31 de desembre, 2009
30 de desembre, 2009
"JA ENS ANIREM CONEIXENT" - COPE-Castelló- 010110
A finals d’any vaig rebre una telefonada de la direcció de la COPE convidant-me a escriure setmanalment a la seua web. "Serà un plaer" crec que vaig contestar, perquè per un polític que representa un partit menut con és el BLOC, no sempre és fàcil trobar tribunes on explicar qui som i que volem.
Personalment sóc un apassionat de la comunicació, m’agrada explicar les idees que defense, fer, sense pretensions, una certa pedagogia, i a fe de Déu que al BLOC bona falta li fa. Tenim greus problemes per accedir als mitjans de comunicació (per això una oferta com esta és tan d’agrair), i a més a més, siguem francs, nosaltres mateixos cometem molts errors en la nostra política comunicativa.
Un exemple clar és el comentari que em van fer quan vaig dir que escriuria a esta web. "A la COPE? Però si la nostra gent no escolta la COPE!". Greu error. Primer perquè si que hi ha gent que l’escolta i segon perquè "la nostra gent" és i ha de ser, tota la gent. Tenim el dret i l’obligació d’explicar a la societat en el seu conjunt, quines són les nostres idees, les nostres propostes, les nostres ambicions col·lectives. Tenim una imatge pública molt distorsionada, i si nosaltres mateixos ens tanquem les poques portes que se’ns obrin, anem malament.
Al BLOC hi ha de tot, hi ha cristians i hi ha agnòstics, hi ha menestrals i funcionaris, hi ha metges i malalts, treballadors i malfeiners, hi ha gent del Vila-real, del Barça i inclús del Madrid. I estem, clar els del Castelló, amants de les causes quasi perdudes. Al BLOC hi ha gent de quasi tota mena i condició.
Alguna gent pensa que els nacionalistes valencians som una mena d’essers mitològics, dignes d’un programa d’Iker Jimenez. Que va! No tenim cua, ni fem aquelarres a la llum del foc del Canigó per cremar exemplars d’El Quixot, ni tenim banyes (si més no de forma corporativa, i si algú en porta forma part de la seua vida privada, i el BLOC no arrossega a la política la vida privada de la gent). Som gent normal. Som com la senyora que els hi ven el diari al quiosc de baix de casa, com la carnissera, com el cambrer que els hi serveix el café al bar del cantó, com la policia que els hi posa una multa de tant en tant (eilàs! Sí!), com el xicón aquell que munta els cadafals, o potser, com la joveneta que seu al mateix banc que votés a l’església. Tots no som mestres.
Ja ens anirem coneixent, i voran com no som tan rarets com diuen. Som gent del seu poble, que creiem en el nostre Poble.
Personalment sóc un apassionat de la comunicació, m’agrada explicar les idees que defense, fer, sense pretensions, una certa pedagogia, i a fe de Déu que al BLOC bona falta li fa. Tenim greus problemes per accedir als mitjans de comunicació (per això una oferta com esta és tan d’agrair), i a més a més, siguem francs, nosaltres mateixos cometem molts errors en la nostra política comunicativa.
Un exemple clar és el comentari que em van fer quan vaig dir que escriuria a esta web. "A la COPE? Però si la nostra gent no escolta la COPE!". Greu error. Primer perquè si que hi ha gent que l’escolta i segon perquè "la nostra gent" és i ha de ser, tota la gent. Tenim el dret i l’obligació d’explicar a la societat en el seu conjunt, quines són les nostres idees, les nostres propostes, les nostres ambicions col·lectives. Tenim una imatge pública molt distorsionada, i si nosaltres mateixos ens tanquem les poques portes que se’ns obrin, anem malament.
Al BLOC hi ha de tot, hi ha cristians i hi ha agnòstics, hi ha menestrals i funcionaris, hi ha metges i malalts, treballadors i malfeiners, hi ha gent del Vila-real, del Barça i inclús del Madrid. I estem, clar els del Castelló, amants de les causes quasi perdudes. Al BLOC hi ha gent de quasi tota mena i condició.
