"CANÇÓ DE NADAL (VERSIÓ) - Levante-EMV - 31.12.11

Jo ja sé, que d’uns anys cap ací, en Nadal és costum que les televisions que ens deixen vore (Volem TV3!) facen pel·lícules com ara: “ET” (que no narra precisament el naixement d’un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet, sinó l’abandó d’un infant sideral més lleig que un ornitorinc amb xarampió), però jo sóc antic i els meus referents iconogràfico-nadalencs són més clàssics.

Jo pense en “Cançó de Nadal”, del magnífic Charles Dickens. Supose que la coneixen, és la història d’Ebenezer Scrooge un vell avar que té esclavitzat el seu treballador, un jove pobre i de bon cor. La nit de Nadal rep la visita de tres fantasmes: el fantasma del passat,  el fantasma del present  i el fantasma del futur. El record dels seus inicis, la realitat actual, i la visió d’un lúgubre futur, produeixen un canvi en el caràcter d’Scrooge. 

Em permetran que per acomiadar l’any revise el clàssic i convertisca en protagonista a un dels polítics d’estes comarques, que ha aconseguit major progressió en els darrer anys, Javier Moliner. 

No crec que Moliner siga àvar ni que tinga esclavitzada la gent que treballa per a ell, però sí que em consta la seua dedicació, el seu grau d’autoexigència, i d’exigència al seu entorn. I per tant, trobe absolutament plausible una imatge zenital de Moliner al seu despatx de la Diputació, al capvespre, i en solitud. I que en eixe moment se li aparega l’esperit del passat. Un esperit que posem es diu Carlos, i hauria estat President de la mateixa Diputació.

Carlos el duu de la mà a fa no tants anys, quan un jove Moliner es va presentar a la seu del partit, amb entusiasme, convicció, i ganes de treballar. De seguida el van fer assessor a l’Ajuntament, i en molt poc temps regidor de via pública, d’urbanisme després i Vicealcalde en només cinc anys. Carlos estava fascinat amb ell, que a sobre, havia estat un bon estudiant i professor associat a la UJI (això a Carlos, que va ser un mal estudiant, sempre el va impressionar). Moliner veu en el seu passat un camí senzill que li va fer creure que tot era possible.

En la meua versió, després d’això se li apareixeria l’esperit del present, que seria, posem per cas, un alt funcionari de la Càmera de Comerç. L’esperit arrossega a Moliner a un escenari real, la casa d’una jove diputada, de carrera meteòrica, que està trista. Després li mostra a dos ex Vicepresidents enfadats perquè ja no ho són, a assessors cabrejats perquè els hi ha baixat el sou, a altres assessors que han deixat de ser diputats per voluntat de jove Moliner. I tot una seguit de gent molesta amb les decisions del nou President. I Javier, reflexiona sobre el dolor causat i els enemics que s’ha creat.

Per últim, apareix l’esperit del futur. Carlos, sempre Carlos, el perenne Carlos, ara en la seua condició de President del partit, i acompanya a Moliner a un viatge a l’any 2012, al Congrés provincial. I allà veu moviments intensíssims contra la seua candidatura a la Presidència. Veu al propi Carlos elaborant llistes, imposant vicepresidències, secretaries generals. Veu el partit dividit, i Moliner que és llest com la fam, sap que la falta d’unitat és el primer pas per la derrota electoral.

Torna el plànol zenital, Javier està al seu despatx, sol, en penombra, pensa en el seu passat, en el present, en el futur, i pren una decisió: fa a Esther Pallardó Vicepresidenta. Feliç any

"BROMES DE MAL GUST" - Mediterráneo - 29.12.11

Segons Mateu (Mt 2,1-16) Herodes el Gran, Rei de Judea, va ordenar matar tots els xiquets menors de dos anys per desfer-se del tal Jesús, que segons la profecia havia de competir amb ell per tron del reialme. A Herodes li ho havien explicat els Reis d’Orient (el Pare Noel amb el seu vestit apelfat no hagués aguantat el clima d’Orient Mitjà), però Josep, el bon fuster, estava més ben connectat i en somnis se li aparegué un Àngel que l’avisà, permetent a la família que més tard coneixeríem com “la sagrada” picar sola i fugir a Egipte. 

Ara, veges tu quines coses, el dia 28 de desembre, dia que es commemora la matança d’innocents, es celebra arreu Espanya i a diferents països hispanoamericans fent bromes a familiars i amics. Simpàtic, no? A altres països menys macabres també fan bromes, però l’1 d’abril. A França li’n diuen el Peix d’abril, i a la tradició anglosaxona, la festa dels bojos.

Bo, el cas és que seguint la tradició local, alguns mitjans de comunicació tenen el costum de publicar alguna noticia falsa que intenten fer empassar als incautes lectors. Això, clar, genera tot un seguit de malentesos. Com a servei públic i gratuït, voldria informar-los que algunes coses que semblen innocentades no ho són en realitat.

La casualitat va fer que es fes públic ahir que Esther Pallardó seria la nova vicepresidenta de la Diputació, i pot ser una broma, però no és una innocentada. I tampoc no és mentida que l’expresident de la Generalitat està sent jutjat per suborn, junt a alguns dels seus estrets col·laboradors. Ni és una broma que la Generalitat, segons el Síndic de Comptes, estiga en situació de fallida, és a dir, no pot fer front als compromisos de pagament amb les previsions d’ingressos que té. Tampoc no han de creure que és una innocentada que l’Ajuntament de Castelló retalle línies d’autobús, o dies de Bicicas (ara que és de pagament) mentre és mostra incapaç de fer funcionar el TRAM des de fa 15 dies.

Els ho dic per a que no s’enganyen. En esta ciutat i país nostre, les coses més increïbles són el pa de cada dia. El “dia dels bojos” a casa nostra dura tot l’any. 

"UN PAÍS EN MANS DE TAFURS" - Levante-EMV - 24.12.11

Bé, doncs ja està. Mariano Rajoy ja és President del Govern. No vaig poder seguir tot el debat d’investidura, perquè mentre a Madrid trien el President, la vida a la resta del món no s’atura, i Ajuntament i Diputació continuen funcionant, si més no per aquells que creiem que la representativitat pública vol dir treballar tots els dies. No només el dia del Plenari i quinze dies cada quatre anys.

Estic perdent el fil. Deia que no vaig vore tot el debat, però després en diferit he pogut veure allò que els francesos en diuen “morceaux choisis” i que podríem traduir com “trossos triats”, i clar, d’entre ells vaig triar els 8 minuts (al final va aconseguir tres minuts més dels que li havien estat assignats) en els que el valencianisme progressista presentava les seues credencials a la nova Espanya popular. Setanta anys després, una veu valenciana de progrés tornava a sonar a la trona del Congrés dels Diputat. 

