31 de desembre, 2013

MICROENTREVISTA PER ACOMIADAR L’ANY.

CINC PREGUNTES RECURRENTS QUE PER DIVERSES RAONS, MAI NO HAN APAREGUT PUBLICADES. 


-Espera ser alcalde de Castelló?

-No ho espere. Em prepare per si un dia tinc la responsabilitat i l’honor de ser-ho. I si no ho sóc, la preparació m’haurà ajudat a ser millor regidor.

-Morera o Oltra

-Son dos valors complementaris. Personalment m’agrada més Morera. No li he sentit criticar l’esquerra o l’ecologisme per reafirmar el seu nacionalisme. Però demanaré el comodí del públic. Les primaries. 

-Si no fóra valencià, què li hagués agradat ser?

-Valenciana.

-Farà algun dia el salt a la política nacional?

-Sempre he considerat que faig política nacional. És del municipalisme d’on han eixit gran part de les polítiques que transformen el país. 


-Si hagués de triar entre PP i PSOE...

- Si hagués de triar entre PP i PSOE voldria dir que he mort i estic a l’infern.

28 de desembre, 2013

"INNOCENTS" - Levante-EMV - 28.12.13

Explica Mateu (2’1-16) que els Reis d’Orient, seguint l’estel, van fer cap a Jerusalem buscant al recent nat Rei dels jueus. Assabentat el Rei Herodes, els va fer cridar, i els va demanar que després de localitzar al pretés messies, tornaren a palau per dir on era. Els Reis però, tot i haver-lo localitzat i adorat, aconsellats per un somni, decidiren tornar per un altre camí i no informar Herodes.
Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessen tots els xiquets de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis. No consta que el Rei Herodes, després de la salvatjada digués: “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”. 
Aquella matança és la que es commemora el dia dels Sants Innocents. La relació entre les bromes i burles generalitzades i la llegenda dels infants degollats s'estableix a partir de les enganyifes que els pares dels infants es van haver d'empescar per tal de protegir els seus petits de l'assassinat i allunyar-los dels perseguidors enviats per Herodes.
Siga com siga, la tradició local fa que tal dia com el de hui, ens gastem bromes. Abans era en persona. La més recorrent era penjar una “llufa” a l’esquena d’algú. El temps n’ha dut de noves. Ara les enganyifes circulen per WhatsApp, per les xarxes i també a alguns mitjans de comunicació. Hi ha una tradició que ha esdevingut un nou clàssic de Nadal, consistent en endevinar quina és la innocentada publicada en format de noticia seriosa. 
Un any van publicar que el CD Castelló havia rebut una oferta de compra per part d’un senyor carregat de petrodòlars, però això ho ha superat l’anunci de Carlos Fabra dient que en realitat volien comprar l’aeroport.
Em puc imaginar l’estrés de la redacció, quan el cap de secció diu: “xiquets, aneu pensant una noticia que puga semblar creïble, que no ofenga a ningú, i que tinga gràcia, i la publicarem com a innocentada”. I tots dient ocurrències. Un proposa que la Ciudad de las Lenguas, es trasllade al Centre de Turisme del Grau, i que amb els cursos de castellà t’ensenyen a fer truites de creïlla. I amb la revalida esferificacions de pastisset de moniato. Però la idea ja és vella.
Un altre proposa publicar que l’aeroport sense avions pague més diners per el servei de falconeria, que l’aeroport de l’Altet que és dels més concorreguts amb vols turístics. També ja s’ha fet. 
Dir que la Conselleria planeja cobrar 14 quotes als majors ingressats en residències públiques de la tercera edat, tampoc no sembla massa creïble, si tenim present que els anys tenen dotze mesos, per molt que els grans tinguen 14 pagues. És tan immoral que com broma no funcionaria. Només a un Conseller se li pot ocórrer una barbaritat així.
A algú se li acut que podrien dir que l’Hospital Provincial, que és punter en medicina nuclear, i que el seu servei de radiologia és un dels tres més rendibles del país, es privatitzarà per a fer rics als mateixos, o uns d’iguals, que ens cobren 16’5 milions d'euros de més cada any, per les ressonàncies magnètiques. Però a la redacció creuen que això no s’ho creuria ningú.
“Ja ho tinc” diu un redactor d’esports, i proposa que publiquen que el PP, investigat per corrupció, i amb un empat tècnic entre diputats imputats i assessors indocumentats, proposa un pacte ètic. La resta de la redacció riu. “Els d’esports sempre amb les seues coses” deuen pensar.
La de comarques proposa publicar que mentre que la retransmissió de la visita del Papa a València, li costà a la televisió pública valenciana 14 milions, les cadenes autonòmiques que van retransmetre visites del pontífex al seus territoris, no van pagar ni una dècima part. “Això no s’ho creuria ni Cotino” diu el cap de redacció.
“I si diem que Fabra ha tancat la RTVV en defensa de les senyes d’identitat?” Tots riuen l’ocurrència, però tampoc no sembla gaire creïble.
I esta és la història del país. Que ja no pots ni fer innocentades, perquè tot allò que semblen bromes de dubtós gust, són realitats construïdes pel PP valencià. Alcaldes, diputats, consellers, President. Ens han deixat sense dia dels innocents, segurament, perquè ells no ho són.

25 de desembre, 2013

"HOSPITAL PROVINCIAL" - Mediterráneo- 27.12.13

"Let us not seek the Republican answer or the Democratic answer, but the right answer" esta frase atribuïda a JFK, és per a mi la columna vertebral de la meua actuació política. I la recerca de la resposta correcta, siga dretes o d’esquerres, no és manca d’ideologia. Tot el contrari. La meua ideologia és el benestar ciutadà. I això pesa més que els dogmes.
No és que defense la sanitat pública per qüestions ideològiques, sinó perquè és la més eficient, i la socialment més justa. És per això que ens oposem amb contundència a l'ocultista i perversa voluntat del PP, de privatitzar el servei de radiologia i medicina nuclear de l’Hospital Provincial. El PP ens diu que en mans d’una empresa privada estalviaria un 30% (i encara quedaria marge per a que l’empresa compute beneficis). D’entrada, si fos així, si hi hagués tot este marge, la Direcció de l’Hospital hauria de presentar immediatament la seua dimissió. I demanar disculpes per la seua maldestra gestió. 
Però és que menteixen! El Síndic de Comptes afirma al seu informe que si la sanitat valenciana tornés a gestionar les ressonàncies magnètiques ara privatitzades, estalviaríem 16’5 milions anuals. Entenen ara perquè el PP vol privatitzar? Per fer rics als amics, i més pobra a la societat. I això sí que és ideologia. Indecent, però és la seua. 

Hem demanat un Consell d'Administració, i hem demanat explicacions. De moment la resposta és el silenci. No afluixarem, no hi ha treva nadalenca per als malvats.

