"MÚSICA". Mediterráneo. 02.08.07

El meu nebot diu que vol deixar el piano. Em sap greu, fa anys que va a classe, i estic convençut que la música no només és enormement educativa, sinó que és un vehicle personal per canalitzar tota mena de sentiments. Ha tret bones notes el seu primer any d'institut, i sembla que té un prometedor futur esportiu, així que amb un seny superior al que cal esperar d'un nano de 14, ha fet números i li falten hores. Es deixa la música. Tant de bo no se'n penedisca mai.
També és possible que el meu disgust no siga més que la projecció de la meua frustració. Jo maltracte el saxofon. Voldria fer música, però faig pena. La culpa és meua, no assage gens, no estudie. I clar, quan vull tocar com Steve Coleman, m'ix Gaby el de "Los payasos de la tele", i que no s'enfade cap membre del consell de RTVV que no va per ells.
Sobre la música s'han escrit molts tòpics. Que amansa les feres, això ho diuen els que no van anar al Viña Rock. Que és un llenguatge universal, de veres els hi sembla que l'escala pentatònica xinesa és la mateixa llengua que l'occidental? Hi ha músics de tota classe i condició. Quan ningú escoltava Mahler, va aparéixer Alfonso Guerra reivindicant-lo. Han passat vint i cinc anys, i ara ningú no escolta Alfonso Guerra. Tampoc no és greu.
En la política és igual. Tot és música, però hi ha ritmes diferents, melodies dispars, intèrprets de tota mena i varietat d'instruments. Alguns polítics aposten per Brahms, altres pels brams. L'ajuntament hauria de ser una orquestra, però a falta d'un bon director, sembla una banda. I ho dic amb tot el respecte per les bandes, però una orquestra té més varietat, més matisos, més colors.

"IDOLS". Levante. 01.08.07

Tal com s’està posant això del Tour, la veritat és que si un fill meu em demanara que li compre una bicicleta, el duria a un psicòleg per vore si te conductes adictives. Quin desgavell! Se suposa que l’esport d’elit, entre d’altres coses, ha de servir per fer que la gent jove identifique la pràctica esportiva com una forma sana de viure. Quan l’esport es converteix en espectacle, s’exigeix als esportistes rendiments que no són humans. Abans, una etapa reina tenia un port de muntanya, ara si no en té tres, és una enganyifa. Les prestacions a les que obliga la comercialització de l’esport d’elit, porta massa esportistes a caure en el parany del dopatge. Alguns ciclistes, passen d’herois a vilans abans de baixar de la bici. A meitat d’una etapa. Qui ahir era l’exemple a seguir és ara un trampós abominable.
És cert que a mida que van professionalitzant-se els esports, tots aquells ideals de l’olimpisme modern desapareixen. Ara el futbolistes son superfashion i guanyen més diners ensenyant la goma dels calçotets, de marca això si, que xutant penaltis. Convertir els futbolistes en icones de la modernitat, té els seus riscos. Els hi posen un micròfon davant i els hi pregunten coses sobre política o filosofia, i clar, ells contesten. I quan els sents no pots evitar pensar que alguns han rematat massa amb el cap. Tampoc no és culpa seua, és com si li demanares a Aranguren que regateges Goikoetxea encarant porta. El filòsofs que pensen i els futbolistes que suen.
Ara els xiquets volen ser Fernando Alonso, o Beckam (Guti també vol ser Beckam). Em fa molta gràcia vore tios més panxuts que jo amb la samarreta del Real Madrid, i la gorra de McLaren (la de Renault la van tirar), és el més prop que han estat mai de l’esport.
Fa uns anys l’exemple a seguir era Mario Conde. Sort que no el va seguir massa gent, sinó haurien d’ampliar Laurin de la Torre, Carabanchel i la trista presó d’Albocàsser.
Hauríem de revisar estes filies pels personatges públics, els ídols que estem proposant a la joventut. No sóc ningú per donar lliçons de moral, però pensem-hi una miqueta. Poques vegades sents un xiquet dir que vol ser metge, o una xiqueta que vol ser enginyera en telecomunicacions. Ací tots volen ser Nadal o el que és pitjor Angy, de Factor X.

