30 de setembre, 2011

"QUI MANA NO PAGA" - Levante-EMV -01.10.11


Seguint la teoria del PP de que els serveis públics que presta l’ajuntament els han de pagar aquells que els gasten, el BLOC va presentar una moció en la que demanava que els càrrecs públics paguem una part d’aquells usos privatius que fem de vehicles oficials, telèfons, aparcaments gratuïts o dinars i sopars de gorra.
Però com ací qui no corre vola, després de la junta de portaveus van eixir PP i PSOE penjant-se medalletes. El PP dient que havien proposat una comissió per analitzar el tema. Ridícul. El PP governa amb majoria absoluta, no cal que cree cap comissió. Que deixe de fer ús abusiu dels mitjans públics, i que limite, si cal, el que en fem l’oposició. No ho ha volgut fer mai. Si ara proposen la comissió és a canvi de que el BLOC-Compromís retirés la moció. Cosa que no hem fet, tot simplement, l’hem deixat sobre la taula per donar una oportunitat a la negociació. Després tornaré sobre el tema.
El PSOE també va fer una nota de premsa atribuint-se mèrits per la creació de la comissió. No sé pas quins! Callaren quan el tema dels sous, i va ser el BLOC qui va presentar la moció que evità l’augment de salaris polítics. I ara, hem estat també nosaltres. El PSOE va a rebufo, que se’n diu, la qual cosa és bona, perquè sempre que vagen a rebufo nostre ens garantim que actuen en la direcció correcta. I perdonen la immodèstia, però si ells s’intenten atribuir mèrits del treball nostre, és lícit que jo els acuse de xuplar roda.
Deia que vam deixar la moció sobre la taula, perquè el PP va advertir que no hi estava d’acord, amb la qual cosa podíem haver aconseguit una victòria formal al ple, deixant en evidència als populars, però no haguérem aconseguit estalviar un sol euro als contribuents, que és el nostre objectiu. Si de la comissió no ix un acord acceptable, reviscolarem la moció. I el que més xiule capador.
No puc però passar de llarg l’argumentació del PP per dir-nos que la moció no era una bona idea. Deien: “això fa molt de mal a la política, ens perjudica a tots, sou irresponsables perquè per fer-nos mal a nosaltres, feu mal a la política”. Quins pebrots! La nostra moció no desprestigia la política. La nostra moció arriba perquè les actituds d’alguns desprestigien la política. El que de veritat fa mal a la política és que alguns gasten el cotxe oficial per a que els duguen a la residència d’estiu a Benicàssim, que altres el gasten per passar per l’escola a vore un nebot, que a una inauguració d’obra arriben tres cotxes oficials amb tres membres de l’equip de govern que venen del mateix lloc i tornaran al mateix lloc, però als que no els agrada compartir. El que fa mal a la política és que una senyora per anar a comprar al Mercat Central gaste la tarja de l’aparcament que té el seu marit per ser regidor; o que una regidora li deixe la tarja a la filla, perquè ella aparca als baixos municipals, just al costat d’on un altre regidor guardava un parell de motos de col·lecció. I si volen, desgraciadament, podem seguir amb els exemples.
I com ací es tracta de ser honestos, la moció del BLOC proposa que tots, govern i oposició, assumim un part del cost, perquè igual a ulls d’alguns jo faig massa ús del telèfon públic. Doncs si és així, pagaré el que em toque. Eixa és la idea.

