28 de març, 2020

"FROZEN" - El Mundo - 28.03.20

Garicano és un economista liberal, que ha caigut del cavall camí cap a Damasc. Ara propaga amb passió la fe keynesiana en un explícit reconeixement que l’única mà capaç de regular el mercat és la intervenció pública. Manté que des del punt de vista econòmic, això que estem vivint és una absoluta novetat, no equiparable a anteriors crisis, i que és més aviat una congelació. Interessant. De fet, els ERTOs no són un comiat, sinó una suspensió temporal de la relació laboral. És a dir, el contracte queda congelat, fins que escampe la boira esta. I quan això passe es descongelaran i tornaran al seu lloc de treball. 
La congelació d'aliments és una tècnica de conservació per l'aplicació intensa de fred capaç de detindre els processos bacteriològics i enzimàtics que els destrueixen. Bàsicament podem dir que la matèria orgànica es compon d'aigua i de matèria seca. En congelar un aliment, només es congela l'aigua que conté, per això un dels factors a tindre en compte en el procés de congelació és el contingut d'aigua del producte. En funció de la quantitat d'aigua es té la calor latent de congelació, que és la quantitat d’energia alliberada per una substància química per tal d’aconseguir un canvi d’estat i sense variar la seua temperatura. Seria la quantitat de calor bescanviant durant la transició entre els dos estats, i depén principalment del tipus de substància. 
Sabem que el més correcte és congelar un aliment cru com més aviat millor, a ser possible en el moment àlgid de la seua maduració i sempre correctament ben aïllat. I tot i això, alguns aliments no es congelen bé. Convé recordar que la congelació té un temps límit en funció del producte, abans que perda el gust o fins i tot que puga ser insegur menjar-lo.
I probablement amb l’economia passe el mateix. Si està massa temps congelada, ja no serà segura la seua descongelació. Haurà perdut totes les proteïnes, tots els nutrients. No tots els sectors es poden congelar amb idèntica facilitat, i per tant, tampoc descongelar. Descobrirem que molts tenien més aigua que substància, i suportaran malament este període. Contra més dure l’era glacial, més productes perdrem. Per això també era molt important haver congelat tot des del primer dia. Quan tot estava fresc, quan encara no havia començat a fer-se malbé. Hagués estat traumàtic, però més curt i més segur. La contaminació s’haguera contingut. El desgel haguera estat més dolç i tindríem més aliments.
També per combatre el fred, ens tornarem a abraçar.

21 de març, 2020

"CONTINUEM APRENENT" - El Mundo - 21.03.20


Ara rentar-se les mans és assumir la responsabilitat. Abraçar-se, un menyspreu a la vida. Besar, disparar un tret que mata. Anar a visitar a la mare, és de no ser un bon fill. Eixir a passejar és una temeritat per a la salut, quan abans era virtut dels hipertensos. Ara que una veïna toque la flauta al balcó és una benedicció. Arrimar el muscle ja no ajuda. Baixar el fem, una aventura. Donar-se la mà, ja no és tancar un tracte, sinó una font de contagi. Passar un cap de setmana a casa, ja no sona a descans ben guanyat. Cuinar amb temps, ja no és només cosa de les iaies.

No està mal vist fer un poc de James Stewart i mirar per la finestra. I el paisatge de carrers buits ja no és cosa només d'Eduardo Noriega obrint els ulls a una pel·li d'Amenabar. Un pare que feia anys no agafava una llapissera, torna a dibuixar, perquè és el llenguatge de la seua filla menuda. Gravar vídeos de moments quotidians i compartir-los, ja no és cosa de youtubers tronats. Patir un TOC, com el de llavar-te les mans amb sabó, una vegada i una altra, i encara una altra, lluny de ser un trastorn, és una oportunitat i una necessitat. Fer dissabte en dimecres no és cap excentricitat. El silenci de pobles i ciutats buits sense cotxes, ens recorda que baix les llambordes hi ha la natura oculta.

Treballar des de casa en aquells oficis que ho permeten, ja no és un somni hipster, sinó una opció cada cop més valorada. Ara quan sona el FaceTime és probable que no siga un error. La videoconferència és mot d'ús quasi quotidià, i ja no una cosa d'eixes que fan els ianquis a les pel·lícules. Hem descobert que el silenci és alguna cosa més que la manca de sorolls. Per anar a la farmàcia del barri tampoc no cal agafar el cotxe, ara poder caminar és un luxe. Segurament hem comprés que aquella veïna solitària del segon esquerre, que gairebé no ix de casa, potser voldria eixir més de casa i no vol ser solitària. Aprenem que la vida interior es cultiva força bé sense haver d'eixir a l'exterior.

I és que un monstre minúscul amb nom de jocs olímpics està canviant la nostra vida. El vencerem, el derrotarem, el superarem, el guanyarem. Però mentre això dure, hauríem de seguir aprenent sobre els altres i sobre nosaltres mateixos. Ens tornarem a abraçar. 