I sonava amb un discurs que a mida que passen els dies esdevé més contundent i políticament oportú. Joan Baldoví, ex alcalde del BLOC a Sueca, i ara Diputat de Compromís-Q a Madrid, va explicar amb cruesa les raons per les quals, per a ell (i per a nosaltres) com a valencià, el discurs de renovació, esperança i canvi que pretenia vendre Rajoy, no tenia cap credibilitat. I la raó era senzilla: el nostre país està governat pel mateix partit del Sr. Rajoy fa 16 anys, anys en els que hem vist desaparèixer el nostre sistema financer, víctima de la incompetència política, de la desídia econòmica i de la voluntat espanyolitzadora. Hem vist deteriorar-se l’estat de benestar per les polítiques populars que han descapitalitzat el sector públic que el sosté, per beneficiar a les empreses amigues que el converteixen en negoci. Hem assistit a la destrucció del teixit industrial i comercial, com a conseqüència de l’aposta per l’economia especulativa. Hem vist desviar fons públics que haurien de suportar l’educació, la sanitat, els serveis socials, o l’atenció a la dependència, als esdeveniments (“events” que en diuen els horteres) de cartró pedra. Hem vist crear i fracassar Terra Mítica. Hem vist com es privilegiaven arquitectes de renom per a canviar la fisonomia de la ciutat, en lloc de canviar-hi l’estructura social, que s’ha descompensat de forma alarmant en estos anys. Hem vist com no ens arriben les infraestructures necessàries, mentre es gasten milions d’euros en infraestructures innecessàries i destinades al fracàs. Hem vist arruïnar un país, mentre en paral·lel es deteriorava la qualitat democràtica en les institucions. I mentre una colla de sangoneres immorals s’omplien les butxaques. Som el país que mentre ha estat governat pel partit del President Rajoy, hem vist tancar a la presó un ex Conseller per robar a les monges, dimitir i ser jutjat el President per haver deixat de ser Molt Honorable per la seua desvergonya i la nostra vergonya. El País on les llistes del partit del govern tenen quasi tants imputats com diputats. 

Rajoy es va enfadar moltíssim, ens contestà amb més duresa que a ningú, fins i tot amb més duresa que a Amaiur, la seua bèstia negra. I ho va fer dient que eixe no era el retrat correcte del País Valencià. Deia que el nostre és un país de gent honesta i laboriosa, que s’alça de matí per anar a treballar. De gent que estudia. De gent que paga puntualment els seus impostos. De gent decent.

I té raó Rajoy. Eixe és el nostre país, el país a qui nosaltres volem representar i el país al que pertanyem. El retrat que va fer Baldoví no era el d’un país, sinó el del Partit Popular al nostre país. I Rajoy ho sap, per això es va emprenyar com una mona.

"JAZZ" -Mediterráneo- 22.12.11

Com sóc una persona observadora, el dia que vam inaugurar la Fira del llibre vell i d’ocasió, vaig fixar-me en quins llibres cridaven més l’atenció a l’alcalde Bataller. No per xafarderia, sinó perquè el conec poc, i a mi m’agrada conèixer  a la gent amb qui treballe. L’alcalde va comprar un llibre de jazz. No cal ser Sherlock Holmes, per intuir que  té afició pel gènere. Mira tu que bé, ja tenim alguna cosa en comú.

El jazz té com base una composició ad hoc, o una cançó popular, i sobre eixa base rítmica, sovint sincopada, els intèrprets improvisen. Abandonen la base, evolucionen, creen i després han de tornar.

Doncs bé, el primer pressupost que ens presenta l’alcalde Bataller té alguna cosa de jazz. Hi ha un esforç en la composició de la base, un esforç de contenció i d’estalvi que sona prou bé. No és una obra mestra, ha fet de la necessitat virtut, però sona bé. 

El problema ve amb alguns dels intèrprets, alguns dels instrumentistes, alguns dels regidors volen lluir-se tant en les seues improvisacions que un colp abandonada la base rítmica no saben per on tornar. Volen lluir-se tant que s’obliden que el compositor de la melodia l’havia titulat: “austeritat per a un any difícil”.

Quin sentit té gastar-se 76.000 euros en becar pintors de fora, per a que vinguen a pintar ací? Què hi guanya Castelló? No seria millor becar artistes d’ací, que paguen impostos ací, per formar-se fora?

Quin sentit tenen els milers i milers d’euros repartits entre associacions de tota mena i condició, que justifiquen la despesa amb factures diverses, però que mai no han justificat el compliment de l’objectiu de la subvenció? Quin sentit social pot tenir? Hi ha menys absentisme escolar? Menys drogoaddicció? Menys maltractament?

Quin sentit té que la regidoria de joventut malbarate milers d’euros en cursets i assessories que ja preste altres administracions? 

I així un intèrpret rere l’altre. No seria millor cenyir-se a la melodia marcada? No allunyar-se tant de l’objectiu de l’estalvi? I tot per al lluïment personal de cada membre de la banda (amb perdó). 

En fi, que l’Alcalde Bataller no sembla mal compositor, però com director encara fluixeja. Massa “star system” té al seu càrrec.

"DONCS JO, CABUT, CONTRA LES DIPUTACIOS"- Levante-EMV-17.12.11

Això no afluixa ni cara a Nadal. Quan no és una cosa, n’és un altra, el cas és no parar. El President Moliner que diu que no li preocupa el debat sobre el futur de les diputacions i el has been Carlos Fabra amb la seua proverbial i florida desimboltura, diu que “muerto el perro (govern socialista) muerta la rabia”. Tot això en un acte en defensa de les Diputacions (per a no estar preocupats s’han molestat molt en muntar l’acte de...”adhesión inquebrantable”) al que estava convidat tothom, però en el que només podien parlar els que hi estaven a favor.

I només dues hores més tard, el propi Moliner anuncia que ha demanat una reunió bilateral Consell-Diputació, al President Fabra, per tal de vore com encaixen les diputacions en l’actual sistema, i en l’actual crisi. L’Honorable li ha dit que d'un tu a tu, tururú. Que el que farà serà una quadripartit entre el Consell i les tres diputacions valencianes. En tot cas, el que queda clar és que preocupats o no, són conscients, al·leluia!, que cal repensar el paper de les corporacions provincials. 

I per un altre costat, els estudiants de l’assignatura de llibertats públiques de la UJI, aconsegueixen el que encara no havia aconseguit ningú, seure en la mateixa taula a representants dels partits polítics amb representació i a representants, portaveus, líders... del moviment 15-M. Quan dubte a l’hora de definir els interlocutors, no és per maldat, és perquè ells mateixos es negaven la representativitat. La representant de l’assemblea de València (que va ser candidata al senat, per EU, i no va eixir) va dir només començar: “yo no represento a nadie”, la qual cosa ja dibuixa un escenari confús front als que sabem a quanta gent representem. I el representant de la de Castelló, que va llegir un document aprovat a la seua assemblea. Doncs bé, en esta interessantíssima taula redona, una de les coses que van quedar més que clares és que no podem seguir mantenint, ni democràticament ni econòmica, la duplicitat i triplicitat d’institucions. I l’exemple que va reeixir amb més força va ser el de les diputacions. Una institució sense capacitat de generar ingressos i sense competències pròpies. Per tant, rep diners d’altres institucions, per prestar serveis d’altres institucions. D’això se’n diu mitjancer, i tant se val que siguen serveis públics o taronges, els intermediaris només serveixen per encarir el producte. Per exemple, pagant sous de diputats i diputades (el meu sense anar més lluny) i l’staff, que en el seu conjunt suposen una xifra similar a la que dedica la diputació al pla d’obres i serveis per a tots els pobles. Absurd, no troben? Un company de corporació em va dir un dia: “això que dius Enric, és tirar pedres sobre la teua teulada”, i jo li vaig haver de contestar que era tirar pedres contra el meu compte corrent, però a favor de la meua ètica, i de la teulada comuna dels ciutadans que el voten a ell i a mi. 

Doncs bé, això que ho sap tothom, semblen ignorar-ho els qui van imaginar, suspendre per electoralista, i tornar a presentar, la cimera de Cabanes, aquella de nom poètic de cors i batecs. 

I com es dóna la circumstància de que qui organitzà tot això és gent intel·ligent, resulta obvi que esta defensa numantina té més a vore amb la cartera de clients polítics i la cartera personal, que no amb les necessitats organitzatives del país i la societat. Així ho vaig explicar en la taula rodona del 15-M, i crec que el grau d'acord era elevadíssim.

En canvi, el representant popular se sorprenia, quan parlava de democràcia participativa, estalvi, racionalitat en la despesa, etc, hi havia somriures sardònics entre el públic. I l'home, tot fent-se l'ofés va interrompre el seu discurs per dir: “hi ha somriures que em fan més mal que una galtada”. 