28 de setembre, 2011

ROGER MIRA - Mediterráneo - 29.09.11



Deu fer uns tres anys més o manco, Roger Mira em va enviar un correu, jo li vaig contestar, i ell a mi, fins que vam establir una e-conversa que encara dura. Després va vindre el Facebook, crec recordar, i per fi, una visita al despatx de l’Ajuntament.
Roger, explicant les raons per les que volia sumar-se al projecte, em va dir aquell dia una cosa que no he oblidat: “ho he viscut a casa, de menut, i no sé si per això he tingut una certa prevenció. Hui vinc ací per tu, per gent que, com tu, treballen sovint en solitari donant la cara per una manera d’entendre la ciutat, el país, la societat. Vull ajudar”. Crec que va ser alguna cosa així, i a mi em va emocionar. M’agrada pensar que Roger va mantenir trobades i converses amb més gent, al que els hi va dir alguna cosa similar. Perquè hi ha més gent que mereix tant o més que jo un reconeixement com el que la frase atresora i que jo tan agraisc.
A Roger Mira, el valencianisme li ve efectivament per nissaga. Però no ha estat fins ara que s’ha implicat directament en la política. Primer va estudiar i va dissenyar la seua vida professional. Fa vora 18 anys es dedica a exportar ceràmica castellonenca a les illes britàniques. És autònom. Sap el que és matinar, pagar impostos, patir, lluitar, guanyar i perdre. Fer calaix i passar-les magres. I la seua experiència professional i humana, unida a un trajecte vital paral·lel a la política, obri espais. Ens permet arribar a gent a qui abans no arribàvem. Gent que ens coneixia poc o gens, i a la que ara hem tingut ocasió d’explicar el nostre model de ciutat. Amb èxit si atenem als resultats electorals.
Ens va costar poquíssim adonar-nos de la seua vàlua personal, capacitat de treball, intel·ligència, compromís... En les passades eleccions municipals va formar part de la nostra candidatura i va ser quan va esclatar com a polític. Participatiu, actiu, propositiu. Defugint el populisme i la demagògia.
Ara l’hem triat com a candidat de Compromís per al Congrés dels Diputats. Un excel·lent candidat. Som conscients que aconseguir el primer diputat valencianista per Castelló és una tasca difícil. Però encara resulta més difícil d’entendre que, ací, els vots continuen emportant-se’ls els de sempre.

23 de setembre, 2011

"ELS DINERS DELS SERVEIS SOCIALS" -Levante-EMV- 24.09.11


Quan el Partit Popular va presentar els pressupostos municipals per al 2011, nosaltres hi vam votar en contra, argumentant profusament que no eren els pressupostos que la ciutat necessitava.
No vull ara fer un repàs del pressupost, temps tindrem d’ací a poc més de 100 dies quan n’analitzarem l’esquifit grau d’execució.
I això serà resultat, ja ho avance ara, de la imaginativa arquitectura comptable, amb la que dissenyen uns pressuposts els quals, a manca d’ànima global, no són més que la suma dels egos de cada un dels responsables d’àrea; i un capítol fictici de venda impossible de sol públic, per fer creure que farien dotacions i inversions que mai no fan. Que mai no han fet, i que mai no faran.
Per raons molt similars hem votat en contra de les modificacions de crèdit. Dèiem que no eren les modificacions necessàries, que no arreglaven uns mals pressupostos, i que no milloraven la qualitat de vida dels nostres conciutadans.
De vegades perquè es treien diners d’actuacions que consideràvem importants, altres perquè es destinaven a actuacions no prioritàries, i sovint per les dues coses a la vegada. I vam dir, i repetir, que caldria una modificació de crèdit per poder mantenir el ritme de despesa dels serveis socials. Així consta en les sessions plenàries d’enguany, fins a tres ocasions.
Com nosaltres teníem raó, ara presenten eixa modificació. Un increment de 200.000€, però cap justificació. No sabem si en calen 300.000 o amb 187.000 seria suficient. Una xifra sospitosament rodona. 200.000.
Ixen de sobrants, d’obres i actuacions que havien estat pressupostades per sobre del que han costat finalment, i també de dues partides que paga la pena esmentar.
Hi ha un altra partida de 16,500 euros que són les ajudes per a lloguers d’habitatges de gent gran amb pocs recursos. Es va fer una estimació, es va dotar pressupostàriament, es van treure les ajudes i només se n’han concedit dues. Amb la que està caient, no sembla raonable pensar que tan poca gent complisca les condicions. Per tant, ens temem que com ve sent habitual en l’equip de govern, la publicitat de les mesures ha estat clarament insuficient. El PP es gasta els diners en propaganda, quan hauria de fer-ho en publicitat. Eixos diners ara “sobren”, i d’ací a final d’any és administativament impossible traure unes noves bases, o ampliar les actuals, per la qual cosa els diners quedaran ociosos fins a final d’any. Un despropòsit. Per això ens sembla raonable que diners que anaven a serveis socials i que per una mala gestió popular podrien quedar com a romanents, formen part d’esta modificació i vagen, precisament, a serveis socials.
Passa el mateix amb la partida de 14,250 € prevista per a la tasca social del Padre Ricardo. Ací el problema no és de l’Ajuntament, sinó d’un altra administració que retarda la posada en marxa de la fundació del mateix nom, que és els subjecte subvencionat. Si no hi ha fundació, és impossible atorgar la subvenció, i també quedarien els diners al calaix. Per això sembla raonable que vagen a Serveis Socials, segur que el Padre Ricardo hi està d’acord.
En això, per una qüestió de rigor, no podem coincidir amb la resta de l'oposició que esmenen la modificació, tot demanant que els diners es queden al calaix sense opció de ser gastats.
Ara bé, tampoc no podem votar que sí. Ja he dit que ningú no ha fet un estudi de les necessitats reals dels serveis socials d’ací a final d’any. I el que és pitjor, queda per fer allò que el BLOC, i només el BLOC, porta anys reclamant: una avaluació de les polítiques socials. Hores d’ara no sabem si estes polítiques són útils per salvar gent de l’exclusió, o tot simplement els estabilitzen allà, convertint-los en professionals de la subvenció pública.