21 de desembre, 2013

"SENSE DIÀLEG NO FEM RES" - Levante-EMV- 21.12.13

Diu la definició acadèmica que un debat és un diàleg entre dues o més persones que intenten exposar el seu punt de vista sobre un tema comú i convèncer l'altre de la veracitat o bondat de la pròpia opinió. Té un caràcter més formal que la simple conversa  i de vegades pot comptar amb la presència d'un moderador que cedeix el torn de paraula i fixa les normes per a l'intercanvi de parers.
Com els debats pretenen fer reflexionar els assistents, són freqüents en el món de l’educació, especialment en la universitària. També associem el concepte de debat a la política. Els mitjans de comunicació n'organitzen. Amb moderadors. Amb formats més o menys rígids. Si el debat ho fora en la definició acadèmica, la seua funcionalitat seria la d’intentar convéncer al contrincant. No és així. Sovint no passen de ser monòlegs per convéncer els propis, adobats amb retrets al que diuen els altres. Però diàleg... allò que se’n diu diàleg...
I no cal esperar a època electoral. En la democràcia representativa, hi ha una litúrgia que són els plenaris. És a dir, la reunió de tots els càrrecs electes, moderats per la presidència, i on en principi caldria esperar que les diferents intervencions s’encaminessin a aconseguir acords en benefici de la col·lectivitat. Però per a això cal voluntat. I no sempre n’hi ha. 
Alguns, imbuïts ves a saber per què, d’un divisme i una puresa que fa feredat, consideren que els únics acords decents són aquells que els inclouen a ells. Altres, o els mateixos, de vegades pensen que en política no s’ha d’arribar a acords, sinó que cal escenificar desacords el més virulents possibles. Són, ja ho dic, aquells que es creuen en possessió de la vera veritat.
Dijous al plenari municipal ho vam viure. Un grup presentà una proposta i la defensà amb els arguments que va considerar oportú. Nosaltres no hi estàvem gaire d’acord, i en representació del meu grup, vaig argumentar detalladament. Allò que ja teníem fet i que per tant no calia repetir; allò que no tenia suport legal; allò que al nostre judici més que facilitar, complicava les coses; i vaig oferir una proposta alternativa. Proposta que permetia aconseguir l’esperit de la moció, estalviant-se tots els problemes que nosaltres li trobàvem. No estic dient que nosaltres tinguérem raó, estic dient que vam argumentar amb força detall la nostra posició, oferint alternatives.
L’orador que em va seguir no va fer referència a res, absolutament a res del que jo havia argumentat. No va desmentir cap dada. No va contestar cap argument. No va contraargumentar. Tot simplement va dir: “jo crec que vostés han decidit que no hi haurà acord per ves a saber què, i s’inventen excuses”. Tot plegat bastant inútil. No ell, la posició que ell representava. Perquè en realitat exercia allò del que es queixava. Havia arribat al plenari amb una idea, i incapaç de dialogar obviava tots els arguments a la contra. De fet, improvisava maldestrament perquè en el fons sabia que li havíem desmuntat la seua dèbil base argumental. 
Una actitud com ara esta resulta francament decebedora. Decebedora perquè deixa en evidència a l’orador, ja que és obvi que ni sap escoltar, ni sap debatre, ni té vocació de diàleg. I decebedor, perquè demostra que hi ha gent, o grups, que no estan en política per a, a través del diàleg, trobar solucions útils per a la societat. Sinó per a col·leccionar nos i derrotes, confiant que així podran anar per les barres dels bars argumentant que els altres no els fem cas. Com a aquell pollet amb casc de closca d’ou. Pobres. 
Els qui entenem la política com la constant recerca d'acords útils, hem d'estar molt carregats de paciència, perquè els que són incapaços de negociar i crear acords, critiquen i ataquen, a aquells que si que ho volem. Seguirem picant pedra.  


19 de desembre, 2013

"OMELETTE CITY" - Mediterráneo - 19.12.13

Ací passen de l'Smart City a l'Omelette City, després de pagar una pasta gansa pel nonat projecte de la Language City. I no els hi cau la cara de vergonya. Dimarts va vindre de visita el Conseller Máximo Buch (conegut als cercles del poder popular del Cap i Casal com “máximo bluf”). Es va reunir amb l'Alcalde i van parlar d'aquell vell i suat projecte de turisme idiomàtic.
El PP ha renunciat a La Ciudad de las Lenguas. Aquell complexe hoteler pretesament al servei de l'ensenyament d'idiomes que volien instal·lar on actualment està l'aeròdrom.  I renuncien, no perquè ens hagen fet cas a nosaltres que sempre ens hi hem oposat, ni perquè els hi haja entrat el coneixement, sinó perquè la situació econòmica i urbanística els ho impedeix. 
Ara, Bataller i Buch, replantegen (un colp més) el projecte de turisme idiomàtic, i ho fan deslligant-lo del projecte urbanístic, la qual cosa demostra que teníem raó els qui manteníem que ensenyar castellà era l'excusa, però que el projecte era especular amb els terrenys. 
Jo no gosaria dir-li projecte a una ocurrència sense master plan, ni estudis que l'avalen ni res, però sembla que el que ara pretenen és que el castellà per a turistes, s'ensenye al CdT del Grau. I l'Alcalde diu que “así al mísmo tiempo que aprenden castellano se les enseñará a hacer tortilla de patatas”. Els jure que ho ha dit! Supose que si ensenyen valencià, els ensenyaran a fer moniato al forn. 


17 de desembre, 2013

"EL DOCUMENT REVELAT" - www.castelloninformación.es - 18.12.13

El darrer informe de la Sindicatura de Comptes afirma que la Conselleria s’estalviaria 16’8 milions anuals si les gestionés directament les ressonàncies magnètiques, que el Consell en mans del PP va privatitzar. Un govern sensat, analitzaria este informe, i òbviament, en prendria bona nota per no repetir errors. De fet, mentre el Vicepresident Ciscar reconeix implícitament l’error en dir que s’ha de reconduir el contracte, el Conseller de Sanitat, Llombart, diu que tot està bé com està. I no només això, sinó que vol seguir amb este model, conegut com el Model Madrid. Per cert, que allà, està imputat la meitat del govern regional d’aleshores, pel procés de privatització, i sobre tot pel d’adjudicació que beneficiava als mateixos privatitzadors. Un galtes d’allò més.
A Castelló, al nostre Hospital Provincial, fa temps que estan privatitzades les ressonàncies magnètiques. Més car? Segur. Ja ho ha dit el Síndic de Comptes, però això al PP no li importa. L’importa tan poc, que volen ampliar la privatització a altres serveis relacionats.
Ja fa temps que veníem sentit un rumor persistent segons el qual el Consorci de l’Hospital Provincial estaria plantejant-se l'exteriorització (és a dir, passar la gestió a mans privades) del servei de radiologia i medicina nuclear, que també s’ocupa de les mamograrfies. Tot i que en el rànquing de rendibilitat econòmica d’este tipus de serveis, el de Castelló està situat el tercer per dalt, en tot el sistema valencià de salut. Són dades oficials.
En el seu moment, la diputada de Compromís Mónica Oltra ja va preguntar al Conseller, però este encara no ha contestat. Ahir però, en el ple de la Diputació provincial, vaig tindre l’ocasió de fer públic el “Plec de clàusules administratives particulars per la contractació de la gestió, per concessió, del servei de radio-diagnòstic i medicina nuclear del consorci hospitalari provincial de Castelló”.
Un document que planteja la concessió a 10 anys, a raó de 3’9 milions per exercici, és a dir, que haurem de pagar gairebé 40 milions d’€ per a que ens presten un servei que fins ara prestàvem nosaltres. Per la seua banda l’administració es compromet a redimensionar la plantilla, i hi ha apartats específics per al personal laboral, els funcionaris interins i els de carrera. A canvi, l’empres haurà d’acabar les obres de les instal·lacions, valorades en 3 milions d’€. Això sí, l’Hospital pagarà la llum, l’aigua, la neteja, el telèfon, la seguretat, els zeladors, el manteniment i uns més que preocupants punts suspensius, que curiosament figuren en un document públic.
Brandant el document li vaig manifestar al President el nostre total desacord, i vaig sol·licitar la convocatòria urgent d’un Consell d’Administració del Consorci Hospitalari, del que jo mateix forme part, per tal de que se’ns informe adequadament, i per tal de poder  manifestar el nostre rebuig frontal. El President va dir que el convocaria. I en resposta a la premsa, va manifestar que era coneixedor (la sorpresa és que ho fora Compromís, no el PP) del Plec de Condicions desvetllat.
Alguns ens acusaran, segur, d’oposar-nos a la privatització per raons ideològiques. Podria ser, i seria lícit. Tot i que no sé si intel·ligent. Personalment vull girar l’argument. Nosaltres aportem raons econòmiques (i l’article comença amb l’esment de l’informe de la Sindicatura de Comptes i les imputacions madrilenyes) i funcional, per oposar-nos. El PP, ara com ara, només qüestions ideològiques. Aquella absurda i desmentida falsedat, de que la gestió privada, és, per se, més eficient. 
Després de revelar el document, els mateixos responsables de l'Hospital que 24 hores abans en negaven l'existència als sindicats, han hagut de reconéixer que el document existeix, i han emés una nota de premsa dient que estalviaran un 30% respecte a la gestió actual. No expliquen com. Ni d'on.
Però si una empresa pot prestar el servei un 30% més econòmic, i encara traure'n beneficis, només vol dir que l'actual direcció de l'Hospital Provincial, ha de dimitir per inútil, abans de la nit de Nadal. Si no en saben que pleguen.
O és això, o no hi haurà tal estalvi, com passa amb el servei de ressonàncies magnètiques ja esmentat, i en eixe cas, la direcció de l'Hospital Provincial, ha de dimitir per inútil i també per mentidera, abans de Cap d'Any.