ADÉU PP? ADÉU NNGG?

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=3605_4_324665__Castello-presidente-provincial-NNGG-dimite-harto-dictadura-Carlos-Fabra

Vaig dir que no t'escoltaven, que no tenies cap influència. Vas contestar que no era cert, que tenies molt més ascendent del que jo pensava. "Va a ser que no".

Com vas fer tu amb mi, et desitge sort.

IKER JIMENEZ, MÀXIM EXPERT EN TVRCAS I ALTRES FENOMENS PARANORMALS, VISITARÀ LES OBRES". Crònica. 27.07.07

El TVRCas, és una criatura mitològica. D'aspecte semblant a un autobús, tindria sobre el seu cap un ull com el de la fera abissal Melanocetus johnsonii, que llançaria un feix de llum fosforescent per dibuixar el camí pel que passarà. Rèptil desproveït d'extremitats, sembla ser que viatja a una velocitat important, i és capaç de deglutir desenes de persones, i continuar arrossegant-se amb tot eixe pes a les seues entranyes. Ningú no l'ha vist mai, però com en el cas del monstre escocés del Llac Ness, cada colp hi ha més evidències de la seua existència. Al carrer Colón s'ha descobert un túnel subterrani, i els experts patixen pel futur del Parc Ribalta, per si l'animaló passa per allí.
L'habitat imaginari del TVRCas creix a una velocitat important. Darrerement s'han detectat indicis de la seua presència a Almassora i Benicàssim.

"NÀUFRAG". Mediterráneo. 26.07.07

Diuen que Escrivà de Balaguer, el fundador de l’Opus Dei, abans de creuar una porta, s’aturava uns segons i deixava passar el seu àngel de la guarda. Jo cada matí, abans d’entrar a l’ajuntament, dedique uns segons a pensar en Borges. I no es que medite sobre la seua “Historia universal de la infamia”, no, sóc més modest amb els referents literaris. Tot simplement recorde aquella frase seua: “la democràcia és un abús de l’estadística”. Cada matí, abans d’entrar, respire fondo i recorde que diga el que diga, i propose el que vulga, ensopegaré amb el mur infranquejable d’una majoria absoluta. Sòl contra els elements, com un nàufrag.
Robinson Crusoe, el personatge literari de Defoe, era un home eixerit, que tot i haver-se construït un món amb certes comoditats, en un ambient hostil, esquerp i feréstec; trobava a faltar el contacte humà, tindre amb qui parlar. Finalment el va trobar en un negre aborigen, al que batejà Divendres, per ser el dia de la troballa.
Com a nàufrag habitant de l’illa estèril de la política municipal, jo també he trobat la meua imprescindible companyia racional. El meu Divendres es diu dimecres. És un espai de llibertat. Un dinar setmanal que fa més de quinze anys va fundar Paco Pascual, i al que acudisc puntual des d’en fa tres. Un grup heterogeni de persones, que seuen a dinar com excusa per conversar sobre qualsevol cosa. Un espai que fa que les meues idees aïllades a l’ajuntament, deixen de ser un soliloqui pertorbador, i passen a formar part d’una conversa intel·ligent per plural. Un espai de debat i idees, no com l’ajuntament, que sembla un frontó. Envies una idea i te la tornen sense desembolicar.

De peu i d'esquerra a dreta: Sixto Barberà, Ximo Gorriz, jo mateix, Vicent Ramos, Ernesto Tarragó, Tian Pla, Ignacio Subias, José Luis Peralta, Emilio Pérez, Fernando Nos, Toño Llòpis.

Asseguts: José Luis Serrano i Paco Pastor.

Faltaren eixe dinar nadalenc (o que vos pensaveu? que anavem sempre amb gorret?): JJ Pérez Macian, Juan Guallar, Ricardo Mir i Montse Arribas.

Gràcies a tots i tota per ajudar-me a desconnectar dimecres si dimecres també.

