27 de setembre, 2014

"ELS NERVIS I LA POR" - LEVANTE-EMV- 27.09.14

En el Ple Municipal ix Vicent Sales (al que alguns consideraven l'ala més progre i valencianista del PP) i per dir que a les aules fa calor, es munta tota una teoria conspiratòria i mig paranoica, segons la qual totes les queixes tenen a vore amb el fet de que s'acosten les eleccions sindicals. I dit això, aprofita per a tornar a parlar de “mamandurries” per part dels sindicats (incloent aquell sindicat al que va estar afiliat durant anys, fins que es donà de baixa al ser elegit regidor). Va tornar a repetir també tot allò de les aules segrestades “per l'esquerra sociocomunista i nacionalista” i no sé pas quin grapat de bestieses més. D'ací a maig em jugue un genoll a que acaba parlant de maçons.
No content, va dir que la segona raó per la que els partits que hui estem a l'oposició ens queixem de les condicions de les aules (fa calor, sí, i s'agreuja per haver avançat l'inici de curs i haver augmentat les ràtios d'alumnes per aula), per a fer soroll, perquè venen les eleccions i tenim -diu- por de que “les ordes antisistema els deixen sense sou ni cadira”. I aleshores és Pérez Macián qui mou el cap de forma compulsiva, com els gossets aquells que hi havia darrera del Simca 1200 de la padrina, mirant a les bancades de l'oposició com si ens retés. I algun més a segona fila popular, li riu les gràcies a Sales, sabedors que despatxa a diari amb el tot poderós Moliner. No tots fan això, n'hi ha d'ella que continua passant-se el plenari jugant amb el mòbil i sense prestar la més mínima atenció al que passa a la sessió. Al cap i a la fi, deu pensar, no ha d'intervindre, i ja li han dit el que ha de votar, ho entenga o no.
I això passa la mateixa setmana que a la premsa es publiquen rèpliques dels populars a notes de premsa de l'oposició. Ja no de regidors de l'oposició, sinó que fins i tot contesten qüestions orgàniques, o notes signades per militants implicats. Això no havia passat mai! De fet, durant anys, ni tan sols ens contestaven mai als portaveus. Ens ignoraven, ens obviaven, ens intentaven minimitzar fent vore que no existíem. El PP, a falta de poder vendre gestió, fa oposició a l'oposició, mostrant una debilitat mòrbida. 
També passa pocs dies després de que llançaren una estúpida campanya en les xarxes, contra la meua persona, en la meua condició de portaveu de Compromís. Campanya que només ha servit per fer-me més fort mediàticament, i per a què més d'un càrrec públic del PP em diga en privat que sent vergonya del que està fent el seu partit. 
Estan nerviosos. Molt nerviosos. Ja ho vaig publicar en este mateix diari, la raó per la que han abandonat la reforma electoral que pretenia regalar majories absolutes als qui aconseguiren un 40% és perquè les seues pròpies enquestes els deixen més prop del 30 que del 35%. S'acaba. 
Per això resulta tan ofensiu com patètic, sentir a Sales dir que l'oposició està neguitosa per si una nova formació trastoca el mapa electoral... Ai Vicent! Qui ens havia de dir que la teua estratègia seria jugar a ser el Bonig local, fent discursos en clau interna, només per als teus, intentant pujar-los-hi la moral. Una moral absent. Carlos Fabra, pare putatiu del partit, té un peu a la presó. El jutge Ruz diu per tercer cop que el PP en el seu conjunt s'ha estat beneficiant a títol lucratiu de la corrupció. A la Diputació, per molt que Moliner traga pit, el cert és que ha de fer fora als seus a remolc de les decisions judicials provocades pel treball implacable de Compromís i els seus col·lectius locals. El Ministre Gallardón plega traït per Rajoy i el PP inventa el “selfie-escrache” i els seus votants més durs, rodegen la seu del partit i insulten als que hi ha dins. VALMOR podria acabar amb la carrera d'Alberto Fabra, ja que la més que probablement delictiva decisió de comprar l'empresa per tres ralets, va ser cosa d'ell i no de Camps. Rita Barberà, la política més ben pagada de tot l'estat, veu com Feria València, li pot costar passar la línia roja de Fabra. El tema Castedo a Alacant fa que la cúpula popular tinga l'esfínter anal en situació de “prietas las filas”, perquè si li toquen allò que no sona, esta morirà matant. La cúpula de la Conselleria d'Educació marxa a casa, d'un en un, com una gota malaia sobre el cap de la Consellera Català. Fabra ha de defensar la permanència d'una diputada que resol els seus conflictes a bufetades, perquè si baixa un poc més el llistó, haurà de portar en llista a la cunyada...i no sembla que siga el millor moment. I les enquestes reflecteixen tot això. També que la recuperació econòmica no arriba a les famílies, ni de forma nítida a les empreses. Que els llocs de treball no es creen a la velocitat promesa, i els que es creen són de pitjor qualitat que abans de la crisi. Però si marxa fins i tot el Director de RTVE cinc minuts abans de que el PP hi faça el mateix que van fer amb la RTVV! S'acaba el règim popular. No som nosaltres els nerviosos. No.