21 de setembre, 2011

"NO DEIEN QUE NO PUJAVEN?" - Mediterráneo- 22.09.11


Definitivament este no està sent l’any polític de Pérez Macián. Primer, el fitxatge d’Alfonso Bataller per part de Fabra, el va deixar sense la presidència de la Comissió d’Hisenda. Després, la fugida (endavant) de Beatriz Gascó, va convertir en regidor de veritat a Pepe Masip, adquirint així més protagonisme en l’àrea compartida d’Hisenda.
Més tard, va vindre allò de l’altra fugida, primer de Camps, i de rebot la de Fabra, el que va convertir (contra el criteri de la gent que té criteri al PP) a Bataller en alcalde, deixant la presidència de la comissió d’hisenda vacant. Presidència que finalment ocupà qui en bona lògica continuista hagués hagut d’ocupar des del primer dia, és a dir, Pérez.
I ara, en en eixa condició, el bo de J.J. ha d'explicar el que van ocultar durant la campanya: que ens van a pujar totes les taxes i preus públics. I com no tenen arguments creïbles diuen aquella mentida grossa i peluda que això significarà una reducció de la pressió en la resta dels ciutadans. Fals de tota falsedat. Que augmenten els preus públics no vol dir que qui no gaste els serveis vaja a tindre una reducció en la seua factura fiscal. Mantindrà la mateixa. Tot simplement, altres ciutadans pagaran encara més.
Diu també el portaveu adjunt que és lògic que pague qui gasta el servei i no la resta. Val, com jo no sé volar, no vull pagar l’aeroport; i com ja he acabat d’estudiar no vull pagar per a la UJI (i menys per a la VIU); com ja vaig fer la mili vull que acomiaden a Chacón (i si no l’hagués fet també ho voldria); com no pense parir, no vull pagar per l’epidural... cal allargar el despropòsit? Crec que no.
Augmentarà el preu de l’escola matinera, el Bicicas serà de pagament, han augmentat l’IBI, serà més car casar-se, tindre gual, presentar-se a exàmens per oposicions (que no convocaran!), tindre vehicle...
És a dir, que si té vosté pensat casar-se, anar a la boda en bici, o cotxe particular, si té pensat tindre fills i dur-los a l’escola matinera, o comprar-se un aparcament soterrani per tal que la grua (que també puja) no li retire el cotxe, no havia d’haver votat al PP. L’arruïnaran. I això que Rajoy diu que no s’han d’apujar els impostos.

