27 d’abril, 2021

"QUINA ADMINISTRACIÓ PÚBLICA?" - La Vanguardia - 27.04.21

Ja deia Fukuyama que la forma bàsica d’organització social és mitjançant xarxes de familiars i amics, entre els que es produeixen intercanvis recíprocs. De fet, este és encara hui el mètode més exitós de trobar treball. Les xarxes de coneixement segueixen sent l'agència més gran de col·locació. “Tu no coneixeràs algú de confiança per al magatzem?" Però clar, això traslladat a l’administració ens instal·la en un univers d’arbitrarietat, clientelisme i corrupció.

Per això Weber va contraposar a este sistema nociu, un model que anomenà Burocràtic, que opera sota el principi de la meritocràcia. És a dir, processos reglats, que puguen garantir neutralitat, igualtat i previsibilitat. Tot pensant a oferir seguretat jurídica a la societat. Però el fet cert és que el sistema mai no ha acabat d’implementar-se del tot i conviu amb molts tics del sistema clientelar. Els interessos subjectius de polítics i tècnics, individuals o col·lectius, sempre troben una drecera per a fugir de l’estandardització normativa, saltant-se la neutralitat. I d’altra banda, a mesura que s’ha ampliat el catàleg de serveis públics associats a l’estat del benestar, s’ha fet palés què el model burocràtic és massa rígid, i dificulta quan no impedeix, la prestació de serveis de forma flexible, eficaç, eficient, creativa i innovadora. La burocràcia és el colesterol de l’administració, col·lapsa el sistema circulatori. Encara que hi ha qui manté, que com amb el colesterol, de burocràcia n’hi ha de bona i de roín (Charles Landry, The creative bureaucracy).

Però la convicció que la gestió pública sempre és més defectuosa que la gestió privada, porta a alguns (Osborne i Gaebler, o Barzelay) a proposar el Model Gerencial, advocant per la flexibilitat i preocupats per l’eficàcia i eficiència, aposten per la privatització, l’externalització i les tècniques de la gestió privada, com la creació d’una gerència tecnocràtica a l’administració pública. La realitat, però, és que això de què el sector privat està millor gestionar que el públic, és una opinió ideològica, que no està recolzada per cap experiència empírica. Mazzucato i altres, ha controvertit acadèmicament esta idea.

El Model Gerencial pretén la desinstitucionalització, la desregulació de molts processos burocràtics per tal de guanyar en discrecionalitat en la gestió. I això obre la porta a l’arbitrarietat, el clientelisme i la corrupció. Tots els guanys en eficàcia es perden per culpa de la manca de seguretat jurídica. Perquè a sobre, el model burocràtic és autoimmune, hi ha aconseguit sobreviure a tots els canvis proposats. Hi ha una mena de “deep administration”, que sobreviu a tots els canvis de govern. I una classe de polítics que potencien o s’aprofiten, d’esta indecent manera de fer. De tal forma, que quan hi ha un conflicte entre mèrit i flexibilitat, quasi sempre guanya el neoclientelisme.

L’Estat Regulador és el quart dels models, i té dos principis bàsics. Cal deixar en mans de la iniciativa privada els serveis bàsics, i dedicar-se simplement a regular el mercat, per aportar un poc de consciència social. La política ha de delegar l’activitat reguladora independent i tecnocràtica… Com si les comunitats epistèmiques no tingueren ideologia! I en tenen, però no passa pel filtre de la democràcia i el sufragi. És a dir, primer apartem als polítics de la gestió directa, i els substituïm per directius públics professionals, i tot seguit apartem de la política i dels polítics els elements més crítics que afecten la vida de la ciutadania.

Que les administracions necessiten millorar la seua gestió està fora de tot dubte, ara bé, la solució no és en cap cas, gestionar-la com si fos una empresa privada. Tot això de l’anomenada “fugida del dret administratiu”, és una pèrdua de seguretat jurídica per als administrats. No ens enganyem. Tot simplement cal dir que no es poden gestionar igual, organitzacions dedicades a coses diferents, amb interessos diferents, objectius diferents, stake holders diferents…

Detectat el problema, i descartades les falses solucions, ens queda la Governança. La complexitat d’actors vinculats a la defensa i desenvolupament del bé comú, reclama innovació organitzacional. Col·laboració de les administracions amb empreses, tercer sector, i xarxes ciutadanes organitzades. Es tracta construir un model plural, horitzontal, democràtic i participatiu.