Alguna gent pensa que els nacionalistes valencians som una mena d’essers mitològics, dignes d’un programa d’Iker Jimenez. Que va! No tenim cua, ni fem aquelarres a la llum del foc del Canigó per cremar exemplars d’El Quixot, ni tenim banyes (si més no de forma corporativa, i si algú en porta forma part de la seua vida privada, i el BLOC no arrossega a la política la vida privada de la gent). Som gent normal. Som com la senyora que els hi ven el diari al quiosc de baix de casa, com la carnissera, com el cambrer que els hi serveix el café al bar del cantó, com la policia que els hi posa una multa de tant en tant (eilàs! Sí!), com el xicón aquell que munta els cadafals, o potser, com la joveneta que seu al mateix banc que votés a l’església. Tots no som mestres.
Ja ens anirem coneixent, i voran com no som tan rarets com diuen. Som gent del seu poble, que creiem en el nostre Poble.
27 de desembre, 2009
"COMPARACIONS ODIOSES"- Mediterráneo- 31.12.09
Vicent Sales, qui no gosa, o al que la llibertat del liberals no li dóna permís per, contestar-me; contesta als socialistes les crítiques que ha fet el BLOC, i a les que els nebots de Pablo Iglesias no han fet més que sumar-s’hi tard.
Parla de la campanya d’escultures al carrer i del futurible Museu de l’Home i la Natura (allò de la taxidèrmia), i amb la falta d’originalitat que l’adorna, i la manca d’arguments que el caracteritza, pontifica des de l’Olimp on ell solet s’ha pujat, ningú sap amb quins mèrits.
Sales diu que les acusacions sobre la tria de les escultures que omplen la ciutat són mesquines perquè insinuen que la decisió la pren personalment el regidor del ram. Però no ens il·lustra amb la seua proverbial sapiència de qui la pren. Hi ha un comitè d’experts, un Sanedrí de savis? Quan el BLOC va fer la crítica, Mulet va dir que si calia en parlaríem a les comissions. No n’hem parlat. Porten les contractacions decidides i tancades, a títol informatiu. Demane públicament al llest de Sales que informe (ja que no ho fan en comissió) quins són els criteris i quines les persones que trien les escultures que poblen la ciutat.
Sales és un autèntic bluf. No hi ha un sol argument als seus articles. Només una ràbia freudiana, contra tot el que signifique progrés; i no titubeja a l’hora de llançar-se pel tobogan de la demagògia. Ara va el t¡o i compara una col·lecció d’animals dissecats amb l’ American Museum of Natural History (1869), demostrant que ni coneix el projecte local, ni té la més mínima idea de la dimensió museística del de Nova York. Resulta tan patètic, com comparar-lo a ell amb l’Alcalde Giuliani. Aprèn ràpid a fer el ridícul este xic, és com quan Moliner per justificar que el TRAM travesse Ribalta em va dir en un plenari que per Central Park (3’41 km²) passa un autobús.
Sales podria aprovar com gestor, però com polític és un desastre. Un provocador sense substància. Encara no ha exposat una idea pròpia, més enllà d’un bon grapat de llocs comuns, fills de la dreta més rància i reaccionaria. Sales dissimula la seua vacuïtat citant Marcuse, però el seu reiteratiu discurset és com si un lèmur ens volgués ensenyar als altres a caminar recte.
Parla de la campanya d’escultures al carrer i del futurible Museu de l’Home i la Natura (allò de la taxidèrmia), i amb la falta d’originalitat que l’adorna, i la manca d’arguments que el caracteritza, pontifica des de l’Olimp on ell solet s’ha pujat, ningú sap amb quins mèrits.
