"DEBATS". Mediterráneo. 30.07.0

És dilluns i són poc més de les sis de la vesprada. Un grup de sis mestres, companyes de treball de Lizbeth, han vingut de visita. Dues d’elles han portat les xiquetes, són menudes i també mamen.
La casa també és menuda. Hi ha una gran peça que fa de saló-menjador, i queda un racó (el meu racó!) on tinc la biblioteca i el meu despatx. Ara mateix, mentre intente escriure este article, al “meu racó” estant, a la meua dreta, a la part del sofà hi ha tres mares donant pit a les seues tres filles. Això que ocupa la boca de les filles, deixa lliure, però, la de les mares, les quals en animada conversa i a sis veus, les altres tres ocupen cadires i butaques, parlen de si és millor donar a mamar a demanda, o intentar pautar les preses. Passen de puntetes, i és d’agrair sobre el puerperi i l’exercici de Kegel i els seus beneficis per al sòl pelvic.
S’allarguen un poc més sobre el virtuós art de pixar amb el nadó al braç, quan no tens amb qui deixar-lo, o quan encara no te’n refies de deixar-lo sol. Parlen, i s’atropellen, sobre si les iaies són una ajuda imprescindible o més molestes que una pedra a la melsa. En això sembla que hi ha acord. Són una barreja d’ambdues coses.
De tant en tant em miren de reüll i (això no puc assegurar-ho) riuen fluixet. Deuen pensar que estic descol·locat, que estic fora del meu ambient. Però de seguida s’obliden de mi, també és d’agrair, i reprenen el seus debats. Xumet sí, xumet no. That is the question. Ací no s’hi posen d’acord, que si no hi ha xumet es xuclen el dit, que si la meua mai no l’ha volgut, que si tinc una cunyada que li va deixar el xumet a la filla fins que la va escolaritzar... ”Ala!” exclamen les quatre de preescolar.
I el gran debat. Eduard Estivill o Carlos González? “Nen, a dormir” o “Bésame mucho”. I ací si que em trobe com en casa. Sembla ben bé un debat municipal. Els qui defensen Carlos González no han llegit mai al Dr. Estivill, i critiquen a Estivill pel que diuen els altres que diu. I al revés semblant. Els estivillistes (això és com als bous, hi ha “estivillistes” com hi ha “curristes”) desacrediten a González sense haver-lo llegit mai. Ara el que riu sóc jo, perquè, com a l’Ajuntament, jo m’he llegit el que diuen els dos, i la meu opinió (equivocada o no) està fonamentada. Però estic en minoria. Com a l’ajuntament.

"PANEM ET CIRCENSES. EPÍLEG"

Si hi ha una cosa que em molesta en els debats, és aquella gent que no és capaç d’entendre que el qui té davant (no en front, encara que no ho vulga creure) pot tenir una idea diferent. I que eixa idea pot estar tan meditada i argumentada com la seua. És eixa gent que sempre pressuposa que qui no pensa com ell “no ha entés el problema”, “no ha reflexionat el suficient”, “és autista i no escolta la societat que ens parla”, o “cau en el parany de l’enemic”. No sé si s’adonen que amb eixe no-argument, el que fan és insultar al que tenen davant.

Fent un exercici d’inversió, jo hauria de dir, que qui no defense que el BLOC ha de créixer per si mateix (amb independència que puga arribar a determinats acords amb altres formacions), ha de consolidar-se, i ha de pensar abans en ell que els possibles socis, és perquè ha caigut en el parany de l’adversari. Del dos adversaris. L’adversari soci, i l’adversari aliè. És com si digués que pateix la síndrome d’Estocolm.

L’adversari soci, no et vol vore créixer, perquè no siga més obvi que mai que eres molt més gran, i perquè no prengues consciència que ells no et calen per dur endavant el teu projecte nacional. I que no et calguen no vol dir que no pugues arribar a acords, vol dir, que ja no acceptes més xantatges.

L’adversari aliè, el PPSOE no vol un BLOC gran.
El PP, perquè està molt còmode amb Compromís, el veu un poc com EU, els seu “no-aliat” estratègic de tota la vida. En canvi, sap que el BLOC, un BLOC d’ample abast social pot fer mal a eixe discurs victimista que pràctica, confonent-lo amb valencianisme. La intervenció d’Enric Morera a la Diputació Permanent és un exemple claríssim del discurs que li fa mal al PP. El rotllo de les samarretes uneix el PP, el discurs polític, econòmic, social, els hi pot fer mal. Dóna imatge de consistència política, de capacitat de gestió.
I el PSOE. Al PSOE ja li va bé un BLOC i un Compromís que s’enteste en estar a la seua esquerra, perquè sap que a la seua esquerra ja hi és EU, i mai no ha aconseguit gran cosa. Li va bé un Compromís abocat a ser sempre el soci electoral del socialisme. En canvi, un BLOC que abaste des de l’esquerra del PSOE fins al seu melic ideològic, un BLOC progressista, valencianista, amb un discurs sever contra les mentides del PP, però també contra la incompetència del PSOE valencià, els fa mal. I pot donar resultats. Ells ho saben, alguns dels nostres no volen saber-ho.

Alguna gent...bé, parlaré per mi. Jo crec que Enric Morera ha de ser ja, el síndic del grup Compromís. Per no alimentar el discurs d’aquella gent que no té altra forma de contestar-me que dir que sóc indiscret, no faré cap referència a les discussions i posicions internes que es produïren en l’Executiva Nacional en el temps que en vaig formar part. Però es produïren, ja ho crec que es produïren. Malgrat els qui no volien que se’n parlés.

Dic simplement que la situació aconsella per diferents raons que Morera siga Sindic.

Primera, per ser de justícia electoral. Al BLOC som més.

Segona, perquè donada la correlació interna de forces a l’actual Grup, com a poc haurien de compartir la sindicatura, i Iniciativa l’ha ostentat ja la meitat del temps.

