29 de novembre, 2012

"ESTÀ PASSANT" - mEDITERRÁNEO - 29.11.12


Hui mateix, potser mentre vosté està llegint este article, a l’Ajuntament de Castelló s’estarà escenificant el final d’un cicle. I un final trist, gris i ranquejant. El final del cicle popular al capdavant de la política local.
Així és, com en la conjunció còsmica que deia la Ministra de Sanitat de patètica memòria, coincideixen en l’ordre de dia de hui el debat dels dos punts més importants que pot tenir una ciutat. Un debat sobre l’espai físic (PGOU) i un debat sobre els diners (pressupost). O dit d’un altra forma, sobre el com som i sobre el què podem fer.
El regidor d’urbanisme compareixerà, a petició del nostre grup, per intentar explicar, pobre, el Cafarnaüm judicial en el que el document es troba. Faré un resum. El PGOU està anul·lat per sentència ferma. I ara només queda el recurs de cassació. Un intent desesperat de que el TS anul·le la sentència per error de llei o per crebant de forma. És tan improbable això com que els de Gandia Shore aproven una assignatura d’urbanitat i bons costums.
Hem de fer un PGOU nou, sí o sí. I si s’hagués començat a fer fa 4 anys quan ho vam proposar nosaltres, ara estaria quasi enllestit. Però per culpa de la tossuda obstinació popular, quan arribarà la fi de la crisi seguirem sense PGOU. 
Un nou PGOU és lent i car (entre 3 i 4 milions d’€ diu l’Alcalde). Però al pressupost que hui votarem, no hi ha ni un cèntim destinat a fer-lo! Al pressupost també diu que rebrem per al Gaetà Huguet 1’8 milions de la Conselleria, tot i que esta només ha pressupostat 200.000 € per este menester. I així una darrera l’altra.
Hui debatrem sobre la mort del PGOU i sobre un pressupost ple de mentides i sense capacitat per resoldre els problemes de la ciutat.
El PP, després de 17 anys de governs municipals ininterromputs, està desfonat, sense idees, sense capacitat de reacció, arrossegant-se entre tensions internes cap al seu ocàs. I nosaltres des de BLOC-Compromís, treballem en buscar fórmules per evitar que la seua caiguda arrossegue la nostre ciutat. Però ens ho posen molt difícil. Molt. Perquè han deixat podrir la situació. Com diria el meu amic Santiago per boca de Chicote: “Alfonso, chico, tienes la cocina hecha una mierda”. 

28 de novembre, 2012

"PRESUMPCIÓ DE CULPABILITAT" - Castellóninformación.com - 28.11.12


El Tribunal d'Estrasburg considera que injust el procés que va condemnar a l'ex-alcalde de Vila-real Manolo Vilanova. Vilanova continua inhabilitat, entre altres coses perquè el Tribunal Europeu ni tan sols entra a valorar si hi va haver o no prevaricació. Tot simplement considera que el condemnat no va tindre suficientment garantit el seu dret a la defensa. Això no significa que una defensa diferent hagués fet guanyar el judici però, com a poc, cal dir que el procés no va tenir garanties suficients.
Això s'ha sabut el mateix dia que la fiscalia acusa als alcaldes socialistes de Sabadell i Montcada de corrupció, i entre la vintena dels imputats hi ha Daniel Fernàndez, Secretari d'Organització del PSC, i que havia estat el cap de campanya del candidat Navarro. Daniel Fernández, fa només 15 dies va crear una etiqueta a Twitter que es deia #corrupCiU, i va estar llençant merda contra els nacionalistes. Exigia explicacions i responsabilitats a Mas, Oriol Pujol i Puig, per les informacions aparegudes a un diari, que és feia ressò del famós cas de “l'increïble esborrany inexistent”. Exigir-li a un adversari polític, que no està ni acusat ni imputat, que demostre la seua innocència, és d'una perversió democràtica que demostra el nul respecte al sistema de garanties judicials. Però quan només 15 dies després esta persona resulta acusada i imputada per ser un cobrador de comissions il·legals en un ampli procés de corrupció pressumptament instal·lada en el socialisme català, aleshores és evident que el senyor diputat és un miserable. Presumpte corrupte, miserable cert.
Fa fredor vore que qui ahir no respectava la presumpció d'innocència, hui l'exigèix d'aquell a qui ell va insultar. Val per al PSC, però val també per un PP que ha massacrat fins a la nàusea a Mas en plena campanya, per boca del mateix corifeu que durant anys porta reclamant i exigint eixe dret a la presumpció d'innocència per al seu multiimputat, Carlos Fabra.
És complicat, jo ja ho entenc, i sempre que s'enceta este debat, jo he de recordar a Demetrio Madrid, que fou el president de Castella–Lleó i que va dimitir per la seua imputació en un delicte del que després resultà absolt. El Sr. Madrid, però, va quedar per sempre més fora de la política. I el seu partit, el PSOE, mai més va governar Castella-Lleó. L'agressiu cap de l'oposició, el caçador de caps, l'instigador d'aquella pressió terrible, era un jove José Maria Aznar, que l'acabaria succeint. I fent carrera. No cal dir-ho.
Alguns dels lideratges més sòlids s'han fonamentat en actes democràticament abominables. S'han fomentat sobre injustícies parajudicials. 
Jo ja entenc que això té mala solució, i que la imputació no significa culpabilitat. Però també sé que la credibilitat de la gestió pública, i la de la política, queda absolutament deteriorada, quan veus, per exemple, que més de 10 diputats del PP valencià estan imputats en diferents processos per prevaricació, finançament il·legal, tràfec d'influències, etc.
L'equilibri entre el respecte i l'abús de la presumpció d'innocència és fi com un tel de llet. Els més condescendents mantenen que una dimissió preventiva podria truncar la carrera política d'una persona de forma injusta. És cert. Però mantenir 12 anys en política un imputat que acabe sent condemnat castiga la credibilitat de tota la política i la gent que ens hi dediquem.
Per això, davant de la gravetat de la situació s'ha d'assumir un compromís personal. Jo ho vaig fer el 26 d'abril davant de notari. “Manifesta el seu compromís ètic de dimitir del càrrec de regidor en cas de trobar-se imputat en una causa vinculada amb la seua activitat pública”. Assumisc un risc, ho sé, però la meua carrera política, és molt menys important, que la confiança de la gent en el sistema. I preferisc perjudicar-me jo, que perjudicar la democràcia.