25 de setembre, 2014

"UNA BONA DUTXA" - Mediterráneo - 25.09.14

Ens fem grans. És l’inexorable pas de la vida. I amb l’edat perdem mobilitat. Els músculs ja no són tan forts, i les articulacions es debiliten. Accions quotidianes com pujar escales acaben per ferr-se difícils. Fins i tot alçar la cama per entrar dins la banyera i poder-se dutxar, esdevé de vegades una tasca feixuga, fins al punt que sovint demana de la col·laboració d’algú.
No passa a tots els països, però ací hi ha molt de costum d’instal·lar banyeres als pisos. Jo no dic ni que sí ni que no, però constate que com a poc per a la gent gran resulta una barrera de diari. Per això des de Compromís hem fet una proposta a l'Ajuntament per tal d’afavorir els canvis de banyera per plats de dutxa. Proposem que les famílies (amb determinades condicions econòmiques) amb un membre o més que tinguen 65 anys, puguen fer eixa reforma, sabent que tindran una subvenció de l’Ajuntament, i que des de l’Ajuntament no se’ls cobrarà l’impost d’eixa obra. Estes dues mesures, conjuntament, servirien per incentivar eixe tipus d’obra, la qual cosa milloraria la qualitat de vida d’un sector important de la societat, al temps que donaria feina a llanders i obrers, que ho estan passant malament. A altres ciutats, ja s'ha fet.
A Compromís tenim el convenciment que el més important de la política municipal, és millorar la qualitat de vida de les persones. I eixe objectiu s’aconsegueix més fàcilment amb estes coses menudes, que amb grans dotacions multimilionàries. El PP, però, sembla no voler.

