"NÒMINES POLÍTIQUES" - Mediterráneo - 30.06.11

El meu amic Puchi sempre diu que els metges no haurien de cobrar, perquè la seua és una professió vocacional. Una mena d'apostolat laic en favor dels malalts i ferits. Els nostres amics comuns que exerceixen la medicina, el miren de reüll i riuen per davall del nas. De fet saben, que el que ell vol és anar a la consulta de bades.

Ben mirat, quasi totes les professions i oficis ho són vocacionals, quasi ningú tria feina a punta de pistola. Amb la política també passa. I això ens ho recorda molta gent. “Esteu en política perquè voleu”, i és cert. Joan Fuster deia, però, que la política que no fem nosaltres, la faran uns altres en contra nostra. Però en tot cas, feina voluntària, sí. Vocacional sovint, també. Però gratis no.

Si no es cobrés pel treball polític, això voldria dir que només podrien fer política els rics. O bé els immorals que estigueren disposats a rebre un sou opac per part de tal o qual empresa o grup de pressió, condicionant el seu vot.

No sembla el més raonable.

Ja comprenc que amb la que està caient parlar dels sous de la política grinyola. Però el pitjor que podem fer és ocultar el debat. Tractar a la societat com si fóren menors d'edat. Els nostres sous els paguen ells, tenen dret a saber quan cobrem, i per fer què.

I el PP en este tema ha fet les dues pitjors coses que podia fer. La primera pujar els sous, en un moment on toca ser prudents. I la segona, mentir. Han venut públicament la revisió unilateral de sous com una rebaixa quan, xifres en mà, representa un augment. I davant d'això, el BLOC ha presentat una moció reclamant retalls dràstics, d'acord amb el que deiem al nostre programa, i provocant un debat públic.

I ho fem perquè nosaltres no creiem en absolut que hàgem d'amagar la realitat, tot el contrari. Hi ha gent en este ajuntament que no es guanya el que cobra (siga dels que cobra poc o dels que cobra molt), i altra que treballa moltes més hores de les que figuren a la seua nòmina. I això són vostés qui han de jutjar-ho (ho acaben de fer, de fet). La nostra obligació ha de ser exemplificadora. Guanyar-nos tots i cada un dels euros que vostés ens paguen, i tindre salaris acords amb la realitat socio-econòmica que ens envolta.

"MASSA JOVES PER ESCOLTAR ROCK" - COPE Castelló - 27-06-11

L’altra nit, com cada any i des de fa anys, sopàvem al pati de casa d’un grauer de pro, una d’aquelles fideuades acompanyades del polp amb allioli, i bona cosa de peix de gust, per celebrar que el senyor estiu ja és entre nosaltres. Enguany, per raons d’agenda dels mariners, que són els qui cuinen (i després sopen, clar) es va retardar una setmana sobre la data habitual, cavalcant-se així amb les festes de Sant Pere.

Per eixa gràcia del calendari, el que sempre havia estat una festa de taula i conversa amable es va vore afectada severament pel terrabastall que feien un grup de joves de la vorera d’enfront, parlant des d’un punt de vista cardinal, no pas sexual. Un grup de joves, tot xics, amb els caps rapats, o el cabell tallat a l’estil dels marines de pel·lícula americana. Tots lleugerament musculats, amb samarretes de tirants... bé, ja coneixen el gènere. Ells es fan dir llatins, ignorant segurament que els valencians també som llatins, i ho són els romanesos, i els francesos. Escoltaven hip hop, i reggaeton. El reggaeton va néixer en les festes de Miami, Los Àngeles i Nova York, quan els DJ’s punxaven la cara B dels disc de reggae, però a 45 rpm en lloc de fer-les sonar a les 33 previstes. Així eren més ballable. No cal ser Bibiana Aído per tal que les lletres de reggaeton et foten ganes de vomitar. No hi ha res més masclista, crec.

El cas és que els xics posaven la música a una potència tal que nosaltres, que estàvem en una casa diferent, i teníem el carrer pel mig, érem incapaços de lligar una conversa.

El propietari els hi va demanar un parell de colps que la baixaren, i la resposta va ser pujar-la més. El terra tremolava, fins al punt que l’allioli es va alçar tot sol al morter. Brutal. També va vindre la policia avisada per alguns veïns, la baixaven just el temps que tardaven els agents en girar el cantó.

Com era evident que no podíem competir amb la seua tossuda voluntat de decidir la banda sonora de tot el carrer, vam optar per prendre’ns-ho de broma. Vaig convèncer dues amigues per a que anaren a preguntar si tenien algun disc de Betty Missiego. Òbviament (i afortunada) no sabien qui era, però un colp trencat el foc, les nostres amigues els hi van dir que ja que no la baixaven, podrien posar una música que ens agradés a tots. “¿Cómo què?” va dir el que tenia pinta de ser el Sergent de Marines Jhonatan Jesús Gutierres. “Poseu Rock” va dir una de les ambaixadores de la pau. “Somos demasiado jóvenes para escuchar Rock” van dir.