Què pensen vostés?

14 de desembre, 2013

"GOVERNS DE COALICIÓ" - Levante-EMV- 14.11.13

Em deixen que els parle de les coalicions de govern? Jo podria, per dissimular, dir-los ara que estic llegint sobre el tema, perquè prepare un treball teòric per a una conferència, o per a la univers... mentida. Estic llegint sobre diferents experiències de govern en coalició, perquè m’interessa a efectes pràctics. Perquè tots i cada uns dels avanços demoscòpics als que hem tingut accés, publicats o no, parlen d’una fragmentació del vot en tots els àmbits. Dibuixen un panorama postelectoral obert, on sembla que només hi ha una constat: no hi haurà majories absolutes.
I si no hi ha majories absolutes, només hi ha dues formes de governar. O amb una coalició que aporte a l’executiu suficient suport des del legislatiu, o be, amb un govern en minoria.
Qualsevol de les fórmules té avantatges i desavantatges. Un govern en minoria necessita de suports puntual per traure endavant la majoria de les seues propostes, i en esta hipòtesi poden donar-se suports estables, o suports asimètrics. És a dir, el govern té un soci de referència amb qui pacta tots els temes encara que este no entre al govern. O en funció del tema busca suport en diferents grups que sumen el nombre suficient de vots per aprovar les iniciatives. És cosa sabuda.
Com a membre d’una formació amb un evident i consolidat creixement, però que està encara lluny de ser hegemònica, esta forma de govern m’interessa menys analitzar-la. Perquè en l’hipotètic cas que un govern en minoria ens demanés suport per aprovar algunes propostes, ho tindríem bastant senzill: si està al nostre programa sí, si no ho està o no hi estem gens d’acord, no. La negociació és senzilla, i explicar-ho a la ciutadania també.
Ara bé, en el cas de les coalicions de govern la cosa és més complexa. Perquè d’eixe aritmètica electoral a la que m’he referit, sent honestos, no sembla poder inferir-se que anem a ser la primera força en vots de les que ara som a l’oposició, i per tant, vaig fent càbales.
William Gamson, és professor de sociologia de la Universitat de Boston, i és autor de un bon grapat de llibres i articles sobre el discurs polític, els mitjans de comunicació i els moviments social. També ha publicat alguns llibres notables, i va rebre la prestigiosa beca Guggenheim i el Premi AAAS per a Ciències del Comportament de Recerca. Vaja, un saberut. Tant, que és una d’eixes persones que ha formulat el que se’n diu “una llei”, i esta porta el seu nom.
La Llei de Gamson diu que: “un actor tendeix a seleccionar al més dèbil dels aliats possibles amb els que puga formar coalicions capaces de véncer”. Interessant, perquè...en una coalició, qui és el dèbil? El majoritari que ha empitjorat resultats? El segon classificat que ha crescut? El que té el vot que falta per a la xifra màgica? D'això ja en parlarem si toca, quan toque.
Però el que sí que és cert, la decisió de formar un govern de coalició ja sol ser una decisió prou complexa per als líders dels partits implicats, que han d’escoltar als militants sobre si els beneficis de governar son superiors als costos de no fer-ho. Especialment, perquè un govern en coalició significa haver de fer renuncies programàtiques. Johann W. Goethe va deixar dit: “No preguntem si estem plenament d’acord, sinó només si marxen pel mateix camí”, i esta és una base suficient. Una negociació intel·ligent ha d’incloure també els desacords. Aquells temes que hauran de quedar fora del dia a dia. O si cal, pactar fins i tot els desencontres. No cal estar d’acord en tot, si s’està d’acord amb allò que és substancial. 

En este moment tinc la sensació fonamentada, que ni nosaltres ni altres forces progressistes, tenim com objectiu una coalició. Ara encara, cadascú mira per ell. Intenta fer-ho el millor possible i espera millorar per ser determinant. I el dia després ja parlarem.. No es pot negociar abans d'hora, però els acords s'han d'explorar i treballar amb temps. I els he de reconéixer, que esta reflexió, serena, previsora i de llarg abast, l'hem compartit amb altres possibles actors d'un govern de progrés.

11 de desembre, 2013

"LA NOVA CIUTAT" -Mediterráneo- 12.12.13

Després d'haver hagut d'insistir prou en comissió, la setmana passada, es va fer un acte de presentació del Document Consultiu Inicial del PGOU 2013, de la ciutat de Castelló. Acompanyat d'Ali Brancal, vaig escoltar amb atenció les explicacions del tècnics. El resum vindria a ser que l'equip de govern proposa seguir incentivant el creixement de la ciutat exactament com abans de la crisi, això sí, desaccelerant-ne la velocitat. 
Per a nosaltres el creixement de Castelló no és un objectiu en sí. Eixa voluntat de créixer per sobre de cap altra consideració, ens ha dut a la bombolla urbanística, i en gran part a la crisi actual. Per nosaltres, l'objectiu és millorar les condicions de vida de la ciutadania. Millors serveis públics. I quan això siga un fet, funcionarà, si és que ho ha de fer, com a atractiu que faça vindre més gent. Aleshores el creixement serà una conseqüència de la qualitat de vida i del benestar. Conseqüència. No objectiu. Eixa diferència és fonamental.
El document estableix que la ciutat seguirà creixent. Ho determina la Generalitat en base a uns paràmetres que ningú ens va saber explicar. La realitat però, és que Castelló perd població. Vorem si la tendència es consolida. Ens preocupa eixa dicotomia entre la realitat demogràfica, i les projeccions polítiques.
Saben? Quan es calculen previsions de creixement a efectes constructius, s'obvia el parc d'habitatges buits a la ciutat. Tornen a pensar en construir cases, no en fer ciutat. Errare humanum est, perseverare diabolicum.