22 de setembre, 2014

"EL KILT I ALLÒ QUE AMAGA" WWW.Castelloninformaicón.net" 23.09.14

El Regne Unit, va cedir les competències a Escòcia, per tal que esta convoqués una referèndum sobre si volia o no continuar formant-ne part. Jo hi vaig anar. Com és un viatge pagat de la meua butxaca no he de donar massa explicacions de les raons de la visita. Però per fer-ho breu, en un anterior viatge vaig contactar amb el NSP, el partit que governa Escòcia, i ara m’hi van convidar. Un cop allà em vaig unir a la delegació internacional de l’Aliança Lliure Europea, grup de l’Eurocàmera, de la que el meu partit en forma part.
El dia del referèndum, que havíem de visitar els col·legis electorals i participar en un parell d’actes polítics, vaig decidir vestir amb kilt, sporran, calça llarga... No sorprengué gaire a ningú. Ni a les televisions britàniques o japoneses que em van entrevistar, ni a Liberation o el diarí del Quebec que també m’entrevistaren, per la meua condició de valencianista.
Ací, però, s’ha escrit, parlat i publicat molt sobre aquella imatge. Portades, reportatges, articles, articles d’opinió, fins i tot editorials. I no cal dir que en les xarxes ha tingut una repercussió enorme. He rebut centenars d’insults i desqualificacions de desconeguts, i fins i tot de coneguts polítics populars, o periodistes. També moltíssimes felicitacions i paraules d’ànim.
No perdré un segon en rebatre les crítiques polítiques, perquè malgrat que la majoria demostren un profund desconeixement de la realitat britànica, i fins i tot, del funcionament del sistema democràtic, crec que el que s’ha dit forma part del joc polític i les estratègies de partit.
Però dels comentaris fets sobre el kilt (la “faldeta” com alguns li diuen despectivament), voldria fer algunes reflexions. Un diari va demanar reaccions a algú de Coalició Compromís (comencem pels de casa) i esta persona va considerar que el que jo havia fet era inadequat (res a dir) però justificà la seua opinió dient que era com si un escocés vingués a Castelló i es vestís de Na Violant!  Li ho dic a l’anònim company de partit, però val per a la resta; este comentari denota un profund desconeixement de la realitat sociològica escocesa, i dels costums d’aquella gent. Vestir kilt no és una qüestió relacionada amb festes com podria ser ací vestir saragüells. Allà, molts homes, de tota classe social, condició laboral, ideologia política i edat, vesteixen diàriament kilt. El vesteixen metges, cambrers, advocats, treballadors de banca, executius amb cartera i agents de borsa. Molts joves van a la zona de marxa amb sabatilles, una camiseta i el seu kilt. En lloc dels teixans, el kilt. I qui no sap això, encara troba més estrafolari que jo el vestís.
D’altra banda, si hagués anat al Tirol i m’hagués posat els típics pantalons de mitja cama i peto, la reacció no hagués estat tant virulenta i ofensiva. I més clar encara, si hagués anat al carib i m’hagués posat una guanyabera, ningú no hagués dit res. De fet, quan Alberto Fabra i Alfonso Bataller van comparèixer en públic vestint yukata (una mena de kimono d’estiu) junt amb directius de l’enpresa UBE, brindant amb sake, al Grau de Castelló, tothom vam entendre que era una correcta mostra de cortesia. Exactament el mateix que em digueren no pocs escocesos per agrair-me la deferència de vestir kilt.
Aleshores, com és que s’ha muntat tot este enrenou amb mi? Doncs perquè el kilt és una faldilla. Ni més ni menys. Les crítiques i les burles als costums forans tenen mot de xenofòbia, i en este cas concret, hi havia mot de masclisme, i molta homofòbia. Només així s’entenen alguns dels insults, i bromes de dubtós gust. S’ho haurien de fer mirar.

