27 d’octubre, 2018

"THE ITALIAN JOB"- Levante-EMv- 27.10.19


Acabe de tornar d'Itàlia on he participat en un seminari sobre la digitalització i la seua implicació sobre l'ocupació i els serveis públics d'ocupació. I clar, m'ha resultat inevitable fer la gracieta d'allò més fàcil del títol. Tot i el risc que algú em recorde que a la pel·li, uns malandrins volien furtar un tresor.
Hem estat convidats, perquè l'any passat a València, vam signar un acord de col·laboració entre LABORA (aleshores encara SERVEF) i el servei públic d'ocupació de la província autònoma de Trento. En este acte, hem aprofitat per sumar a l'acord al LANBIDE, que és el servei públic basc.
L'altra gracieta que tenia preparada era sobre el Concili de Trento, que allà pel XVI era una ciutat lliure regida per un príncep-bisbe (com un dels coprínceps d'Andorra ara). Aquell Concili no serví per reunificar la cristiandat, però va generar una profunda i necessària catarsi. Més enllà d'establir un ritu unificat, potser el més important fou que abordà la reforma de l'administració eclesiàstica.

Òbviament nosaltres no pretenem en absolut unificar el món dels serveis públics d'ocupació. Fracassarien com ho feren ell en la unificació de l'expressió pública de la seua fe. En canvi sí que compartim la vocació i determinació d'abordar la reforma de l'administració en matèria d'ocupació.

Al cas valencià ho estem fent fa tres anys. Tenim alguns resultats, hem passat de ser el servei públic que menys intermediava en contractes, a estar per damunt de la mitjana espanyola. S'ha reduït a menys de la meitat la diferència entre l'atur registrat i la taxa d'atur EPA, com a conseqüència de l'increment de la confiança de la població en el servei públic. Tornen a trobar-nos útils i per això molta gent aturada que abans buscava faena per altres mitjans, ara s'inscriu a les nostres oficines. Saben que els hi podem oferir, formació, orientació, i que des de l'inici de la legislatura ja s'han creat més de 184.000 llocs de treball.
I tot això és fruit de realitats com l'increment de convocatòries d'ajudes a l'ocupació, o l'increment del pressupost en un 66'5% des del 2015. I malgrat les mentides del PP, un increment en l'execució d'eixe pressupost creixent, que des de la nostra arribada al govern ha millorat en 12 punts percentuals.
Però no és suficient, i de la mà de les universitats de València i Trento, els nostres dos serveis públics, més el basc, hem posat en marxa esta segona trobada, la primera la vam celebrar l'any passat a València, per compartir experiències, i analitzar conjuntament la situació laboral als nostres tres territoris. Tres territoris autònoms de l'Europa comuna.

Tant la província autònoma de Trento, com el País Basc, que gaudeixen d'un millor finançament que nosaltres, i de taxes d'atur inferior a les nostres, ens van demanar informació precisa sobre alguns dels nostres programes, perquè els troben, i són paraules d'ells, "innovadors, valents i efectius", i tenen interés a importar-los. Després del suport de l'OCDE, del Comité de Regions, dels organismes de la UE, i del Ministerio que ens ha demanat explicar algun dels nostres programes a unes jornades per als governs autònoms que es celebraran a les Canàries, este suport que ens emportem des d'Itàlia, ens dóna més ganes encara per seguir amb la transformació del Servei Valencià d'Ocupació. Seguim.  

20 d’octubre, 2018

"CERVESES" -Levante-EMV- 20.10.19


No sé si els hi ha donat temps a vore'l abans que la pròpia casa el retirés, però Cervezas San Miguel havien començat a emetre a les televisions un anunci on, sobre un plànol general de la ciutat, una joveneta deia: "...todo el mundo se reune aquí, viene ser siendo (sic) las Naciones Unidas del OcioHay una comunidad noruega muy importante, una comunidad inglesa también, tienes pubs irlandesestienes comida índia... La única Herriko Taberna que hay fuera del País Vasco está aquí en Benidorm. ¡Poca Broma!" .


L'anunci es deia "Siempre es verano en Benidorm", i la fàbrica de cerveses ha fet un comunicat demanant disculpes i anunciant que l'havia retirat. L'explicació absolutament surrealista és "en ningún caso hemos pretendido banalizar el terrorismopero entendemos el malestar que ha podido generar esta pieza creativa y lo lamentamos". Ningú no sembla haver fet una connexió mental entre un Pub irlandés i l'IRA, ni ningú sembla temer que si entra a un restaurant indi puga ofendre terriblement als sikhs. Però clar l'associació basc=terrorisme és molt facilona. Quasi tan facilona com immoral i indecent. L'extrema dreta ha felicitat públicament la decisió. I això que esta setmana, en una entrevista quan li preguntaven a Isabel Bonig per algun grup de música en valencià, ella va contestar que era més del rock radikal basc. Francament, un se la imaginava més de la "mariconez" de Mecano. Em costa imaginar-la taral·larejant "Huele a esclavo de la leyzipaiosiervo del rey, / lameculos del poder, carroñero coronel. / ¡Explota zerdoDejarás de molestar. / ¡Explota txotaSucia rata morirás", de Soziedad Alkoholika.