Massa joves per al Rock and Roll! Què grans! No cal dir que les dues amigues van tornar esmaperdudes, i corpreses per tota la nit. “Massa joves per escoltar Rock”, no paraven de repetir elles, com un mantra que en realitat amagava una pregunta dirigida a elles mateixes “quin coi d’edat devem tenir tu i jo?“

I és que sí, que més enllà de la falta d’educació d’estos xicots, que imposen el seu gust musical (o la manca d’ell) a tota la contornada, el que tots els convidats vam tenir clar és que ens hem fet majors. Que res no és per sempre. Que allò de ¿que habrá tras la puerta verde? que ens cantaven entranyables Los Llopis, és el pleistocé inferior, i els Rolling són unes iaies biòniques per a estes generacions. I en realitat supose que està bé. Als pares dels nostres pares el Rock els hi semblava que no era música sinó soroll (si fa no fa el que jo pense del Hip hop i el Reggaeton), la història està en acceptar les diferències. Ens fem grans, i si estos no abaixen els decibels, quasi que agrairem quedar una miqueta sords. A mi, en el fons m’agrada vore que les coses canvien, però res no ha canviat. Lampedusa tenia raó.

"SANT JOAN DE LES DIPUTACIONS" - Levante-EMV- 25.06.11

Sec a escriure, encara amb l’olor del fum a les narius i a la roba, venint de la revetlla de Sant Joan. A la vora de la mar, a l’alqueria de Josep, on ja fa anys en convidem un grup d’amics que creix i creix. Enguany les filles preadolescents d’una de les amigues, convocades al voltant de la foguera purificadora, llençaven trossos de les seues llibretes d’estudiantes aplicades. Sa mare explicava que havien aprovat tot i amb nota, i que com a sobre, la societat de consum sense mesura, fa que els llibres no servisquen d’un any a l’altre, té el costum d'en estes dates, baixar tots els apunts i llibres al contenidor de paper per reciclar. Però que en una nit com esta, li semblava quasi una mena exorcisme amable per part de les seues filles, el botar-li foc a les parts de les llibretes que més les han fet patir. “Au! La gramàtica” cridava la xiqueta major mentre llençava un grapat de fulls plens de lletra.

Mentre assitia a la cerimònia pagana, amb la meua filla al coll cridant “poc, poc” (que en gaèl·lic vol dir “foc”), pensava que hui, justament hui, havia participat pel matí en un altre acte màgic, en un altre sortilegi, en un altra foguera purificadora que acaba amb un grapat d’anys de governs provincials presidits pel Sr. Fabra.

Este matí –dijous per al lector- he pres possessió de la meua condició de Diputat Provincial, i com a portaveu he tingut l’oportunitat d’explicar amb quin esperit arribe a la institució. I és amb esperit constructiu, amb vocació de servei, amb disposició al treball. És la forma de fer política del BLOC, estem amarats de la cultura de l’esforç, del pacte, del consens. He recordat també que la societat està partida. Emprant un exemple d’un amic de Sagunt, podríem dir que la societat recorda poderosament l’argument d’aquella pel·lícula d’Amenabar de nom “The others”, els altres. En un mateix espai físic conviuen dos mons, dos universos, dues realitats que evolucionen en paral·lel. És a dir, que mai no es toquen. Vius que intenten connectar amb els morts. Morts que no es reconeixen com a tals, i viuen la seua vida de morts, morts.

També la política de carrera i la societat civil, viuen com dos universos distants, ignorant-se. A la pel·li, tot passava a una casa senyorial. I molt em tem, que el Palau de la Diputació és escenari perfecte per identificar eixa divorci, eixos dos mons que s'ignoren. La Diputació ha estat referent, ho he dit al meu discurs, per a tots els mitjans de comunicació d'ací i de més enllà del Tractat d'Almizra. I ho ha estat per les males pràctiques, la grolleria, els insults, els atacs a la llibertat d'expressió, les acusacions i les males formes. Tot plegat una vergonya col·lectiva a la que ens han arrossegats les actituds d'alguns i les formes de fer política, a colp de titular cridaner. Un despropòsit, un desastre. El nom de les nostres comarques arrossegat al fanguissar innoble del circ mediàtic.

I tot pivotant al voltant d'un nom, el d'aquell que ha presidit la institució amb mà de ferro durant els darrers anys. Ara ha marxat. Ja hi ha nou President a la institució, i trobe, que d'alguna forma l'acte d'ahir era ben bé això, una foguera de Sant Joan, on cremar, cremar definitivament i amb ganes, una etapa passada. Un moment, on sense tancar els ulls (en política no se li val a badar) s'ha de demanar un desig de progrés per les nostres comarques.

I sembla que en els discursos (val a dir que en uns més nítidament que en altres) es sentia eixa voluntat de passar pàgina. De cremar els fulls de la infàmia i la baralla tavernaria, per començar a fer política de debò. Amb vocació de servei.

Per la nostra part no quedarà. Per la del PSOE va dir el seu portaveu que tampoc. I Moliner, el nou President, va fer un discurs conciliador. Vorem si es de veres, que tots els grups sabem estar a l'alçada, per retornar-li a la institució la dignitat perduda, la imatge emmascarada per anys d'un poder absolutista, i una oposició sense to. Més ens val. I cas contrari, que les urnes ens castiguen.

