"EL DIA DESPRÉS". Levante-EMV.31.01.09

Un dia Carlos Fabra marxarà. Jo no sé si, com diuen alguns, marxarà volant amb el primer avió que s'enlaire des de l'aeroport de Vilanova; però un dia marxarà. I les comarques del Nord encetaran un nova era. Començarà un calendari nou, i em pregunte que passarà l'any 1 (d.F.).
Des de 1995 EL Sr. Fabra presideix la Diputació de Castelló. I sobre la seua gestió, en estos quasi 14 anys se n'ha parlat molt poc, poquíssim.
Carlos Fabra és una persona pública controvertida, que genera fílies i fòbies (potser algunes fílies per pura fòbia) a parts iguals. El seu personatge mediàtic, la seua forma de fer la política, el seu discurs intencionadament provocador, i les seues implicacions judicials, han superat en atenció a la gestió pura i dura. El debat públic quasi mai no és sobre què ha fet o ha deixat de fer en dècada i mitja l'organisme que presideix, sinó sobre les seues actituds personals, o els processos judicials en els que està immers. Carlos Fabra és la metonímia de la Diputació provincial.
Però al cap i a la fi, què ha fet Carlos Fabra per esta província? Carreteres? Piscines? Depuradores? Un parell de fundacions? Res que no haja fet qualsevol President de Diputació de qualsevol província. Les singularitats poden ser l'evident millora de l'Hospital Provincial i un aeroport, del qual n'aplaudim la necessitat i lamentem que no haja estat capaç d'aconseguir que tinga les mateixes condicions de finançament i titularitat que tots els altres aeroports provincials de la costa mediterrània. Si ho mires bé, en 14 anys, un més que discret currículum d'èxits.
Però l'aparador mediàtic no se’n ha fet ressò, d'això, sinó de la seua persona. I molt especialment des de l'arribada de Colomer a la Diputació. Al portaveu del PSOE se li ha de reconéixer el mèrit (?) d'haver aconseguit que Carlos Fabra isca en la Sexta, una de les televisions adictes al Govern Central, però poca cosa més. Quin és el programa socialista per estes comarques? Quines són les propostes que han presentat? Quines qüestions s'han formulat més enllà de saber detalls dels processos judicials en els quals està implicat Carlos Fabra?
Tinc la percepció personal que des del BLOC, Porcar primer, Pañella després i Molés ara, sí que fem política a la Diputació. S'han presentat mocions i esmenes, que es compten per desenes, hem mantingut la posició crítica que s'espera de l'oposició, i la posició de col·laboració, quan és possible, que s'ha d'exigir als representants públics pel bé de la circumscripció que es representa. Però això té un reflex molt menor en la crònica parlamentària, quan al Ple es produeix un "duelo de titanes" amb desqualificacions i males formes. I mentrestant, la deficient gestió del PP a la província no forma part del debat polític.
Marxarà Fabra, un dia marxarà i, si no ens posem les piles, el PP traurà un 2% més dels vots. Els d'aquells a qui els pesa més la fòbia a Fabra que la filia al PP.

