"COSTUMS I VALORS". LEVANTE-emv. 03.05.08

L'Honorable Camps copia del President Sarkozy el més extravagant de la seua política. Primer van ser els fitxatges de gent d'altres partits, i ara eixe contracte social que haurien de signar els nouvinguts. L'essència de la teoria del Contracte Social és que per a viure en societat, els éssers humans acorden renunciar a un cert grau de llibertat del qual disposarien en estat de naturalesa, a canvi de certs drets socials. El més conegut d'eixos contractes és el de Rousseau que afirmava que l'home primigeni és un ésser sense maldat, en el qual predominen l'instint d'autoprotecció i la pietat, però a mesura que va creixent la població es van ajuntant grups que creen falses necessitats. Eixes noves necessitats generen recursos que uns acumulen i altres no, i eixe desequilibri dona lloc al primer codi jurídic, el primer contracte social.
Ja em disculparan el matusser resum, però el cas ací és que l'Honorable no creu en eixa bondat d'origen. No en la bondat dels que venen de fora, i més concretament de fora de la Unió Europea.
Per això proposa el contracte. Un contracte que hauria de comprometre a eixos nous conciutadans (als que gasta per cert per reclamar millor finançament per al país) a assumir els costums i valors valencians.
Jo compartisc la necessitat que el nouvinguts s'integren, que coneguen els nostres costums, els nostres valors...el problema és saber quins són els nouvinguts i quins són els costums.
Es va integrar mai al País el Sr. Zaplana, que ara treballa a Telefónica tot esperant que algú el cride l'any 2012?
Imaginem que Ilie Codreanu, nou valencià, vol ensenyar a la seua filla els nostres costums i agafa com exemple el Conseller Font de Mora. A la seua filla Lledó Codreanu hauria de dir-li, "mira reina, quan algú et parle en valencià, aleshores tu has de contestar sempre en castellà. Si et parlen en castellà, aleshores a tot el que et pregunte, siga el que siga, li dius que si hi hagués Pla Hidrològic Nacional, les coses anirien millor." Lledó, pobra, quedaria un tant confusa. Potser preguntaria a son pare: "i jo com he de dirigir-me a la gent? en valencià o en castellà?" "No filleta, no –li diria l'atent pare- tu has de parlar sempre en anglés". I quan la destorbada xiqueta digués: "Uff! els valencians són molt estranys pare", rebria per resposta aquell clàssic: "tots els valencians no, filla, la Generalitat i avant".
I és que eixa obsessió per l'aigua ("be water, my friend") del Conseller sembla pronosticar, i tant de bo m'enganye, una hidrocefàlia. I a alguns, si més no a mi, comença a produir-nos el mateix efecte que un hidrocele, és a dir una inflamació de l'escrot.
A mi ja m'està bé que el President Camps, reconega que a la dreta de per ací no hi ha per on agafar-la i per això l'hi haja pegat per fixar-se en el que fa Sarkozy, però clar, en lloc d'eixe contracte, podria comprar-se unes Ray-Ban, o fer un matrimoni sonat amb alguna artista. "Quelqu'un m'a dit" que podria anunciar el seu immediat enllaç matrimonial amb Soraya, no la xiqueta de Rajoy, sinó la de "poyeya", una cantant a la que no se l'entén quan parla, com a Font de Mora.

SERVEF PER A EX PRESIDENTS.

"POSAR A PARIR". Mediterráneo. 1.05.08

Fa uns dies va ressonar estrident l’opinió d’un regidor asturià que s’oposava a l’ús quotidià de l’epidural en els parts. Coses del seu déu, qui així ho havia decidit com càstig per Eva per haver-se cruspit la poma de l’arbre del bé i el mal, a mos rodó. El déu un masclista i el regidor un borinot.
A la regió de wixarika, a l’estat mexicà de Jalisco, sobreviuen a la globalització els indis huixoles, que tenen la particular creença que el moment del part, és un gran dolor, però també un gran plaer. I pensen que tots dos han de compartir-se. Així que quan la dona es posa de part, el pare de la criatura s’asseu sobre una estructura feta de cabirons just sobre el cap de la partera, amb dues cordes lligades als testicles. Els caps de la corda els agafa amb força la dona, qui a cada contracció estira d’ells. Quan el part s’acaba, mare i pare, plegats, han gaudit del dolor i del plaer.
Segur que si el brètol del regidor, en lloc d’asturià fos huixole reclamaria l’epidural per al dos. Mentre, m’oferisc voluntari per ser jo qui li nugue la corda. A ell i al Conseller de Sanitat que encara no ha dotat tots els hospitals públics valencians d’eixe servei.
De vegades, quan baixe als plenaris des del despatxet que ocupe (sense k, que ho faig per voluntat popular) a l’ajuntament, em ve de gust posar a bullir aigua, i amanir unes tovalloles netes, conscient que és més que probable que l’equip de govern, per defensar les seus actuacions, ens pose a parir. Des d’ara, afegiré als preparatoris un parell de cordetes. Així que si quan el PP ens critica, veuen que se m’escapa un somriure, és que mentalment estic estirant de les cordes.

