31 de maig, 2010

"ELOGI DE LA DIFERÈNCIA" - COPE Castelló - 01.05.10

Recorde haver llegit un article del gran Quim Monzó, en el que es sorprenia (poc, val a dir-ho) del fet que a la cosmopolita Berlín, la majoria dels cartells, anuncis, cartes de restaurants, etc, estiguen només retolats en alemany. I Berlín, era i és, la ciutat més culturalment avantguardista del vell continent.
Esta aposta per la llengua pròpia evidencia, si més no, dues coses; la primera, que no és certa del tot la supremacia de l’anglés a Europa, i la segona, que es pot ser d’allò més cosmopolita, sense renunciar als teus trets culturals. Tot un exemple.
En canvi, a Madrid, les coses es desenvolupen molt altrament. Si tens interés, pots saber com es demanen uns "callos a la madrileña" en unes quantes llengües europees, només llegint la carta i sense moure el cul (Esel, Ass, Cul, Asino) d’una terrassa de la Plaza Mayor de Madrid.
En este sureny racó de la Unió Europea, és cada colp més habitual entrar a un restaurant i trobar el menú escrit en espanyol, anglés i francés. En alemany també en alguns llocs més singulars, i si el restaurant és italià, és possible trobar un homenatge a Dante Alighieri, tot llegint tagliolini, pappardelle, tagliatelle, o fins i tot els socorreguts penne al pesto, que es fa de tan mal dir la primera vegada.
En canvi, si un pretén mantenir una actitud de dignitat lingüística, és a dir, usar amb normalitat i naturalitat la seua llengua pròpia, a la seua ciutat, i en tots els ambients (com fan els alemanys a ca seua), no passa un dia, un sol dia, que no l’acusen de mal educat o radical, o de totes dues coses. De vegades pel innocu fet de preguntar si el restaurant té carta en valencià. Potser són la mateixa gent a la que he sentit queixar-se de que en determinada carnisseria els cartells amb els noms de les peces de carn està en romanès.
Quan un reclama el seu dret d’usar el valencià com llengua privada i pública, el dret a ser atés en la seua llengua per l’administració (i per tant reclama l’obligatorietat del requisit lingüístic per tot el funcionariat), aleshores et titllen de xenòfob. D’atemptar contra la convivència. Et diuen radical. Això per no parlar de quan es reclama el dret d’usar la llengua pròpia al Senat, per exemple, i veus com amaguen el seu odi a la diferència, la seua voluntat uniformitzadora, darrera dels costos econòmics, ocultant que només l’esquadra d’aviació que dibuixa una efímera bandera espanyola al cel el dia de les forces armades, costa infinitament més del que val un servei de traducció per tot l’any.
Aquells qui que planten cara a l’avanç de l’anglés com "lingua franca", usant el dret a salvaguardar l’espanyol com llengua pròpia, amb la ñ i tot, són els mateixos que s’oposen a l’ús normalitzat del valencià, i em diuen radical per exigir que la gent escriga correctament el nom de la meua filla, Gal·la, amb ela geminada.
Jo no vaig triar ser valencianoparlant, com Klaus Schulze no va triar que l’alemany fos la seua llengua. Simplement ell amb èxit, jo barallant-me tots els dies, pretenem viure amb fidelitat a la nostra llengua i cultura. Són els monolingües obstinats, els uniformitzadors, els qui pretenen empobrir-nos culturalment, i encara tindran la barra de considerar-se més avançats, més cosmopolites.
La diferència és un valor afegit. I no és una postura d’esnobisme pueril, perquè ben mirat, jo no sóc diferent, els diferents són els altres.

