27 de desembre, 2014

"AVARIA COMUNICATIVA DEL TRAM" - Levante-EMV- 27.12.14

Hui fa just una setmana que s’ha inaugurat el TRAM, eixe sistema de transport per via reservada del que s’han escrit centenars de línies, i algunes poques veritats. Però no vull començar per ací, preferisc fer-ho pel que ha passat esta setmana. El dissabte arrancà el TRAM, després de que l’ajuntés es gastés 60.000 euros en publicitat (incomprensiblement també a València o Alacant, com si el TRAM fos determinant per vindre a Castelló), i al voltant de 16.000 en la festa de Welcome Mr. Marshall que incloïa Zumba, que és com el Bimbó dels 70.
El dissabte va ser un èxit si l’èxit es mesura en nombre de viatgers. I un autèntic desastre si es mesura en puntualitat, comoditat i servei públic. Però oblidem el dissabte. Allò era una festa. Del diumenge no s’han facilitat xifres. Ja les hem demanat, nosaltres som curiosots. I en el dimarts ja va haver de vindre una grua a remolcar una de les unitats (800.000€). Com és obvi la notícia va córrer com la pólvora encesa! En menys de 15 minuts jo tenia via WhatsApp, xarxes socials i correus, fotos des de tots els angles possibles. Els memes van trigar minuts en començar a circular. La gent se’n feia creus! Tres dies i una avaria.
El PP, per boca de la Regidora de Mobilitat, i després per boca del portaveu que repetia un text aprés de memòria, desmentien l’avaria. Es tractava, deien, d’una “incidència”. Des del punt de vista comunicatiu, això és molt poc intel·ligent. Un intercanvi de paraules no és efectiu contra desenes de fotos. Una nota de premsa, ja no pot aturar les xarxes. El PP encara no s-ha assabentat.
Què és el que passa realment? Doncs que es va encendre una alarma que avisava al conductor que alguna cosa no anava bé. Per seguretat, havien configurat la part electrònica del vehicle de forma que eixes alarmes blocaren directament el sistema, impedint continuar la marxa. Era greu? Era el suficientment greu com per a que els enginyers hagueren decidit en els seus protocols que eixa alarma concreta, que avisava d’una disfunció, aturés el vehicle; obligant a la demolidora imatge de dur una grua gegantina per retirar el TRAM.
Siguem justos. La majoria dels utilitaris moderns, tenen sistemes electrònics de detecció d’avaries i problemes. I la gent amb trellat, quan se’ns encén una alarma, aturem el cotxe i avisem al mecànic, o a la grua. No ens la juguem. No forcem. El conductor va fer el que tocava, amb independència de si l'avaria era no era greu.
El que sí que és greu, és la perillosa inconsciència de l’Alcalde anunciant que revisaran a la baixa els protocols per evitar més fotos demolidores. És a dir, per interés polític, revisaran els protocols tècnics dissenyats pels enginyers, per a que no siguen tan severs. Clar, que és el mateix alcalde que el dia després de posar en marxa el servei va anunciar que revisarien els horaris. Home! Però si portem anys de retard des de la primera data d'inauguració! No han tingut temps de pensar-los bé?
El que passà dilluns és greu? La veritat és que no. La reacció popular és exagerada? Respecte a l’avaria sí, però la gent no contestava a eixe problema, contestava als anys d’enganys, mentides i xifres desorbitades en el que el PP ha convertit el TRAM. L’estació soterrània que mai no s’ha fet, cinc anys de retard, milions de viatges fantasmes, milions i milions d’euros de sobrecostos, retards inacceptables, intentes obcecats d’il·legalitats en el traçat… 
Desenes de rodes de premsa per anunciar el no res. La política comunicativa del PP és tan cara com inútil. Inadequada. Ineficient. Gens professional. I contra eixa incompetència, la potència de la foto de la grua arrossegant el TRAM, o de dos TRAMs que no es poden creuar al Carrer Saragossa, ni pujant a la vorera. Com volen que la gent no riga! S’ho han guanyat.