23 de novembre, 2012

"DEUTE IĿLEGITIM" - Levante-EMV- 24.11.12

La Coalició Compromís ha posat en marxa una campanya sobre l’anomenat deute il·legítim: “Si no devem, no paguem”. El concepte és poderós, la frase rotunda i contundent. Però el ressò mediàtic que està tenint és forçosament reduccionista. Els titulars periodístics, és sabut, són curts. 
El missatge, en canvi és complex, però si només arriba això de que no volem pagar, genera neguit. L’altre dia un diputat popular a les Corts ens convidava a posar-ho en pràctica als ajuntaments on governem. I la bancada popular feia que sí amb el cap, com els gossets eixos que anaven darrera d’un Simca 1200. Altres aplaudien, com s’aplaudeix als concerts de Rosa de España, sense ganes. Però és que no es tracta de no pagar les factures. No ho han entés o no ho volen entendre.
Potser caldria aclarir el concepte. Per alguna gent, el discurs del deute il·legítim crea desconfiança en nosaltres, i alguns proveïdors públics podrien dir que crea sobre tot inseguretat jurídica. A vore, això del deute il·legítim no és un invent de gent amb samarretes reivindicatives. En dret internacional és una teoria jurídica posada en pràctica nombroses vegades al llarg de la història, que manté que els deutes dels governs contrets, creats i usats contra els interessos dels ciutadans, no han de ser pagats i per tant no és exigible la devolució ja que els prestataris haurien actuat de mala fe. 
Normalment s’ha aplicat en països amb règims dictatorials o monarquies absolutistes, però també és d’aplicació per aquells governs democràticament elegits que han adquirit deutes contra els interessos de la ciutadania. I siguem francs, molts ajuntaments, i notablement el Consell, estan en este cas. 
Hem de quedar-nos sense medicaments perquè algú il·lícitament es va enriquir amb la visita del Papa? S’ha de retallar el sou dels funcionaris perquè se li ha pagat a Calatrava quantitats insensates de diners per sobre del valor del contracte, o per no haver fet l’obra? Han de tancar les empreses prestadores de serveis per a persones dependents per no cobrar les subvencions concedides, perquè els diners han anat a la butxaca del gendre del Rei? Estes despeses són il·legítimes, lluny de beneficiar la ciutadania, l’han perjudicat notablement
Més encara. Les retallades en educació, en sanitat, en justícia, en tots els serveis públics són per tal de poder fer front als deutes amb els bancs. Perquè convé no oblidar que PSOE i PP van canviar la sacrosanta Constitució del 78 per donar prioritat al pagament del deute. D’aquella modificació emana la llei actual que consagra el privilegi de la banca sobre la ciutadania. I miren, quan un demana un crèdit, l’ha de pagar. Fins i tot si l’ha demanat per a malgastar els diners. Un altra cosa són els interessos. Si els bancs compren diners públics al 0’5, no és legítim que els presten a les institucions públiques al 5 o al 6%. Eixe diferencial és il·legítim. I si és il·legítim, no s’ha de pagar. Hem rescatat els bancs i les caixes amb diners públics, i ara ens els neguen, o ens els presten amb usura.
Parlem d’això, i parlem de factures unflades a alguns ajuntaments, per connivència dolosa entre algunes empreses i alguns governs municipals. Nosaltres pagarem el valor real, el contractat, el de mercat, no sobrecostos fraudulents.
Els proveïdors, els contractistes no han de tenir cap por. És ara que no cobren, amb el PP. Nosaltres garantim el pagament, perquè podrem pagar allò que és just i legítim, si deixem de pagar allò que ni és legítim, ni és just. 