25 d'abril. la batalla continua

Ahir va tindre lloc una audiència pública al Port de Sagunt on els diferents partits polítics havien d'expressar les seues opinions i posicionaments davant l''Expedient de Segregació. Els diferents portaveus disposaven de 20 minuts per explicar la seua idea de ciutat i d'expedient. Quico Fernàndez, del BLOC no va poder expressar-se per voler fer-ho en valencià. Ni davant les peticions covards d'alcalde i regidor de Segregación Portenca va poder fer-ho. Va ser impossible, no podia passar de dir "bona vesprada" quan començaven les exrpessions: "en castellano, hijo de puta."

Carles López diu: "Va ser la major mostra d'intolerència en anys, mai havia viscut un episodi així al meu poble. Vos ho envie per si en les vostres responsabilitats i funcions podeu fer alguna cosa per denunciar la situació que ahir va patir un representant legítim dels saguntins que volia expressar-se en la seua llengua (articles d'opinions, manifestos, declaracions, sms de suport a Quico)."

"PLAYBACK". Mediterráneo. 24.04.08

Siguem sincers, tret que vosté siga un “freaky” de la música dels darrers 80, si jo li parle de Fab Morvan i Rob Pilatus, ben probablment no sabrà de qui li estic parlant. Ara bé, si li dic que es tracta del duet que l’any 90 va guanyar el Grammy a l’artista revelació aleshores potser si que pensarà en Milli Vanilli. Però si jo no li recordés que és el més destacat cas d’impostura dels darrers anys, aleshores el “freaky” seria jo. La imatge d’aquells dos joves de raça negra, amb més trenetes que Bo Derek al eixir de la mar salada, ha quedat per sempre més associada a l’enganyifa.
En la política també hi ha molt de Playback. Molta gent que només mou la boca però és un altre qui posa la lletra i la música. Amb freqüència els polítics movem els llavis però són els funcionaris qui han fet tot el treball. Fins i tot, de vegades, son els qui han tingut la idea que fa quedar tan bé al regidor. Hi ha un altre model de playback polític, el de la ventriloquia, interpretat per eixos polítics, amb la veu segrestada per la cap de premsa, o qui li escriu tot el que diu en públic.
I queda, finalment, un darrer model d’impostura feta de deslleialtats i silencis còmplices. El dels qui interpreten un paper escrit per altri. Estos dies he vist amb satisfacció com als escolars castellonencs se’ls revisarà gratuïtament la vista, gràcies a un conveni signat per l’Ajuntament i una clínica oftalmològica. Hi va acudir l’Alcalde i en va subratllar la importància. Se li va oblidar dir que el conveni l’havia signat l’anterior regidor de sanitat. Que si la memòria no em falla era jo. Res sorprenent. Ningú no ha dit mai que la política siga agraïda.

"OPOSICIONS". Levante-EMV.20.02.08

No és la primera vegada que ho explique, fins i tot el gran Xipell en va fer un acudit una vegada posant-ho en la boca del meu sòsia de paper premsa . Jo crec que no s’ha de fer oposició, sinó oposicions. Oposicions a governar. Ja sé que etimològicament no s’aguanta, però mantinc l’inversemblant teoria, que fer oposició no ve d’oposar-se, sinó d’opositar. I esta tesi que jo mateix reconec extravagant em va d’allò més bé per explicar-me ara.
L’oposició, en general, té el mal costum de votar en contra de tot el que proposa el govern. Res de sorprenent si tenim present, que el govern votaria en contra, fins i tot, d’apujar-se el sou si ho proposes l’oposició. No em facen dir ara qui va començar abans. De poc importa.
Hi ha un model d’oposició (i buscaré un exemple de fora de casa per no ferir susceptibilitats) que representen a la perfecció els tres tenors del govern català. El PSC, ERC i ICV. Quan en nombre de huit els republicans van arribar a la Carrera de San Jerónimo, el Diputat Tardà va pronunciar aquella contundent frase de: “que la moqueta no ens faci traïdors”. Però van acabar ballant-li els nanos a Zapatero i així els hi ha anat. La regidora de ICV a Barcelona, la Sra. Mallol deia a la TV3 “estic més a prop dels okupes que dels especuladors”, dies més tard, el seu marit, el Conseller Saura, també d’ICV, enviava els Mossos d’Esquadra a desallotjar okupes.