"ANAXÀGORES". Mediterráneo. 29.01.09

M’he llegit un nombre raonable de llibres, i n’he entés una part destacable. Conec una quantitat considerable de paraules, i hi ha qui em reconeix una certa destresa a l’hora d’ordenar-les. La primària capacitat de redacció no em converteix en escriptor, i l’aprenentatge cognitiu de les lectures, no fa de mi un erudit. I amb tot, podria citar amb certa solvència alguns autors, o recordar alguns postulats ètics, o alguna doctrina filosòfica, pose per cas. Però en estos articles no ho faig.
No perquè crega que a vostés els resultaria difícil... No, clar que no. Molts de vostés són més cultes que jo. El que passa és que no li veig la necessitat. Jo sóc el que sóc, i no sóc igual a tots els llocs, ni amb tota la gent, ni tots els dies. Però el que no faré és impostar, fer-me passar pel que no sóc. Jo no he llegit a Herodòt, a penes si m’he posat amb Shopenhauer i confesse, no sé si és un anatema, que Peter Handke em sembla molt avorrit.
Dic tot això perquè hi ha alguns polítics, amb els que compartisc condició d’articulista, que fan (o els hi fan) els seus articles en base al Diccionario de Citas que va recopilar Luis Señor per l’editorial Espasa, o en base al proverbis que adornen els sobrets de sucre del bar. I vostés no haurien de fiar-se d’esta gent. Si menteixen sobre ells mateixos, fent-se passar per allò que no són, quin crèdit els pot quedar? Qui menteix sobre ell, menteix sobre tot. I qui intenta fer-se passar pel que no és, és perquè el que de veritat és, no li dona credibilitat.
No ho obliden: "si m’enganyes una vegada, teua és la culpa. Si m’enganyes dues, la culpa és meua". Ho va dir Anaxàgores. Jo també tinc el llibre.

VULL LA BAIXA!

En juny seré pare d’una xiqueta.

Lizbeth i jo volem viure la paternitat-maternitat de forma responsable i compartida. Per això, encara no sabem en quina proporció, compartirem la baixa de maternitat (ella) i la de paternitat (jo).
Que passarà, doncs, amb el meu treball polític mentre estiga de baixa?
La llei de conciliació familiar diu que tinc dret a gaudir d’eixe període a fi efecte de viure plenament la meua condició de pare. La llei estableix els mecanismes pels quals treballadors/ores i funcionaris/aries, poden demanar la baixa. I és evident, que si demà demana la baixa per paternitat un funcionari, l’administrat no n’eixirà perjudicat. Algú farà la faena del funcionari de baixa, i si cal es contractarà un eventual.
Però...qui farà la meua si sóc jo qui està de baixa? Qui protegeix el dret dels electors del BLOC (o de qualsevol altre partit) si la meua responsabilitat com a pare, fa que no puga assistir a un plenari, o a unes comissions?
La llei diu que s’ha d’establir els mecanismes per tal que els càrrecs públics puguem gaudir dels nostres drets, sense perjudicar els nostres electors, però encara no s’ha fet. He escrit a la Ministra Bibiana Aído urgint-la a que s’hi pose.
Els parlaments, les Corts ho han fet, tenen capacitat per legislar en eixa matèria, i gràcies a la llei de la signatura electrònica, han trobat una formula no presencial. El Parlament de Catalunya, permet la delegació de vot. A França, hi ha suplents temporals...
Als ajuntaments no tenim res. Per això he presentat una proposició (que és el mecanisme que la Llei de Grans ciutats estableix quan l’oposició vol fer una proposta conscient que cal un informe tècnic o jurídic previ) per tal que el meu ajuntament trobe una solució que em permeta compaginar els meus dos drets, els meus dos deures.
Sorprén que mai abans cap regidor ni regidora de tot l’Estat ho haja plantejat, potser per això l’assumpte ha tingut gran repercussió mediàtica. El País destacava el tema en portada de Comunitat, Levante, Las Provincias, El Mundo i Mediterráneo, en parlaven amplament. També la SER i la COPE, i m’han telefonat les agències. Demà, hui ja, diumenge, El Mundo publicarà un reportatge a nivell de país.
Quan Armstrong va trepitjar la lluna, va dir allò de que era un xicotet pas per l’home i un gran pas per la humanitat. Doncs, això, jo tampoc ho faig pensant, només, en mi. Ho faig pensant en fer avançar les coses. Si ho aconseguisc, serà un xicotet pas per un home, i un gran pas per la igualtat.

DE BIPARTIDISMES I NO ADSCRITS.