Sales diu que les acusacions sobre la tria de les escultures que omplen la ciutat són mesquines perquè insinuen que la decisió la pren personalment el regidor del ram. Però no ens il·lustra amb la seua proverbial sapiència de qui la pren. Hi ha un comitè d’experts, un Sanedrí de savis? Quan el BLOC va fer la crítica, Mulet va dir que si calia en parlaríem a les comissions. No n’hem parlat. Porten les contractacions decidides i tancades, a títol informatiu. Demane públicament al llest de Sales que informe (ja que no ho fan en comissió) quins són els criteris i quines les persones que trien les escultures que poblen la ciutat.
Sales és un autèntic bluf. No hi ha un sol argument als seus articles. Només una ràbia freudiana, contra tot el que signifique progrés; i no titubeja a l’hora de llançar-se pel tobogan de la demagògia. Ara va el t¡o i compara una col·lecció d’animals dissecats amb l’ American Museum of Natural History (1869), demostrant que ni coneix el projecte local, ni té la més mínima idea de la dimensió museística del de Nova York. Resulta tan patètic, com comparar-lo a ell amb l’Alcalde Giuliani. Aprèn ràpid a fer el ridícul este xic, és com quan Moliner per justificar que el TRAM travesse Ribalta em va dir en un plenari que per Central Park (3’41 km²) passa un autobús.
Sales podria aprovar com gestor, però com polític és un desastre. Un provocador sense substància. Encara no ha exposat una idea pròpia, més enllà d’un bon grapat de llocs comuns, fills de la dreta més rància i reaccionaria. Sales dissimula la seua vacuïtat citant Marcuse, però el seu reiteratiu discurset és com si un lèmur ens volgués ensenyar als altres a caminar recte.
20 de desembre, 2009
"BETLEM-CASTELLÓ"- Mediterráno- 24.12.09
L’evangeli de Mateu (1:18-24) arrenca amb el drama que va viure Josep, un fuster de Nazaret, que després seria Sant, en saber que la seua esposa Maria estava esperant un fill que no era seu. Va estar a punt de repudiar-la, tot i que en secret. Perquè Josep estimava Maria i no volia que morís lapidada segons allò que preveia la llei (Deuteronomi 22:21). En plenes meditacions, a Josep se li va aparèixer un àngel qui li va dir que la concepció de Maria era més obra que gràcia de l’Esperit Sant. I des d’aleshores Josep acceptà la seua condició de Pare Putatiu. No em diran que no és un Sant!
Què passaria si en lloc d’anar a Betlem fa dos mil anys, vingueren ara ací?
És possible que si vingueren a empadronar-se, anaren a Benicàssim que està fent una campanya de captació, però també els podria empadronar il·legalment en una cabina de telèfons algun alcalde popular. Suposem però, que vénen a Castelló.
Si a Josep li diuen que el fill no es seu, a Maria no li passaria el que fa just una setmana vam vore a tots els telediaris. La dona, precisament per esperar una criatura filla de l’adulteri, es va lliurar de la mort; “només” la van fuetejar cruelment. Ell, soterrat fins al coll, va morir sota la pluja de pedres llençades pel seus veïns. Ací afortunadament no passaria, com a molt podria anar per les teles a explicar la seua història a canvi de pasta.
Ací s’instal·larien en precari a Mestrets. El bou i l’ase estarien dissecats. Els Reis d’Orient vindrien vestits de Milano amb eixe trenet del Port que ve pel nord i va fer pagar el PP, i que inútil com és, ara no el vol i reclama que vinga pel sud. Els qui no arribarien són els pastorets, que estan esperant el TVRCas a la Farola.
La música celestial la tocaria, pagant el que siga a l’SGAE, un “perro-flauta” d’eixos, perquè les societats musicals, malgrat que les declarem BIC, no cobren les ajudes de la Generalitat.
La verge Maria hauria de parir amb dolor, perquè a l’hospital de Castelló li negarien l’epidural. I de caganer en faria Garzón, que acotxat darrera una pitera, vigilaria els regals que porten, per si es poguera considerar “cohecho pasivo”.
