"DE BANYES I ARGUMENTS" - Levante-EMV- 30.07.10

M'assec a escriure sobre bous, amb la sana pretenció de no parlar de bous, com quasi tothom estos dies. M'interessa més el poc refinat llenguatge i el que considere escassa intel·ligència argumental de la majoria de les intervencions que he escoltat a les ràdios i televisions, i he llegit a la premsa. Em preocupen més estes darreres, perquè sent la premsa escrita la que perd més immediatesa, hauria de tindre un plus de reflexió. No ho sembla.

Per centrar-ho. PROU, una associació de defensa dels animals, presidida per un senyor argentí que només menja verduretes, va començar un procés de recollida de signatures que avalés una ILP per prohibir les corregudes de bous a Catalunya, on ell viu. En van aconseguir 180.000 i les van presentar al Parlament. En compliment de la legalitat, la Mesa del Parlament ho tramità i inicià el procés. Es convidaren a exposar els seus arguments davant la càmera a taurins i antitaurins, a poetes i banderillers, a ramaders i toreros, a crítics amb els bous i a crítics taurins. Uns dies després es passà a votació. El partit majoritari, CiU, i el PSOE van donar llibertat de vot, i el resultat és conegut. 68 vots a favor de la prohibició, 55 en contra i 9 abstencions. Traduït, a partir de l'1 de gener del 2012, la Monumental de Barcelona (única plaça en actiu a Catalunya) deixarà de fer les 4 o 5 corregudes a l'any que feia. Ni més ni menys que això.

A partir d'ací s'han produit reaccions fascinants, i és ací on vull centrar-me. Alguns han considerat que el procediment adolia de reflexió social, com el President Montilla, obviant que neix de la societat civil, i que ha tingut un llarg període de debat plural. Altres, en les xarxes socials, i en mitjans de comunicació, parlen directament de feixisme i falta de democràcia. El mateix Vicealcalde de Castelló comparava la situació amb la dictadura de Franco, tot dient que aquell també prohibia coses. Obvia el Vice que a l'ajuntament es passa el dia prohibint coses (beure fora d'hores a les tasques, posar la música forta, construir ací o allà...), però obvia sobretot la legitimitat democràtica d'un Parlament triat per sufragi universal. Fa molt vergonya aliena sentir-lo parlar a ell d'abusos de majories. A ell! A ell i els seus, que impedeixen votar en plenari les propostes de l'oposició (només caldria que votaren que no per guanyar) presentant esmenes que desvirtuen absolutament el sentit de les nostres propostes.

El President Camps també es va pronunciar, i va titllar la decissió d'antidemocràtica, tot afirmant: “ací no passaria”. I tant que no! Ja es va donar el cas, quan Xuquer Viu va recollir les signatures necessaries per avalar una ILP, i el PP es va negar a debatre-la en les Corts. Això deu ser més democràtic que escoltar la ciutadania i votar. I estos demòcrates de ral i mig ens pretenen donar ara lliçons!

S'ha dit que "no son los toros, es España", i jo hi estic d'acord. La majoria dels que bramen contra la prohibició no ho fan per defensar l'espectacle (lamentable, si volen saber la meua opinió) de les corregudes, sinó perquè consideren que és un símbol d'espanyolitat. Ja dic ara, que quin país més estrany, que sembla cohesionar-se quan la selecció de futbol guanya, i trencar-se en bocins si una plaça de bous tanca. No estic segur que passe això a Noruega si demà Sør-Trøndelag decidís democràticament deixar de conrear salmó en piscifactoria perquè ho troben inhumà.

Alguns acusen els diputats de no votar en defensa dels animals, sinó per qüestions polítiques. Segurament. És que són polítics! Jo crec que alguns han votat per raons animalistes. I és lícit. I també crec que altres ho han fet per raons identitàries, i també és lícit. Tan lícit, com que a Madrid vulguen declarar BIC eixe espectacle.

El que em fa més gràcia és l'escassa habilitat argumentativa d'aquells que, en portada, per defensar les corridas, clamen contra els bous de foc i els bous de vila. No sembla, francament no sembla, l'argument més intel·ligent. Però supose que no parlàvem d'intel·ligència. Ni de bous.