21 de novembre, 2012

"FILLS D'ALLÒ" - Mediterráneo - 22.11.12


A l’any 1979, els primers ajuntaments democràtics van haver d’inventar el municipalisme. A Castelló, per exemple, aquella primera corporació va decidir que tots els regidors tingueren delegació de govern. I van haver de dissenyar també un model de ciutat. Van crear el mapa escolar, van organitzar els serveis, i l’Alcalde Tirado va crear places, moltes places i placetes. Fins i tot se’n creà una per a Bancaixa. L’Alcalde Gozalbo va pretendre una reflexió sobre la ciutat. “Imagina’t Castelló”, li’n digué a la cosa. I va tenir un èxit relatiu, coincidint en el moment del inici del deteriorament de les relacions entre partits. Després vingueren els alcaldes populars. Temps de  confrontació partidista (la culpa no era només d’ells, s’ha de dir) i una obsessió: créixer. I per ells créixer volia dir engreixar la nòmina pública amb càrrecs de confiança, i omplir la ciutat d’icones. Algunes molt útils i necessàries com la ronda de circumval·lació, altres inútils i impossibles com els nasciturus Centre de Convencions o la seu de la VIU. Tenien una idea de Castelló com Ciutat Estat, i en volien dos de cada. Fabra es creia una mena de Rei Sol, Gimeno havia estat un rei sol. Molt sol.
I finalment (ho dic amb tot el lleu, esperant i confiant que siga el final del cicle popular) arriba Bataller, que més que un alcalde és una mena d’administrador concursal que intenta pagar tots els deutes, mentre deixa en estat vegetatiu la ciutat. Bataller té una herència enverinada, també és de veres que no ha fet res per merèixer-la. Res de res.
Els pressupostos que presenta són la confirmació del que dic. Només tenim garantits 500.000€ d'inversions, que és el que hi ha a caixa. La resta ja vorem si vénen els diners. Dediquem molts més recursos a tornar diners als bancs que a invertir en la ciutat. Mentre, els serveis públics es van ressentint. 
El pressupost que ens presenta el PP és fill de 16 anys de PP i d'un continuisme covard, servil amb una Generalitat que ens porta maltractant fa anys. Un pressupost sense imaginació, sense capacitat d'il·lusionar, incapaç de crear riquesa i benestar. Sense mecanisme d'avaluació de la despesa. El PP no ho farà millor. Mai.