Veges tu! Si creus que les diputacions no són necessàries, no pots parlar als actes oficials que organitza una institució de la que formes part per decisió popular, i si algú somriu quan troba cínic el discurs popular, el renyen. Demòcrates dels de tota la vida, que deia aquell!

"L'ESTACIÓ SENSE APARCAMENT"- Mediterràneo- 15.12.11

A mi m’agrada escriure, però els confessaré que de vegades eixa pressió d’haver de publicar tal o qual dia se’m fa incòmoda. I també se’m fa incòmode haver de parlar sempre de política, però ja entenc que si Mediterráneo em convida a escriure és per la meua condició de polític. Tot i això, jo procure escapolir-me mínimament de les dues coses. De la temàtica, adobant l’opinió política amb alguna anècdota o buscant un fil conductor que puga semblar-me atractiu. De la pressió de la data per entregar, amb disciplina. Però quan estic sec a més no poder, demane ajuda. Ho he fet en un parell d’ocasions al Facebook, preguntant al meu mur sobre què podria escriure.

La matinada (entre molts altres defectes, també sóc insomne) del dimarts al dimecres vaig demanar ajuda, i un altre insomne em va dir que podria escriure sobre la manca d’aparcament a l’estació de Renfe. 

Jo sóc del barri de la Guinea, i la meua memòria nocturna d’infantesa té per banda sonora el terrabastall sorollós i grinyolant dels trens per la via. L’única forma que va tindre Castelló de deixar d’estar dividit per les vies (la frontera fins on la mare em deixava anar en bicicleta) va ser que vingués El Corte Inglés i exigís per instal·lar-se el solar que alliberaria el trasllat i soterrament de les vies. Així vam aconseguir l’estació nova, que des del primer dia tingué problemes de goteres, i un greu dèficit en el planejament en superfície. Es va destinar un espai per a instal·lar empreses de lloguers de cotxes, però cap espai per aparcar els vehicles particulars dels usuaris del tren. Això és especialment greu per la mala combinació d’autobusos que té l’estació. Autobusos que encara no s’han traslladat tots a l’estació feta ad hoc, al costat de la de trens. Despropòsit que creixerà quan el TRAM funcione. 

Una estació sense aparcament de cotxes és com una botiga sense porta d’entrada, no hi pots accedir. Hi ha un projecte d’aparcament dormint en un calaix, esperant que passe la crisi, ja que no es va fer quan tocava. Per cert, enderrocant un edifici habitat. Tot plegat, una infame manca de previsió, indigna i inacceptable per una ciutat com Castelló, que es vol moderna. I parlen de mobilitat!

"EL MATEIX I EL CONTRARI" - Levante-EMV- 10.12.11

Obris el diari, i et trobes les fermes i incisives declaracions del diputat benicarlando Jaime Mundo, exigint a les Corts, i en nom del PP, que el govern central (encara en mans del PSOE) no retarde més l’arribada de l’AVE a Castelló. I un pensa...home, porten vostés no sé quants anys dient el mateix, i posant en evidència els retards del govern socialista. Retards ara que les coses van maldades, i retards quan encara es lligaven gossos amb llonganisses (comprades a crèdit a una xarcuteria dels Lhemans brothers). I un segueix pensant que no els hi falta raó quan parlen d’incompliments, però que la veritat és que ha estat amb un govern socialista que l’AVE ha arribat a València des del melic de totes les espanyes. I penses també, les vegades que el PP i no sé ara si el propi Mundo han afirmat que tot el que va avançar amb el PSOE era gràcies als governs populars precedents.  I finalment un pensa, que sent cert tot això i algunes coses més que Mundo no diu; no és menys cert, que resulta quasi de mal gust reclamar això a mig camí entre la Constitució i la Puríssima, bàsicament perquè el PSOE ja està fent les maletes per abandonar la Moncoloa, que és com la casa del Big Brother de la política estatal. És a dir que és com si Mundo continués pegant-li colps a l’adversari quan l’àrbitre ha comptat ja fins a deu i ha sonat el gong. I un tanca el diari.

I quan agafa el següent rotatiu de la pila dels que ha comprat, no li cal ni obrir-lo, perquè en portada, amb grans lletres s’anuncia que Rajoy ha manat parar les màquines. Ha exigit que es retarden tres mesos les licitacions (fins que ell es faça amb el control de la cosa pública), entre les que destaca l’AVE València-Castelló.

Ai caram! El diputat Mundo pateix Jet lang polític, un decalatge horari (quasi bé diari, o mensuari fins i tot) que fa que no s’haja assabentat que els seus han guanyat les eleccions i que s’ha de ser molt prudent a l’hora de continuar reclamant coses a Madrid, que ara és quan els hi toca a ells complir-les.

Jo una miqueta per provocar, que ja sóc jo de la cosa de provocar, quan algun amic em deia mig apesarat: “ai mare! Que guanyaran estos del PP. La que ens espera”, jo deia: “doncs si han de guanyar que guanyen per majoria absoluta, que puguen governar sense demanar permís”. Els meus amics, que majoritàriament no són precisament proclius a riure-li les gràcies al PP em miraven estabornits. I jo explicava la meua teoria.

La situació econòmica és molt greu, la situació social més greu encara, i continua empitjorant cada dia que passa. Així que si és veritat que els del PP saben com resoldre la situació, que ho resolguen el més aviat possible, i ací pau i allà glòria. I jo seré el primer en reconéixer que la meua desconfiança respecte a algunes de les fórmules de govern que el PP ha assajat en les comunitats autònomes on governa, eren infundades. Demanaré perdó públicament per desconfiat, em pegaré tres colps al pit, i aniré de genolls fins a casa de la mare del soldat desconegut, que tenia l’alqueria al costat d’aquella on es va perdre un xiquet.

I si no tenen solucions, si tot era parlar i parlar i de forment ni un gra, aleshores els hi podrem tapar la boca amb contundència als ploramiques populars de la Generalitat i ajuntaments, que sempre posen per excusa de les seues malifetes i incompetències, al pèrfid govern central. 

I miren...encara no ha pres possessió el PP i ja comencen les estridents contradiccions entre el que porten anys reclamant i el que comencen a fer. Hem passat de: “el PSOE retada l’AVE” a donar ordre executiva de retardar l’AVE a Castelló. “Hay otros Mundos, pero estan en este” que diria aquell.

"RETORN SOCIAL" - Mediterráneo - 08.12.11

Fa anys que portem dient que cal un control sobre el retorn social de les subvencions i ajudes que prestem les institucions públiques.  I sincerament pensava que això de “retorn social” era un concepte comunament reconegut. Esta setmana van preguntar a la regidora de serveis socials, per esta qüestió. “El BLOC-Compromís –li van dir- qüestiona la utilitat de les ajudes”, la resposta de la regidor fou sorprenent: “les ajudes són útils, la prova és que els ajudats tornen a per més”. Doncs mire, això és la prova de que no funciona.

Serveis socials ofereix diferents tipus de prestacions, i les úniques que encaixen en la fascinant lògica de la regidora, són les ajudes puntuals per a pagar el lloguer o ajudes d’aliments. Precisament perquè són pal·liatives i finalistes. És a dir, no pretén canviar una situació, sinó resoldre un problema urgent. La manca de diners per omplir la nevera.

Però després hi ha tota una sèrie d’ajudes i subvencions que sumen milers i milers d’euros, molts milers d’euros, que si que pretenen canvis estructurals. Per exemple, subvencionem un col·lectiu per a que evite l’absentisme escolar, subvencionem associacions per a que lluiten contra algunes malalties, o contra certes addiccions, o contra la violència de gènere. Tenen èxit? Els diners invertits ajuden a canviar eixes situacions? No ho sabem. No hi ha cap tipus de control per part de l’ajuntament. Cap ni un.