"EL SR. RAMON I EL BANC" - Mediterráneo - 29.07.10

Diuen, que el Sr. Ramon, va cridar al banc perquè li digueren quin saldo tenia. "3.500 euros" li contestaren. Als 10 minuts hi tornà, "3.500€" li confirmaren. I així, telefonant cada deu minuts, es va passar mig matí, fins que finalment, l’empleada, un poc cansada li va dir: "Sr. Ramon, ja li he dit que té 3.500€", i ell li contestà "mire senyoreta, quan era jo el que els hi devia diners, vostés em cridaven dia sí dia també, així que ara s’aguanta. Quants diners tinc al compte?"
Esta mateixa setmana em vaig reunir amb el representants d’APECC, l’associació professional de constructors. Els hi volia explicar una de les propostes del nostre grup, per reactivar el sector de l’habitatge de protecció oficial, amb la participació municipal a través de GUMSA. Evidentment vam parlar de la situació general del sector, un sector que genera molts llocs de treball. Crec ser fidel a la conversa, si afirme, que per al constructors el més greu dels molts problemes que tenen, és les dificultats que posa la banca per accedir als crèdits. Per a les empreses, i també per als qui volen comprar-se un pis.
Ahir mateix, José Luis Valencia, director d’esta casa, signava una contundent columna, recordant les greus dificultats d’empreses, autònoms, comerciants, fins i tot particulars, per accedir a crèdits. La manca de crèdit, resta fluïdesa en l’economia, i és un dels principals entrebancs, a l’hora d’imaginar una eixida possible d’esta persistent i contundent crisi.
Durant alguns anys, la banca ha donat crèdits hipotecaris del 110% del valor de l’habitatge. "Per als mobles!", et deien. Que molts crèdits no s’haurien d’haver donat amb criteris de control del risc, és una obvietat; i que la morositat s’ha disparat, n’és la conseqüència. La banca està en l’origen mateix de la crisi actual, i té l’obligació de formar part de la solució. Ha d’obrir l’aixeta dels crèdits per deixar d’escanyar l’economia. No sé si cal recordar, que l’estat, amb diners públics, va córrer al rescat del sector bancari, posant a la seua disposició cabdals ingents de diners. Ara és el seu torn, ara tenen una responsabilitat enorme i han de participar en l’estratègia global de la reactivació de l’economia.

"PEIX AL COVE" - COPE Castelló - 27.07.10

En valencià tenim una expressió fantàstica “peix al cove”, per designar una manera amable d’anar guanyant poc a poc. És d’especial aplicació, si guanyes espais front a un adversari, que per la raó que siga, és molt més poderós que no pas tu. Front a la tàctica de “peix al cove”, hi hauria la d’aquells que ho volen tot, i ho volen ara. I normalment es queden sense res.

Hui a la Junta de Portaveus, s’ha produït una baralla francament desagradable en les formes. El partit socialista ha presentat una moció fora del termini acordat per la pròpia Junta. És cert que el reglament diu que en cas d’urgència es pot presentar fins el darrer minut. El problema és que els altres dos grups consideràvem que no hi havia tal urgència (personalment crec que no només no era urgent, sinó que no podia admetre’s a tràmit, perquè com passa sovint amb les del PSOE, tècnicament era un desastre. Es basava en una falsedat, i per tant, no hagués tingut valor jurídic ni en cas que s’aprovés). Jo crec que el PSOE n’era conscient, i el que pretenia era arribar al plenari, usar el torn de justificació d’urgència per parlar del fons, provocar que l’Alcalde els cridés a l’ordre i poder-se fer les víctimes, que és el seu recurs més habitual. O bé el que volien era forçar que el PP, o fins i tot PP i BLOC, votaren al plenari contra la urgència, per poder dir que no els deixem debatre. És la seua estratègia. Clar que, hui mateix, només uns segons abans d’eixa agra discussió, el PP ha vetat 4 propostes (1 del BLOC), i el PSOE 3 (1 del BLOC), mentre que nosaltres no hem vetat res. Vull dir, que el PSOE no té cap problema per impedir que es puga debatre allò que no els interessa, malgrat que estiga presentat en temps i forma.

L’acord de la Junta de Portaveus és molt més beneficiós per l’oposició que el Reglament. Ens dóna moltes més possibilitats que l’estricte compliment del reglament. I els qui el vam negociar, entre ells jo mateix, sabem com va costar d’arribar a un acord.

Evidentment, el PP ha advertit que sí el PSOE exigia l’aplicació estricta del Reglament Orgànic en este cas, l’acord no escrit saltava per l’aire fet bocins, i ens hauríem d’atenir a l’articulat. Això hagués representat un autèntica involució, que perjudicaria a l’oposició. El Reglament funciona per l’aplicació d’estrictes majories, i el PP, en té una d’absoluta, per la qual cosa, és deixar en mans del grup majoritari, la capacitat de decidir absolutament tot el que es pot votar o no al plenari. Tot. A banda, obviament, de decidir allò que s’aprova i el que no.

En canvi ara, l’oposició pot fer us (el PSOE no se’n priva gens) del dret al vet en les declaracions institucionals, la qual cosa, és cert, en deixa moltes sense debat, però força acords a tres bandes, que d’altra manera no es produirien. I a sobre, l’acord oral obliga al PP a votar a favor de la urgència de les propostes que presenta l’oposició, sempre que ho faça una setmana abans del ple. Per tant, no els hi permet vetar les nostres mocions.

Hui el PSOE, amb els seus jocs de curta distància, ha estat a punt de fer-nos perdre una part dels avanços que ens van costar tant d’aconseguir. No sé si són uns inconscients, o és que la seua estratègia és molt poc intel•ligent.

Sempre dic que una evolució és una revolució que triomfa. És més lent, però menys arriscat. Alguns prefereixen la confrontació, jo, mentre siga impossible guanyar, aposte pel “peix al cove”. Em deixa millor situat per la victòria final.