Imaginem que després del congrés del PP, i com conseqüència de les tensions viscudes al sud del país, entre campistes i zaplanistes, Ricardo Costa hagués destituït de la presidència d’una comissió a un diputat zaplanista. Imaginem que este, empipat per no poder imposar la seua visió minoritària a la majoria del Grup Popular, hagués trencat la disciplina, hagués insultat públicament els companys i que finalment, el Grup hagués decidit expulsar-lo. Imaginem que dos diputats més decidiren voluntàriament abandonar el Grup Popular. Imaginem, que l’expulsat i els seus còmplices passaren al Grup dels no adscrits, amb el que això significa de restriccions (és el càstig just que estableix el reglament de la càmera per als que abandonen el grup pel que han estat triats) en la capacitat de presentar preguntes o iniciatives.
Em pregunte si en un rampell de “generositat democràtica i altura de mires”, el PSOE oferiria mitja dotzena llarga dels seus diputats per tal que els indisciplinats membres del grup dels no adscrits pogueren vulnerar el reglament.
Però...no, ni per la ràbia que li tenen al PP, no crec que feren això.

Ara imaginem que després del congrés socialista, Alarte hagués vogut destituir a Ximo Puig dels seus càrrecs al grup parlamentari. I imaginem que el de Morella, empipat com el Tigre del Maestrat, hagués desautoritzat la majoria del grup, i s’hagués mostrat indisciplinat, i hagués començat a insultar els seus companys de grup. Imaginem que Luna, seguint ordres del nou Secretari General i per acord majoritari del grup decidís expulsar-lo. I imaginem que un parell de diputats o diputades més, en solidaritat abandonaren també el grup, i marxaren amb Puig al grup dels no adscrits.
Em pregunte si en un rampell de “generositat democràtica i altura de mires”, el PP oferiria mitja dotzena llarga dels seus diputats per tal que els indisciplinats membres del grup dels no adscrits pogueren vulnerar el reglament.
Però...no, ni per la ràbia que li tenen al PSOE, no crec que feren això.

Aleshores, em pregunte per quina raó la Mesa de les Corts (PP i PSOE) ha donat tantes facilitats a l’expulsada Gloria Marcos i als que voluntàriament han abandonat el grup pel que van ser triats i han passat, junts, a formar part del grup dels no adscrits.
I em pregunte, per quina raó la Mesa (PP i PSOE) modifiquen les condicions per facilitar als no adscrits puga vulnerar el reglament (fet pel PP i el PSOE) de les Corts.

I tinc la resposta. Si el PP i el PSOE són els mateixos en les hipòtesis i en la realitat, però actuen de forma diferent, és perquè el factor diferenciador és el BLOC.
Els molesta que tinguem una veu nítida i pròpia, que trenca el lamentable espectacle del bipartidisme. Els molesta que amb el nostre discurs deixem en evidencia el circ del “tu tens més culpa que jo” en el que el PP i el PSOE (les dues cares de la mateixa moneda) han convertit la política valenciana. I com ni pactant un Estatut que consagra el 5% han pogut deixar-nos fora, aleshores, volen diluir-nos. I la millor manera que tenen per evitar visualitzar que la política valenciana té un tercer actor potent, és donar veu als indisciplinats, sabedors com són, que EU és l’aval del bipartidisme. Un partit o una coalició o el que siga, que en la pràctica no és més que l’escolanet del PSOE, i l’exemple útil per al PP per dir que hi ha una oposició inoperant, maleducada, grollera i demagògica.

Au, i com ja m’he quedat content, me’n vaig a dormir.