Quan diem això, salta de seguida d’equip de govern escudant-se darrera la intervenció (a qui per cert, no fan cap cas quan els recorda els compromisos d’estalvi i contenció) tot dient que les associacions justifiquen documentalment les subvencions. No és així. Allò que certifica la intervenció és que presenten factures que coincideixen amb el import subvencionat. Res més. Per exemple, la factura d’un sopar, o d’un conferenciant. Però...el sopar ha aconseguit que 13 joves deixen de consumir haixix? El conferenciat ha dissuadit a 4 jovenetes gitanes (i les seues famílies) de que la nova talla de sostenidor i els estudis no són incompatibles? És això el que significa “retorn social”, saber si els diners serveixen al fi, i no es prou una factura d’una impremta o del Bar Berecho.

TOT ALLÒ QUE JO PENSE DE COMPROMÍS I (QUASI) NINGÚ NO HA GOSAT PREGUNTAR-ME

L’acceptació de la realitat.

Compromís funciona.

Sembla una obvietat, però jo ho he de dir. Ho he de dir, perquè vaig ser contundentment i tossuda contrari a la primera coalició; i si bé és cert que no m’hi vaig oposar, vaig ser crític amb les condicions de la segona.

Funciona perquè així ho ha ratificat l’electorat, premiant el treball institucional i el treball a peu de carrer.

També és cert, que a aquells llocs on per diferents raons no va ser possible un pacte (per falta d’enteniment dels diferents actors, o per no compareixença d’alguns d’ells), el BLOC en solitari també ha funcionat. I els exemples que demostren eixe creixement són tants, que no m’entretindré ara a enumerar-los. 

No sóc un analista polític, sóc un treballador de la política que veu les coses des de dins (per tant, possiblement tinga una visió viciada). El que jo diga, doncs, no és més que una opinió personal, no especialment qualificada.

Amb esta coalició hem aconseguit tres fites històriques:

a)    Entrar a l’Ajuntament de València (sens un bon resultat electoral a la capital, les altres dues no hagueren estat possibles)

b)    Hem ratificat la nostra presència a les Corts, i com tercera força nacional (la qual cosa demostra el que deiem alguns, EU i nosaltres tenim electorats diferents. Si bé és cert, que més que probablement, sense la primera coalició els resultats actuals no s’hagueren donat)

c)     Hem aconseguit el primer diputat al Congrés de la nostra història com organització, i el primer diputat valencianista en 70 anys (per als puristes matisaré: el primer diputat valencianista triat per una llista valencianista, i triat pel país.)

Negar això seria negar la realitat. I qui vulga entendre això com una rectificació de les meues posicions, fa bé.

Una espineta clavada

De vegades, quan he manifestat orgànicament la meua preocupació pel futur del BLOC se m’ha recordat que estem millor que mai.

Bé, jo afirme que hi ha com a poc dues qüestions internes que han empitjorat substancialment respecte a fa anys, però com són internes les exposaré on toca.

Però és cert que tenim major implantació (territorial i en militància) que mai, més càrrecs públics que mai. De fet, ningú no discuteix que un dels principals actius de l’èxit de la coalició és precisament la fortalesa territorial i militant del BLOC. En això ningú no ens fa ombra, ni de bon tros.

Ara bé, dins de la coalició, per eixa vocació igualitària, hem minorat voluntàriament el pes que ens pertoca. Ara no ho critique, ho constate. És possible que això precisament haja donat major credibilitat a eixa pluralitat que sembla tan valorada. Que el logo siga més menut té una importància discutible, que cedim llocs de privilegi en les llistes (molt especialment al sud del país, on sembla que el BLOC siga minoritari al si de la coalició, quan no ho és en absolut) forma part de la mateixa estratègia de pluralitat...Tot això haurà de resoldre’s de la manera més proactiva i intel·ligent possible en els acords d’estabilitzió de la coalició. (Fins i tot és possible que siga més útil “no meneallo”).

Però també ens hem minorat en el missatge, i això em sembla més greu. Definim la coalició com valencianista, progressista i ecologista.

Amb major o menor grau, això ja definia al BLOC, per tant sembla raonable pensar que la definició no ha de incomodar al gruix de la militància. Això és tan cert, que només cal fer seguiment de les declaracions de la gent del BLOC (a les xarxes, a la premsa, en campanya, en la tasca institucional...) per vore que hem passat de dir que som “nacionalistes” a dir que som “valencianistes, progressistes i ecologistes”. Tinc poc a objectar.

Ara bé, quan escoltes amb atenció els actes unitaris, t’adones que eixa identificació ideològica en forma de trinca, només la manté en públic la militància del BLOC. Els nostres socis, les nostres sòcies, s’autodefineixen com progressistes (o d’esquerres) i/o ecologistes. No sentim assíduament que candidats i càrrecs electes dels partits col·ligats es definisquen regularment com valencianistes o nacionalistes.  Per tant, el discurs i la ubicació ideològica de Compromís que percep  la societat és que som un partit instal·lat més clarament en l’eix esquerra-dreta, que en el nacional. I sense queixar-me de la primera part, reclame correspondència per la segona. El nostre fet diferencial és la valencianitat. De la resta, hi ha més ofertes (tot i que pitjors) al mercat electoral. No ho hauríem d’oblidar.

I ara què fem?

Després de les eleccions valencianes, alguns representants del BES, amb lògica satisfacció, van intervenir en un Consell Nacional per recordar la paternitat de la idea. Fins i tot un d’ells, indissimuladament em mirava a mi (que seia al pati de butaques) i recordava que alguns havíem dit  que en lloc de muntar Iniciativa, els i les dissidents d’EU havien de vindre al BLOC. Deia el company, que això hagués estat un error, perquè l’èxit electoral es sustenta precisament en el fet de que Compromís va més enllà de l’estructura tradicional d’un partit a l’ús. Afirmava que això garanteix major pluralitat. I la pluralitat, per a la gent del BLOC, sempre ha estat, i ha de seguir sent, un valor irrenunciable.

Sembla raonable el que diu el BES.

Recentment, Monica Oltra en el Consell Nacional (no sé si li’n diuen així) d’Iniciativa, ha afirmat que cal superar l’estatus de Coalició.

No ho sé. Si el que vol dir és que cal consolidar-la, i fer-ho orgànicament, crec que té raó. Però hem de trobar la formula adequada, la que sense fer malbé eixa imatge de “pluralitat que supera la concepció clàssica d’un partit polític”, evite les tensions i refregues prèvies a cada contesa electoral. I les formes de resoldre això són plurals. Hem de triar pelgats la que millor s’adeqüe, no només a les formacions polítiques integrants de Compromís, sinó i sobretot, la que més puga adequar-se i satisfer al nostre electorat.

Amb certa freqüència s’ha acudit a l’exemple de CiU pel que fa a la relació estable entre dos partits. Bé, hui en dia, CiU és una Federació de partits, té un òrgan directiu comú, però el seus socis integrants continuen tenint els seus propis òrgans. I per arribar a este estatus actual, han aguantat 25 anys com a coalició. Amb tensions també, no ho oblidem.

Jo no dic que tinguem que mantenir-nos 25 anys com a coalició, és possible que puguem aprendre de l’experiència d’altres i saltar-nos algun pas...però amb prudència.

Prudència, perquè no podem restar immòbils davant la nova realitat sociopolítica, i hem d’assumir la responsabilitat que ens pertoca, però prudència perquè les presses, mai no han estat bones conselleres. 

Les coses tenen un temps, i unes formes. Anar lent et fa perdre oportunitats, anar ràpid et fa cometre errors.