17 de setembre, 2011

"FOC i AIGUA" - Levante-EMV- 17-09-11














Malgrat el discurs del seu portaveu en el que va afirmar que era una petició infundada, el PSOE de la Diputació no va trobar cap motiu per votar en contra del minitransvassament. Per això no va votar que no el volia.
Va trobar, intuïsc, dos arguments per no votar que sí. El primer (desconec si per ordre d’importància) era per no afrontar al govern socialista de Madrid. Cal no oblidar que la justificació de la proposta al ple venia donada per una sentència recent, que dona la raó a un recurs de la Diputació contra el silenci del govern central. La sentència ve a dir que el Govern ha de contestar si avala o no el minitransvassament. I després de sis anys de silenci governamental, el PP van trobar en la sentència una justificació raonable per tornar a presentar la moció.
El segon motiu és el temor de que prop d’unes eleccions que no són fàcils per als socialistes, el PP torne a alçar la bandera de l’aigua, com arma electoral(ista). Temor fundat, crec, malgrat que ara la situació ha canviat, ja que el PP governa a l’Aragó, i a Catalunya no volen emprenyar més a CiU.
Nosaltres vam votar que sí, no al costat del PP, sinó al costat de la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià que donen ple suport a la reivindicació. I ho vam fer en esta ocasió puntual, perquè la sentència va fer oportuna la moció. Però no hi tornarem.
Compartim amb el partit socialista la temor que el PP vulga tornar a treure redit polític d’una qüestió que s’ha de tractar amb molta prudència i amb poca demagògia. Tot just al contrari que sol fer-ho el PP. Per tant, anunciem ja que no alimentarem esta batalla de l’aigua si és que algú pretén tornar-la a revifar.
Perquè... per a què serveix l’aigua? Doncs per apagar el foc. I el PP té dos focs encesos. Un bon feix de flames que no sap apaivagar. D’una banda, les flames socials del incendi que va assolar ara fa quatre anys L’Alcalatén. I per culpa de la supèrbia, l’arrogància dolosa, i la deficient gestió de la Generalitat Valenciana hem vist com es perdien més de dos milions d’euros dels tres que va aportar el Govern Central per intentar mitigar els greus danys ecològics i econòmics.
D’altra banda, l’altre foc, el de la incineradora de L’Alcora. Una incineradora autoritzada per la Conselleria del PP (davant la passivitat de l’anterior govern municipal socialista que no va presentar cap al·legació contra la incineradora) i a la que tot el poble s’hi oposa.
El PP viu, amb les incineradores, una gran contradicció. Per una banda, les defensa com una fórmula acceptable dins el cicle del fem, i per altra s’oposa a que se n’instal·le una a L’Alcora. Però no ens vol dir on s’han d’instal·lar. Vorem que voten al ple de final de mes, davant la moció del BLOC que reclama a la Conselleria que informe a la Diputació dels pobles on tenen previst instal·lar plantes incineradores en les nostres comarques.
Esta és la història de la moció de l’altre dia. Una reivindicació justa per part dels nostres llauradors, que en mans del PP esdevé una perillosa arma per fer demagògia, actuant com actuen, des d’una irresponsabilitat impròpia d’un partit de govern. I una cortina d’aigua per tapar el fum.

