"PRESSUPOSTOS" Mediterráneo - 01.12.11

Quina setmana! Se m’han acumulat els pressupostos. Dilluns, l’alcalde Bataller ens va avançar uns dies, no tots els pressupostos municipals, però almenys el llistat de despeses probables al llarg del 2012. Divendres junt amb Alícia Brancal, portaveu adjunta a Castelló i Josep Maria Pañella, Diputat a Corts, presentarem en roda de premsa un bon grapat d’esmenes als pressupostos de la Generalitat, per tal d’intentar dur a la ciutat un feix de bitllets de 500 en forma d’inversions. I el dilluns que ve debatrem i votarem a la Diputació els pressupostos provincials. L’any que ve, hi afegirem els pressupostos generals de l’Estat, ja que per primer colp en la història el nostre partit té representació a la Carrera de San Jerónimo. Estic segur que entendran que això són molts números per a tan pocs diputats i regidors, així que a vore si a les pròximes eleccions fan el favor de reforçar-nos.

I què hem de demanar d’uns pressupostos? Doncs voldríem, clar, ajudar a crear llocs de treball, prestar bons serveis als nostres conciutadans, anar amortitzant deute, i un etcètera més llarg que allò que els ingressos permeten. Per això el que cal és aprendre a prioritzar.

Dimarts Miguel Barrachina, portaveu econòmic del PP a la Diputació, deia que no comprenia les raons per les que vaig votar en contra d’una modificació de crèdit que consistia en amortitzar uns crèdits abans d’hora. Hi havia raons de caràcter tècnic (com la compensació d’eixa amortització amb nous crèdits), però bàsicament hi havia una raó de prioritats. Tornàvem diners al banc en el mateix plenari que retallàvem diners per inversions en els municipis. Deia Barrachina que així la banca tindria liquiditat per donar més crèdits. Bona eixa! I no seria més lògic invertir directament en el benestar dels municipis, abans d’engreixar els immorals guanys de la banca privada?

Qüestió de prioritats, ja els dic. Segur que els pressupostos (per cert, tots ja de la factoria PP) no són els que nosaltres faríem, però també els hi dic, que afrontarem la nostra acció política de forma responsable, i sent conscients que si n’entren 3 no en podem gastar 7. Serem justos, serem sensats.

"UN JUSTO RECONOCIMIENTO"- El Mundo - 29.11.11

El 16 de noviembre del año pasado, firmé en mi despacho del Ayuntamiento de Castelló, una declaración institucional en la que pedíamos a la Conselleria de Cultura, que declarase BIC, de acuerdo con lo que establece la Ley 4/1998 de 11 de Junio de Patrimonio Cultural Valenciano, en la categoría de Bienes Inmateriales, a Les Normes de Castelló.

Pedíamos también informes previos al Consell Valencià de Cultura, la Universidad Jaume I y la Academia Valenciana de la Llengua. Votamos afirmativamente todos los grupos municipales presentes en aquel momento en el Consistorio. Alberto Fabra, hoy President de la Generalitat, era Alcalde de la ciudad, y seguro que me guardaría de mentir, si afirmo que con su beneplácito, fui yo personalmente quien hice una serie de gestiones para desbloquear el informe que una de las entidades retrasaba de forma injustificada. Finalmente todos los informes fueron favorables, y el expediente llegó a Conselleria.

Hoy (ayer para el lector) me ha llamado por teléfono Josep Maria Pañella, nuestro Diputado por Castelló, para informarme que la Comisión había dictaminado favorablemente y por unanimidad, la declaración de las Normes de Castelló, como Bien de Interés Cultural.

Pañella y yo nos hemos felicitado mutuamente, conscientes de que estábamos honrando la memoria del P. Lluís Fullana, de Lluís Revest, de los miembros de la Castellonenca de Cultura: Salvador Guinot, Ángel Sanchez Gozalbo, Gaetà Huguet Segarra, Josep Pascual Tirado, Ramon Huguet, Joan B. Porcar, Maximià Alloza, Emili Calduch, Honori Garcia, Lluís Sales Boli… junto con otros ilustres valencianos como J. Sanchis Sivera, Nicolau Primitiu, Teodor Llorente Falcó, E. Martínez Ferrando, Carles Salvador, Ignasi Villalonga, F. Almela i Vives, E. Soler Godes, Thous Llorens, E. Duran i Tortajada (que por cierto era primo hermano de mi abuelo), F. Mateu Llopis, Manuel Sanchis Guarner, Antoni Igual y F. Bosch Morata.