20 de desembre, 2014

"ÈXODE...D'INTEL·LIGÈNCIA" - Levante-EMV- 20.12.14

Per alguns el títol evocarà aquella pel·lícula (certament pamfletària) d'Otto Preminger sobre la creació de l'estat d'Israel. Per als més joves, supose que els farà pensar en la que ara estrena Ridley Scott (director tan genial com irregular). Però han de saber que el llibre amb eixe títol ja ha eixit. És el segon de la Torà, reeditat pel cristianisme en la seua Bíblia, i narra l'esclavitut dels hebreus de l'antic Egipte i el seu alliberament a través de Moisès, qui els conduí a la terra promesa.
I és precisament eixa condició de viatge a un lloc idíl·lic, que ha servit per usar el terme èxode per designar tota migració multitudinària en busca de millors condicions de vida. Per exemple la dels dos castellonencs que cada dia instal·len a altres països per trobar un treball que Castelló els hi nega. Com ja són més de 7000 castellonencs els que s'han instal·lat fora (als que caldria sumar els milers d'immigrants que han retornat als seus països); i com una bona part d'ells són joves amb un bon grau de formació, el grup socialista va presentar al plenari un pla de contingència per mirar de frenar-la.
Va contestar Pérez Macián amb una rèplica que bàsicament consistia en fer-li la rèplica al mític anunci de torrons El Almendro i el “vuelve a casa por Navidad”. Sosté Pérez que hi ha milers de famílies encantades de que els seus filles vagen a formar-se un any fora. I jo hi estic d'acord. Bàsicament, això es fa per la via de les beques europees, i crec que és bo per la formació dels joves. Ara bé, també sosté Pérez que milers de families estan encantades de que els fills marxen a treballar fora. Que és tot guai i bonic i fantàstic. I que “fregar platos en Bristol es muy digno”. Ho és. Sobretot si és el que vols fer. 
Els que no ho han tingut que fer, celebren cínicament que els que no ho volen fer es vegen obligats a fer-ho. Indecent. En tot cas, estaria bé que Pérez aconsellés viatjar a Masip. Podria viatjar a Noruega, o Suècia, o més prop, a França i Alemanya, o fins i tot volar als EUA, i descobriria que el que va proposar EU de fer un banc de temps, compartir cotxes en els desplaçament, el coworking, etcètera, són pràctiques absolutament habituals, en eixos països. Masip, en la seua ignorància, les va confondre amb el comunisme. Per això comença a crear neologismes com si fos un “Un, Dos, Tres” de friquis indocumentats. “Colaborating”, “comunisming” o “chavinisming”. Creu  Masip que incentivar que la gent compartisca cotxe per anar a treballar ens portarà al comunisme, i en tres mesos convertirem el Palau de la Festa en un gulag! Se li va escalfar tant la boca al bon home, criticant el comunisme, que arribà a la paròdia de si mateix afirmant que “Argentina que había sido la mayor productora de carne del mundo, había acabado sin vacas”, perquè que com tothom sap, Argentina va ser un règim comunista. Ni a les Selecciones del Readers Digest es podia llegir un anticomunisme tan primari, i tan poc documentat. 
En fi, que no sap Bataller com estem de satisfets a l'oposició. Va destituir a Miguel Ángel Mulet com portaveu, perquè segons va dir, ara calia un discurs més agressiu i punyent. Quan era portaveu Mulet, l'oposició ens havíem d'esforçar en preparar les intervencions, perquè ell argumenta, debat, proposa, replica. Ara no cal. Han fet portaveu al regidor que més vegades ha hagut de disculpar-se per les seues eixides de to, que menys respecta els temps pactats, i el menys capaç d'argumentar. Només sap pontificar, insultar i fer doctrina. I Masip, clar, que viu mal el seu paper de “segundón” quan té ocasió, intenta superar-lo. 
Este tandem, amb Sales d'intel·lectual orgànic, ens està sent molt útil. El seu discurs és absolutament ineficient a l'hora de fer que ningú de l'oposició es qüestione les seues posicions, i en canvi, ofén l'intel·ligència de bona part del seu electorat, que és menys hooligan que ells. En definitiva, que Pérez, Masip i Sales, entre els tres fan un Moisés, que durà al PP a la Terra Promesa, per nosaltres, l'oposició. Bon viatge.