14 de setembre, 2011

"VERDURES, MELONS, POLÍTICS" - Mediterráneo- 15.09.11


D'entre els milers de coses de les que se’ns acusa als polítics, algunes són certes. Una de les crítiques més recurrents és la de que els polítics hauríem perdut el contacte amb la societat. És allò que se’n diu la síndrome de La Mocloa, o en el nostre cas, de Ca la Vila. Clar que no tots els polítics som iguals, clar que no resulta cert que només mantinguem contacte amb la societat cada quatre anys, quan a l’aire s’ensuma ferum urnes, però...
Cada partit, cada polític diria jo, té la seua tècnica per intentar trencar eixe aïllament. Uns convoquen grans actes per tal que la gent els escolte a ells, en lloc d’escoltar ells a la gent. Altres compren voluntat amb càrrec al pressupost municipal, i quan els hi porten el xec en forma de lloguer de local, subvenció, etc, els hi donen la mà, i donen per complida la missió.
Nosaltres busquem fórmules de proximitat. Personalment faig moltes hores de carrer, sóc molt actiu a les xarxes socials i procure conéixer gent que en principi no representa el prototip de votant del BLOC, si és que hi ha un prototip.
Quin és el “ciutadà ideal” en el sentit de “ciutadà representatiu”? Difícil de dir. Hi ha una persona que vaig conéixer a una xarxa social, i que després he conegut personalment, que representa amb fonament eixos ulls i orelles aliens que tot polític necessita a la ciutat.
És un senyor castellanoparlant, dels que et demana que continues parlant-li (o escrivint-li) en valencià, que sinó mai no l’aprendrà del tot. Una persona que de la política li interessa bàsicament la gestió acurada, i la vocació de servei; i li és bastant indiferent la separació ideològica entre els partits. “Això és bo, això no”, li sembla suficient diferenciació. És autònom, ven verdures a un barri, i és pare de la bella Helena.
Parle amb ell amb relativa freqüència, del dia a dia municipal, de problemes de la ciutat, d’això de ser pares, d’economia. Ell segurament no ho sap, per jo aprenc moltíssim d’ell. De com és la gent “normal” de Castelló. De com ens veuen als seus representants. Tinc amb ell un deute de gratitud, i no només perquè un dia em va regalar un meló dolcíssim. Per això li volia regalar este article.

09 de setembre, 2011

"UN INFERN PRIVATITZAT" Levante-EMV - 10.09.11


Ahir, parlant amb un amic socialista, li vaig explicar una teoria que em sembla d'allò més palusible, i que ha defensat fins i tot a les Corts el nostre diputat Josep Maria Pañella.
Voran, parlàvem d'això de la privatització de serveis públics com l'educació o la sanitat. En general, des de postures progressistes es diu que això té a vore amb la lectura liberal que, de l'economia, fan els conservadors, i que passaria bàsicament per aprimar l'administració pública, convertint eixos serveis en unitats de negoci per a empresaris subvencionats-subvencionadors (vostés ja m'entenen). Val a dir que no és objecte d'este article discutir el paradigma de que l'empresa privada gestiona de forma més eficaç i eficient que la pública. El que és objecte és una visió diferent de les raons per les quals ho fan.
La teoria ve a dir que no és una decisió econòmica, ni tan sols política en el sentit ideològic, sinó estratègica en els sentit electoral. És a dir, manté la teoria que mentre que quan fas un hospital (o institut, o escola o ves a saber què) públic, i fas una oposició, el que tens és un grapat de funcionaris amb uns drets i uns deures que com administració has d'acceptar. (De la netedat d'alguns processos opositors en faré un apunt al final). En canvi, si privatitzes serveis (ara el menjador escolar, ara concertes una escola, ara un hospital sencer) el que tens són empreses amb capacitat de triar el personal que contracten i acomiaden. I clar, ací tens un importatíssim grau d'influència com a administració que delega el servei.
Diguem-ho ras. Pots col·locar via empresa un munt de persones, que restaran agraïdes (o acollonades per si les acomiades) i elles i la família et pagaran el contracte de la millor forma que sàpiguen, que normalment és votant. I això són decenes de centenars de persones que resten fidels any rere any i decanten majories electorals, convertint el sistema en alguna cosa semblant a un règim.
El meu amic socialista va fent que sí amb el cap. Li sembla raonable. I afegeix que fins i tot en el cas dels funcionaris la capacitat de pressió és molt gran. Diu que hi ha un partit que no és el seu ni el meu, que en alguna ocasió ha “dissenyat” el candidat ideal en este o aquell poble, i que per convencer-lo de presentar-se ha recordat a la filla que treballa a l'hospital de la Vall d'Uixò (així és evident que no és un exemple real, ja que l'hospital no existeix), que si son pare encapçalés la llista del poble, seria molt més senzill aconseguir aquell trasllat que va demanar a l'Hospital Gran Via (que, òbviament, tampoc no està operatiu i per tant és també un exemple inventat). O s'ha fet el contrari. Se li ha explicat al professor que està a Castelló que si el seu germà, tan ben vist al poble, no es presenta com a cap de llista, és possible que l'hagen de destinar a ell a una plaça absurda a Sant Collonets de les Macetes.
El meu amic socialista considera que eixe partit que no és el seu ni el meu és un cau de dimonis amb cua i banyes, que privatitzarien si pogueren les calderes d'En Pere Botero.
I aleshores li explique que em va dir l'Alcalde de Girona que quan van guanyar les eleccions després de 32 anys de ininterromputs governs socialistes, van fer una ullada en profunditat a la relació de llocs de treball, i que dels més de 1.100 treballadors, els hi va sorprendre la proporció de personal de lliure designació.
El meu amic socialista intenta justificar-se “sí, de vegades tots abusem de la fòrmula, és possible que n'hi hagueren més dels necessàris...” I jo em veig obligat a interrompre'l: “no, no, només hi havia tres persones entre les més de 1.100. A la resta, desenes, els havíeu convertit a tots en funcionaris. Gent que havia entrat com lliure designació, i a la que havieu fet
una oposició a mida”.
El meu amic es mira el rellotge i diu que ja xerrarem que ara té pressa. Em quede pensant que té raó, que el PP si pogués privatitzaria l'infern, i que és probable que siguen ells els que han fet funcionari a Pere Botero.