Todos ellos hombres (malos tiempos para las mujeres) de cultura, que hicieron un esfuerzo por codificar y unificar nuestra lengua. Ni fue fácil entonces, ni incomprensiblemente lo es aún ahora. Por eso, la declaración de Bien Inmaterial de aquel sencillo texto normativo es un éxito colectivo que viene a recalcar, a pocos días del aniversario de su firma, la vigencia de aquellas bases, la importancia casi visionaria de aquellos “lletraferits” y la vocación de futuro de una lengua viva y útil.

La lengua en la que Joanot Martorell, señora Consellera, escribió Tirant lo Blanch. La lengua, en la que miles de valencianas y valencianos queremos educar a nuestros hijos e hijas. “Quin fillol oblidaria la rabassa maternal?”

"SER BANYUT I PAGAR EL BEURE" Levante-EMV- 26.11.11

Com sóc una persona endreçada, tire mà dels apunts de quan vaig estudiar dret administratiu, i trobe com definició del servei públic: “El conjunt d’activitats administratives amb la finalitat de prestar una utilitat necessària per al normal desenvolupament de la vida social i personal dels ciutadans”.

També em recorden els apunts que hi ha dos models de gestió dels serveis públics, bàsicament la gestió directa i la indirecta. No cal haver aprovat l’examen per comprendre que la directa la presta l’administració amb medis propis, i la indirecta es presta per persona (normalment jurídica) interposada. I dins d’este apartat hi ha diferent fòrmules. M’interessa l’anomenada concert.

La idea bàsica del concert era que l’administració, en lloc de crear un servei nou, arribava a un acord econòmic amb una empresa que estigués prestant eixe servei en la zona adequada. Col·legis i hospitals són els exemples més reconeguts.

Molts de vostés, amables lectors de dissabte, podran posar-li nom a un exemple. Vull dir, coneixeran d’un barri concret del seu poble, on algú va crear una escola privada, i al cap dels anys, quan el mapa escolar hi reclamava d’una escola pública, el que es va fer va ser concertar el servei amb la ja existent. Podria acceptar com avantatge del sistema la rapidesa de la prestació del servei, ja que no cal construir un nou edifici, és suficient en signar un contracte amb l’escola preexistent. Però hi ha enormes desavantatges. Per exemple la falta de control de l’administració sobre el personal contractat i les seues qualificacions, o sobre el currículum escolar, o sobre altres prestacions paraescolars. Per no parlar de l'evidència tossuda que ens diu que els alumnes de la pública ixen millor preparats que els de la concertada i privada.

I no és que tinga jo un interés especial en controlar el que fa este o aquell, però ja que es paga amb diners públics el grau de control hauria de ser idèntic a les escoles públiques, per tal de homogeneïtzar les prestacions. Ara no es fa, es diga el que es diga. Per això els concertats rebenten les ràtios; per això oculten places per no matricular nouvinguts condemnant així als “white magdaleneros boys” a desconèixer l’entorn real en el que viuen.

Des de que el PP ens governa, la proporció de concertats respecte als públics ha crescut exponencialment. I la cosa va a més. La darrera ocurrència d’esta tropa que es fa passar per govern és una modificació legal, per virtut de la qual els ajuntaments puguen cedir sòl públic dotacional a inversors privats que vulguen fer una escola, que un colp acabada, el Consell concertarà. Els primers esborranys de la llei parlen de cessió per 75 anys. Com un aparcament soterrani. Com si els nostres fills fóren un Panda.

Un despropòsit dels grans. Quin serà el pas següent? Cedirem sòl públic a algú que vulga muntar una fàbrica perquè generarà ocupació? Deixarem els baixos de l’Ajuntament per a que munten una merceria i es posen a vendre betes i fils, fent competència deslleial a Ca Elietes?

