26 de febrer, 2014

"ELS PONTS DE MADISON" -Mediterráneo- 27.02.14

L'acudit masclista diu que Manolo estava tot content perquè la seua xicona li va proposar vore una pel·lícula de Clint Eastwood, i quan ell ja s'havia preparat per a bona cosa de testosterona, va vore que era “Els ponts de Madison”.
Le pel·lícula explica una bella història d'amor, entre una dona segrestada per la pròpia vida que ha triat i un fotògraf que casualment s'atura a la seua granja per preguntar pels ponts coberts de Madison. Amb la família d'ella absent, sorgeix el romanç. Després de dubtar molt, la dona decideix no fugir amb el fotògraf, i renunciar a l'amor romàntic. És, creu, el que d'ella s'espera.
Després de llençar la cendra de la mare en un dels ponts, els fills, remenant un bagul, descobreixen la història gràcies a les cartes que la mare guardà, com un tresor. És obvi que descobrir l'amor secret i prohibit de la mare, genera un terrabastall emocional a la família. Però és la veritat. I la veritat torna sempre.
Les cartes són l'arxiu del temps passat. Les que ens permeten conéixer la bella història d'amor,  les que posen en evidència un vida frustrada, les que ens mostren la veritat. Això és un arxiu. 

L'arxiu de RTVV són més de 20 anys de la història quotidiana del nostre país. Millor o pitjor explicada. Els fets més determinants i les anècdotes més fútils. La veritat explicada amb mentides algunes vegades. I possiblement és per això, perquè és la història de la gran mentida informativa ordida pel PP, que ara el PP es nega a posar en valor l'arxiu, declarant-lo BIC.

25 de febrer, 2014

"EL MONSTRE DE LES XARXES" -www.castelloninformación.net- 26.02.14

Les xarxes socials són un monstre. Potencialment vull dir. Tenen una capacitat quasi il·limitada d’arribar a tot arreu i fer-ho de forma immediata. Creant a més a més, resposta (feed back que en diuen ara). I això té avantatges monstruosos i inconvenients igualment monstruosos.
El primer que convé entendre de les xarxes és que no són un mitjà de comunicació comparable amb els tradicionals. Si més no pel que fa a la manipulació que pot exercir. En els mitjans de comunicació tradicional manipula el consell d’administració. És qui, definint la línia editorial inventa, transforma, manipula o explica les realitats.
A les xarxes cadascú som fills d’un pare i una mare. Res, o quasi res, no es verifica amb fonts diverses.  A les xarxes manipulem tots. Qualsevol bajanada esdevé viral, i corre i corre per la xarxa. De vegades s’apaga, i reapareix al cap d’un temps com per art de màgia.
S’apaga dic, i això també s’ha de tindre present. El que publica un diari dura un dia com “veritat”, el que es publica a una xarxa dura fins que canvies l’estat. Desapareix ràpid. No sol donar lloc a reflexions llargues o debats. En general.
Per a mi que faig política, les xarxes són eixe monstre del que parlava. Potents, útils, perilloses.
Escric molt, a Facebook i a Twitter. Coses diferents. Per a públics potencials diferents. També col·labore amb articles d’opinió en diferents mitjans tradicionals, o en este mateix digital. Un altre espai de comunicació diferent l’article d’opinió. Més reflexiu, més seré, més elaborat.
Les xarxes mosseguen. En este mateix diari vam viure una dura polèmica entre un altre articulista i jo mateix, precisament per coses que ell havia publicat en les xarxes. Ara ha tornat a protagonitzar alguna noticia per un altre comentari que ha fet. Les paraules dites volen, les escrites pesen. Es queden. I sempre tornen. Els nostres perfils públics, més que mai, són els nostres perfils en xarxa. Impossibles de gestionar del tot, però es necessari controlar de què els alimentem.
A mi també em porten alguns problemes. Algunes polèmiques estèrils amb un exercit de trolls (s’enfaden alguns si gaste el mot, però és com es defineix en la xarxa a la gent que fa el que ells fan) que entren de tant en tant en comandita, a buscar raons.
Hi ha alguns mitjans de comunicació que s’escabussen quasi a diari a vore que escrivim uns i altres. Això preocupa a alguns polítics que no semblen haver entés el nou paradigma comunicacional. Però a mi em sembla perfecte. Tot el que escric és publicable. Tot. Cada mitjà farà la seua tria. Jo he fet la meua prèviament. El que no vull que se sàpiga no ho faig, no ho dic. No se li val a espantar-se quan ix això o allò als diaris, perquè ho han llegit a la xarxa. Si ho escrius, ho estas regalant.
Hi ha coses molt pitjors. Les filtracions. Les “informacions” sense signar que alguns venen als mitjans, per generar també opinió. És més honest donar la cara. Sempre ho he fet. Sempre ho faré. 

19 de febrer, 2014

"PER LES COLUMBRETES" - Mediterráneo - 20.02.14

Als 70 l'exercit dels EUA bombardejava les Columbretes, per millorar la punteria. Ara hem sabut que l'Exercit Espanyol ha usat l'entorn de l'arxipèlag per guardar en el fons marí un arsenal d'armes. Hem demanat formalment explicacions al Ministeri, però de moment, resten silents.
El Govern del PSOE va autoritzar les prospeccions petrolíferes en l'entorn del Parc protegit de les Columbretes. Un despropòsit majúscul, bàsicament perquè és formalment incompatible amb el manteniment de l'ecosistema, i oposat frontalment al turisme. Que, ara com ara, és una de les poques indústries que deixen diners a les nostres comarques.
Ara el PSOE presenta mocions exigint que no es permeta a les empreses fer el que ells van autoritzar. Tot i que hi puguen haver indemnitzacions. A mi em sembla bé. Especialment si les paguen ells.
El PP va protestar molt quan els socialistes autoritzaren les prospeccions, però ara mantenen l'autorització des del govern. No com amb el Castor, que el van aturar davant l'alarma social. I presenten mocions dirigides a ells mateixos dient que no estan d'acord amb el que fan, però no es fan cas i continuen fent el contrari del que demanen. Tot plegat, un joc de demagògies i cinismes.
Dissabte a les 12 i des de La Farola eixirà una manifestació en defensa de les Columbretes i contra les prospeccions. Hi serem tots. Els que sempre les hem defensat. Els que van autoritzar les prospeccions, i els que les permeten. Els convide a vindre. Esta en joc el nostre patrimoni. El nostre futur.