"DOS ANYS MÉS EN BLANC(O) - Levante-EMV - 24.07.10

Com era tristament d’esperar el Ministre Blanco a confirmat que l’AVE a Castelló (i algunes altres obres més de les nostres comarques) formen part de les que es voran afectades per la retallada. Personalment no esperava altra cosa del socialisme. Com tampoc ho esperava dels conservadors, que en el seu moment, tampoc van prioritzar este territori, malgrat que tots, absolutament tots els estudis publicats, confirmen que és precisament ací, en el Corredor Mediterrani, on la inversió resultaria més rendible.

Pel Corredor passa més del 23% del PIB espanyol, i més del 40% de les exportacions-importacions de l’estat. I, res no és casual, el tram entre Castelló i Tarragona, és l’únic de la costa amb via única. És a dir, amb un sol traçat que han de compartir viatgers i mercaderies. No cal se expert en res per entendre, que això significa retards, embussos, i en definitiva, pèrdua de competitivitat per les nostres industries (inclòs el turisme). Es a dir, pèrdua de llocs de treball, pèrdua de riquesa que genera impostos i que tot i que molt parcialment, tornen a revertir ací.

Este mateix any, el Ministre Blanco va dedicar 10 milions d’euros a l’estudi de viabilitat del Corredor Central, el que deixa fora del traçat a Castelló i Tarragona, endinsant-se des de València cap a l’Aragó, per anar a buscar França a través d’un caríssim túnel que caldrà construir. Allunyant, a més a més, les vies de mercaderies, dels centres de producció que estan al litoral, allunyant-les dels ports (trencant la intermodalitat que, és sabut, és la premissa bàsica de l’èxit econòmic en el transport), i obligant als contenidors a pujar més de mil metres d’altitud per buscar les vies de tren, des de les fàbriques de Castelló, per unes carreteres impossibles o inexistents.

La decisió de Blanco, del socialisme, és el tret de gràcia a la nuca de l’economia valenciana, i molt particularment la castellonenca. Ens arruïna.

A banda de la injustícia que representa el fet que un territori oblidat històricament (20 anys de governs socialistes i 8 de populars) i per tant amb menys infraestructures que altres (hi ha ciutats que fa 18 anys que tene AVE), torne a estar el primer de la llista a l’hora dels retalls; hi ha una qüestió d’intel•ligència econòmica per apostar per Castelló. En èpoques de crisi, de manca de recursos econòmics, és imprescindible aconseguir optimitzar les inversions que es puguen fer. Cal invertir allà on es puga aconseguir una major rendibilitat, i com ja ha quedat dit, ara com ara, no hi ha inversió més rendible que en el Corredor Mediterrani. Tant pel que fa a mercaderies, com a passatgers. Connectar amb alta velocitat Castelló amb València i amb Tarragona, és una prioritat per a tot el turisme mediterrani d’arreu Europa. I el corredor específic de mercaderies, és l’única oportunitat que té l’economia valenciana, ja no dic de reeixir, sinó de competir amb igualtat de condicions amb altres territoris.

I que això és així, ho saben perfectament al Ministeri, estic segur que ho sap perfectament el PSOE valencià i el local. Per això no entenc que no tinguen la valentia de plantar cara al Govern Central, i criticar amb contundència la decisió del Ministeri. Que l’única defensa que se’ls acut siga dir, que el TRAM tampoc no està en marxa (cosa d’altra banda certa, però amb un impacte econòmic òbviament incomparable als retards amb l’AVE), deixa ben a les clares, que ni del PSOE d’allà, ni del PSOE d’ací, podem esperar gran cosa ni com castellonencs, ni com valencians. Podem esperar, si fa no fa, el mateix que del PP, destrucció del teixit industrial, manca d’infraestructures i destrucció d’ocupació. Amb esta gents, estem condemnats a la misèria.

"HA DICHO PILILA" - Mediterráneo -22.07.10

Una absurda folklòrica presenta una querella perquè una folklòrica absurda que havia estat amiga seua, li ha dit gorda, “furtanovios” o ves a saber quina cosa. La cunyada de un pardal que assegura haver-li tocat les cuixes per davall la taula a una amiga de la Esteban, cobra no sé quina pasta per explicar-ho a la tele, i com un periodista li diu pallassa, anuncia que “mis abogados estudiaran presentar una demanda en defensa del honor”. No sé quin honor té la persona que ven al mercat públic del morbo el nom de la gent que lloga a preu de temporada el caliu del seu entrecuix.

En política és igual. El campió mundial d’insultar gent en acte de servei, es querella contra qui l’insulta a ell. Sap el primer que la demanda no tindrà cap recorregut judicial, perquè ja li han desestimat les anteriors; i sobretot, perquè també li han donat la raó a ell quan ha estat ell el demandat per insultar els adversaris.

Al Far West això s’arreglava a l’ombra del Saloon, amb un parell de Colt 45. Ara es du als tribunals, la civilització és el que té. A tenor de les sentències, el jutges i fiscals, deuen consideren en general, que la política és un cau de mal educats, i que els insults són part del nostre sou. En espècies.