18 de desembre, 2014

"ALBERTO FABRA AGAIN" Mediterráneo 18.12.14

Durant tots els anys com alcalde, Fabra va incrementar fraudulentament la partida d'ingressos. Compromís ho va denunciar reiteradament. La pràctica era simple, per a poder dir que faria això i allò, comptabilitzava com ingressos unes impossibles vendes de sòl públic. Milions! Finalment no venia ni mitja fanecada, i conseqüentment no feia les obres promeses. Però durant 10 mesos anava eixint als mitjans prometent i prometent. Any rere any.
A Bataller se li ha de reconéixer, i jo ho he fet en un plenari municipal, que ha acabat amb el costum. I té mèrit, perquè l'equip econòmic és el mateix. Pérez i Masip. Els dos arquitectes de les mentides pressupostàries.
En els pressupostos d'enguany, la major partida en inversions ve de la Generalitat. El problema de Bataller és que el President de la Generalitat és Fabra, i Fabra continua fent garrames en els Pressupostos. La setmana passada l'Autoritat Fiscal va dir que els pressupostos de la Generalitat eren il·legals perquè s'inventaven ingressos. Davant les pressions ha matisat. Ara diu que és legal comptabilitzar un anticip de 1.178 (malgrat no tindre garantia de rebre'l), però manté que és il·legal l'altra partida de 1.000 milions del Fons de Nivelació.
En definitiva, que la Generalitat tindrà 2.000 milions menys d'ingressos dels pressupostats, i d'eixa partida, eixien les inversions en Castelló. Pobre Bataller, el seu padrí li ha furtat la mona. 

15 de desembre, 2014

"UN PASTORA SOLER" - www.castelloninformación.com - 16.12.14

Tinc el convenciment que si algú li hagués preguntat a Joaquin Sabina per quina raó hauria pogut haver d’aturar un concert abans d’hora, o suspendre’l, mai no se li hagués acudit parlar de pànics escènic.
El puc imaginar pujant a un escenari amb el seu barret, agafant el micro amb força, i dient amb la seua veu ronca i bronca: 

Disculpen ustedes, señoras
si este trobador tronado, 
llega sin voz, acabado,
llega sin fuerzas ni horas.

Me descubrió la mañana
en un bar de lucecitas,
lupanar, casa de citas,
el burdel de mi fulana.

Però em costa més d’imaginar-lo dient: “vostés perdonen, no sé què m’ha agafat, deu ser les ganes que tenia de tornar a tocar ací, o jo què sé…però el cas és que estic una miqueta marejat. No…disculpen. No hi haurà cap bis”.
Però es veu que així és com va anar la cosa. Ell, Sabina, el més canalla, domesticat per mig infart, i amb por escènica. Ell, que s’ho ha fumant tot, i que ha vist més cavallons que el tio Ximo del Forcall, amb pànic escènic. Ell, el poeta del lumpen, aquell al que els lladregots de poca traça li tornaven el rellotge i el portaven de putes; amb vertigen a dalt de l'escenari. Ell, bregat en mil concerts i cent gires, amb por de no fer-ho bé.
La por escènica és un estat inhibitori que redueix l'efectivitat comunicacional i impedeix el desplegament de les capacitats expressives potencials dels afectats. Provoca sudoració, un estat de congestió mental, una exageració perceptiva dels errors, condueix a l’evitació de l’acció i dispara l’expectativa de fracàs.
L’any 2007 vaig ser candidat a l’Alcaldia. No era un bon candidat. No estava llest. Hagués preferit que Porcar continués quatre anys més, mentre jo em formava. Em volia amagar darrera d’ell. Jo era conscient de que encara no era el meu moment. La responsabilitat és immensa i conec bé dels meus límits.  Vaig patir, per dir-ho d’alguna manera, pànic escènic. Vam tindre un mal resultat. 
L’any 2011 vaig repetir, amb el convenciment que havia aprofitat els darrers quatre anys per aprendre. Aprendre urbanisme, aprendre economia, aprendre sobre serveis socials, sobre gestió. M’havia format a l’ajuntament, però també havia millorat la meua formació amb un altra carrera universitària. Teníem un bon equip, i això va ser determinat. El 2011, sense gaires pors, i amb dubtes menors, vam tindre el millor resultat de la vida. A 34 vots del tercer regidor. El millor percentatge que mai havíem tingut. El major número de vots de la història. Estos quatre anys hem fet equip amb Ali Brancal, però també amb moltes persones que treballen (quasi anònimament) colze a colze amb nosaltres. 
Després de presentar els avals necessaris, ja sóc formalment el candidat de Compromís a l’Alcaldia de Castelló. I el procés de primàries continua per triar la resta de la llista, i també per ratificar-me a mi. 
Tornant a Sabina, podríem dir que estem muntant una gran banda, amb els millors solistes, amb els millors instrumentistes, per oferir-li a Castelló un concert que no oblidarà. Amb un repertori plural, per a tots els públics. Sense pors escèniques. Enguany sí. Enguany concert! Comença la gira.