18 de febrer, 2014

"PEL·LÍCULES" -www.castellonoinformación.es- 19.02.14

Dissabte, un grup entusiasta de gent, va fer una representació teatral al Palau de la Festa, dins del marc de la presentació d’una gaiata, a la que no citaré per no contaminar-la amb la polèmica.
Com ve sent habitual, els guionistes, coreògrafs i directors d’escena, junts a actrius i actors, tots amateurs, s’esforcen any rere any en oferir el millor de les seus habilitats artístiques, i busquen ser originals en un acte que no ho és. Ni per estructura, ni per reiteratiu. Dèneu comissions han d’esforçar-se durant dèneu setmanes consecutives, per fer d’un acte protocol·lari, un espectacle dinàmic, simpàtic i agradable. No és fàcil. I quan fa desenes d’anys que la litúrgia es repeteix, és directament, difícil.
Les tradicions, la visió costumista del Castelló rural...tot això ha estat ja representat desenes de vegades. Jo mateix vaig fer de ferrer amb un gran davantal de cuir, sense camisa, amb una martell gran com el de Thor i una enclusa. Era l’acte de presentació d’una gaiata, a l’antiga Pérgola. El gran Xato Prades feia de narrador.
Però és cert que ja quasi tot s’ha fet, i per això els sectors han d’anar a buscar inspiració en temes que poc tenen a vore amb les nostres festes. És un intent de donar espectacularitat i ritme a un acte sobri i encotillat. De vegades tenen més èxit en les pretensions. D’altres menys.
Abans les musses vivien al Parnàs, ara sembla que s’han traslladat a Hollywood, i amb certa freqüència recreen pel·lícules populars. Algunes, diguem-ho clar, amb un difícil encaix amb l’estètica d’una presentació de Gaiata. Però què hi farem! Agradarà més o agradarà menys però darrera hi ha un treball desinteressat i quilos d’il·lusió.
Esta setmana van recrear “A la recerca de l’arca perduda” de la nissaga d’Indiana Jones. El difícil maridatge entre l’arqueòleg i una gaiata, donà imatges tan sorprenents com vore que l’escenari on seia la Cort d’Honor, el presidia una gran estàtua d’una deïtat egípcia. Però a estes coses sembla que ja ens hi hem acostumat. No és pitjor que vore a l’escenari a Micky Mouse o al Chapulin Colorao. El problema és que a la pel·lícula apareixen uns malvats nazis, i és impossible representar la pel·lí sense fer-los apareixer al Palau de la Festa. Diguem-ho clar, era un risc fer desfilar uniformes amb la creu gammada. Bàsicament perquè no calia. Hi ha més pel·lícules on inspirar-se. També d’Indiana. Però el pitjor va ser no haver caigut en el detall de que les dames foren escortades per uniformes nazis, feria sensibilitats fins i tot de qui no en tenia.
I és que el que el llenguatge cinematogràfic explica i justifica, no sempre qualla si ho trasllades a un presentació de Gaiata. No cal fer-ho més llarg.
Però deixaré una reflexió. Si l’acte s’hagués inspirat en “Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall”, per seguir amb la nissaga, és possible que les dames hagueren hagut de desfilar uniformes soviètics, i insignes amb la falç i el martell. I em tem que qui ara li lleva importància al que ha passat posaria el crit al cel, i qui posa el crit al cel, no ho voria tan greu.
Al final el resum és que una idea poc reflexionada, i sense cap voluntat apologeta, ha servit per fer un munt de demagògia partidista. Mala cosa. Mal negoci barrejar la política amb la festa. Però alerta! La festa també faria bé de vigilar no ferir susceptibilitats a l’hora de triar referents.