30 de maig, 2010

"CATERINA DESPULLADA" Levante-EMV- 30-05-10


Caterina era una jove bruna, amb uns enormes ulls d’un insospitat color d’ametla. El seu cabell negre i suau sempre feia olor a net, com la seua pell d’una dolçor prohibida. Sota la samarreta estudiadament estreta, s’albiraven uns pits tibants i insolents. Els dies d’estiu, estius com els que ara ens amara de suor, el dies de xafogor, la samarreta se li arrapa al cos, dibuixant uns mugrons que t’apunten a l’ànima.
Ja a l’habitació d’aquell hotelet de passada, Caterina es va descalçar amb desimboltura, llençant les sandàlies un tant a la babalà. Els texans estrets semblaven resistir-se a alliberar la tanga que tot just si arribava a tapar...
Veuen? He aconseguit captar la seua atenció, i fins i tot crear unes certes expectatives, de que això podia desembocar en alguna cosa agradosa, de caire libidinós... Doncs això és el que fan els qui ens governen. No dic tancar-se amb una post-puber a un hotel, què això ni ho sé ni m’interessa gens ni mica; sinó encetar un discurs amb alguna figura retòrica que puga excitar, si més no la imaginació de l’auditori, fer-se agradós i mantenir l’atenció.
És el que fa, per exemple, Alberto Fabra quan amb tota la fanfàrria mediàtica diu que es baixa un 15% el sou, perquè "els càrrecs públics hem de servir d’exemple". Bonic, eh? Més bonic que els ulls de Caterina. On vas a parar!
Però oblida dir el Sr. Fabra, que esta decisió, presa per cert a proposta dels tres grups municipals i aprovada per unanimitat, no ha vist la llum més que quan un acord de la FEMP ha fet la recomanació. Oblida també, i ho fa dolosament, que este articulista, en la seua vessant de portaveu del BLOC, el mes de gener i en forma d’esmena als pressupostos, va proposar que aquells que cobraven més de 40.000 euros reduïren el seu sou en un 15%, i en un 10% els qui superen els 30.000. I saben què? Això és substancialment el que s’ha aprovat ara. Aleshores, però, per boca del Vicealcalde i de la portaveu adjunta, se’m va titllar de demagog, quan en realitat, el que vaig fer és reaccionar a una crisi evident, amb una mesura de justícia. Fa sis mesos hagués estat donar exemple, ara, és acceptar la pressió global i baixar-se el sou, i els pantalons. Més ràpid, val a dir-ho, que la bella Caterina.
Més exemples. El mateix gener l’equip de govern anuncia que els pressupostos del 2010 seran els més inversors de la història. Ja està, tots enlluernats, com amb la suggerent figura de Caterina! Però si fas un colp d’ull als pressuposts, com vaig denunciar en el seu moment, t’adones que en realitat dels més dels quasi 39 milions d’euros en inversions, només hi ha a caixa 15.000 euros. La resta venen, 7`5 milions d’un nou crèdit, i més de 31.000 de les impossibles vendes de sòl públic i de les quotes de les urbanitzacions que no farem. A data de hui no s’ha venut un mal pam quadrat.
Els hi pregue que presten atenció als discursos que fem els polítics, no es refien gaire dels artificis, de la preciositat discursiva, de l’allau d’adjectius...no. Escolten amb atenció i paciència. Reflexionen. Sabran qui els menteix.
Saben com es va acabar l’escena de Caterina? No, no ho saben, els hi he deixat a vostés el privilegi d’imaginar el final. Un privilegi que també tenen en política. Quan vulguen que deixen de mentir-los els de sempre, d’enganyar-los, escriguen els seu final. Inventen a Caterina.

28 de maig, 2010

"PAPER DE VÀTER" - Mediterráneo - 27.05.10


Fa uns anys, el director del departament de compres del Consell del districte de West Somerset, a l’oest d’Anglaterra, va rebre una peculiar queixa dels funcionaris. Des de feia una temporada el paper del vàter dels lavabos se acabava de seguida. Com a tot arreu on treballa molta gent (funcionaris o no), es gasta molt de paper higiènic. Al Consell en qüestió, concretament quaranta paquetets de tres-centes vint porcions. Els més viatjats de vostés ja s’hauran adonat que Pirineus enllà el paper de vàter no es ven per rotllos, sinó per paquetets de fulls plegats. El cas és que el diligent funcionari se’n va anar al magatzem a fer una comprovació. Va agafar un paquet, el va desbudellar i van comptar-ne les porcions. Dues-centes. En va comptar un altre. Dues-centes. I un tercer. Dues-centes porcions també. Per estes cent vint porcions menys per paquet, el Consell perdia anualment cinc mil lliures. Van anar a judici, clar, i l’empresa va ser condemnada a pagar 18.000 lliures esterlines.
Jo crec que amb la que està caient, l’equip municipal de govern s’hauria d’estrènyer el "gürtel", que és com diu cinturó Angela Merkel.
Jo no dic que Pérez Macian i Masip s’hagen de tancar al vàter (tampoc no en tinc res en contra si volen) i començar a comptar els metres de paper de vàter. Ja sé que això és un rotllo, o millor dit, molts rotllos, però d’algun lloc haurem d’estalviar.
Quan es va aprovar el pressupost ja vam dir, i amb l’aval del que va passar l’any anterior, que no hi haurien inversions significatives. Els diners havien de vindre de crèdits i de la venda del patrimoni municipal del sòl. A data de hui no s’ha venut ni un sol metre quadrat de terreny públic. La primera font de finançament està seca. I la segona font, la creditícia, també. El gran Zapatero ha decidit que els ajuntaments no es podran tornar a endeutar des del 2012. Just el contrari del que va decidir fa uns mesos permetent l’augment del grau d’endeutament dels municipis perquè, segons deia, això reactivaria l’economia i crearia llocs de treball. Ara diu el contrari. Jo crec que Zapatero l’únic que és capaç de reactivar és el sector del paper de vàter perquè, francament, n’hi ha per cagar-s’hi.