"ÀGORA" - Mediterráneo - 23-06.11

En el Cant I de la Ilíada, Aquil·les convoca a l’àgora (l’assemblea en plaça pública) per resoldre el problema de la pesta causat pel déu Apol·lo. La decisió de convocar l’àgora és inspirada a Aquil·les per la deessa Hera, la qual cosa demostra el caràcter gairebé sagrat de la reunió. Hera, segona esposa de Zeus, es caracteritza per la fúria i l’ànsia de venjança causades per les constants infidelitats del seu marit.

No sé si està ben trobat, però de fa algunes setmanes a moltes places es convoquen assemblees. Possiblement no inspirades per Hera, però si causades per les constants infidelitats del sistema a la ciutadania. Per una mena de pesta, que té a vore amb la corrupció, l’abús de poder, el balafiament de cabdals públics, un sistema electoral poc representatiu i tot un seguit d’entrebancs més, que s’instal·len entre la gent del carrer i la política de carrera.

A Castelló es concentren a la Plaça de Maria Agustina. Maria Agostinha va ser una esclava emancipada, una liberta, no em diran que la metàfora no és bona.

Quan baixe de la universitat totes les vesprades, passe per allà amb el cotxe. Els veig asseguts en rogle, no els puc sentir, clar, però m’agrada imaginar que estan debatent sobre com millorar el nostre sistema. Tot i que probablement debatran sovint sobre com canviar el sistema per algun altre que encara no han definit. Són poca gent, mai menys de 20, tampoc n’he vist mai més de 40. Tant se val els apòstols del de Nazaret eren 12 i mira si els hi ha anat bé. (Bé, igual ara me n’he passat amb les metàfores!)

El que vull dir és que fa un any, quan també passava per allà hi havia menys gent. Alguns xiquets als gronxadors (ara inutilitzats per les Quechua), un grapat de nouvinguts als bancs, algunes iaies, i quatre joves mig festejant. Estava molt bé, però a mi, malgrat discrepar en algunes coses, m’agrada saber que ara la gent considera més important debatre sobre el sistema, que sobre si allò de diumenge era o no fora de joc. No sé on ens durà, si ens duu enlloc, tot això de l’àgora. Però m’agrada que la plaça recupere l’esperit de fòrum públic, de melic del sistema. Un melic, per cert, que ens recorda que en som fills.

"PROVÍNCIES, FINAL DE TRAJECTE" - COPE Castelló- 20-06-11

Província és un vocable que ve directament del llatí, i està format per les veus pro (abans) i vincera (vèncer o conquerir). En matussera traducció diríem que eren territoris per conquerir. I en tot cas, com a província s’entenia: unitats administratives inferiors al Regne. Ja no és el cas en un estat autonòmic. Després de les reformes borbòniques (ells fan reformes però resulten difícils de reformar) les províncies passaren a designar una divisió territorial regida per un governador. Això també ha canviat. Ara és un mer Subdelegat del Govern, que és un funcionari públic, no un polític, tot i l’obstinada tendència a oblidar-ho.

De tot això m’interessa subratllar la definició de “divisió territorial”, perquè això és exactament el que és. Una artificiosa divisió amb voluntat d’escapçar l’unitat nacional (valenciana, of course), i fraccionar el sentiment de pertinença. Això és molt obvi en els inspirats (ehem!) discursos del Molt Honorable (ehem, ehem!) Camps, on sovint usa els tendenciosos gentilicis de “castellonencs, valencians i alacantins”, moletejant en la pràctica les consciencies col·lectives, amb voluntat fraccionadora. Si eres castellonenc no eres valencià, per a ells. Ser valencià és una cosa exclusiva de la província de València sembla voler dir. Un absurd. Una senyora d’Olocau del Rei no és valenciana però és castellonenca? Insostenible.

Per als nacionalistes, les províncies sempre han estat un entrebanc, i la seua administració per Diputacions una innecessària i onerosa càrrega per els contribuents. Un instrument de separació entre valencianes i valencians.

El PP i el PSOE, en canvi sempre les havien defensat aferrissadament, però en les darreres setmanes sembla que alguna cosa es mou.

El PSOE, que des del 22 de maig governarà un nombre absolutament residual de diputacions provincials, es planteja ara la seua supressió. Ho demana fins i tot Ximo Puig, antic portaveu a la institució. El PP, que des del 22 de maig governa fins i tot la meua escala (el President de la comunitat no perd ocasió de recordar-me que ell és “popular”, “Como Belen Estéban” li conteste jo) planteja una reforma electoral tallada a mida (com li agrada a este home això de la costura prêt-a-porter!) Una reforma que mereix una anàlisi en un article més saberut que este; però per al que ens interessa, una reforma que es carrega la circumscripció provincial.

Així que tenim a uns que volen llevar-li a la província un dels seus sentits administratius, la condició de districte electoral; i uns altres, que volen suprimir els seus òrgans de govern, i conseqüentment la seva existència administrativa, que no em veig jo al PSOE apostant per territoris sense govern, contaminats per l’efervescència llibertària d’alguns membres del 15-M.

I tot això passa quan per fi s’enceta el debat públic sobre la triplicitat d’administracions i el cost econòmic i social que este entramat orgànic ens costa.

Ja ens va bé este debat. Alguns han descobert ara amb la crisi la duplicitat d’administracions i competències, i reclamen retallar les de les autonomies. Nosaltres des de fa dècades parlem de triplicitat, i reclamem la supressió de les diputacions transferint competències a les autonomies, i fer desaparèixer de l’estructura administrativa estatal tots els organismes que s’han quedat buits de competències gràcies a les autonomies, però plens de funcionaris i pressupostos.

