29 de desembre, 2018

"LA SIERENA" -Levante-EMV- 29.12.18


En això de l’escriptura hi ha qui manté que ja està tot dit. Fins i tot, que va ser concretament Shakespeare qui va escriure totes les històries que es podien escriure. Totes. Va escriure drames i comèdies. Va escriure poesia. Però sobretot, va escriure sobre temes universals que traspassen èpoques, situacions, espais geogràfics, i poden ser interioritzades per tothom. Va escriure sobre traïció, sobre l’amor, sobre la guerra, sobre l’honor, o sobre la intriga política. Si és que la política no és precisament una barreja desigual d’amor, guerra, honor i intriga.

No diré que ho tinga sempre present això a l’hora de seure a escriure la meua modesta columna setmanal, però d’alguna manera sí que sóc inconscientment conscient, que molt del que puc voler dir, ja ho ha dit abans algú, i molt probablement millor. Per això és més important llegir que escriure. Al cap i a la fi, ja deia Ortega que allò que no és tradició és plagi. Així que no hi ha vergonya en anar a buscar en texts aliens allò que vols dir. Sempre que cites com toca, que després venen els del Turnitin i tenim un disgust.

I això és el que he fet ara. Miren, queden cada cop menys mesos per a les eleccions, i a sobre, estem a final d’un any natural, data propensa per a fer balanç. I jo que he tingut la sort i el privilegi de formar part del govern de la meua ciutat primer, i del meu país ara, crec que tenim motius suficients per a estar orgullosos de molts dels canvis que hem posat en marxa, de l’ampliació de drets socials, de nítides millores en la transparència, d’una pulcra gestió econòmica dels diners públics, i una evident millora en la situació del mercat de treball, per exemple. Com sé que eixos canvis necessiten anys per consolidar-se, i un canvi de polítiques ara mateix no ho permetria. Hauríem tirat al femer quatre anys d’esforços i treball.

Però tot tampoc no ho hem fet bé. Hem comés alguns errors de novençans. Hi ha coses que hui faríem de forma diferent, perquè sabem més coses, o hem aprés de les conseqüències de decisions anteriors. És lògic. Governar també és un aprenentatge, com ho és fer oposició. I hi ha qui en quasi quatre anys encara no ha entés que està a l’oposició, ni ha aprés que des de l’oposició es pot ser útil. Això sí, s’ha de voler.

Però hi ha altres errors que em preocupen més, i que tan prop com som de les eleccions, podrien créixer. I són aquells nascuts del recel i la desconfiança entre socis necessaris. Em preocupa que els uns, els altres, o tots plegats, no hàgem entés que la fórmula ha funcionat més que bé, i que ha de tornar a funcionar. I em fa fredor pensar, que dediquem més temps a marcar diferències entre nosaltres, que a explicar les coses bones que hem fet. 

I per explicar això he recordat un magnífic text de Josep V. Marqués, del seu llibre «Amors impossibles», que du el títol de «Plany de la sirena»:

«Recorda la sirena el seu darrer amor mariner i diu:

-Ni tan sols va pensar que podíem passejar per la platja amb l’aigua a la cintura. Ni que, al capdavall, ell tenia les cames curtetes i una mica tortes. Ni va pensar que sí que tinc boca... ¿Sabeu què us dic? No seré jo qui avise el pròxim mariner que el far no funciona. I si s’estavella contra les roques per mirar-me els pits, pitjor per a ell.»

Ben mirat, potser això també ho havia dit Shakespeare de forma encara més breu: «Love all, trust a few, do wrong to none». Que no se’ns oblide. Bon any.  

22 de desembre, 2018

"FORA LA MÀFIA" - Levante-EMV - 22.12-18

El primer gran cas de corrupció del PP el vam conéixer com cas Naseiro. La policia tenia punxat el telèfon del regidor popular a València, Salvador Palop, perquè investigaven al germà per narcotràfic. Gràcies a aquella punxada legal, es va destapar de rebot una trama corrupta al PP. Allò provocà l'expulsió d'alguns militants. Fins i tot davall la presidència d'Aznar, es va demanar la de Zaplana. Però només van caure els poca-roba. Eduardo Zaplana arribà a president valencià, després el mateix Aznar el va fer Ministre, i ara està en presó preventiva per corrupte.