24 de maig, 2010

"PER ALGUNA COSA SERÀ" - COPE-Castelló - 24.05.10

S’ha posat de moda criticar al BLOC, per alguna cosa serà. Amb una estratègia matussera, uns i altres personifiquen les crítiques en la meua persona. És una forma, intuisc, d’intentar o bé reduir el BLOC al que jo faig o dic, o bé, d’intentar separar el que jo dic o faig, del BLOC.
Totes dues possibilitats bastant absurdes ben mirat. Si jo no representés al BLOC local, no hagués estat triat per unanimitat el seu candidat, i d’altra banda, si jo no actués d’acord amb el partit, els assegure que això ja es sabria. Ja ho deia el mestre de periodistes Paco Pascual: "cos a terra que disparen els meus".
D’altra banda, intentar minimitzar el BLOC en una sola persona, ara jo, abans Porcar; tampoc no té gaire trellat. Darrera de Porcar abans i darrera o al costat meu ara, hi ha un grup de gent treballadora, implicada i preparada, i jo només tinc el privilegi de posar cara i veu al projecte. Espere que per poc temps en solitari.
De sempre hem trobat a faltar que els mitjans ens prestessin més atenció, és lògic, mai no estem contents amb l’espai que ens donen. I això, porta a pensar, que importem poc en el panorama polític local. Ara però, en les darreres setmanes, veiem un allau de crítiques a dreta i esquerra.
Una revista digital (si volen publicitat que paguen) vinculada estretíssimament al grup municipal socialista, va escriure un titular molt tendenciós sobre el BLOC, i va redactar una noticia sense contrastar. Es van negar a penjar la meua rectificació, i preferiren despenjar la seua nota. Els arguments per no haver contrastat eren, que no sabien com localitzar al portaveu del BLOC. Ja els vaig dir com periodistes, si no sabien aconseguir el telèfon o el correu electrònic (està fins i tot a la web municipal) d’un dels tres portaveus a Castelló, o no tenien futur, o no tenien vergonya.
Xipell, l’humorista que publica al Levante, m’ha dedicat més caricatures en tres mesos que en 7 anys de vida pública. Cap en positiu. No passa res, des de la discrepància, algunes m’han fet fins i tot gràcia, d’altres menys. El director del Mediterráneo, m’ha dedicat quatre editorials en dos mesos, quatre més que en els darrers set anys. Totes donant-me canya, i algunes, fins i tot contradictòries entre si.
Ramón Marin, periodista d’acerada ploma, que ara és assessor del Grup Municipal Socialista, em dedicava també la seua columna al Levante este cap de setmana. El seu veí de pàgina, l’escriptor Pablo Sebastià, me n’ha dedicat dos o tres els darrers mesos.
El PSOE, que té com estratègia confessada, ignorar-nos, va trencar la tradició, amb unes declaracions del seu líder...bé, de Juan Maria Calles, a la SER, acusant-me quasi bé d’haver volat el pont sobre el riu Kwai. Pérez Macián, portaestendard de l’estratègia del PP consistent en dir que el PSOE és roí i el BLOC sensats i treballadors, em dedicava en una roda de premsa acusacions tan peculiars, com que jo deia el que esperaven de mi els electors del BLOC. Home Juanjo, és que si dic el que esperen els electors del PP, aleshores si que ja no representaria el BLOC!
No sé, supose que si quan trobàvem que no se’ns prestava suficient atenció, creiem que era perquè ningú no considerava que el nostre vot pogués decidir res; ara que ens hem convertit en l’animal a batre per uns i altres, tenim el lícit dret a pensar, que algú té enquestes locals que diuen que el 2011 podem tenir la clau. I veges tu, quina sorpresa, amb l’article a punt d’enviar, una emissora local publica una enquesta en la que sóc el segon candidat millor valorat per darrera d’Alberto Fabra, i un 7% dels enquestat voldria que l’alcalde fos jo. Per tant, un alcalde del BLOC.
Nosaltres a la nostra, a treballar. I ells a fer bo eixe aforismes de que parlen d’un encara que siga bé.

22 de maig, 2010

"ECOLOGISME POSITIU" - Levante-EMV -23.05.10


L’any 1983 la mítica Petra Kelly va aterrar a Tenerife, i com ambaixadora de l’ecopacifisme va participar en la redacció del Manifiesto de Tenerife. Una mena de carta fundacional de l’ecologisme polític hispà. Fins aleshores, l’ecologisme havia estat un incipient moviment social. Des d’aquell moment, i amb la fundació la franquícia espanyola de Die Grünen, feien el salt a la política. Amb fortuna desigual, passaria el mateix en eixa dècada a un bon grapat de països europeus.
Al País Valencià, a la dècada dels 80 van aparèixer un grapat de partits que es reclamaven ecologistes. En alguns hi van militar ecologistes històrics. Altres ecologistes, continuaren militant en diferents partits progressistes, sovint també en el valencianisme. Però la proliferació de formacions verdes va servir també per que no pocs aventurers polítics usaren una marca que semblava tenir una certa acceptació al mercat electoral. Després no va ser així. Amb ben poques excepcions, i sempre en l’àmbit local, cap llista verda va aconseguir mai representació. En els 90, i ara també, les marques verdes han buscat aixopluc en coalicions electorals on són els socis menors, que aporten un logo simpàtic i ben pocs vots. Per això també algunes doctrines caduques es reciclen en ecologistes.
La revolució ecològica que semblava albirar-se fa 30 anys, ha mort d’èxit. El mediambientalisme, la sostenibilitat, han amarat, en major o menor grau, tots els partits. Tots. I sobretot, han influït poderosament en la legislació. És obvi que no està tot fet, és obvi que queda molt camí per caminar, molts vicis que canviar, molts costums per evolucionar... però resulta impossible negar l’evidència. Personalment pense que l’ecologia és una cosa massa seriosa per deixar-la exclusivament en mans dels ecologistes.
O el valencianisme agafa la bandera de la sostenibilitat, sense complexos, o quedarà en mans dels que en fan una visió ideològica estreta. Hem de ser un contrapunt a l’ecologisme conservador, que diu no a tot i ho paralitza tot sense impulsar res.
Nosaltres tenim vocació de govern, volem governar les ciutats i el país, i volem governar de forma responsable i sostenible. Però no es poden fer truites sense trencar ous. Hem de prendre decisions. Els ecologistes han dit no a l’energia nuclear, reclamant energies alternatives, però han posat mil problemes als parcs eòlics, i a no pocs horts solars. De vegades perquè els voltors han patit la mala tria del lloc, d’altres perquè preocupava que davall els panells solars no s’hi podien plantar naps. Nosaltres no ens podem permetre eixe luxe. No podem fer una crítica sense donar una alternativa. Sinó, mai passarem de fer un discurs d’oposició. I l’oposició i la vocació del no, sempre és conservadora. Sempre vol conservar les coses en un status quo inacceptable per als que pretenem el progrés social. El no sistemàtic no permet avançar.
L’ecologisme que proposem, és l’ecologisme racional. El que es preocupa de les condicions en les que cal fer les obres, no el que s’ocupa d’impedir-les. És el que aposta per la sostenibilitat ecològica, però també per l’econòmica, creant riquesa, creant llocs de treball, creant oportunitats.
Estic segur de que Petra Kelly, que era una idealista pragmàtica, una dona culta, preparada, i amb vocació de fer coses, no només d’impedir que feren les que no li agradaven, compartiria la necessitat d’un mediambientalisme positiu. Ella va deixar dit: "tothom vol tornar a la natura, però ningú vol fer-ho a peu". I és que calen infraestructures. Tot simplement cal fer-les passar per on toca i com toca. El discurs del no, és conservador i bloqueja. Cal aprendre a dir sí, a ser positius.