15 de febrer, 2014

"ELS DEFECTES DE L'XP" - Levante-EMV - 15.02.14

És molt possible que en algun moment, l’XP fos la millor opció de la casa. La veritat és que els intents anteriors de la factoria per guanyar quota de mercat, amb altres productes propis, van resultar del tot frustrants. Cada nova versió era pitjor que l’anterior. Menys capacitat d’entusiasme, menys novetats i finalment i com a conseqüència, menys quota. 
XP va aparéixer com una novetat engrescadora. De fet, en la seua primera versió, va funcionar bastant bé. Tenia poca memòria i per tant, només servia com una opció domèstica, però els usuaris, un colp s'hi van acostumar, estaven contents. I repetien.
El problema va arribar quan van voler traslladar a àmbits més grans. A grans espais que necessitaven de majors prestacions que les que podia oferir eixa primera versió. Es van treure de la màniga l'XP Professional, i van començar els problemes. Li van augmentar la memòria, però poca cosa més. 
L'XP Professional ha estat testat amb una gran quantitat de softwares, per a diferents àmbits. Per exemple, es va provar a la Diputació amb un software específic, i no va quallar; a les Corts també va estar operatiu un temps amb un programa ad hoc, però tampoc no es va consolidar. Fins i tot al Congrés dels diputats està en mode prova... però tampoc no hi durarà. I és que el producte no era extraordinari ni quan el van presentar per primer colp, així que ara... 
L'XP Professional té una baixa capacitat de resolució, i hui en dia la situació del mercat n'exigeix una altíssima capacitat. Amb ell molts programes funcionen de forma poc eficient, els gràfics són menys atractius, com descolorits, com vells. Per dir-ho clar, les primeres versions de l'XP eren més engrescadores, més creïbles, més vistoses. Ara, però, porta tantíssims anys al mercat, i ha estat tant de temps a prova en tants llocs diferents, que abans d'estrenar-lo, ja sembla vell. I amb una rentada de cara no n'hi prou. Costa d'entendre que esta siga la millor opció de la companyia! Una opció antiga, gastada i superada per la realitat.
I és que presentar l'XP Professional com una gran novetat, quan ja porta 30 anys en el mercat és un error de manual! Ja no és una qüestió de creure o no en el màrqueting que el puga acompanyar, sinó amb els resultats testats. A sobre, té un problema afegit. L'omnipoder adquirit per XP Professional sobre tots els consumidors de la marca, l'han fet molt popular, però també han fet d'ell un blanc fàcil per als creadors de software maliciosos. 
I cada colp hi ha més hackers en este món. Alguns que van per lliure i xalen de descobrir les debilitat d’XP i els errors del passat, només pel gust de fer mal. Altres que treballen per a la principal marca competidora, i són dels més bruts, més agosarats i més determinats. Van a sou. A sou del poder ara, o del contrapoder si s’escau. I després estan els hackers que podríem anomenar alternatius, que treballen per a trencar el poder dual que hi ha en este mercat. I són gent extremadament preparada i animosa, que vol reiniciar el sistema. Els del programari lliure. 
Això forçarà a XP Professional a utilitzar un potent, diguem, antivirus. I  l’obligarà a distreure molts recursos per mirar de tapar forats interns, vigilant la competència, intentant resoldre els greus problemes de dissenys que arrossega. I tot eixe temps i eixa memòria, li resta força al sistema, i fa que el programa funcione lentament. Massa lentament per als temps que corren, i per a les urgències del mercat. 
És cert que cal obrir les windows del Palau de la Generalitat, però XP Professional no és ni de bon tros la millor opció. I supose que ja s’han adonat que no parle d’informàtica, parle de Ximo Puig. 

12 de febrer, 2014

"VENIA DE NATGES" - Mediterráneo - 13.02.14

Enric Morera explicava dimarts que el reglament de les primàries per triar les persones que aniran en la nostra candidatura a les eleccions europees, havia estat com un part. Llarg, dolorós, però finalment satisfactori.
Em sembla una metàfora adient. Jo, serà perquè no sóc pare de la criatura, sinó com a molt padrastre, diria que més que un part, va ser una cesària. Van haver d’intervindre els de la bata blanca, perquè la criatura venia de natges. I una cesària sempre deixa a la mare més baldada que un part natural. 
Siguem francs. Ha estat un procés molt complicat, amb tensions, amb discrepàncies, amb colps d’efecte, amb retrets. Amb punts d’acord, amb gent bastint ponts, mentre altres els dinamitaven. 
Però és que hem fet un pas endavant que mai abans ningú no havia fet. No només unes primàries per triar cap de llista, sinó obrir la porta a que la gent ens ajude a fer tota la llista. Tota. De dalt a baix. I ho fem no des d’un partit, sinó d’una coalició, cooperativa o com ens vulguem dir, amb quatre potes. Tres partits, i un grup entusiasta de persones que s’ha afegit al projecte, sense passar per cap dels tres. Un món nou.
Els debats que han estat durs, ens han fet més durs. I saben què? Ningú no s’ha quedat pel camí. Perquè no se’ns ha oblidat que les primàries són un instrument per fer una llista electoral, però que nosaltres estem en política per vostés, no per mirar-nos el melic. Per molt que siga pel nostre melic que fins ara s’haja alimentat la criatura. 