Tercera, Oltra no és una bona síndica. Li va molt bé el paper de portaveu adjunta, que és el que hauria d’assumir. Per entendre’ns, Oltra pot fer d’Alfonso Guerra, però no és creïble en el paper de Felipe González.

Tercera, Enric Morera ha de ser candidat a la Presidència del Consell, es presente el BLOC en les condicions que es presente. Per tant, es tracta de que guanye credibilitat i presència.

Quart, pensant ja com candidat a la Presidència, Morera ha d’intervindre en els propers debats generals.

Crec també que és una condició sine qua non per seure a parlar de cap acord amb Iniciativa.

No trobe absolutament cap motiu per justificar que no es produïsca el canvi, i que eixe canvi no es produïsca ja.

Les respostes que he rebut són sempre les dues mateixes:

A) El que vols és que Compromís no funcione
B) El que vols és que Morera fracasse.

Contestaré a les dues respostes.

A) Perquè no hauria de funcionar Compromís?
El Grup de Compromís són dos diputats del BLOC i dues diputades d’Iniciativa. Ara Iniciativa ostenta la sindicatura i el grup funciona. Perquè no funcionaria al revés? Se m’està dient que Iniciativa no vol el canvi? Si és així, el qui hi ha és un xantatge d’Iniciativa, que si no li deixen manar s’enfada. Doncs quins socis més deslleials!
L’altra possibilitat és que alguna gent del BLOC no crega que Morera ha de ser cap de llista a les eleccions valencianes. Doncs que ho diga, que puge un Consell Nacional i ho diga. Jo dic que si que ha de ser-ho.

B) Jo demane que Morera assumisca el rol de portaveu de la coalició. Demane un “ascens” per al meu Secretari General. Qui diu que això és voler que fracasse, està dient que no creuen que Morera estiga capacitat per assumir eixe rol. Doncs que pugen a un Consell Nacional i ho diguen clarament. A mi em trobaran en front. Jo defensaré la conveniència i la idoneïtat de que el Secretari General siga el Síndic. Siga la veu i siga la cara de Compromís.

Em tem que realment algú si que ha caigut en un parany, el parany que li han preparat els que se suposa són amics i companys de viatge.
I no vull ni pensar, que alguna gent no vol que el BLOC es presente mai sol, perquè així, cada colp que hi ha un dalt avall electoral, la culpa és “de la formula, de la coalició, de haver pactat massa tard...” mai és pròpia. Ningú no ha assumit encara cap fracàs.
Els contraris al pacte vam ser absolutament responsables amb el fracàs parcial de Compromís i ningú no demanà responsabilitats. Al contrari, jo mateix vaig proposar una conferència ideològica per rarmar-nos, i no vaig fer un sol retret. El debat sobre el pacte a las generals mai no es va fer, de fet, al Congrés, en el balanç de l’Executiva ni tan sols s’hi va fer esment.

Però el crèdit s’acaba. La primera coalició va fracassar perquè no eren els socis adequats, la segona perquè no es va fer a temps...si una tercera coalició tampoc no funciona que inventarem? Què en alguns pobles no s’ha pactat?
Tot tret d’assumir que l’estratègia és errònia. Que no ens du enlloc.
Crec que l’únic candidat que ha demanat disculpes en un Consell Nacional per no haver aconseguit millors resultats, vaig ser jo mateix després de les europees. I crec, sé, que si va ser així, no va ser perquè jo no treballés. Així m’ho va reconèixer el partit. I no dic que els altres candidats hagen treballat menys o pitjor, dic que en este partit, o si més no a la Direcció, li falta esperit crític.
Se’m va felicitar pel meu treball a les europees, ja vaig dir que no calia, era la meua obligació, volia el millor pel BLOC i per al País.
Exactament igual que ara.

"A-68 I ALTRES MENTIDES". Levante-EMV. 25.07.09

No ho recorde exactament, però degué ser l’any 2006 quan un delegació municipal del PP, el PSOE i el BLOC, vam visitar l’antic Subdelegat, per que s’informés del calendari previst per l’arribada de l’AVE a Castelló. La data que ens va donar (no la referiré per no fer-li passar vergonya), no ens va semblar creïble a ningú. Vam insistir i el Sr. Subdelegat deia: “quan l’AVE arribe a València, arribarà a Castelló”. Nosaltres preguntavem, “Però... estaran les obres acabades? I la via? Tindrem temps?” Ens semblava impossible. I ell només repetia “quan arribe a València, arribarà a Castelló”.
Ens va costar dos minuts entendre el que ens deien. L’AVE arribarà un dia o altre a València, i eixe mateix tren seguirà camí a Castelló. Això sí, per la via convencional i per tant a velocitat de tren convencional. Aquell dia vaig entendre que per parlar amb les autoritats socialistes, calia un diccionari Socialista-veritat, veritat-socialista.
Per això, quan Colomer va eixir la setmana passada dient que l’A-68 arribaria a Vinaròs, me’n vaig anar a vore el que deia el Ministeri. I el Ministeri deia, i diu, que arribarà a La Jana, no a Vinaròs. Per què a La Jana? Doncs perquè per allà passa l’A-7, i el transit que baixe de l’Aragó en arribar allà podrà girar cap al nord o el sud, però en cap cas arribar a Vinaròs. Ho vaig denunciar, i aleshores va apareixen el Senyor Balada, traduint del socialista espanyol-socialista valencià, per dir que l’Ajuntament aconseguiria una variant que unirà Vinaròs amb La Jana. També va eixir sense rubor el Senyor Colomer per dir, que al cap i a la fi, arribava a la província que és el que importa! Però és que ens han mentit Sr. Colomer. Ens van dir que l’A-68 era Morella-Vinaròs i és mentida.
Que els socialistes menteixen no és res de nou. Que el País Valencià està castigat (més enllà del victimisme que fa l’inoperant Consell del MH Camps) pel socialisme, una obvietat. En la campanya de les europees vaig repetir a qui em volia escoltar que el PSOE estava preparant la connexió d’ample europeu pels Pirineus Centrals, i no pel corredor mediterrani. Ho demostren els 5 milions d’euros de la UE, més la inversió que ha de fer l’Estat, l’acord amb França per crear l’Agrupació Europea de Interés Econòmic pel desenvolupament de la Travessia Central dels Pirineus. Per si queda algun dubte el Vicepresident Chaves va explicar al Senat que aprofitaran la Presidència espanyola de la UE per impulsar eixe traçat. És a dir, la mort del corredor mediterrani. Castelló i comarques torna a quedar sense dotacions.
Però no només són mentiders, també són uns covards i uns cínics. Ara acusen a CiU de pressionar per tal que la carretera no arribe a Vinaròs. Quina barra! El PSOE i el PP volen que isca per Vinaròs? Doncs fet. Junts sumen el 95% dels diputats a Madrid. Si volen trobar culpables, que es compren un espill.

