SI
SE’M PERMET UNA REFLEXIÓ...
Hui
(14.11.12) he eixit a manifestar-me pels banyats carrers del meu Castelló. Amb
centenars, milers de persones. I la gent s’ha multiplicat per mil a pobles,
viles i ciutats de tot el país. I he eixit al carrer, perquè crec que hi havia,
com a poc, tants motius per manifestar-se, com manifestants. Segurament molts
més.
Hi
ha motius per estar preocupats, per estar tristos, motius per plorar, motius
per cridar, per estar decebuts, desesperats en alguns cassos, motius per estar
emprenyats. Motius per reflexionar, per buscar solucions, per ser solidaris,
per agafar-se de la mà. Altres creuen que fins i tot per alçar el puny. Jo no.
És
obvi que no trobe acceptables les mostres de violència, però són tan
absolutament puntuals, que són estadísticament despreciables, tot i que
periodísticament rellevants. Parlar-ne més seria fer el joc als oracles de la
dreta tramuntana. No jugue.
Però dit això vull fer una reflexió, que encaixarà segurament amb dificultat al
discurs majoritari d’una esquerra que fa massa temps que és autocomplaent, poc
autocrítica i sovint gens reflexiva. Al BLOC on jo milite, la llibertat
d’opinió sempre ha estat un bé a respectar. I jo he discrepat de vegades
d’opinions oficials o estratègies. I ací continue. Ara participant d’eixe
creixement en diagrama de Venn que és Compromís. Tinc el convenciment que
Compromís és l’esquerra intel·ligent. I només s’és intel·ligent si s’es plural,
autocrítica i reflexiva. I si el que dic no encaixa bé a Compromís, és
Compromís qui té un problema, perquè jo bé que encaixe moltes opinions que
s’acompanyen del logo somrient, que no compartisc.
LA
COSA
És
cert que un dia de vaga no resol el problema. Però al País Valencià 16 anys de
governs del PP més que resoldre’l l’agreugen. I els governs socialistes i
populars a Espanya els darrers anys no han fet més que destruir l’economia els
uns, i l’estat de benestar els altres. Així que calma. Vaga general.
Les
vagues fan mal a les empreses. Per això són útils. Per això van néixer. Per obligar
a negociar a aquelles empreses o sectors que no volien. Quan li causaves un
perjudici econòmic, al final cedia. Era l’arma final quan la resta fallaven. I
hi ha hagut vagues mítiques a tot el món, en mols sectors, en molts països.
Alguns saldades amb grans victòries obreres. Altres amb victòria patronal. És
més fàcil resistir quan tens més recursos. Per això van néixer les caixes de
resistència, etc...Història.
El
dret a la vaga està sense regular. Encara. A diferència dels altres drets que
tenen regulacions legals, la vaga continua sense reglamentar-se. Ja sé que
l’eslògan fàcil és dir que volen retallar-la. No en tinc cap dubte que és la
voluntat d’este govern, però el cert és que s’ha de regular, com ho està als
països del nostre entorn. Com correspon a l’ordenament jurídic. Dret.
No
m’extendré en el tema dels piquets, sobre l’actuació dels quals tinc tot un
ventall d’opinions, tot simplement, perquè hi ha tot un ventall d’actuacions
que van des de les democràticament recomanables a les inacceptables. Però ací
el problema és que el “altres piquets”, els empresarials, els de les amenaces
poc o molt vetllades, el dels advertiments, els de les pressions sobre els
treballadors, tot això, tant o més violent que els crits i insults a la porta
d’un comerç, mai no ix en titulars de diaris, ni hi ha fotos per documentar-ho.
No és fàcil de provar, ja ho sé. Però existir existeix.
La
pregunta seria: és la vaga general un instrument adequat (no parle d’utilitat)
per a fer front a les polítiques d’un govern? Serveix per pressionar a qui cal
pressionar, o per contra es pressiona a altres actors socials? Quan una vaga és
contra el govern, contra les polítiques del govern que són, és cert, profundament
lesives, quin sentit té castigar a les empreses?