I és en este interessant context que el meu partit m’envia a la Diputació de Castelló. M’hi envien, no sé si en pla forense a certificar-ne la mort, com ha fet el forense Font de Mora amb el valencià a l’escola. No em tremolaria el pols.

"PSICOPATOLOGIES POLÍTIQUES" - Levante EMV- 18.06.11

Segons els psicòlegs socials, el mobbing és l’assetjament emocional a una persona, normalment a causa d’un conflicte mal resolt. I es produeix gràcies a que l’entorn més pròxim hi participa o ho permet mentre mira cap un altre costat. El pas següent està relacionat amb la resposta que dona al fet l’organització on passa. I ací val a dir que algunes vegades és la pròpia organització qui alena el mobbing, d’altres tot simplement permet que passe; però sempre i en tot cas, en té una part de la responsabilitat. El final del procés significa la desestabilització moral i la destrucció psicològica de la persona assetjada. De vegades perquè un altra vol ocupar el seu lloc, o tot simplement perquè destorba els interessos d’altres.

La psicologia social s’ocupa de tota mena d’organitzacions. Empreses, ONG’s, societats culturals... partits polítics. Hi ha mobbing en els partits polítics? Segur que no cal que els hi diga que no pensen en un elefant roig, perquè ja hi estan pensant.

I de burn-out? També se’n troba a la política. La mateixa disciplina de la psicologia explica que és una situació d’esgotament emocional per haver estat exposat durant un període molt llarg de temps a un estrés traumàtic, sovint provocat per la no adequació dels medis disponibles per fer el treball encomanat. Esta pressió porta al subjecte a la despersonalització i finalment, a una competència personal baixa. És a dir, deixa de ser útil, o de ser tan útil com podia haver-ho estat.

El burn-out es dóna especialment en oficis o treballs amb contacte directe amb les persones. Sempre es posen els exemples del col·lectiu sanitari o educatiu. Però per què no el polític? Els polítics estem en contacte directe amb la gent (bé, alguns hi estem, altres van del cotxe al despatx i del despatx a la tribuna). De vegades el burn-out polític es manifesta quan no et posen al lloc de la llista que esperaves, o no et donen les responsabilitats de govern per les que sospiraves. Ara no pensen en elefants blaus.

I si en este ofici de la política (no ha de ser una professió però és un ofici) estem sotmesos a dues de les meus greus patologies psicosocials del moment, i a sobre estem tan absolutament mal considerats per la societat a qui pretenem representar... per què esta afició? Per què eixes ganes de participar d’este món que sovint resulta desagraït? Un món on estàs sotmés als atacs dels altres i dels teus, als jocs no sempre nets dins dels partits, i a la confrontació sovint gens amable ni intel·ligent entre gent que pensem diferent?

Doncs miren, jo crec que per dues raons bàsicament. Estan els que volen servir i els que volen servir-se. Els que estan en política per canviar ells, d’estatus, de relacions, de posició social... I els que estem en política per canviar les coses. I sí, encara som una majoria de somniatruites (a tots els partits) que estem en este món amb la voluntat i la vocació de millorar coses, de resoldre problemes, més que de crear-ne. Però és veritat que una minoria (perillosament gran, però minoria afortunadament) de gent de l’ofici vénen a altres coses. A fotre la mà al calaix, a aparentar, a lluir tipet... i són els mateixos que no tenen escrúpols en comprar vots (amb diners o favors), en empadronar fraudulentament per guanyar i mantindre’s sobre el matxet.

I no som iguals. No ho som. I convindria que això no ho oblidés ningú, i menys els qui reclamen una democràcia més transparent i participativa. Perquè si no saben distingir un grup de l’altre, no sabran diferenciar les ovelles negres del seu ramat.

"LA CORONA D'ARAGÓ"- Mediterráneo -16-06-11

Segurament, el títol d'este article els conduirà a pensar en un passat de justes, tornejos, reis, batalles... Potser els convide a pensar en la fundació del Regne de València, el Consolat del Mar, els Furs. A d'altres possiblement els hi recorde el certamen de danses tradicionals que fa 28 anys es celebra a la nostra ciutat, amb dansaires d'aquells països i i altres territoris convidats.

Però en realitat, té molt a vore amb el nostre present, i molt especialment amb el nostre futur. La nostra ciutat i el seu entorn pateix una injusta situació a l'hora de competir amb altres territoris, per manca d'infraestructures. Les més importants d'estes tenen una vinculació clara i directa amb els nostres territoris veïns.

Quan parlem del Corredor Mediterrani, que via Catalunya ha de connectar les nostres exportacions amb la resta d'Europa, hem de ser conscients que ens estem disputant el traçat amb l'Aragó. És amb l'Aragó i amb Catalunya també amb qui hem discutit per qüestions d'aigua. Ara, José Luís Gimeno, l'anterior alcalde, ens fa cas i reclama l'aigua del Roine! Un dia explicaré la seua manca de classe i estil en una entrevista amb Artur Mas, parlant precisament de l'aigua. Si parlem de l'AVE, és obvi que connectarem amb Catalunya per seguir Europa enllà. Si parlem del creixement de Port Castelló, no podem obviar els de València i Barcelona. Quan parlem de turisme de creuers, sembla evident que no podem obviar les Balears. I hi ha més exemples, la CV-20, la N-340... tants com vulguen.

