De la Xina ens han arribat estos dies dues coses, i no precisament per Aliexpress. El tristament famós coronavirus, i la idea que una crisi pot ser una oportunitat. (危机 Wei Ji. Wei vol dir problema i Ji significa oportunitat). Com a poc, una oportunitat per aprendre moltes coses.
Per exemple que molts mitjans de comunicació, especialment televisions, han sigut d'una enorme irresponsabilitat, creant un clima d'alarma social que no ajuda a gestionar la legítima, lògica i lícita preocupació social. Que alguna gent haja acabat passejant-se amb una bossa de plàstic al cap, o buidant els supermercats com si vingués un holocaust post nuclear, és en gran part resultat de què a les tertúlies sobre el tema portaren a opinar a analfabets funcionals, i no a especialistes solvents.
Hem aprés que el nostre sistema econòmic és d'una volubilitat i inestabilitat enorme. Quan esternudem, la borsa cau. Tens un paper que diu que tens 100, i un dia després ja només en val 37. On han anat? A cap lloc. Igual és que mai n'han valgut 100, ni ara en valen 37. Tot és un constructe. Hem aprés que les cadenes de subministraments globals són un enorme risc. Alguns van deslocalitzar les seues fàbriques a llocs del món on els salaris són de misèria, perquè no hi ha protecció social, i ara no tenen subministraments. El reshoring sembla que pren cos.
Hem aprés, amb la recerca urgent d'una vacuna, que la innovació és un factor determinant en l'economia, però també en la salut i el benestar, i hem aprés que la col·laboració entre estats (o entre l'estat i les autonomies) suma més que la competició individualista. Caldria que aprenguérem que la concentració econòmica al Madrid del dumping fiscal, és un risc global, perquè castigat especialment pel virus, atura l'economia molt més que en un sistema més descentralitzat.
També hem aprés que els mercats de treball desregulats i sense protecció sociosanitària, com els dels EUA, afrontaran pitjor esta crisi. Molta gent haurà d'anar a treballar tot i estar malalta, amb tot el que implica això. I hauríem d'aprendre que té sentit la defensa i implementació d'una iniciativa com la Renda Valenciana d'Inclusió.
Hem aprés que el sistema sanitari públic és solvent i l'únic que planta cara al problema, mentre la sanitat privada i les assegurances privades, defugen les responsabilitats. I també, que els primers en demanar ajudes públiques han estat els que es diuen liberals. Hauríem de protegir i valorar els serveis públics. Ens tornarem a abraçar.
1 comentari:
Tens tota la raó, Enric. Ara bé, l'epidèmia ja està ací. Cal actuar ja. No podem esperar. Malauradament trobe que les autoritats valencianes i les espanyoles han actuat amb massa retard. La setmana passada ja sabíem que l'epidèmia s'havia propagat a tot arreu d'Europa i que creixia exponencialment, especialment en el cas dramàtic d'Itàlia. Llavors, per responsabilitat, s'havia d'haver impedit aglomeracions com ara les mascletaes de València o les manifestacions del 8-M. Podem fer les mascletaes o eixir al carrer a manifestar-nos multitudinàriament d'ací a uns mesos, si tot va bé. Però la salut pública és primordial. No ho oblidem, per favor.
Entenc que els polítics tenen molta por a prendre mesures dràstiques. Però cal tenir present que sempre hi haurà crítiques: o bé perquè van actuar massa prompte o bé perquè van arribar massa tard. Si he de triar: trie actuar massa prompte. Trie la prudència. Estan en joc el col·lapse del nostre sistema sanitari i la vida de milers de ciutadans.
Publica un comentari a l'entrada