La foto és, clar, de Fernando Nos, lladre de cels impossibles.

"THE WEST WING". Levante. 25.07.07

No sé si l’han vist mai. És una sèrie americana d’eixes que porten anys en antena però mai no encertes els dia o la franja horària en que l’emetran.
Una sèrie que narra els successos quotidians viscuts pel president dels EUA i el seu equip, a l’ala oest de la Casa Blanca, que és on està ubicat el Despatx Oval i les oficines dels principals assessors i departaments del govern nord-americà.
Els guions són intel·ligents, i fugen tant del papanatisme ingenu com de la ironia corrosiva. Parla dels més importants assumptes nacionals i internacionals, però també de les relacions humanes entre els diferents assessors, politics, periodistes. Descriu l'estira i arronsa quotidià entre tots els personatges. Les ànsies de poder d’alguns, la retòrica com eina de convicció, la influència de l’opinió pública i els grups de pressió. La ficció dibuixa un president culte i preparat que ha sabut envoltar-se d’un equip instruït, treballador i fidel. Un grup d’assessors que mai no troben l’hora de plegar i presenten informes aciençats.
Se m’ha acudit pensar com seria una sèrie d’estes característiques a Canal 9, i que fera referència a la Diputació de Castelló. Seria en castellà, clar, ja he dit que seria a Canal 9. M’entreté pensar com les passarien de magres els guionistes per poder trobar inspiració. Bé, d’entrada ja els costaria trobar algú en qui inspirar-se, que hi ha determinats assessors que no els trobes a la Dipu ni al bar a l’hora de l’esmorzar. La majoria d’ells, tampoc no és que hagen estat triats per haver-se guanyat un prestigi acadèmic en la seua àrea d’influència (siga la que siga), o per la seua trajectòria de publicació de treballs en les més importants revistes de ciències socials, ni fins i tot, pels diferents doctorats i masters que adornen el seu curriculum. Imagine els pobres guionistes quedant amb la nodrida representació d’assessors del President, i mirant-se preocupats els uns als altres, quan la llarguíssima nòmina (ui! se m’ha escapat!) de recol·locats sense gaire criteri, no sapiguen explicar a que es dediquen, quants informes semestrals elaboren, qui els coordina i per quines raons van ser triats. És difícil documentar-se a base d’indocumentats, així que molt m’imagine que sense inspiració no hi haurà serie intel·ligent i didàctica. Potser com a molt els eixiria un remake de la brillant Yes, Minister de la BBC. Que d’això, de pegar-li la cabotada al President, si que en saben, que al cap i a la fi, s’ha de ser reconeixedor de la ma que t’alimenta.