No m’agrada, en set anys de vida pública, mai s’han querellat contra mi. I això que no sóc dels que té pèls a la llengua. Tinc el convenciment que es pot fer una contundent crítica política sense caure en la desqualificació personal. Ni s’han querellat contra mi, ni menys encara m’he querellat contra ningú. Entre d’altres coses, perquè mentre els jutges s’han d’ocupar de l’atzarosa vida del parrús de la folklòrica, o de si el polític de torn ha dit pilila, els expedients importants s’amunteguen. Els dels polítics corruptes, els dels trànsfugues, els dels censos manipulats per guanyar eleccions, els de les dones maltractades, els dels lladregots reincidents, els dels errors mèdics, el dels incompliments de pensions per fills...

Si no bloquejaren els jutjats amb tanta imbecil•litat, potser fins i tot hi hauria temps i espai, per denunciar el polítics mentiders que ens prometen l’AVE o el TRAM i ens deixen a peu.

"FER VACANCES" - COPE Castelló - 19-07.10

És sabut que les converses d’ascensor (com les músiques d’ascensor), no són precisament les més inspirades de les nostres vides. En general es parla del temps, per evitar parlar de la fortor de la colònia d’aquella senyora, o de la fortor per la falta de sabó d’aquell senyor. O a l’inrevés, que la igualtat de gènere ha arribat al fascinant món de les olors corporals. Jo sóc dels que creu que amb un cortés "bon dia" hauria de ser suficient. No li trobe gaire sentit a forçar una conversa amb una persona a la que si ens trobarem a les escales ni saludaríem, perquè no ens coneixem. Personalment el silenci no m’incomoda, de fet sóc dels que creu que si no pots millorar el silenci, és millor serrar fort les dents i callar.
"Quina calor què fa, no troba?", "Ahir no es podia dormir ni amb les finestres obertes", "Si no fa calor ara quan n’ha de fer?" Si fa no fa, tots hem participat en alguna conversa similar. A partir de juny, s’hi afegeix una variant nova. La gent pregunta per les vacances. On vas, si en fas, si no en fas.
A mi, que he de confessar que tinc una certa vocació d’ "épater" m’agrada contestar. "Ui, mire, no, els càrrecs públics no podem fer vacances, ho he consultat amb el Secretari General de la Corporació i diu que per tenir dret a un mes de vacances, hem de treballar els altres onze mesos, i no ens compensa, ja estem bé així".
La gent amb més sentit de l’humor ho entén, d’altres es queden un poc sorpresos. Ben mirat no hauria de fer estes coses jo. Alimenta la mala fama dels polítics. També és de veres que la perjudica molt més que hi haja un bon grapat de sangoneres, i a massa gent no sembla importar-li.
Això de les vacances pagades, tampoc no és tan antic. Una cosa es descansar el seté dia que és quasi un mandat bíblic, i l’altra que l’empresa et pague les vacances. Un mes sense treballar, i un mes cobrant.
Va començar a França. L’any 1936 es va produir un gran vaga laboral que només acabà quan els treballadors aconseguiren avantatges socials; un alça de salaris, la setmana de treball de 40 hores, el dret a la negociació col·lectiva i...les vacances pagades. En aquell moment dues setmanes. Dos o tres anys més tard, tota Europa havia incorporat el dret social al descans pagat. Hi ha vagues generals que tenen efectes positius.
Este serà el meu seté any com regidor, i acumulant les vacances per haver-me casat i la baixa per paternitat de quan va néixer Gal·la, no arriba a tres mesos de vacances. És el càstig per traure mals resultats electorals, si el BLOC tingués una representació plural, segur que m’agafaria més dies. Però no sé si, com diu la meua dona, és per un excés de responsabilitat, o com diu ma mare, perquè sempre he segut una miqueta carallot. No ho sé, el cas és què enguany tampoc no m’agafaré un mes. Només farem una escapadeta per ací prop, hem llogat una caseta a l’interior de la província. Continuaré escrivint, però com hui, relaxaré una miqueta els temes. És que sí no, els trobaré a faltar. Passar de puntetes pels temes més polèmics, és també una forma de descansar. Les vacances, són un estat d’ànim.

"PIGMALIÓ I GALATEA" - Levate-EMV- 17.07.10

L’any 1998, l’editorial Espiral Hispano Americana va publicar una extens i documenta- díssim assaig que duia per títol “Pigmaión y Galatea: Refracciones modernas de un mito”. En ell, Ana Rueda, la seua docta autora fa un repàs detallat de les diferents manifestacions artístiques del mite del Rei de Xipre i la seua creació. A la literatura, al cinema, a l’escultura, a la pintura, al teatre.

Sempre m’ha crida’t molt l’atenció eixa història de dependències, i els vora 500 fulls del llibre n’aporten una visió multidisciplinar, ja s’ha dit, i també dilatada en el temps. Des del Golem de primigènia mitologia jueva, a les manifestacions culturals del segle XX, relacionades amb el mite.

He tornat a pensar en Galatea i Pigmalió, al vore les fotografies del dinar d’estiu a casa del president provincial del PP, i les declaracions ulteriors reafermant a Javier Moliner com successor. Una successió, val a dir, que obliga a Alberto Fabra a pensar en una remodelació del seu equip de govern per al futur més immediat. No diré que un successor, però si, una nova persona de confiança. I això, ja ha començat a generar alguns desencontres en el PP local. I es que tothom no veu bé les presses d’alguns.