Fem el que calga però fem-ho bé. No podem decebre el cabdal de confiança que ens ha prestat la societat valenciana. I ara assumiré un risc de futuròleg, la meua sensació personal, és que no hem acabat de créixer. Si ho fem bé, no hem acabat de créixer.

  

Què hem aconseguit?

Els resultats electorals ens avalen com la millor oposició.

Mentre continua produint-se el tradicional transvasament de vots entre el PSOE i EU, Coalició Compromís creix per si sola (cert que també per raons al·lòctones, no només conjunturals, sinó clarament estructurals) creant un espai propi, nou. En parlarem.

Però no és prou. He afirmat que podem créixer més. Com?

Hem de canviar el paradigma mental segons el qual a nosaltres ens va bé quan li va malament al socialisme. No és cert. La realitat és que al socialisme li va malament quan ens va bé a nosaltres. Mai ningú ha militat al valencianisme dient: “és la meua segona opció, jo realment sóc un socialista espanyol, però com el socialisme espanyol és incapaç de crear una oferta electoral creïble i sòlida, vote valencianisme una miqueta a contrapèl”. En canvi, si que coneixem desenes de persones que han votat al PSOE perquè, tot i dir-se (i sentir-se sincerament) compromesos amb el país, trobaven que no havíem estat capaços de bastir una oferta electoral creïble. Ara ho hem fet, i tornen. I més que en tornaran si sabem ser receptius.

Vull dir que davant d’això es poden fer dues coses, recriminar-los-hi que si hagueren estat amb nosaltres tot este temps, l’oferta electoral hagués quallat fa molts anys evitant així tantes renuncies i traïcions com ha perpetrat el socialisme al nostre país. O bé, i jo aposte per això, rebre’ls sense preguntar on han estat estos darrers 25 anys. D’un en un o de deu en deu. Electors i militants.

És una via de creixement segura, segura.

I hem de canviar un altre paradigma mental. També tenim una frontera electoral, tot i que molt menor respecte a l’anterior, amb el PP. Possiblement coste de vore a nivell nacional, però és més nítida a nivell local. En els pobles i ciutats on som vera alternativa de govern, o directament govern, rebem transferència de vot de gent que a les eleccions nacionals o a les estatals voten al PP. No propose que tinguem  que fer cap política d’acostament en esta direcció, dic que hauríem de procurar no espantar-los.

I finalment, hem començat a rescatar gent de l’abstenció, i hem incorporat nous electors que s’estrenen democràticament votant Compromís.

A tall d’exemple relataré una història real que ens va passar a Castelló a estes generals. Es va presentar per demanar ser apoderat un jove que ens va informar que no ens votava i que no ens anava a votar, perquè era pròxim als plantejaments abstencionistes del 15M, però que volia col·laborar amb nosaltres, que érem, després del seu plantejament abstencionista, la millor opció. Si se’m permet, ja està tendre, a les properes serà el suficientment madur com per votar-nos.

  

Què hem d’aconseguir?

Hem d’aconseguir com coalició allò que com BLOC hem aconseguit ja a molts municipis, que la gent comence a vore’ns com alternativa de govern.

El nostre objectiu ha de ser governar este país. Poble a poble, ciutat a ciutat, fins governar la Generalitat i tenir un pes important al Congrés i Senat i a l’Europarlament.

Eixe ha de ser l’objectiu principal. Això és lent (si ho fem bé, menys del que pot semblar) però és l’objectiu.

Un partit nacionalista (el BLOC ho és, i jo sóc del BLOC) i la coalició que pivota al seu voltant ha de tenir com vocació la governabilitat.

L’oposició és una gran oportunitat per a treballar pel país. Ho demostrem cada dia a les Corts, ho demostrem a les Diputacions de València i Castelló, ho demostrem a moltíssims ajuntaments arreu la geografia valenciana, ho demostrem a l’Europarlament i començarem en breu, a demostrar-ho al Congrés. (Jo mateix ho sé bé, gràcies a la meua experiència institucional.)

Però el govern és una oportunitat encara millor (també he tingut el privilegi d’experimentar-ho durant quatre anys).

Governar és la fórmula més ràpida, àgil i eficient de canviar les coses, de millorar les condicions de vida de la nostra gent. La millor forma d’influir en la sostenibilitat nacional (que jo sempre dic que inclou la l’econòmica, la social i la mediambiental, bàsicament, perquè eixe és el país i la societat que somniem i que volem construir).

I en eixa voluntat de governabilitat, el BLOC ha de jugar un paper primordial.

Vaig insistir moltíssim en la necessitat de que Enric Morera assumís el rol de Síndic de Compromís, no només per ser de justícia, sinó perquè pensava, pense i crec que ha quedat demostrat, que era qui millor podia assumir-l’ho de tot el grup parlamentari.

Perquè (estic intentant defugir la personalització, però crec que tothom entén el que intente dir) la potència del discurs opositor, de reformulació de l’ètica política que fa el nostre grup, amb veus plurals, és inqüestionable. Però eixa tasca indispensable de control, ens situa, ja ho he dit, com la millor oposició. Però això no et converteix directament en alternativa de govern.

La millor oposició no és la que fa enfadar més vegades al govern (per molt d’autocomplaença i cofoisme que això ens genere), sinó la que el fa canviar més vegades d’opinió.

I això demana un altre tempus, un altre tarannà, unes altres formes, un discurs més constructiu, més propositiu... I en això al BLOC som millors. Som els millors, curt i ras.

No podem oblidar, ho sé, que estem a l’oposició a quasi tot arreu, però tampoc no podem oblidar que no ens hi volem quedar per sempre. O sí? O alguns viuen millor a la contra?

El redreçament nacional (amb una societat més justa, amb una economia al servei de les persones, amb serveis socials i públics de qualitat, amb respecte mediambiental i un llarg etcètera) depén de nosaltres. No és una missió mística, és una responsabilitat política.

I això es fa des del govern.

Ara toca saber gestionar l’èxit, i començar a dibuixar escenaris futurs. Hem de ser alternativa de govern, cal que siguem percebuts com a tals. La percepció aliena arribarà quan internament preguem consciència de que eixa és la nostra vocació. I la percepció externa és el primer pas, indispensable pas, per convertir-nos realment en l’aternativa il·lusionadora.

I per això, Compromís ha d’amarar-se de la cultura política del BLOC, i això, encara està per fer. 

"SENTIT COMÚ" - Levante-EMV. 03.12.11

Alberto Fabra, que és un senyor Molt Honorable gràcies a la falta d’honorabilitat del seu antecessor al càrrec, recomana als seus que per estalviar quan dinen fora de casa demanen el menú del dia. Un redactor d’esta casa em pregunta què em sembla a mi. Doncs a mi em sembla bé, què volen que els diga!

Quan un treballador per imperatiu laboral ha de desplaçar-se lluny de casa i per tant dinar fora, sembla raonable que l’empresa li pague el dinar. Està a quasi tots els convenis. I en tots els convenis també, s’estipulen unes dietes. Apel·lar al sentit comú em sembla una falta de sentit comú, si em permeten el gir. Que no s’ha actuat amb trellat ni prudència és una obvietat tan gran, que ha d’intervindre el President del país per demanar que la seua tropa no abusen de la VISA.

El que caldria és limitar-ho reglamentàriament. Així evitaríem els abusos, els que en un dinar de feina aprofiten per demanar un vi que val més que els sou del xofer que seu a la taula del costat, i els que demanen al xofer que es desvie uns quants quilòmetres amb aquella excusa de que: “si hi ha camioners, és que es dina bé. O hi ha putes”, que ja hem vist el cas Emarsa.