Coordinar tots estos interessos particulars, per aconseguir acostar-se al bé comú, reclama de la figura del Metagovernador. I això sí que ha de ser una competència exclusiva de l’administració pública, dirigida pel Govern polític, legitimat per la democràcia representativa. Però per a aconseguir això cal que el poder polític recupere la seua capacitat d’influència sobre l’economia i sobre els mercats, i d’altra banda que la maquinària de l’administració pública siga suficient però àgil, ben estructurada però flexible, i sobretot, més intel·ligent i amb capacitat d’aprenentatge. Necessitem més personal, al País Valencià tenim la ràtio de treballadors públics per habitant més baixa de tot l'Estat, i digitalització intensiva. Big data com un instrument del servei públic.

Perquè ara mateix tenen més informació, i més capacitat tecnològica per a ser Metagovernadors, les corporacions del GAFA, que les administracions. I això és extremadament greu.


24 d’abril, 2021

"ACATAR, PERÒ NO CALLAR" - El Mundo - 24.04.21

Els éssers humans som capaços de pensar, decidir voluntàriament i jutjar els nostres actes, gràcies al fet que utilitzem la raó. Una facultat consistent a aplicar normes i lògiques en el pensament per obtenir judicis, observacions comprovables o servir de base per a teories.


Però clar, la civilització ens hem dotat de tantes normes, que d'antic hem hagut de professionalitzar la funció dels judicis, creant els jutges. De l'antic Egipte sembla que vénen els més remots amb este nom. Els romans els hi deien pretors i des de Recesvint "iudex", que és jutge en llatí. De l'àrab "al qadi" derivà "alcalde" un altre dels noms que rebien. O també "oïdors" perquè bàsicament eixa era la seua funció, oir a les parts i prendre una decisió.


Actualment a eixos professionals d'escoltar i decidir, d'aplicar les normes, els hi diem... De tot. Perquè crec que confonem el nostre dret a jutjar, el judici propi, amb
una sentència judicial que, esta sí, correspon a jutges i magistrats. I les sentències s'acaten. Per tant, respecte pels jutges.


Ara bé, en cap cas vol dir que les seues decisions no siguen opinables o discutibles. Amb major o menor raó jurídica, perquè allò que tenim els éssers humans és la capacitat de pensar i reflexionar, i en este procés intervenen la intel·ligència, els coneixements, les emocions i la raó. I a això, tot i acatar les sentències, no hi hem de renunciar.


Jo no ho pense fer, i per això dic, que per molt ajustada a dret que siga la darrera sentència que exonera de tota responsabilitat al que en algun moment va ser Molt Honorable Sr. Camps, és absurda, incomprensible i profundament perillosa.


Perquè per fer-ne un resum, ve a dir que, amb independència que el 75% dels fons que va gastar la Fundació que es va muntar per a la visita del Papa a València eren públics, la fundació era privada; i per tant, no regeix el dret administratiu. I Camps que no n'era membre, no pot ser responsable del que pogueren fer. I va més lluny, diu que quan Camps explicava a tothom que el volia sentir, i a tothom que li publicava el que deia, que ell feia i deixava de fer, que en realitat, això no té rellevància jurídica, perquè fer-se el fatxenda, no és delicte.


És a dir, que si un càrrec públic vol fer negocis indecents, la millor fórmula és una fundació instrumental a la qual regar amb la caixa pública. La sentència ens ho explica.

17 d’abril, 2021

"NOCHE TOLEDANA" - El Mundo - 17.04.21

Malgrat que el seu origen siga fruit de controvèrsia, esta castellaníssima expressió l'associem a una nit en blanc, perquè les preocupacions no ens han deixat agafar el son.


Això li passa a molta gent a València, ciutat on treballe, amb l'anunciada ampliació del seu Port. Una decisió que és contundentment discutida des del punt de vista econòmic (reclama una inversió pública multimilionària perquè una empresa puga fer calaix), mediambiental i paisatgística. El mateix alcalde de la Ciutat, Joan Ribó, reclama sense embuts, aturar el projecte, pensant en els ODS 2050. I el cert és que s'entén malament que un port puga prendre decisions contra l'opinió de la ciutat de la que forma part. Entre altres coses, perquè tota decisió, afecta a tota la ciutat.


Però jo visc a Castelló, i ací aquella decisió també ens afecta. És cert que ValènciaPort no creix només perquè MSC haja decidit desviar allà una línia que fins fa poc escalava a PortCastelló, però també és cert que la naviliera MSC ja duia el 90% del seu trànsit a València, i que porte allí la línia que hem perdut a Castelló no li genera un benefici addicional remarcable, en canvi, per a nosaltres el perjudici és gran.