12 de desembre, 2014

"QUINES CASTANYES TENEN!"- Levante-EMV- 13.10.14

A Compromís estem ara mateix Immersos en el procés de primàries. Un procés obert a la ciutadania, amb l'únic requisit de que la gent s'inscriga prèviament a un cens, i jo els convide a fer-ho a la pàgina web de Compromís. Hem decidit que en eixe procés, es trie no només a qui ha d'encapçalar la llista, sinó també qui ha d'ocupar els primers dos terços de la llista. Quines persones han de formar la candidatura. És una aposta per la nova política, que no té parangó en cap altra formació. Una innovació no exempta de riscos (com tot allò que és nou) i sobretot una oportunitat per ampliar la capacitat de la ciutadania de participar en la política. I té una explicació lògica. El canvi vindrà de la mà d'un equip, no d'un messies.
Un procés participatiu en la tria de la candidatura, que s'ampliarà després en la confecció del programa. Com ja vam fer fa quatre anys, amb un èxit notable.
Alguna gent considera que això de les primàries és un invent perillós. És la mateixa gent que considera que la democràcia és un invent perillós. Perquè es tracta precisament d'això. D'ampliar la democràcia. Els mecanismes de participació en política, de la societat. Té complicacions tècniques, és cert. No dissimula gens els desencontres interns, també és cert. Però els resol a les urnes, que és la millor manera de resoldre'ls.
Qui ha qüestionat el model? Doncs bàsicament el PP. He llegit algun destacats popular qüestionant el sistema que hem triat. He participat en tertúlies on algú ha titllat les primàries de guirigall. He aguantat amb poques ganes la mala folla dels popular que fan bromes sobre les “diferències” que hi ha al si de Compromís, i que la tria de les candidatures subratlla.
Parlar de “diferències” com a un problema, només té cabuda a un marc mental  uniformista i uniformitzador. És a dir, una miqueta fatxorro. És com quan la portaveu del PP a Catalunya va dir que “votar separa”. És gent a la que li costa d'entendre la democràcia. Les virtuts de la democràcia. Si s'acostumaren a practicar-la tindrien una epifania! O una reacció al·lèrgica, ves a saber!
I eixa és la cosa. El PP donant lliçons de democràcia em sembla una atreviment que ratlla la indecència. Donant lliçons de com triar els seus líders sobrepassa la indecència.
Els dos darrers alcaldes que ha tingut la ciutat de Castelló van heretar la vara sense passar per les urnes. Per bé que Fabra la revalidés després en unes eleccions. Però com el popular és l'únic animal polític que ensopega dos colps amb la mateixa designació, ara Alberto Fabra és president de la Generalitat per carambola judicial.
I eixa és la cosa. El PP no necessita primàries, li fa la llista el TSJ per descart. Els que no estan gaire imputats poden anar en llista. Alfonso Bataller podrà ser cap de llista perquè ja no està imputat. I la desimputació ha generat una batalla interna al PP de proporcions còmiques. Regidors que gaire bé no es parlen. Fraccions, falanges, milícies. Tot molt Vida de Brian. Però no grups ideològics com ens podria passar a Compromís, no. Les disputes al PP són pel poder. Per l'estar. Pel ser o no ser. 
I si parlem de les Corts... Alberto Fabra demana suport als seus presidents provincials i dos de tres li fan un sonor tururú. Només li queda Moliner, que llest com és, li dóna suport per a que es coga al seu propi suc. Té a Bonig ben situada. Un altra que li dóna suport...per a que Fabra perga i l'aparten.
I mentre, la Cospedal posant en evidència la feblesa de la candidatura d'Alberto Fabra, i subratllant que el PP valencià no té res a dir. És a Génova, a la seu pagada en negre, que triaran candidat en negre. I esta gent es sent amb força moral per criticar l'exercici de democràcia que celebra Compromís? Quines castanyes tenen!