No sé si per a tots, però és Nadal, diuen. Bones festes.
Què passaria si en lloc d’anar a Betlem fa dos mil anys, vingueren ara ací?
És possible que si vingueren a empadronar-se, anaren a Benicàssim que està fent una campanya de captació, però també els podria empadronar il·legalment en una cabina de telèfons algun alcalde popular. Suposem però, que vénen a Castelló.
Si a Josep li diuen que el fill no es seu, a Maria no li passaria el que fa just una setmana vam vore a tots els telediaris. La dona, precisament per esperar una criatura filla de l’adulteri, es va lliurar de la mort; “només” la van fuetejar cruelment. Ell, soterrat fins al coll, va morir sota la pluja de pedres llençades pel seus veïns. Ací afortunadament no passaria, com a molt podria anar per les teles a explicar la seua història a canvi de pasta.
Ací s’instal·larien en precari a Mestrets. El bou i l’ase estarien dissecats. Els Reis d’Orient vindrien vestits de Milano amb eixe trenet del Port que ve pel nord i va fer pagar el PP, i que inútil com és, ara no el vol i reclama que vinga pel sud. Els qui no arribarien són els pastorets, que estan esperant el TVRCas a la Farola.
La música celestial la tocaria, pagant el que siga a l’SGAE, un “perro-flauta” d’eixos, perquè les societats musicals, malgrat que les declarem BIC, no cobren les ajudes de la Generalitat.
La verge Maria hauria de parir amb dolor, perquè a l’hospital de Castelló li negarien l’epidural. I de caganer en faria Garzón, que acotxat darrera una pitera, vigilaria els regals que porten, per si es poguera considerar “cohecho pasivo”.
No sé si per a tots, però és Nadal, diuen. Bones festes.
18 de desembre, 2009
"LA JUSTÍCIA COM ESTRATÈGIA"- Levante-EMV- 19.12.09
Jo no sé si Montesquieu està mort, si té la grip A, o simplement ahir va beure massa en algun sopar de Nadal, però el que sembla evident és que no té gaire bona salut. I motius per mantenir l’afirmació ens en dóna tothom. Els jutges que no s’inhibeixen quan han de jutjar als "amiguitos del alma", importantíssims tribunals on els jutges es trien per quotes de poder dels partits, un Constitucional més caducat que un iogurt de "naranjito", i un ministre de justícia que se’n va de cacera amb el jutge que està instruint una causa contra el principal partit de l’oposició.
Per cert, el Ministre Bermejo va haver de dimitir per imprudent. Anar a caçar no és un delicte, coincidir en la cacera amb un amic personal no és un delicte. Va dimitir, per raons estètiques. No era elegant que el Ministre compartís vetllada cinegètica amb el jutge. És com si, posem per cas, un membre del equip de govern que decideix gastar-se 100.000€ en el lloguer d’un indeterminat grup d’animals dissecats hagués anat de cacera major a Sud-àfrica i a algun altre lloc no tan lluny, amb l’Administrador únic de Ficonatur, l’empresa que ho gestiona. No seria un delicte. Però seria més lleig que un ornitorinc dissecat.
Tornem a Montesquieu. La barreja entre la política i la justícia és un error. Primer, perquè la delinqüència no té res a vore amb la política, qui és un delinqüent ha de ser jutjat com a tal, però no per ser polític, sinó per delinqüent. Dic això perquè trobe absolutament necessari fer un esforç per evitar la mescla entre àmbits. Hi ha actors polítics que tenen la mania de dir que tot el que no els agrada és il·legal. És un greu error estratègic, és fruit de la manca de recursos polítics, de la nul·la capacitat per construir un discurs seré, constructiu i intel·ligible. És la pressa per aconseguir un titular fàcil. "Fulanito dice que el fiscal debería actuar", "tal partido dice que todos son corruptos", "el portavoz de los sin votos, dice que tal cosa es ilegal", i clar, després com resulta que no és il·legal, que no és matèria de la fiscalia anticorrupció, que la denúncia no té cap base jurídica, el PP ix reforçat. Personalment crec que falsament reforçat, perquè tergiversen les respostes judicials, però tampoc no és el tema.