"EL TRENTA PER CENT DE RAJOY". Levante. 21.07.07

Mariano Rajoy President del PP ha proposat que només puguen formar govern aquells partits que superen el 30%. Josep Piqué, President del PP a Catalunya ha presentat la dimissió irrevocable. Francament no se si n’és una conseqüència directa, però clar, el pobre Piqué sap que ho té ben magre per poder governar mai Catalunya, i més amb ajudes com la de Rajoy. Un diari ha fet les comparatives de que haguera passat si s’hagués aplicat una nova llei electoral basada en l’ocurrència popular. Excepte a Canàries que hagués governat el PSOE, a la resta de comunitat afectades per coalicions hagués governat el PP. No és cap tòtil Rajoy. Ja sap ben bé que proposa.
Hi ha cassos peculiars, com ara Barcelona, on cap partit ha arribat al 30% , així que no governaria ningú. Però això a Rajoy li és ben igual, que allí són una colla d’insolidaris inconstitucionals.
Rajoy és el típic jugador d’avantatge, que a meitat de la partida i quan veu que va perdent, vol canviar les normes de joc. He sentit a una ràdio, algú utilitzar un argument d’allò més rebuscat. Deia, que és com si Rajoy li discutira el mundial de 125cc de 1999 a Emilio Alzamora, perquè el va aconseguir sense haver guanyat una sola cursa en tota la temporada. Però eren les normes del joc! Vas puntuant i qui més suma guanya.
Reconec que l’argument és retorçut, però els arguments de Rajoy són pitjors. “Es que nadie nos ajunta” sembla pensar el president popular, “asi no hay quien gobierne”. Abans de les teories conspiradores, abans de fer bocins el consens històric de no usar el terrorisme com element de confrontació política, abans de voler guanyar al Tribunal Constitucional tot el que perd a les urnes, en definitiva, abans d’instal·lar-se en la dreta extrema, Rajoy tenia possibilitats d’arribar a acords puntuals amb alguns partits. Però ell, amb l’inestimable ajut d’Acebes i Zaplana, s’ha limitat de forma absoluta i absurda les possibles aliances.
Eixe és l’únic argument per intentar canviar la llei electoral que ha funcionat sense massa daltabaix des de fa 30 anys, que perden. Que en molts llocs, majories plurals configuren governs que representen un percentatge de la societat molt superior al que representa el PP. I no poden suportar-ho.
Però no està sol en els seus despropòsits Rajoy. Ja vorem quan de temps tarda Bono en sumar-s’hi. (El bonobus és un bitllet d’anar i tornar, el Bonopsoe, és un polític d’anar-se’n i tornar.) D’altra banda, l’estrident i grollera veu del socialista extremeny Rodriguez Ibarra, ha dit en moltes ocasions que els partits nacionalistes no haurien de poder presentar-se a les eleccions generals. És un altre pas en la línia de desvirtuar la democràcia, per anar a un escenari de bipartidisme pur, sense respectar la voluntat popular. Aplicant de forma profundament deshonesta els avantatges dels sistema. Un sistema, per cert, que afavoreix de forma clara els partits majoritaris.
Que més dona si això en la pràctica significa que hi ha ciutadans de primera i de segona! Que més dona si això implica una retallada sense precedents de la democràcia! Una limitació del lliure albir que ens ha de permetre triar qualsevol opció política, sempre que es respecte el marc legal! Que més dona la democràcia!
Per gent així, només importa guanyar. Tenen por a la llibertat. Res no s’assembla més a un nacionalista espanyol de dretes que un nacionalista espanyol d’esquerres.

"MAGOS DEL HUMOR" Grans moments de la política municipal

Gràcies, gràcies, gràcies.

Vull donar les gràcies al Partit Popular i al Partit Socialista, per haver nomenat portaveus adjunts a Marta Gallén i Mario Edo respectivament. Hui mateix publicava Mediterráneo el meu article titulat “Humor”.

Reivindicava jo, precisament això, una miqueta de sentit de l’humor, d’alegria, que la vida és dura i la vida política més dura encara.

Jo crec que ens esperen duels còmics al més alt nivell. Un homenatge constant a eixes parelles artístiques que tant ens han fet riure. Stan Laurel i Oliver Hardy, Dean Martin i Jerry Lewis, Bud Abott i Lou Costello, Jack Lemmon i Walter Mathau, Gene Wilder i Richard Pryor, Dan Aykroyd i John Bellushi, Chris Farley i David Spade, o els més moderns Ben Stiller i Owen Wilson. I sobretot, els meus admirats Tip i Coll o Faemino i Cansado.

Gràcies, si.

Comencen fort, i crec que això pot merèixer una secció fixa a este bloc.
El Crònica de Castelló, ja ho sabeu, publica l’opinió dels tres grups en boca (no se qui ho escriu en el cas dels altres partits, tot el que jo signe ho escric jo) de Marta Gallén i de Mario Edo.

El “debat” sobre l’opinió política sobre "la oficina de la vivenda" recull algunes perles.

Edo: “Les aseguro que ya me encargaré yo personalmente de que no se deje de hacer ni una de las viviendas prometidas.”

