"SETEMBRE". Mediterráneo. 04.09.08

Setembre és un més que posa neguitós tothom. Els mals estudiants, saben que ara els hi ve la segona oportunitat, i que serà molt més difícil d’explicar als pares per quina raó, en dos mesos llargs, no han estat capaços de trobar temps per estudiar les que van suspendre a juny. Els bons estudiants, saben que s’acaba el temps d’eixir per les nits, de festejar a tothora i d’anar al cinema entre setmana. Ara toca tornar a clavar els colzes. El professorat, el bon professorat i al mal professorat, també comencen a fer cara d’esglai. Setembre, també per ells, és el final d’un temps diferent, sense alumnes. Sense haver d’intentar instruir i educar, sovint sense la col·laboració de les famílies, quan no amb la seua incomprensió.
Al món de la política és igual. Estos dies d’agost, els pocs regidors que trobaves pel consistori tenien la cara relaxada, estaven simpàtics. En setembre tots fem cara de pomes agres. O quasi tots. Sabem que comença una etapa més formal i més exigent. Ho sabem els bons i els mals polítics. Tots. És l’hora d’esforçar-se, de tornar a disciplinar-se, d’horaris més constringents. És l’hora també de la segona oportunitat per recuperar les matèries en que vam fluixejar en l’exercici anterior. Això si, afortunadament, a Font de Mora no li ha passat pel cap encara fer-nos portar uniforme. S’imaginen l’alcalde amb “babero”, o a mi en pantalons curts, mitjons llargs i jersei de coll de pic? D’altra banda, l’oposició tornem a començar el curs en barracons, a vore si s’afanyen a fer el nou ajuntament, que així és difícil treballar. Sí, definitivament, és com si els polítics tornarem a l’escola. A vore si aprovem.

DESCANSA EN PAU, I GRÀCIES.

http://www.20minutos.es/noticia/407571/0/muere/defensora/homosexuales/

"INGENU". Mediterráneo. 28.08.08

A una terrasseta d’estiu, compartim l’ombra, un cafè i un conversa política, un amic i jo. La meua tesi és que la major part de les diferències que mantenim els tres grups a l’ajuntament són el fruit de les diferents formes que tenim d’entendre la ciutat i la societat. El meu amic diu que no. Que els uns ens oposem a les idees dels altres, només perquè se’ls hi han acudit a ells abans. Jo insistisc que no. Ell, que em coneix des de fa temps, diu estar fins i tot disposat a acceptar que en el meu cas siga així, però la seua opinió sobre els populars (he oblidat dir que ell vota socialista) és que mai no accepten res que diga el PSOE, només per fer la mà. Personalment no ho crec. No crec això com em negue a creure que el socialistes s’oposen a tot el que fa l’equip de govern només per fer la guitza. No puc concebre que un grup estiga disposat a votar en contra dels interessos de Castelló, fent prevaldre els de partit. Si nosaltres no ho fem, vull pensar que els adversaris tampoc. Segons el meu amic, els altres si que ho fan, i així s’explica en part, el nostre escàs èxit electoral. No ho sé. Em costa de creure. Li dic que el que passa és que hi ha diferents models de ciutat, i que cada ú, lògicament, defensa el seu. Que la política és l’art de fer-los compatibles. El meu amic fa el darrer glop de cafè, s’alça les ulleres de sol i amb un somriure afegeix: “Enric, eres un ingenu.”

No crec que això siga ser ingenu. Ingenu és un altra cosa. Un altre amic meu, en Samuel si que ho és. Divendres nit em deia: “no sé amb qui haurà quedat la meua dona, però no li deu tindre massa confiança perquè s’ha depilat, i amb mi no es depila mai.”