I francament, no podem perdre més temps en disputes o competències innecessàries. Hem d'aprendre a ser complementaris, a debatre, a estudiar plegats. Per això al ple d'investidura vaig proposar a l'alcalde que aprofitant que el 2013 celebrarem el 30 aniversari del Festival de la Corona d'Aragó, hauríem d'organitzar un cimera de Presidents autonòmics a la nostra ciutat, que haurà de cloure les prèvies reunions tècniques i polítiques. Es tracta de projectar Castelló com seu d'un gran pacte entre territoris veïns. Però sobretot, de sumar energies per aconseguir les infraestructures que ens han d'ajudar a eixir de la crisi.

INDIGNA(N)TS- COPE-Castelló - 13-06-11

A finals dels setanta i principis dels huitanta, hi havia una mena de moda lamentable, consistent en escridassar les autoritats democràtiques, en tota ocasió que vingués bé. Això es va viure molt especialment a la ciutat de València, on l'Alcalde Pérez Casado i el President Albinyana, entre molts altres, les van passar molt magres.

Era un grup organitzat, amb connexions amb la dreta més palentodemocràtica, connexions que eren obvies, doncs se n'amagaven entre poc i no gens. Hi havia una premsa que els hi feia el joc, i determinats partits sense representació o amb una representació minsa. Gent en definitiva, incapaç d'acceptar el veredicte de les urnes, i que no acceptaven com representants propis els triat pel poble. Probablement perquè ni entenien, ni respectaven, ni volien la democràcia.

Tot això m'ha vingut tristament al cap, perquè dissabte passat la Plaça Major de Castelló es va desdejunar acordonada per una cinta de la policia local, i un respectable nombre de funcionaris del cos, guardant l'entrada a l'Ajuntament. Era el dia que es constituïa la nova corporació, i és cert que hi havia molta gent convidada, i que és un acte de portes obertes, i per tant cal un cert ordre i control. Però és cert sobretot, i això motivà el dispositiu molt més ample que en ocasions anteriors, que aquells que es fan dir “indignats” havien convocat una concentració a les portes. I allà van estar.

Cridaven “no nos representáis”. I jo em preguntava per què? Podria ser que no els representem perquè no han anat a votar, o han votat en blanc; i en eixe cas, ho lamente per ells, però sí que els representem. Representem a tot el poble de Castelló, als que voten i als que no. I si no els agrada la representació, la culpa és d'ells, per no exercir un dret, per el que en alguns llocs encara mor gent.

Podria ser també que no els representem perquè voten altres formacions. Aleshores, és relatiu això de que no els representem. Podríem discutir els sistema electoral, de fet, seria una bona cosa fer-ho; però si participes del sistema i perds, aleshores no se li val a jugar a ser antisistema. O tots frares o tots canonges. Entre els que increpaven a les autoritats democràtiques hi havia un conegut activista, que encapçala la mateixa llista electoral ininterrompudament des de 1987, i mai no ha aconseguit passar del 1%. No el representem? El qui no representa ningú és ell!

També hi havia un càrrec electe i gent del seu partit, entre el grup que insultaven als electes dels que forma part. Curiós. Al carrer brames contra els electes, però des de la teua condició d'electe formes part d'això tan denotat de la política oficial.

En acabar l'acte la cosa va anar a més. Els autoanomenats indignats esperaven sota els porxos l'eixida de les autoritats, però també dels familiars, funcionaris i convidats; i sense gaires distincions, ens escridassaven, ens deien que anàvem a omplir-nos les butxaques, que érem corruptes i tornaven a repetir allò de que no els representem. Per a ells tothom que eixia de l'ajuntament era igual. Vaig vore com insultaven gent que no sé ni qui eren, segurament familiar d'algun regidor o convidats de pedra. També vaig vore increpar a funcionaris. A mi em van reconèixer i provocar fins i tot amb el megàfon. No els vaig fer cas i vaig seguir camí. Es van encarar amb ma mare, de 78 anys, que la dona només estava allà per orgull de mare. Li van dir que el seu fill roba i que és un deshonrat. Vaig haver d'anar a obrir-li pas.

Vaig vore grups perseguint, rodejant, increpant i insultant a famílies, menors inclosos. Els perseguien pel carrer, i després d'insultar-los tornaven a buscar un altre grup. Assetjament se'n diu. I és punible.

Trist. Trist que esta colla de cretins s'hagen apoderat del nom, “indignats” i de l'esperit d'un moviment que naixia com un esperança en una societat civil endormiscada des de fa temps.

Personalment ni tan sols compartia totes les reivindicacions que aquell primogènit grup plantejava, però tenien no només el meu respecte, sinó la meua simpatia. El periodistes em van preguntar en campanya, i ho vaig dir. M'alegra saber que estan vius, m'agrada saber que la gent a la que aspire representar, es mou per fi, es queixa, fa propostes, ens fa saber el que estem fent malament. Però això d'ara...