Collons, m’ha fet por a mi i tot. M’imagine a Moliner dient-li a Alberto, “Alcade, tenemos que hablar con los tecnicos. Que no se descuenten, que hagan exactamente las 4.000 que como falte una sola, Mario Edo personalmente nos perseguira hasta el averno.” I l’Alcalde “¿eso donde está? ¿cerca del Senillar?” Moliner: “Dejalo Alberto, si eso ya los cuento yo.”
O que vol dir Mario? Que se’n ocuparà personalment de construir-los? Comprarà la formigonera? Farà una UTE amb Lubasa? Francament no me’l veig lluint una façana amb casc i samarreta de tirants, mentre de la butxaca de darrere d’uns descolorits teixans, trau el nas un entrepà de tonyina amb olives verdes!

Marta Gallén: “Una vez más ha tenido que ser el equipo de gobierno que dirige Alberto Fabra el que haya (sic) tenido que adoptar medidas para solucionar el problema de la vivienda, ya que es precisamente el PP el que va a potenciar la construción de 4.000 VPO en toda la ciudad con el fin de que los jóvenes y las personas con bajas rentas puedan optar a una vivienda digna.”

Però Marta! Qui creus que ho hauria de fer? L’oposició? O exactament que és el que vols insinuar? Que ho ha de fer el PP perquè els perversos constructors no volen fer habitatges de renda lliure, perquè no guanyen prou pasta? És que no ho entenc. De veres.

Gràcies en nom de l’humor. Moltes gràcies.

"CREEN “LA CIUDAD DE LAS VPO”: UNA OFICINA PER EXPLICAR EL QUE ENCARA NO FAN". Crònica. 19.07.07

Cert, el PP va prometre 4.000 habitatges en règim de protecció oficial. Bàsicament per compensar una mancança endèmica a la ciutat. Saben qui és el responsable que Castelló no tinga una oferta adequada de VPO? El PP que ens governa des de 1991. En 16 anys no han estat capaços de fer una oferta compensada i repartida pels barris per evitar la generació de guetos. Per això ara, quan la manca d'habitatge protegit (en lloguer, en venda, tutelat) és ja inassumible, apareix este programa. Un programa que implica repercudir en els propietaris de Mestrets càrregues enormes, per la voluntat de concentrar allí gran part del que no han fet enlloc. Però no anuncien que comencen el compliment d'eixa promesa, anuncien que munten una oficina amb un funcionari defenestrat que estudie la situació. No els recorda "La ciudad de las Lenguas"?

"HUMOR". Mediterráneo. 19.07.07

No fa gaire una persona em va dir que m'ho prenia tot de broma. No és cert. Em prenc molt seriosament el meu treball. Molt. Però sóc una persona amb sentit de l’humor i no vull que la política me’l faça perdre. La política, sempre ho dic, és una cosa molt seriosa però no te perquè ser avorrida. Diu Vicente Verdú en un article que el humor és un gest de llibertat.
Diu més coses Verdú. Que l'humor és la via indispensable per guanyar el receptor. Afirma que una rialla desbarata la resistència d’un auditori hostil, del contrincant sunyós o de l’amant reticent. Un altre periodista, José Luis Valencia, director de Mediterráneo, defineix les meus intervencions com: “mordacitat constructiva”. M’agrada.
Cada ú ha de bastir el seu discurs, les seues intervencions sobre els fonaments que l’adornen. En un ambient polític tan tens com el que s’està vivint, el sentit de l'humor és també una qüestió de subsistència, d'higiene mental. Per als dos grans partits sembla que tot val per aconseguir el poder o mantindre'l. L'un diu que un regidor no complirà les seues obligacions perquè té un càrrec polític al Govern Valencià, i l’altre li contesta que Zapatero no va anar al bateig de la infantona. L'un diu que l'alcalde és una titella de Carlos Fabra i la l'altre que Juli Domingo se'n va de vacances en lloc de prendre possessió. Embolica que fa fort! I tot això en un ple de l'ajuntament de Castelló! Mentre, no hi ha mercat del dilluns els dilluns, els taxistes es repensen la vaga, els comerciants del carrer Colón fan vacances per força, els autobusos del Grau són un desastre... Per ser un article sobre l'humor m'ha quedat molt seriós, no troben?

