30 de setembre, 2017

"PAPIROFLÈXIA I PRESTIDIGITACIÓ" - LEVANTE-EMV - 30.09.17

Hi ha polítics que haurien de dedicar-se a la papiroflèxia, perquè els hi dónes un foli i igual fan aparéixer un cérvol, que un cabussó emplomallat, que un caragol punxós. És una habilitat possiblement innata, però que es pot entrenar. I entrenen.

Sipho Mibona, és un dels artistes més destacats de l'origami modern, amb les seues figures d'animals, algunes com el seu famós elefant, de mida real. Però no és l'únic, James Roperaconsegueix instal·lacions gegants a base de xicotets papers de colors plegats i replegats. Byriah Loperfa espectaculars figures geomètriques plenes d'artistes i angles, ben allunyades de la dolça sinuositat de les que fa Giang Dinh... I un llarg etcètera, que si volen conéixer, poden fer com jo i buscar-ho a internet, que jo no en tinc ni idea de l'art del plec i el rebrec.

Però torne als polítics capaços de doblegar, plegar, estirar, torçar i retorçar, corbar, flexionar, arquejar, atavellar i prisar una frase, una idea fins a deixar-la amb aparença d'haver dit el contrari. És un recurs estilístic eficaç per a escalfar els ànims dels seguidors, però pobre com argument real. És el que es coneix com a fal·làcia de l'espantaocells o de l'home de palla, i consisteix a presentar la posició de l'adversari de manera voluntàriament errònia, formulant així un argument fàcilment refutable. Els més avesats l'usen com un pas previ de la fal·làcia ad hominem, que pretén desqualificar una idea per eixir de la boca d'algú desacreditat.


No sé si em segueixen amb tant de plec, revolta i rebrec. Exemplificaré. Jo critique a les portaveus autonòmiques del PP i de Ciudadanos, per la seua intervenció en un ple, i ho faig amb un qualificatiu ideològic (els hi vaig dir "fatxes", com elles ens havien titllat uns minuts abans de "radicals", "incompetents", "malfaeners" i altres subtileses). Però el papiroflèxic de torn, puja a la trona i rebrega la meua opinió per acabar dient que els hi falte al respecte per ser dones. Així, sense més. Per a després dir-me misogin. Alegrement. En la meua opinió en cap lloc ni es parlava ni insinuava el seu gènere. De fet, la condició de fatxa és transversal. Ho és Le Pen filla i ho és Le Pen pare. Els hi agradarà més o menys que els hi diga fatxa, com a mi que em diguen radical o què sé jo... Però sé que m'ho diuen per les meues opinions, no per tindre un cromosoma Y, de la mateixa forma que a mi no m'interessa la seua doble XX cromosòmica, si no les coses arriben a dir. De fet, trobe que és terriblement masclista, que un senyor isca a la trona a "defensar" a les dues portaveus pressuposant que la critica té a vore amb el seu gènere. Molt.

L'altre rebrec argumental vingué associat al concepte "cunyat". Cunyat en segons quin context ha esdevingut un qualificatiu que té a vore amb la poca solidesa d'alguns arguments, i que sovint s'associa al partit carabassa. I com jo vaig dir que això de què cada foli del discurs de la ciutadana acabés amb una acusació de radicalisme i independentisme a tot el que fes olor de Compromís, sembla el resultat de què hagués escrit el discurs el cunyat; el mateix mestre de l'origami argumental va dir que també era misogin i masclista. Estaria d'acord amb ell si jo hagués dit que li l'havia escrit el seu marit, o el seu pare, o el seu germà... Però quan vaig parlar del cunyat, era obvi que no parlava del germà del seu home, ni de l'home de la seua germana. Parlava d'un nivell argumental d'una insuportable lleugeresa. Però el portaveu ho va capgirar fins que semblés que jo havia dit una altra cosa, entre els aplaudiments fervorosos de les seues hosts.


I un cop va considerar que ja m'havia convertit en un "espantaocells", per tant, el que jo digués no tenia valor, va poder rematar la feina dient... "És un mal gestor", sense donar cap dada que ho avalés. Bàsicament, perquè totes les xifres avaluables de les polítiques que estem implementant en la meua àrea de govern, són molt millors, que la de qualsevol període elegit a l'atzar, en els darrers anys de governs populars. Però així s'escriu la història. Així està el pati. Tot i que és clar que els preferisc fent de papiroflèxics, que de prestidigitadors al govern. Aleshores feien desaparéixer els diners. Els de l'atur jove, per exemple, per dedicar-los a la ruïnosa F1.