"LLIMES I MELONS". Mediterráneo. 22.01.09

“Me tiraste un limón, y tan amargo, con una mano cálida, y tan pura, que no menoscabó su arquitectura y probé su amargura sin embargo” va escriure Miguel Hernández. Hi he pensat repassant les sorprenents declaracions que va fer el responsable de la hisenda local. Preguntat per l’IPC amb el que s’havien gravat taxes i impostos, va dir que ningú no sap com es calcula i que pensa que “si los limones suben, quitan de esa bolsa del IPC los limones y ponen pomelos...", tot assegurant que el govern central canvia al seu antull els productes de la cistella de la compra, per fer pujar i baixar a conveniència el percentatge final. I tots ens vam quedar parlant de llimes i d’aranges, en lloc de subratllar que s’han aplicat percentatges d’IPC diferents pel que fa als impostos i pel que fa a les revisions salarials. El debat per tant, hauria de ser, com i quan compensem a la ciutadania l’augment que ha resultat finalment desproporcionat.
Però no ho fem. Parlem d’un Pepe Masip que va començar afirmant que havien baixat els tipus d’interés per obra i gràcia de la Mare de Déu de Lledó. Després ens va ensenyar a cuinar impostos refrigerats (que no congelats) sense trencar la cadena del fred, i ara diu que l’IPC se l’inventa Solbes de bon matí, prenent café. Tots estos despropòsits han convertit a Masip en un dels millors humoristes de l’absurd a l’altura Tip i Coll o de Faemino i Cansado, però això no ens pot distreure del problema real, perquè cas contrari, aconseguiran el que volen. Que ens entretinguem en la falacia ad hominem, refutant l’adversari, en lloc de refutar les accions de govern. I torne a Hernández: “No me conformo, no: me desespero.”

"SOSPITOSOS HABITUALS". Levante-EMV-23.01.09

Esta mateixa setmana hem rebut al despatx de l’ajuntament una visita singular. Era un agent d’allò que abans es deia policia secreta, no sé si encara se’n diuen. M’ha ensenyat la placa, tot ben formal i seriós. Volia parlar amb la gent del BLOC i hem parlat. Està investigant un anònim ofenedor i racista, que havia aparegut en la porta d’unes senyoretes romaneses.
Jo crec que l’agent, en vore la meua cara de sorpresa ha endevinat que li anava a preguntar que tenia això a vore amb nosaltres, raó per la qual m’ha dit: “es que está escrito en papel con membrete del BLOC”. M’he quedat garratibat! De moment m’ha vingut al cap una vella història, atribuïda a Ortega y Gasset, segons la qual, en rebre un anònim que deia simplement “Imbécil”, Ortega, mentre estripava el paper va comentar: “és la primera vegada que rep un anònim en blanc, però signat”. Però he desistit d’explicar-li a l’inspector, que un anònim signat, no és anònim. Potser, l’inspector pensava que el BLOC era un partit racista o xenòfob, raó per la qual davant la lògica denúncia de la senyora, ens investiga. No deixa de ser tranquil·litzador; imagine que deuen visitar assiduament a España 2000 quan empastifen Castelló amb la seu cartelleria racista.
L’agent volia saber qui tenia accés a eixos papers. “Doncs molta gent” li he dit. Perquè es tracta d’uns blocs de notes que vam repartir en campanya electoral, a Castelló ciutat, més de 5.000, així que pot estar en mans de qualsevol. Ja m’agradaria a mi saber qui ha sigut, perquè tinc el convenciment que hi ha intencionalitat de fer mal al BLOC. Siguem seriosos, de tots els papers que u té per casa, no és casual que en tries un d’un partit polític i no el de “Persianas Gutierrez”, “Taller la Biela doble”, o qualsevol de les companyies telefòniques que ens maregen amb el seu merchandising. I això, la policia, ho hauria de tindre clar.
Jo tinc al despatx un boli de propaganda del PP, si el gaste per escriure que no m’agrada la monarquia aniran a visitar a Alberto Fabra? I si algú s’encén una cigarreta amb un encenedor del PSOE? Convertiria això a Juan Maria Calles en inductor al tabaquisme, i en subjecte de querelles per un probable càncer de pulmó?
Lògicament he parlat amb l’associació de romanesos, per posar-los en antecedents i, gràcies a la relació que mantenim des de fa anys, ens han dit que estan absolutament segurs que no tenim res a vore amb eixa història. Però a mi em queden vives dues preguntes. ¿Fins on estan disposats a arribar alguns adversaris polítics per desacreditar el BLOC? ¿Què busca la policia visitant la nostra web? Dues preguntes que en democràcia no caldria haver de formular-se. No he pogut evitar recordar el poema del gran Lluís Serrahima...”Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