10 de desembre, 2013

"DONAR I REBRE" - www.castelloninformación.net - 11.12.13

La gent que estem en política parlem molt. I amb freqüència critiquem el que fan els altres. De vegades de forma contundent, o insolent, o sarcàstica. Jo mateix sóc de vegades mordaç en les meues intervencions, i especialment en els articles. He d’optimitzar l’espai i el temps, i no em puc permetre el el luxe de resultar anodí.
Això fa que de tant en tant m’enduga un calbot. És just. Per exemple... El President Fabra va haver de nominar corre cuites a quatres substituts per als dimissionaris populars del Consell d’Administració de RTVV. Bàsicament havien d’anar a dues reunions, cobrar, i votar el tancament. Després ja es quedaven els liquidadors. Per a tan poc honrosa activitat, va triar entre d’altres a un senyor de Castelló, que com únic mèrit tenia haver ajudat a liquidar un altra societat pública. En el passat plenari municipal, seia a primera fila. És un habitual als plens municipals i de la diputació. I fa comentaris. En una ocasió ja li vaig haver de parar els peus per un comentari mal educat que em va fer a mi sobre el meu partit. Però ara no fa al cas. La cosa és que en començar el plenari vaig desitjar a tothom bon dia, “excepte -vaig dir-” a eixe senyor que seu a primera fila que és un dels exterminadors de RTVV, i a qui espere que els Reis li dugen carbó la resta de la seua vida”.
Un regidor del PP em va dir maleducat perquè aquell senyor era un ciutadà... Correcte, però no el vaig senyalar amb el dit per la seua condició de ciutadà, sinó per la seua condició de càrrec públic de lliure designació, amb sou públic. I per tant sotmés a les crítiques.
Dilluns estava prenent café amb una persona a la Plaça de les Aules, i el bon home es va arrimar, va interrompre la conversa, em va insultar repetidament, va dir un grapat de mentides i va mostrar el profund desconeixement d’allò sobre el que parlava. Després em va amenaçar tot dient que sap coses tèrboles del meu passat i que quan les tinga documentades les gastarà. Tot això amb un elegant xandall i davant del que imagine era el seu nét. Li vaig haver de dir fins a tres vegades que em tragués la mà de sobre. 
Doncs bé, ja està. Explicat i amortitzat. No crec que els insults i les amenaces entren en el meu sou, però també crec que queda en pitjor posició ell que no pas jo, que al cap i a la fi, només vaig dir que no li desitjava bon dia.
Tot això per dir que la gent que estem de cara al públic, i especialment si tenim sou públic, hem de saber encaixar. I els que critiquem, hem d’acceptar que se’ns critique. Esta història que he explicat m’ha vingut fantàsticament bé que em passes hui, perquè volia parlar d’este tema en referència a altres persones, i em sabia greu, no posar-me jo mateix com exemple de criticador criticat. Així que el senyor del xandall encara m’ha fet mig favor.
Volia parlar d’un episodi municipal que va tindre lloc dilluns. Hi havia una reunió de la Mesa local per l’ocupació, ara moribunda pels incompliments del Consell que no ha pagat ni un sol cèntim dels milers d'euros compromesos. Reunió que havia de passar amb més pena que glòria. La constatació dels incompliments del PP autonòmic, obligaven al PP local a tindre un perfil baix i fer bona cara, davant les lògiques crítiques de l’oposició. Crítiques, he de dir, ponderades. El PSOE només va dir que ja que el Consorci estava constituït, i el problema de l’atur persistia, abans de finiquitar-lo, podíem intentar donar-li més contingut. Sembla lògic. La representant de Compromís sempre ha mantingut eixa postura. Però allò que podia haver quedat, en el pitjor dels cassos, en una proposta al calaix, ha esdevingut l’inici d’un picabaralles. Perquè l’alcalde va fer la seua tradicional i maldestra aportació, este colp, en el sentit de que el que hauria de fer l’oposició és criticar menys i treballar més. Ai que has dit! El PSOE es va enfadar molt, i va gesticular sobre-manera. També a les xarxes. 
Em sembla bé. S’ofenen perquè l’alcalde els hi diu que treballen poc...però és que obliden, que este cap de setmana per quarta vegada (si no m’he descomptat) han fet declaracions dient que el cost (molt low, per cert) de l’Alcalde al Japó, convidat per UBE, era un insult per als aturats. I que mentre hi havia famílies amb dificultats, ell estava de vacances. I el cert és que no ho eren, vacances. Era feina. I el PSOE haurà d’acceptar que sense exagerar, i a preu reduït, els alcaldes també han de fer actes de representació. Cas contrari, no sé com explicaran que l’alcalde de Vila-real, del seu propi partit, acabe de tornar de viatge oficial a Colòmbia. I en tot cas, hauria d’enfadar-se menys quan els critiquen, entre d’altres coses perquè ells no paren de criticar. I si els molesta que el govern local els diga que treballen poc, haurien d’entendre que al govern local els molesta quan ells els hi diuen incompetents i altres dolçors.

En resum, que si no vols pols no vages a l’era. I que si tu aboques pel broc gros, després no te la pots agafar amb paper de fumar. Diria jo. 

07 de desembre, 2013

"MONIATO" - Levante-EMV - 07.12.13

El President Fabra, que no parla valencià ni per prescripció facultativa, ha reviscolat un paraula molt valenciana, “moniato”, com qualificatiu personal. Segurament no era la seua intenció, però feia temps que l'accepció endormiscada d’una paraula, no agafava una embranzida tant potent. “Moniato”. No és que m’agrade que s’insulte a la gent, ni a les autoritats democràtiques, ni tan sols com és el cas quan són més autoritàries que democràtiques. No m’agrada, però de tots els exabruptes que sentim, “moniato”, té alguna cosa de poètic.
He anat a buscar la definició acadèmica de moniato, per vore si era capaç de trobar un significat específic, que associar a les persones definides així. I no tinc èxit. No crec que tinga a vore amb el fruit carnós, ni tan sols amb el color...però aprenc coses. Per exemple que és una planta que ens arribà de la mà dels conqueridors espanyols. I d’altra banda, que es tracta d’una planta invasora que quan creix, ofega tot el que té al seu voltant.
I veges tu! No crec que el pensament col·lectiu siga tan elaborat, però l’han clavat. Perquè efectivament Alberto Fabra és com una mena de tubèrcul (segur que la part més interessant ha d’estar soterrada, perquè el que es veu fora...) i és en política, una aportació dels conqueridors espanyols. Fabra és President de la Generalitat, no per la voluntat de les valencianes i valencians, expressada a les urnes, sinó per la voluntat de la direcció espanyola, espanyolista i espanyolitzadora del PP. 
I d’altra banda, és un planta invasora que ofega tot el que té al voltant. Que li ho diguen al seu propi grup parlamentari, que en privat tira les pestes que no té valor de tirar en públic. Que li ho diguen a l’staff que ha vist com es disminuïa el seu poder, no tant per la lògica substitució pel cercle pròxim al President, sinó pel seu cercle íntim. I ja s'entén el que dic. 
Expliquem coses. Al principi d’esta legislatura, molt al principi, Alberto Fabra va ser inquirit a peu d’escó, a les Corts, i en veu baixa i amable, sobre si tenia alguna possibilitat real de ser ell el substitut d’un Camps, que ja feia olor a adéu. I va dir que en realitat sí. Justament, perquè no era de ningú, i ningú no el recolzava, i per tant, tampoc no tenia enemics declarats. Una miqueta com el moniato. Que no acabes de conéixer a ningú que hi estiga entusiasmat, però tampoc algú que l’avorrisca d’entrada. 
El cert és que arribà a President. I amb eixos padrins, no és senzill. I en un partit fortament jerarquitzat com el PP, és impossible sense el padrinatge directe de Rajoy. Per tant Fabra és una aportació dels “conqueridors espanyols”.
I res del que està fent no s'improvisa. A diferència del que diu molta gent, jo no crec que Fabra ordenés tancar la RTVV perquè es va toflar i no va fer bé els números. Fabra va decidir tancar-la, i l’anul·lació judicial de l’ERO només ho va precipitar. Però l’insubstancial Fabra, segueix ordres, i segueix un guió.
Quan arribà a València, tant gent del meu partit, com periodistes de la capital, em van demanar que en fes un xicotet perfil polític, ja que jo l’havia tractat a l’ajuntament de Castelló. Vaig dir, i ho mantinc, que no és un home brillant, però que no és el tros de pa sucat amb oli que alguns creuen. És un home que sabent-se mediocre, sap que la seua força és la determinació. És, vaig dir i també mantinc, un diessel, i actuarà quan toque, com un bulldozer. Ja li ho hem vist fer a Castelló amb els seu govern municipal, quan els instints més baixos d’alguns dels seus, feien trontollar fins i tot les fotocopiadores de no diré quina planta municipal. Va fotre un colp de puny sobre la taula i va treure a tothom de la seua zona de confort. 
El dubte era si podria fer el mateix a València, amb el govern de país, sense suports, sense ascendent sobre la gent... Però és que si que el té el suport. Té el suport de la doctrina FAES, dels grups de pressió mediàtica de la dreta madrilenya. És el seu heroi. El tio que ha tancat una d’eixes “peligrosas y adoctrinadoras televisiones regionales públicas”. El primer. Tancar RTVV li pot costar el càrrec? És possible. Però als grups mediàtics que es repartiran els bocins, els hi importarà poc deixar-lo caure, una vegada hagen consolidat el balanç comptable. Aznar i l’ultradreta recentralitzadora. Editorials i grups mediàtics que opten a fer calaix. Tota esta gent li donaran cobertura i suport. Mentre els siga útil. Només mentre els siga útil. 
A mi, que sóc molt respectuós amb les institucions em fot molt haver de dir-ho, però Alberto Fabra (no la dignitat de la presidència valenciana, sinó ell com a polític) és un autèntic “moniato”.I amb el moniato es poden fer pastissets, però és impossible fer un país. I els que el mantenen a la cadira, ho saben. I tant que ho saben!