23 de setembre, 2017

"HE PERDUT" Levante-EMV -23.09.17


Des del mateix dia que vaig entrar en política vaig tindre clar que no volia que la política em canvies. Alguna vegada he explicat que vaig construir un sistema particular i una mica rudimentari d'alertes, consistent en demanar a tres persones que em coneixen bé, però que no es coneixen entre elles, a avisar-me si em veien canviar d'actitud, de forma de fer, de comportar-me. Amb l'esclat del potencial de les xarxes vaig tornar a pensar sobre el particular. No diré que sóc un pioner perquè seria desmesuradament exagerat, però sí que he estat dels primers polítics locals en fer-ne ús freqüent. Tinc un nombre més que considerable de persones que em segueixen regularment, i a qui aprofite per a donar les gràcies en general. I en particular als molts que s'han solidaritzat 
esta setmana amb mi. En públic o en privat. També polítics de tots els partits, sí, de tots, o periodistes.

Eixa pretensió de què la política no em canvie té dues raons clares. D'una banda el saber que malgrat que s'allargue, el meu pas per la política continua sent temporal, encara ara he cotitzat més anys fora de la política que a la política. I en tot cas, un evoluciona amb el temps, l'edat, i lògicament afectat per l'entorn laboral, i esteés peculiar, però una cosa és evolucionar i l'altra canviar. D'altra banda, perquè eixa uniformitat conductual, eixe discurs mimètic de polítics d'un color o altre, és el que converteix als servidors públics en una massa amorfa i alimenta la lectura única sobre el col·lectiu. És a dir, abona allò de què tots són iguals.

I encara una de menor. Crec que el concepte de "políticament correcte" és una cotilla, una faixa constrenyent i uniformitzadora, que no m'agrada gens ni mica. Però això, ja dic, és menor. Però clar, jo tinc una forma crua i directa d'expressar-me, és cert. Tire d'ironia amb freqüència, i això, siguem clars, és un excés de confiança perquè pressuposa que qui hi ha davant és intel·ligent. O com a poc, no té una ment perversa. I ara tornaré a la perversió. Tot això segons com, pot esdevenir una pràctica d'alt risc. En estos anys de presència en xarxes, he fet més de 45.600 tweets, dels que 4 (que jo recorde, però diguem que 5 o 7 o 11) han generat polèmica. No és molt, però és.

No explicaré amb detall el que va passar en la darrera polèmica per un tweetmeu, perquè seria alimentar un debat fals, i orquestrat. Mai he rigut de la malaltia de ningú. Mai. Tampoc ara. I no caldria que expliqués eixa malaltia l'hem viscut duplicadament i mortal a la meua família més nuclear. Perquè encara que no ens hagués passat a casa, tindria la mateixa sensibilitat humana. Quina mena de monstre s'ha de ser per no tenir-la? Una malaltia no fa bo a un mal polític, però ni el pitjor dels polítics mereix que una malaltia siga motiu de broma. Fa tres anys este diari publicava com un candidat del PP deia que cas de què jo tingués càncer em deixaria «podrir-me al llit». Jo no. A ningú.

Però he perdut. Jo puc controlar el que dic, ser més prudent, intentar evitar els jocs de paraules, no tocar certs temes (malgrat que crega que l'autocensuraés la més cruel de les censures)... Però no puc evitar, ni enfrontar, ni véncer a la perversió d'alguns. Gent que interpreta maliciosament les coses, per desacreditar els adversaris, possiblement perquè no poden desacreditar la feina feta. I davant d'això, no els regalaré més bales, no permetre que afecte la visió del meu treball, i sobretot a la del meu equip. La meua presència en xarxes es modera i modifica, de moment, s'atura. Jo he perdut, i ha guanyat això que ara se'n diu, la «postveritat». Enhorabona.