Ací el problema és que mentre es va als jutjats no es fa política. Amb independència de si és legal o no (que és un debat judicial) el BLOC no vol que el TVRCas passe pel Ribalta, perquè l’opció de vorejar-lo és més pràctica, més lògica i menys agressiva. Amb independència de si algú té una cosina, o un altre mata una zebra a gargallades, un museu de la taxidèrmia és ridícul, arnat i no portarà turisme. Ningú no fa 30 quilòmetres per vore la rata-cangur dissecada, si a 40 pot vore l’Oceanogràfic. Siguem seriosos. Això és una horterada insuportable, i un dispendi insensat.
La Diputació de Lleó (sense dissecar), també governada pel PP va tardar 7 anys en fer un museu similar, però que es completa amb animal vius en semi llibertat, en un paratge natural que envolta el museu. No hi ha cap altre cas a Europa, de museus de taxidèrmia fets en els darrers 30 anys. Per alguna raó serà!
Per cert, el Ministre Bermejo va haver de dimitir per imprudent. Anar a caçar no és un delicte, coincidir en la cacera amb un amic personal no és un delicte. Va dimitir, per raons estètiques. No era elegant que el Ministre compartís vetllada cinegètica amb el jutge. És com si, posem per cas, un membre del equip de govern que decideix gastar-se 100.000€ en el lloguer d’un indeterminat grup d’animals dissecats hagués anat de cacera major a Sud-àfrica i a algun altre lloc no tan lluny, amb l’Administrador únic de Ficonatur, l’empresa que ho gestiona. No seria un delicte. Però seria més lleig que un ornitorinc dissecat.
Tornem a Montesquieu. La barreja entre la política i la justícia és un error. Primer, perquè la delinqüència no té res a vore amb la política, qui és un delinqüent ha de ser jutjat com a tal, però no per ser polític, sinó per delinqüent. Dic això perquè trobe absolutament necessari fer un esforç per evitar la mescla entre àmbits. Hi ha actors polítics que tenen la mania de dir que tot el que no els agrada és il·legal. És un greu error estratègic, és fruit de la manca de recursos polítics, de la nul·la capacitat per construir un discurs seré, constructiu i intel·ligible. És la pressa per aconseguir un titular fàcil. "Fulanito dice que el fiscal debería actuar", "tal partido dice que todos son corruptos", "el portavoz de los sin votos, dice que tal cosa es ilegal", i clar, després com resulta que no és il·legal, que no és matèria de la fiscalia anticorrupció, que la denúncia no té cap base jurídica, el PP ix reforçat. Personalment crec que falsament reforçat, perquè tergiversen les respostes judicials, però tampoc no és el tema.
Ací el problema és que mentre es va als jutjats no es fa política. Amb independència de si és legal o no (que és un debat judicial) el BLOC no vol que el TVRCas passe pel Ribalta, perquè l’opció de vorejar-lo és més pràctica, més lògica i menys agressiva. Amb independència de si algú té una cosina, o un altre mata una zebra a gargallades, un museu de la taxidèrmia és ridícul, arnat i no portarà turisme. Ningú no fa 30 quilòmetres per vore la rata-cangur dissecada, si a 40 pot vore l’Oceanogràfic. Siguem seriosos. Això és una horterada insuportable, i un dispendi insensat.
La Diputació de Lleó (sense dissecar), també governada pel PP va tardar 7 anys en fer un museu similar, però que es completa amb animal vius en semi llibertat, en un paratge natural que envolta el museu. No hi ha cap altre cas a Europa, de museus de taxidèrmia fets en els darrers 30 anys. Per alguna raó serà!