05 de desembre, 2013

"STAKEHOLDERS" - Mediterráneo- 05.12.13

Els stakeholders són totes aquelles persones o grups que influeixen o estan influïdes per les decisions que pren una organització. En el cas d'una empresa estaríem parlant dels accionistes, la direcció, els treballadors, els sindicats, però també de la competència, els lobis, el govern amb les seues normes, les associacions de consumidors...
En la política és exactament igual. Cada decisió que pren el partit (la seua direcció, els seus representants públics...) influeix en tots els seus stakeholders, i a l'hora està influïda per ells. Els altres partits, la militància, la premsa, la ciutadania... És impossible, i no seria bo obviar eixe entorn. Però en cas de conflicte, caldrà privilegiar uns stakeholders respecte als altres.
Davant d'una moció, d'una proposta, o un pressupost, el partit es veu abocat a decidir quin ha de ser el seu vot. I això és tant com decidir el vot en funció de com afecta als administrats, o de com et situa per comparació amb altres partits.  Has de triar entre com et pot influir electoralment en funció de les crítiques dels adversaris, o en com afecta efectivament a la societat. Fent-ho curt, has de decidir si importa més el que es vota, o el qui ho proposa. I davant esta dicotomia, nosaltres apostem per beneficiar a la ciutadania, malgrat que ens coste crítiques severes, de qui veu la política com una confrontació entre partits. Nosaltres l'entenem com un instrument per canviar les coses. 

03 de desembre, 2013

"PRESSUPOSTS. EL SÍ I EL NO" - www.castelloninformación.net - 04.12.12

La setmana passada vaig participar en els debats de pressupostos de les dues institucions de les que forme part. L’Ajuntament i la Diputació. 
En el cas de l’Ajuntament, el vot va ser negatiu. Es tractava d’un pressupost avorrit, poc imaginatiu, poc inversor, amb altíssimes càrregues financeres, i ple de vicis antics. Per exemple, no tindre absolutament cap mecanisme per saber quin és el retorn social de les inversions i despeses que fem. Ni de les subvencions que atorguem. No hi ha forma de saber si serveixen al seu objecte, o només serveixen per fer contents als qui les reben. I això, clar, són dues coses molt diferents. Tan diferents com que representen el millor de la política (la transformació de les realitats millorables) i el pitjor (el clientelisme). Un pressupost amb una excessiva, i creixent, càrrega de sous de personal de lliure designació, mentre es van amortitzant places de funció pública. Un pressupost més que escassament participatiu. I que fia inversions innecessàries (el projecte inexplicat de l’Edifici d’Hisenda) als diners d’una Generalitat que mai els aporta. Un pressupost que preveu tornar a pagar lloguers, ara que n'estalviàvem una part gràcies a la negociació amb la Fundació Bancaixa. I finalment, un pressupost que augmenta en tres milions d’euros la pressió fiscal sobre la ciutadania. I un pressupost al que el PP no acceptà ni una sola esmena del meu grup (ni de cap altre).
En el cas de la Diputació la cosa anà diferent. Ha baixat en un 30% el pressupost dedicat a l’aparell polític, per així dir (és a dir, els sous polítics i la nòmina d’assessors). És cert que encara queda marge, i que l’acord passa per acomiadar dos assessors més, però el PSOE es nega a acomiadar al que li correspon. Malgrat que tot i haver perdut un diputat respecte a les anteriors eleccions, va demanar, i aconseguir, que per a esta legislatura li’n deixaren contractar un més. 
D’altra banda, ha baixat de forma substancial l’endeutament, en part perquè els romanents que s’haurien pogut dedicar a més inversions, han d’anar per llei als bancs, perquè el PSOE (amb l’ajuda del PP) va modificar l’article 135 de la Constitució, per tal que els bancs fóren creditors prioritaris. Val a dir que en el cas de la Diputació, i des de fa dos anys, els proveïdors cobren amb 17 dies de mitjana, cosa que ja voldrien fins i tot moltes empreses privades.
Tot i això les inversions previstes per a tots els municipis, s’han incrementat en un 51%. Un fet del tot singular en moments com este. I a sobre, eixos diners, i això era una històrica reivindicació de l’oposició, es vehicularan a través de programes. Deu programes. Wifi per als pobles, eficiència energètica, adequació a les mesures de seguretat d’edificis públics, aprofitament i neteja dels rostolls de bosc i camp, i turisme, esports... Deu programes pactats pels tres grups, i que no van rebre cap esmena per part de ningú. Deu programes d’inversió, dels que ara haurem d’aprovar-ne les seues bases. I nosaltres només votarem a favor, si no deixen fora cap municipi, governe qui governe.
I per últim, hi ha el que se’n diuen convenis singulars. Que són convenis de cofinançament assumits per ajuntaments i diputació, per obres o serveis específics, que no tenen cabuda en cap dels programes reglats. A diferència del que va fer el PP local, reprovant i criticant totes les esmenes presentades, sense gaire criteri; el President de la Diputació va convocar per separat als portaveus del PSOE i Compromís. I els va demanar que presentarem projectes d’aquells municipis on governem, per vore si es podien incloure. Jo en vaig presentar dos. Tots dos es va incorporar al pressupost. El PSOE no en va presentar cap. No va defensar cap inversió per a cap municipi, i per tant, no n’aconseguí cap. 
Ara es queixen de que el que hem aconseguit per a Vila-real és poc. El meu consell seria que miraren el pressupost. Esta inversió que ha aconseguit Compromís no és ni de bon tros l'única partida destinada al poble. En tot cas, podien haver demanat ells alguna cosa! Però no. És millor criticar als altres que treballar. 
Quan han vist que havien quedat en evidència i que la seu actitud no afavoreix als administrats, s’han omplert la boca de que si Compromís pacta això o allò. Els recorde que estem parlant del PSOE. El que canvià la Constitució, el que acaba d’acordar amb el PP repartir-se el poder judicial... Parlem del PSOE, i si vostés escriuen a Google: “acords PP PSOE” els hi eixiran 29.700.00 entrades. Poca broma.