16 de setembre, 2017

"FESTA DE PIJAMES" - Levante-EMV - 16.09.17


Com a pare d'una xiqueta que s'ha entestat a fer-se preadolescent (és a dir, és una xiqueta però ella comença a creure que ja no ho és tant), el concepte de Festa de Pijames m'evoca un grapat de congèneres seues, rient esbojarrades damunt dels llits, o compartint matalassos a terra, i negant-se a dormir molt dignes perquè encara és d'hora... Mentre les seues parpelles ja fa estona els hi porten la contrària.
Però com a polític, si sent parlar de Festa de Pijames em ve al cap Sónia Castedo, la que fou alcaldessa popular d'Alacant, polimputada i immersa en totes les trames de corrupció que s'han produït en aquella ciutat en els darrers anys. I sobretot em ve al cap aquella imatge icònica de Castedo en pijama, asseguda per terra del corredor d'un hotel, amb alts càrrecs del PP i NNGG, familiars, amics, i el que pagava la festa, Enrique Ortiz. El adjudicatari més gran de la ciutat. Hi ha una foto en la qual Castedo fa ullets d'haver fumat Bisontes. Una fotografia absolutament pornogràfica (no perquè deixe vore cap tros de carn pecaminosa) que és la representació gràfica d'una època indecent. La de «la fiesta no se acaba nunca en la Comunidad Valenciana». La de les bacanals amb diners públics, o de caixa B, de la qual el Govern del Botànic encara ha d'anar pagant les factures i netejar les conseqüències reputacionals.
La nit del dimecres al dijous, teníem Festa de Pijames a totes les Conselleries. No és que de tant en tant quedem per a passejar-nos en negligé pels despatxos oficials, ni que ens hàgem apuntat fervorosament a eixa moda d'anar pel carrer vestits amb uns modelets caríssims que semblen pijames i batins (que difícil s'està posant ser fashion sense perdre la dignitat!). En absolut. Li diem així, de broma, a una de les nits més llargues de l'administració valenciana. La que penja entre les dues jornades del debat sobre l'estat del país.
Dimecres durant tot el dia, a les Corts es produeix el debat. El President exposa tot allò que s'ha fet en el darrer any, allò que està fent-se, i normalment aprofita per a avançar algunes propostes de calat per als mesos vinents. Una anàlisi de com estem com administració i com societat. I després tots els grups parlamentaris, tenen el seu torn per dir la seua. I les rèpliques, i tot això que vostés ja coneixen. Eixa mateixa nit, els grups tenen fins a les 22 tocades, per presentar Propostes de Resolució. Que en definitiva vénen a ser propostes d'accions o programes que els hi agradaria que feren les diferents Conselleries. I com la segona sessió del debat parlamentari és l'endemà dijous, a segona hora del matí el govern ha d'haver contestat argumentadament totes i cadascuna de les propostes. Les que s'accepten tal com venen, les que es rebutgen, o fer alguna proposta de transaccionar aquelles que amb alguns canvis podrien ser assumibles.
Això vol dir que a totes les Conselleries, allò que podríem anomenar l'staf es concentra als locals disposats a estudiar, debatre, decidir la resposta, argumentar-la, escriure-la, i remetre-la a qui s'encarrega de recopilar totes les respostes per fer-les arribar als grups. Tot, perquè el dijous en la segona sessió, es votaran una darrera l'altra. Dimecres se'ns van fer les quatre del matí.
Però el PP ha convertit esta saludable pràctica en un disbarat. Perquè alguns, creuen que en política compta la quantitat i no la qualitat. El PP, per exemple, va presentar 1.017 propostes de resolució. Un vertader SPAM parlamentari. Van arribar fins i tot a registrar per error la plantilla en blanc en la que anaven afegint noms de monuments per demanar que foren BIC. Alguns inexistents des de les Guerres Carlines. Demanaven construir escoles ja inaugurades i amb alumnat. En fi. Pura vocació de fer obstrucció, castigant no només al govern, sinó sobretot al funcionariat. Una burla a les Corts. Una pèrdua de temps i recursos. Una estratègia patètica per poder dir que no consensuem res. Però saben què? A nosaltres ens serveix per a evidenciar que si governant eren tan perillosos com Castedo, fent oposició són tan incompetents com per deixar-se fotografiar en picardies, amb els «sospechosos habituales».