Este moviment l'encetaren ciutadans indignats, que volien una democràcia de més qualitat. Llistes obertes, desqualificació dels corruptes, polítiques actives contra l'atur, compromís d'estalvi i gestió pública pulcra... Tot compartible. La gent del dissabte no deia res d'això, ni volia res d'això. Una llàstima perquè aquell moviment cal. Ara són com els estornells del ficus de Maria Agustina, insignificants i sorollosos éssers que embruten i escridassen. Recorden terriblement als feixistes de fa trenta anys.

"JURAR, PROMETRE" - Levante-EMV- 11.06.11

Sempre que m’entere, que són moltes més vegades de les que l’equip de govern té l’elegància d’aviar, baixe al saló de plens a les preses de possessió dels nous funcionaris. És una forma de donar la benvinguda a la casa als nous treballadors públics.

La fórmula emprada és fixa i ve a dir que es comprometen a acomplir fidelment les obligacions del càrrec, i a fer-ho amb lleialtat al Rei i a guardar i fer guardar la Constitució. El dia que va prendre possessió un auxiliar de biblioteca, em venia de gust preguntar si la guardaria i faria guardar per ordre alfabètic. Perquè francament, no se m’acut cap situació en la que un auxiliar de biblioteca, una administratiu, una enginyera, o un fuster de les brigades municipals tinga ocasió de fer-li complir la Constitució (tota? Un article en concret? La disposició transitòria quarta?) a una senyora del carrer la Pólvora. Pose pel cas.

Hui em sotmetré jo a eixa cerimònia, així ho he de fer si vull adquirir la condició d’electe. Tradicionalment i donat que es permet triar entre el jurament o la promesa, hi ha hagut sobre la taula solemne, una Biblia i un exemplar de la Constitució. Cada persona feia ús en funció de la seua voluntat d’un llibre o altre.

Enguany no serà així. La portaveu comunista ha demanat que la Biblia no estiga sobre la taula, i que només s’hi pose cas que algun electe trie jurar sobre ella. Bé està. Com ni Ali Brancal ni jo mateix, tots dos electes del BLOC, teniem intenció de jurar, no la trobarem a faltar.

Però el cert és que això de la presència de la Biblia, que no ha estat capaç d’arrancar-me una genuflexió, m’ha arrancat una reflexió.

Jo sóc republicà, i em fan prometre fidelitat al Rei. Treballaré per a que els Borbons troben feina, d’alguna cosa més útil que “monarques”, però de moment si no hi ha més remei... Tampoc m’agraden molts dels articles de la Constitució del 78, de fet hi ha títols sencers que no m’agraden, però mentre siga el text legal de major rang, caldrà acatar-la. I promet fer tot això, un poc a contracor, per la meua consciència i honor.

En canvi, aquells que usen la fórmula del jurament, no comprometen ni la seua consciència ni el seu honor, posen a Déu (un Déu concret, el seu) per testimoni. Però el problema és que jo no crec en eixe Déu, i per tant, em quede sense testimoni. A qui vaig a reclamar si un dia un electe que ha jurat el càrrec no compleix amb les seues obligacions? Vaig a Lledó? Vaig al Palau del Bisbe i pregunte per l’encarregat? I dic això amb to burlesc, però respectant les creences alienes. A mi ja m’està bé el contracte entre el regidor X i el Déu de la creu, però a mi no em val com testimoni de res. Jo voldria que comprometeren la seua consciència i el seu honor. Sí, sí, ja sé que l’honor d’alguns és tan intangible com la divinitat tota. Però eixa intangibilitat honoraria, és comú a crèduls i descreguts.

Perquè clar... i sí tornem a tindre una regidora budista, i este colp li pega per jurar sobre la sacra panxa del grassonet oriental? Ho acceptaran els cristians? I quan tindrem un regidor musulmà, li permetrem jurar sobre l’Alcorà? I si és jueu, podrà fer-ho sobre la Torà? I per als que veneren a Jehovà valdria “La atalaya”? Perquè en el cas de Jehovà, no serà per testimonis!

"ALI BRANCAL" - Mediterráneo - 09-06-11

Estos dies m’he esforçat en intentar recordar quan la vaig conéixer. M’hi he esforçat però sense èxit. Sé que als 15 no ens coneixíem, però també sé que ens coneixem des d’abans dels 25. Hem fet moltes coses junts, cap de la que tinguem que penedir-nos, no vagen a malpensar. Jo diria que primer vaig conèixer al que fa anys és el seu marit, però no crec que fos molt abans. Recorde a Ali com responsable de campaments d’estiu del Centre Excursionista de Castelló, per exemple al Mas de Parra, al Forcall. La coneixia a ella i a algunes monitores, per això algun calorós cap de setmana agafava la moto i pujava de visita al Mas.

Vam coincidir en una i mil manifestacions, reunions i concentracions, en defensa de l’escola pública, del valencià, de TV3 o del Pinar del (seu) Grau. Vam prendre molts cafés del temps els vespres estiuencs, a la Plaça de la Pau, en animada tertúlia amb amics comuns.

Anys més tard, vam coincidir gràcies a la nostra afició al teatre. Vam treballar junts a algun projecte, i això ens acostà més. Tots dos recordem amb goig l’esforç d’haver aprés una miqueta de la llengua de signes, perquè ens havien contractat per posar veu al grup de teatre de l’associació de sords de Castelló. Després d’allò jo vaig marxar uns anys a França, i en tornar ens vam retrobar, amics comuns, aficions similars, inquietuds coincidents. I finalment la política. Jo havia militat sempre, ella havia treballat sempre pel mateix que jo, sense militar. Un dia va decidir fer-ho, i fins hui.