29 de novembre, 2013

"FABRA ERA L'ELEFANT BLANC" - Levante-EMV -30.11.13

Fa 10 anys que faig política institucional a Castelló. I hui, per primer colp estic dins de la delegació local de la RTVV, la radio televisió pública valenciana. Segurament no és normal que no m'hagueren convidat mai. Però encara és menys normal que hui haja de passar el dia ací dins, tancat amb les treballadores i treballadors. I m'explique.
Quan fa 10 anys vaig decidir dedicar una part de la meua vida adulta i professional a la gestió pública, a la defensa dels serveis públics i la qualitat de vida de la meua gent, mai no vaig pensar que hauria de defensar-los contra el govern del meu país. Un govern que els hauria de garantir, i els denigra, saqueja i tanca.
No és només la radiotelevisió. He eixit mil colps al carrer defensant l'educació o la sanitat pública. Un sistema judicial universal i gratuït... Ara toca la TV i la ràdio en valencià. Instrument no només d'informació (molt deficient els darrers anys) sinó columna vertebral del nostre autogovern. L'únic mitjà de comunicació en la nostra llengua, ocupat i preocupat dels nostres costums i les nostres tradicions.
Esta nit, un grapat de treballadores i treballadors, que han estat maltractats per les direccions dels seus mitjans durant anys, han mantingut les emissions, tancats a les delegacions. Terrible. Tots esperant música militar, "por supuesto", com l'autoritat que també esperaven per aquell colp d'estat. He posat la tele este matí, i he vist, per fi, a Beatriz Garrote a NOU. Garrote és en este moment la imatge més nítida de la dignitat de la societat civil. Garrote representa no només les víctimes i afectats de l'accident del Metro de València. Ens representa a tots nosaltres. A una societat insultada, manipulada i silenciada. Doncs bé, vore a Beatriz Garrote entrevistada darrera d'una reixa fa plorar. Estripa l'ànima. Qui hauria d'estar a l'altre costat dels barrots no és la societat civil, és una bona part del stablishment popular. No oblidem que com diuen sovint a NOU (i mai no havien pogut dir a Canal 9) este Consell el suporta un grup parlamentari trufat de diputades i diputats imputats. En la majoria dels casos, per fotre la mà a la caixa.
Exactament el mateix que ha dut a RTVV a una situació econòmica impossible, una gestió corrupta, delictiva (s'està investigant) i ineficient. Una gestió que haurà de ser jutjada.
Conec a Alberto Fabra des d'abans de que ni ell ni jo fórem regidors. I estic molt decebut. Molt. Sé, perquè ell ha estat alcalde del meu poble, que no és una persona brillant, que no és un bon gestor (la situació econòmica de l'ajuntament de Castelló avala i confirma el que dic), però no pensava ni que el meu país pogués arribar a caure tan baix, ni que algú com Alberto Fabra pogués arribar a fer el que ha fet. Quina indignitat! Quina ignomínia!
Continue escrivint este article des d'una taula buida de la redacció a Castelló, de la RTVV. Ara ha arribat la diputada d'EU Marina Albiol a sumar-se al tancament democràtic. Escric desllavassadament, mentre escolte la sorprenent emissió, quasi pirata, de NOU. Mentre escolte reflexions, algun crit de ràbia i algun (pocs) siglot de plors. Esta gent que m'envolta, i que miren com escric sense saber què escric, són un exemple.
Un exemple de la capacitat de reacció de la societat. Se'ls ha criticat per no estar a l'alçada. No ho tenien fàcil, ni és del tot cert. Durant dècades hi ha hagut purgues a l'empresa, el que demostra que hi ha hagut qui ha plantat cara. Bé, tard o d'hora el cas és que han dit prou. I amb el seu mediàtic prou, diu prou cada colp més gent. Ix Alberto Fabra a la tele, i un periodista exclama: "és com Franco disfressat d'Amador Mohedano". Riures nerviosos. Un altra treballador es queixa que la delegada territorial de RTVV a Castelló està de vacances a Disneyland París. S'ha de ser mala persona!
Pel grup de WhatsApp de l'Executiva Nacional arriba la noticia que un jutjat de Paterna ha decretat el desallotjament de les instal·lacions, manu militari. Ací creix la tensió. Eixim de nou al carrer, connectem amb Burjassot. I jo tinc la trista i puta sensació d'haver-me convertit en un periodista retransmetent en directe el tancament de d'un mitjà de comunicació. Un mitjà que no se l'emporta la crisi econòmica, això és mentida. Se l'emporta la crisi de la moral pública i privada, que ha permés i alimentat el saqueig. Uns activament. Altres votant als exterminadors. Altres callant. Altres mirant. I segurament jo mateix, sense haver estat prou dur, eficient i contundent en la queixa, en la denúncia. No ho sé. Tothom haurem de fer una reflexió profunda. Però tampoc no cal que ens fustiguem. Uns han robat, saquejat, manipulat i mentit. Els altres ho hem patit.
Fa molts anys, molts, jo duia una xapeta metàl·lica a la solapa, demanant Estatut d'Autonomia. Aleshores encara ni somniàvem amb tindre una televisió pública en valencià. Vaig guardar la xapa a casa, pensava que era un record. Però no, torna a ser una reivindicació. No tanquen només RTVV, tanquen l'autonomia. Ens tornen als 70. L'avantatge és que hem passat del "garrote vil" a Beatriz Garrote. De la dictadura a la dignitat de la societat civil. Hem perdut la por. M'hauré de tornar a posar la xapa, ens deixaran sense altaveu, però no sense veu. Cridarem! Cridarem fort.

27 de novembre, 2013

"GOVERNEU-NOS! "- Mediterráneo - 28.11.13

Tots els estudiants ho saben. Si no t'has preparat l'examen, no et poses nerviós. Si el dus ben preparat, tampoc. Quan et poses nerviós és quan t'ho has preparat a mitges, quan hi ha lliçons que no has repassat, treballs que no has entregat, conceptes que no has entés... 
El PP local està més que nerviós. Està quasi bé histèric. Només cal vore el que ha passat entre diumenge i dimarts. Declaracions de l'alcalde dient “no es momento de tripartitos ni cuatripartitos”, un article de la vicealcaldesa criticant maldestrament les esmenes als pressupostos fetes per l'oposició. Roda de premsa de Pérez Macián dient que les esmenes del tripartit tal i qual. Roda de premsa de M.A. Mulet insistint en que no els hi agraden les esmenes. Han ocupat més temps i més espai mediàtic discutint les esmenes de l'oposició que defensant el seu  propi pressupost. Resulta revelador. 
Més enllà de que el recurs constant a la por, no fa més que evidenciar la seua debilitat, i convertir als adversaris en una autèntica alternativa de govern (això amb AR no passava), el que em preocupa és que el govern estiga fent d'oposició a l'oposició, en lloc de dedicar-se a governar.

És greu, perquè la situació econòmica de la ciutat és difícil, i continuem sense PGOU, i això demana més que mai que tots els esforços de l'equip de govern es dediquen a resoldre problemes i, lluny d'això, s'ocupen d'intentar no perdre les eleccions. Una derrota, per cert, que no podrà retransmetre la Radio Televisió pública valenciana, que ells han exterminat. 

26 de novembre, 2013

"THE TOMES JONES THEORY" -www.castelloninformación- 27.11.13


És el recurrent debat entre la vella política i la nova. La política partitocràtica, de la confrontació entre sigles, i la política al servei de les persones. La política d’una pretesa puresa ideològica, contra la política de l’honestedat intel·lectual. La política del titular cridaner o amable, contra la de l’article de profunditat. La política de l’eslògan, contra la política de les idees. La política del XIX contra la del segle XXI. La no política, contra la política. La política en minúscules, contra la POLITICA en majúscules. És això. El tema és eixe.
Dimarts a la diputació vam debatre i votar el pressupost de l’any 2014.

Jo vaig votar a favor i desmentint al gran Tom Jones, que cantava "It's not unusual", diré,que és del tot inusual que un partit de l’oposició vote a favor d’uns pressupostos. De fet, jo no ho havia fet mai. I sé que resulta polèmic. Però...s'han de votar en contra perquè els presenta l’adversari, o pel seu contingut?
El PSOE va votar en contra. Busquen la derrota (impossible ara en la votació) de l’adversari en lloc de buscar el benefici dels administrats. Només cal vore com en viu i en directe, un dels assessors del PSOE va encetar la cacera de bruixes contra mi i el meu partit a les xarxes. El PSOE malfeiner de l'esmena creïlla bullida (insípida, trista i vulgar), ens fa oposició a nosaltres, en lloc de fer-ne al pressupost. Igual és que no l’han llegit, o no l’han entés, o no saben què criticar. Però si es reclamen inspiradors del Pla de Subvencions, i quan el PP el presenta, s’abstenen!! Votarien en contra d’una moció seua si el PP anunciés que la votava a favor!
Eixa és la cosa. És que resulta que els pressupostos de la Diputació de Castelló, sense ser ideals, representen una rebaixa del 13% en la càrrega financera i un 51% més d’inversions. Inversions que majoritàriament es vehicularan a través de 10 programes provincials consensuats entre els tres partits. I quan arriben les bases i condicions de cada un d’ells a votació, quan es concreten, vorem si els donem suport. Perquè ara, només hem aprovat la quantitat econòmica de la que se’ls dota. I este augment en les inversions a través de programes reglats i democràtics, és el que de sempre hem reclamat des de l’oposició. El PSOE amb moltíssima insistència. I ara que ho han (hem) aconseguit, ja no els hi fa el pes!
Hi ha un altra part, menor que altres anys, que és la dels convenis singulars. Això és, acords puntuals per obres o actuacions singulars, que no encaixen en cap dels programes. A l’oposició sempre ens han agradat menys estos convenis, perquè les condicions no estan tan clares, i hi ha una certa discrecionalitat. El meu partit, governa a dos municipis. Betxí i Vila-real. I només des dels governs municipals es pot signar un d’eixos convenis, amb projecte, pressupost...Des de l’oposició no es pot. Per això jo només he pogut aconseguir-ne dos. Un per a Betxí de 80.000 euros en dos anys, i un de 180.000 euros en tres anys per a Vila-real. Fantàstic! Una eficiència en la gestió del grup de la diputació incontestable. I crec que això és el que incomoda al grup socialista, que amb 8 diputats no han presentat una sola proposta, i no cal dir-ho, no han aconseguit inversions específiques. Han quedat en evidència. Però encara ho han volgut subratllar més, votant en contra d’eixos convenis, al votar contra els pressupostos.
Li ho han posat a ous al PP. El diputat socialista vilarrealenc, votant contra una inversió de 180.000 euros al seu poble, i el diputat popular que és l’oposició a Vila-real, votant a favor.

Jo no sé ells, però jo estic en política per millor la condició de vida dels meus conciutadans i conciutadanes. I això vol dir entre d’altres coses aconseguir inversions als municipis. És el que he fet.
No hauria de ser tan inusual, tot i que al PSOE, de Tom Jones, igual els hi agrada més Help Yourself, l’èxit de 1968.