Contestant als que pregunten: un problema amb el servidor municipal (no hi ha res que funcione en este ajuntament?) ha fet que Levante-EMV no haguera rebu este article. Per això no s'ha publicat. Per res més que això. L'hem reenviat hui i ara ja el tenen, quan siga el torn el publicaran. Gràcies.

entrevista a Mediterráneo

Per si és del vostre interés, Mediterráneo ha publicat hui una entrevista que em va fer.

http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/noticia.asp?pkid=434783

"PLANXAR". Mediterráneo. 14.01.09

A casa planxant, m’agrada posar la tele, i mirar programes insubstancials. Em fan companyia. Ara no ho sabria dir, però crec que va ser al “Sé lo que hicisteis...” que reien de vore com els periodistes, oferien sense èxit la carxofa al Sr. Alfonso Díez (del que van dir, no sé si amb ironia, que l’interessen les antiguitats) per preguntar-li si es casa o no amb la seua enamorada, la Sra. María del Rosario Cayetana Alfonsa Victoria Eugenia Francisca Fitz-James Stuart y de Silva, Duquessa d’Alba.
Els periodistes, que tots els matins esperen al tal Díez, a la porta del seu treball, fan preguntes i preguntes, ell calla, com a molt els dedica una caiguda d’ulls o un somriure comprensiu.
Angel Martin, el presentador, es compadia dels preguntadors. Hauria de vindre un dilluns a les Comissions Informatives (que ja el nom és tota una ironia), per vore com algunes de les preguntes que planteja este humil regidor, que planxa camises en hores lliures, es queden sense respostes.
Fa més de dos mesos que vaig demanar un llistat de les sentències dels diferents tribunals, que han condemnat les pràctiques urbanístiques populars i que costen diners a les arques municipals, en forma d’indemnitzacions. No han contestat. Tantes n’hi ha que els costa de fer el llistat? No és que el PP no aplique la llei, és que aplica la Llei de Murphy. Tot el que pot eixir malament, ix malament. Tampoc no m’han contestat quants diners corresponen a Castelló d’eixos 8 mil milions d’€ que diu destinar la Generalitat als municipis. Els de l’Estat si que sabem, quants i com. Dels que gestiona el PP no en sabem ni pruna.
Tinc més èxit marcant la ratlla dels pantalons.