I el PSC, com a corifeu dels seus socis, cridava ben fort que no volien el transvasament. Mai. De cap manera. Ni una gota. Rodríguez Zapatero i Montilla eren la viva imatge d’una aixeta tancada. Ara, però, que a Barcelona li cal aigua per beure, poden decidir que el transvasament es diga aportació temporal, trasllat, canalització, compra dels drets d’aigua als regants o creïlla al forn. Tant se val. ERC en plena “evolució imparable”, va més lluny i diu que ara s’ha de construir la canonada que duga l’aigua de l’Ebre a Barcelona, i que després, destruiran la infraestructura. Alça pataca!
Això és el que vull dir. L’oposició té una responsabilitat immensa. Quasi més que el propi govern, perquè és l’oposició el refugi d’esperança democràtica quan les coses van malament. Quan cal un recanvi al poder. I si des de l’oposició estant, ens oposem a allò que acabarem tenint que fer quan governem (siga un gran transvasament, siga una simple modificació de crèdit), no només fem mal a la imatge del propi partit, i minem la credibilitat dels seus polítics, sinó que atemptem contra la base mateixa del sistema. És l’oposició, la mala oposició, qui alimenta el discurs de: “tots son iguals”, “ara diuen això, però si manaren...”, “fiat, fiat i tindràs un cotxe”.
Eixa colossal responsabilitat, hauria d’obligar als que ara estem a l’oposició a meditar de serenament, quin model de discurs hem de fer. A mi m’agradaria un discurs el suficientment honest, com per a que no canvie, estigues governant, o esperant per governar. I confie plenament en que el meu partit sabrà meditar-hi, i fer-ho.

"GOVERNS". Levante-EMV.16.04.08

El passat més d'agost, i en este mateix diari, publicava jo un article que duia per títol "Com a França". La meua tesi era que el PP valencià, havia anat espigolant ací i allà per alimentar el seu equip. El Sr. Chiquillo, ex Secretari General dels supervivents regionalistes, qui de sempre havia bramat com la tonyina contra el PP, i que no dubtà en trair els seus quan el van fer Senador en les files populars. El Sr. Blasco, exemple viu del mercenari al servei de la política. O la Sra. Gotzone Mora, persona d'ètica dispersa i d'un cinisme superlatiu, capaç de militar en un partit, acceptar ser alt càrrec d'un govern de l'adversari, demanar el vot per eixe adversari, i fer-se la sorpresa quan l'expulessen. És una miqueta com ha fet el President Sarkozy a França, ha incorporat al seu equip gent de procedència ideològica diversa. El meu article acabava dient que ocupat tot l'espai ideològic que va des del liberalisme al conservadurísme més dur, passant pel "regionalismo bien entendido", el PP només podia créixer fitxant directament socialistes.
No descarte que això acabe passant, clar, si en les files socialistes hi ha gent profundament conservadora, perquè no pot donar-se el cas invers? Però de moment, el que s'ha produït és un nou gir en esta estratègia.
El PP valencià té un nou laboratori d'idees per alimentar el seu discurs efectista, es diu "Govern Zapatero".
Que el nou govern central, mantinga com Ministra la Sra. Álvarez, és posar-li les coses molt fàcils a l'oposició. Que continue l'única Ministra de la democràcia que ha estat objecte d'un intent de reprovació, com conseqüència de la seua nul·la capacitat de diàleg, i per ser la cara visible del Ministeri que ha generat més conflictes, és tot simplement, estúpid. Ja no parle de la inexistent voluntat de diàleg amb este Ajuntament pel traçat de la N-340, parle dels constants retards i disbarats en el traçat de l'AVE a Barcelona. I no em referisc al traçat de l'AVE València-Tarragona, perquè no existeix per a la nostra desesperació.
I ara, eixe transvasament d'aigua de l'Ebre a Barcelona. Al marge que pugues estar d'acord o no amb eixe tipus d'infraestructures, el que no és acceptable és que la mateixa gent que amb virulència s'oposen quan és per al País Valencià, ho patrocinen quan és per a Catalunya. Ací, el maniqueisme popular, la demagògia sense límits del President Camps, ha trobat un aliat de luxe, en la inconsistència ideològica del PSOE. L'Espanya asimètrica de Zapatero, no pot sustentar-se en greuges comparatius, en dir que si a uns territoris i que no a altres. Insistisc, al marge de si estem d'acord amb les polítiques de transvasaments, al marge de si allà és aigua per a consum humà i ací per a creixements urbans desmesurats. Al marge de tot, no se li poden posar les coses tan fàcils a l'adversari. I fer fora a Narbona, per necessàri, no és un mèrit. No li caldrà al PP valencià fitxar un dissident socialista, ha fitxat el Consell de Ministres.