Nomenar successor, significa triar, i per tant descartar. I també significa construir un nou perfil polític, perquè aquell que és triat, sap que ho és per determinades actituds, capacitats o formes, que agraden al seu Pingamlió més que les de companyes o companys. I sempre, no descobrim res, tenen a vore amb el que el creador vol que siga la seua creació, més que no en el que realment és. Per això les relacions entre el creador i la seua obra, mai no són senzilles. Jean Cocteau, a la seua pel•lícula Orpheus deixa una frase per la memòria. “En què pensa el marbre mentre el piquen?” En què pensa el successor mentre el Gran Líder, el Déu Mundà, el Suprem Creador el moleteja a la seua imatge i ressemblança? És sent satisfet mentre li donen forma, mentre li exigeixen ser d’una determinada manera, comportar-se així o aixà?

Si creiem a Bernard Shaw i la seua Pygmalion hem de concloure que no. “Galatea never does quite like Pygmalion”, no li agrada mai, perquè es sent incòmoda en el duet déu-serf, mestre-alumne. Al final, l’estàtua vol tenir vida pròpia, la venedora de flors, vol alliberar-se del Professor Higgins.

És lògic, a mida que la creació va cobrant vida, prenent consciència de si mateixa, augmenta el desig de viure pel seu compte. Si corre massa, l’escultor abusa del cisell i fa inviable la figura. Si el creador corre massa poc, és la pròpia escultura qui te pressa per acabar-se, i intenta amagar el cisell de l’escultor.

És eixa dicotomia quasi mitològica, o bé Saturn devora els seus fills abans de cedir-los-hi el seu lloc a l’Olimp, o bé és el fill qui mata el pare per a complaença de Freud. En qualsevol cas, un batalla de tensions i nervis, alimentada pels que no han estat designats com successors. Té solució? Clar que la té. Es diu elecció democràtica, que és molt diferent a la posterior ratificació plebiscitària, de la tria feta pel Gran Creador, però en alguns llocs, i per alguns, la democràcia interna és més un entrebanc, que una forma de conduir-se. I qui no aposta per la democràcia a sa casa, tampoc no sol fer-ho a la casa de tots.

Per cert, que Ana Rueda, dedica el seu llibre amb un lacònic “Para Alberto”. Així, sense cognoms. Com aquell.

"ALCALDESSA PER UN DIA" - Mediterráneo -14.07.10

Als més grans, segurament el títol els deu recrodar un mític programa dels seixanta, que es deia “Reina por un día” i que presentaven José Luís Barcelona i Mario Cabré. Però en realitat és una web que destapa una mentida del PP local. Atents a l’explicació.

Pérez Macián, responsable de la hisenda municipal, va comparèixer dilluns passat davant del Consell de Participació Ciutadana, i va informar als presents que l’any 2011 no hi hauria Pressupostos Participatius. Culpava sense cap mena de rigor intel•lectual, i sense cap mena de rubor epidèrmic, a Rodríguez Zapatero.

És cert que Zapatero ha decretat la prohibició dels ajuntaments d’endeutar-se més. Una decisió que, si bé és discutible, no justifica per si sola la desaparició dels Pressupostos Participatius.

L’any 2010, l’equip de govern va pressupostar quasi 39 milions d’euros d’inversió. I només el 19’59% venien de préstecs. Per tant, vaig suggerir a Pérez Macián que el milió d’euros dels pressupostos participatius no isqueren del préstec, sinó del 80% dels altres recursos. Només va poder dir que eixos diners estaven condicionats a la venda de sòl, i em va haver de reconèixer que no s’havia venut res. I per tant (això no ho va voler reconèixer) que els seus pressupostos eren una mera ficció. A caixa

, xifra real, només hi ha 15.000 euros.

Hi ha més solucions per salvar la participació ciutadana als pressupostos, només cal fer com a Elx, per exemple, i delimitar un percentatge, el que siga, sobre el pressupost. Siga quin siga el pressupost. No volen. Jo crec que un President d’Associació de Veïns ho va explicar molt bé quan argumentava que sent any electoral el 2011 el que

vol el PP és que desaparega el control del Consell, per poder anar barri per barri a passar la mà per l’esquena dels veïns i prometre dos banquets o una plaça, “però no digueu res , que no hi ha diners per tots”, en la seua més rància tradició clientelista.

El PP de Castelló menteix. Entren a www.alcaldesaporundia.com, una web de l’Ajuntament d’Alacant, amb majoria absoluta del PP, on articula els pressupostos participatius del 2011. Allà sí i ací no. T’he pillat Macián. Et creixerà el nas.

"L'ESPANYA IMMÒBIL" - COPE Castelló - 12.07.10

Rellegisc el Gènesi. “En el principi creà Déu els cels i les terres”. No diu res d’Espanya de moment. “I la terra estava desordenada i buida, i les tenebres...” continua sense aparèixer Espanya; continuem: “I digué Déu; siga la llum, i la llum sigué”. Res, salte al segon capítol i veig que Jehovà Déu, va plantar un hort a l’Eden, però tampoc no sembla fer referència a Espanya. I no consta que Adam es digués Martinez, ni Eva, López o Ruiz.