11 de febrer, 2014

"LES COMISIONS PER DINS" -www.castelloninformacion.es - 12.02.14

Voran vostés, a l’Ajuntament de Castelló hi ha dues classes de comissions. Les plenaries que es reuneixen un colp al mes i que tracten dels temes que van al plenari. Són cada dia menys, perquè la major part dels temes competència del plenari tenen a veure amb l’urbanisme, i francament, ací no es mou una rajola fa un parell d’anys.
Les altres, són les comissions informatives, que es celebren cada setmana. En estes, on hi ha prou més de mantecao, l’oposició no tenim dret al vot. Simplement l’equip de govern ens informa del que ells aproven a les Juntes Locals de Govern. En estes condicions, comprendran que la cosa va prou ràpida. Si hi ha algun aclariment a fer, preguntes, però no hi ha gaire debat. Al cap i a la fi, no pots votar.
La part més interessant d’eixes comissions arriba cap al final, en el punt de Precs i Preguntes. Normalment eixe capítol hauria de començar amb les respostes pendents de setmanes anteriors, però tres de cada quatre setmanes, no hi ha respostes. No han tingut temps. Esperen completar no sé què. Se’ls hi ha menjat els deures un gos. O se’ls hi ha banyat la tapa del delco. El cas és que les preguntes s’acumulen, i les respostes no arriben.
Després de la queixa setmanal pels retards, els grups fem les preguntes que considerem oportunes. Este dilluns, a la comissió d’urbanisme van passar dues històries que resulten absolutament exemplificants de com es treballa.
La portaveu d’EU va explicar que havia fet una pregunta en la comissió anterior, sobre el reglament dels horts urbans per a la tercera edat. Un dels regidors del PP va alçar la maneta per intervindre, i malgrat que el President de la comissió no li feia gaire gràcia, va acabar per imposar la seu veu i explicar que en la comissió anterior no se li havia pogut explicar, perquè el regidor d’agricultura no havia comparegut. El President va començar a dir que quan estiga el reglament fet ja ens el facilitaran, però clar, és que al mateix temps, la regidora de tercera edat va dir que tots els horts estan ja repartits entre ciutadans interessats. Això, clar, planteja una qüestió nova. Si encara no hi ha un reglament que explique que és el que s’ha de fer per a que t’assignen un hortet, com és que ja estan repartits? Amb quin criteri s’ha fet? 
La nostra portaveu adjunta va recordar que consta en una acta anterior, que sí que hi ha reglament, i que no entén com ara ens diuen que no n’hi ha. En això que la regidora de tercera edat que alguna cosa n’ha de saber (són horts urbans per eixe col·lectiu!), va voler explicar la situació. Però Miguel Ángel Mulet, President de la comissió li ho ha impedit: “No digas nada, Marisa, ya les contestaremos”. Fascinant el nivell d’incompetència i mala fe. 
Després va estar un representant del grup socialista qui va reclamar per enèssima vegada un informe. Voran. Fa mesos, nosaltres vam demanar donar ús a l’edifici de l’antic Asil. Propietat municipal que s’està deteriorant, esperant que ens toque la bono loto i poguem fer el nou ajuntament projectat. El PP ens va contestar, i consta en l’acta d’una comissió, que allà no s’hi podia fer res, perquè tenien un informe dels tècnics municipals que deia que l’edifici patia d’aluminosi. 
Ara, i des de fa moltes setmanes, un regidor socialista reclama còpia d’eixe informe. I li donen llargues. Un altre colp la tapa del delco, que si la iaia fuma... Res. Les setmanes passen. Dilluns el socialista insistí. Mulet, des de la presidència va dir que quan el tingueren fet ens el facilitarien.
Vaig intervindre per recordar que suposadament l’informe està fet i acabat fa mesos. Si més no això ens van dir. Mulet va retrucar que el revisarien i quan estigues llest ens el farien arribar. I jo ja vaig petar: “no, -els vaig dir- no vull que retoquen cap informe, exigisc per a la setmana que ve una còpia de l’informe que vostés van dir que ja tenien. No vull informe nou. Vull aquell. El busquen i si no saben fer una fotocòpia, pujaré i jo els hi ensenyaré, però dilluns vull la còpia”. Vaig ser sec. Sí. Tant que el Secretari de les Comissions, em va mirar un poc astorat, sap que jo no em comporte així, però ja està bé amb  la cançoneta. 
Explique això perquè de vegades la gent ens diu que no som prou eficients fent oposició.  No diré que no puguem millorar, però costa molt, moltíssim. Ens neguen informació. L’oculten. La falsegen. Davant tenim uns tafurs. Jugadors d’avantatge. I no només ens toregen a nosaltres, els estan enganyant a vostés!

09 de febrer, 2014

FINAL DE CICLE. Crònica d'un Consell Nacional.


La Síndrome Rosa Díez

Algú, que representa tot excepte la renovació (via influència “externa”, via clan, via nissaga) puja a l’escenari, mira on tu seus i afirma que és hora de renovar. Que hi ha gent que porta massa temps presentant-se a les municipals. No diu “massa temps en política”, diu “presentant-se a les municipals”.

I un pensa en Marina Albiol, per pensar en algú de fora de casa. EU diu que els seus càrrecs públics només poden ser-ho durant 8 anys. I ho ven, com una aposta per la renovació. El cert, però, és que Albiol que acompliria ara els 8 anys i no podria repetir, no té cap impediment per intentar ser eurodiputada (o regidora, o senadora...) Per tant, EU permet que els seus polítics es perpetuen càrrec rere càrrec, a condició de que no estiguen més de 8 anys al mateix lloc. Posats a permetre la perpetuïtat, no sé fins a quin punt no és millor que un continue en una institució que ja coneix, i així, és més útil als representats. No cal aprendre de nou, cada 8 anys.

I després t’adones de qui tens darrera. Precisament la persona que orgànicament i des de fa ja 7 anys, va substituir a qui et mira des de la tribuna. Tu t’has presentat tres colps a les municipals, dues encapçalant la llista. Qui tens darrera va ser regidor del seu poble ininterrompudament entre 1991 i 2007, alguns d’eixos anys alcalde, i entre 2003 i 2007 va ser Diputat provincial, i és Diputat a Corts des d’eixe any. En total porta 23 anys, i amb ganetes de seguir. 

I somrius.

La Síndrome Has been

Algú parla des de la tribuna, la Presidència li recorda que se li ha acabat el temps, i contesta que “en 11 anys només he parlat dues vegades”.  I com la qüestió numèrica no té sentit (si volia parlar podia haver-ho fet sempre que volgués), un acaba per comprendre que el que vol dir és que “ell”, per ser qui és, no hauria d’estar sotmés a les coordinades espai-temporals. 

Dit d’altra forma, ell no es pot comparar amb els humils mortals que habiten la sala. “Una persona un vot” deu pensar “és un risc massa gran. Els drets i deures haurien de ser ponderats en funció de “Who’s who” ".


La Síndrome d’Angelman 

Puja un orador, que té la nul·la intel·ligència emocional de renyar sempre a l'auditori, i repeteix com un mantra que: “això que dieu que diu el document, no ho diu el document”. Però el mal és que abans ha pujat algú i ha llegit textualment el document i sí que ho diu. I després puja un altra persona i torna a llegir el document, i ho diu textualment. 