El tema arribà al Suprem el 1992, perquè hi havia dos diputats implicats, Ángel Sanchis Perales i Pedro Agramunt (sí, el corrupte eurodiputat de la «diplomàcia caviar»); però s'arxivà. El PP així ho havia exigit atenent a la irregularitat de com s'havien aconseguit les proves, ja que l'autorització de punxar telèfons era per un cas de narcotràfic, no de corrupció. El PP s'escapà per una argúcia processal. Res a dir. Era el seu dret. Les proves s'han d'aconseguir de forma legal. De manera que tot el que es va saber sobre la corrupció quedà sense jutjar. Però la corrupció va seguir. La imputació d'Ángel Sanchis Perales en el Cas Gürtel, ha acabat demostrant, per via indiciaria la connexió amb el Cas Naseiro.

I ja que hem connectat aquella corrupció amb el Gürtel, anem ara als judicis del cas Gürtel. En el principal el PP es va presentar com acusació particular! Era l'època en la qual ho negaven tot i deien que era un muntatge del clavegueram del Ministeri d'Interior. La farsa acabà quan l'Audiència Nacional va confirmar l'expulsió del PP de la causa, en la seua condició absurda d'acusació, decretada prèviament pel jutge instructor Pablo Ruz. L'Audiència Nacional donava la raó al jutge qui havia argumentat que el PP, lluny d'actuar com acusació, no feia altra cosa que intentar entrebancar el procés impedint que avancés, i actuar com autèntics defensors dels tres imputats. Que eren el seu diputat Jesús Merino i el matrimoni Bárcenas. Que més que un matrimoni és un patrimoni.

El mateix Bárcenas que tenia uns discs durs... «Luís, nada es fácil, pero hacemos lo que podemos. Ánimo» era un dels sms que Rajoy envià aquells dies a Bárcenas. I tant que feien! Quan al PP no li va bé als jutjats, en lloc de canviar d'advocat canvien de jutge. Ací ho van aconseguir, fent que el tema passés a la jurisdicció de la jutgessa Valcarcel, la mateixa que tenia empantanat des de feia 7 anys, el cas de l'espionatge del PP madrileny. S'espiaven entre ells, pagant amb diners públics. El cas és que el jutge Ruz havia requerit al PP que li foren entregats els discs durs de l'ordinador de Bárcenas. Lluny d'això, el PP els va formatar 35 vegades (exactament les que diu el manual que serveixen per a esborrar tota informació), i ho va rematar a martellades; destruint així tot rastre de proves. Un delicte greu. Però al fiscal (la fiscalia té dependència orgànica del govern) va dir que no passava res, que no veia cap problema, que això de destruir proves era normal. El PP de seguida va intentar agafar-se, com la Infanta, a la doctrina Botin, que ve a dir que si no t'acusa el fiscal, no has de ser jutjat només perquè ho diga l'acusació particular. Entenen la diferència entre una cosa i l'altra, no?

Havia de ser important el que hi havia als discs destruïts de Bárcenas, i als seus papers. La Secretaria General Cospedal, va contractar a un policia corrupte, protagonista del clavegueram d'Interior perquè subornés al xofer de Bárcenas perquè este li robes papers i documents a l'extresorer. I no només això, la policia acaba de confirmar en seu judicial, que el Ministeri d'Interior del govern de Rajoy, va pagar 50.000 € de fons reservats, a un mercenari, per a segrestar als Bárcenas i robar-li els papers que poguessin implicar a Rajoy i cia. Un delinqüent habitual que es va presentar al domicili familiar vestit de capellà, i que en aquell moment la premsa va passar pàgina dient que era un desequilibrat.

Resum, des dels anys 80 el PP s'ha finançat il·legalment, i quan els han enxampat, ha forçat canvis de jutges, han fet que la fiscalia retire acusacions, han destruït proves, han contractat amb diners públics, a delinqüents perquè subornen, roben, i segresten persones, per fer desaparéixer proves inculpatòries. I ens pregunte per quina raó no volem que els sobres que el PP va intercedir il·legalment i va ocultar quatres anys, fins que trobà el moment políticament oportú per aflorar-los, siguen admesos com a prova?