09 de setembre, 2017

"CATALANES I CATALANS" -Levante-EMV- 09.09.17


Voteu. Voteu el que millor cregueu per al vostre futur, però voteu. Per favor, l'1 d'octubre, aneu i voteu. Si voteu que no i el feu guanyar, dissoldran el Parlament i podreu triar gent que vos represente millor que l'actual majoria. Si voteu que sí, perquè voleu un nou país, doncs bon vent i pàtria nova. Feu-ne una perquè pugueu sentir orgull d'haver creat un país pròsper i just. Que genere un millor futur per als vostres descendents. No serà fàcil.

Voteu el que considereu millor per a vosaltres i per a la vostra descendència, però voteu. Cal que vote contra més gent millor. Perquè este acte, efectivament de desobediència a l'actual legislació espanyola, és el més revolucionari, que haurà passat a Espanya des d'abans de la mort de Franco. Perquè ací a diferència del que passà a altres llocs, el dictador va morir d'unes "heces en forma de melena", i al llit. I ací no hi va haver cap trencament amb les formes dictatorials. Ací la dreta va passar de la "camisa azul" de Suarez, a la camisa blau cel de Suárez. Entengue's la metàfora. Hi va haver un pacte mai escrit entre la dreta i l'esquerra. L'esquerra parlamentària renunciava al jutjament del passat durant la dictadura; a canvi, la dreta li regalava a l'esquerra una pretesa superioritat moral. I amb tot allò, hem arribat fins ací.
Jo no sóc cap revolucionari, mai no ho he estat. Sóc gent d'ordre que diria un vell amic. Sempre he preferit una evolució a una revolució. Però allò que el vostre parlament decidí dimecres, és el resultat d'una llarga evolució d'anys. Desobeïu lleis? Probablement. Com ho van fer desenes de joves negant-se a regalar un llarg any de la seua vida a l'estat, per servir a l'exèrcit. Allò acabà bé. Tenien raó. Finalment, la seua obstinació, la seua objecció, la seua desobediència va forçar un canvi legislatiu que tothom va aplaudir.
Voteu per als que ens quedem. Ajudeu-nos. Perquè l'Estat espanyol necessita urgentment una revisió interna que només es farà si hi ha un sotrac com el vot català de l'1 d'octubre. Perquè voteu el que voteu, si sou molts, el que és segur és que Espanya no tornarà a ser igual després del dia 2 d'octubre. Si voteu, aquells que hauran de marxar d’on ara seuen, són els que han jurat i rejurat que mai no votaríeu. Els que a diferència de Canadà, a diferència de Regne Unit, s'han negat a parlar, a escoltar, a negociar. A entendre que la llei ha d'estar al servei de la ciutadania, i que el corpus iuris d'un país, ha de ser viu i respondre a les demandes socials.
La tossuda determinació de dur endavant el legítim mandat del poble català de preguntar-li via referèndum, quin futur volen construir, ha evidenciat allò que ja sabíem, ha destapat allò que ens temàvem i ha descobert el que no volíem ni imaginar.
A Espanya no queda ni un gram de la separació de poders que garanteix la democràcia. Estem veien la camaraderia (i el mot no és casual i té tota la intencionalitat) entre el Gobierno i el Tribunal Constitucional. Hem vist com els jocs d'espies destapaven un a operació de clavegueram com no s'havia vist des dels GAL. La Comissió d'Investigació de l'Operació Catalunya al Parlament català, va considerar provat per amplíssima majoria, l'existència d'una policia paral·lela que hauria creat informes policials falsos per lligar polítics independentistes a la corrupció i, això, alterar els resultats electorals a Catalunya. Sis milions d'euros per comprar creadors d'opinió. Tertulians per espigolar-los ací i allà, per redactar columnes i editorials, per intentar desacreditar el moviment social més important nascut a l'Europa comunitària en les darreres dècades. La gent que omple carrers i carrers els 11 de setembre any rere any, des d'en fa ja uns quants.
Voteu. Per favor voteu. Allò que vulgueu. No sé si el vostre vot servirà per a crear un nou estat a Europa. Però sé que en el pitjor dels casos somourà els fonaments del vell estat Espanyol, que és ara mateix insostenible. Governem per mediocres i incompetents, que no dubten en corrompre la separació de poders per mantenir el poder. Un poder corrupte. I no parle només de corrupció econòmica. I no parle només del PP.