LEVANTE-EMV parla d'este bloc

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pNumEjemplar=3593&pIdSeccion=4&pIdNoticia=320820

Ana Pitart fa en este article un repàs del lamentable estat d'abandó dels blocs dels que foren candidats popular i socialista a l'alcaldia de Castelló. Tots dos, van anunciar publicament el seu copromís amb la modernitat, i com n'era d'important este espai per tal de tenir contacte directe amb la societat. Sembla que ja tenen el que volien. Els vots. L'opinió importa menys.

Ana també parla de vosaltres, el lectors postejadors, sou els més actius. Gràcies.

a

"LA PRIVATITZACIÓ DE L’ÚS DEL SOL DEL PORT, OCULTA, COM A MÍNIM, LA MAR". Crònica. 13.07.07

Durant anys i anys, el Grau va viure d’esquenes al Mar. Si bé és cert que hi havia una important dependència econòmica dels dos Ports; no ho és menys que el Port era una tanca infranquejable, associada a contaminació, brutícia i molèsties. Va ser amb un govern socialista, que José Luis Peralta, Autoritat Portuària, va crear la Plaça del Mar. Una gran iniciativa, amb evident èxit d’ocupació d’emprenedors i d’ús ciutadà. Eixa apertura, amb la dignificació de l’espai públic, ha estat una inversió important per al Grau, en qualitat de vida i en revitalització econòmica. Malauradament, l’edifici dels cinemes, els locals comercials, el casino, tornen a ser un mur que oculta la Mar. I la política del PP de privatitzar l’ús públic, compta amb el vist i plau dels representant socialistes al Consell d’Administració del Port. Una decepció.

CARROS HIPERMERCATS

http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/noticia.asp?pkid=309983

"PROMETEU" Mediterraneo. 12.07.07

Prometeu va vacil·lar a Zeus per una història d'un bou sacrificat, i Zeus que tenia una mala llet de ca'l déu, com càstig va deixar la humanitat sense foc amb el que il·luminar-se i escalfar-se.
Així les coses el tità Prometeu va tindre l'ocurrència de pujar a l'Olimp i furtar-li el foc als déus (en aquella època els diferents déus vivien tots junts, i jugaven a cartes, i quedaven per berenar, no com ara, que en nom d'un déu maten a qui creu en altres déus, o en cap), per donar calor als humans. Com ja era la segona traïdoria de Prometeu, i Zeus ja estava rebotat pel que li va fer amb la carn del bou, decidí castigar-lo a romandre encadenat a una roca del Caucas, on un àliga li devorava diàriament el fetge. Perquè clar, Prometeu, era immortal, de manera que cada nit l'àliga se li cruspia el fetge, però cada matí este es regenerava. I això que Bernat Sòria encara no era Ministre.
Ací a l'Ajuntament, Zeus, el déu, viu al segon pis, amb el vicedéu, i alguns semi-déus. Té assessors, cotxes oficials (de fet Prometeu li furta el foc al carro d'Helis, ara el carro és un Audi), dietes (i no precisament de les d'aprimar-se), telèfons, bon tracte al "Crònica de l'Olimp", i un etcètera diví. I nosaltres, el prometeus d'anar per casa, morem a la tercera planta. El Caucas municipal. Castigats per intentar arravatar-li el foc de la governabilitat (sense gaire èxit, val a dir-ho). Habitem les insalubres masmorres condemnats que una gavina popular ens rosegue la moral dia si dia també. Però convé no oblidar que la història es repetix sempre, i nosaltres també ho som d'immortals, i la moral es regenera més ràpid que el fetge de Massiel.

"NOVA CONSELLERIA" TARA MEA

LA REVISTA ROMANESA "TARA MEA" EM DEMANA UNA BREU VALORACIÓ SOBRE LA NOVA CONSELLERIA D'IMMIGRACIÓ I CIUTADANIA.