17 de novembre, 2012

"FENT NÚMEROS, MUNTANT NUMERETS" -Levante-EMV-17.11.13

A la Diputació es retarden una miqueta, però a l’ajuntament, estem immersos en la preparació d’esmenes al document pressupostari que ha presentat l’equip de govern. Parle en primera persona, però comprendran que la participació de la regidora Ali Brancal és absoluta, i amb ella un nodrit grup de persones del col·lectiu. I quan siga el moment dels de la Diputació el treball el farem amb tots els grups municipals. 
Però estos dos no són els únics pressupostos en els que participe poc o molt. Des de fa cinc anys, a través del diputat Josep Maria Panyella, Castelló presenta esmenes als pressupostos de la Generalitat, intentant captar inversions per millorar la nostra ciutat. Ací la feina de defensar-les li correspon a ell, clar, però l’elaboració és un treball d’equip. A Compromís, com abans al BLOC, treballem de baix cap a dalt. 
I per segon colp també, he tingut (hem tingut) ocasió, de presentar esmenes als pressupostos generals de l’Estat. Amb idèntica vocació de millorar les aportacions a la nostra ciutat. Joan Baldoví ha d’exercir de diputat de tot el País Valencià fins que en tinguem un per Castelló, i ho fa amb gran solvència i dedicació. Defensa millor Castelló, que alguns triats per ací. 
I si algú pensa que participar en quatre pressupostos ho complica tot, s’enganya. Tot al contrari. Ho clarifica tot. Si un veu pressupost per pressupost, com compartiments estancs, té una informació segmentada. Però ara que tenim ulls a tot arreu, destapar les mentides i els enganys del PP, resulta més senzill que un sudoku binari. 
A la Diputació vaig presentar una moció demanant que els diputats i diputades de PP i PSOE donaren suport a l’esmena presentada per Compromís demanant que no s’apliqués al sector ceràmic la nova taxa del gas. S’aprovà per unanimitat. 
Ximo Puig i Susana Ros poden anar amb la cara ben alta en este tema. El PSOE ha complert amb el mandat de la Diputació, i sobretot, ha complert amb allò que és de justícia per un sector cabdal per la nostra pervivència econòmica. Van votar a favor de l’esmena de Compromís. 
En canvi Manuel Cervera, Andrea Fabra i Asunción Figueres, van desobeir al seu President provincial, van ignorar la sol·licitud de suport de la Diputació provincial, i van trair els interessos econòmics de la província que representen. 
I ara la millor. En el pressupost de l’Ajuntament de Castelló, en el capítol d’inversions hi ha una partida per la remodelació de la zona esportiva de Gaeta Huguet. Un import molt important. 1’8 milions d’€ que suposadament haurien de vindre des de la Generalitat. Però, oh sorpresa! La Generalitat només ha pressupostat 200.000€ per eixa partida. 
L’Alcalde Bataller ens menteix en el pressupost. Pretén enganyar a la ciutadania dient que farà una cosa amb uns diners que la Generalitat ha decidit no donar-nos. Francament impresentable. 
Nosaltres creiem en la bondat del projecte, per això esmenem a la  Generalitat demanant que augmente la partida fins al 1.800.000 € necessaris. Però sabem que no ho faran, per això també esmenem els pressupostos municipals a la baixa. Mantenir-los tal qual, és una estafa, és jugar amb les il·lusions de la gent.
El país té un problema, un govern trampós i amb doble llenguatge. I el govern té un problema, Compromís és l’oposició que no volien. Però ací estem. Per destapar estes trampes, per defensar els nostres interessos. Fins que vostés ens encarreguen gestionar-los. Estem preparats.

16 de novembre, 2012

REFLEXIÓ (SENT GENEROSOS) SOBRE LA JORNADA DE VAGA GENERAL


SI SE’M PERMET UNA REFLEXIÓ...

Hui (14.11.12) he eixit a manifestar-me pels banyats carrers del meu Castelló. Amb centenars, milers de persones. I la gent s’ha multiplicat per mil a pobles, viles i ciutats de tot el país. I he eixit al carrer, perquè crec que hi havia, com a poc, tants motius per manifestar-se, com manifestants. Segurament molts més.

Hi ha motius per estar preocupats, per estar tristos, motius per plorar, motius per cridar, per estar decebuts, desesperats en alguns cassos, motius per estar emprenyats. Motius per reflexionar, per buscar solucions, per ser solidaris, per agafar-se de la mà. Altres creuen que fins i tot per alçar el puny. Jo no.

És obvi que no trobe acceptables les mostres de violència, però són tan absolutament puntuals, que són estadísticament despreciables, tot i que periodísticament rellevants. Parlar-ne més seria fer el joc als oracles de la dreta tramuntana. No jugue.

Però dit això vull fer una reflexió, que encaixarà segurament amb dificultat al discurs majoritari d’una esquerra que fa massa temps que és autocomplaent, poc autocrítica i sovint gens reflexiva. Al BLOC on jo milite, la llibertat d’opinió sempre ha estat un bé a respectar. I jo he discrepat de vegades d’opinions oficials o estratègies. I ací continue. Ara participant d’eixe creixement en diagrama de Venn que és Compromís. Tinc el convenciment que Compromís és l’esquerra intel·ligent. I només s’és intel·ligent si s’es plural, autocrítica i reflexiva. I si el que dic no encaixa bé a Compromís, és Compromís qui té un problema, perquè jo bé que encaixe moltes opinions que s’acompanyen del logo somrient, que no compartisc.

LA COSA

És cert que un dia de vaga no resol el problema. Però al País Valencià 16 anys de governs del PP més que resoldre’l l’agreugen. I els governs socialistes i populars a Espanya els darrers anys no han fet més que destruir l’economia els uns, i l’estat de benestar els altres. Així que calma. Vaga general.  