Un
conegut llençava una idea. Fem una jornada de vaga un poc a la japonesa. Pactem
amb les empreses treballar tots un diumenge pel matí, és una mesura nova i
mediàtica. Enviarem un missatge a la societat positiu: “volem treballar, estem
disposats a treballar molt i bé, no som nosaltres els que volem destruir, nosaltres
volem crear riquesa”. I pactem amb les empreses que tots els guanys que genere
la producció extra d’eixa jornada, aniran a les ONG o a les associacions que
protegeixen els més desfavorits. No caldran piquets. Qui no vulga ajudar als
que ho passen pitjor que es quede a casa. Qui no vulga llençar un contundent
missatge al govern que es quede en casa. Net, clar, contundent i sobretot útil
per als més desfavorits. Marketing.
És
una idea. N’hi ha d’altres.
I
ELS ACTORS.
Siguem francs, els sindicats majoritaris estan molt desprestigiats. I no es tracta
d’haver cedit a la pressió informativa de la dreta més radical i antisindical.
És una percepció que està al carrer. És així.
I
hi ha raons per que siga així. Sincerament. Moltes.
El
sindicats van néixer com instrument per la defensa dels interessos col·lectius
de treballadores i treballadors. I subratllar “col·lectius” no és banal. El
Ministre De Guindos explicava esta mateixa setmana als membres del Parlament
Europeu, que ja només el 28 ó 29% (ara no ho recorde) dels contractes laborals
a Espanya estan subjectes a condicions de Conveni Col·lectiu. I això que la
reforma laboral que facilita la desvinculació d’estos encara no té un any. És a
dir una abassegadora majoria dels contractes no s’han de defensar o protegir col·lectivament,
sinó individualment. Els sindicats han perdut la seua funció fundacional.
S’ha
d’estudiar una miqueta de dret sindical comparat per veure que els marcs són
diferents en diferents països. En alguns llocs, els acords sindicat-empresa
només afecten als seus afiliats, per exemple. La casuística és diversa.
Però
el cert és que ací pateixen les mateixes malalties que els partits. Endogàmia,
falta de democràcia interna, enquilosament, i una grollera dependència de la
caixa pública que els ha fet dòcils. Els alemanys a això que els hi passa als
dos grans sindicats, li’n diuen “el mal de la pedra”. Massa lligats al
patrimoni en forma d’edificis, de pedra.
Que
les coincidència del retorn de la conflictivitat social organitzada coincidisca
amb les retallades de les seues subvencions no ajuda. Els hi resta
credibilitat. El desmesurat nombre de persones alliberades també. La
professionalització del “delegat sindical” no és menor que la “del polític”.
L’únic
intent de renovació de l’oferta sindical el va fer fa ja prous anys UGT amb les
cooperatives d’habitatges i es saldà amb un fiasco dolorós per la via de
l’estafa als compradors, majoritariament membres del propi sindicat. Un escàndol.
Les
mateixes condicions de comiat que els sindicats (o El País, o la SER, dels
mitjans progres en parlarem un altre dia) critiquen de la reforma, són els que
usen per despatxar als seus treballadors. Ètica.
Tots
els anys de la Fundació Tripartita donant formació, sense autoavaluació dels
resultats, és percebuda, em tem que amb justícia, com un fracàs i una forma de
finançament caduca i inadequada.
Els
sindicats han estat uns instruments fonamentals en la creació de l’estat que
coneixíem com “del benestar”, però els
dos grans sindicats, sempre agafadets de la maneta i mai massa lluny en les
fotos de la patronal, no són útils ara. No així. I això és un greu problema o
canvien o estan condemnats a la indigència.
Que
miren el que li està passant al PSOE i el que pot començar a passar-li al PP. O
canvien o altres vindran a fer la seua feina. La que ells no fan bé. I ves a
saber si no seria millor.