Quan un fa una ullada als pressupostos de la Generalitat s’adona que l’import complet de la partida de construcció de col·legis està destinat a pagar deutes d’anys anteriors. Altrament dit, que no hi ha un sol cèntim d’euro per construir cap de les desenes d’escoles que calen arreu el país. Només a Castelló ciutat en calen dos.

Eixe és el rerefons. Han de forçar la legalitat fins al paroxisme perquè no tenen diners per prestar serveis públics. Saben quan costa un col·legi nou? 3 milions d’euros, el mateix que es van polir en un cap de setmana al torneig de golf de La Coma. I fins ací puc llegir.

"11.857"- Mediterráneo- 24.11.11

A les sis del matí del dilluns següent a les eleccions, Roger Mira, candidat de Compromís, eixia de viatge cap a Dublín. No era un viatge de plaer, era feina. Mira és un xicotet empresari que exporta al mercat anglosaxó taulell fet ací. Estic segur de que li hagués agradat fer este article (o un de millor) per agrair a les 11.857 persones que van donar suport a la candidatura que ell encapçalava. En la seua absència, ho faré jo.

Este resultat electoral és un èxit d'una dimensió que paga la pena de ser subratllada. Més enllà que s'hagen fet més actes electorals que en cap altra campanya a les generals, més enllà de que haguem mobilitzat més gent que mai, més enllà que Mira s'haja guanyat un enorme respecte dins el partit i la coalició per la seua capacitat de treball i la seua entrega, més enllà d'haver aconseguit el primer diputat nacionalista, Joan Baldoví, en 70 anys; vull entretindre'm en algunes xifres que trobe fonamentals.

En números rodons 12.000 persones (poc més de 3000 el 2008) han dit que tot i les dificultats d'aconseguir un escó per la circumscripció de Castelló, preferien votar a Compromís abans que votar formacions que traurien diputats, però que no els representaven. Així de clar. Un avís per alguns, que segueixen mirant cap un altre costat, convençuts que el seu fracàs es puntual i generat per la crisi mundial, sense entendre que la seua davallada és estructural i té vocació de perpetuïtat. Al valencianisme no li va bé quan li va mal al socialisme, és a l'inrevés, al socialisme li ha anat bé mentre a nosaltres ens anava malament. Ara que tenim una formula electoral d'èxit, ha quedat clar.

Més xifres. A la ciutat de Castelló la llista encapçalada per Mira ha aconseguit només un centenar de vots menys del que va aconseguir la llista municipal al 2007. Això el que significa és que eixe 5% pelat és el nostre sòl electoral, fins i tot en les generals, on tradicionalment hem aconseguit pitjor resultat. I per tant la lectura ha de ser forçosament la de la consolidació i creixement (multipliquem per 5) dels nostres resultats, la qual cosa albira, sempre que treballem bé, uns excel·lents resultats el 2015, que ens poden posar l'alcaldia a l'abast.

"EL FALCÓ MALTÈS" - Levante-EMV- 19.11.11

Supose que molts de vostés coneixen la novel·la de Dashiell Hammett que dóna nom a este article. Novel·la traslladada com a poc tres vegades al cinema, i que va aconseguir el seu màxim esplendor amb la versió de John Huston amb el gran Humphrey Bogart i la sosaines de Mary Astor.

La trama, com quasi sempre passa amb Hammett, és complexa, però en resum matusser diguem que el detectiu Sam Spade havia de trobar una figureta coneguda per “El falcó maltès”, que segons la llegenda hauria estat regal de l'Ordre de Malta per a Carles V. La peça era d'or macis i pedreria fina, i per tant objecte d'intrigues i assassinats, que alimenten la mare de totes les pel·lícules de cinema negre que l'havien de seguir.

Bogart va incorporar al guió una frase de Shakespeare, que en la seua boca esdevindria mítica per als amants del cinema clàssic, el falcó seria “del material del que estan fets els somnis”.

El somni és un procés imaginatiu de la ment que té lloc mentre dormim. Bàsicament en les anomenades fases REM, és a dir quan movem ràpidament els ulls, com buscant capturar tot el que hi ha al nostre voltant. La son és reparadora, i els somnis també ho són. I jo els hi vull parlar d'algunes coses que estan fetes del mateix material que els somnis.