Les vagues fan mal a les empreses. Per això són útils. Per això van néixer. Per obligar a negociar a aquelles empreses o sectors que no volien. Quan li causaves un perjudici econòmic, al final cedia. Era l’arma final quan la resta fallaven. I hi ha hagut vagues mítiques a tot el món, en mols sectors, en molts països. Alguns saldades amb grans victòries obreres. Altres amb victòria patronal. És més fàcil resistir quan tens més recursos. Per això van néixer les caixes de resistència, etc...Història.

El dret a la vaga està sense regular. Encara. A diferència dels altres drets que tenen regulacions legals, la vaga continua sense reglamentar-se. Ja sé que l’eslògan fàcil és dir que volen retallar-la. No en tinc cap dubte que és la voluntat d’este govern, però el cert és que s’ha de regular, com ho està als països del nostre entorn. Com correspon a l’ordenament jurídic. Dret.

No m’extendré en el tema dels piquets, sobre l’actuació dels quals tinc tot un ventall d’opinions, tot simplement, perquè hi ha tot un ventall d’actuacions que van des de les democràticament recomanables a les inacceptables. Però ací el problema és que el “altres piquets”, els empresarials, els de les amenaces poc o molt vetllades, el dels advertiments, els de les pressions sobre els treballadors, tot això, tant o més violent que els crits i insults a la porta d’un comerç, mai no ix en titulars de diaris, ni hi ha fotos per documentar-ho. No és fàcil de provar, ja ho sé. Però existir existeix.

La pregunta seria: és la vaga general un instrument adequat (no parle d’utilitat) per a fer front a les polítiques d’un govern? Serveix per pressionar a qui cal pressionar, o per contra es pressiona a altres actors socials? Quan una vaga és contra el govern, contra les polítiques del govern que són, és cert, profundament lesives, quin sentit té castigar a les empreses?  

Un conegut llençava una idea. Fem una jornada de vaga un poc a la japonesa. Pactem amb les empreses treballar tots un diumenge pel matí, és una mesura nova i mediàtica. Enviarem un missatge a la societat positiu: “volem treballar, estem disposats a treballar molt i bé, no som nosaltres els que volem destruir, nosaltres volem crear riquesa”. I pactem amb les empreses que tots els guanys que genere la producció extra d’eixa jornada, aniran a les ONG o a les associacions que protegeixen els més desfavorits. No caldran piquets. Qui no vulga ajudar als que ho passen pitjor que es quede a casa. Qui no vulga llençar un contundent missatge al govern que es quede en casa. Net, clar, contundent i sobretot útil per als més desfavorits. Marketing.

És una idea. N’hi ha d’altres.


I ELS ACTORS.

Siguem francs, els sindicats majoritaris estan molt desprestigiats. I no es tracta d’haver cedit a la pressió informativa de la dreta més radical i antisindical. És una percepció que està al carrer. És així.

I hi ha raons per que siga així. Sincerament. Moltes.

El sindicats van néixer com instrument per la defensa dels interessos col·lectius de treballadores i treballadors. I subratllar “col·lectius” no és banal. El Ministre De Guindos explicava esta mateixa setmana als membres del Parlament Europeu, que ja només el 28 ó 29% (ara no ho recorde) dels contractes laborals a Espanya estan subjectes a condicions de Conveni Col·lectiu. I això que la reforma laboral que facilita la desvinculació d’estos encara no té un any. És a dir una abassegadora majoria dels contractes no s’han de defensar o protegir col·lectivament, sinó individualment. Els sindicats han perdut la seua funció fundacional.

S’ha d’estudiar una miqueta de dret sindical comparat per veure que els marcs són diferents en diferents països. En alguns llocs, els acords sindicat-empresa només afecten als seus afiliats, per exemple. La casuística és diversa.

Però el cert és que ací pateixen les mateixes malalties que els partits. Endogàmia, falta de democràcia interna, enquilosament, i una grollera dependència de la caixa pública que els ha fet dòcils. Els alemanys a això que els hi passa als dos grans sindicats, li’n diuen “el mal de la pedra”. Massa lligats al patrimoni en forma d’edificis, de pedra.

Que les coincidència del retorn de la conflictivitat social organitzada coincidisca amb les retallades de les seues subvencions no ajuda. Els hi resta credibilitat. El desmesurat nombre de persones alliberades també. La professionalització del “delegat sindical” no és menor que la “del polític”.

L’únic intent de renovació de l’oferta sindical el va fer fa ja prous anys UGT amb les cooperatives d’habitatges i es saldà amb un fiasco dolorós per la via de l’estafa als compradors, majoritariament membres del propi sindicat. Un escàndol.