20 de setembre, 2014

"UN MOJÓN PA'TI" Levante-EMV- 20.09.14

L'altre dia Paquirrn, va alçar un cert enrenou a les xarxes socials amb una dura (i molt deficientment redactada) crítica a Josep Guardiola, perquè este havia reiterat des d'Alemanay que defensava el dret del poble català a defensar el seu futur, i doncs donava suport a la consulta del 9 de novembre. 
A Kiko Rivera, Paquirrín de nom de guerra, això li semblava un despropòsit majúscul, i se sentia molt ofés en la seua espanyolitat. Acabava el seu breu i insultant text, redactat amb una ortografia quasi delictiva, amb la frase que jo he emprat per titular este article. Un mojón pa'ti.
Kiko Rivera, Paquirrín, es manifesta com un patriota espanyol, i el cert és que la seu arbre genaològic l'avala. Fill pòstum d'un torero que va morir a la plaça i d'una tonadillera. Però si vostés, amables lectors, creuen que ja ha complit tots els tòpics de l'espanyolitat rància (n'hi ha un altra que és molt digna), s'enganyen. Encara queda més. La tonadillera que el va parir, és una delinqüent condemnada a presó, per frau fiscal, comés mentre vivia un idili amb un polític corrupte, que per la nit portava bosses de diners d'origen il·legítim a casa. Ella diu que no en sabia res, com la Ministra i el Porsche al garatge, o la Infanta i el Palauet a Barcelona... Però diu el jutge que sí. Què és una delinqüent, i l'amancebat un altre. I així, entre folclore i delinqüència s'ha criat la criatura, que ara viu de fer-se fotos a discoteques, i passejar la seua singular donosura pels platós de la tele del cuore. Ell estima Espanya.
Esta setmana m'he agafat tres dies de vacances, cosa que de moment encara és legal, i he anat a Edimburg (de fet, escric des del bet and breakfast mentre espere els resultats del referèndum a la BBC). Estic ací convidat pel SNP, el partit que governa Escòcia, per viure en directe un referèndum, convocat democràticament. És a dir, he vingut a Escòcia, a viure un acte històric, en un estat soci de la UE. Que jo sàpiga, tot això també és legal. Sí més no als països amb democràcies reals.
Juan José Pérez Macián, portaveu popular, que dilluns de nou no va presidir la comissió que li correspon sense donar explicacions, va fer una nota de premsa dient que jo no complia amb les meues obligacions per no haver assistit a la Junta de Portaveus extraordinària, que per cert, van convocar quan jo ja havia marxat de viatge. Ali Brancal és personalment, políticament, i legalment, absolutament capaç de representar al nostre grup en la junta de portaveus. I així ho va fer. A sobre, em va mantindre informat en tot moment, però això no importa, perquè m'assisteix el dret a fer vacances. I perquè és més freqüent del que caldria que falte un portaveu d'un grup, i siga substituït. Passa a Comissions i passa a Juntes de Portaveus. El reglament ho preveu, i mai ningú no havia badat boca. 
Pérez Macián també diu que jo no estime a Espanya. Ho diu ell, que és com el Paquirrín de la política. Mentre diu això, milita en un partit acusat formalment per la fiscalia de beneficiar-se de la corrupció. No alguns desaprensius, no, tot el partit. Com a organització. I ho diu ell que vulnera la llei des de la junta de govern, amb Bataller i la resta, fent cas omís a la sentència del TRAM. Eixa és la seua manera d'estimar Espanya. Paquirrín i la seua familia, estafant a l'estat. Pérez Macián i el seu partit, fent cas omís a les sentències judicials (PGOU, TRAM, Auditòri, Mestrets...) i segons diu la instrucció del Cas Gürtel, enriquint-se il·legalment com a organització, per així falsejar els resultats electorals, gastant il·legalment diners a les campanyes electorals.
Però han anat a més. El PP de Castelló ha fet un seguit de tweets contra la meua persona i el meu partit, signats per Pérez Macián. I després han enviat una instrucció a la seua militància per tal de que repiularen els missatges. Un ànima noble m'ha enviat el missatge, i jo l'he penjat a les xarxes. Acte seguit s'ha acabat la campanya. Campanya a la que s'havia sumat mig equip de govern, un grapat de diputades i diputats, regidors d'altres pobles, alts càrrecs de l'administració, l'Alcalde Bataller, alguns ciberactivistes de NNGG i un ximpanzé ensinistrat que tenen. Destapada la campanya, s'ha fet el silenci.
Un dels tweets més divertits és aquell en el que Pérez Macian m'aconsella que ja que estic en Edimburg mire com el TRAM travessa un parc. No és el primer cop que estic a Edimburg i conec el TRAM, la seua història, i el seu recorregut. Ja els he contestat que no travessa cap parc protegit, i que sobre el trajecte no hi pesa cap sentència judicial contrària. Però fer-los-hi entrar això al cap és com demanar-li a Paquirrín que resolga la Conjectura de Goldbach!
Però deixem que remate esta historieta amb un parell de cosetes sobre el TRAM d'Edimburg. L'any 2005, la ciutat va fer un referèndum (no fages cas, Juanjo, coses de demòcrates, tu no ho entendries) per aprovar o no l' "Edinburgh congestions charge", que significava que, com a Londres, per entrar en cotxe particular a la zona centre, havies de pagar. El 74% va votar que no. Però a l'equip de govern això no li va semblar important (com al nostre equip de govern les sentències fermes sobre el pas del TRAM per Ribalta), van decidir prohibir el pas i fer un TRAM. Era el 2008 i havia d'acabar-se el 2011. El 2012, els veïns van fer una acció reivindicativa contra les obres que molestaven i arruïnaven el comerç, i van batejar-lo com "el tramvia a l'infern". Havia de costar 498 milions de lliures. L'any 2011 ja en portaven gastats més de 1.000. L'obra no comença a l'aeroport com previst, sinó al centre de la ciutat, fent-la francament poc útil. Encara no ha acabat del tot. Per cert, que abans d'inaugurar l'únic tram que funciona, van tindre que invertir 10 mesos més en reparar l'asfalt fet malbé, abans de ser inaugurat!
Eixe és l'exemple que posa Pérez Macián. En fi. El nacionalisme no és cura viatjant, com diuen alguns, però l'estupidesa es consolida mirant-se el melic.