De vegades, el somni continua quan obrim els ulls, i aleshores és més intens. Somniem una política diferent, amb gent diferent, amb tarannà diferent, que trenquen amb eixa grisor del bipartidisme imperant. Gent que s'acoste nova a la política amb vocació de resoldre problemes, més que no de disputar amb l'adversari per qui té la culpa d'això o allò. Somniem una política fiscal progressiva i progressista, per la qual pague més qui més té i més guanya, i pague aquell que trenca, o contamina. Somniem amb uns polítics amb responsabilitats legals i penals sobre les decissions que prenen. Amb una educació pública de qualitat, sense barracons, sense regalar terrenys públics per als qui volen fer de l'educació un negoci. Somniem amb una administració sensata, que no estire més el braç que la màniga, que contracte amb transparència i pague puntualment pels treballs fets. Apareix potent al somni una sanitat pública, universal i de qualitat, per la que no calga pagar de nou per allò que ja hem pagat.

Somniem amb un Sam Spade que esbrine que feia aquell a la gasolinera, i l'altre a la rebotica de la farmacèutica. Amb un Bogart que fume a les terrasses dels bars, i no a la barra. Un país on els matrimonis es diguen matrimonis es diguen com es diguen els qui el formen. Somniem amb gent vivint en pau, benestants i amb i amb dignitat.

Somniem amb un societat on les úniques mirades tristes siguen les dels imitadors de Humphrey, i no la d'aquells que fan cua a l'INEM, que esperen l'aplicació de la llei de la dependència o que les llistes d'espera de la sanitat córreguen més que la Parca.

Somniem amb un País Valencià representat al Congrés, per gent que creu que és d'un país, i no d'una comunitat de veïns. Somniem en tindre les claus del calaix i poder actuar amb solidaritat amb aquells que estan pitjor, no com fins ara, que ens saquegen impunement amb l'ajut dels diputats muts d'este nostrat país nostre, i muts i desapareguts en el cas dels triats per Castelló.

Jo sé que hui no puc demanar el vot per a Roger Mira, cap de llista de Compromís, i no ho faré. Però m'hauràn de deixar que els diga que compartisc amb Roger el compromís de fer realitat estos somnis. El compromís de treballar honestament i incansable per allò en el que creiem, la sostenibilitat nacional. Que implica la sostenibilitat social, econòmica i mediambiental.

El vot de demà pot estar fet de confrontació dels de sempre contra els de sempre, o “del material del què estan fets els somnis”.

"QUÈ VOTEM EL 20?" -Mediterráneo- 17-11-11

Des de fa alguns anys tinc el privilegi de dirigir-me a vostés des d'esta columna al Mediterráneo. Jo, clar, i molta altra gent. De fet este espai té el nom genèric de La Rueda, perquè anem rodant per ella opinadors i opinadores de diferent pelatge.

Personalment em resulta interessant llegir allò que diuen els adversaris polítics, perquè de tot s'apren. De vegades aprens allò que no has de dir o no vols fer, altres vegades la cosa resulta més positiva. Ara, immersos en esta campanya electoral, he prestat especial atenció als nostres adversaris. Ahir mateix escribia la meua companya de corporació, la portaveu socialista. Parlava de les eleccions i citava a Zaplana, Rajoy i Rodriguez Zapatero. Ni una paraula de Ximo Puig que és el candidat. No perdré ni 11 segons en tirar sal (de dessaladora) a les ferides internes del socialisme, no és la idea; el que vull dir és que s'obvia a qui és candidat per Castelló, a la persona per la qual es demana el vot.

La publicitat electoral que m'arriba a casa d'EU també és així, una carta de Cayo Lara i xim pum. Ni menció a la candidata per Castelló, ni paperetes, ni res de res. Els del PP escriuen menys, i quan ho fan, també parlen més de Rajoy que de Cervera. Els comprenc.

Amb tot això el que vull dir és que des de la majoria dels partits s'alimenta una confussió sobre l'objecte d'estes eleccions, que vull recordar, no són presidencials. Ací el que es vota són els diputats per Castelló. I encara més, no es tracta només de triar el partit que ha de governar, sinó també, i això és molt important, el que ha d'estar a l'opoisició. I això vostés ho saben bé, és fonamental, perquè amb massa freqüència és l'oposició qui ha de defensar-nos dels diferents governs, que sovint obliden Castelló.