“PANEM ET CIRCENSES III” La amenaça fantasma (que recorria Europa)

A long time ago, in a galaxy far, far away....o dit d’un altra forma, allà cap el 2004, a la ciutat de València, uns joves professors universitaris, amb un inqüestionable compromís polític amb el país, després dels resultats del 2003, que malgrat ser els millors de la història del nacionalisme polític van resultar clarament insuficients, van reflexionar sobre el futur del BLOC. La seua tesi era que calia una reestructuració a l’esquerra del PSOE, en la que el BLOC havia de jugar-hi un paper principal, i on calia la substitució d’EU per un nou actor més fidel al país i menys dogmàtic.
Des d’aquell any, les diferents executives del BLOC han treballat amb eixe guió, negligint el creixement intern, i la consolidació del projecte.
L’any 2007 es va signar un acord amb EU (i altres socis menors) per anar junts a les eleccions a Corts Valencianes. Acord que va saltar fet bocins pocs mesos després de constituir-se el grup parlamentari Compromís, amb menys membres dels promesos pels padrins de l’operació.
Un grup d’EU trencava la disciplina de vot, i el BLOC, es posicionava al seu costat dins la batalla interna. Finalment, després d’una expulsió i dues desercions, el nou grup quedava constituït pels dos diputats nacionalistes i les dues diputades que havien abandonat la seua nau nodrissa, un colp havia fracassat el seu intent d’apoderar-se d’ella.
L’any 2008, a les eleccions generals, el BLOC es va deixar dur per Iniciativa, va permetre que este nou grup li marqués el calendari, li digués amb qui calia pactar o no, i finalment, el BLOC va aprovar pactar amb EU, escoltant les falses promeses de l’esquerra espanyola, que anaven, deien, a donar suport a les nostres companyes de grup parlamentari.

IU no els hi va donar suport i EU no va voler pactar amb el BLOC.

El ridícul va ser important, i la credibilitat va caure en picat. Finalment s’arribà a un acord amb Iniciativa (que de nou havia fracassat en el seu intent de fer-se amb el control de la franquícia d’EU al País Valencià). Se’ls va permetre capitanejar les llistes. Els resultats van ser profundament decebedors.

A les eleccions europees del 2009, Iniciativa no va donar suport al BLOC, va preferir donar suport a EU, tot i que EU els havia vetat per anar en les llistes.

Actualment, el grup Compromís continua capitanejat per Mònica Oltra, d’Iniciativa. Els dos diputats del BLOC treballen de valent, i malgrat ser el grup descaradament majoritari al si de la coalició, encara no ha rebut el traspàs de poders per fer-se càrrec de la sindicatura. Iniciativa s’hi oposa, i sorprenentment, sembla que una part del BLOC també.

L’atac dels clons
Un nou personatge, també eixit de la nau nodrissa d’EU, el comandant Ribó, apareix en escena. Es proposa, amb el vist i plau aparent d’Iniciativa i la Direcció del BLOC, per encapçalar la llista municipal de València. Reclama la necessitat de crear un espai a l’esquerra del PSOE, per substituir a EU (recordeu? A long time ago, in a galaxy far, far away....) o si més no, per fer-se amb part de les seues forces de xoc.

Que estem fent? Volem que el BLOC passe de ser el referent del nacionalisme valencià, i l’Espai Valencià de Progrés capaç d’acollir altres sensibilitats, a ser una part de la “nova esquerra valenciana”?

Jo no.

L’operació és de calat. I la col·laboració amb esta estratègia per una part del partit una obvietat.

L’exemple de Catalunya.

A long time ago, in a galaxy far, far away.... Fa anys, el PSUC era el soci del PCE a Catalunya. Van intentar modernitzar l’esquerra marxista i van inventar Iniciativa per Catalunya. Anys més tard a Espanya inventaren IU. Amb el temps, però, els més fervents defensors de l’aliança amb IU van abandonar Iniciativa i crearen EUiA. Iniciativa, després d’incorporar un grup verd (tipus “Els Verds d’Arnal”) van passar a denominar-se ICV. Com no hi havia mercat per a tots, tornaren a ajuntar-se amb els ex-socis i ex-enemics d’EUiA, sent ara el seu grup ICV-EUiA. Resumint, més sigles, menys vots i un cert grau d’autonomia respecte a EU, però al final, tots juntets a les europees, tots juntets al Grup parlamentari català i espanyol...una nova (?) esquerra espanyola i federal. Allà Iniciativa és majoritària i EUiA minoritària. Ací EU és majoritari i Iniciativa minoritària. Però allà i ací comparteix espai i sempre acaben junts.

ICV ha creat la FUNDACIÓ NOUS HORITZONS, d’àmbit de Països Catalans. Recentment han modificat la seua estructura organitzativa. El President, en Jaume Bosch diu que l’objectiu és: “poder explotar al màxim les seves potencialitats i fer que sigui un referent del catalanisme d’esquerres”, especialment en qüestions com la recuperació de la memòria democràtica i de “la reflexió política de l’esquerra verda nacional”. La Fundació ha creat l’espai “Triangle de Mar Blava”, del que pel País Valencià en formen part Dolors Pérez (regidora de l’ajuntament de Sueca –no diuen de quin partit, però el 2008 va anunciar que abandonava EU per passar a Iniciativa), Carles Arnal (membre dels Verds-Esquerra Ecologista del País Valencià) i Oto Luque (membre del Bloc Nacionalista Valencià).