En una entrevista de juliol de l'any passat, Francisco Toledo, president de Puertos del Estado, assegurava que ben aviat tindríem notícies molt positives per al nostre port, perquè la naviliera portaria ací part del seu trànsit i fins i tot que hi hauria línies directes amb els EUA. Res d'això no ha passat. Segurament perquè en lloc d'ordenar ell el trànsit, ho deixava en mans del mercat.


Ports de l'Estat permet als ports rendibles i ben gestionats reduir lleugerament les tarifes. Pot semblar raonable i Castelló té la màxima flexibilitat perquè és dels més rendibles; però a mitjà termini, podria significar l'enfonsament dels ports menys competitius, que a sobre podrien perdre la capacitat de reduir tarifes dificultant la seua recuperació. Li pot passar al nostre.


I és ací on veig el problema. PortCastelló i ValènciaPort no són ni poden ser competència. Haurien de ser complementaris, ells dos, i la resta de ports de l'estat. Al cap i a la fi, els ports d'interés general són 100% públics, i haurien de ser cooperatius. També perquè els pretesos llocs de treball que es poden crear a València es poden perdre a Castelló.


Això és el que esperava jo d'una gestió pública, i al final, obviar la DIA de ValènciaPort condemna a PortCastelló a una NIT... toledana.

13 d’abril, 2021

"CALVÍ I EL PEIX" Actualitatvalenciana -13.04.21


Hi ha un deliciós llibret de Josep Vicent Marqués, de nom "Amors impossibles", que m'agrada rellegir de tant en tant. Alguns dels relats els protagonitzen un socràtic i un sofista, que contraposen permanentment les seues personals formes d'entendre el món, amb un llenguatge costumista. Hi he pensat estos dies, perquè tinc un encàrrec que no sé si trobaré el temps, o tindré el talent per a complir, o això meu amb el món dels editors serà un altre amor impossible.

I ho vinc a dir, perquè igual que Marqués contraposava dues escoles filosòfiques, hagués estat interessant contraposar a Max Weber i a Karl Marx, discutint sobre l'origen del capitalisme. O fins i tot a Calví i al Papa Lleó XIII barallant-se intel·lectualment sobre el valor del treball en l'ànima del fidel.

Mentre Marx mantenia que la mentalitat capitalista procedia del desenvolupament econòmic capitalista, Weber al seu llibre "L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" es demanava si l'origen d'eixa mentalitat capitalista moderna no provindria més aviat del mode de vida generat pel protestantisme calvinista.

I és que contràriament a la concepció catòlica, la reforma protestant va accentuar la dimensió ètica i religiosa del treball. El catolicisme manté que encara portem la màcula d'aquell pecat original, i la condemna del seu déu: "Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornes a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs", Gènesi 3:19. Fins que tornes a terra! Ni jubilació, ni vacances pagades. Poca broma!

En canvi el protestantisme en fa una lectura ben diferent. Luter encara té alguna cosa de tradicionalista, amb l'assumpció de la professió com una que cosa que l'home havia de fer com una missió imposada per Déu. Però Calví ho fa saltar tot pels aires. Perquè mentre per als catòlics el treball és un càstig, el calvinisme el sacralitza considerant-lo la contribució positiva i necessària de l'home a la manifestació de la glòria de Déu. Encara més, el creient calvinista havia de portar una vida austera, però la riquesa només és reprovable quan incita a la comoditat i a la sensualitat. Ara bé, com a deure professional constitueix un precepte obligatori; i les riqueses acumulades no s'havien de conservar inactives, sinó invertir-les en noves activitats productives. 

Encara arrosseguem aquella visió! I és ací és on troba Weber el suport a la seua visió, i ho concreta: «el capitalisme victoriós no necessita ja d'estesuport religiós, ja que descansa en fonaments mecànics». En altres paraules, una vegada que assentat el capitalisme pren vida pròpia creant necessitats i construint els mitjans per a la seua perpetuació sense necessitat que la ideologia puritana, ni més déu que el Fons Monetari Internacional, el Fòrum de Davos i el Banc Mundial. La Santíssima Trinitat del capitalisme.