20 de maig, 2010

"DE REUNIONS I TITULARS" - Mediterráneo - 20.05.10

Al BLOC de Castelló sempre se li han reconegut algunes virtuts, l’honestedat, la seriositat, la coherència i la capacitat de diàleg. De sempre hem pensat que la política és l’art de gestionar els acords i els desacords. Parlem amb moviments cívics, parlem amb associacions de tota mena, parlem amb altres partits. Ho fem amb el PP i el PSOE, amb els qui compartim l’honor i la responsabilitat de representar els nostres conciutadans a la casa consistorial. Però també parlem amb altres formacions.
Durant la llarga precampanya del 2007 es va parlar i escriure molt de la relació del BLOC amb EU, que si no ens parlàvem i no sé quantes coses més. No és cert, ens vam reunir. Un altra cosa és que considerarem legítimament que no ens convenia, per diverses raons, col·ligar-nos. Ara sembla que hi ha particulars i mitjans de comunicació interessats en tirar foc a una foguera que ja els dic jo ara que no s’encendrà, perquè no hi ha voluntat de que s’encega. Dic això perquè fa quinze dies el BLOC de Castelló es va reunir amb Iniciativa, i vam fer un comunicat conjunt (pràctica habitual del BLOC quan es reuneix amb qui siga) en el que subratllàvem tot una sèrie de coincidències programàtiques o d’interessos, per dir-ho així. En el subtitular de la notícia es parlava d’ "hostilitat" entre tots dos grups. Francament al·lucinant. Dos partits es reuneixen voluntàriament, i voluntàriament emeten un comunicat de premsa conjunt, i la "traducció periodística" parla d’hostilitat? Al·lucinant, repetisc.
Doncs per que quede ben clar, no era la primera vegada que ens reuníem els col·lectius de Castelló, i previsiblement no serà la darrera. Diré més, la nostra relació amb Iniciativa no és simètrica a la que tenim amb altres formacions o col·lectius. Amb Iniciativa compartim grup parlamentari a les Corts, i amb ells hem formalitzat una coalició per presentar-nos a les eleccions valencianes, quan el cada colp menys Honorable Camps tinga a bé convocar-les.
Quin sentit tindria ser reconeguts per la nostra capacitat de diàleg, i no parlar del que vulguem i fins que vulguem amb uns socis electorals? Al BLOC som ben conscients que estem en l’ull de mira de molts, és perquè saben que serem decisius.

17 de maig, 2010

CAMPSSANDRA - COPE Castell´17-05-10

Si creiem la mitologia grega, Cassandra era filla d'Hèrcuba i Príam, rei de Troia (amb l’amable permís de Brad Pitt). De menuda es va quedar dormida junt al seu germà Helen, al temple d’Apol·lo. Les serps sagrades de l’altar del déu van llepar-los les orelles, i amb este salivar acte, li conferiren el do de la profecia.
De joveneta va fer-se sacerdotessa d’Apol·lo, i sembla que este va tirar-li els trastos, i com ella va dir que no, el venjatiu déu va fer caure sobre ella la maledicció que mai ningú no creuria els seus pronòstics. Ben mirat, una crueltat que deixava sense sentit les seues dots endevinatòries. De fet, es va cansar de repetir que Troia cauria en mans dels invasors i ningú no la cregué.

Pobra Cassandra.

Paco Camps, fill polític de Rita Barberà també es va deixar llepar l’orella per un bífid escurçó de nom Zaplana. Este déu menor, poc abans d’anar a l’Olimp madrileny a fer carrera, li va dir a cau d’orella al jove Camps “et concediré el do de l’Honorabilitat, però tu m’has de cuidar el galliner”. “Recorda -li va dir- allò que Dèdal va advertir al seu fill Ícar, sobre que havia de volar a una altura mitjana. Si voles molt baix, la humitat obstruirà les teues ales, i si ho fas molt alt, la calor fondrà la cera. No et separes de mi i no et passarà res."

Però Camps ja tenia previst el Plan C. Tenia molta confiança en si mateix, tanta confiança que va decidir volar. Volar alt i sol. I quan el déu més bronzejat va creuar las Hoces del Cabriel, va oblidar els consells, i sovint el Consell. Es dedicà a organitzar grans festes i bacanals, amb convidats de luxe, fins i tot el Papa de Roma hi anà.