"GARRIDO". Mediterráneo.16.04.08

Un compungit Garrido, em diu: “Hauries de conèixer la meua sogra. És francament difícil de superar en l’art del victimisme”. I relata, que faça el que faça, ella sempre ho troba malament. Diu que un any, per al seu aniversari li va regalar dues corbates, a quina més esgarrifosa. Setmanes després, i amb motiu d’una celebració familiar, la sogra havia de visitar-los. Garrido va pensar en fer-la feliç i es va posar una de les dues corbates. Quan va sonar el timbre, va ser ell qui va obrir la porta esforçant-se en estirar el coll i posar en valor la psicodèlica corbata. El bon dia de la sogra, va ser una cara de desaprovació i un contundent: “Què passa? Que l’altra no t’agrada?”
El PP és la sogra pudenta de Garrido. Ha desenvolupat una facilitat per al victimisme que fa fredor. La Generalitat ha encetat eixa campanya de “somos cinco millones” reclamant un finançament més just a l’Estat. Té raó en fer-ho, estem mal finançats. Però la culpa és d’ells. Són ells qui (amb l’increïble i absurda col·laboració del PSOE) van redactar el nou Estatut que no va millorar el sistema financer valencià. És queixen, i sovint amb raó, que els ajuntaments i la pròpia Generalitat han d’assumir competències sense suficient finançament. Però obvien que perden subvencions i ingressos, a mans plenes, com en el cas de la Llei de la Dependència, per no complir amb el que la pròpia llei estableix. Quan les estructures de la UE donen per bo l’anomenat Informe Camps tot són flors i violes. Quan parlamentaris europeus discuteixen la política urbanística valenciana, aleshores és que Europa ens té mania. El victimisme és el trist recurs de la incompetència.

EIXA ESTÚPIDA POLÈMICA SOBRE LA CARRETERA...

"ELOGI DEL FRACÀS". Mediterráneo. 10.04.08

Genis dels que mai no s'enganyen n'hi ha pocs en la història de la humanitat, i jo no he tingut la fortuna de trobar-me'n cap a Casa Ana prenent café. I fins i tot eixos genis, n'estic segur, van fracassar alguna vegada. Potser en la vida emocional, potser en l'intent de composar un sonet, potser en l'examen teòric del carnet de conduir, segurament fins i tot professionalment. I quasi que me n'alegre, perquè personalment no em refiaria d'algun que no hagués fracassat mai.
Personalment he fracassat en moltes coses, en allò del sonet per exemple. Bé, de fet en totes les que he dit he patit algun fracàs, tret del carnet de conduir que me'l vaig traure a la primera.
Que volen que els diga, estos polítics perfectes, amb famílies de portada del "Hola" o del “Gente”, amb trajectòries professionals sense errors, amb una carrera política immaculada, m’esmussen. No me'ls crec, són artificials, fruit d'un laboratori de marketing...no me'n refie. Jo crec en la gent corrent. La que clava la pota i ho reconeix. La que ensopega i s'alça, la que s'enganya, la que comet errors greus i sap demanar disculpes. No crec en la gent que no sap demanar perdó ni sap perdonar.
Fracassen, fracassem, els qui assumim riscos, la gent normal. Un no pot fracassar assegut al balancí de casa mirant per la finestra. I un fracàs, si un té la humilitat suficient com per considerar-lo una inversió en la pròpia educació, no és més que un tràmit per tindre la raó la propera vegada. No s'enganyen, no és que tinga vocació de fracassar, però reconéixer el fracassos passats i conéixer les meues limitacions, és la millor forma de no repetir els uns, i superar les altres.