16 de setembre, 2014

"DE VIUS I DE MORTS" - www.castelloninformacion.es - 16.09.14

Sé que la sinceritat en política és una pràctica al·lòctona, però ja em va bé. Després de tants anys fent-ne, em segueix emocionant quan de tant en tant em diuen: “és que tu parles clar, no sembles polítics”. M'emociona, però sóc del tot conscient que més que un mèrit propi és un terrible demèrit de la política en el seu conjunt.
La sinceritat vol dir reconéixer també els errors. L'altre dia, quan va morir el banquer Botín, vaig fer un tweet lacònic que deia: “Ha mort Botín. Descansem en pau”. Un amic dels que m'interessa l'opinió, em va enviar un WhatsApp: “T'ho he de dir. Em sembla un tuit de mal gust, el que acabes de fer”. Li vaig contestar que l'esborraria, i ell em va dir que fes el que cregués oportú, però em va fer una reflexió interessant: “Abans la mort suspenia momentàniament els judicis morals sobre una persona. Era una mostra d'humanitat i respecte a la família. Però això era en la nostra educació judeo-cristina. Ara no està de moda”. Li vaig tornar a donar la raó, i li vaig contestar que l'esborrava, no per respecte a la família (que difícilment em deu seguir a Tweeter), sinó perquè jo em volia sentir moralment millor que algú de qui sóc incapaç de trobar una actitud moral o humana aplaudible, en la seua carrera professional, que ens ha afectat a tots. I que en definitiva, l'esborrava més per respecte a mi mateix que a ell.
El Sr. Botín va reconéixer, lògicament en vida, que ell i la seua família guardaven el seu cognom a un banc de Suïssa. Un botí de més de 2.000 milions si mal no recorde. Per tant, un senyor escandalosament multimilionari, que ha vist créixer la seua fortuna familiar, en part, per les pràctiques bancàries que han arruïnat a centenars de famílies humils, i que a sobre, estafa al fisc, perjudicant de forma directa la qualitat dels serveis públics, mereix la meua reprovació social. Absoluta? Home...el seu mecenatge al món de l'art ha estat indiscutible, les beques...sí, absoluta. Perquè tot això de bo que ha fet, ho ha fet amb els beneficis del que ha fet de roí. I la seua mort, no modifica el meu criteri. Per elegància vaig esborrar el tweet, però la mort no l'ha fet millor persona.
Per elegància també m'he estalviat alguns tweets sobre Isidoro Álvarez. Els panegírics de la premsa sotmesa a la dictadura de la publicitat que la manté vida, tornaran a fer fredor, com ho feren amb Botín. Que el Sr. Isidor Álvarez ha creat un imperi? Cert. Que ha creat llocs de treball? Cert. Però les pràctiques antisindicals de la seua empresa, els comiats disciplinaris per sindicació, els sous de misèria i les condicions indecents, abusant ara de la crisi, per seguir exprimint fins a la nàusea a la gent que treballa al grup, tampoc els esborrarà una missa de difunts.
La mort no converteix a les bones persones en roines, i no converteix als defraudadors fiscals, o als que abusen de la seua posició de força per traure-li el suc als més desfavorits (condicions laborals, hipoteques amb clàusules indecents...), en sants de santoral. La mort ens converteix en cadàvers. Viu a poc a poc, mor tard, i tindràs una mausoleu de puta mare. 
I crec que e meu amic hi estarà d'acord en termes generals amb tot el que he escrit. Fer broma sobre la mort aliena és de mal gust. Però encara hi ha una cosa de pitjor gust, la indecència d'articles com el del Sr. Sostres, on mantenia que la mort de Botín era molt més dolorosa i important que la mort d'una persona que hagués perdut la casa a mans del banc de Botín. Una indecència moral d'un personatge patètic. 

La dreta ben pensant ha començat a fer tweets queixant-se de “l'esquerra insensible”, per contestar els acudits que sobre Botín o Álvarez han funcionat estos dies. Ningú d'ells però, ha considerat poc cristià l'article de Sostres. I els mateixos activistes tweetaires del PP que han bramat con la tonyina per les bromes de mal gust, fetes per particulars sobre dos empresaris morts, han guardat un silenci còmplice i fastigós davant el tweet corporatiu del PP de Manlleu, que demana l'assassinat d'Artur Mas, proposant als lectors triar entre la forca, l'afusellament, la decapitació i un llarg etcètera. Moral cristiana?