Espanya no ha existit sempre, ni sempre ha estat igual. L’Espanya que ara coneixem té en realitat quatre dies. Naix dels matrimonis entre obsoletes cases reials i de les guerres que estes famílies i la seua nul•la descendència van generar en moments puntuals de la història.

Els valencians som espanyols “por justo derecho de conquista”, com ho són els catalans. Ambdós, perdedors en una guerra de successió, que imposà els Borbons. Imposà els Borbons, ens robà els Furs, ens prohibí la llengua i cremà no poques de les nostres viles i ciutats. Així es va construir Espanya. Esclafant els drets històrics de pobles precedents.

L’Espanya de la Constitució de Cadis (per cert, amb més recorregut jurisprudencial arreu del món que no la del 1978) incloïa territoris que pocs anys després van tenir les seues pròpies constitucions nacionals.

Alguns dels diputats constituents com Miguel Ramos Arizpe, o el xilé Fernández de Leiva, el peruà Vicente Morales Duárez, o l’ecuatorià José Mejía Lequerica, van ser entre 1820 i 1830 constituents de les noves nacions emancipades del jou espanyol.

La generació del 98 va plorar la pèrdua de Cuba, de Filipines i de l’Espanya imperial d’ultramar. Espanya canviava les seues fronteres.

L’Espanya de Franco tenia representants (si és que algú no triat democràticament pot considerar-se que representa res) dels territoris africans que hui són Marroc o Sàhara Occidental...

Espanya tampoc no naix el 1978 amb la Constitució actual, per molt bé que els hi vaja a alguns explicar així la història. El cert és, però, que els drets nacionals previs a la Constitució sobreviuen a la Constitució. I esta, no és més que un element jurídic importantíssim, però fill d’un moment, una situació i unes circumstàncies. Fill també del règim anterior i del soroll de sabres a les casernes militars, que en condicionaren l’articulat i l’esperit.

El passat podrà interpretar-se, però només els necis poden obviar-lo.

Només els necis creuen que la història és pot congelar en un status quo que els convinga. Com si la història, en lloc d’una pel•lícula, fos una fotografia.

I no ho és. La UE ha canviat en pocs anys d’una forma tan sorprenent com inesperada. Fins i tot s’han donat processos de canvis de fronteres en estats membres. La RFA va fer una OPA no sabria dir si hostil sobre la RDA, que va quedar annexionada, i integrada de facto a la UE. El 2001 s’incorporà a la UE un nou territori africà, perquè França canvià les seues fronteres tot incorporant Mayotte al seu territori nacional; perquè així ho decidí en referèndum Mayotte, no França. La part, no el tot. I vorem en que acaba Bèlgica, o com evoluciona Regne Unit.

Les fronteres canvien, i poden fer-ho de forma democràtica. Alguns però, els qui els tenen, segueixen pensant que que els canons es van inventar per dibuixar fronteres. No cal més que llegir la Constitució del 78.

"EL COMPANY D'ESTRIBORD" Levante-EMV- 10.07.10

En el seu article a este diari, dijous, un company de corporació (que no de partit) explicava que en la processó de Sant Pere havia estat parlant de la relació entre la llengua i el territori amb un company de corporació (que no de partit)... Fem-ho més senzill. Érem Vicent Sales i jo. És cert, vam tenir eixa conversa a la barca del Patró Major.

Sales afirma que “les llengües les parlen les persones, no els territoris”. Amb esta frase evita caure en la prosopopeia, però defuig una realitat constitucional explicitada a l’article 3: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i dret a usar-la”. Per tant, s’associa la llengua a un territori. Tant se val si eres valencià o gallega, castellana o extremeny, o si has nascut a Guinea o a Toronto; si tens nacionalitat espanyola tens l’obligació de conèixer el castellà. Clar que els territoris (les muntanyes i les valls, els rius i les autopistes de pagament, els golfs i els barrancs, les viles i els ravals...) no parlen, però els qui habiten eixe marc geogràfic, eixe concretament i no un altre, estan obligats a conèixer la llengua.

També deia el veí d’estribord (la dreta mirant a proa) que “els esforços per normalitzar la llengua minoritzada, no poden fer-se a canvi de vulnerar drets individuals”.

Dit això, Sales, company de corporació (que no de partit) parla al seu article de la situació lingüística a Catalunya. Amb alguna falsedat, per cert, com quan diu que allà no s’estudia en espanyol. Jo, com sóc valencià, i en l’exercici de la política represente electorat valencià, parlaré del que passa ací.

I ací el que passa és que el PP i el PSOE, companys de corporació (que no de partit) voten en contra del requisit lingüístic per la funció pública. Amb la qual cosa vulneren el dret individual de milers de ciutadanes i ciutadans de ser atesos en valencià en totes les administracions presents al territori. Per exemple, a la Corporació on som companys, (en una ocasió ho vam comptar durant 7 dies), el 87% dels documents externs són exclusivament en castellà i el 99% dels interns. La resta no era tampoc en valencià, era bilingüe o fins i tot multilingüe (àrab, romanés...)