Fa uns pocs anys vam triar a Ali com Secretària Local del BLOC, i vam descobrir com l’activista discreta es convertia en líder. Dirigeix el col·lectiu local amb habilitat, amb dedicació i amb un indiscutible capacitat de treball, que l’ha feta indiscutible. I una cosa portà a l’altra. Ara és regidora de la ciutat. La primera regidora nacionalista de la ciutat de Castelló. Des de dissabte seurem junts al ple. I no està ací per llevar-me feina, sinó per a poder-ne fer molta més. I complirà. Ja ho crec que complirà! Descobriran en ella un gran actiu per la política municipal. Només els demane que la tracten tan bé com a mi.

I per cert, no té 50 anys com ha eixit publicat: en té 48.

"EL SOU DE LA POLÍTICA" - COPE-Castelló- 06.06.11

Temps convulsos per parlar d'allò que alguns en diuen classe política, i de les seues condicions de treball. És evident que s'han produït grans excessos, jo mateix els he denunciat. Excessos en els imports d'algunes nòmines públiques, excessos en l'alegria amb la que s'ha tirat mà de la caixa pública per pagar determinats serveis no estrictament públics o clarament innecessaris. Excessos en el llarg llistat d'assessors, excessos en l'ús de mitjans públics (vehicles oficials, espais públics per usos privats, etc).

Però hi ha altres veritats que també cal posar sobre la taula si es tracta de veritat de buscar solucions als problemes, i de consensuar socialment unes condicions laborals dignes per qui es dedica a la cosa pública. Cal recordar, per exemple, que això de les pensions, jubilacions, etc, no compta (afortunadament) per a l'administració local. Ací quan acabes tornes al teu treball, o si no en tenies, vas de cap a l'atur. No hi ha indemnitzacions. Tampoc no et regalen portàtils. Trobe que és així com ha de ser, i per això em sembla especialment injusta la generalització quan es parla de prebendes polítiques. I jo tinc la fortuna de ser portaveu a Castelló, la majoria dels regidors de poblacions menudes els hi costa diners. Contra més menudes, més diners.

Però ací tenim un debat pendent. És una vella reivindicació de l'esquerra allò de que et paguen pel teu treball, però sembla que si el treball és públic, des de l'esfera política, has de treballar de bades. No em sembla raonable. I no és recomanable. Perquè si no s'ha de cobrar per fer política, aleshores només en podran fer alguns privilegiats, que no necessiten ingressos per viure, siga perquè són de casa bona, siga perquè tenen un padrí que els hi paga per fer una determinada política o votar tal o qual cosa. I per al sistema democràtic, francament, és millor que la gent cobre, i sapiguem quant i de qui.

Jo he proposat en alguna ocasió que els polítics (i els seus assessors) cobrem allò que valem al mercat. Qui guanyava 120, ha de coborar-ne 120. Perquè a la política no s'hi ha d'anar per guanyar diners, però si s'hi va, tampoc se n'ha de perdre. I qui guanyava 1200, hauria de cobrar un sou acord. Perquè cas contrari, els més brillants professionals de cada sector, mai aportaran el seu valor afegit a la política. I això tampoc no és bo socialment. Necessitem a la millor gent dirigint les institucions.

Hi ha un altra possibilitat que pose sobre la taula. Cobrar per objectius. Per eficàcia en la gestió. La teoria està clara, qui aconsegueix prestar millors serveis des de la seua àrea de responsabilitat, a menor cost (això és l'eficiència) hauria d'estar premiat, mentre que l'incapaç no mereix el sou que ara guanya. Les noves tècniques de recursos humans, de màrqueting intern, de direcció de grups humans, treballen en esta direcció. És més difícil eixe control per a l'oposició, ja ho entenc. Però és imprescindible que també se l'avalue.

En tot cas, mentre trobem una formula adequada per desanimar als oportunistes i encoratjar els més brillants socialment, hauríem de trobar un consens bàsic. I jo gose a proposar alguns punts.

Cal un acord de la FVMP que definisca els paràmetres de mínims-màxims pel que fa al personal de lliure designació. No és el mateix la Diputació de València que la de Castelló, com no és el mateix Castelló que Castell de Cabres. I eixa tabulació ha de tenir en consideració el nombre d'habitants, el pressupost institucional, i també el grau d'endeutament. Qui no ha sabut estalviar, ho haurà de fer per la força.

I amb paràmetres similars, haurem de plantejar l'escala retributiva justa per cada localitat. I s'han acabat els complements opacs. I les ajudetes.

O fem les coses bé, o seguirà avançant el discurs demagògic i poca solta dels que diuen que tots som iguals i que tots estem en això per la pasta. I miren, no, però ho haurem de demostrar.

"TRES HISTÒRIES INDIGNES"- Levante-EMV - 04.06.11

Carl Lewis explica que l’any 1988, i ja sobre el tartà de la Vila Olímpica de Seúl, mentre esperava el tret que donaria eixida a la carrera dels 100 metres llisos, va mirar als ulls de Ben Johnson i va dir: “Ho ha tornat a fer”.