Cruzcampo, Guinness, Buckler i Amstel pertanyen a Heineken España, qui segons es va denunciar impedien el pas al seu festival a qui dugués samarretes grogues per identificar-les amb la campanya per l'alliberament de presos i preses polítics catalans. Més directes han estat les marques promotores de l'Oktoberfest de Barcelona, les quals han donat instruccions als equips de control d'accés de no permetre l'entrada de gent amb llaços grocs. Este maig passat es va saber que la Sala Amstel de València (Heineken), havia anul·lat el concert ja anunciat d'Ebri Knight i Herba Negra per motius polítics i ideològics.



Així està la cosa! No seré jo qui cride a fer cap boicot a ningú, entre altres coses perquè jo no en bec de cervesa, però per si és de l'interés d'algú, diuen que la gent de Castelló Beer Factory, fan una bona cervesa artesanal de casa nostra. El que sí que dic és que això s'està convertint en insuportable, i sobretot, en incompatible amb un règim de llibertats.



La persecució ideològica és el fracàs de la democràcia. Un de tants fracassos d'esta democràcia construïda sobre una feble estructura que és la transició. Un procés en el qual l'esquerra va acceptar els postulats de la dreta (monarquia, simbologia, lliure mercat, pes institucional d'església, exèrcit com garant de les essències pàtries, etc) i la dreta va acceptar no seguir tancant a la presó a l'esquerra. I eixe pensament totalitari ha viscut larvat en la dreta parlamentària, i especialment en la social. I ara, quan es sotmet a l'estat a una prova de tensió, t'adones que no aguanta. Que aflora la persecució ideològica. El PP local per exemple, perseguint funcionaris per la seua ideologia, com McCarthy, com Erdogan, com Stalin. Ciudadanos perseguint al PP, perquè li sembla que no persegueix prou ni a prou gent. La radicalització ideològica i antidemocràtica de la dreta, és de tal magnitud que ha calgut alimentar un grupuscle estèticament més radical, per a fer vore que no estan a l'extrem. Deuen estar encantats de l'estratègia, i segur que fins i tot brinden plegats. Amb cervesa.

13 d’octubre, 2018

"UN POC D'ENVEJA" - Levante-EMV- 13.10.19



Quan sec a escriure la rentadora encara fa el primer prellavat de la roba de la maleta amb la qual acabe d'arribar de Brussel·les. He passat allí quatre dies, perquè entre altres coses havia de participar en una taula redona sobre experiències d'èxit en la gestió de programes europeus. El Comité de les Regions, tenia interés en vore com es concretaven els programes marc en la realitat. Com aquelles ajudes de la UE, passen per l'estat, baixen al nivell d'allò que ells en diuen governs regionals, i finalment com afecten la ciutadania. Que el mateix Comité de les Regions haja triat un programa del Servei Valencià d'Ocupació i Formació, és un orgull. Érem l'únic programa públic posat com a exemple de bones pràctiques, i això demostra com ha canviat la concepció que a la UE tenen del Govern Valencià, des del desprestigi i les denúncies de l'època dels populars, a ser exemple amb el Botànic. Hem fet, a més a més, un munt de contactes, ha estat d'allò més interessant.

Però no volia parlar d'això. A Brussel·les, de fet a Flandes i Valònia, tenen ara eleccions locals. I a la ciutat s'ensuma una certa efervescència electoral. A les places hi ha grans panells de fusta on cada partit té un espai reservat per enganxar-hi els seus cartells. Un poc com passa ací a casa nostra. Però hi ha una cosa que ha cridat poderosament la meua atenció, i és que la propaganda política no està només als espais públics, està també als espais privats.

Sí. Als comerços. Fins i tot a les finestres de cases particulars. La majoria dels comerços tenen enganxats als seus aparadors, cartells dels seus candidats preferits. El nom del partit, la cara de la candidata i el número que ocupa a la llista, el 47 per exemple (i és un exemple real). De manera que si entres a comprar un gofra allí al cantó, saps que voten als verds, o als liberals, o que tenen especial simpatia pel candidat número 11 del partit socialdemòcrata. En canvi a la bomboneria del número 7 voten a la dreta i ho deixen ben clar. I els de l'asseguradora aposten pels conservadors. Tenen tres cartells. Fins i tot hi ha uns curiosos panells fets per a les finestres dels habitatges dels particulars, que junt amb el vidre de la finestra formen un triangle tridimensional de forma que tan si vas com si tornes, pots vore que els del tercer voten als nacionalistes flamencs, o a qui siga.