La creació d'una Conselleria nova, "per se" no és ni bo ni roí. Depén de l'orientació política que se li vullga donar. El fet que el fenomen de la immigració s'associe a ciutadania, i s'allunye dels Serveis Socials, en principi sembla albirar esperances d'un gir en el que significa la concepció política del nou model social sorgit dels fluxos migratoris.
Per al BLOC és important que la Conselleria treballe per l'assumpció de la "nova realitat valenciana". Cal explicar a la ciutadania les transformacions de la societat valenciana, fruit de la nova immigració. I s'ha de fer apostant per un projecte social comú, impulsant la cultura del civisme.
Els darrers cinc anys, el flux d'estrangers que han arribat al País Valencià, lluny d'estabilitzar-se, s'ha accelerat, diversificat i estés per tot el territori. En termes generals, la percepció actual que la població autòctona te de la immigració es prou negativa. Les insuficiències de l'estat del benestar provoca la competència entre els d'ací i els nouvinguts, i responsabilitza de les carències al més dèbil. Al recent arribat.
La immigració és un factor d'enriquiment, no només econòmic, sinó també social, cultural i polític. Però també pot ser font d’un trauma social sinó orientem amb prudència i efectivitat les politiques d’acollida.
La nova Conselleria hauria de proposar un nou concepte de ciutadania que avance cap a la igualtat de drets i deures de tots els valencians i valencianes, amb independència de nacionalitat i de situacions jurídiques, dins els límits competencials del marc actual. Qualsevol persona que residisca al País Valencià ha de gaudir dels drets i també, assumir els deures de la ciutadania. I remarquem, que no hi ha drets sense deures.

"DEMANAR UN DIAGNOSTIC DESPRÉS D’AUTOMEDICAR-SE ÉS UNA IRRESPONSABILITAT" Crònica. 06.07.07

Crear un Pla Integral de Mobilitat Urbana finançat parcialment per l’Agència Valenciana de l’Energia és una proposta del BLOC de novembre del 2006. Ha tardat nou mesos. Un embaràs. Reconeixerem la paternitat, no patisquen. Ara bé, hi ha un problema de credibilitat. Vostés demanen al Dr. Generalitat que diagnostique els problemes de circulació, però ho fan després de visitar xamans, curanderos, xarlatans de fira, i algun bruixot. Volen saber com resoldre els problemes de transit després de decidir sense cap criteri apostar pel TVRCS. Pregunten si cal via reservada per al bus, quan la solució viaria que vostés adopten per les Rondes Millars i Magdalena ho impedeix. Ho fan després de fer fracassar el Fòrum de Trànsit, sense més llicencies de taxi, amb greus problemes endèmics del transport públic al Grau i amb manca d’aparcament.

"POLÍTICA QUÀNTICA" Mediterráneo. 05.07.07

La mecànica quàntica (m’estic ficant en un jardí) és eixa branca de la física que vindria a dir que els objectes no tenen exactament les característiques que semblen tenir, sinó que estes varien en funció del punt de vista. És el principi d’incertesa de Heisenberg, que afirma que és impossible mesurar simultàniament i amb absoluta precisió la posició i el moment lineal d’una mateixa partícula. No se si m’he explicat gaire bé. Em consola pensar que s’atribueix al premi Nobel Niels Böhr, professor d’Heisenberg, la frase: “si algú diu que ha entés la física quàntica, es que de veres no l’ha entés”.
Eixiré del jardí. Servisca la introducció per dir, que cada dia que passa estic més convençut que la política també és quàntica. És impossible en termes científics establir una veritat objectiva. És impossible dir este te raó i l’altre va errat. Si en política existís la realitat absoluta, això implicaria que qui sustenta la tesi contraria menteix més que un que tots sabem fent la renda. I com ací cada vegada que un partit diu una cosa, els altres ixen en tromba a defensar el contrari, voldria dir que la política és un món de mentiders. I no és així.
És tot molt més senzill, com la física quàntica. Tot simplement les propietats, els avantatges, els problemes de cada proposta, varien segons qui les veja. I saben per què? Perquè en realitat tots tenim una miqueta de raó. La ciutat no te una sola lectura. Els problemes no tenen una sola solució. Les propostes no tenen una valoració unívoca. La política representa la pluralitat d’una societat plural. Per això les majories absolutes tendeixen a l’absolutisme infinit.