Sembla que d’alguna manera el guió dels professors es va complint.

I la culpa, no és evidentment d’ells, qui no van fer més que una reflexió teòrica. Com a molt, serien com George Lucas, però els personatges prenen vida pròpia, i ja vorem si el nostre Luke Skywalker ens condueix victoriosos a les Corts i els Ajuntaments, o sucumbirem a “La estrella de la muerte.”

Per cert, que ningú no es pense que la nostra particular Guerra de les Galàxies, ha acabat. Encara tenim pendent l’episodi “La venjança dels Sith”

"ESTAR A LA LLUNA". Mediterráneo, 23.07.09

Fa quaranta anys, la mare ens va despertar a les meues germanes i a mi, i ens va seure davant la televisió. Eren les 2:56 hora UTC del 21 de juny, i Armstrong primer, i Aldrin després, trepitjaven la lluna, mentre Collins (que li va tocar el paper de l’amic que no beu per poder conduir) esperava al vehicle. La mare va voler que assistírem en directe a un esdeveniment còsmic de primera magnitud. Quan els esdeveniments còsmics de primera magnitud eren en blanc i negre i encara no els anunciava Leire Pajín.
Aquella nit els soviètics no s’ho podien creure. Ara, quaranta anys més tard són molts els que encara no s’ho creuen. Google va ple de pàgines que mantenen la teoria de Bart Sibrel, segons la qual tot va ser un muntatge de l’administració Nixon, de mal nom “Dick el trampós”. Un muntatge per fer oblidar el desastre de Vietnam, i que l’antiga URSS anava alguns passos per endavant en la batalla espacial.
Esta teoria del muntatge que afirma que tot va ser filmat per Stanley Kubrick és avalada per reputats personatges d’opereta com Aramís Fuster, Íker Jiménez o J.J. Benítez, i creguda per un munt de gent.
Possiblement la mateixa gent que està disposada a creure que Elvis Presley encara viu i continua alimentant-se de Big Mac, o que el cantant Marilyn Manson de jovenet era Picatxu o un personatge de no sé quina sèrie.
Jo mateix tinc una veïna que creu que Michael Jackson tampoc no és mort, i al mateix temps creu que l’han matat. I quan li dius... “Mencín, si no és mort com el poden haver matat?” Ella contesta “ho ha dit l’altra germana blanca, Latoya”.
Isaac Asimov ho explicava amb una frase “la imbecil·litat sempre es creu més fàcilment que allò que té sentit.”
I això explica que la mateixa gent puga creure que el President Camps, de mal nom “el tio Paco”, no coneixia al sastre José Tomàs, que el va telefonar 8 vegades el dia que havia de declarar tot i no conèixer-lo, que mai li van regalar res, i que si li ho van regalar va ser com president del PP, no del País. Creuen que ho va pagar personalment amb diners de la farmàcia de la senyora, tot i que eixe dia no va estar a Madrid i que, en qualsevol cas, li ho degué pagar al sastre que no coneix, i este es va quedar la pasta. Tot per no creure que l’han pillat.
En fi, que fa 40 anys que vam arribar a la lluna, i alguns encara hi estan.

"PANEM ET CIRCENSES II", El retorn d'Isaura.

Llisc sense gaire sorpresa les declaracions de la portaveu d’IPV, on reclama per al que va ser una fallida coalició electoral per les generals, un estatus semblant al de Convergència i Unió.

Està bé. És una opinió respectable. Probablement sorprenga que busquen eixa analogia un partit que s’ha afartat de fer declaracions ofenedores contra el BLOC perquè segons deia, era massa pròxim a Convergència. Ja entenc, que la similitud que proposa té a vore amb el model de federació de partits, i no amb l’ideològic, però com exercici de debat em sembla interessant fer algunes reflexions.

Convergència i Unió, va nàixer com coalició electoral el 19 de setembre de 1978. El 2 de desembre del 2001 es va crear la Federació CiU. És a dir, que tots dos partits van funcionar (no sense diferents crisis) com coalició durant 23 anys, abans de parlar d’una unió més estable. Al llarg de tots estos anys, quan s’han produït divergències (cosa bastant freqüent) mai no han faltat veus al si de Convergència, partit molt majoritari al si de la coalició-federació, que han proposat un trencament, per enviar a UDC a una més que probable immolació dels democristians a les urnes. UCD mai no s’ha presentat sola a unes eleccions catalanes o municipals. Per tant, resulta impossible saber quina incidència electoral podria tenir. Però tot fa suposar, que els resultats no serien com per gosar iniciar un camí en solitari.

En l’eix esquerra-dreta, mentre Convergència és un partit que declara estar en l’àmbit de la socialdemocràcia europea, Unió és un partit cristianodemòcrata, amb un tendència marcadament més conservadora. Fins i tot dogmàtica i reaccionaria en temes de moral pública i llibertats socials.

Convergència és un partit marcadament nacionalista. En un moment determinat va apadrinar una operació d’aproximació a la política de l’Estat, encapçalada per Miquel Roca. Des d’aquella fallida experiència mai més no s’ha tornat a vincular a operacions “espanyoles” i en els darrers mesos ha protagonitzat un gir cap al sobiranisme. Per la seua banda, Unió és un partit amb un nacionalisme molt més moderat i fins i tot qüestionable. El seu líder, Duran i Lleida, té una evident ambició (criticada per portaveus de Convergència) d’implicar-se en governs de l’Estat assumint fins i tot ministeris. És a dir, una vocació d’ocupar en nom de la Federació, càrrecs públics que el seu partit no assoliria mai en solitari. Unió és un partit que va nàixer l’any 1931.
Quines són doncs les similituds? Francament escasses.