13 de setembre, 2014

"MARCANT DISTÀNCIES" -Levante-EMV- 13.09.14

Bé, sembla que de moment el PP aparca l'astracanada eixa de regalar-li una majoria absoluta a qui li la negue de forma absolutament majoritària, la societat. Si em pregunten a mi, el canvi d'opinió no és el fruit de la insistència del PSOE en deixar-ho per a més tard, ni del fet que no hagués trobat socis suficients per aprovar una bestiesa així amb una pàtina democràtica. Jo crec que ho han fet perquè el CIS els ha convençut que no val la pena tant de desgast, si a l'hora de la veritat en la majoria de les ciutats grans, quedaran lluny del percentatge màgic del 40%. I és que pinten bastos a casa dels populars! 
En les darreres setmanes hem vist com al PP tothom intenta desmarcar-se del PP. Del passat, del poble del costat, del que siga. Tothom intenta marcar perfil propi, perquè la marca PP no remunta el vol ni de broma. 
Quan després de tres anys de govern amb majoria absoluta escoltes a Rajoy tirant-li encara la culpa al govern de Rodríguez Zapatero, dóna molta mandra. Molta. Però pots arribar a acceptar que puga tindre una part de raó. El que és del tot inacceptable, és escoltar a Fabra des del Consell intentar desmarcar-se de l'herència rebuda. Perquè en el seu cas, l'herència és propia. Herència de Zaplana, Oivas i sobretot de Camps. Quan Alberto Fabra diu que ell només és responsable del seu govern, fa el ridícul.
Primer perquè el que està fent el seu Consell (l'ERE il·legal de RTVV, i el posterior tancament testosterònic, és un bon exemple) no és com per a fer-se el xulo. Que en tres anys haja aconseguit fer fora del grup parlamentari (tots de forma voluntària i quan els ha convingut per retardar els processos judicials en els que estan implicats) a quasi tots els imputats i imputades per xarcuteries diverses, tampoc no és com per a tirar-se floretes! Al cap i a la fi, no era més que resoldre allò que era una indecència. 
Segon, perquè no és cert. En política les herències no són a benefici d'inventari. Quan el van telefonar des de Gènova per dir-li que era “el elegido”, sabia que es feia càrrec d'un Consell políticament trencat, un grup parlamentari contaminat, uns comptes públics sospitosos de quasi tot, i un partit fet un orgue de grills. Estic disposat a acceptar que no conegués la dimensió de la fallida econòmica, dimensió que ha posat de relleu la UE investigant el frau en els comptes de la nostra Generalitat, però home... que un diputat en quatre anys no s'entere de res, sent a més una persona amb experiència de gestió, no ho puc acceptar. Sabia més del que diu, i callava massa.
Amb la Diputació no ens hi entretindrem gaire. Com diuen alguns, la feina bruta li l'hem fet nosaltres, foten fora a la vella guàrdia que també tenia un grapat de cadàvers als armaris. Els partits que diuen això haurien d'explicar si ells ho permetien per connivència o per incompetència. En tots dos casos, greu. Molt greu. Nosaltres hem complit amb la nostra obligació, i continuarem així.
I si baixem a nivell de l'Ajuntament de Castelló...doncs ací està Bataller des de fa tres anys esmenant-li la plana a l'antecessor amb els pressupostos. I fa exactament amb els antics pressupostos d'Alberto Fabra, el mateix que fa Alberto Fabra amb els de Camps, intentar buidar-los de mentides, de partides inflades al capítol d'ingressos, de posar sobre la taula factures que vivien als calaixos... 
I això que llegit segons com sembla un laudatori de Bataller està lluny de pretendre ser-ho. En primer lloc perquè no mentir en els pressupostos no és un mèrit, sinó una obligació. I ser més rigorós, només posa en evidència que qui dirigia abans la ciutat, no ho era. I en segon lloc, perquè els redactors principals del pressupost, Pérez i Masip, són els mateixos que redactaven els pressupostos plens de trampes i mentides, durant anys. I si bé Bataller no ha abjurat en públic de Fabra, no fa gaire en un acte públic recordava que sent patró de iot, li tocava navegar “con un equipo que no he elegido yo”.