A mi m'ha semblat un exemple de democràcia avançada. De societat que entén el sistema de representació política, amb una enorme naturalitat, i això implica el respecte absolut per allò que pensa en veí del costat o el comerciant de cortines d'enfront. Em tem que ací seria del tot impossible. Els castellanitzadors obsessius, mai no entrarien a una sabateria que anunciés que vota Compromís. Un elector de Compromís difícilment compraria taronges a un de Ciudadanos, primer per por que estiguen agres, i segon per a no ajudar-lo a guanyar-se la vida. I així tot. La virulència de les posicions dels uns contra els altres, amb la que vivim ací la política, en general, no té res a vore amb l'exercici adult del dret a lliure expressió ideològica que he vist allà. I sense por a les conseqüències, sense boicots, sense que et pinten l'aparador.

M'ha recordat el referèndum per la independència d'Escòcia on partidaris del "Yes" i del "No, Thanks" compartien educadament l'espai públic. Sense discutir. Conversant. Tots dos exemples m'han semblat magnífics, m'han donat molta enveja. Bèlgica i Escòcia-Regne Unit. Precisament dues democràcies avançades, a les que des d'Espanya se'ls hi vol donar lliçons. A uns per pactar un referèndum per molt que la Ministra espanyola negue la realitat. Als altres per ser garantia de separació de poders. I francament, fa una miqueta de vergonya, la veritat. I molta enveja.

06 d’octubre, 2018

"PERSONATGES DE FICCIÓ" - Levante-EMV- 6.10.18


Ara fa cosa d'un any, a casa vam canviar el televisor que ja començava a fallar, fruit de la seua provecta edat. Encara era un d'aquells grans i profunds, tan profunds, que semblava que realment dins hi pogueren fer nit l'home del temps, la presentadora de continuïtat, el que posa les pel·lícules i Jordi Hurtado. Vam canviar «la caja tonta» per una «smart TV», coses de la modernor.

No és que a casa en vegem massa televisió, la veritat siga dita, però la diferència en qualitat d'imatge és descomunal. I en el nostre cas que vivim a un piset menut, fins i tot la mobilitat interna dins de casa ha millorat. Segur que l'amic Rafa Simó ho aprovaria. Aquella tele era com una rotonda mal ubicada.

El cas és que un any després, diumenge per fi vaig trobar un moment per trastejar entre totes les opcions que ofereix este simpàtic electrodomèstic i vaig decidir donar d'alta el servei d'un mes gratuït que ofereix Netflix.

No sabia massa bé com funcionava, ni quina era la seua oferta concreta. M'agrada el sistema. Pots triar una pel·lícula, un documental, o una sèrie de les moltes que proposa i començar a vore-la empalmant un capítol darrere l'altre. Pots aturar-te quan vols, i en reprendre, l'smart TV t'ofereix continuar des del minut exacte on vas aturar l'emissió. I és que el món de la ficció és atemporal, es regeix per codis de temps diferents de la vida real. Deixes a Paquita Salas discutint-se amb una actriu, vas a sopar, i quan tornes estan en el mateix punt. Vas a dormir deixant a Piper Chapman parlant amb la roinota Alex Vause, i quan en sendemà hi tornes, elles t'han esperat i no t'has perdut ni un mot.

I això m'ha recordat al PP local. Que també funcionen en un univers paral·lel al marge de la vida real, del que passa a la ciutat, del que succeeix dia a dia, del que afecta la ciutadania. Ells tenen el seu propi codi de temps, que gestionen autònomament, amb la seua singular desimboltura, i quan et connectes de tant en tant al seu món, veus que estan exactament com els vas deixar la darrera vegada.

Si mires un plenari, veus tot el seu festival d'escarafalls, els sents remugar a les bancades de l'oposició (que mai han assumit), les constants interrupcions a qui estiga parlant fruit d'una més que deficient educació... Exactament com els havies deixat la darrera vegada.

Si escoltes una tertúlia radiofònica, els sents forçant el llenguatge jurídic per acabar mentint a boca plena sobre alguna investigació judicial en marxa, parlant de delictes que no s'estan investigant, perquè tot simplement ni ells que han presentat desenes de denúncies falses, han gosat anar tan lluny en paper oficial.

Si vas a fer-te un café pel centre, et trobes a un regidor de la kale borroka parlamentària popular, dinant amb un funcionari que està de baixa, però que serveix de punta llança contra el govern local. Déu els cria (és allò de «Los renglones torcidos...») i els interessos espuris els ajunta.

Si veus una nota de premsa del PP, segur que intenta reobrir temes que només els interessen a ells, i davant la manca de discurs, espigolen la nota d'insinuacions, acusacions molt atrevides, mentides i falsedats.

Si vas a l'ajuntament a signar cosetes que encara queden pendents... Et pots trobar per les escales a algú del grup esbroncant i assenyalant amenaçadorament amb el dit, a una trinca d'alts funcionaris locals perquè al PP no li agraden les seues resolucions oficials.

El PP local és com la programació emesa per una plataforma de pagament. L'oferta la decideixen ells, això sí, tu pots connectar-te a l'hora que vulgues, el dia que vulgues, l'estona que vulgues, que segur que estan exactament on els vas deixar el darrer dia. És el que passa amb la ficció, que els guions ho aguanten tot, i més en el cas d'ells que viuen en un McGuffin permanent. Una excusa argumental per mantenir als seus actius, mentre la vida real va fent el seu curs al marge d'ells.