23 de novembre, 2013

"L'AMANT DISCRETA" -Levente-EMV- 23..11.13


L’amant discreta ho era per força. Perquè era amant, i no parella. El tracte era sexe, quan a tots dos els convingués, no amor. Sense promeses. Sense futur compromés. Tot avui, gens de demà. Ella de vegades, voldria forçar la cosa. “És cosa sabuda” -en té el convenciment- “que els homes són molt cagadubtes i els hi costa de triar”. I creu que si la santa li posés les maletes a la porta, aleshores, just aleshores, ell se n'adonaria de com ha estat d'enganyat. I que el ver amor de la seua vida és l'amant en B, no la que l'acompanya als restaurants i les festes. I el seu nasset recent operat, hauria de ser determinant en la tria.
Però la cosa no va així, i quan quedaven  a la caseta de camp d’ell, per estimar-se sobre el llit oficial de la ídem, ell li feia posar una ridícula gorra de bany per evitar que un dels seus cabells rossos li caigueren sobre els llençols de la morena. Ella humiliada, accedia. Excepte quan la cardamenta coincidia amb el dia després d'anar a la perruqueria, que més per qüestions econòmiques que de dignitat, s'hi negava. I aleshores estenia sobre el llit un llençol que guardava al portaequipatges, de forma que en recollir-lo rebregat, en acabar, s'enduia tota prova de malifeta. (CSI ha fet molt de mal al sexe extraconjugal!).
Al PP li passa això. Fa mans i mànigues per tal de que no es noten les seues malifetes, la seua relació extrademocràctica amb segons quines pràctiques, la seua doble vida d’equip de govern i oposició de l’oposició. Tot, tret d’assumir que estem on estem, perquè així ells ho han decidit. Perquè a esta situació ens hi han dut ells amb 20 anys de polítiques de despesa desorbitada, fugida del control democràtic i bordeig constant de la legalitat. 
Ahir, Pérez Macián, es va posar la gorra de nedar, s’embolicà amb el llençol d’amant despitada i va començar a repartir estopa dient que l’oposició no havia presentat esmenes coherents. I ho va adobar amb aquella frase recorrent de “llegan tarde y mal”, que ve a ser “la culpa és d’ell que és el casat, jo estic fadrina i faig el que vull”.
El PSOE i EU ja tenen boqueta, i no necessiten que jo els defense, però nosaltres... “Tarde y mal”? Les vam presentar un dia abans que s’acabés el termini de presentació. Vam ser el primer grup que les vam presentar. I ni una d’elles, va tindre cap objecció tècnica perquè, agradaren o no al PP, eren perfectament legals i factibles. Per tant, el primer argument de PPérez (sic) no és més que la rebequeria de l’amistançada, que veu que tornarà a passar la nit de Nadal sola amb un disc vell de Raphael.
I després es permet el luxe, s’ha de ser atrevit, de dir que jo no m’he assabentat encara que la remodelació de l’Edifici d’Hisenda l’ha de pagar la Generalitat. Té l’obligació de saber, per molt que la gorra de bany li oprimisca cruelment el cervell, que enguany, per segon exercici seguit, la Generalitat no haurà posat un clau dels que figuren en el pressupost. És més, l’Ajuntament ha perdut ja les dues anualitats que figuraven al conveni. Encara més, el conveni s’ha de revisar perquè els incompliments de la Generalitat han fet que passen els terminis sense fer res. Per exemple, el 15 de novembre era l'últim dia per tal que l’Ajuntament justifiqués factura en mà les reformes. I clar, no hi ha factures, perquè no hi ha reformes. Però si l’any passat el pressupost municipal, tal com vaig denunciar, consignava ingressos de la Generalitat en eixe concepte, que la Generalitat no tenia al seu pressupost!  Segur que sóc jo qui no s’entera?
El pressupost popular, assigna una quantitat de quasi 70.000 € per a buscar un local de lloguer al centre, per instal·lar un arxiu per l’ajuntament. Casualment les característiques de l’oferta (metres, llocs, etc) coincideixen, com un vestit a mida, amb un local propietat d’un destacat popular, que ha estat llogat durant anys per l’ajuntament, i que ara hem abandonat per anar a Quatre Cantons. El propi regidor va reconéixer en una comissió que el propietari s’ha disgustat molt, moltíssim, quan li van tancar l'aixeta.
I el que nosaltres proposem és que l’arxiu estiga a l’Edifici d’Hisenda. Perquè el projecte que té el PP per aquell edifici és una castanya i costa diners. I nosaltres, preferim racionalitzar recursos. I mentre ells volen gastar els 70.000 euros anuals, nosaltres els volem invertir, una sola volta, en la reforma de l’edifici d’Hisenda. Entre altres coses, perquè la Generalitat no paga. 
El recurs del “tripartit”, sona en la boca popular, com aquell despectiu “la teua dona”, que usa l'amant discreta, en tornar a pujar-se les calces, per tornar a la seu trista, avorrida i solitària vida. 

21 de novembre, 2013

"UNA ENTREVISTA" - Mediterráneo -21.11.13

Uns estudiants de Comunicació de la UJI em van demanar si em podien entrevistar per a un treball de classe. Vaig accedir encantat. Primer, perquè crec que s'ha d'ajudar en allò que es puga a la gent que s'està formant per construir-se un futur (si els deixem), i segon, per pur egoisme. 
Egoisme, perquè hi ha qui creu que en una entrevista, qui formula les preguntes aprén de les respostes. I jo no sé si és del tot així. El que sí que sé, és que jo aprenc de les preguntes. Sobre els periodistes, o sobre els mitjans. I ara era una excel·lent oportunitat per saber què li interessa de la política a joves estudiants universitaris.
Dimarts, els entusiastes entrevistadors em van preguntar sobre quina responsabilitat tenim la gent que fem política en l'actual situació. Pregunta amb sana i fonamentada crítica implícita. “La responsabilitat, per bé que asimètrica, és de governs i oposicions”, els vaig dir.  Si un govern tan roí guanya, és perquè l'alternativa no és millor, o no es sap explicar.
I este és un altre punt interessant. També amb crítica implícita, van preguntar si els polítics érem pitjors que abans com demostra el baix nivell de l'oratòria que lluïm. Els vaig dir que no només per això. Que bàsicament érem pitjor, per ser mals gestors. Explicar el que fem és important, però el que fem (o no fem) és fonamental. 
La vacuïtat dels discursos ens ha dut als edificis buits, els comptes buits, i un futur per omplir.  I dic “futur per omplir”, i no “buit”, perquè, jo, com ells, sóc entusiasta amb el que faig. 