Per això m'agrada tant que Roger Mira, el nostre candidat, siga autònom. Els autònoms saben que si no treballen no cobren, que si enganyen als clients els perden i que si no paguen als proveïdors ensorren el negoci. I jo voldria que em represente un diputat que porta això a l'ADN. No un professional de la política sotmés a la ferrea disciplina d'un partit, per al que Castelló no és més que una parada en la “gira por provincias”. Vostés trien.

"ESCÓ 28" - Levante-EMV - 12.11.11

Hui creuem el Rubicó de la campanya electoral. Una campanya en la que veiem dia a dia com la cara dels nostres militants i simpatitzants va mimetitzant-se amb eixe logo de Compromís, que vam batejar com BLOC-Esponja. Ja saben què vull dir, eixe quadrat taronja que des dels cartells ens cluca complice l'ull mentre dibuixa un somriure.

Jo que comence a tenir una edat provecta, que diria Toni Porcar, i he participat en totes les campanyes electorals des de 1977, puc assegurar que mai abans una campanya a les generals havia generat tanta il·lusió, i tant de treball (dues coses que impossibles de dissociar). I això que tot no són flors i violes. El PSOE es va encabotar en que a Compromís només li tocaven 11 segons de temps per participar als debats de Canal 9. El PP va dubtar una miqueta però al final va donar suport a la castrant proposta socialista. “On mengen dos, si mengen tres, mengen menys” degueren pensar.

Una de les regidores de Compromís a ciutat de València va demanar un debat a quatre en la Televisió local pública de València. PP i PSOE van decidir fer un debat a dos. Ells, clar. Ho repetiré per si no han captat la magnitud de la malifeta. La Televisió local pública de València (a l'ajuntament estan representats PP, PSOE, EU i Compromís) accepta la proposta de la regidora de Compromís de fer un debat, però amb els vots del PP i PSOE s'acorda que només intervindran ells dos. Si això no frega la prevaricació, que baixe un llamp catòdic i que ens il·lumine!

El que vull dir és que estem patint greus intents d'entrebancs a la campanya, per part d'aquells que no creuen en la pluralitat. I no hi ha democràcia sense pluralitat. Així que la conclussió és clara, els hi costa de creure en la democràcia.

I front a estes actituds poc respectuoses i poc democràtiques, nosaltres apostem per eixamplar la democràcia, per donar més espais a la pluralitat. Dijous presentàvem a la Diputació de Castelló una iniciativa que hem batejat com a ESCÓ 28. El que hem proposat és que aquells municipis de la província governats per formacions diferents a les que tenim representació a la Diputació puguen participar en comissions i ple quan en l'ordre del dia hi haja temes d'importància per al seu municipi. Pensavem, i pensem, que eixos municipis juguen amb desvantatge, en no tindre un representant directe a la institució. No podràn votar, obviament, però si defensar on toca determinades accions o inversions, i convencer-nos als diputats de les seues raons. I proposem que puguen ocupar l'escó que ara queda buit, i que fa el número 28.

A banda de la possiblitat que alguns municipis puguen defensar inversions en millors condicions, Escó 28 té un rerafons profilàctic. Vol donar confiança a la gent que lícitament ha decidit votar formacions municipals o agrupacions de electors, i fer-los-hi saber que nosaltres defensem el seu dret. I el defensem contra les pressions dels dos partits grans, per aconseguir atraure cap a les seues òrbitres a tota formació nova que aparega. Pressió que executen amb eixa tècnica pseudomafiosa de “vas a necesitar a alguien que te defienda en la diputación”.

I ara, el que fa cara de BLOC-Esponja sóc jo. Estic molt orgullós d'estar en una formació política que quan es sent coartada, pressionada i censsurada per part dels que no creuen en la pluralitat, respon fent una proposta que dóna veu als que encara són més menuts que nosaltres.

Estic molt orgullós, lícitament orgullós, de formar part d'una organització que fa el que reclama dels altres, i que contesta a les agressions bipartidistes i reduccionistes, obrint espais nous per a la democràcia. Orgullós de tindre un compromís amb la pluralitat.