PÉREZ HILTON

Hui s’ha produit un fet curiós, en l’interessant Consell Nacional, hi ha hagut moltes intervencions. Jo no he intervingut. No perquè no tingues res a dir, sinó perquè en l’Assemblea Comarcal passada, vaig tindre clar que varies persones exposarien el mateix punt de vista que podia exposar jo. No m’agrada cansar la gent repetint el mateix una i altra vegada.
Quasi al final, ha pres la paraula una companya, amb un brillant currículum d’èxits electorals al seu poble i amb un inqüestionable grau de compromís amb el partit, que tothom l’hi agraeix.

Duia un guió de la seua intervenció, i ha tingut una primera part, que he compartit, i una segona part que no he pogut evitar que em causes perplexitat, un cert desconcert, i finalment un somriure. S’ha referit a mi (jo crec que pensava que jo anava a parlar), sense citar el meu nom, però m’ha buscat amb la mirada al patí de butaques, m’ha mirat fixament, i m’ha llençat una diatriba peculiar. Ha fet referència textual a una cosa que jo havia escrit en un comentari del meu bloc. (comentari huité de l’entrada Cuéntame, Episodi II, on parle d’intuïció a pregunta de Toni).

Ho ha fet en termes quasi elogiosos pel que fa a la forma en que jo havia plantejat les meues opinions, però ho ha contraposat amb una enigmàtica frase de l’estil de “cal treballar més”.
Supose que la companya deu conèixer la meua agenda. Sabrà quantes vegades a la setmana em reunisc amb associacions, amb col·lectius, amb ciutadans amb problemes, en quantes tertúlies radiofòniques o televisives defense els posicionaments del BLOC, en quants mitjans escrits col·labore, a quantes reunions de partit acudisc (locals, comarcals, sectorials), quants documents municipals llig i redacte, de quantes comissions i consells d’administració forme part, quantes coses preparem per la Diputació o per a les Corts... Supose que sap, la companya, a quina hora arribe a casa cada dia, i com m’ho faig per compaginar la vida familiar i la pública. Deu saber la companya quants dies no puc dinar o sopar amb la meua parella “per culpa” de la política, quants caps de setmana tinc treball matins i vesprades. Sabrà segurament quantes setmanes de vacances he fet des que tinc responsabiliats polítiques. Segur que ho sap. Ella també és regidora, d’un poble molt més menut, és cert, però segur que la seua agenda tampoc no és senzilla. Però en qualsevol cas m’ha semblat una imprudència per la seua part, que no esperava d’algú com ella. És com si jo li digués que ha de beure més aigua o consumir menys sal. Que se jo de si la seua dieta és equilibrada! Espere que ho siga més que la seua intervenció.

De totes formes això d’este bloc ja comença a tindre gràcia. En una ocasió el màxim òrgan executiu del partit va dedicar més de 40 minuts a parlar sobre el que escric, i sobretot el que deixe escriure al meu bloc. Ara, en un important acte en el que jo no he parlat, em contesten al que vaig escriure.
Alguna gent llig este bloc com si estigués llegint el del Pérez Hilton del nacionalisme, i pel que fa a la popularitat que li donen, els hi estic agraït, per que fa a la lectura lleugera, n’estic decebut.
Ací la gent debat, en general de forma educat, proposa idees, fa crítiques, es queixa... Que bé, no? No és això l’esperit de “baix cap a dalt”? No és obligació dels polítics mantindre comunicació directa i constant amb la societat a qui hem de servir? Per mi és primordial i ho reivindique. No deixaré de fer-ho.

El problema és que jo dic el mateix al bloc que al BLOC. No tohom ho fa. Encara no fa massa setmanes, un altre company meu i seu, va pujar a la mateixa tribuna i per justificar (i justificar-se) va dir que ell era supermeganacionalista. Crec recordar que es va definir com a independentitsta. Va afirmar contundent: “ser valencià és la meua forma de ser català” (jo li vaig contestar que ser valencià és la meua forma de ser valencià, sóc més modelst jo), mentre en el seu bloc diu: No em permeten no ser nacionalista. Per tant, ateses les circumstàncies, ho sóc per obligació i el mínim possible.

No m'importa que en un Consell Nacional puguen fer referència al que dic al meu bloc, perquè és el mateix que dic al Consell Nacional. El problema és per a qui diu coses diferents.

És el que té el món del BLOC, que té molt de bloc.

CUÉNTAME. EPISODI II

Està realment condemnat a repetir la història, aquell qui no la coneix?

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=15&Itemid=1