19 de novembre, 2013

"UN BOLIGRAF VALUÓS" - www.Castelloninfromación.net - 20.11.13

Plànol curt. Aldo Moro i un col·laborador, seuen al despatx del primer. Moro, agafa a un bolígraf que sembla xapat en or i amb tota la parsimònia del món, mentre el mostra, li diu al seu corresponent:
“Veus aquest bolígraf? És  molt valuós. Imagina...que li’l regale al meu net. Quin gest seria?” “Un gest afectuós”, respon el personatge. “I si li’l regale a un alumne?” “És lícit” replica. “I si li’n regale un -insisteix- a cada membre de la meua direcció?” Contesta: "sense dubte un autèntic i brutal intent de corrupció.”
Cofoi continua Moro: “Com veus, el bolígraf és el mateix, però segons la funció que tinga, canvia el sentit que li atribuïm.” “Ara intenta substituir el bolígraf per la meua proposta d’aliança amb el partit comunista. Si jo la proposta li la faig als dirigents del meu partit, doncs estic parlant de la Democràcia Cristiana, però si li ho demane a eixos mateixos homes, però en una funció diferent...no sé...com a parlamentaris, senadors o diputats, bé, ja no li estic demanant al partit que s’alie amb el PC, li ho estic demanant al Parlament, i la cosa és molt diferent”.
És una escena de la pel·lícula “Aldo Moro. Il presidente”, un telefilm italià de l’any 2008.
Un bolígraf. De veres algú creu que si regales un bolígraf, encara que siga dels bons a al teu consell d’administració, o als companys d’executiva o .... És cert que costa de creure que un bolígraf xapat puga comprar voluntats. Però com explicava magistralment Aldo Moro, no és l’objecte, sinó amb quin objecte es regala. A qui es regala 
M’ha vingut al cap esta escena, revisant el vídeo del darrer plenari municipal. La nostra portaveu adjunta, Ali Brancal, va defensar una moció que demanava que els grups ens reunirem per buscar una fórmula adequada de fer arribar a la societat les poques o moltes entrades de les que disposa l’ajuntament per a diferents esdeveniments culturals o esportius.
A Compromís apostem per la transparència absoluta en la política, és imprescindible si volem recuperar la credibilitat perduda per culpa de determinades pràctiques. I apostem també per una cultura diferent en la relació entre els administradors i els administrats. 
Insistisc en que el que demanàvem, era trobar un mètode que a tots els grups ens semblés correcte per repartir entrades de Castàlia, o dels concerts d’abonament de l’Auditori, per exemple. No hi va haver forma. El portaveu popular, amb una virulència digna de millor causa, i amb una arrogància important, va despatxar el tema quasi a crits, tot dient que era un problema inexistent, i que a la gent no li interessava.
Home! Supose que nosaltres som, com a poc, “gent”, per tant, a algú si que li interessa. I si  mirem el resultat de la votació, vorem que al 44% de la corporació li semblava bé, al 56% malament. Això desmunta el seu trist argument.
Ja sabem que no hi ha centenars d’entrades, només desenes. O dit d’un altra forma, ens és igual si el bolígraf està xapat o és un Bic Cristal (i escriu normal). El cas és que l’Ajuntament de Castelló rep com a contrapartida d’ajudes, subvencions o aportacions econòmiques, entrades per a determinats espectacles. I eixes entrades, lògicament no són per als representants públics, sinó de la societat que amb els seus impostos les fa possibles. Per tant, sembla de lògica que tornen a la societat. I de fet, ho fan. L’equip de govern les reparteix al seu lliure albir, i no ens vol que acordem els criteris amb els que s'ha de fer. En té de propis. I se'ls guarden per a ells.
Els grups municipals, tradicionalment n’hem rebut, i el nostre les repartia entre coneguts...però és que això no està bé. Un regidor donant una entrada a una persona, o a una associació, crea una vinculació insana. Insana. No dic delictiva, clar que no, ni tan sols dic clientelar (tot i que podria fer-ho donada l’opacitat del mètode de repartiment). Davant la negativa del PP a buscar una fórmula consensuada i justa de repartiment, que nosaltres entenem que havia d’obviar el despatx dels polítics, hem renunciat a totes elles.

És una llàstima, que el PP no entenga, que una de les raons per les que la gent dóna l'esquena a la política, és per les velles pràctiques. Per eixe tu-Usted, que significa posar als qui fem política en un plànol diferent a la resta de ciutadans. I que siguen discrecionalment els polítics qui reparteixen favors i prebendes. Grans  o menudes. Bolis d'or, o llapisseres. No són nostres, són seus. No tenen perquè passar per les nostres mans.

15 de novembre, 2013

"A TRUE STORY" - Levante-EMV- 16.11.13

Així com Scarlett O'Hara va jurar sobre la terra roja de Tara que mai de la vida tornaria a passar fam, allò que m'apreste a explicar els jure que és estrictament cert. I si no ho és, que l'Olimpi dels déus venjadors em convertisca en Miley Cyrus en mig d'un ple de la diputació, quan parlem, com sempre, de l'Aeroport a temps parcial.
La història ve de lluny, però començaré pel final per tal que se n'entenga l'actualitat. L'altre dia, Alfonso Bataller, en una d'eixes coses que fa ell de no saber mai quan ha de deixar-ho estar, parlant del viatge al Japó, va acabar dient que la Ciutat de les Llengües era un somni del passat. I que ara el que es pretenia era captar potencials alumnes-turistes, i que aprendrien a alguna acadèmia local. Bé, no ho va dir així exactament, però se n'anà ben poc. Doncs miren, no és una ocurrència seua. 
Ara la història. Era Nadal, i en fa un grapat d'anys. José Luís Gimeno va donar la noticia de que abandonava l'alcaldia i li la deixava en herència a Alberto Fabra. La nit de Reis, al seu despatx, li vaig preguntar que tenia pensat fer. Em va dir que no ho sabia. Mentia. Havia forçat un retir daurat a un projecte desconegut, que més endavant es diria “La ciudad de las lenguas”. El primer que va fer va ser nomenar assessor a una persona amb un perfil que òbviament alçaries ampolles fins i tot entre els seus. Era el seu joc. 
El cas és que ell, l'assessor, la secretaria (filla d'un Tinent d'Alcalde) i el xofer, van començar a cobrar sous públics. Alguns d'ells d'una desproporció bíblica. Va ser una festa que durà anys. I mentre, a l'Ajuntament i a les Corts, ens afartàvem de demanar el master plan, el projecte, els informes, els plànols... jo que sé! Qualsevol cosa! Un mal post it on digués: “hasser hoteles y hablar castenallo” encara que fos! Alguna cosa. Però res. Res de res de res.
Un dia vaig demanar formalment que compareguera José Luís Gimeno a la comissió d'urbanisme i ens expliqués de què anava tot allò. El PP vetà la compareixença tot dient que el reglament patatim i patatam i que tal dia farà un any. Foteses. Res no els hi feia més por que Gimeno amb un micro. Per a ells era com una mona amb una ballesta. Pànic! Per a ells pànic, per nosaltres desesperació en grau infinit.
Però ves per on, un bon dia pel matí, i a la Plaça Major, em vaig trobar a José Luís Gimeno i els explicaré tot el que em va dir en versió doblada, que ja saben que Gimeno i el valencià no es duien gens bé. No resulta ociós recordar que va arribar a Alcalde per presidir una associació contra l'ensenyament del valencià a les escoles. Ara seria Conseller. O Rei del Regne.
Total que em vingué a dir: “Enric, ja he llegit que vols que comparega i que t'explique tot el projecte de turisme idiomàtic”, vaig assentir. “Doncs mira, te l'explicaré en cinc minuts que tu eres intel·ligent i ho entendràs”. Això em va fer sentir malament perquè vaig vore que em tenia en més bona consideració que jo a ell. Vam seure a una terrassa davant del Mercat Central i començà l'explicació.
El resum és que tot el gran projecte no era més que una qüestió turística, que es recolzava en la construcció de places hoteleres en el solar de l'actual aeròdrom. Hotels i instal·lacions per als visitants. D'aularis, de biblioteques, de sales de conferències no en parlava. “Serà molt bo per a la ciutat, els treballadors de les empreses del Serrallo vindran a estudiar ací abans d'instal·lar-se a la ciutat...” Li vaig preguntar pel professorat, i em va dir, que en realitat, no calia contractar ningú, que de fet, la seua pensada era diferent. Era arribar a un acord amb alguna de les grans institucions idiomàtiques britàniques. És a dir, que es faria un conveni amb les acadèmies i centre d'idiomes locals, pels quals aquells que volgueren participar en “La ciudad de las lenguas” tindrien que aprovar el First Certificate in English de la Universitat de Cambridge. I que les classes es farien a les acadèmies, que tot allò que volien construir a la voreta de la mar era residencial. En definitiva, una excusa.
Com la meua cara de sorpresa estava mutant en incredulitat, camí de l'astorament, Gimeno va dir: “Clar, i tu et preguntaràs... i els alumnes, com podran distingir a simple vista quins centres estan acreditats i associats a la Ciutat de les Llengues i quins no? I més encara... Com aconseguirem que a simple vista la gent associe la ciutat amb el projecte idiomàtic?” Els puc prometre que jo no m'havia preguntat res d'això, però encara els puc ben prometre que menys m'esperava la resposta.

“Mira, hem pensat que els professors haurien de dur sempre un distintiu. I estem valorant si seria millor una llaç roig al coll, o unes sabates roges”. I els jure que això és cert. Tan cert, com que li vaig donar les gràcies per l'explicació, que va ser tan breu que ens permeté alçar-nos de la taula abans que el cambrer vingués a preguntar què volíem. Afortunadament, perquè cas contrari crec que m'hagués tirat directament a l'absenta.