"NIT A BARCELONA". Levante-EMV.27.08.08

Poc abans de marxar de vacances, en una entrevista televisiva em preguntaven pel manifest en contra de les llengües que no siguen la castellana, signat per un grup d’intel·lectuals, escriptors i personatges. Un dels signants, és escriptor, s’afirma intel·lectual i és tot un personatge. Parle de Vargas Llosa. Un senyor peruà, que es va presentar a les eleccions presidencials del seu país, i que en perdre-les, front a Fujimori, a qui despectivament i racista titllava de “el chino”, va abandonar el país. Després va demanar la nacionalitat espanyola, i se’n va anar a viure a Londres. Ara, des d’allà, amb el passaport a la butxaca, ens diu com hem de viure i parlar. Simptomàtic del coneixement de la realitat lingüística que tenen alguns dels il·lustres signants.
Dic tot això perquè l’entrevistador em preguntava per la situació a Catalunya. Em deia que sembla ser que obliguen a retolar-ho tot en català sota amenaça de sanció. I segons diuen els intel·lectuals, el castellà està quasi bé prohibit i perseguit.
Donada la nostra condició de valencians, hagués estat més lògic, preguntar-me per la situació del valencià a casa nostra. Però l’entrevistador és plenament conscient que el valencià no és cap amenaça per al castellà (ni per el romanès si m’apuren), el seu ús social recula. Fins i tot a Canal 9, que d’acord amb la llei va néixer per fomentar el valencià, i on ara el castellà és ja hegemònic.
No vaig saber que dir sobre Catalunya. Catalans i valencians estem separats per una mateixa llengua, pot ser per això no en sé gaire sobre l’actualitat dels veïns de dalt. Però fa pocs dies he estat a Barcelona, i com sempre que hi vaig em vaig allotjar a un hotel del carrer Ferran. A pocs metres del Palau de la Generalitat i l’Ajuntament, on es suposa habiten els censors. Doncs be, vaig tindre l’absurda paciència de prendre notes. Transcric. Dels dotze establiments dels que en vaig poder llegir el nom des de la finestra de la meua habitació, n’hi havia dos retolats en català, tres en castellà i la resta tots en anglès excepte un restaurant italià que retolava en la llengua de Dant. Vaig parlar amb tres empleats de l’hotel, només un parlava català. Vaig entrar en 6 botigues, i cap dependent o dependenta parlava català. Cap. Tant se val que fora la botiga de Custo, que l’espardenyeria del cantó. Al restaurant on vaig sopar, de les tres persones que em van atendre, cap parlava català i una d’elles ni l’entenia. Vaig entrar en dos bars de copes, ningú em va contestar en català, malgrat que jo els vaig parlar sempre en valencià.
Clar que la meua experiència no té valor probatori, probablement ni estadístic, però en el sector serveis, si més no, al barri gòtic i al Born, els empleats que parlen català (o fins i tot que l’entenen) no supera ni de bon tros el deu per cent. I pel que fa a la retolació, ja ho he dit, guanya l’anglès.
He rellegit el “Manifiesto” , no he trobat cap alerta contra la puixança de l’anglès, que és qui podria fer-li ombra al castellà. I no ho fan perquè ells saben perfectament, que el castellà no està en perill. Ni de broma. No és un manifest en favor del castellà, és un manifest en contra del valencià, del basc i del gallec. L’anglès no els preocupa, els preocupa tan poc, que Vargas Llosa tria Anglaterra per viure, i dir-nos des d’allà, des del més profund desconeixement, el que passa ací, i com hem de viure. I Font de Mora aplaudint!

"PESATS". Mediterraneo. 21.08.08

En vacances m’alce una miqueta més tard que de costum. Encara vaig mig ranquejant amb la tassa de cafè a la mà i sona el telèfon. Una senyoreta amb accent de l’Amèrica del Sud, intenta convèncer-me que canvie de companyia telefònica. No vull. Insisteix, com ho fan des de fa setmanes. Finalment entre al joc. Li pregunte si la seua empresa té alguna mena de servei “anti-spam” de manera que quan qui em crida siga ella, el telèfon m’avise amb una llum intermitent per tal de no despenjar. No m’entén, i això que m’esforce en parlar la seua llengua. Just ara que em divertia truquen a la porta. He de penjar. Obri. Una xicona em diu que el servidor de televisió que tinc és pitjor que el que ella ven. Que per no sé quants euros menys em permetrà vore més canals. “Algun en valencià?” li pregunte. “¿Como dice?” que diu ella just abans que li tanque la porta recordant-li que han vingut 7 vegades en dos mesos. I que la seua impertinent insistència no l’ajuda.
Baixe a comprar el diari, la bústia, com sempre, està a petar de propaganda que no m’interessa. Immobiliàries que venen pisos amb vistes a uns barracons escolars, el supermercat que anuncia meló d’Alger i llandes de tonyina; i Cetelem que m’ofereix un crèdit, no sabria dir si per comprar el pis o el meló.
Al parabris del cotxe aparcat davant de casa hi trobe dues publicitats. Una d’una empresa que assegura poder llevar-me les multes i un altra d’un vident subsaharià de nom N’Goula Boubula, que endivina el futur llegint el sarro de les dents. Li preguntaré si em multaran. Compre el diari, el PP anuncia més papereres, més aules d’informàtica, més bicicletes. Més impostos. Més spam. Pesats.