Però, ell, està afligit per la Síndrome d’Angleman que li impedeix aprendre algunes coses senzilles. I té a vore, amb el seu propi comportament. Amb la seua voluntat de no aprendre. Perquè per a altres coses sí que és llest! 

Ara, en canvi, no ho sembla, que quan un menteix i l'auditori ho sap, perd tota credibilitat. Si li’n quedava.


La Síndrome de Ganímedes

Un altre orador porta escrits de casa un parell de folis que llegirà sí o sí, malgrat que abans que ell hagen parlat 30 persones, i que l’aferrar-se a un guió l’impedisca interactuar amb el que passa a la sala. 

Critica a la gent, perquè segons el seu enteniment, mentre parlen de primàries obliden les seues principals obligacions, no fan la feina per la que han estat triats.

I afortunadament, abans que un puga fer examen de consciència, li contesta un altre orador, que el grup municipal del que tu formes part, és, segons tots els mitjans de comunicació locals, qui lidera l’oposició a la teua ciutat. Per número de mocions, per número de declaracions institucionals, per número de consensos aconseguits, per centímetres quadrats de noticies protagonitzades en premsa en paper, per minuts en antena. I tot això, sense ser numèricament el partit més gran de l’oposició. 

I l’orador replicant recorda també, que a la Diputació, amb un sol diputat, i gràcies a la coordinació amb els grups municipals, acabes de fer destituir al Vicepresident Primer, de fer imputar a eixe mateix personatge, i a Carlos Fabra, i que en menys d’un mes, caurà també l’alcalde d’un poble i diputat provincial, per les teues denúncies. I recorda que has fet canviar al PP provincial d’opinió respecte a la fractura hidràulica, i has aconseguit aturar la privatització de la medicina nuclear fent públic un document secret... De fet, ve a recordar, que si tot això passes a una ciutat que no fos Castelló, o si el Diputat es digues qualsevol altre cognom, l’EN l’hagués felicitat. 

I dones les gràcies, però penses que tampoc no importa la falta de reconeixement i l’intent constant de descrèdit, que el que importa és si els resultats electorals acompanyen. I el cert és que sí, que hem crescut molt.

I penses en el que ens acusa de no saber fer dues o tres coses al mateix temps i veus que:

a) Al seu poble perd vots i li passa per davant España 2000
b) estem a febrer i no tenim pressupost del partit, era la seua responsabilitat, però per primer colp en la història, es va haver de retirar d’un CN, perquè anava a ser votat en contra. El document era incomplet i inacceptable. I tenia un munt d’objeccions de l’òrgan de control.
c) Ha de ser que estava entretingut amb les primàries...


La Síndrome de Tourette   

Si alguna síndrome és preocupant pel nombre d’individus afectats, és sense dubte esta. És sabut que es manifesta amb tics motors i vocals

Pel que fa al tic motor, s’han pogut observar fins a tres subgrups:

a) Afecta a determinats membres que ocupen la primera fila, que els obliga a girar violentament el coll enrere, per vore qui vota en contra de les seues tesis o s’absté.
b) Alguns individus afectats, seuen directament a les darreres files, per evitar luxacions de coll.
c) S’ha detectat una nova versió, esta en la Mesa, en la que un dels membres (que no és el que fa l’acta) anota el nom de les persones que intervenen i el sentit de les seues argumentacions

Respecte als tics vocals, Gilles de Tourette, va descriure una peculiar associació del afectats amb la copolàlia, és a dir l’articulació de paraules obscenes o observacions socials inadequades i despectives. 

És van sentir en boca de moltes persones qualificatius despectius com “infantilisme”, "manca de sentit comú", “irresponsabilitat”, i altres perles dedicades a qui no els donava la raó i els feia reverències.

Em tranquil·litza personalment pensar, que a la meua intervenció que va estar entre les primeres, vaig deixar clar que trobava motius per votar que sí, i per tant, qui ho fes tenia el meu respecte i no sentiria en boca meua una sola crítica; i que hi havia motius per votar que no, i que qui ho fes, rebria idèntic tractament. 

No va ser contagiós. 


La Síndrome de la lleugeresa argumental.

Es va sentir dir per justificar el document, que “el millor acord, és aquell que no satisfà a ningú, perquè així tots perden i ningú no guanya”. Textualment una vegada, i amb diferents versions, moltes.

No és cert. Hi ha moltes tècniques de negociació (i cada una du associades diferents habilitats). Però absolutament cap de les descrites acadèmicament defineix un acord on tots perden, com un bon resultat. Cap. Bàsicament perquè genera frustració i malestar en totes les parts. I en un cas com l’actual, en el que s’han de tornar a plantejar negociacions sobre el mateix subjecte, este és el pitjor punt de partida.

En un cas com el que ens ocupa, sembla obvi que la fórmula adequada és la coneguda com “ampliació del pastel”, per a permetre que tothom “guanye”. És a dir, ser elàstics i posar sobre la taula més coses de les que en principi ens havien generat el conflicte. Lluny d’això es va negociar fent cada colp el tortell més menut, tenint menys a repartir-compartir, i per tant, minimitzant les possibilitats d’acords satisfactoris per a totes les parts. El pitjor model. I no és culpa dels negociadors. Sinó dels estrategues. 

Però aquells individus que pateixen de lleugeresa argumental, pugen a la tribuna, diuen el primer que els sembla, i donen per cert que l’auditori en sap tan poc com ells. Error. 


