols) que diuen que això no pot ser i que tal i que qual.
Els articles en el seu conjunt són tan ben intencionats com insustancials; més enllà d'alguna dada aportada per algun erudit, són un compendi de frases fetes i de bons sentiments, quan no són, directament, una lloa a la primera estrofa de l'Himne. Tot allò d'ofrenar noves glòries als veïns de ponent, que hui alguns han mutat en “somos la comunidad líder (en atur) y merecemos infraestructuras (que no van fer quan governaven ells), para abandonar el vagon de cola de la economía (que ells han desmuntat en estos anys de govern)”.
I jo dic que la valencianitat, el valencinisme, la valenticultura (de la que parlava Faustí Barberà) s'exerxeix dia a dia o no serveix de res. Haver de llegir declaracions de valencianisme i colpets al pit, nascudes de la ploma dels botiflers que ens governen ací i allà, i dels botiflers que fan 'oposció majoritària allà i ací, fot més engúnia que fer vacances a una bassa de purina.
Vergonya, cavallers, vergonya! No podeu enganyar ningú. Com qui treu a passejar la Reial Senyera un dia a l'any, vosaltres treieu a passejar un pretés patriotisme, una pretesa fidelitat a la llengua i al país que obvieu en el dia a dia, quan no la combateu directament. PP i PSOE vos oposeu junts al requisit lingüísitic per als funcionaris, vos oposeu junts a que les universitats valencianes formen part de la Ramon Llull. Junts.
I per separat la cosa no millora. Els del PP des d'ací (“que ens poseu la cova en casa i des d'ella ens governeu”) desmuntant l'educació pública, la sanitat pública. Desassistint els més necessitats, desviant fons de les ONG's per fer inversions immobiliaries. Malbaratan milions i milions en espectacles elitistes, mentre els serveis públics bàsics estan en una situació dramàtica. Destruint l'economia a base de no pagar el que es deu a milers d'autònoms i empresaris del país...
Els del PSOE des d'allà, deixant la caixa més pelada que l'entrecuix de la Barbie. Amb un Ministre que intenta convencer Europa de que no financie el Corredor Mediterrani, amb un govern desnortat que considera el País Valencià territori hostil, i per això no hi inverteix (sí, ja sé que dijous van publicar unes ajudes, però molt inferiors al que reben altres territoris).
Enguany, heu de saber-ho, el 9 d'octubre cau en 20-N. Eixe dia tenim l'oportunitat de reviscolar un país ocult i silent. Un país laboriós i honrat. Un país orgullós de ser país. Que vol tenir veu propia a Madrid. Un país que té un compromís amb el futur, amb el present, i amb la seua història. Un país que té un compromís amb ell mateix.
Molts maulets, bolic al muscle, busquen on alçaran casa; porten pelfes i catifes, els teixidors de la llana; passen porcs i botiflers, botiflers i sargantanes, renegats i delators, socarrats i socarrades, lladres, bisbes i marquesos.
Escribiu, escribiu els vostres articles, però no oblideu: que el conjur no dura sempre. I la història ja és passada, però el mal que vingué d'ella, Mal d'Almansa, rossega encara i alcança tot el poble. I la culpa és vostra.

05 d’octubre, 2011

CAIXA O FAIXA - Mediterráneo - 06.10.11


Tot i haver rebut quantitats ingents de diners procedents de les arques públiques per ser salvats, tot i els ajuts rebuts gràcies als nostres impostos i les ferides d’una crisi que ha disparat la xifra de desocupats fins gairebé 5 milions, la cobdícia d’alguns directius de la banca, no té límits.
Mentre l’exdirectora de la CAM va blindar el seu futur amb un sou vitalici (negat ara per un tribunal, i recorreguda la decisió per ella) de 370.000 euros anuals, els màxims executius de Novacaixagalicia es van repartir un botí de 20 milions d’euros. Més del que disposen algunes comarques senceres per poder fer inversions als seus pobles.
Són una colla de voltors immorals? Són uns sàtrapes que viuen al marge de les normes ètiques de la societat? Són uns plenipotenciaris personatges impossibles de ser controlats? No. Un Edelweiß és una flor improbable, que neix al mig de la neu, sola, inesperada. Però ells són com un esclat de roselles a un bancal. (Ben mirat no mereixen tanta poesia, amb dir que són una tropa ja hauríem fet el pes).
Estos personatges són la conseqüència lògica d’un brou cuinat a foc lent. En el cas de la CAM, per exemple, hi havia un Consell d’Administració que va admetre estes indemnitzacions i una comissió de retribucions que van donar el seu vist i plau.

I en estos consells d’administració hi seuen un grapat de polítics del PP i el PSOE, que més que permetre, alenen estes actituds; sabedors que això els hi permet a ells cobrar nòmines insultants (i que en la seua vida professional, cas de tenir-ne, mai no hagueren somniat), i amb la tranquil·litat que els dóna el fet que tant el Consell, com el Govern són coneixedors i avalistes d’estre lladronici. I tot, mentre els incompetents del Banc d’Espanya, en lloc de controlar i vigilar, aprofiten el matí per aprendre alemany, pel que puga passar. Dirigeixen les caixes una colla de delinqüents, que presten diners a bon preu al PSOE i el PP a canvi que estos no maregen gaire als Consells d’Administració. I tenen els sants collons (no se dir-ho d’altra forma) de cobrar 1’05 euros de comissió al pobre desgraciat que demana que li retornen els 10 euros de fiança del Bicicas.