Això és el que el grup municipal BLOC-Compromís ha demanat a l’Ajuntament. Regular eixes despeses. Quins límits de consum, si cal, han de tenir els telèfons públics, i qui n’ha de tindre. Un control dels viatges que fan els cotxes oficials. Volem saber qui el gasta i per anar on. També haurem de parlar dels dinars protocol·laris que fa l’Ajuntament. És evident que caldrà reduir-los, però és també evident que l’Ajuntament té unes mínimes obligacions en eixe sentit, i que per tant alguns d’eixos dinars i sopars de cortesia caldrà mantindre’ls. Allò que haurem de decidir és quanta gent hi ha d’assistir invitada, deixant la porta oberta a que si un Grup Municipal vol tenir-hi major presència, pague els coberts suplementaris, per exemple, amb les subvencions de diners públics que rep. Volem saber qui aparca en les places municipals dels aparcaments cèntrics, i algunes cosetes més.

Ho vam demanar el 5 d’octubre, i Miguel Ángel Mulet ens va negar la informació. Va dir que ens donaria algunes coses sí i altres no, perquè no es fiava de l’ús que poguérem fer-ne. Això ho diu el senyor que guardava les seues Vespes de col·lecció a dependències municipals. Com qui subscriu, amb el suport de la resta de membres de la junta de portaveus li va explicar que la seua opinió m’era del tot prescindible, el vam urgir a recopilar la informació. Han passat dos mesos, hem hagut de fer ús de la norma legal, concretament de l’article 17 del Reglament Orgànic Municipal que diu que tenen cinc dies per entregar la documentació. Així ho confirma el Secretari, i així també m’ho va ratificar el Sr. Alcalde qui em manifestà que no entenia el problema, perquè era obvi que teníem dret a rebre eixa informació en les condicions i terminis que el reglament estipula. Doncs res, l’amic Mulet que no afluixa.

Usa allò de “pensava que amb això en tindríeu prou”, “exactament què és el que vols?”, “ara que més et falta?” Ara? Ara Mulet? Em falta el que vaig demanar per escrit el 5 d’octubre, document del que guarde còpia firmada que en confirma la recepció, i document del que l'hi he hagut de fer dues còpies en dues ocasions, perquè ens convoca a reunions absurdes sense la documentació sol·licitada. L’home usa maniobres dilatòries esperant que jo em canse. En va.

l sentit comú que reclama el Molt Honorable Alberto Fabra, és el que li va faltar al nomenar a Mulet portaveu, en eixa successió pactada que no ha deixat content més que a l’Alcalde Bataller. I fins i tot este, comença a preguntar-se si Mulet no serà una herència enverinada, que està deteriorant la relació amb l'oposició a marxes forçades.

"PRESSUPOSTOS" Mediterráneo - 01.12.11

Quina setmana! Se m’han acumulat els pressupostos. Dilluns, l’alcalde Bataller ens va avançar uns dies, no tots els pressupostos municipals, però almenys el llistat de despeses probables al llarg del 2012. Divendres junt amb Alícia Brancal, portaveu adjunta a Castelló i Josep Maria Pañella, Diputat a Corts, presentarem en roda de premsa un bon grapat d’esmenes als pressupostos de la Generalitat, per tal d’intentar dur a la ciutat un feix de bitllets de 500 en forma d’inversions. I el dilluns que ve debatrem i votarem a la Diputació els pressupostos provincials. L’any que ve, hi afegirem els pressupostos generals de l’Estat, ja que per primer colp en la història el nostre partit té representació a la Carrera de San Jerónimo. Estic segur que entendran que això són molts números per a tan pocs diputats i regidors, així que a vore si a les pròximes eleccions fan el favor de reforçar-nos.

I què hem de demanar d’uns pressupostos? Doncs voldríem, clar, ajudar a crear llocs de treball, prestar bons serveis als nostres conciutadans, anar amortitzant deute, i un etcètera més llarg que allò que els ingressos permeten. Per això el que cal és aprendre a prioritzar.

Dimarts Miguel Barrachina, portaveu econòmic del PP a la Diputació, deia que no comprenia les raons per les que vaig votar en contra d’una modificació de crèdit que consistia en amortitzar uns crèdits abans d’hora. Hi havia raons de caràcter tècnic (com la compensació d’eixa amortització amb nous crèdits), però bàsicament hi havia una raó de prioritats. Tornàvem diners al banc en el mateix plenari que retallàvem diners per inversions en els municipis. Deia Barrachina que així la banca tindria liquiditat per donar més crèdits. Bona eixa! I no seria més lògic invertir directament en el benestar dels municipis, abans d’engreixar els immorals guanys de la banca privada?

Qüestió de prioritats, ja els dic. Segur que els pressupostos (per cert, tots ja de la factoria PP) no són els que nosaltres faríem, però també els hi dic, que afrontarem la nostra acció política de forma responsable, i sent conscients que si n’entren 3 no en podem gastar 7. Serem justos, serem sensats.

"UN JUSTO RECONOCIMIENTO"- El Mundo - 29.11.11

El 16 de noviembre del año pasado, firmé en mi despacho del Ayuntamiento de Castelló, una declaración institucional en la que pedíamos a la Conselleria de Cultura, que declarase BIC, de acuerdo con lo que establece la Ley 4/1998 de 11 de Junio de Patrimonio Cultural Valenciano, en la categoría de Bienes Inmateriales, a Les Normes de Castelló.

Pedíamos también informes previos al Consell Valencià de Cultura, la Universidad Jaume I y la Academia Valenciana de la Llengua. Votamos afirmativamente todos los grupos municipales presentes en aquel momento en el Consistorio. Alberto Fabra, hoy President de la Generalitat, era Alcalde de la ciudad, y seguro que me guardaría de mentir, si afirmo que con su beneplácito, fui yo personalmente quien hice una serie de gestiones para desbloquear el informe que una de las entidades retrasaba de forma injustificada. Finalmente todos los informes fueron favorables, y el expediente llegó a Conselleria.

Hoy (ayer para el lector) me ha llamado por teléfono Josep Maria Pañella, nuestro Diputado por Castelló, para informarme que la Comisión había dictaminado favorablemente y por unanimidad, la declaración de las Normes de Castelló, como Bien de Interés Cultural.

Pañella y yo nos hemos felicitado mutuamente, conscientes de que estábamos honrando la memoria del P. Lluís Fullana, de Lluís Revest, de los miembros de la Castellonenca de Cultura: Salvador Guinot, Ángel Sanchez Gozalbo, Gaetà Huguet Segarra, Josep Pascual Tirado, Ramon Huguet, Joan B. Porcar, Maximià Alloza, Emili Calduch, Honori Garcia, Lluís Sales Boli… junto con otros ilustres valencianos como J. Sanchis Sivera, Nicolau Primitiu, Teodor Llorente Falcó, E. Martínez Ferrando, Carles Salvador, Ignasi Villalonga, F. Almela i Vives, E. Soler Godes, Thous Llorens, E. Duran i Tortajada (que por cierto era primo hermano de mi abuelo), F. Mateu Llopis, Manuel Sanchis Guarner, Antoni Igual y F. Bosch Morata.

Todos ellos hombres (malos tiempos para las mujeres) de cultura, que hicieron un esfuerzo por codificar y unificar nuestra lengua. Ni fue fácil entonces, ni incomprensiblemente lo es aún ahora. Por eso, la declaración de Bien Inmaterial de aquel sencillo texto normativo es un éxito colectivo que viene a recalcar, a pocos días del aniversario de su firma, la vigencia de aquellas bases, la importancia casi visionaria de aquellos “lletraferits” y la vocación de futuro de una lengua viva y útil.

La lengua en la que Joanot Martorell, señora Consellera, escribió Tirant lo Blanch. La lengua, en la que miles de valencianas y valencianos queremos educar a nuestros hijos e hijas. “Quin fillol oblidaria la rabassa maternal?”