La Síndrome du Roi Soleil


"L'État, c'est moi", i clar, partint d’esta base, qualsevol crítica per puntual que siga, és percebuda com un atac a la direcció, o al Secretari General.

Si no t’agraden alguns components de la coalició europea que es proposa, és un atac personal.

Si no t’agraden les formes en les que es fan algunes coses, és un atac personal.

Si fas que l’EN haja de retirar documents de l’ordre del dia per evitar més derrotes, és un atac personal.

Si no t’agrada un document que ve a votació, és un atac personal.

Perquè... “le partie, c’est moi”.


La Síndrome d’Ichabod Crane     

Tot això, tot, tot això, té bàsicament en el seu origen, un problema de lideratges. Una peculiar història d’amor entre Ichabod Crane i Katrina Van Tassel. 

El problema de les carreres de cavalls, és que no és suficient amb tindre la millor quadra, amb més cavalls que ningú, més ben preparats, més competitius, més ràpids, més experimentats en els Grands Prix, més en forma...

Un bon genet sobre un cavall mediocre pot guanyar a un genet mediocre sobre un gran cavall.

I de retorn a casa, després de la carrera, el genet sap que que ha de travessar el bosc, i el risc de que es repetisca la llegenda d’Sleepy Hollow i acabe per perdre el cap, és molt alt. I això, genera nervis. Molts nervis. I els cavalls ho notem. I en estes condicions, resulta difícil córrer per a guanyar. 


07 de febrer, 2014

"LA CIUTAT ENDORMISCADA" - Levante-EMV 08.02.14

Durant molt anys, el PP ( i per a ser justos altres partits també) han identificat el progrés social, la modernització de les ciutats, amb alguna icona arquitectònica. Alguns ens va dir que Castelló seria millor perquè tindríem un Centre de Convencions signat per Calatrava, una edifici de la VIU dissenyat per Frank Gehry, un immens Parc dels Xiquets nascut d’un somni tèrbol d’Alberto Fabra i una Ciutat de les Llengües amb llacets i sabates roges.
I ara no hi ha res de tot això. Res. Absolutament res. El Centre de Convencions no es farà, i caldria dir que no es farà afortunadament! Perquè a la vista dels problemes jurídics, econòmics i constructius que semblen acompanyar a l’obra de Calatrava... Però sobretot, la fortuna del no fer-se, ve de la mà de l’obvietat de que no és necessari. No hem pogut omplir encara l'Auditori i Palau de Congressos, els salons de congressos dels Hotels estan buits la major part dels dies de l’any...No era més que un altre somni megalòman d’uns pocs, pagat per uns molts.
La VIU més que passar a un altra vida ha passat directament a un altre Planeta. Un planeta que té la seu fora de Castelló. Ja no aquella fantàstica i absurda seu per a una universitat no presencial, sinó ni tan sols la modesta seu del carrer Major. Hem pagat amb diners públics una universitat destinada a ser privada, i l’hem venut per quatre rals. I l’han deslocalitzada. Castelló 0, Planeta 1.
El Parc dels Xiquets, tret que els jocs previstos foren matolls, terra erma, pedrots i pols, no és més que un altre trist despertar del somni. No hi ha res. No hi haurà res. No hi ha diners per fer-ho. Ningú no dóna explicacions. Es va il·lusionar a un districte sencer amb promeses impossibles. Se’ls va enganyar. Ens van enganyar a tots.
I la Ciutat de les Llengües no cal fer més sang. Ja hem rigut prou amb les ocurrències publicades a este mateix diari. Hem rigut o ens hem preocupat. O totes dues coses.
Quan has estat fent pedagogia de l’opulència, quan has estat vinculat les icones al progrés, i de sobte, tot s’ensorra com un castell de cartes fet per un xiquet maldestre, es genera un desassossec important. 
La societat es frustra. Està trista. Sembla endormiscada. Té la seua lògica, ens han insistit tant en que el nostre futur depenia d’això que ara... Si passejant per Castelló (o des del Desert de les Palmes estant) alces la vista i busques això que ara es diu skyline, no veus cap grua. Ni una ni mitja ni cap. I si el progrés era allò, òbviament al progrés li passa alguna cosa.
Però i si tot això era mentida? I si el nostre futur no estigués vinculat a eixes icones, a eixes obres singulars, a eixos projectes cars i de dubtós retorn social? I si resulta que el progrés d’una ciutat no es dibuixa a les grues, sinó als ulls de la gent, als seus somriures, la seua actitud corporal quan passeja...
I si, com mantenim alguns de fa temps, la felicitat i el progrés és trobar un equilibri entre poder prendre un got de vi a les tasques, i poder descansar. O tindre una escola i un ambulatori prop de casa. O anar a la farmàcia i que no et cobren pels medicaments que ja has pagat amb les cotitzacions. O no haver d’agafar el cotxe per anar a treballar perquè el TRAM ja funciona. O l’autobús és puntual i té recorreguts versàtils. O la ciutat fa bona olor de neta com està. O els carrers no estan plens de cartells de negocis que es tanquen, traspassen, o locals que es lloguen. O si les bicicletes públiques que ara són de pagament, estigueren en millors condicions. O que el compte del banc no ens tremolés cada dos per tres, perquè l’Ajuntament ens cobrarà 3 milions més de preus públics, taxes i impostos enguany. 
Mira que si el progrés fóra això! Mira que si el progrés fóren xicotetes obres de remodelació de cases abandonades, per a que la gent torne a viure a la ciutat històrica i els seus ravals, a un preu raonable. Omplint de vida la ciutat. Mira que si el progrés fóra no haver de fer 3 quilòmetres per trobar una ferreteria. O poder anar passejant al cine, a vore una pel·li i comentar-la després amablement mentre passeges per una ciutat no contaminada. I si el progrés fóra que ens deixen de mentir? Que no diguen que no pagarem per realçar l’escultura caiguda (un altra icona), i acabem pagant milers d’euros? 
I si el progrés fóra que els representants públics no fem passar vergonya als representats?