Va fer fora del seu entorn aquells qui havien servit Zaplana, va crear al seu voltant una nova aristocràcia. La dels Costa, Campos, Rambla, Cotino... Va obrir les portes del Palau de la Generalitat a una colla de tafurs, de jugadors d’avantatge, de comissionistes de la infàmia. Un perillós grup de panxa contents, més pròxims a la màfia que al perfil d’homes de negocis, i es llençà pel tobogan del luxe immerescut, i acceptà regals absurdes, per ell i la família, a canvi de qui sap què.

Però volà tan prop del sol que les ales es fongueren. Encara no ha perdut formalment l’Honorabilitat del càrrec, però no li queda cap honor. Com a Cassandra, ja ningú no el creu quan parla.
Ningú no el creu quan diu: “yo me pago mis trajes, claro que me los pago”, “ya sólo quedan uno o dos escalones para que todo quede claro” o “estamos todos muy unidos”

Diu la mitologia valenciana, que cada colp que Camps passa prop d’un jutjat, parla amb un advocat, fiscal o jutge, se sent la maliciosa rialla de Zaplana. Ves a saber!

14 de maig, 2010

"JUAN SIN MIEDO" - Levante-EMV - 15-05.10


No sé si m’ofèn més que el President del meu país em tracte d’estúpid, o que ell siga un inculte. Em tracta d’estúpid dia sí i dia també, quan diu eixes coses de que tothom sap que tot això del Gürtel és un muntatge. No, President, tothom no, per exemple els magistrats del Suprem no ho tenen gens clar, per això l’ha tornat a imputar.
M’ofèn també, perquè també és tractar-me d’estúpid, que el mateix dia que es coneix la decisió del Suprem, comparega vosté amb els seus "mariachis", rient a boca oberta. Rita Barberà amb la cara desencaixada, Clemente fent un forçat anunci de dentífric, Alberto Fabra amb una rialla postissa que amaga un "ja cauràs, ja", Trillo amb el mateix posat cínic que quan va vore caure el Yakovlev; i vosté President, amb la mateixa cara d’al·lucinat què faria si s’hagués cruspit una truita de peiot. Es pot saber de què riuen? Què els hi fa gràcia? Sí l’han imputat justament, maleïda siga la gràcia. I si vosté creu que és injust i infundat, encara entenc menys que es descollonen. Haurien d’estar indignats.
Però ja li dic, President, que quasi em molesta més que un inculte ocupe tan alta magistratura. I li dic inculte, perquè inculte és qui fa citacions literàries sense haver llegit o entès el llibre. Està vosté a l’altura de George Busch, que s’ennuegava menjant galetes. Almenys vosté que es va declarar nacionalista genètic, espere que si s’ha d’ennuegar o faça amb un fartó.
President, o de menut no li van explicar el conte dels Germans Grimm, o no l’ha entés. Li’l explique. El tal Joan, era un xaval que no coneixia la por, i per tal de trobar-la s’endinsà en un bosc, on una bruixa dolentota va intentar esglaiar-lo sense èxit, també ho intentà un ogre, al que Joan va vacil·lar amb desimboltura. Fins i tot, uns tigres els van atacar, i a colps, els reduí de mida fins convertir-los en bestioles sense importància. Va dormir sol a un castell abandonat, i va superar totes les probes. Mai va poder saber el que era la por. El premi a la seua gosadia va ser el d’esposar una princesa. I ara bé el final de la història que no li van explicar al xicotet Camps, quan dormia al bressol amb el seu pijama de Lacoste. Joan va conèixer la sensació de la por, tremolons, gelor, calfreds i els pèls de punta per una ximpleria, i a mans de la pròpia esposa.
Una nit mentre dormia, la dona li va tirar una gerra d’aigua freda coll avall. Ja veu President. Qui es pot creure que qui ha vençut ogres i bruixes, tigres i foscors, puga acabar sentint la por, per una cosa tan nímia com una miquet d’aigua freda? El mateix Rajoy diria: "comprenderá usted que yo eso de la jarra de agua no me lo creo".
Doncs sí, al final, Joan va perdre l’honor de ser un "sense por", com vosté ha perdut l’honorabilitat que la presidència comporta. I no oblide, President, que va ser la pròpia esposa de Joan qui li va ensenyar a tenir por. I la seua, President, sap molt, massa. I és vosté qui l’ha implicat.
I conte contat, conte acabat. Com vosté.