Les mateixes condicions de comiat que els sindicats (o El País, o la SER, dels mitjans progres en parlarem un altre dia) critiquen de la reforma, són els que usen per despatxar als seus treballadors. Ètica.

Tots els anys de la Fundació Tripartita donant formació, sense autoavaluació dels resultats, és percebuda, em tem que amb justícia, com un fracàs i una forma de finançament caduca i inadequada.

Els sindicats han estat uns instruments fonamentals en la creació de l’estat que coneixíem com  “del benestar”, però els dos grans sindicats, sempre agafadets de la maneta i mai massa lluny en les fotos de la patronal, no són útils ara. No així. I això és un greu problema o canvien o estan condemnats a la indigència.

Que miren el que li està passant al PSOE i el que pot començar a passar-li al PP. O canvien o altres vindran a fer la seua feina. La que ells no fan bé. I ves a saber si no seria millor.

12 de novembre, 2012

"TEOLOGALS O CARDINALS" - Mediterráneo- 15.11.12


Divendres passat, visitant amb Monia Álvaro i Josep Canós, companys de partit i regidors de Serveis Socials a Vila-real i Moncofa, el Banc d’Aliments; vaig poder parlar una estona amb responsables de Creu Roja i de la Cooperativa Rural, propietària de la nau que serveix de base d’operacions.
Com és lògic vam parlar de la greu situació d’exclusió social de cada colp més famílies del nostre entorn, i de les polítiques que ens han portat fins ací. Algú que faré restar en l’anonimat, m’explicava que recentment havia discrepat amb un alcalde, sobre la vida útil dels partits. L’alcalde li hauria dit que els partits són la base del sistema democràtic, i que sense ells no hi ha democràcia. L’interlocutor recordava que els partits figuren a la Constitució com instruments de participació política. Però no nominalment. Té raó. Si un partit deixa de ser útil a la democràcia, si ja no serveix com instrument de participació social, bé està que el seu lloc l’ocupe un altre. Com la conversa tingué lloc a una cooperativa catòlica, eixa doctrina m’inspirarà el que vull dir.
Crec que els partits clàssics (PP, PSOE, EU i fins i tot el BLOC, segons com) es basen en les virtuts teologals. Exigeixen Fe als seus votants, i la fe és acrítica. Prometen Esperança, entesa com confiança plena i certesa d’aconseguir un futur a mida. I reclamen Caritat, que interpretant el Catecisme vindria a dir que cal estimar al partit i els seus membres, per sobre de totes les coses.
Els partits així entesos, han deixat de ser instruments per la participació de la societat en la res pública, per esdevenir instruments de poder, allunyats de la societat. Ja no serveixen.
Els nous partits reclamen noves virtuts, les dites cardinals. Prudència, capacitat per entendre totes les circumstàncies i les conseqüències de cada acció. Justícia, vocació de  donar a cada ú allò que li pertany i respectar el dret. Temprança, autocontrol que practica la moderació. I finalment, Fortitud que assegura la fermesa en les dificultats i la constància en la cerca del bé, arribant si cal al sacrifici propi per una causa justa. El sacrifici polític, s’entén. Nosaltres assumim eixe compromís.