02 de setembre, 2017

"LA MINISTRA SANTERA" - Levant4e-EMv- 02.09.17

La Ministra d’Ocupació ha fet unes declaracions, i és reincident en la matèria, afirmant que la crisi laboral està poc menys que superada i que l’ocupació que s’està creant és de major qualitat que la prèvia a la crisi. Este atreviment ha generat una reacció gairebé unànime, desmentint-la.
El cert és que costa d’entendre tanta gosadia, sembla que la Ministra visque en un univers paral·lel, sense relació amb el mercat laboral. I el cas és que així és. Segons el web del propi Ministeri, la Ministra no ha cotitzat ni un sol dia de la seua vida en cap empresa, ni ha aprovat unes oposicions que li conferisquen la condició de funcionaria. Nascuda el 1967 es va llicenciar en dret i econòmques-empresarials. Però la seua vida professional no comença fins als 30 anys, així que ho li va costar un poc llicenciar-se, o va estar una llarga temporada plegada de mans. Perquè encara que al web diu que entre 1993 i 1997 va desenvolupar la seua activitat professional en el sector privat, deguera fer-ho en negre, perquè ningú va cotitzar per ella.
La suea vida laboral està vinculada al seu partit. Entre 1997 i el 2000 va ser alliberada del PP andalús primer i membre del Consell d’Administració de RTVE més tard. I d’allí, ja diputada al Congreso des del 2000. Esta senyora que mai no ha treballat ni com professional autònoma, ni en cap empresa privada, és l'artífex de la més perniciosa reforma laboral que ha patit Espanya en els darrers 35 anys. Això sí, és llesta. Molt. He tingut l’oportunitat de debatre i negociar amb ella, i passa del somriure postís a l’agressió verbal carregada d'arrogància, en el temps que li costa a Mariano Rajoy dir: “se fuerte”.
No compartisc amb la Ministra ni tan sols el diagnòstic de la situació. Perquè dir que tenim una elevada taxa d’atur, no és més que assenyalar un símptoma, però el diagnòstic està per fer. Entre altres moltes raons, perquè tota la informació estadística amb la que treballem tant el Ministerio com la Conselleria, és limitada i sovint molt poc útil. La distribució sectorial que es fa, s’ajusta poc a la realitat, és impossible desagregar fluxos i les dades territorialitzades són només xifres amb una baixa capacitat explicativa. És per això, que una de les tasques fonamentals del Govern del Botànic està sent refer les estadístiques i elaborar una diagnòsi acurada del país, a través de programes com Avalem Territori.
El que sí que semblava que compartíem, és l’evidència de la simptomatologia. Gent que no treballa, famílies senceres que no reben cap renda salarial, sectors de població fora de cobertura per part del Ministeri… Però ara ja crec que no compartim ni això, a la vista de l’alegria amb la que la Ministra afirma que el pacient evoluciona tan bé, que ja està millor que abans de caure malalt. Que ja ha deixat l’UVI per passar a planta, i que el dia menys pensat li donen l’alta.
En tot cas, el que és segur que no compartim és el tractament necessari. El Ministeri tira d’homeopatia. En el cas de la Ministra, direm que fins i tot de la Santeria, ja que s’encomana a la “Virgen del Rocio” per resoldre els problemes que a ella li van grans. Perquè els resultats trimestrals de l’enquesta de població activa, que ella irresponsablement presenta com a símptoma de recuperació, és pur efecte placebo. Quan veus que baixa el nombre de persones aturades, et trobes un poc més optimista. 
Però no hi ha cap evidència científica que avale que l’ocupació que es crea és de major qualitat que la prèvia a la crisi. Tot el contrari. Una anàlisi el més rigorosa possible del mercat laboral allò que diu és que mai abans hi havia hagut tanta gent que està en el rang de pobresa, malgrat treballar. Mai abans havíem tingut tant de treball precari. Hui hi ha menys contractes fixes que abans de la crisi i molts més d’eventuals, de temporals, de contractes a temps parcial. I això, en bona part, és el resultat directe de la Reforma Laboral d’una Ministra que mai no va treballar.