15 de desembre, 2018

"ESTIMADA ALI" - Levante-EMV - 15.12.18



Què fa que ens coneixem? Trenta, trenta-cinc anys? No ho sé. Que jo recorde, en pràcticament tota la meua vida adulta has format part del meu paisatge humà. Hem compartit colla d'amics, ens hem separat un poc, i hem tornat a coincidir manta vegades. Conec a la teua parella no sé si des d'abans, des de després o des de fa el mateix temps que tu. I a "ullàssos" (tu ja m'entens) d'ençà que els va obrir per primer cop. Hem compartit concerts, manifes, l'afició pel teatre, quilòmetres de cotxe fent país. Ens hem recomanat lectures, hem rigut, i alguna vegada plorat plegats.



Hi ha una cosa que no sap quasi ningú, però en la festa d'inauguració de l'UJI, fa ja 27 anys, ens van encomanar a tu i a mi, fer la retransmissió per un canal de televisió que va néixer i morir en aquell mateix acte. I tampoc deu saber massa gent que també ens van encomanar a tu i a mi, posar veus als personatges de l'obra teatral "Un cavaller en la Cort del Rei Artur", que interpretava el grup de teatre de l'associació de persones sordes de Castelló. Vam dir de seguida que sí, i també de seguida ens vam adonar que allò només funcionaria si apreníem llengua de signes, per a fer coincidir exactament les nostres veus amb les seues mans. Tu eres així de meticulosa i entregada, supose que jo també. Ens van donar un premi, no? I és que tu i jo hem fet de tot junts. De tot excepte allò del que ens acusen ara els de Mordor.


Més tard vam coincidir en la militància política al valencianisme progressista de la ciutat. Jo feia temps que hi militava de forma molt activa, supose que tu d'una forma un poc més laxa fins que t'hi vas implicar, com fas amb tot, fins al moll dels ossos. I no és que la vocació pel servei públic a la ciutat et vingués més tard, és que havies estat compromesa des de sempre, des d'altres àmbits. Des del moviment veïnal al Grau (el teu Grau, cada vegada que algú de nosaltres diu "Castelló", tu afegeixes "i el Grau", de fet, et fem tots de corifeus un poc per fer broma), des del Consell de la Joventut, o des de la Direcció de la Casa d'Acollida per a dones maltractades. Fa dècades d'això. El teu feminisme ve de lluny. El 2003 vam celebrar que jo acompanyaria a Porcar a l'ajuntament. El 2007 vam singlotar perquè vam traure un resultat molt justet que em deixà com únic representant. El 2011 vam entrar de la mà a l'Ajuntament. Vas ser la primera regidora valencianista de la història de la ciutat. I el 2015, vam riure i vam cantar, i ens vam abraçar perquè ja n'érem quatre i anàvem a governar. I així va ser.


T'he vist treballar a l'oposició, i al govern. A tu et deu esta ciutat (encara que sé que diràs que no et deu ningú res, perquè la teua vocació de servei és d'una generositat colossal) uns vertaders pressupostos participatius, uns pressupostos amb perspectiva de gènere, la posada en marxa d'un servei municipal de l'habitatge, el programa de rehabilitació d'habitatges públics, el programa específic per a persones LGTBI, l'impuls al nou Consell Municipal de Participació Ciutadana... Jo què sé! Tantes i tantes coses.



I em dol,  amb un  dolor que no sé  descriure amb  mots, vore  com arrosseguen el teu nom i la teua honestedat, pel fang de la política viciada, precisament aquells que més tenen a callar. Amb una acusació falsa. Dic que és falsa. Estos dies molta gent et dóna el seu públic suport i diu que confia en tu... Jo és que a banda de confiar, sé, tinc la certesa de què res del que t'acusa el PP, i del que altres se n'aprofiten per activa o passiva per intentar fer calaix electoral, és cert. Ho sé perquè sé com eres. Però ho sé també, perquè jo estava amb tu aleshores, estava amb tu abans, estic amb tu ara, i estaré amb tu quan altres t'hauran de demanar disculpes, quan la justícia rehabilite el teu nom (i amb el teu el meu, també en això estem junts), embrutat ara per la maldat dels qui no tenen ni vergonya, ni dignitat. Els de la banda corrupta. I altres.