09 de novembre, 2012

"HEROIS O VILANS" - Levante-EMV- 10.11.12


La política és una cosa molt seriosa, i els que ens hi dediquem no hauríem d’oblidar que som servidors públics. Ens devem a la gent que ens ha elegit i ens paga el jornal. I no és prou amb treballar el més i millor possible, no és suficient amb ajustar-se al programa electoral (autèntic contracte elector-electe), el compromís ha de ser ètic i responsable. 
En la inauguració del curs acadèmic de la Universitat Jaume I, el Professor Domingo García Marzá va dictar una extraordinàriament lúcida lliçó inaugural que duia per títol “Ètica o crisi. La distribució de la responsabilitat”.
“Els recursos morals –diu Garcia Marzá- són un tipus especial de recursos. En primer lloc, només funcionen quan seguim el valors i normes morals, no quan actuem per estratègia, en el sentit “l'ètica neteja més blanc”. En segon lloc, mentre que la resta de recursos, financers, energètics, materials, etc., s’exhaureixen com més s’utilitzen, els recursos morals funcionen a l’inrevés: com més els utilitzem, més en tenim i, si no els utilitzem, desapareixen. Penseu per un instant en la confiança o en la reputació com a resultat de la utilització d’aquests recursos morals i sabreu per a què la crisi actual guarda tanta relació amb l’ètica”.
El President de la Generalitat, Alberto Fabra, i el President de la Diputació, Javier Moliner, no van assistir a aquell acte. Tindrien feina. 
Per a mi, i si no em desmenteix el Professor, una de les raons per les quals s’ha deteriorat enormement la relació entre administradors i administrats, és perquè s’ha trencat la comunicació. I això ha passat bàsicament perquè alguns polítics (no tots, clar, però si els suficients) no dubten en mentir, enganyar o ocultar informació. Alguns per maldestres o incapaços, però altres encara és pitjor, per pura maldat. Pretenen enganyar a la gent, juguen. Diu el professor que no s’ha d’usar l’ètica com estratègia, però alguns van més lluny, i utilitzen com estratègia, la més absoluta manca d’ètica. L’engany, l’estafa. 
Posaré un exemple molt recent. El PP va decidir crear una nova taxa sobre el gas de consum industrial. I ho feu sense analitzar com afectaria a un sector com el del taulell. La patronal advertí que la nova taxa a pagar era l’equivalent als beneficis anuals de tot el cluster, el que volia dir fabriques tancades i destrucció d’ocupació. No cal dir que el debat polític fou intens, cada partit jugà les seues cartes com millor pogué. Personalment estic molt orgullós del paper que va jugar Joan Baldoví, diputat de Compromís. Però això no importa ara. Després de rodes de premsa, votacions, contravotacions, declaracions institucionals, esmenes no votades pel PP, després de tota eixa tirallonga política, ara el Ministeri diu que rebaixa la pressió fiscal.
I Alberto Fabra i Javier Moliner pretenen aparèixer com els herois que han aconseguit que la taxa es rebaixe un 60%. Però... és realment això el que ha passat? No. El que ha passat és que el partit de Fabra i Moliner han castigat amb una nova taxa al sector. Eixa és la realitat. Menys del que havien anunciat? Sí, però més del que hi havia, que era res. I encara els li hem d’estar agraïts? 
A qui pretenen enganyar? A la gent els hi hem de dir la veritat, hem de ser sincers, no podem seguir alimentant la fractura entre els polítics i la ciutadania, o tot simplement, el que caurà no serà este o aquell partit, sinó tot el sistema en el seu conjunt. I fora de la democràcia no hi ha alternativa. I les malalties de la democràcia, i esta nostra ho està, només podem curar-se amb més democràcia. Amb més ètica, amb una moral pública sòlida, incorruptible.
Estes trampes amb el llenguatge, esta estafa, este cinisme, esta  absoluta falta d’ètica, és un insult per a la gent. No són herois, són vilans. De vergades em fa vergonya pensar que em dedique al mateix que esta gent.

07 de novembre, 2012

"RESPONSABILITAT I COHERÈNCIA"- Mediterráneo- 0811.12


Ens miren molts ulls. Més que mai. Hi ha un creixent consens social en que la nostra formació va ampliant expectatives cara al 2015, i ens encaminem a pas ferm cap a la condició de decisius i això, clar, dóna esperances a uns i inquieta a altres.
Estes darreres setmanes els contactes amb la societat civil s’han intensificat. I actors que abans es despatxaven amb un educat “hola i adéu”, ara tenen ganes de parlar, de saber, d’opinar. Alguns fins i tot d’aconsellar. Jo escolte, conteste, explique. M’agrada.
El procés de creació de Compromís a la ciutat és un procés de creixement, no de substitució. Crec que el BLOC portem anys fent una oposició rigorosa en els posicionaments públics, serena en les formes, i d’educadament contundent quan toca. Compromís és més que el BLOC, però no substitueix. Amplia, millora, afegeix nous accents, noves sensibilitats. 
L’altre dia algú, carregat de bona intenció em deia: “no sé si sou vosaltres els que heu de exigir rigor en les paradetes del mercat del Grau, o en l’ocupació de via pública. Això vos pot generar contestació, deixeu que s’ho menge l’equip de govern”. Comprenc el que ens volen dir, però no ho compartisc. Al mercat del Grau, i és vox populi, hi ha paradetes que no tenen permís, i hi ha gent treballant que no hi haurien de ser. El PP ho permet malgrat les nostres crítiques. Nosaltres denunciem les irregularitats. No tant per que tinguem ganes de punir al trampós, sinó per protegir a qui ho fa bé i paga. Igual passa amb les terrasses i l’ocupació de via pública. Hi ha empreses que paguen pel que ocupen, altres que no. Callar davant això a qui perjudica és a qui pagant la taxa, compleix amb la ciutat i amb la societat. 
Jo crec que este tipus de posicions ens defineixen, i ens diferencien d’altres. Si té un cost electoral, l’assumirem, però defensar als comerciants honestos front als que fan trampes és el nostre model d’oposició, perquè serà la nostra pràctica des del govern. 
El nostre compromís és amb el bé comú, amb la legalitat, amb la solidaritat social. I és un compromís que assumim des de l’oposició i mantindrem des del govern. Només això ja serà un canvi respecte al govern actual.