Primera. Una senyora d’ètnia gitana li explica a la seua amiga d’idèntica condició, i a crits, com reclama el fet que estan en un mercat ambulant, que enguany li han donat 90€ pel seu vot. Això que hauria de ser absolutament inversemblant, es reprodueix dies més tard amb altres protagonistes, que aporten la informació que l’operació es fa mitjançant la seua associació. Associació, val a dir-ho, que rep un raig de diners públics en forma de subvencions. I associació i ètnia que acumulen un percentatge de vots per correu molt superior a la mitjana. Per cert, que les primeres protagonistes ens assenyalen amb la punteta del dit i, parlant massa fort si pretenien que no les sentiren, diuen: “a esos no les votes que llenarán Castellón de rumanos”.

Segona. Una jove va a la residència on el seu pare està ingressat des de fa algun temps. Hi va amb regularitat, però esta vegada hi va per acompanyar el pare a votar. L’home és gran i necessita ajuda per desplaçar-se, però com es diu en estos casos, del cap està perfecte. Quan explica al personal de la residència que van a eixir, li informen que son pare ja va votar per correu. Consultat, l’home assegura no tenir consciència d’haver votat, sí que recorda que li van fer firmar un paper però no li van explicar gaire bé per a què era. La filla s’indigna. Un home gran és fàcil d’ensarronar pel personal que té cura d’ell cada dia, però és que a més a més ha intervingut un notari. Això, que també hauria de semblar impossible davant un fedatari públic, passa regularment. Fa quatre anys, el pare d’un amic, afectat per l’alzheimer, en un grau tan avançat que no reconeixia els seus propis fills i havia oblidat el seu propi nom, pel mateix mètode i amb connivència notarial, va votar no sabem a qui. Ell tampoc no ho va saber mai.

Tercera. Una amiga li dóna informació electoral a la xicona d’origen romanés que li treballa a casa fent feines domèstiques. La xicona li diu que no pot votar-la, perquè els hi han dit que si els romanesos no voten a un partit determinat, els expulsaran. La meua amiga s’indigna perquè troba immoral que es puguen dir estes coses, i espantar així a la gent. Tota ufana li explica que a banda d’incert és estúpid, perquè ella està legalment ací, i de fet, la meua amiga la cotitza a la seguretat social i té contracte. Però a sobre, li recorda que el vot és secret. La xica li contesta que per això els fan votar per correu, i que ella i la seua mare (analfabeta) ja han votat. Inversemblant també? Els interventors del partit polític beneficiat anaven per les taules demanant als seus apoderats els noms dels romanesos que havien votat i dels que no. No del llistat general, sinó del que el partit ja havia

treballat prèviament. És a dir, controlaven els “seus”.

Ignore si això serveix per guanyar unes eleccions, probablement ajuda.

El que sí que sé és que serveix, i molt, per perdre la decència, la dignitat, l’ètica i l’honestedat. Ho han tornat a fer.

"ARA DIPUTAT" - Mediterráneo -2.06.11

Els extraordinaris resultats que ha tingut el BLOC en la nostra comarca i en tot el partit judicial han revalidat la nostra presència a la Diputació de Castelló. Presència que s'encetà fa 16 anys. El passat dimarts, el meu partit em va triar per unanimitat com portaveu a la Diputació de Castelló. He d'agrair la confiança a les meues companyes i companys, i segur que comprendran que ho agraïsca molt especialment a Xavier Trenco, qui va retirar la seua candidatura en favor de la meua. Una mostra de generositat, de la que reste deutor. Xavier hagués estat un excel·lent diputat, però les circumstàncies, en este context em negue a parlar de mèrits, han fet que siga jo la persona triada. Gràcies.

Si tot acaba com està previst, en estos darrers quatre anys hauré estat candidat a l’alcaldia de la meua ciutat en substitució del històric (i mestre, i amic) Antoni Porcar. Candidat a les eleccions Europees. M’hauré convertit en pare de la dolça Gal·la. Hauré fet una nova carrera universitària. Hauré encapçalat la llista que ha obtingut els millors resultats electorals de la història a Castelló. I a sobre, ara em triaran Diputat. Quatre anys plens d’emocions i responsabilitats. O de responsabilitats emocionants.

Ja és ben bé això la política, i segurament la vida tota. Un compromís. Així la visc. Un compromís (no sé si ho diré en l’ordre adequat) amb mi mateix, per això procure continuar formant-me. Un compromís amb la meua gent i la meua família, generosa Lizbeth, entremaliada Gal·la, estimades ambdues. Un compromís amb la meua ciutat i el meu país. A la ciutat i al país se’ls pot servir des de molts llocs. Sent un bon sabater, una bona bioquímica, educant bé als teus fills, tocant la flauta travessera, entregant els teu temps a una ONG, o recollint animals abandonats. Jo he triat ser útil des de la política, durant un període de la meua vida.

Han estat, ja dic, quatre anys molt emocionants, i ara encetem un quadrienni nou, que de ben segur tindrà moments complicats i d’altres satisfactoris. Quatre anys, en tot cas, en els quals estaré al seu servei a l’Ajuntament i a la Diputació. Decidint el futur, construint un millor futur. Gràcies per la seua complicitat.