11 de setembre, 2014

"ADIÓS, CORDERA" Mediterráneo 11.09.14

En el prat Somonte, a Astúries, en el camí que va d'Oviedo a Gijón, dos xicotets pastors germans anomenats Pinín i Rosa han tingut cura i han establert un intens vincle al llarg dels anys amb la Cordera, una vaca que la seua mare ja morta els va deixar projectant en ella la seua maternitat i amb l'esperança que els servís de sustent econòmic en la seua absència. No obstant això, davant dels nombrosos deutes que l'acorralen, Antón de Chinta, el pare, es veu ara obligat a vendre l'animal i enviar-lo a l'escorxador. Es tracta d'una separació traumàtica pels dos germans.
No sabria dir exactament per quina raó la condemna de Carlos Fabra, i les dimissions forçades d'Adelino Santamaria i de Francisco Martínez, m'han dut a la memòria aquell fascinant relat de Leopoldo Alas, de pseudònim Clarín.
Imagine a Carlos Fabra com la mare dels germanets Adelino i Francisco, que els llega la Diputació, com si fos la vaca de nom Cordera, amb les seues mamelletes plenes per tal de que s'hi amorren. El seu sustent, com a la història de Clarín. I imagine a Moliner fent el paper del pare, que vidu de l'antic maridatge amb Carlos Fabra, es ven l'herència, i deixa als germanets sense mamella.  
I és que la història s'assembla molt. Primer es queden sense mugró. Després Pinín-Adelino marxa... i ara marxa Rosa-Francisco. La mateixa història, diferent autor. Esta versió la redacta Compromís, que és qui ha destapat la trama i ha provocat tots els esdeveniments posteriors. Adéu, Cordera.

09 de setembre, 2014

"LA DARRERA OPORTUNITAT" - www.castelloninformacion.es - 09.0914

Tornem de l’agost, i la primera cosa que anuncia el PP és que ja s’han posat a treballar de valent en el nou pressupost municipal. Tard. Este anunci a hores d’ara demostra com a poc, que Bataller no complirà el compromís que va adquirir amb mi, i amb tota la ciutat, fa dos anys en el Ple sobre l’Estat de la Ciutat.
En aquell moment, entre d’altes mesures, jo vaig dir que calia fer un pressupost de base zero. I Bataller en la seua rèplica va dir que hi estava d’acord, i que el farien. No el va fer l’any següent, i tampoc no el farà enguany. I esta era la seua darrera oportunitat.
El que jo proposava no és res de nou. Res que no s’haja fet abans en altres administracions. El que fa el Pressupost de Base Zero és exigir a cada gestor justificar detalladament la totalitat de les seues peticions pressupostàries, havent de raonar la necessitat de cada import a gastar. Es parteix anualment de zero i no se li val a arrossegar les partides de l'any anterior sense més. És obvi que moltes partides no tenen perquè tenir continuïtat plurianual. Allò que hui és important, no té perquè ser-ho demà.
A més a més, per a que un pressupost així tinga sentit, cal una avaluació de totes les mesures pressupostàries. Posaré un exemple aclaridor. Funcionen les polítiques socials del PP? No en tenim ni idea!
Ni nosaltres, ni ells.
Si s’hi fixen, tots, absolutament tots els anuncis fets pel PP en eixa matèria (i en altres) estan quantificats. “Hem atés tantes desenes de famílies”, “hem invertit tants milers d’euros”, “hem incrementat en tants milers d’euros la partida de l’any passat...”. Però mai han eixit dient: “set famílies de Castelló han abandonat la situació d’exclusió social gràcies a les nostres polítiques”, o “27 persones han trobat treball després de la formació oferta per l’ajuntament”. Mai.
Des de Compromís hem insistit fins a la nàusea en la necessitat de que totes les polítiques (socials o d’altra mena) siguen autoavaluables, per saber si funcionen. I això connecta directament amb la idea del pressupost de base zero.
Si un programa pressupostari funciona bé, és possible que calga reforçar-lo econòmicament o amb més personal. Si un altre programa no funciona, caldrà revisar-lo, o abandonar-lo. Per molt que porte 11 anys en el pressupost. La principal obligació del gestor públic, és que cada euros gastat o invertit siga eficaç i eficient. I sense avaluació del que estem fent, això tot simplement no es possible.
D’altra banda, és un clam social cada cop més obvi, que la política institucional ha d’obrir-se a la participació ciutadana, ha de retornar la capacitat de decisió a la ciutadania, alliberant-la del segrest al que l’havia sotmés determinades formes de governar. Els pressupostos han de ser participatius. I això no és un cognom, un marca, que millore la imatge del document pressupostari.
I ací puc dir una cosa similar al que he dit abans. Cada cop que el PP parla de pressupostos participatius, diu que “som pioners”, “fa tants anys que en fem”. El que no expliquen és que el procés per fer-los possible dura menys que un sobre al carrer Génova de Madrid. Que les associacions veïnals no tenen temps ni informació suficient. Que no hi ha una partida (un percentatge) fixa, que no hi ha criteris clars sobre allò que en pot formar part i allò que no.
Resumim. El PP treballa en el que esperem serà el seu darrer pressupost municipal. I ho fa, amb els mateixos vicis, costums, i problemes que ho ha fet fins ara, i que ens ha portat a la situació en la que estem. Qui crea el problema, no pot ser la solució. I menys, si no escolta. 