01 de novembre, 2012

"FRACKING YOU!" - Levante-EMV- 03.11.12



El President va convocar al saló noble del Palau de la Diputació, a tots els alcaldes i grups municipals (invitació esta que la majoria dels alcaldes no traslladaren als grups opositors) del municipis d’Els Ports i els Maestrats, a una presentació a cura de l’emrpesa R2 Energy interessada en buscar petroli i gas natural, en aquelles comarques.
Al Ple de la Diputació, que tenia lloc el dia abans, vaig preguntar al Sr. President, si els portaveus dels grups a la pròpia Diputació, hi seriem benvinguts, ja que no va tenir la deferència de convidar-nos a un acte del que hauríem de ser coamfitrions. Assentí amb el cap, no sense recriminar-me que el nostre grup ja tenia presa una postura abans de: “saber de que va”.
És obvi que jo no necessite que el Gerent de Nokia m’explique què és un telèfon mòbil, abans de que me n’intente vendre un. I això el Presdient Moliner ho hauria de saber. Tinc un grau d’informació suficient sobre el fracking, com per a poder tenir una postura presa, i això no obstant, tenia interés formal en escoltar el que havia de dir l’empresa. Curiosament, el President inicià la presentació amb una declaració d’intencions: “no entendria que un territori es negués a que buscaren riquesa en ell”, la qual cosa jo diria que és tenir una opinió formada abans d’escoltar a l’empresa. Tot just allò del que m’acusà. Bé.
Durant tota la presentació no vaig poder evitar evocar Erin Brockovich, aquella premiada pel·lícula, en la que una xica simple de poble, s’enfrontava quasi en solitari a una gran corporació industrial que contaminava el subsòl de tota una comarca, afectant greument la salut i les condicions de vida dels habitants. Alerta que jo no dic que R2 Energy vaja a enverinar ningú, dic que la seua exposició em va traslladar a la pel·lícula. Voran perquè.
Mr.Craig Steinke va fer una exposició-lloa de la tècnica de la “fractura hidràulica”, que consisteix en injectar milions de litres d’aigua (que ningú no explicà d’on eixirien) amb sorra i composats químics en el subsòl, per trencar les capes calcàries o de pissarra, per veure així d’extraure’n el gas o el petroli que hi puga haver impregnat. No cal ser gaire llest per entendre que si fractures el subsòl sobre el que s’asseu el sòl, este passa a ser més inestable.
Però el millor arribà de la mà del geòleg Rafael López, de l’empresa Montero, associada als canadencs. Ens va informar que tots els productes químics que afegeixen a l’aigua són “naturals” com si l’estricnina o la cicuta no foren naturals. Parlà de vinagre, àcid cítric provinent de la taronja, sal...sembla que fan amanides.
Va dir que tot el que trobarem a intenet és mentida, i que ell vindrà sempre que calga a desmentir punt per punt, tots els “mites” i les “teories confabulatòries”. A la xarxa hi ha de tot, és cert, per exemple un extens i documentat informe del Parlament Europeu sobre el tema, que adverteix de les repercussions d’esta tècnica en la salut humana i el mediambient. López no va referència a este informe, ni a cap informació seriosa; es va dedicar a desacreditar les bajanades que només es prenen seriosament els incautes. I després, tot intentant tranquil·litzar-nos ens va dir que no actuarien en Parcs Naturals perquè la llei ho prohibeix (home, gràcies!), que demanaran els permisos adients (només caldria), que tot es farà amb contractes signats (veges tu!) i ja convertit en venedor de mantes comença a caure per la pendent de la cínica demagògia. Va dir que pagarien els terrenys per sobre del preu del mercat (menteix! Ningú no fa això), que comprarien terrenys municipals i no particulars per beneficiar als ajuntaments (menteix! Triaran els que geològicament resulten rendibles), i assegurà que crearien centenars de llocs de treball, i que condicionarien la contractació de conductors i maquinistes, a que fóren de Castelló. Mentia més encara. De pedres en sabrà ell, de lleis laborals en sé jo. I el que proposa és il·legal. Però és que a més a més, és estúpid pensar que portaran els xofers de Madrid o Canadà, encara que només siga per economia.
Tot plegat, vaig tenir la sensació, que el President havia organitzat un d’eixos viatges de l’IMSERSO en els que aprofiten que les iaies estan a l’autobús, i amb les portes tancades, per vendre iogurteres.