"FRIGORIES". Mediterráneo. 14.08.08

Els aires condicionats són uns estris infernals. Serveixen per fer-te passar una calor de cal déu al hivern, i un fred innecessari a l’estiu. Quan al carrer fa 37 apegalosos graus, i entres a un establiment, et trobes unes dependentes tan gelades, que sota la fina samarreta de l’uniforme corporatiu, s’endevinen dos mugrons durs, capaços de tallar vidre. Tot està estudiat, igual això fa que pugen les vendes, a mi personalment m’estressa.
Quan hi tornes al hivern, tenen la calefacció a 35º. Ara mateix, amb eixa temperatura, anem a la platja, mengem gelats i ens queixem de la xafogor. Però al gener, amb 11º de l’exterior, vas amb abric, entres a mirar una corbata (per al hivern, que a l’estiu diu el Ministre que no toca) i és com si haguesses entrat a fer un tomb a la rostisseria de pollastres del cantó de baix de casa. Total, per a que la mateixa senyoreta que a l’estiu ens assenya-la la secció de perfumeria amb els seus pits tibants puga anar, en ple hivern, amb una samarreta de tirants i faldilleta, es a dir, amb tres capes de roba menys de les que la resta dels mortals, o de la que portarà ella quan tanque fins demà.
Ben absurd tot plegat. I perillós, les dependentes són candidates certes a una infecció respiratòria d’origen víric. Un refredat important, vaja. Fa un any vaig haver de pegar la pallissa al PP fins convéncer-los que posaren aire condicionat a una agència de lectura, on suaven fins i tot els llibres als estants. Enguany els hauré de convèncer de posar-ne al departament d’Informàtica i a l’Àrea Econòmica, on els funcionaris suen més que nosaltres per pagar l’IBI del PP. Tinc la certesa que en faran ús moderat.

Zimbabue emet un nou bitllet de 100.000 milions de dòlars .
Viquipèdia:Cent mil articles en català.
Jiménez Losantos, condemnat a pagar 100.000 euros a un exdirector d’ABC.
El 'Hubble' completa 100.000 voltes a l’órbita terrestre.

Un total de 100.000 personas han abandonat les seues llars pel conflicte entre Russia i Georgia.
Els templaris espanyols reclamen al Papa 100.000 milions d’euros
Pequín entrega 100.000 preservatius a atletes olímpics .
Sembla que el 100.00 està de moda.

Cada día neixen 100.000 blocs nous

, i entre tants, i en aplicació de la cláusula Camps, este humil bloc ha assolit ja les primeres 100.000 visites.
Gràcies, cent mil gràcies per estar a l’altre costat.