També diré que mentre en les escoles (mentre el partit de Sales no aprove l’anunciada nova normativa que multiplicarà les línies en castellà en detriment de les línies en valencià) un percentatge alt d’alumnes pot estudiar en valencià (amb assignatures en castellà), eixa possibilitat es dilueix als instituts on l’oferta no arriba ni al 50% dels escolars que van estudiar en valencià a l’escola, i molt més encara a les universitats. En contra del que es diu, a la Jaume I, per exemple, si més no a la meua facultat més del 80% de les classes són en castellà (tries la llengua que tries).

Sales ha de saber, segur que ho sap, que tots els alumnes escolaritzats en valencià en primària son absolutament competents en castellà (si més no tan competents com els escolaritzats en castellà), mentre que creix la població que ni entén, ni parla, ni respecta el valencià. Sap Sales, company de corporació (que no de partit) que des de que governa el seu de partit, el valencià ha retrocedit socialment. Ho confirma l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

"ELS TRES PORQUETS" - Mediterráneo -08-07-10

Això diu que eren tres porquets. Un vivia a Castelló, l’altre a València i un tercer a Alacant. Cada u tenia la seua caseta en forma de Palau. A la mateixa història hi surt un llop, que treballava de fiscal.
Un dia el llop es va plantar davant la casa del porquet d’Alacant i li va dir: "Porquet, ix d’eixa casa, que m’has d’acompanyar". "Bufa, bufa, a vore si la pots tirar" va dir el porquet, convençut que la construcció aguantaria l’empenta del llop fiscal. El llop va bufar, i res, va tornar a bufar, i la casa va començar a trontollar. La base s’asseia sobre l’abocador de fems d’Oriola, i finalment, la caseta caigué.
El llop, se’n va anar al nord, a vore el porquet orellut. A este ja li tenia la mida presa de feia temps. Feia anys que el porquet s’havia construït la caseta sense permís d’obra i havia contractat a tots els seus amiguets, però després, no pagava els impostos. El llop li tenia ganetes, però el porquet havia resistit fins ara. Més que això, encara tenia la barra de traure el cap per la finestra dia sí dia també, i provocar al llop. Des de la finestra cantava: "aquí te espero, comiendo un huevo, una tortilla y un caramelo", fins i tot va penjar una pancarta que deia "caramelos para todos". Però este colp, sembla que el bufit del llop començava a remoure els ciments de la casa del porquet. "Riu, riu, i beu-te un naranjax, -li va dir el llop- que el proper te’l faràs a la garjola"
Amb el porquet numero dos acorralat, el llop, va començar a mirar cap el porquet número tres, el de València. I aquell es va començar a posar nerviós. "Este llop és un "gilipolla" - cridà el porquet- sembla un mestre d’escola". (De menut sempre el suspenien).
Els tres porquets es coneixien de feia temps, i tot i que es miraven amb malfiança, es reunien amb més freqüència de la que sembla. Sabien que es necessitaven. Eren una mena d’UTP, una unió temporal de porquets, que s’havia constituït per pressionar al gran Rei Porquet. I ara, era hora de parlar amb ell i aturar tot això. "Ja el cridaré jo" va dir el porquet de les comarques centrals. "Està el Rei?" va preguntar. "No, ha anat a la farmàcia de guàrdia, que havia quedat amb el sastre".

To be continued...

"NACIONAL FUTBOLERISME"- COPE Castelló - 05.07.10

Bé, sembla que Espanya va guanyar un importantíssim partit de futbol que trenca un hipotètic malefici, segons el qual la selecció futbolera, no seria capaç de passar mai d’eixa posició en la classificació. Ja ha quedat clar que no és així. Enhorabona als premiats. I a tots els que ho celebren. Encara que ho celebren tocant les dallonses als que no ho celebrem, o dit d’un altra forma tocant els clàxons dels cotxes mentre fan voltes a una rotonda o enfilen carrer amunt, carrer avall, amb el cap fora de la finestra. Això quan no els hi pega per tocar les trompetetes de plàstic a les que els hi ha pegat per batejar com “vuvuzelas”, i que estic segur farien caure les muralles de Jericó.

Bé, tampoc no em queixe massa, que ho celebren si són feliços,

total, dura una estoneta, i si em tornen a despertar la filla, la tornaré a dormir i avant.

Però tot este enrenou i les desenes de banderes als balcons, em porten a pensar algunes coses. Primer eixa mania que tenen alguns de posar publicitat d’Osborne a la bandera espanyola, estampant aquell bou increïblement amnistiat, quan per llei es tragué la resta de publicitat a peu de carretera, que pogués distreure els conductors. Però el lobby de la banya, es va posar molt nerviós, tot dient que representava no sé quina mena d’esperit patriòtic! Carn de psicoanàlisi. Jo, tot i ser un irreductible i confés nacionalista, sóc molt poc de banderetes, però m’incomodaria que al bell mig de la senyera els hi pegués per posar un got d’orxata sobre dos fartons creuats, com si fos la bandera d’un Jack Sparrow de Massamagrell. I no serà perquè al Consell no hi haja instal•lat algun pirata.