06 de setembre, 2014

NO AMB EL MEU NOM" Levante-EMV - 06.09.14

Un dia Alfonso Bataller va inaugurar un semàfor. (Per cert, diuen les males llengües que quan va arribar al lloc amb la comitiva, van haver de fer mitja volta i tornar en sendemà, perquè Bataller els va fer observar que el semàfor estava en roig).  Dimarts el diari publicava una fotografia de Javier Moliner en una aula, dirigint-se a un grup de joves que s'havien inscrit a uns cursos de la Diputació per ajudar-los a buscar feina, i es van trobar amb que la cosa començava amb un polític penjant-se una medalla. 
Esta mateixa setmana s'ha fet famosa la foto d'Alberto Fabra inaugurant el curs en una escoleta, amb una mà pintada de roig i l'altra de groc, per fer una mural d'una senyera (i a mi em fa por pensar amb que pinta este home el blau de la nostra “seña de identidad”). Si vas a la piscina provincial et trobes una placa amb el nom de dos o tres polítics. Si vas a un concert a l'Auditori, més plaques amb més noms de polítics. I així a tot arreu.
I després passa el que passa. A l'Alcora han acabat per llevar un placa on figuraven el nom de dos delinqüents, Rafael Blasco i Carlos Fabra, amb l'agreujant que la institució que presidia el segon, no havia participat en l'obra. Un desori tot plegat.
A mi això sempre m'ha recordat un poema de Bertolt Brecht, traduït com “Preguntes d'un obrer que llegeix” i que entre d'altres coses diu: “Qui va construir Tebes, la de les set Portes? En els llibres apareixen els noms dels reis. Van arrossegar els reis els blocs de pedra? I Babilònia, destruïda tantes vegades, qui la va tornar sempre a construir?” I es pregunta el mateix de la Gran Muralla Xinesa, els Arcs de Triomf de la gran Roma. Per acabar qüestionant: “El jove Alexandre va conquerir l'Índia. Ell sol? Cèsar va derrotar als gals. No portava tan sols cuiner? Felipe d'Espanya va plorar quan la seva flota va ser enfonsada. No va plorar ningú més? Frederic II va vèncer en la Guerra dels Set Anys. Qui va vèncer a més d'ell? Cada pàgina una victòria. Qui va cuinar el banquet de la victòria? Cada deu anys un gran home. Qui va pagar les despeses? Tantes històries. Tantes preguntes.”
Potser podríem contestar la més obvia. Les despeses del semàfor, de la piscina provincial, dels cursos de la Diputació, de l'Auditori i de l'edifici de l'Alcora; de totes i cada una d'eixes obres, les despeses, les paguem entre tots. Tots excepte Carlos Fabra, que ix en algunes plaques, però no pagava els impostos. 
Parafrasejant el poeta: Alberto Fabra o Alfonso Bataller, van posar la primera pedra. Però qui va posar la resta? I qui va pagar les pedres, i el ciment, i la llum i...? Quanta raó tenia Brecht! Tantes històries! Tantes preguntes!
Així les coses, sóc de l'humil pensar que hem de replantejar tot este ridícul màrqueting comercial-electoral, d'intentar patrimonialitzar i rendibilitzar en clau partidista, les accions de govern, les obres, les ajudes, les subvencions... I com sóc gat vell i sé que proposar un acord de tots els grups és com intentar que Miley Cirus cante vestida (o bé); assumiré un repte personal.
Si sóc Alcalde de la ciutat, el meu nom no figurarà en cap placa de cap inauguració. És farà constar que ha estat l'Ajuntament (i per tant, tots nosaltres, tots vostés) qui hem pagat total o parcialment l'obra. És més, em compromet a que siga la societat civil qui tinga el protagonisme en les inauguracions de dotacions i obres de la ciutat. Perquè el nostre govern farà uns pressupostos participatius de veritat, i per tant, no només serà el veïnat qui gaudisca de les obres, sinó també qui les ha haurà decidit. Pretenc, a Compromís pretenem, retornar a la societat el protagonisme polític. També en la part simbòlica.