El BLOC Nacionalista Valencià apareix com coalició (d’UPV, PVN i alguns partis d’àmbit local) l’any 1998, per passar a ser federació l’any 2000 i finalment partit polític l’any 2002. En estes darreres eleccions municipals del 2007 el BLOC va aconseguir poc més de 300 regidors (dels que una vintena llarga són alcaldes) i una diputada provincial per Castelló. Actualment compta amb més de 2400 militants. Ideològicament és un partit nacionalista que es reclama als seus documents públics, indistintament com d’esquerres i progressista.

Iniciativa del Poble Valencià, és un partit que naix l’octubre del 2007 i que mai no s’ha presentat a cap elecció. El seu naixement s’emmarca en la fractura interna al si d’EU i la presa de posicions dins d’eixa coalició. IPV diu representar la modernització de l’esquerra tradicional i aposta pel federalisme. Naix amb la vocació de continuar al si d’EU. Només quan IU reconeix com candidats propis al País Valencià, els triats per una fracció diferent, IPV pren la decisió d’abandonar EU. Però no ho fan els seus militants (que segons referències publicades i posades en boca d’alguns dels seus dirigents estarien al voltant de 100 persones a tot el país), ni tan sols els seus càrrecs electes (tots ells triats sota les sigles d’EU), sinó només aquells que han de formar part de la coalició amb BLOC i Verds-EE, per les generals del 2008, i alguns cassos excepcionals.

En les recents eleccions europees, Iniciativa ha donat suport a EU, des de fora, ja que EU no acceptava candidats d’Iniciativa. Mentre el BLOC formava part d’una coalició amb els principals partits nacionalistes de l’Estat. Mal principi per una relació estable, si en la primera ocasió que hi ha de treballar plegats, Iniciativa prefereix desmarcar-se i recolzar el partit del que van ser expulsats alguns, i que van abandonar altres.

Pel que fa a Diputats autonòmics, totes dues formacions en tenen 2, i tots triats junt amb 3 d’EU, sota les sigles de Compromís. Resultant ara ociós recordar la situació de la coalició, i més ociós encara intentar esbrinar qui aportà tants o quants vots. Tot i que les xifres de record de vot publicades pel CIS, confirmen que el grau de fidelitat del BLOC va ser proper al 100% mentre que el d’EU (incloent l’actual IPV que és una part d’Esquerra i País) va ser molt menor.

Desconec, i dubte que hores d’ara ningú puga saber-ho, quin futur li espera a esta col·laboració que naix, segons els acords signats, amb vocació d’estabilitat. Però caldria, potser, demanar prudència, senderi i sentit comú, a qui aposta per cremar etapes a una velocitat que no sembla raonable. Hi ha coses que no ajuden. Ni ajuda la fe dels conversos, ni ajuda la pressa poc reflexionada, ni ajuda gens ni miqueta les pretensions de construir teulades, quan els fonaments encara no sabem si tenen més sorra que ciment.

Segurament s’hauria de començar per reconèixer l’hegemonia del BLOC i cedir la Sindicatura del Grup Parlamentari, a Enric Morera.

Un paral·lelisme com el que proposa la portaveu d’IPV té alguns riscos. Bàsicament per a ella mateixa.

Sembla evident que al BLOC li tocaria jugar el paper de soci majoritari, de Convergència doncs; mentre a que IPV li tocaria representar el del soci menor que és Unió. De fet, a les generals ja vam tenir l’ocasió de provar la formula, fins i tot, va encapçalar les llistes conjuntes una representant del partit minoritari (Com Duran i Lleida. Amb la diferència que Duran va aconseguir uns excel·lents resultats per la coalició, i Isaura Navarro un fracàs sense pal·liatius.)

El BLOC doncs, un partit amb una estructura consolidada, i un electorat que no ha deixat de créixer (lentament però sostinguda) en els darrers anys. Parlem d’un partit amb una clara vocació nacional, progressista, amb un discurs de construcció i un llenguatge moderat. Convergència.

IPV, un partit per fer, sense càrrecs públics propis (ja hem dit que tots van ser electes sota les sigles d’EU), sense constància possible de quin recolzament popular poden tenir, amb un palesa voluntat de participar en la construcció d’una esquerra espanyola de tall federal, un llenguatge polític més radical. Unió.

No sabria dir qui representaria Artur Mas al País Valencià, per similitud en el càrrec hauria de ser Morera. Però Duran i Lleida seria òbviament la portaveu d’IPV. Comparteix amb ell la voluntat d’ocupar un espai en la vida pública, que en solitari li negarien les urnes.