La ciutat sembla endormiscada, perquè li van voler fer creure que seria Nova York, en lloc de treballar per tal que continue sent Castelló. Un Castelló millor, amb qualitat de vida, amb llocs de treball, amb bons serveis públics... 

05 de febrer, 2014

"ESTIMAT ALCALDE" - Mediterráneo - 06.02.14

Estimat Alcalde:


El passat dimarts a la ràdio, vaig poder sentir el “very best of” de la seua intervenció al Fòrum Europa a València. D’entrada deixe’m dir-li que m’hagués agradat anar a escoltar-lo, però no vaig poder. Estava a fiscalia aportant documentació sobre dos col·legues seus, els alcaldes de Borriol i de la Vall d’Alba. 
El vaig sentir a vosté dir algunes mentides, com que ens oposem al progrés. Però no li ho tindré en compte, crec que no hi ha maldat. És només arrogància. Vosté creu que el progrés el representa vosté i el defineixen els seus. Això llegint es cura. 
També vaig sentir el seguit de desqualificacions que ens va dirigir, i això m'ho tiraré esportivament al llom. Jo li acabe de dir que és un arrogant. Empat. 
Sobre el pas del TRAM pel Ribalta vosté va defensar la seua postura des del “sentit comú”, la nostra, Alcalde, l'avala la llei. Totes les sentències emeses ens donen la raó. Totes. I la seua carta als diferents organismes que en el seu moment s’hi van oposar ha estat un fracàs absolut. Només li ha contestat el Col·legi d’Arquitectes, i ratifica severament que és una il·legalitat.

Així que el “sentit comú” tampoc no sembla tan comú. Sap que passa Alcalde? Que no és una bona idea contraposar el sentit comú al compliment de la llei, perquè és precisament això el l'ha dut a vosté a la condició d'imputat. Guiat pel “sentit comú” (era el més “comú” a la Conselleria de Sanitat) va signar adjudicacions al marge de la llei. I el pitjor és que no ha aprés vosté res. 

04 de febrer, 2014

"LA SOSTENIBILITAT I LA TRANSVERSALITAT" - www.castelloninformación.es- 05.02.14

Amb certa freqüència, la realitat s’imposa a la percepció maniquea de la realitat. Tornaré a intentar-ho, perquè no sé si esta frase vol dir res. Vull dir que de vegades donem coses per certes, per tradició, o per mandra de pensar, i la realitat les trastoca.
Si escoltem acríticament el discurs públic, semblaria que conceptes com “sostenibilitat”, o “mobilitat sostenible” a les ciutats, són fruit de les ideologies d’esquerres. Notablement condicionades per l’ecologisme. Però jo ara mateix vinc d’escoltar parlar de totes estes coses a Giusepe Grezzi, que n’és especialista, i ara treballa com assessor al grup municipal de Compromís a València. I ell, vell militant verd, ha citat tres exemples de ciutats que han fet esforços en la bona direcció. 
Nova York, amb l’eliminació de l’accés a Times square dels vehicles privats. Una valenta decisió al país de l’individualisme i el cotxes desproporcionats! Una operació, a més a més, feta de la forma més senzilla i econòmica, impedint físicament el pas, amb jardineres! Guanyar un espai mític, per als vianants. Menys soroll, menys fums, menys estrés. Més ciutat. 
Tot això es va fer sota el mandat de Michael Rubens Bloomberg. Empresari, polític i filantrop, que tot i ser demòcrata, va presentar-se a les eleccions del 2001 com a republicà, i les va guanyar, i també el 2005. Després, abandonà el partit per discrepàncies amb la cúpula, i es va tornar a presentar el 2009, ara com independent, i tornà a guanyar. 
Vitòria, amb l’alcalde José Ángel Cuerda Montoya, del PNV (després s’escindí amb EA, per tornar més tard al PNV). La seua gestió fou considerada força progressista i respectuosa amb el medi ambient, va desenvolupar un nou campus universitari, va rehabilitar de forma integral el nucli urbà medieval de la ciutat; i va configurar espais per a noves formes de desenvolupament econòmic que, de forma harmònica, han ajudat a consolidar Vitòria com una capital moderna i exemple de ciclabilitat.
Ha estat un dels precursors al País Basc del concepte del desenvolupament sostenible, i va tindre un ferm compromís amb els sense abric, els més desfavorits, els LGTB, la cooperació internacional amb el Tercer Món. Compromisos que li han valgut importants reconeixements, i que manté ara un colp allunyat de la primera fila política. 
Londres, amb la polèmica mesura de fer pagar 8 euros per accedir amb vehicle particular a la City. La City ha millorat notablement la seua mobilitat, també la sostenibilitat mediambiental. L’alcalde? Alexander Boris de Pfeffel Johnson, un conservador estrafolari, d’exquisida i elitista educació a Eton i Oxfor, tot i que un trinxaire que va ser acomiadat de The Times per falsificar unes cites del seu padrí.
Una lectura simplista, potser ens conduiria a dir que la mesura és típica d’algú de dretes, perquè ara només podran entrar a la City els que tinguen la cartera folrada, perquè 8 lliures cada colp que hi entres... Però el cert és que tot el que es recapta per eixa taxa ha servit per millorar moltíssim el transport públic, la qual cosa a qui ha acabat beneficiant és justament a qui no la té tan folrada la cartera. Distribució directa de la riquesa. 
Així que els tres exemples posats per Grezzi de ciutats (i alcaldes) que han fet les coses bé, en principi tots tres formen part de partits del que coneixem per dretes (si bé jo mantinc que no hi ha res més progressista que el nacionalisme no expansionista).
Vol dir això que les millor pràctiques de sostenibilitat neixen de la dreta? No. Trobaríem exemples en l’esquerra. El que vol dir és que són polítiques transversals, és a dir, espais en els que ens podríem posar tots d’acord. I això és una gran notícia, perquè la ciutat no la podem construir contra el 30 o el 40 % de la ciutadania. L’hem de fer entre tots, per que siga de tots. I de totes, clar.