09 de desembre, 2014

"ANYS" - www.castelloinformació.es- 09.12.14

Fa uns mesos, un portaveu del PP va dir en un plenari que jo duia molts anys en política. La meitat del seu grup municipal es va amagar darrere l’ordre del dia.
“Molts” és un concepte imprecís. Estic en política des de 1976. Militant en el nacionalisme valencià des d’eixe any. I estic en política institucional des de l’any 2003. Entre el 2003 i el 2011 com a regidor de l’ajuntament, amb una dedicació parcial inferior a les 15 hores a la setmana. El que a efectes pràctics significa que d’eixos 8 anys se m’han cotitzat a la seguretat social menys de 4. La qual cosa, és per a mi un greu empitjorament de la història laboral. Fins a la meua entrada en política, havia cotitzat ininterrompudament i a temps complert, des de novembre de 1977. No em queixe. Ho explique. Si no he compatibilitzat el treball com càrrec públic, amb el treball en el sector privat, és perquè he considerat que no hagués pogut representar correctament el nostre electorat. I perquè afortunadament, la meua dona treballa, i entre els dos sous, ens hem organitzat raonablement bé.
Des del 2011, sóc a més a més, diputat provincial. No sé si cal recordar que per a ser diputat provincial és condició sine qua non ser regidor. I estos quatre anys, sí, amb dues dedicacions parcials, he fet una dedicació completa i se’m cotitzen quaranta hores a la setmana. També ha segut en este període que he participat en la posada en marxa d’una empresa, per a quan abandone la política de representació.
Quan vaig decidir que volia disputar l’alcaldia de Castelló en nom de Compromís, el 2015, vaig explicar que no ho faria sense el procés de primàries obertes a la ciutadania. Si la gent, més enllà del partit, em tria candidat, em sentiré absolutament legitimat.
L’altra forma de calibrar el concepte “molts anys”, és per comparació. Examinem els currículums polítics dels altres candidats a l’alcaldia. Carmen Carreras porta quatre anys. Desconec si repetirà.
Amparo Marco va entrar en la política de representació el mateix dia que jo. Ella, però, ho va fer a les Corts valencianes. Ha estat diputada entre el 2003 i el 2011. Crec que amb dedicació exclusiva a la política. Des del 2011 és regidora i diputada provincial, i ho compagina amb les classes de la Universitat.
Alfonso Bataller porta dedicant-se a la política també des del 2003. Va ocupar la Direcció General d'Ordenació, Avaluació i Investigació Sanitària (2003-2004) i a la Direcció General de Assistència Sanitària (2004-2007). Finalment, fou subsecretari de Sanitat de la Generalitat Valenciana entre 2007 i 2011. En aquell any es va presentar en el lloc número 5 a les eleccions municipals. I fruit d’algunes caramboles político-judicials al seu partit, ara fa d’Alcalde. 
Resum. Amparo Marco, Alfonso Bataller i jo, portem els mateixos dies. La diferència amb Marco és que jo he tingut una dedicació parcial durant tota este temps, i la diferència amb Bataller és que per a tots els meus càrrecs públics, a mi m’ha triat la gent. La meua dedicació política ha estat, i és, al municipalisme. 