"SER BANYUT I PAGAR EL BEURE" Levante-EMV- 26.11.11

Com sóc una persona endreçada, tire mà dels apunts de quan vaig estudiar dret administratiu, i trobe com definició del servei públic: “El conjunt d’activitats administratives amb la finalitat de prestar una utilitat necessària per al normal desenvolupament de la vida social i personal dels ciutadans”.

També em recorden els apunts que hi ha dos models de gestió dels serveis públics, bàsicament la gestió directa i la indirecta. No cal haver aprovat l’examen per comprendre que la directa la presta l’administració amb medis propis, i la indirecta es presta per persona (normalment jurídica) interposada. I dins d’este apartat hi ha diferent fòrmules. M’interessa l’anomenada concert.

La idea bàsica del concert era que l’administració, en lloc de crear un servei nou, arribava a un acord econòmic amb una empresa que estigués prestant eixe servei en la zona adequada. Col·legis i hospitals són els exemples més reconeguts.

Molts de vostés, amables lectors de dissabte, podran posar-li nom a un exemple. Vull dir, coneixeran d’un barri concret del seu poble, on algú va crear una escola privada, i al cap dels anys, quan el mapa escolar hi reclamava d’una escola pública, el que es va fer va ser concertar el servei amb la ja existent. Podria acceptar com avantatge del sistema la rapidesa de la prestació del servei, ja que no cal construir un nou edifici, és suficient en signar un contracte amb l’escola preexistent. Però hi ha enormes desavantatges. Per exemple la falta de control de l’administració sobre el personal contractat i les seues qualificacions, o sobre el currículum escolar, o sobre altres prestacions paraescolars. Per no parlar de l'evidència tossuda que ens diu que els alumnes de la pública ixen millor preparats que els de la concertada i privada.

I no és que tinga jo un interés especial en controlar el que fa este o aquell, però ja que es paga amb diners públics el grau de control hauria de ser idèntic a les escoles públiques, per tal de homogeneïtzar les prestacions. Ara no es fa, es diga el que es diga. Per això els concertats rebenten les ràtios; per això oculten places per no matricular nouvinguts condemnant així als “white magdaleneros boys” a desconèixer l’entorn real en el que viuen.

Des de que el PP ens governa, la proporció de concertats respecte als públics ha crescut exponencialment. I la cosa va a més. La darrera ocurrència d’esta tropa que es fa passar per govern és una modificació legal, per virtut de la qual els ajuntaments puguen cedir sòl públic dotacional a inversors privats que vulguen fer una escola, que un colp acabada, el Consell concertarà. Els primers esborranys de la llei parlen de cessió per 75 anys. Com un aparcament soterrani. Com si els nostres fills fóren un Panda.

Un despropòsit dels grans. Quin serà el pas següent? Cedirem sòl públic a algú que vulga muntar una fàbrica perquè generarà ocupació? Deixarem els baixos de l’Ajuntament per a que munten una merceria i es posen a vendre betes i fils, fent competència deslleial a Ca Elietes?

Quan un fa una ullada als pressupostos de la Generalitat s’adona que l’import complet de la partida de construcció de col·legis està destinat a pagar deutes d’anys anteriors. Altrament dit, que no hi ha un sol cèntim d’euro per construir cap de les desenes d’escoles que calen arreu el país. Només a Castelló ciutat en calen dos.

Eixe és el rerefons. Han de forçar la legalitat fins al paroxisme perquè no tenen diners per prestar serveis públics. Saben quan costa un col·legi nou? 3 milions d’euros, el mateix que es van polir en un cap de setmana al torneig de golf de La Coma. I fins ací puc llegir.

"11.857"- Mediterráneo- 24.11.11

A les sis del matí del dilluns següent a les eleccions, Roger Mira, candidat de Compromís, eixia de viatge cap a Dublín. No era un viatge de plaer, era feina. Mira és un xicotet empresari que exporta al mercat anglosaxó taulell fet ací. Estic segur de que li hagués agradat fer este article (o un de millor) per agrair a les 11.857 persones que van donar suport a la candidatura que ell encapçalava. En la seua absència, ho faré jo.

Este resultat electoral és un èxit d'una dimensió que paga la pena de ser subratllada. Més enllà que s'hagen fet més actes electorals que en cap altra campanya a les generals, més enllà de que haguem mobilitzat més gent que mai, més enllà que Mira s'haja guanyat un enorme respecte dins el partit i la coalició per la seua capacitat de treball i la seua entrega, més enllà d'haver aconseguit el primer diputat nacionalista, Joan Baldoví, en 70 anys; vull entretindre'm en algunes xifres que trobe fonamentals.

En números rodons 12.000 persones (poc més de 3000 el 2008) han dit que tot i les dificultats d'aconseguir un escó per la circumscripció de Castelló, preferien votar a Compromís abans que votar formacions que traurien diputats, però que no els representaven. Així de clar. Un avís per alguns, que segueixen mirant cap un altre costat, convençuts que el seu fracàs es puntual i generat per la crisi mundial, sense entendre que la seua davallada és estructural i té vocació de perpetuïtat. Al valencianisme no li va bé quan li va mal al socialisme, és a l'inrevés, al socialisme li ha anat bé mentre a nosaltres ens anava malament. Ara que tenim una formula electoral d'èxit, ha quedat clar.

Més xifres. A la ciutat de Castelló la llista encapçalada per Mira ha aconseguit només un centenar de vots menys del que va aconseguir la llista municipal al 2007. Això el que significa és que eixe 5% pelat és el nostre sòl electoral, fins i tot en les generals, on tradicionalment hem aconseguit pitjor resultat. I per tant la lectura ha de ser forçosament la de la consolidació i creixement (multipliquem per 5) dels nostres resultats, la qual cosa albira, sempre que treballem bé, uns excel·lents resultats el 2015, que ens poden posar l'alcaldia a l'abast.

"EL FALCÓ MALTÈS" - Levante-EMV- 19.11.11

Supose que molts de vostés coneixen la novel·la de Dashiell Hammett que dóna nom a este article. Novel·la traslladada com a poc tres vegades al cinema, i que va aconseguir el seu màxim esplendor amb la versió de John Huston amb el gran Humphrey Bogart i la sosaines de Mary Astor.

La trama, com quasi sempre passa amb Hammett, és complexa, però en resum matusser diguem que el detectiu Sam Spade havia de trobar una figureta coneguda per “El falcó maltès”, que segons la llegenda hauria estat regal de l'Ordre de Malta per a Carles V. La peça era d'or macis i pedreria fina, i per tant objecte d'intrigues i assassinats, que alimenten la mare de totes les pel·lícules de cinema negre que l'havien de seguir.

Bogart va incorporar al guió una frase de Shakespeare, que en la seua boca esdevindria mítica per als amants del cinema clàssic, el falcó seria “del material del que estan fets els somnis”.

El somni és un procés imaginatiu de la ment que té lloc mentre dormim. Bàsicament en les anomenades fases REM, és a dir quan movem ràpidament els ulls, com buscant capturar tot el que hi ha al nostre voltant. La son és reparadora, i els somnis també ho són. I jo els hi vull parlar d'algunes coses que estan fetes del mateix material que els somnis.

De vegades, el somni continua quan obrim els ulls, i aleshores és més intens. Somniem una política diferent, amb gent diferent, amb tarannà diferent, que trenquen amb eixa grisor del bipartidisme imperant. Gent que s'acoste nova a la política amb vocació de resoldre problemes, més que no de disputar amb l'adversari per qui té la culpa d'això o allò. Somniem una política fiscal progressiva i progressista, per la qual pague més qui més té i més guanya, i pague aquell que trenca, o contamina. Somniem amb uns polítics amb responsabilitats legals i penals sobre les decissions que prenen. Amb una educació pública de qualitat, sense barracons, sense regalar terrenys públics per als qui volen fer de l'educació un negoci. Somniem amb una administració sensata, que no estire més el braç que la màniga, que contracte amb transparència i pague puntualment pels treballs fets. Apareix potent al somni una sanitat pública, universal i de qualitat, per la que no calga pagar de nou per allò que ja hem pagat.