"1.984" Levante-EMV.10.01.09

Quan l’any 1949, George Orwell va imaginar la distòpia de l’Estat ominpresent, encarnat per una dictadura totalitària, a càrrec del Big Brother, va situar l’acció al llunyà any 1984.
Hui, en el recent estrenat 2009 l’any 1984 fa olor a naftalina. El Big Brother ha resultat ser una presentadora de televisió vestida per un psicòpata i que diu que es pixa a la banyera. Aquell any 1984 Milos Forman estrenva la seua “Amadeus” i Sergio Leone “Érase una vez en América”. Segurament, però, el jove Alberto Fabra, si va anar al cine, degué triar “Superdetective en Hollywood” o a molt estirar “Indiana Jones y el templo maldito”. La dels “Gremlins” la deguera llogar després en Beta. A la ràdio sonava el “Born in the USA” d’Springsteen i el fantàstic “Purple Rain” de Prince, i a “los 40 principales” triomfava com la Pepsicola Alaska y Dinarama amb el seu “Deseo carnal”.
Mentre, l’armada iraquiana enfonsava cinc vaixells iranians, Konstantín Txernenko era tirat Secretari General del PCUS (un partit que hi havia en un país que exitia), Rodríguez de la Borbolla subtituia a Rafael Escuredo al cap davant de la Junta d’Andalusia (el PSOE du camí de perpetuar-se més a la Junta, que el PCUS en la Duma), la policia usava foc real contra els treballadors de l’Astillero Euskalduna, en Belfast atemptaven contra el líder del Sinn Féin Gerry Adams, i Barrionuevo tancava terroristes a la presó, abans que el tancaren a ell per segrestar a un senyor. Tot mentre la gent veia a la televisió com Arconada es passava el baló de la final de l’Eurocopa per on els altres mortals ens passem el desodorant.
Aquell any, Javier Moliner era un jovenet de 12 anys amb el genolls pelats de jugar als toreros, avorrit ja de Naranjito, que feia dos anys que no servia ni per fer suc.
En 1984, Castelló no arribava a 130.000 habitants, i va aprovar el seu PGOU. El PGOU que torna a estar en vigor com a conseqüència de la Sentència del Tribunal Suprem que suspén l’aprovació definitiva del PGOU del 2000. Temporalment ens hem de regir per un model urbanistic per una ciutat de fa 25 anys i amb un 25% menys de població. I tot això gràcies a un Alberto Fabra que ja no sé si riu, espere que no, amb Eddie Murphy, i a un Javier Moliner que ha dixat de ser el Carlitos Alcántara de “Cuéntame”, per convertir-se en el Vicealcalde i regidor d’urbanisme, d’una Capital amb més de 175.000 habitants.
Una ciutat, la nostra, sumida en un caos juridic i administratiu que recorda poderosament un altra película estrenada també aquell 1984, “Pesadilla en Elm Street”. Tinc la sensació que a Alberto Fabra i Javier Moliner els passa com a les adolescents protagonistes, Tina Grey i Nancy Thompson, que es giten cada dia mortes de por, per si se’ls apareix en somnis el terrible Freddy Krueger en forma de nova sentència. El problema, és que per a ells és un malson, per tota la ciutat una trista i absurda realitat.

"COMENCEM BÉ!". Mediterráneo. 08.01.09

Comença l’any com va acabar, amb la publicació d’una nova sentència contra la forma de fer urbanisme que té l’equip de govern. El Tribunal Suprem ha declarat nul·la la revisió del PGOU que van aprovar l’any 2000. El PP s’ha convertit en un autèntic problema per al creixement ordenat de la ciutat, amb practiques que vulneren constantment la llei, i no ho diu només el BLOC, ho diuen molt especialment els tribunals, el TSJ (reiteradament el 2008) i ara el Suprem.
Això, a banda de la consideració política que puga tindre, té uns efectes pràctics terribles sobre la planificació de la ciutat i sobre l’economia. N’haurien de prendre bona nota els empresaris i els inversors. Qui els està arruïnant (i de retruc a tots) impedint les inversions, és el PP. El PP d’Alberto Fabra i Javier Moliner.
Si un constructor compra un solar per construir, espera seguretat jurídica. És a dir, saber que podrà fer les obres sense massa entrebancs. A Castelló no passa. Ací ja no està segur ningú. Ni aquell que vol invertir i que es pot trobar que anul·len el planejament (o que si per la lentitud de la justícia, ja l’ha fet, haja de pagar indemnitzacions), ni els que estan tranquil·lament a casa, i el PP de la mà d’algunes empreses constructores els convenç de vendre i hipotecar-se comprant a un altre lloc.
El PP, carrega contra els veïns que lícitament defensen els seus interessos, o contra l’oposició, dient que volem paralitzar-ho tot. Menteixen més que alenen i alenen més que Michael Phelps després de quatre hores a la piscina. Qui ho paralitza és l’estricta aplicació de les lleis. Les lleis que el PP vulnera amb una prepotència i arrogància, que fa fredor.