06 de desembre, 2014

"FUGINT D'SCROOGE"- Levante.EMV- 06.12.14

El PP està a la defensiva en temes on fa no tants mesos pensava que no li calia. Per exemple, en la lluita contra la pobresa infantil (ha passat del 17 al 25% en els darrers anys), la lluita contra l'exclusió (creix el pressupost any rere any com demostració del fracàs de les polítiques populars), etc.
Tant és així que el PP ha hagut de fer un intent de rearmar el seu discurs per intentar justificar la seua negativa a avaluar les polítiques socials (petició reiterada contínuament per Compromís), o per intentar explicar per quina raó Castelló destina 65'32 € per persona a polítiques socials, mentre que la mitja de ciutats de la nostra mida s'eleva fins als 88'48 €. I tot el que se li ha acudit és dir que ells governen per a tothom. També per als que no ho passen malament, que són, diuen, majoria. I els ha faltat dir “i són els que ens voten, que quan la gent les passa magres està més preocupada en omplir la nevera que les urnes”.
Té raó el PP en dir que han de governar per a tothom. Erra el PP en creure que la societat castellonenca no comprendria que férem un major esforç econòmic per canviar la situació dels més desafavorits. Alerta! He dit per canviar-la,  no per perpetuar-la.
I trobe que ací està la trampa ideològica i programàtica del PP. Les seues polítiques tenen més a vore amb la beneficència i la caritat cristiana del segle XIX que amb l'empoderament i les polítiques de redistribució i justícia social del segle XXI. I eixe model social, amb una escletxa creixent entre benestants i exclosos que el PP propicia i alimenta amb convenciment, és també la que permet dir que la societat no és solidaria. I que mentre al carrer Columbretes hi ha cues per recollir menjar a la porta d'una ONG, té tot el sentit del món inaugurar una pista de gel artificial per a que “els altres” puguen/puguem patinar.
Tinc el convenciment que si la gent veiés que les polítiques socials de l'ajuntament servien per rescatar de la pobresa a famílies i famílies, la gent seriem més generosos, i ens “privaríem” gustosos de determinats excessos i determinades alegries. Clar que no podem aturar la vida de la ciutat, entre d'altres coses perquè això generaria més atur, i més pobresa estructural. Però hi ha fórmules per ajudar a canviar eixa estructura social que hui ens debilita com a societat.
El PP ha posat sobre la taula una realitat. Hi ha una part de la societat que “fa vida normal” malgrat la crisi, i per a eixa gent també cal governar. El problema és que crec que el PP no coneix les altres realitats.
En diferents debats he sentit a Pérez Maciàn, Vicent Sales o Carmen Querol, per exemple, rebatre els nostres posicionaments polítics, tot dient que parlem d'una ciutat que no existeix. Que vivim en un altre món. Que ens inventem un relat social inexistent a Castelló.
Hi ha una diferència enorme entre el discurs popular i el nostre en este sentit, bàsicament, perquè nosaltres veiem la ciutat plural, i ells no hi veuen més enllà del nas.
Hi ha un Castelló benestant, és cert. Ells el veuen. I jo el veig cada dia. Els conec. Els reconec.  Hi ha un Castelló que sobreviu al dia a dia. Ells diuen que són la gent “normal”. També els conec. També els veig. 
Hi ha un Castelló fet de drames familiars i misèries. De gana. D'exclusió. Un Castelló que el PP coneix, és el que qualifica d' “usuaris de serveis socials”. Jo també els veig cada dia. Per a mi són ciutadanes i ciutadans com els altres.
I finalment hi ha un Castelló que el PP s'entesta en ignorar. Que creix dia a dia. I que s'incorpora dramàticament a la gent sense recursos, provinent d'eixe grup que el PP considera “gent normal”. Són companys de pupitre d'escola, germanes, veïns... 
Als “pobres de solemnitat” els hi és del tot indiferent si hi ha llums de Nadal i pista de gel. Als benestants també, que no n'han de fer servei. En Nadal aniran de vacances a la neu. Però hi ha desenes i desenes de famílies ofeses, perquè troben que no es pot seguir alimentant amb diners públics la descompensació social. I això el PP no ho vol vore. Per a ells és com els fantasmes del Sr. Scrooge.