PS

Per alguna raó que desconec a la foto apreixen tots els logos tret del del BLOC

"D'ANÒNIMS I NEGRES". Levante-EMV. 18.07.09

La literatura sempre ha sigut un territori on els egos i els punts de vista han col·lidit, a vegades amb humor, a vegades amb violència. És famós l'intercanvi de pulles entre Quevedo i Góngora, la discussió entre Lope de Vega i Cervantes, o els debats literaris entre Tolstoi i Gorki. Però en els últims anys els debats han continuat: els intel·lectuals han perdut el saber estar, han declarat catilinàries, han escrit libels i han provocat les passions més exaltades, i les decepcions més profundes. Ressonen amb força la de Arguedas amb Cortázar, la de Vargas Llosa contra Grass, o la de Tabucchi front a Eco. Polèmiques públiques i publicades. Els diaris més prestigiosos del món, han estat de sempre espai de cartes i repliques, entre literats, periodistes, columnistes...
A casa nostra s’ha multiplicat el nombre de polítics que fem de columnistes als diaris locals. Si el món de la literatura està ple d’egos desmesurats, què no dir del de la política! Ací val l’enunciat aristotèlic de que “el tot és major que la suma de les parts”. I clar, entre columnes als diaris i blocs, la polèmica està servida. Ja no la lògica polèmica política, no, ara alguns han fet un pas més. Ara la polèmica és sobre qui li escriu les columnes a qui.
Una cosa és sospitar en veu alta que una persona usa allò que se’n diu un negre per fer els articles. Però donar el nom del pretés negre és ja una gosadia, i fer-ho insultant-lo des de l’anonimat d’un bloc és simplement de miserables. A la web municipal hi ha allotjats, si més no, dos blocs anònims (o amb pseudònim que és com signen els covards) amb vocació política. Un, d’un antisocialisme primari, que de vegades resulta patètic. L’altre, d’un frontisme anti-PP que sovint és ridícul.
Personalment mantinc un bloc des de fa anys, i òbviament signe el que escric, de la mateixa forma que escric tot el que signe. I ací rau part del problema, els uns no creuen que l’adversari sàpiga escriure, i altres no poden assegurar que ho escriuen, possiblement perquè no és cert.I entre negres i anònims, estan instal·lats en la impostura, la falsedat, l’ocultació, la vocació d’engany. Uns per no tindre el valor cívic de signar les seues acusacions, altres per voler-se fer passar per allò que no són. Eixa absurda mania de voler semblar més llestos, més cultes, més llegits, els porta a citar malament, a destrossar els clàssics. Vull contribuir a esta moda, dedicant als anònims i als que signen el que no escriuen, una citació de Catul: Pedicabo ego vos et irrumabo, Aureli pathice et cinaede Furi, qui me ex versiculis meis putastis, quod sunt molliculi, parum pudicum.

"QUATRE IDEES I UN FUNERAL". Mediterráneo. 17.07.09

Esta sembla ser la setmana política del finançament, i a mi també m’agradaria dir la meua, però no patisquen, no faré grans plantejaments teòrics, ni em posaré a discutir xifres. Apuntaré només algunes idees.
Primera idea. Es este cas, més que una idea és una veritat axiomàtica. El 6 de maig, a les Corts el BLOC va dir que el dèficit fiscal valencià amb la caixa de l’Estat era de 2.400 milions d’€. El PP amb la seua prepotència marca de la casa, ens van contestar que somniàvem rotllos, que no sabíem el que dèiem i van argumentar tot allò de “ustedes pueden pedir lo que quieran que como nunca van a gobernar…” Afegint així a la seua prepotència una discutible propietat visionaria.
Esta mateixa setmana, després de parlar de 1600 o 1900 milions d’€, el Conseller d’Economia, Gerardo Camps, parla de 2.400 milions. Bé, no estava tan enganyat el BLOC quan parlava d’eixa xifra, no Sr. Conseller?
Segona idea, recurrent esta. Els catalans són el dimoni, han aconseguit un bon finançament. Obliden Andalusia que n’ha aconseguit un encara millor. Però ací un discurs anticatalà dóna vots, en canvi, qualsevol crítica a la manca de capacitat d’Andalusia de generar riquesa, i el seu cofoisme en viure de la subvenció, és titllat d’insolidari i no sé quantes coses més. Doncs bé, sense entrar en el fons del finançament de Catalunya, el que és evident és que han defensat els seus interessos. És el que cal esperar d’un govern.
Tercera idea. És cert que per als socialistes el País Valencià és una pedra a la sabata. No saben que fer, no saben ni quin és el seu referent. Alarte, Pajín, Peralta? El finançament que ens proposen és terriblement injust i mesquinament insolidari. Però el PP valencià és absolutament incompetent a l’hora de defensar els nostres interessos. No tenien agenda pròpia, anaven a rebufo de Catalunya, i quan en 48 hores, Catalunya, Andalusia i fins i tot les Balears han aconseguit millorar substancialment el seu finançament, nosaltres ens hem quedat en la meitat. L’antijurídica clàusula Camps era tot el seu model de finançament?
Quarta idea. Per a quant un sistema de finançament municipal? Quan deixaran de fer l’ànec el PSOE i el PP i es posaran seriosament a treballar en el finançament dels ajuntaments?
I una de regal. Si amb un PSOE que maltracta el País Valencià i un PP que no sap defensar-lo, el BLOC no és capaç de trobar el seu espai, que algú vaja escrivint un rèquiem.

"RITA I BUENAFUENTE" Levante-EMV-11.07.09

Tinc la sensació que Rita Barberà es menja les anxoves amb llauna i tot. Ha de ser l’excés de metalls pesants el que la fa al·lucinar.
Les seues darreres declaracions, confirmant que el President de la Generalitat ha rebut regals en forma de vestits per part de les empreses vinculades en el cas Gürtel, així ho fan pensar. Supose que Camps i el seu entorn no estaran gaire contents amb l’alcaldessa.
Les declaracions de la senyora Barberà no van ser una eixida de to, no, el dia després les va ratificar i empitjorar.
Segons la doctrina Barberà, caldria imputar a Rodríguez Zapatero per rebre anxoves del President de Cantabria, el peculiar Miguel Ángel Revilla. Supose que Barberà té clar que això vol dir que cal imputar també a Revilla. De fet, els responsables de les empreses que presumptament, i sempre segons Rita Barberà, han fet els regals a Camps, estan imputats o a la garjola. També caldrà imputar a Buenafuente. És públic i notori que rep anxoves del Sr. Revilla, i s’ha fet públic també que Revilla no cobra per aparèixer al programa de l’humorista català. Per tant, es podria inferir que les anxoves són el pagament per permetre fer propaganda de Cantabria, i del propi President, a la televisió.
Però Barberà va més lluny (per mi podria anar encara més lluny, a condició de que s’hi quede) i diu que s’ha de canviar el codi penal. Proposar un canvi de l’ordenament jurídic només perquè algú el vulnera, i considerar que és més raonable canviar la llei que complir-la, la converteix en una feixista de manual.
La senyora Barberà manté que l’article del codi penal que parla de rebre regals per càrrecs públics no és el suficientment clar, perquè no diu a partir de quina quantitat ha de considerar-se suborn.
Bon intent. Eixa és la columna vertebral del discurs del PP. L’intent de ridiculitzar el cas dient que són pocs diners, que són quatre americanes, que altres reben caixes de cava, etc. És com l’acudit aquell. “Vosté se n’aniria al llit amb mi per 8.000 €?” “Home... no sé, són molts diners...”, “I per 6€?”, “Clar que no, però vosté què es pensa que sóc, una puta?”, “Senyora, el que és vosté està clar, ara discutim el preu”.
Ací el problema no és d’objecte, és de subjecte. No és de quin import és el regal, és qui rep el regal. I el rep un President d’un Govern que ha adjudicat milionàries obres a empreses que estan dins de la trama del cas Gürtel.