"LES ESTRENES". Levante-EMV. 03.01.09

El Govern central ha anunciat que hi haurà estrenes per a les autonomies, igual que n’hi va haver per als ajuntaments El que passa és que ells, fins com són, li’n diuen finançament autonòmic. Tal com jo ho veig, les primeres víctimes col·laterals del nou model, seran els senyors Alarte i Camps.
El primer, per que s'ha afanyat a aplaudir a mans plenes una proposta inconcreta, només perquè ve del seu partit, i de Madrid, que és qui el va apadrinar en la seua carrera a la Secretaria General. Comet el Sr. Alarte el mateix error que va dur als seus antecessors al fracàs, fer seguidisme del que li mana el seu partit, obviant el país al que hauria de servir. Això el deixa sense discurs propi, com ha quedat ben palès en l'estrambòtica posició pel que fa als pressupostos de la Generalitat, les Diputacions o els Ajuntaments. Vore al mega crític Sr. Colomer abstenint-se en el Pressupost de la Diputació ha sigut quasi tan surrealista, com sentir al Sr. Calles destrossar el pressupost municipal de Castelló, titllant-lo d'ineficaç, poc inversor, etc, per acabar, també, facilitant-ne l'aprovació amb l'abstenció.
Pel que fa al segon, el Sr. Camps, vore'l abaixar el cap davant el nou finançament, mentre el Sr. Rajoy el critica severament, només demostra la precarietat econòmica en que la gestió popular està sometent el nostre país. El grau d'endeutament és tan alt, que qualsevol proposta que augmente el líquid, i que li permeta seguir pagant les nòmines del professorat, li sembla bé. Tot el seu discurs victimista queda ara en entredit. Tota la campanya dels 5 milions, deixa de tindre sentit, si el nou model computa eixa xifra d'habitants al país. De que es queixarà ara? L'hi ha passat com als ajuntaments amb les estrenes del Fons d'Inversió. Tots callats, per que els hi salva l'any.
Però la víctima real és el País Valencià. La reforma del finançament autonòmic serà bona pels valencians si aconsegueix eliminar o reduir de forma quantiosa el dèficit fiscal al que ens han arrossegat anys de govern del PP (més de 5.000 milions d'€ anuals). Una reforma equitativa del finançament autonòmic hauria de suposar per als valencians que sent la tercera comunitat autònoma en pagaments d'impostos estatals no fórem la penúltima en finançament per càpita.
Estes són les dues premisses bàsiques que hauria de tenir la necessària reforma del finançament, per al BLOC. Per tant mentre el govern central no concrete en xifres els resultats del nou sistema pel que fa al dèficit fiscal dels valencians i a la posició resultant del País Valencià a l'ordenació del finançament per càpita no valen romanços. L'últim dia del 2008 l'Institut Nacional d'Estadística va fer públiques les dades de creixement autonòmic, i el País Valencià ha estat la darrera comunitat autònoma en creixement del PIB l'any 2007. El model de creixement econòmic que ha impulsat el PP al govern de la Generalitat, sustentat a la construcció i el consum, ens ha portat l'any 2007 a la cua del creixement econòmic, i de segur l'any 2008 on s'ha intensificat la recessió econòmica encara serà pitjor. Si el Consell no varia les seues polítiques anem a patir-ho amb desocupació i destrucció del teixit productiu valencià.
És el moment d'apostar per un canvi decidit a la política econòmica valenciana on prime més l'esforç, l'eficiència i l'estalvi, front al descontrol de les despeses públiques, la falta de rigor i dedicació del govern valencià del PP, de les Diputacions i dels Ajuntaments que governen. I tot això, amb la irresponsable abstenció de la sucursal valenciana del PSOE. Hem d'exigir al president de la Generalitat, al PSOE i al PP, que no tornen a malbaratar esta oportunitat i es mostren més decidits en la defensa dels interessos dels valencians.