14 de març, 2020

"ESTEM APRENENT" - El Mundo - 14.03.20

De la Xina ens han arribat estos dies dues coses, i no precisament per Aliexpress. El tristament famós coronavirus, i la idea que una crisi pot ser una oportunitat. (危机 Wei Ji. Wei vol dir problema i Ji significa oportunitat). Com a poc, una oportunitat per aprendre moltes coses.

Per exemple que molts mitjans de comunicació, especialment televisions, han sigut d'una enorme irresponsabilitat, creant un clima d'alarma social que no ajuda a gestionar la legítima, lògica i lícita preocupació social. Que alguna gent haja acabat passejant-se amb una bossa de plàstic al cap, o buidant els supermercats com si vingués un holocaust post nuclear, és en gran part resultat de què a les tertúlies sobre el tema portaren a opinar a analfabets funcionals, i no a especialistes solvents.

Hem aprés que el nostre sistema econòmic és d'una volubilitat i inestabilitat enorme. Quan esternudem, la borsa cau. Tens un paper que diu que tens 100, i un dia després ja només en val 37. On han anat? A cap lloc. Igual és que mai n'han valgut 100, ni ara en valen 37. Tot és un constructe. Hem aprés que les cadenes de subministraments globals són un enorme risc. Alguns van deslocalitzar les seues fàbriques a llocs del món on els salaris són de misèria, perquè no hi ha protecció social, i ara no tenen subministraments. El reshoring sembla que pren cos.

Hem aprés, amb la recerca urgent d'una vacuna, que la innovació és un factor determinant en l'economia, però també en la salut i el benestar, i hem aprés que la col·laboració entre estats (o entre l'estat i les autonomies) suma més que la competició individualista. Caldria que aprenguérem que la concentració econòmica al Madrid del dumping fiscal, és un risc global, perquè castigat especialment pel virus, atura l'economia molt més que en un sistema més descentralitzat.
També hem aprés que els mercats de treball desregulats i sense protecció sociosanitària, com els dels EUA, afrontaran pitjor esta crisi. Molta gent haurà d'anar a treballar tot i estar malalta, amb tot el que implica això. I hauríem d'aprendre que té sentit la defensa i implementació d'una iniciativa com la Renda Valenciana d'Inclusió.

Hem aprés que el sistema sanitari públic és solvent i l'únic que planta cara al problema, mentre la sanitat privada i les assegurances privades, defugen les responsabilitats. I també, que els primers en demanar ajudes públiques han estat els que es diuen liberals. Hauríem de protegir i valorar els serveis públics. Ens tornarem a abraçar. 

07 de març, 2020

"REGALS DE COMIAT" -El Mundo - 07-03-20

Fa molts anys, més de 30 perquè es puguen fer una idea, la meua parella d'aleshores i jo vam acordar un “cese temporal de convivencia", que com el dels altres, es va convertir en definitiu. Va ser de mutu acord i de bon rotllo. Havia sigut una relació molt bonica que es va acabar perquè se'ns havia acabat l'amor, però no el respecte, i era el que tocava. I parlant de tocar, ella tocava el violí, però sempre em deia que tenia ganes de provar el violoncel. Així que com regal de comiat li'n vaig comprar un.
Em va semblar un detall bonic, i no va ser precisament barat per a la meua economia d'aquell moment, sobretot perquè ella era alemanya, i havia tornat al seu país, i gestionar el regal va ser complicat. Però clar, ara veig que diuen els investigadors judicials que el pare i sogre dels altres que van cessar temporalment la convivència, li hauria regalat a la seua d'ex, també alemanya, 65 milions de dollars. I m'ha deixat en ridícul. El meu regal de comiat va representar un percentatge elevat, però suportable per als meus ingressos anuals. Els 65 milions de dollars, supera en molt el que ha cobrat legalment el Rei per la seua funció pública, al llarg de tota la seua vida útil... O diguem... Professional.
Sembla que seria la comissió que el Rei hauria pagat a la seua amistançada, per ajudar-lo en gestions econòmiques a l'exterior. Concretament, acusen al Rei d’haver ingressat 100 milions de dollars en un compte suís a nom d'una fundació pantalla, provinents de la monarquia golfa del Golf, per la seua participació en l'adjudicació de l'AVE en aquell país llunyà... Mentre ací no arriba l'AVE i tenim un servei de rodalia que fot pena.
Ara, Corinna zu Sayn-Wittgenstein, que així es diu la senyora que fa trontollar la corona emèrita, anuncia accions legals contra el seu ex, perquè diu que d'ençà que ho van deixar, no para de ser pressionada, perseguida, i amenaçada, perquè no explique els negocis del Rei. I hi implica al CNI, és a dir, als serveis d'intel·ligència de l'Estat. A mi se m'acut dir, que si el Rei hagués participat en les decisions i influït en favor d'empreses espanyoles per tal que se'ls adjudiqués contractes a l'exterior, òbviament haguera comés un delicte greu, i òbviament, no ho hagués pogut fer sense la connivència del poder polític. Això explicaria l'actuació del CNI, i explicaria la negativa a investigar per part dels partits del règim del 78. Perquè sí, és un règim. I es protegeixen.