12 de maig, 2010

"EL CREUER I LES FIGUES ALBARDAES"- Mediterráneo - 13-05-10


Esta setmana ha arribat a Castelló el primer creuer, rotllet "Vacaciones en el Mar". Llàstima que el dimarts no fóra dijous, així el mític Capità Merrill Stubing hagués pogut comprar a "Los jueves de Colón", que per cert també era capità de la mar oceana. Isaac Washington, el barman (no confondre amb un superheroi) hagués pogut anar a les tasques a fer un vinet, sense massa estridències. Gopher, el "sobrecargo" (res a vore amb factures unflades) ajudarà al passatge a carregar fins als camarots les dotzenes de "figues albardaes" del bo de Toni. Julie MacCoy, la directora del creuer, i la repel·lent Vick Stubing, filla del capità, saludaran des de la segona coberta les dolçaines i tabals amb les que els aborígens de la Plana festejaran l’arribada dels primers turistes nàutics de la ciutat.
No tinc res en contra que Castelló entre a formar part dels ports visitables per creuers de turistes assedegats d’emocions. Però tinc molt en contra de la caspa, el ridícul col·lectiu i la pallassada. Vendre això com un gran reforç per al comerç local resulta insultant. Com resulta insultant que l’Ajuntament pague autobusos mentre el servei municipal està ple de deficiències. Horaris que no es compleixen, barris nul·lament o insuficientment connectats, com insuficients són les freqüències.
Oferir un got de suc de taronja "recien exprimido" a la baixada a terra a les 9 del matí, és estúpid. O que es pensen que els hi ha donat per desdejunar a bord, ous bullits d’albatros? Diuen les cròniques més ben intencionades que uns quants autobusos han anat a les grutes de Sant Josep, d’altres a Peníscola, alguns (em diuen que no pocs) a València, i altres han preferit vore l’estadi on el Castelló jugarà amb el Vila-real C l’any vinent. Algú hauría d’explicar-nos si el creuer ha deixat al port més o menys diners que qualsevol vaixell de càrrega. I tinc una poderosa curiositat per saber quant ens ha costat cada turista (suc+figa+autobús+saquet de taronges+dolçaina...) i quans diners s’ha deixat cada turista a la ciutat. Es que tanta tonteria i tanta demagògia em posa mal, i desgraciadament el Dr. Adam Bricker, el metge d’abord, ha abandonat la Plana en el creuer de la Passió.

10 de maig, 2010

"SEAN CONNERY"- COPE Castelló - 10.05.10


En què s’assemblen Sean Connery i la Pantoja? No és per tenir una certa pilositat davall del nas, no siguen malpensats. No, tots dos sembla que estan implicats en tot eixe negoci innoble, il·legal, immoral i fastigós, en el que Gil, Roca, Muñoz i Yagüe (que dit així sembla la defensa del Corruptos Futbol Club, però que en realitat tenen molt pocs arguments per defensar-se) van convertir Marbella.
Sembla que Connery, el millor James Bond, ha passat del 007 al 0’7% de comissions (segur que n’era més) per a l’ONG muntada pels mandataris corruptes, que acabaren per corrompre tota la societat marbellí. Clar que no era una organització governamental, però només funcionava mentre estaven al govern.
Quan va canviar el govern, els beneficiaris eren el que abans bramaven i udolaven com a porcs en contra de la corrupció, quan el que de veres deien era que volien robar ells. I així ho feren. Convertint el consistori de Marbella en una Spin off d’aquella pel·lícula del valencià Berlanga de nom "Todos a la carcel".
El refranyer popular valencià és molt ample, i té sentencies per tota mena d’ocasió. Ara ve al pèl (no al de la pobra Pantoja... Bé, pobra no seria la paraula) aquell que diu: "De moliner canviaràs, però de lladre no t’escaparàs". Ep! en minúscules, com a ofici, que no vull querelles.
I és que quan hi ha corruptors i gent disposada a corrompre’s, la màcula s’estén com una taca d’oli. Dic això pensant en un altre amb pilositat irisada davall del nas, Rajoy. El president popular ha dit que "diga el que diga la justícia" ell dóna suport a Camps. I jo m’esgarrife, i crec que s’esgarrifa tot el sistema democràtic. Home Rajoy! Diga el que diga la justícia? Però no havíem quedat que vostés tenien un codi ètic (vulnerat manta vegades, cert, però el tenien)? I si el President és imputat? Si vosté dóna suport a un imputat es converteix en còmplice, no ho ha pensat? Però sobretot, com pot dir pel matí que acatarà el que diga la justícia parlant de l’Estatut català; dir al mig dia que té tota la confiança en el sistema i que tothom ha de sotmetre’s als tribunals (fent referència al Garzonazo); i dir que sobre el tema de Camps el que diga la justícia li la sua.
I a sobre l’home ho adoba dient: "comprenderá usted que yo eso de los tres trajes no me lo creo". Ah! No, amiguito del alma, a mi no m’emboliques. Jo no comprenc res. Jo torne a tirar mà del refranyer que diu que: qui roba un ou roba un bou.
El més famós dels enemics de Bond, el Dr. No, s’ha convertit ara en aliat. Sean Connery i Rajoy, al mateix costat d’eixa fina línia, fina com un tel de llet, que separa el bé del mal.
Fina, sí, però segura. Alguns ens mantenim fidels al costat dels espectadors d’esta lamentable pel·lícula on hi ha més lladres que serenos. Com espectadors, però no amb els braços creuats, en eixir de la sala expliquem a qui pregunta, que la pel·lícula és una merda.