08 de desembre, 2018

"EM BAIXES EL FEM?" - LEvante-EMV- 08.12.18

Va, siguen sincers. Segur que a algú de vostés se'ls hi ha passat pel cap alguna vegada, demanar-li al repartidor de pizzes que, ja que està allí, li baixe la bossa del fem. No dic totes les bosses, però si més no la de l'orgànic. M'agradaria pensar que la majoria dels que ho han pensat en un moment de feblesa, no ho han fet, fruit d'una certa consciència i ètica. A casa, algun dissabte demanem pizza, i ho fem a una pizzeria de la ciutat, no a cap franquícia, bàsicament perquè ens agraden molt més. Si en un moment donat jo demanés al repartidor que em baixés la bossa del fem, i ell es negués, no passaria res. Res de res. Perdria la propina, segurament, però poc més. Perquè jo no tindria cap poder coercitiu, perquè en el pitjor dels casos, i encara que jo cridés a l'empresa dient que el servei del repartidor és pèssim, este tindria l'ocasió d'explicar al seu cap la veritat. Que jo havia intentat abusar de la meua posició per aconseguir que fes allò al que ell no venia obligat.

Però... El món laboral ha canviat i ara tenim una eina de pressió, de coerció, d'imposició, contra la baula més dèbil de la cadena laboral. I és curiosament, allò que es presenta com la gran modernització d'eixe món, el que obre les portes a nous i perillosíssims abusos. Parle de les anomenades "plataformes col·laboratives".

Un parell d'exemples. M'instal·le una aplicació al mòbil a través de la qual puc demanar que qualsevol servei o subministrament, em siga dut a casa a qualsevol hora del dia. Telefone, demane unes tisores de podar, una caixa de preservatius, o una pizza, i al "rider" li demane que em baixe el fem. Diu que no, i jo automàticament en la meua aplicació valore el servei amb un 1, que és la nota més baixa. Quan tinga 4 uns, un algoritme expulsarà de la plataforma a eixe treballador. Ell sap com funciona això. Que els hi sembla, baixarà el fem?
Segon exemple. Eres propietari d'un restaurant, i un dels cambrers agafa la baixa per un període previst de 5 dies. De forma que el propietari tira d'aplicació. N'hi ha una que geolocalitza cambrers aturats, i tria al que viu més prop del seu restaurant. Li fa l'oferta. El treballador accepta i s'incorpora. I quan es reincorpora el malalt, i li prepara la liquidació, l'empresari li diu: "has fet 47 hores. Què vols, que te'n pague 30 i et valore amb un 5 (que és la nota més alta i que farà que altres restaurants et proposen feina a tu el primer), o que et pague les 47, et valore amb un 1, i no tornes a treballar en mesos?"

El mateix sistema que gastem per valorar hotels, o restaurants, serveix ara per valorar persones. I això és extremadament greu, perquè retalla de manera dràstica drets laborals que ens han costat anys aconseguir i consolidar. Hi ha un consens jurídic que diu que un algoritme no ens pot acomiadar. O dit d'altra forma, que tota decisió amb conseqüències jurídiques, com ho és un comiat, ha de passar per un filtre humà. Però estem en bolquers encara. Per això al País Valencià volem ser els primers a legislar sobre la matèria.

El Fordimse es va considerar un avanç. Però el sistema fabril va generar problemes nous, que la legislació va haver de resoldre. Passà el mateix amb el Taylorisme. I ara ens passa amb les dites plataformes cooperatives. Caldrà consolidar els avanços que este sistema aporta, però també protegir-nos. Perquè a més a més, estes plataformes tan modernes, alimenten una cosa tan antiga com la segmentació laboral per gènere. El 90% dels "riders" inscrits en plataformes són homes. En les plataformes de neteja a domicili, el 90% de la gent inscrita són dones. Inacceptable retrocés en nom de la modernitat 2.0.