"LÈXIC JURÍDIC". Mediterráneo. 09.07.09

Des que la política apareix en la secció de Tribunals, per entendre alguna cosa cal estudiar dret. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va editar el 2006 un interessant vocabulari jurídic, on diu:
“La terminologia jurídica, si bé és pròpia d’especialistes en dret, en la mesura que es projecta globalment sobre l’activitat administrativa, adquireix en gran part un caràcter general, pel fet que les administracions públiques han d’establir una comunicació eficaç amb el conjunt de ciutadans.”
I tant que sí. He fet un recull de lèxic, que queda lluny de ser exhaustiu, però sí que és d’uns freqüent, sobretot, quan vols entendre el que li passa al pressumptament Molt Honorable President.
Compravenda, és l’acte jurídic construït per dos actes diferenciats adquirir i abonar Si no es dóna el segon concepte, aleshores, n’apareix un altre, impagat. Això és important que ho entenguen el President Camps i el Diputat Costa. Quan no pagues es produeix l’agraïment (te quiero un huevo, amiguito...que ja em perdonaran em porta sempre a pensar en aquella escena de Torrente al cotxe amb el tarat que tenia de passant). És evident que l’acusat, o l’imputat tenen dret a apel·lar a la presumpció d’innocència, per exemple (que no vol dir que calga anar a pelar als que l’acusen).
Tampoc no cal confondre avalar les declaracions del President amb fer un avalot a les portes dels jutjats patrimonialitzant els símbols valencians.
La Cambra és el lloc on els aforats haurien de donar explicacions públiques, fins i tot abans que siguen cridats a declarar via judicial, se li’n diu compareixença, i és pròpia del càrrecs electes. Per cert no s’ha de confondre elecció amb exculpació o absolució.
Comptabilitzar ve a ser portar un control de les factures que pagues. Així no cal dir que les has pagat en efectiu tirant mà del calaix de la farmàcia de la dona, i que després et facen la cara roja dient-te que l’agenda demostra que eixe dia no vas estar a Madrid. Això és quasi una autoinculpació.
Se’n diu concessionari del particular o l’empresa que guanya lícitament l’adjudicació d’un contracte públic, i que no hauria de regalar joies a la dona i la filla del President. Cas contrari t’obliga a confessar.
Clàusula, i ací potser rau el problema de tot, en una aplicació estricta de l’anomenada Clàusula Camps, que diu que si a Michelle Pfeiffer li poden regalar els vestits que usa a les seues pel·lícules, a ell també.

"PANEM ET CIRCENSES"

He vist a la televisió que Florentino Pérez, un senyor amb diners que presideix el Real Madrid ha comprat (crec que és la paraula exacta) a Kaká, a Cristiano Ronaldo, a l’ex valencianista Raúl Albiol...

I tot per optar a guanyar la lliga, la copa i la Champions.

Tot el que ha guanyat el Barça, tirant de planter, amb un entrenador carismàtic, exigent amb els seus, però que els hi dona minuts. Capaç de fer de pal de paller d’un vestidor que fa pinya i sent els colors. Un Guardiola que, sense gaires reforços, ha retornat la il·lusió a un equip, a una afició. Jugadors criats a la casa, han resultat absolutament decisius, han aparegut lideratges sòlids, han despuntat jugadors en totes les posicions. Clar que el Barcelona també fitxa, però no deixa en mans dels fitxatges els resultats de l’equip. Qui ha fet això, sempre ha fracassat. Els mercenaris del futbol són mercenaris sempre. I de la mateixa forma que venen, marxen.

No sé si el futbol i la política tenen similituds. A mi m’ho sembla.
Quan guanyen els teus, tots parlem en primera persona del plural, quan perden en tercera, o com a poc, la culpa és de l’àrbitre.
Especialment entre els clubs-partits valencians i valencianistes.

Així hem vist desaparèixer un històric, Unió Valenciana, que ha estat adquirit (com una franquícia del basquet americà) pel club PP. Van començar fitxant els més destacats jugadors a colp de talonari, i finalment, han comprat el club.

El BLOC, que és la refundació d’una UPV dividida, recorda a eixe Madrid de Florentino, esgotant un projecte darrere l’altre. “Garantia valenciana”, “Tercer espai” i ara “Espai valencià de progrés”, però sense cuidar el suficient a la seua afició, ni el seu planter.

Se m’acut, que seguint l’escenografia de Florentino, Enric Morera, podria aparèixer al bell mig del Complex la Petxina i davant d’una afició dividida podria anar presentant els fitxatges galàctics:

“Per l’esquerra...ens hem reforçat amb Mònica Oltra”.

Els més fans aplaudirien a mans plenes, els més crítics dirien que no és desequilibrant en eixa banda, que hi ha jugat molt de temps a IU i no va despuntar gaire.
“Però si és com Beckam” dirien els fans, “Exacate, només serveix per vendre samarretes” dirien els crítics.

Algú, potser recordaria, que ja vam fitxar en eixe club la que havia de ser l’estrella de la temporada, Isaura Navarro.

“Va ser com el Romerito aquell del Barça, no va fotre res i va marxar a l’Uruguai”, “no va marxar a Veneçuela?”, “Romerito a l’Uruguai, Navarro a Veneçuela”.