"XIRINGUITOS, ANEM PER PARTS" -Mediterráneo -09.11.11

Primera part. L’ajuntament dóna la possibilitat de muntar xiringuitos a la platja. Quatre empreses en munten. La veritat és que sobrepassen en molt l’espai acordat, raó per la que el Ministeri sanciona a l’ajuntament, qui paga les multes i les repercuteix a les empreses. Però estes, recorren judicialment les sancions, més que res per guanyar temps, ja que saben que efectivament han sobrepassat en molt l’espai acordat. El BLOC diu que s’hauria d’afegir una clàusula al concurs que impedís presentar-se a empreses que tenen pendents sancions per mal ús de les condicions de la cessió. El PP ens acusa de voler acabar amb el sistema judicial, d’atemptar contra la llibertat d’empresa i de donar-li pistes a Islero, de per quin costat entraria a matar Manolete. El cert és que hui, les empreses encara deuen més de 90.000 € a l’Ajuntament. Algunes van pagant a mida que perden els recursos, n’hi ha una a la que ni se li ha pogut comunicar la via executiva, perquè ha desaparegut! Tot i estar desapareguda se li va renovar la concessió per al 2009. Any en que tornà a incomplir les condicions i tornà a deixar a deure la sanció.

Segona part. Les empreses es senten utilitzades com ariet d’una batalla contra el govern central. Diuen que l’Ajuntament els va deixar creure que podrien obrir més temps i durant més hores. Però després les llicències es retardaven. Acusen a l’Ajuntament d’una obvietat, haver permés els grans “botellons” a les immediacions dels seus negocis. La qual cosa és il·legal, està prohibida per l’ordenança municipal, per ells és competència deslleial, i dóna mala imatge a l’entorn. Diuen també que l’Ajuntament té retinguts més de 200.000 € en concepte de fiances ja vençudes i que no els paga. Han denunciat a l’Ajuntament. I per últim es queixen de la desproporció entre el que Costes cobra a l’Ajuntament per l’ocupació i el que l’Ajuntament els cobra a ells, que es multiplica per qui sap quant, arribant de vegades a exigir més de 40.000 € per local.

Epíleg. Les empreses han de pagar, i el PP ha d’explicar si amb estes pràctiques es finança immoralment l’Ajuntament (no ells), tot extorsionant i usant als empresaris. I s’han de tornar les fiances.

"BATECS, POIS I ALTRES MANDANGUES"- Levante-EMV-05.11.11

Per Aristòtil, el cor era el centre suprem de tot: de l'ambició, l'amor, l'odi, el coratge, el valor...

Hi vaig pensar quan Javier Moliner, President de la Diputació va presentar aquella innecessària i propagandística cimera en defensa, deia, de l'acció de la Diputació. Dic que era propagandísitica, i així ho va entendre la Junta Electoral que manà la seua suspensió. Bé està. Jo ja havia advertit al President que no hi acudiria, al considerar que era un acte preelectoral, on no hi havia espai per a la reflexió sobre el futur de la institució.

L'acte es deia “Un sol cor, 135 batecs”, títol que aconsegueix un suggerent maridatge, que es diu ara, entre la poesia i la fisiologia. Una bella metafora que feia referència a la Diputació com l'organ vital que dóna vida als 135 pobles de les nostres comarques.

Més enllà de reiterar l'oposició del meu partit a les diputacions per considerar-les obsoletes i anacròniques en l'Estat de les autonomies, vull centrar-me en els batecs. Ho vaig mirar a Google, que ho sap tot, i 135 batecs són els que genera un cor sa d'una persona adulta fent un exercici aeròbic. Per tant, salut, força, determinació... la metàfora funciona.

Però vet ací, que Moliner i el seu equip (un altre maridatge suggerent, este entre membres de confiança i membres heretats que no li mereixen gaire confiança), ha provocat un daltabaix poètic, en escapçar la metàfora deixant-la en 119 batecs. Sí. Els POIS, són l'única línia d'ajudes reglades a les que des dels primer de gener podien acollir-se amb garanties tots els municipis, per tal de quadrar el seu pressupost i aconseguir inversions segures. Moliner ha decidit deixar fora a tots els municipis de més de 5.000 habitants. Per tant, el cor ja només batega per a 119. I Google, que ja hem dit que ho sap tot, afirma que 119 són els batecs d'un cos en repòs o malalt.