01 de desembre, 2018

"LA PASSIÓ QUEIXOSA" - Levante-EMV- 01.12.18


La definició és d'Oswald Bumke, i fa referència a la querulància. És possible que vosté no conega el mot, però segur que coneix algun querulant. N'hi ha tants!! En psiquiatria, el querulant pateix una "compulsió a litigar". Qui n'està afligit, acudeix als tribunals amb una freqüència i insistència desmesurades. El manual de classificació de malalties de l'Organització Mundial de la Salut (CIE-10), l'inclou dins de trastorns paranoides, amb els següents trets: una sensibilitat excessiva als contratemps i frustracions, la incapacitat per perdonar greuges, la predisposició a rancors persistents, i un sentit combatiu i tenaç dels mateixos drets al marge de la realitat.

Esta mateixa setmana, he usat la paraula per a referir-me a una litigant, en la meua resposta al Síndic de Greuges, que preguntava per una allau de queixes d'una mateixa persona, per un tema concret i molt menor, que malgrat que mai va ser un motiu justificat de queixa, havia estat reiteradament contestat, argument, i fins i tot resolt, des de feia molt de temps. I és que no hi ha millor definició possible, ni mot que més si puga escaure, per eixes persones que viuen en permanent estat de cabreig, que no atenen a raons, i que creuen que és tot el món qui va contra ells.

Les passions són emocions tenaces i compulsives, que s'apoderen de la consciència d'una persona, fent-la monotemàtica. La passió amorosa és la més coneguda, però també l'enveja, l'avarícia, el desig de venjança, el poder, o la gelosia estan en l'origen d'estos comportaments. I en els casos més extrems arrossega a qui ho pateix a negligir les seues pròpies obligacions personals, familiars, laborals, legals... Per dedicar tot el seu temps a litigar.

Sense arribar a aquests extrems, hi ha trets de caràcter relacionats, que compliquen molt la convivència, i que el diccionari recull. La persona susceptible és propensa a sentir-se ofesa. La persona suspicaç té tendència a la desconfiança i a veure mala intenció en les paraules o actes de l'altre. Potser correm el risc de viure en una "societat querulant". Robert Hugues va cridar l'atenció cap a la "cultura de la queixa" que estem fomentant. Fa anys veiem a les pel·lícules americanes advocats busca plets, que es presentaven davant un accident per oferir els serveis denunciant a un semàfor, a un ajuntament, a una asseguradora, a un gos, o a qui fos... De fet hi ha fins i tot un premi, l'Stella Liebkeck per a la demanda més absurda.

Ve d'allà, però ara això ja està ací. Un dia eixint de l'aeroport, d'un vol que havia tingut un retard de vora 7 hores, hi havia a la porta una jove advocada repartint targetes del seu bufet dient que si érem passatgers del vol tal, ens corresponia una indemnització de no sé quants euros, i que ella es podia ocupar de tot.

Té molt a vore amb els ofesos. Els que s'ofenen perquè un es moca amb una bandera, però es peten de riure quan un altre s'embolica amb una altra i ensenya el cul. S'ofenen amb la lletra d'un rap, i aplaudeixen amb les orelles la lletra d'un reggaeton. S'ofenen si compleixes la llei i retires un símbol feixista i no poden entendre que a uns altres la permanent presència del símbol el puga ofendre. Ofesos, cabrejats, enfadats, antipàtics i odiadors que aconsegueixen que es suspenga l'actuació d'un humorista, i envalentits dues setmanes més tard fan que també s'anul·le l'espectacle d'uns altres transgressors. Querulants de tres quinzets, amargats, inoportuns fastigosos que ni viuen, ni deixen viure. De tots els colors, de tota mena i de tota condició. Paranoics castradors. Censors.

La tolerància, que és profundament civilitzada, és conseqüència de la seguretat en un mateix, en les seues conviccions, creences, opinions. En canvi, el censor actua, o creu que actua, en interés de la comunitat. En la pràctica, és freqüent que expresse la indignació de la comunitat o que imagine eixa indignació i l'expresse; i amb mòrbida freqüència imagina tant la comunitat, com la pretesa indignació. Són malalts. Per definició de l'OMS.