Eixes banderes a les finestres i balcons, abans no les penjaven. Han començat a aparèixer bàsicament quan els futbolistes van guanyar la copa d’Europa. Es veu que un es sent només orgullós de ser espanyol si marca el tal Villa. Si perden no. I també només si juguen al futbol. Per exemple, Gemma Mengual i les seues companyes han aportat a Espanya més èxits internacionals que el futbol, i no he vist mai dos dotzenes de panxuts passejant per la Plaça del Rei En Jaume, amb un banyador de licra i un gorret florejat al cap. Cosa que agraisc sincerament.

Els que ho entenen diuen que tots necessitem una identificació grupal per sentir-nos millor. Et fas d’una tribu urbana, d’un equip de futbol, fan d’un grup musical, o milites a un partit. Supose que deu ser veritat. Personalment sóc bastant independent i poc gregari, però tot i així, he creat la meua pròpia família, milite a un partit polític, sóc membre d’una associació cultural, de Creu Roja o d’Amnistia Internacional. Per tant, segur que no sóc jo qui ha de tirar la primera pedra, però jo sóc nacionalista tot el dia i tots els dies. No només no me n’amague, sinó que ho dic amb orgull. Si m’hagués d’esperar a que els valencians guanyarem alguna cosa, difícilment tindria ocasió de ser-ho. En canvi, em sorprén que eixe “español, español yo soy español”, o eixos “orgulloso de ser español”, només apareguen quan els futbolistes passen de quarts. No és que les trobe a faltar, però la resta de l’any, ni banderes, ni orgulls, ni samarretes.

Bé, tret d’alguns regidors i regidores del PP, que van tot l’any amb pulseretes “rojigualdas” o clauers amb la bandera. Si se m’acudís a mi anar amb la senyera al canell, em dirien radical. En fi, això que deiem, que des d’allò d’Hendaya, mai havia tingut Alemanya tan de poder sobre el nacionalisme espanyol. El dimecres més.

"I ENS HO DIUEN ARA? - Levante-EMV- 03.07.10

Alberto Fabra, per alguna raó que se m’escapa, ha baixat la guàrdia. Està sota l’ influx del Ministre Blanco, i accepta amb un silenci còmplice qualsevol cosa que este diga. Talment sembla que patisca la síndrome d’Estocolm.
Durant tots els mesos que van des de l’arribada del PSOE al govern central, el PP local ha estat punyentment reivindicatiu pel que fa al Corredor Mediterrani. Bé, amb eixe complex de platja de Madrid que pateixen, han estat més ferms en connectar-nos a Madrid via AVE que en reclamar la connexió viaria amb Tarragona i el nord enllà, on està el nostre mercat. Sembla lloable, però és mera tàctica. No hi ha veritat en la defensa dels interessos valencians, com demostra, per exemple, el maldestres que han estat perdent el control de les dues caixes valencianes en només 17 dies.
Ho demostra també el fet que eixes reivindicacions començaren, ja s’ha dit, quan el PP va perdre el govern central a cavall de les mentides infames del 11-M. Abans, quan tenien la capacitat de decidir, mai van fer res per les infraestructures al País Valencià, és més, van fer el possible per que estes no avançares. Cal recordar que la Comissaria Europea Loyola del Palacio va considerar que el Corredor Mediterrani no era prioritari? Segur que no. Aleshores Alberto Fabra no piulava. Ells estan en allò que estan, en ofrenar noves glories a la indissoluble Espanya radial.
Ara Blanco, el Ministre que ha posat 10 milions d’euros públics per la connexió aragonesa via Canfranc en detriment del corredor mediterrani, anuncia que per l’AVE València-Castelló no hi ha un clau. I que haurà de ser la inversió privada qui se’n faça càrrec. Quines penques!
Estic disposat a deixar momentàniament al marge la indiscutible injustícia econòmica, i la baixesa moral que significa que l’economia valenciana aporte a la caixa central molt més del que rep, i que a l’hora de les inversions veja com allò que es paga amb diners públics arreu ací es deixa a la voluntat de la inversió privada. Però obviant això, la pregunta és: per què no ho van dir fa 15 anys i ja tindríem AVE?
Al poc de deixar de ser president, Felipe González, a preguntes de un periodista sobre les raons per les que apostava per l’AVE Madrid-Sevilla abans que pel Corredor Mediterrani, el qual el Banc Mundial ja reclamava als anys 50, va contestar: "El corredor mediterráneo es rentable, por consiguiente se acabará haciendo. En cambio, el AVE Madrid – Sevilla, si no lo hago yo, ¿quién lo va a hacer?"
Si des d’aleshores ja tenen decidit que no van a invertir en el País Valencià, per què no ho van deixar en mans de la inversió privada aleshores? Serà injust, però més injust és continuar sense el tren que ja tenen els altres.
I ací el problema és saber, per quins set sous (amb perdó) Alberto Fabra abandona la reivindicació... No deu ser que veu al seu partit prop del govern central i sap que ells tampoc no ho faran?