"PRESSING CATCH". Levante-EMV.12.08.08

Ara quetot això dels comptes opacs o codificats o mig secretes, o com vulguen dir-se, sembla que escampa, vaig a dir jo la meua.
Jo crec que l'administració ha de ser transparent (i per tant la comptabilitat, com a mínim translúcida), i crec fermament, i defense amb vehemència el dret que assisteix a l'oposició a accedir a les documentacions oficials, com defense (i procure exercir) la responsabilitat en l'ús deixes documentacions.
Estes setmanes arrere hem assistit a una baralla dialèctica sobre determinats comptes, que per respecte a vostés, em guardaré molt de qualificar. No es tractava de comptes bancaris, sinó de parlava de comptes comptables, que figuraven (convé no oblidar-ho) en els llistats que ens havia facilitat l'equip de govern. Eixes partides limitades de diners, per a determinades despeses, i que òbviament, han de justificar-se documentalment, i han de ser visades i revisades per la intervenció municipal, anaven a nom de diferents persones. Algunes, membres de l'equip de govern, d'altres funcionaris de la casa. Per discreció, especialment cap a estos darrers, no figura el seu nom, sinó un codi numèric, desxifrable si preguntes.
És el que va fer el PSOE, preguntar, si bé és cert, que després de sembrar dubtes. El PP, no va estar intel·ligent en la resposta. L'Alcalde donant llargues, el Regidor d'Hisenda justificant 55 euros dels 94.000 de l'import total...
Saben què? Tot era Pressing Catch. Tot era falç, un joc pactat ple d'implícits, de fer vore que es mosseguen la tíbia o s'estiren allò que penja, però en realitat és una coreografia, que té més de patètic que d'artístic.
El PSOE sap des del primer moment, quin destí tenen eixes partides, clar que ho sap! Ells també les gasten a molts ajuntaments on governen. No són passerells caiguts del niu. I saben que les partides estan justificades, i saben que es fa així, per evitar que un funcionari o regidor haja d'avançar diners de la butxaca per pagar el sopar del Festival de la Corona d'Aragó, el concurs de betlems, o el trist entrepà de calamars que es va menjar per sopar un regidor a Madrid.
I el PP, no ha facilitat la documentació des del primer dia, i no ha volgut matar el tema, perquè pensava (no sé si encertadament) que eixint cada dos dies a ensenyar una factura de 20 euros d'una ferreteria, o una de dissolvent, o fins i tot 15.000 de compra d'accions de Centre Ciutat Castelló (irregular, si, però no per pagar-se des d'eixe compte), feia més mal al PSOE. Pensaven que allargant el tema, augmentava el desgast. No es deixen enganyar. El Pressing Cath és un espectacle concebut per a infants, que miren amb els ulls com a plats un espectacle aparent. Però vostés són adults. És tot una pantomima. Malauradament, el mal que fan a la política no el pagaran només Moliner “el quebranta Ribaltas” i Edo “el coloso de Fanzara”. No. Ho pagarem tots.

"ILLA". Mediterráneo. 07.08.08

Quan vostés llegiran este article, jo estaré de vacances. Anem a Madeira. No sé si han vist l’aeroport. Els convide a mirar-lo al Google Earth, fa una miqueta d’esglai. Si l’aterratge ha anat bé, ara estarem en Funchal o a Calheta o a Ponta do Sol. Si el pilot no han tingut espai per frenar, aleshores estem buscant l’Atlàntida. Glu-glu-glu. Espere que no.
Hem triat una illa, per allò d’intentar aïllar-se una miqueta. Volem caminar pel increïbles paisatges, visitar els boscos subtropicals de laurisilva, descobrir les “levadas”. Volem també llegir. Tinc un munt de llibres pendents, però ja que vaig a una illa, m’enduré entre d’altres “Històries de l’illa sense costes”. Miquel Torres ha convertit en literatura la seua sorprenent i potent imaginació. Vull dedicar-l’hi el temps que reclama. I sobretot, volem descansar, regalar-nos a nosaltres, el temps que durant l’any dediquem a les nostres feines. Tenim ganes de perdre el temps, si és que algú pot pensar que seure amb la teua parella i mirar un capvespre atlàntic, no és en realitat una inversió en la felicitat compartida. Jo no em fiaria d’un polític incapaç d’enamorar-se, incapaç de cuidar la seua família.
Estaré huit dies fora de Castelló. Estic segur que em sabran disculpar els barris que estos dies fan festes, i que amablement m’han convidat. Però necessitava escapar-me una setmana. De veritat. Treballar per la teua ciutat és una oportunitat històrica, que no pense desaprofitar. Però és també, i ha de ser-ho, una tasca feixuga, molt exigent, t’ocupa totes les hores de tots els dies. I no és un retret, no ho és. M’agrada el que faig, però de tant en tant, toca aïllar-se.