Crec que Marqués hagués escrit alguna cosa així:

"Un catòlic pescava a la platja, mentre un calvinista el mirava amb atenció. El pescador va notar un fort sotrac a la seua canya, va estirar amb determinació i l'ham va complir amb la seua funció. Uns breus minuts d'estira-i-arronsa entre el peix i el pescador, i a recollir fil. El bon home havia capturat la seua presa.

Amb parsimònia la va desenganxar de l'ham, va posar el peix a la cistella, i va començar a recollir els seus estris. El calvinista que el mirava li va dirigir per primer colp la paraula.

-Ja marxa? No pesca més?

-Sí senyor, ja marxe. Ja tinc un peix per al sopar.

-I per què no en pesca un parell més?

-No tinc tanta fam.

-Però els podria vendre. Vosté es menja el seu peix, i la resta els ven.

-Per a què fer?

-Home, amb els diners dels guanys podria comprar-se una segona canya.

-Una altra canya? Per a què?

-Podria pescar el doble, i vendre el doble de peixos, i guanyar més i més diners.

-I què se suposa que podria jo fer amb tots estos diners?

-Home de déu! Podria estalviar i comprar-se una bona barca pesquera.

-Una barca? Però per a què vull jo una barca?

-Podria entrar mar endins. On hi ha més peixos, i pescar moltíssim més que la vora.

-Ja ho entenc. Però és que no sé que podria fer jo amb tots estos peixos.

-Doncs una xicoteta fortuna, home. Ben administrats els diners de la venda, li permetrien comprar una segona barca, i després una tercera fins a tindre la seua pròpia flota de barques de pesca.

-Jo no podria fer-me càrrec de tot això.

-Però podria contractar a gent del poble que ara no té feina. Altres pescadors treballarien per a vosté.

-I aleshores jo que faria?

-Home... Podria anar tranquil·lament a la platja a pescar."

De tot això va també el debat sobre la setmana laboral de 4 dies. De treball just el que necessitem per a sopar, i dedicar la resta del temps a estimar-nos els uns als altres. Paraula de Nomdedéu



10 d’abril, 2021

"CANVIAR D'OPINIÓ" - El Mundo - 10.04.21

Fa poc més d'un any, quan vam començar a intuir que allò del rat penat ens anava a costar vides i hisendes, vaig fer un tweet: "Algú té el telèfon de Keynes"? Que diga això un socialdemòcrata com jo, no pot ser una sorpresa. Que l'ultraliberal Garicano fos un dels primers a valorar la intervenció estatal en l'economia, potser sí que no l'havíem vist vindre. Ell ho va adornar dient que no era moment d'ideologies. En realitat sí. El que no era és el moment de la seua d'ideologia, ni ara, ni potser mai.

Adam Smith va crear la metàfora de la mà invisible, que segons ell és la que permetria que l'economia de mercat tinga la capacitat d'assolir el benestar màxim mentre busca el seu propi interés. El que no va dir Smith és que la mà era la de Keynes.


I és que la història es repeteix en espirals. El president americà Woodrow Wilson va impulsar fa ara un segle i un pessic, un programa polític de tall progressista per intentar aturar l'avanç de l'anarquisme i socialisme que creixia pel descontentament social. A les classes mitjanes s'hi havia instal·lat la convicció que la pinça entre els més rics i els més pobres, posava en perill la seua democràcia liberal. Wilson va abanderar polítiques redistributives, és a dir, impostos als de dalt i ajudes als de baix, des de la convicció que el sistema exigia l'enfortiment de les classes mitjanes, i que les desviacions de pobresa extrema i de gran acumulació, havien de ser modulades des de l'estat.


En anys d'entreguerres i la Gran Depressió van acusar Keynes de canviar d'opinió, perquè ell sempre havia mantingut que les anàlisis econòmics i l'acció del govern haurien d'estar dirigits per la raó i no per la ideologia de partit o interessos de grup. John Maynard Keynes va pronunciar la que probablement és la frase més honesta que mai no ha pronunciat un economista: "Quan els fets canvien, jo canvie d'opinió. I ¿vosté què fa?" Garicano, i tots els garicanos i garicanes de la dreta conservadora que es vol fer passar per liberal, podrien tindre el valor i l'honestedat de l'economista, i reconéixer que han canviat d'opinió. No ho fan. No han canviat.


Els Chicago Boys no han entés ni a Wilson! Exigeixen ajudes per a tothom, grans propietaris inclosos. Però es neguen a què els rics paguen més impostos. És impossible redistribuir el que no pots recaptar. Faré un tweet: "Algú té el telèfon de Pitàgores? És per a uns amics"