08 de maig, 2010

"APRIMAR L'ADMINISTRACIÓ" - Levante-EMV . 08.05.10

Sempre m’ha sorprés que només es parle d’estalvi en època de crisi. Crec que en este cas, l’ordre dels factors altera poderosament el producte. Vull dir, que hauria de ser a l’inrevés. Si estalviem quan les coses van bé, no hi haurà crisi. Estalviar quan no arribes a fi de mes, sembla més una treball d’un mític Ulisses, que no pas, una proposta amable de la "cuenta naranja", del presentador gracioset d’Antena 3.
El cert, però, és que ara hi ha un debat, trobe que interessant, sobre la necessitat d’estalviar en les administracions públiques. Un debat no exent de demagògia, perquè tancar un Ministeri estalvia molt poc, ja que tots els funcionaris s’hauran d’assignar a un altre, a l’igual que les funcions. Però dit això, també és cert que la proposta de Rodríguez Zapatero era ridícula per miserable. Ridícula comparada amb si mateixa, extraordinàriament generosa comparada amb la nul·la sensibilitat de la Generalitat en este sentit.
A l’hora de retallar, tothom pensa en la "duplicitat" d’administracions. I normalment, els qui es posicionen, demanen retallar despesa i competències als governs autònoms. Jo negue la major. No crec que hi haja duplicitat. Es tracta d’una qüestió d’ordre competencial. Però en qualsevol cas, quan s’han transferit competències, és obvi que el que sobra és administració central. No té sentit que continuen havent determinats ministeris, quan han estat buidats de competències. Cas que hi hagués duplicitat, i si em pregunten a mi, el que sobra és administració central.
Entre d’altes, per una raó de caràcter primari i ideològic, crec en el dret i la necessita del País Valencià d’autogestionar-se dins del marc europeu, i crec que ho pot fer sense mitjancers que sempre cobren comissions altíssimes.
A mi el que em sembla és que posats a aprimar l’administració, la primera en desaparèixer hauria de ser l’administració local provincial, és a dir, les diputacions. Uns organismes arcaics i superats per la realitat autonòmica, amb un enorme dèficit democràtic a l’hora de triar-ne els membres, de factura i comportament absolutament irregular en funció de qui la presideix, cau de sous panxacontents, fabrica de clientelisme polític subsidiat amb la faltriquera pública i promotores inesgotables d’empreses innecessàries amb competències impròpies.
Les diputacions no són necessàries. Les seues competències podrien perfectament estar assumides pel Consell, la prova és que cap autonomia uniprovincial té govern regional i diputació. Per què? Perquè es solaparien les competències. És a dir, que hi hauria una obvia duplicitat d’administracions, precisament el que tothom sembla estar d’acord en retallar. Comencem doncs per arrancar les mates mortes, que són inoperants i ens costen un dineral descontrolat.
I ara, supose que algú repetirà aquella pregunta tan mostosa de: si no voleu diputacions no sé perquè no renuncieu a la diputada? És senzill, mentre la Diputació existisca i gestione diners públics, allà estarem. No conec ningú que renuncie a que li tornen diners de la renda, només perquè li sembla que Zapatero ho fa malament.

06 de maig, 2010

"L'EURAM" - Mediterráneo - 06.05.10

Demà divendres no estaré a Castelló, estaré a València treballant per Castelló. Perquè algunes de les decisions, moltes, massa, de les que afecten al nostre futur col·lectiu no es decideixen a la nostra ciutat.
L’Institut d’Economia i Empresa Iganasi Villalonga, que porta el nom d’un valencianista històric, m’ha convidat a l’Acte Pel Reconeixement Europeu de l’Arc Mediterrani (EURAM). Una ocasió que no desaprofitaré, i a la que, d’acord amb l’organització, he convidat alguns empresaris, professionals i professors universitaris, per tal que m’hi acompanyen.
Allà coincidirem amb els Consellers d’Infraestructures valencià, català, balear i el Ministre d’Andorra. També hi assistirà, entre d’altres, l’eurodiputat del BLOC-CEU, Ramon Tremosa.
L’Institut ha finalitzat després de quatre anys un ambiciós projecte, el Llibre Blanc de les Infraestructures de l’Arc Mediterrani. L’objectiu d’aquest llibre ha estat fer una diagnosi de les necessitats, principalment de transport, a més de realitzar una proposta d’estratègies relatives a infraestructures i serveis, models de finançament, de gestió i explotació. S’han realitzat reunions amb Cambres de Comerç, Col·legis d’Economistes i d’Enginyers Industrials, associacions empresarials, ports, el món sindical i les universitats.
Un acurat i rigorós treball que ve a demostrar allò que des de fa temps alguns defensem, l’obvietat que existeix un espai geogràfic i econòmic, que aplega els territoris descrits, i que està orfe d’infraestructures per obra i gràcia d’una idea radial d’Espanya.
El nacionalisme que nosaltres defensem no és el de les banderes, els accents oberts i les eles geminades, és el que defensa les infraestructures que creen riquesa, llocs de treball, benestar i futur compartit. Per això molestem. Als conservadors perquè voldrien estar sols en reclamar les infraestructures (infraestructures que ens neguen quan governen), i al socialistes perquè ens voldrien ocupats en baralles simbòliques en lloc de fent política, per no destapar les seues vergonyes.
La diferència entre somniar i construir les infraestructures que mereixem és una decisió política, electoral, que separa el futur del fracàs. L’EURAM, són Euros.