És a dir que amb una decissió en forma de tisores esmolades, Moliner ha convertit un cos adult, sa i esportiu, en un cos malalat en repòs. Quasi res porta el diari! Quina és l'explicació? De caracter econòmic, clar, afimen ufans que es deu a que han de tornar una milionada al Govern central perquè el Ministeri va ingressar diners de més, ara no hi ha diners per a tot. Sent cert això, que ho és, no és menys cert que l'excusa només ha colat perquè tenen 18 diputats acrítics que s'empassen això i una pedra de Molí restaurada per la Blasco d'Alagón.

Els POIS respresenten poc més del 2% del pressupost de la Diputació. Segur que no podien treure eixos tres milions d'euros d'altres partides? Saben vostés que el capítol de sous de polítics i personal de confiança supera el capítol dedicat als POIS? Dit d'un altra manera, ens gastem més diners en polítics que en ajudar als nostres pobles a través dels plans d'obres i serveis. O dit d'un altra manera més nítida encara, la Diputació em donarà més diners a mi que a Benicarló, per posar un exemple.

Quina és la trampa? Com és que els alcaldes populars dels municipis afectats callen sumant el seu silenci al dels diputat muts? Doncs que en realitat algunes ajudes sí que rebran, però fora del programa reglat. És a dir, hauràn de negociar convenis singulars. I jo mantinc que se'ls hi diu singulars per la manca de pluralitat. No hi ha normes, t'agafes el RDL 781,/1986, la llei 7/1985... t'agafes la legislació i la mires com la mires, els convenis singulars són ajudes discrecionals que decideix el President. Tu me das cremita, yo te doy cremita.

I és que clar, tornem a Aristòtil, el cor (la Dipu en la nostra metàfora) no només és la font primigenia de l'amor. També ho és de l'odi. De vegades l'odi al que no és com tu.

"NEOLEOCRÀCIA" - Mediterráneo - 04.11.11

Deu ser perquè estic a punt de fer els cinquanta, però darrerament pense molt en això que la joventut, per se, és un valor que pot aportar un diferencial en positiu a la política. I no ho tinc clar.

La joventut és una casualitat cronològica que se’n va més ràpid que no arriba. I per tant, fiar les decisions sobre qui ens ha de representar a esta circumstància és tan temerari com ofenedor per a qui s’engloba sota l’epígraf de “jove”.

Fran Ferri, per exemple. Ferri és el diputat més jove de les Corts valencianes, i és el Secretari General del BLOC JOVE. Amb massa freqüència s’emfatitza la seua joventut com característica definitòria. És un error que redueix Ferri a ser fill de les circumstàncies (i d’una dècada recent). Al BLOC JOVE tots tenen la mateixa edat si fa no fa, i de Secretari General només n’hi ha un, ell. I ho és, com ara és diputat, perquè és un home preparat, treballador, tenaç, capaç i té la vocació necessària i la voluntat ferma de dedicar una part de la seua vida a la política. No per tenir menys de 30 anys. I podria dir alguna cosa similar d’Alfred Remolar, alcalde de Betxí. Ho és, no per jove, sinó perquè ha aconseguit que el BLOC passe de dos a cinc regidors, i ser el candidat més votat del poble. Per davant de PP i PSOE.

És necessària un visió jove de la política. I tant que sí! Però l’edat no pot ser l’única característica determinant. Entre d’altres coses perquè ser jove implica obligatòriament tenir poca o nul·la experiència laboral (i escassa vital), i necessitem polítics amb professió, i que coneguen la realitat del mercat (amb Ferri –enginyer a una gran empresa- i Remolar –professor-, tenim sort).

Però eixa vocació juvenil per la política negligint “la vida real” té riscos. El risc de la dependència. De no saber fer res més que política i ser-ne hostatge, i això porta als Zapatero i Camps. El primer sense cap experiència laboral i incapaç d’entendre els problemes, el segon sense compromís ètic amb el treball i incapaç de comportar-se honestament.

“Així com la joventut és bonica, el temps de l’efervescència i de les lluites; l’envelliment i la maduresa tenen la seva pròpia bellesa i felicitat” Hermann Hesse: Elogi de la vellesa.