FE D'ERRATES
Un colp publicat el post, Grezzi m'adverteix amable, d'una errada meua. L'alcalde que va posar en marxa la taxa a Londres va ser l'anterior, Ken Livingston, conegut com Ken el Roig. PEr bé que Boris Johnson la va mantenir i sembla que fins i tot ha augmentat l'import.
Errada important. Ho vaig entendre malament en la seua conferència. Però que al final ve a reforçar la meua tesi, de que el disseny sostenible de les noves ciutats, ha de ser transversal. I que podem, i hauríem de, trobar exemples des de diferents ideologis. I esta és en definitiva la bona notícia. És un espai on ens hem d'entendre. 

01 de febrer, 2014

"SOM EL QUE CREUEN" - Levante-EMV - 01.02.14

En totes les activitats públiques, som bàsicament el que es veu. El que altres diuen que som. El que creuen que som. El que interpreten de com som. És així, no s’hi pot lluitar, i possiblement té fins i tot una part de justícia que així siga. En tot cas, és en base a eixa percepció que ens estimen o deprecien, ens valoren o detesten, ens voten o ens ignoren.
Posaré dos exemples recents en els que he estat implicat. Per un costat, una lectura molt negativa que alguna gent ha fet de la meua activitat pública. Amb una crítica molt severa. Oblidaré que alguna poca gent l’ha adobat amb mentides i insults, perquè no resulta rellevant. El cert és que la majoria ha estat crítica i s’ha sentit decebuda, però ha estat correctíssima. I jo els done les gràcies pel to.
Vaig fer una reflexió en un fòrum públic. Una reflexió que venia precedida d’algunes consultes i d’una reflexió, pensava jo, que suficientment profunda. El meu error va ser doble. D’una banda, un excés de confiança en pensar que tindria capacitat per fer arribar un raonament llarg i complex, a un grup heterogeni de gent. Oblidant que la majoria no em coneixen personalment, i que els canals de comunicació no estan tan oberts com jo pensava. La segona part de l’error, va ser una absoluta falta d’intel·ligència emocional per la meua part. El meu raonament era lògic, però no emocional. I la política té molt d’emocional. No em vaig posar en el lloc de la gent a qui el meu comentari afectava, i no vaig saber entendre la dimensió de l’escletxa que es podia crear.
Doble error. Greu. M’esforçaré en que no torne a passar. I el que dic és que poc importa si racionalment, el que jo vaig dir tenia sentit o no. El que compta és que vaig ofendre a algunes persones, per no ser capaç d’empatitzar. Imperdonable. La política és per a les persones, i les té com origen i destí. I les persones tenen sentiments. No em queixe, aprenc.
El segon exemple és en sentit contrari. Portem un temps com a Compromís, marcant l’agenda política provincial. No és un mèrit personal meu com diputat, sinó el fruit d’un seguit de circumstàncies. Primer, l’herència de qui em precedí a la Diputació; després el treball constant dels grups municipals; també el suport de David Guardiola (assessor brillant, que a més a més aguanta els meus rampells); i per últim un nou escenari polític on el que fem, té més trajectòria.
El fracking, l’Hospital Provincial, la depuradora de Borriol, la correguda de Beneficència... tot un seguit de noticies que ens han dut a ocupar més espai mediàtic del que havíem ocupat en mesos. I alguns titulars elogiosos em situen (en representació de Compromís) com al líder de l’oposició en la Diputació. I també hi ha qui ho diu al carrer, o a les xarxes. De més en més gent se’ns acosta, ens explica coses, ens diu pel carrer “no afluixeu”, “ara no pareu”, “sort que hi sou vosaltres”...
Som els únics que fem oposició a la Diputació? No. Som els que fem la millor oposició? Si això és el que traslladen els mitjans, i el que la gent pensa, aleshores sense cap mena de dubte la resposta és sí. Som els millors. Som, ho he dit al principi de l’article, allò que la gent creu que som. Per a bé i per a mal.
Pel que fa a este segon exemple, òbviament els damnificats remuguen i es remouen als seus seients. A les xarxes es queixen, i alguns intenten desacreditar-me amb una lletania de llocs comuns, que alimenta als convençuts i els posa en evidència davant de la resta. I cometen el mateix error que vaig cometre jo en el primer exemple, falta absoluta d’intel·ligència emocional.
Si el que fan com oposició no traspassa a la societat, si els mitjans entenen en general que la seua línia és erràtica, antiga i poc productiva, és una batalla perduda. Perquè la gent els vorà així. De res no servirà continuar recordant que si aquell dia jo vaig votar això o allò... El que han de fer és replantejar-se el seu treball d’oposició o la seua política comunicativa. 
Com he començat acabe. En totes les activitats públiques, som bàsicament el que es veu. El que altres diuen que som. El que creuen que som. El que interpreten de com som. I en base a eixa imatge, ens votaran o no. Hem d'aprendre a encaixar. I a comunicar millor.