03 de maig, 2010

"ESTUPIDESA" COPE Castelló- 03.05.10


Albert Camus, va deixar escrit que l’estupidesa insisteix sempre. I crec que té raó.
Fa uns dies, al baixar al carrer per anar a treballar, em vaig trobar que algú havia arrancat el retrovisor i l’eixugaparabrises (que tot i el nom tan espectacular que té, no és més que la cosa eixa ne neteja els vidres del cotxe quan plou). Òbviament no era un accident, era el fruit de la voluntat manifesta d’algú, de fer mal. I concretament de fer mal a eixe cotxe, ja que vaig comprovar que cap altre del carrer havia sofert una agressió similar.
Dut per la bona fe, vaig pensar que es tractava de la combinació entre l’atzar (només el meu cotxe) i al mal beure d’algú que tornava de la zona de copes pròxima a casa. En definitiva, algun estúpid a mig civilitzar.
Però l’estupidesa, ja s’ha dit, insisteix sempre.
Com a conseqüència de no tenir retrovisor, i no haver pogut dur el cotxe al taller encara, esta setmana vaig conduint el de la meua dona. I fa tres dies, pel matí també, quan vaig baixar per anar també a treballar, em vaig trobar l’eixugaparabrises en posició de "firmes" i quan em vaig acostar per retornar-los-hi l’horitzontalitat, vaig descobrir que al sostre i amb un objecte puntxegut algú havia escrit "CABRON".
Què jo siga l’únic cabró del meu carrer, que és prou llarg, estadísticament no s’aguanta; així que he d’inferir que hi ha un rerefons personal. Algú vol fer-me mal, de moment, via patrimonial.
I ho ha aconseguit. Ha aconseguit que la meua família ens tinguem que gastar uns diners en reparar les seues malifetes, perquè a casa tenim dos cotxes vellets, i cap dels dos té una assegurança a tot risc. Tenim els mateixos cotxes que teníem abans que jo em dediqués a la
política. Alguns polítics no incrementem el patrimoni econòmic, incrementem això sí, el de la fascinant experiència, el repte i el compromís de servir la gent que ens tria. I això continuaré fent.
Si em volen silenciar, a mi i al meu grup, en democràcia hi ha una formula infal·lible i incruenta, que ens deixen de votar. El poble mana. Però si pensen que per la via de la coacció, de l’atac als cotxes o qualsevol barrabassada que puguen tenir pensada per al futur, van aconseguir tancar-me la boca, ja els hi dic ara que han punxat en os. Gràcies a la seua actitud seré un poc més pobre, però infinitament més digne. Els diners que hauré de gastar al xapista, els comptabilitzaré mentalment com la meua contribució a ajudar a un autònom a arribar a final de mes.
Així que ja ho saben. No callaré.
Què qui haja fet això és un estúpid, sóc jo qui ho diu, i ell qui ho prova amb els seus actes.

01 de maig, 2010

"LES VAQUES VOLEN" - Levante-EMV- 01.05.10

No entenc la gent intel·ligent que es comporta com autèntics indocumentats, defensant evidents i repugnants mentides, només perquè ho diu el seu partit. Puc entendre això de la disciplina deguda, sobretot ara que comencen a pensar en les llistes electorals, però que en una conversa privada no puguen admetre la realitat em preocupa. Per ells. No per mi, que a la fi, a mi tant se me’n dona, però em preocupa com s’han de sentir per dins. Saben de que els parle, no? Va un regidor o una diputada i manté una postura absurda, fonamentada en el no res, construïda sobre mentides i enganys, i per molt que els adversaris aporten documentació, testimonis, raonaments i arguments d’allò més sòlid, res. No hi ha res a fer. La regidora ha dit que les vaques volen, i tots a mirar cap al cel, amb una fe digna de major causa. Segur, segur, que com en les aparicions marianes, algú serà fins i tot capaç de vore "la Vache que rit" evolucionant gràcil entre altocúmuls, cirrus uncinus, cúmulus lenticularis i fractocúmuls. Entre núvols, vaja.
I estos fidels de la secular església del partit dels seus amors, no només ignoraran el que diguen els adversaris, no, ignoren fins i tot a la seua pròpia intel·ligència, ignoren la seua capacitat d’anàlisi, ja no dic d’autocrítica! Abans d’acceptar una crítica, seran ben capaços de construir un discurs lògic (partint d’una suposició indemostrable és possible crear fins i tot una doctrina, miren si no el Vaticà), versemblant, aparentment coherent. I buscaran exemples que alimenten les seues posicions. "Jo tampoc guarde totes les factures quan em compre roba". "Però dona, si el problema no és que tingues o no la factura, el problema és que hi ha gent que declara haver pagat els teus vestits a canvi de favors..." "Mira, una vaca. Ah! I esta és grossa".
Quan parles del ZAS que han imposat innecessariament i voluntària a les tasques, quan l’única sentència coneguda parla exclusivament de la zona de Lagasca, Adoberies, etc; quan els hi tires per cara que han estat espantant també als propietaris de terrasses de la Plaça de la Pescateria en lloc de buscar una resposta raonable, diuen: "doncs a Benicàssim Colomer s’ha carregat l’oci". I si dius, "segur que va ser Colomer? No seria l’anterior govern del PP el qui va iniciar el procediment, i estos només l’han heretat i l’han hagut d’executar?" Retruquen un: "Mira! Una vaca planejant!", amb la mateixa agilitat i reflexos amb els que una fura enxamparia un conill dins un barret de copa.
Són així, i actuen amb una fredor i professionalitat esfereïdora. Amb el tema de les tasques, trobe que és tot simplement impossible que tota la gent del PP que intenta tirar la culpa a l’oposició es crega de veritat que la responsabilitat no és exclusiva de l’equip de govern. Tu vas i els hi recordes que el regidor delegat, a banda de promoure una confrontació social (Pasión por Puerto Hurraco), acusa (com si fos res roí) a uns veïns de demanar que es complisca la llei, mentre defensa als propietaris dels xiringuitos que es neguen a complir-la any rere any. I ells t’escolten fingint una atenció incerta, i de prompte criden: "Allà, allà. No veus la vaca? No l’has vist. Ara la tapa el Fadri".
Personalment crec que una part important de la plèiade ho fan per pura estratègia, són conscients que estan mentint (i em fan fàstic); d’altres, pobres, ja no diferencien la veritat de la mentida (i em fan pena). Plegats, em fan por.