07 de setembre, 2011

"UN ARTICLE DE RETALLS" - Mediterráneo - 08.09.11


Arribe a casa a les dues del matí, després d’un sopar amb gent interessada amb el que el BLOC representa en la política local i valenciana. Tenen disposició i busquem la formula de col·laboració més adequada. Això t’alegra la nit, una nit que es preveu llarga. Encara no tinc article, i l’he de fer sí o sí abans de gitar-me. Demà de matí entregue.
Se m’acut preguntar al facebook si algú té una proposta. Són, ja ho he dit, les dues tocades, i en pocs minuts en tic quatre.
Una persona (informàtic de professió i pare voacional) em proposa parlar del Bonollibre i els preus dels llibres. No conéc bé el tema, Gal·la és massa menuda, però espere que s’acoforme si faig constar ací el meu cabreig paternal i la meua indignació política, pel retall dels bonos per a les escoletes que ha fet la Generalitat. Les escoletes públiques de Castelló han sofert enguany un increment de preus d’entre el 12 i el 22% respecte a l’any passat. La Generalitat subvenciona menys, per tant les famílies paguem més. Són faves comptades. I ells faves sense comptar.
Un xicot de Granollers que estudia llengües, em proposa que parle de la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística de Catalunya. Faré el mateix que amb l’anterior corresponent, parlaré d’un tema similar que ens afecta més a nosaltres. Celebraré que el Conseller valencià d’educació haja deixat en suspens l’absurdament mal plantejat decret del trilingüísme. Volem que l’escola valenciana siga en valencià, i que s’aprenga castellà i anglés, com a poc. Però volem que les coses es facen bé. Per això donem suport al model d’Escola Valenciana. Una associació que defensa allò que hauria de ver d’ofici la Conselleria: ofertar una educació pública de qualitat i en valencià.
Un alumne de la UJI vol que parle de l’agència espacial espanyola que diu ha proposat el PP. Em pilla en la lluna, no en sé res. Però crec que el PP no toca de peus en terra. No sé si m’explique. I per últim, un gracioset d’Alzira em recorda el 5 a 0 que ens van fotre l’altre dia i vol que parle de l’eslògan del PP: “Empieza el cambio”. Doncs mira Beteta, fes-te a la idea. El Castelló també ha començat el canvi, d’ací a un any plorareu quan ens voreu pujar de categoria.