“Pel centre, (entengues centre com el centre del país, la capital, el seu ajuntament) –continuaria Morera- estem negociant amb Joan Ribó”.

“Molt bé, molt bé” aplaudirien també els afins. “Però si eixe també és del PC”, “no, ja no”, “clar, ha deixat de ser del PC quan no li han renovat la fitxa, està major, si el fitxareu per entrenador...”.

“Per entrenador estem pensant en Pasqual Mollà, que també està major” “Però faria lleig que l’entrenador alinees la seua pròpia filla a l’equip titular”.

“Per la dreta...per la dreta ningú, que una vegada vam fitxar a Albero, i als dos minuts corria per la banda dreta amb la llengua fora demanant aigua (para todos)”.

“Però algun central amb capacitat per obrir espais per la dreta no vindria malament” potser proposaria algú. Però segur que la Penya Besista posaria el crit al cel!

Algú preguntaria, perquè no fem una bona oferta a altres clubs valencianistes, que ara juguen en lligues inferiors, però que tenen un llarg bagatge, una afició curta però fidel, i un grapat de bons jugadors, que necessiten minuts.
Segur, però, que algú diria que encara no estan preparats per jugar al primer equip, o apareixerien aquells per qui la rivalitat territorial (València-Llevant, Castelló-Vila-real, Alcant-Elx) fa impossible una col·laboració entre equips.

Jo no en sé gaire de futbol, ni de política, però trobe que fitxar alguna gent per jugar al nostre equip pot ser útil. Però clar, hauria de ser algú que aportés alguna cosa. Gastar-nos diners (credibilitat) fitxant algú per jugar en una posició que algú de la cantera cobreix amb escreix, trobe que és un despropòsit doble. Deixa els jugadors de la casa que senten els colors sense possibilitat de projecció, i ens deixa en mans de mercenaris, que com al futbol, igual que venen marxen.

I en qualsevol cas, si de veritat la direcció considera que no tenim suficient equip, si considera que la nostra afició és insuficient i es senten incapaços de fer-la créixer, aleshores parlem seriosament de definir eixe projecte del BLOC, que és l’Espai Valencià de Progrés.
Perquè és un projecte del BLOC, i qui vulga formar-ne part, haurà d’estar sota la disciplina del BLOC.
O no és així? Perquè si no és així, algú ens ho hauria d’explicar

.

"CALOSTRE I MECONI". Levante-EMV. 03.07.09

Dijous passat, un regidor al qui valore molt més del que ell es pensa, em va vore passejant amb la meua filla i després de reiterar-me la felicitació per la paternitat em va dir alguna cosa semblant a: “ja voràs Enric com ara el discurs canvia”.
No sé exactament a què venia a referir-se, si al discurs personal davant la vida (una filla, òbviament, condiciona el teu pensament) o el discurs polític. Si es refereix al personal, n’estic segur, si es refereix al polític, m’encantaria. Perquè clar, al final, tot això de la política què és? En què consisteix? Tal com jo ho veig es tracta de que els nostres conciutadans siguen cada dia una miqueta més feliços. I la felicitat no és sempre una cosa intangible. De vegades la felicitat té molt a vore amb la qualitat de vida, i això ho donen les xicotetes i les grans coses.
Un és més feliç si hi ha una guarderia prop de casa (veu? Ja estic pensant en clau paternal), si troba lloc per aparcar el cotxe, si l’obra de la circumval·lació no dura 25 anys i podem buidar el centre de vehicles, si l’ambulatori funciona sense gaires demores, si la justícia és ràpida. I totes eixes coses, i moltes d’altres, les més menudes i les més grans, depenen de decisions polítiques. De decisions que prenem els polítics i que prenem en clau de futur. El boom de criatures que es veuen pel carrer alerten de la necessitat de multiplicar les places escolars. Ho està fent el govern? No. Això vol dir que en tres o quatre anys, vorem augmentar les ràtios a les aules. Per què? Per una mala gestió dels polítics que ens governen. I si no saps on escolaritzar els teus fills, si han d’anar en autobús (col·lapsant la ciutat en hores punta) a una escola lluny del barri, si l’educació continua perdent qualitat, la gent no és feliç. I si no milloren les condicions de vida, els polítics estem fracassant. Especialment els qui prenen les decisions, clar.
El BLOC, des de l’oposició, i amb els pocs mitjans que tenim siga als ajuntaments, siga a les Corts, difícilment podem fer més del que fem.
A les Corts, com els molesta la nostra posició emergent davant d’un socialisme desnortat, ens neguen el pa i la sal. A l’ajuntament, no fan cas a cap de les nostres propostes, i al final han d’acabar fent-ho ja siga perquè els tècnics ho exigeixen (cas de les mesures d’austeritat econòmica proposades pel BLOC i obviades pel PP), ja siga perquè els tribunals dicten sentència (notablement contra l’urbanisme golafre i depredador).
Per tornar a això del canvi de discurs, fill de la paternitat recent estrenada, podria dir que nosaltres ens alimentem del calostre, que ens dóna el mínim per la subsistència, però no ens permet créixer i desenvolupar-nos com opció política. Perquè el PP creu que la mamella del poder és seua, i no deixa que ningú no s’hi acoste. I els hi és igual si toca fer victimisme, que omplir autobusos, que gastar-se els diners públics en benefici propi, en revistetes, cartes als veïns, o cartelleria.
Doncs mentre siga així, que no siguen tan barruts, tan galtes, els del PP, de continuar tirant la culpa de tot a l’oposició. Qui la caguen, són ells, no nosaltres. Mentre t’alimentes de calostre, les teues deposicions són minses, se’ls en diu meconi, i recorden el quitrà. Eixe quitrà que gasten les empreses contractades sense recolzament documental per omplir la ciutat de pegats, enlloc d’escometre una remodelació viaria en condicions.
Si la paternitat em fa més conscient encara que treballem per llegar una ciutat millor, un País Valencià que siga més país i més valencià, benvinguts siguen els canvis.