Somniem amb un Sam Spade que esbrine que feia aquell a la gasolinera, i l'altre a la rebotica de la farmacèutica. Amb un Bogart que fume a les terrasses dels bars, i no a la barra. Un país on els matrimonis es diguen matrimonis es diguen com es diguen els qui el formen. Somniem amb gent vivint en pau, benestants i amb i amb dignitat.

Somniem amb un societat on les úniques mirades tristes siguen les dels imitadors de Humphrey, i no la d'aquells que fan cua a l'INEM, que esperen l'aplicació de la llei de la dependència o que les llistes d'espera de la sanitat córreguen més que la Parca.

Somniem amb un País Valencià representat al Congrés, per gent que creu que és d'un país, i no d'una comunitat de veïns. Somniem en tindre les claus del calaix i poder actuar amb solidaritat amb aquells que estan pitjor, no com fins ara, que ens saquegen impunement amb l'ajut dels diputats muts d'este nostrat país nostre, i muts i desapareguts en el cas dels triats per Castelló.

Jo sé que hui no puc demanar el vot per a Roger Mira, cap de llista de Compromís, i no ho faré. Però m'hauràn de deixar que els diga que compartisc amb Roger el compromís de fer realitat estos somnis. El compromís de treballar honestament i incansable per allò en el que creiem, la sostenibilitat nacional. Que implica la sostenibilitat social, econòmica i mediambiental.

El vot de demà pot estar fet de confrontació dels de sempre contra els de sempre, o “del material del què estan fets els somnis”.

"QUÈ VOTEM EL 20?" -Mediterráneo- 17-11-11

Des de fa alguns anys tinc el privilegi de dirigir-me a vostés des d'esta columna al Mediterráneo. Jo, clar, i molta altra gent. De fet este espai té el nom genèric de La Rueda, perquè anem rodant per ella opinadors i opinadores de diferent pelatge.

Personalment em resulta interessant llegir allò que diuen els adversaris polítics, perquè de tot s'apren. De vegades aprens allò que no has de dir o no vols fer, altres vegades la cosa resulta més positiva. Ara, immersos en esta campanya electoral, he prestat especial atenció als nostres adversaris. Ahir mateix escribia la meua companya de corporació, la portaveu socialista. Parlava de les eleccions i citava a Zaplana, Rajoy i Rodriguez Zapatero. Ni una paraula de Ximo Puig que és el candidat. No perdré ni 11 segons en tirar sal (de dessaladora) a les ferides internes del socialisme, no és la idea; el que vull dir és que s'obvia a qui és candidat per Castelló, a la persona per la qual es demana el vot.

La publicitat electoral que m'arriba a casa d'EU també és així, una carta de Cayo Lara i xim pum. Ni menció a la candidata per Castelló, ni paperetes, ni res de res. Els del PP escriuen menys, i quan ho fan, també parlen més de Rajoy que de Cervera. Els comprenc.

Amb tot això el que vull dir és que des de la majoria dels partits s'alimenta una confussió sobre l'objecte d'estes eleccions, que vull recordar, no són presidencials. Ací el que es vota són els diputats per Castelló. I encara més, no es tracta només de triar el partit que ha de governar, sinó també, i això és molt important, el que ha d'estar a l'opoisició. I això vostés ho saben bé, és fonamental, perquè amb massa freqüència és l'oposició qui ha de defensar-nos dels diferents governs, que sovint obliden Castelló.

Per això m'agrada tant que Roger Mira, el nostre candidat, siga autònom. Els autònoms saben que si no treballen no cobren, que si enganyen als clients els perden i que si no paguen als proveïdors ensorren el negoci. I jo voldria que em represente un diputat que porta això a l'ADN. No un professional de la política sotmés a la ferrea disciplina d'un partit, per al que Castelló no és més que una parada en la “gira por provincias”. Vostés trien.

"ESCÓ 28" - Levante-EMV - 12.11.11

Hui creuem el Rubicó de la campanya electoral. Una campanya en la que veiem dia a dia com la cara dels nostres militants i simpatitzants va mimetitzant-se amb eixe logo de Compromís, que vam batejar com BLOC-Esponja. Ja saben què vull dir, eixe quadrat taronja que des dels cartells ens cluca complice l'ull mentre dibuixa un somriure.

Jo que comence a tenir una edat provecta, que diria Toni Porcar, i he participat en totes les campanyes electorals des de 1977, puc assegurar que mai abans una campanya a les generals havia generat tanta il·lusió, i tant de treball (dues coses que impossibles de dissociar). I això que tot no són flors i violes. El PSOE es va encabotar en que a Compromís només li tocaven 11 segons de temps per participar als debats de Canal 9. El PP va dubtar una miqueta però al final va donar suport a la castrant proposta socialista. “On mengen dos, si mengen tres, mengen menys” degueren pensar.

Una de les regidores de Compromís a ciutat de València va demanar un debat a quatre en la Televisió local pública de València. PP i PSOE van decidir fer un debat a dos. Ells, clar. Ho repetiré per si no han captat la magnitud de la malifeta. La Televisió local pública de València (a l'ajuntament estan representats PP, PSOE, EU i Compromís) accepta la proposta de la regidora de Compromís de fer un debat, però amb els vots del PP i PSOE s'acorda que només intervindran ells dos. Si això no frega la prevaricació, que baixe un llamp catòdic i que ens il·lumine!

El que vull dir és que estem patint greus intents d'entrebancs a la campanya, per part d'aquells que no creuen en la pluralitat. I no hi ha democràcia sense pluralitat. Així que la conclussió és clara, els hi costa de creure en la democràcia.

I front a estes actituds poc respectuoses i poc democràtiques, nosaltres apostem per eixamplar la democràcia, per donar més espais a la pluralitat. Dijous presentàvem a la Diputació de Castelló una iniciativa que hem batejat com a ESCÓ 28. El que hem proposat és que aquells municipis de la província governats per formacions diferents a les que tenim representació a la Diputació puguen participar en comissions i ple quan en l'ordre del dia hi haja temes d'importància per al seu municipi. Pensavem, i pensem, que eixos municipis juguen amb desvantatge, en no tindre un representant directe a la institució. No podràn votar, obviament, però si defensar on toca determinades accions o inversions, i convencer-nos als diputats de les seues raons. I proposem que puguen ocupar l'escó que ara queda buit, i que fa el número 28.

A banda de la possiblitat que alguns municipis puguen defensar inversions en millors condicions, Escó 28 té un rerafons profilàctic. Vol donar confiança a la gent que lícitament ha decidit votar formacions municipals o agrupacions de electors, i fer-los-hi saber que nosaltres defensem el seu dret. I el defensem contra les pressions dels dos partits grans, per aconseguir atraure cap a les seues òrbitres a tota formació nova que aparega. Pressió que executen amb eixa tècnica pseudomafiosa de “vas a necesitar a alguien que te defienda en la diputación”.

I ara, el que fa cara de BLOC-Esponja sóc jo. Estic molt orgullós d'estar en una formació política que quan es sent coartada, pressionada i censsurada per part dels que no creuen en la pluralitat, respon fent una proposta que dóna veu als que encara són més menuts que nosaltres.

Estic molt orgullós, lícitament orgullós, de formar part d'una organització que fa el que reclama dels altres, i que contesta a les agressions bipartidistes i reduccionistes, obrint espais nous per a la democràcia. Orgullós de tindre un compromís amb la pluralitat.