02 de setembre, 2011

"LA LOAPA REEIXIDA" - Levante-EMV- 02.09.11


La ludopatia és una alteració progressiva del comportament per la qual un individu sent una incontrolable necessitat de jugar, menyspreant qualsevol conseqüència negativa. Es tracta d'una addicció greu, reconeguda per l'Organització Mundial de la Salut. Primer es juga un poc, i com ho vas tolerant bé, augmentes les quantitats jugades. L'abstinència es fa difícil de suportar, i acabes jugant quan estàs malament per estar bé, quan estàs bé per millorar, o fins i tot per revenja, perquè la darrera aposta no et va eixir tan bé com esperaves.
És una dinàmica que porta a la mentida. Amagues a la teua gent l'estat real dels comptes, ocultes les quantitats jugades, dius que són molt menors del que en realitat són. Finalment acabes perdent el control, i acabes cometent fins i tot actes il·legals. Jugues, clar, amb recursos aliens. De la família, d'amics... de qui siga. Els hi dius que és per una causa noble i finalment els perdes, i perds les relacions.
És com passa amb totes les addiccions, difícil d'acceptar que estàs malalt, que actues malament. Alguns, quan el drama ja té difícil solució acaben per assumir la realitat, i conscients de que són incapaços de contenir-se per si mateixos, acudeixen a l'autoprohibició. Així es personen al Casino o al Bingo del cantó i es fan prohibir l'entrada. Conscients que la seua conducta es repetirà, demanen al altres que els hi barren el pas.
És exactament això el que han fet PP i PSOE. Conscient que són uns pèssims gestors, uns balafiadors de cabdals públics, uns “ludòpates de les primeres pedres”, uns insensats econòmics, han anat al Congrés i han demant a la senyora Constitució (que és com si fols la Gerent del bingo polític) que els deixe jugar més de quatre cartrons. Quatre i avant.
Patètic. Patètic perquè per limitar la despesa no calia tocar la Constitució. Era suficient amb una llei orgànica. D'altra banda, perquè el Tractat de Maastricht ja extableix límits (-3% per al dèficit i -60% del deute total) per als països de la zona euro. I per últim, perquè la reforma constitucional no és cap garantia definitiva de res. Els EUA tenen limitat constitucionalment el dèficit, i els diferents governs demòcrates i republicns han vulnerat el principi constitucional 28 vegades. És evident doncs que de poc serveix la limitació constitucional, si els gestors no en saben més.
Ací la història és molt més senzilla. Allò que han de fer PP i PSOE és fotre fora del partit gent com Camps o Rodríguez Zapatero, megalòman i al·lucinat l'un, inconsistent i desnortat l'altre; que malgasten els diners públics. Tan senzill com això. I qui diu estos diu Barreda, Chaves o Mata (a no, que Mata amb una miqueta de sort el tancaran a la presó).
Però en realitat, la reforma constitucional no va d'això. La reforma és la formula triada pel, cada colp més estable, tandem PP-PSOE, per retallar l'autonomia financera, conscients com són que sense financera mo hi ha autonomia política. La reforma constitucional és la LOAPA reeixida. És la pòcima màgica creada pels gurús de Espanya amb Ñ.
Els opiniadors de ràdios, diaris, televisions i barres de bar poc o molt recomanables afirmen amb una argumentació ben inconcistent, que això del dèficit ha crescut de forma tan desmesurada per culpa de l'ambició dels nacionalismes, que mai no en tenen prou. I això justifica, diuen, la reforma.
El cert, però, és que a Catalunya governa CiU des de fa menys d'un any, i està fent retalls dràstics per compensar les malifetes del govern del tripartit, del que només una de les potes era nacionalista, però que no oblidem, presidien i controlaven els socialistes. El País Basc no compta perquè el seu sistema fiscal és diferent, i en tot cas, fa tres anys que governa el PSOE amb el suport del PP. I a Canaries, CC governa ara amb uns ara amb altres. Tot plegat tres i no res. No ens enganyem, ací el dèficit brutal, el forat negre econòmic, l'han creat el PP i el PSOE. Ja està bé de tant de cinisme!