04 de desembre, 2014

"DEUS MENORS" - Mediterráneo - 04.12.14

Un amic m’envia un enllaç d’unes declaracions que ha fet el polèmic alcalde de Valladolid, preguntant-se què diria de mi el senyor este, si sabés que em moc per la ciutat en patinet.
Vaig a la notícia. Es veu que un candidat opositor a l’alcaldia s’ha compromés a retirar els vehicles oficials i acudir al treball en bicicleta o transport públic. Un debat tant necessari com recurrent; i sovint carregat de demagògia.
L’alcalde ha fet una gracieta i ha dit que “si el alcalde va a venir en bici, se le puede poner un triciclo a los policias”. Una més de Francisco Javier León De la Riva.
No m’entretindré. Nosaltres no només hem donat l’opinió, sinó que va ser arran l’exigència de Compromís que es dugués un llistat dels usos i serveis de cada vehicle, que alguns regidors s’han baixat del cotxe. Alguns, no tots, que els gastaven per anar a fitxat al treball, o per a que els recolliren i dugueren casa cada dia, i a Benicàssim a l’estiu, amb l’excusa de que no tenien carnet… i es veu que tampoc diners per al bus.
Les declaracions de l’alcalde popular traspuen un egocentrisme i una megalomania insuportable, que li fa obviar el servei públic que presta la policia i les necessitats que té. “De mi cap avall, tot és tropa”. “Si jo no tinc cotxe, la policia a peu”. Com si ell fos més important que la policia.
És el fruit d’eixe ranci culte a la personalitat de la dreta, que no sap dir res que no incloga “liderado por nuestro alcalde”, com si enlloc d’un servidor públic, fos fill d’un déu menor.

01 de desembre, 2014

DESDEJUNI AMB DIMANANTS" - www.castelloninformacion.es - 02.12.14

No, no és un error de la mala traducció que algú va fer de la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s. Dilluns, dins del bicentenari del Casino Antic, vaig acudir sol·lícit a la convocatòria que havia rebut per participar d’un desdejuni polític amb el President Alberto Fabra.
Definitivament, el desdejuni no era amb “diamants”, era amb “dimanants”. I el diccionari defineix dimanant, com “provinent”. I dilluns vaig desdejunar amb un President que prové de Zaplana, Olivas i Camps, i que a diferència de dos d’ells, no l’han triat les urnes per ser President. Vaig desdejunar amb un President hereu i còmplice actiu del pitjor PP. Fabra havia estat un regidor de llarg recorregut, també alcalde de la nostra ciutat, i des de feia més de quatre anys, diputat. Diputat a les Corts on Camps deia el que deia, i feia el que feia. De les Corts on els imputats es multiplicaven dia a dia. D’unes Corts, i sobretot d’un grup parlamentari, que incloïa algú com Blasco. I mai va dir res.
Vaig desdejunar amb algú que vol representar la brillantor, la puresa i la duresa d’un diamant; i no és més que la continuïtat per la via de la designació madrilenya, els Presidents que han dut a la ruïna econòmica i el descrèdit social, el nostre autogovern.
Escoltar al President fabra parlar de “Transparéncia y Ejemplaridad” i pensar en les sis (seis sentencias seis) sentències del Tribunal Constitucional que diuen que el Consell oculta il·legalment informació a l’oposició, tot és una.  Escoltar al President proposant-se com a líder de l’exemplaritat, quan el grup dels imputats del seu partit, només ha anat abandonant l’escó quan els ha convingut processalment per retardar el procés, és immediat. Escoltar-lo parlar de la seua “línia roja” mentre Sonia Castedo li fa burla, o Alfoso Grau es comporta com un il·luminat (ves a saber si no està il·luminat pels LEDs de Rus); és de vergonya aliena.
Resulta del tot impossible oblidar, que quan Compromís va presentar una proposta de llei de transparència, el PP la votà en contra. No va entrar a esmenar-la, simplement va dir que li semblava excessivament semblant a l’aprovada a Catalunya. I clar, per a ells, en ser negre botifarra! No van entrar al debat de si era o no una bona proposta; encara que fos com punt de partida. Van ignorar una font bàsica en la legislació, que és el dret comparat. Ara, però, el President diu que han fet ells una proposta i que si els altres no la votem, és que no volem ser transparents.
El President també va embolicar conceptes. Res nou en ell. Va recordar les tres propostes de reforma del sistema electoral, res a vore amb la transparència. Tres propostes que es va afanyar en dir que l’oposició no acceptava. Tres propostes que no neixen de la societat, sinó de la tesi doctoral de Camps, i que totes tres representarien un benefici electoral per al PP. En això si que, sense voler,  va ser transparent. Pretén modificar la llei electoral per perpetuar-se, igual que dimana.
Dimanant versus diamant. Escoltant a Fabra m’ha vingut al cap una boutade, jo crec que del novel·lista francés Alfonse Karr, que parlant d’una amant que l’havia decebut va dir: “de lluny semblava de porcellana fina, quan t’hi acostes veus que és del material que es fan els bidets”.