15 de desembre, 2009
"NAFTALINA I FORMOL" - Mediterráno - 17.12.09
L’any 2008, vaig fer públic el desacord del BLOC per eixa partida pressupostaria que comprometia a la ciutat a pagar 50.000€ anuals, més el manteniment i la custòdia d’un grapat indeterminat d’animals dissecats. Aleshores, la cosa passà més desapercebuda. Enguany, i des de fa tres mesos, intente setmana sí setmana també, que el PP em diga on estan els bestioles i quants i quins són. Sense èxit. Ara, la denuncia renovada, ha guanyat espai mediatic, per alguna raó que desconec. A alguns, certament, els hi pot semblar pueril. De fet una persona em deia ahir que hi ha coses més importants. Segur. Però és un símptoma. El PP gasta més en animals dissecats que en el mobiliari urbà dels parcs (60.000), maquinaria i ferramenta de les Escoles Taller (65.000), llibres per a les biblioteques (37.000), Projecte de Parc Natural del Molí la Font (80.000). De fet, el PP es gasta el mateix en animals dissecats que en el manteniment del Centre de Dia per a persones majors, depenent de Creu Roja. La meua avia mereix la mateixa inversió que el cadàver naturalitzat d’un babuí de cul roig.
Potser comparant, si que sembla més rellevant, no? Potser cal que recordem que el PP construirà escoles infantils amb fons del Pla E, i les cedirà a la gestió privada, perquè, diu, no té diners suficients. El que no explica és que no els té perquè gasta més en el lífting d’una cabra que en educació infantil.
Molta gent m’ha preguntat estos dies què com era possible que el PP malgastés tan irresponsablement diners en un projecte caduc, ridícul, absurd, lleig i antic (i de tots els qualificatius que m’han dit, només escric els que no són pecat). I jo els hi de contestar que el PP vol convertir la ciutat en el Museu d’Onda. Amb el PGOU han fet el mateix, li han estirat la pell, li han fet dos retocs i l’han tornat a enviar a la Conselleria. El PGOU és un animal mort, naturalitzat per donar-li experiència de vivacitat. El Consell Social de la ciutat és un "nasciturus" submergit en formol en un pot de melmelada. Només cal pensar en la quantitat de naftalina necessària per intentar mantenir vius la Ciutat de les Llengües, el Centre de Convencions... i el propi govern municipal.
Potser comparant, si que sembla més rellevant, no? Potser cal que recordem que el PP construirà escoles infantils amb fons del Pla E, i les cedirà a la gestió privada, perquè, diu, no té diners suficients. El que no explica és que no els té perquè gasta més en el lífting d’una cabra que en educació infantil.
Molta gent m’ha preguntat estos dies què com era possible que el PP malgastés tan irresponsablement diners en un projecte caduc, ridícul, absurd, lleig i antic (i de tots els qualificatius que m’han dit, només escric els que no són pecat). I jo els hi de contestar que el PP vol convertir la ciutat en el Museu d’Onda. Amb el PGOU han fet el mateix, li han estirat la pell, li han fet dos retocs i l’han tornat a enviar a la Conselleria. El PGOU és un animal mort, naturalitzat per donar-li experiència de vivacitat. El Consell Social de la ciutat és un "nasciturus" submergit en formol en un pot de melmelada. Només cal pensar en la quantitat de naftalina necessària per intentar mantenir vius la Ciutat de les Llengües, el Centre de Convencions... i el propi govern municipal.
11 de desembre, 2009
"GENERACIÓ NI-NI"- Levante-EMV- 12.12.09
Diuen que quan Jesús de Nazaret va anunciar als deixebles, que abans que cantés tres vegades el gall, un d’ells el trairia, tots i cada un de la dotzena que havien quedat per al que seria el darrer sopar del grup, van començar a preguntar..."seré jo, senyor, seré jo?"
Supose que una escena similar es podria haver produït en...posem per cas, el famós restaurant El Vasco de Cuenca. Allà, Carlos Fabra, dels Fabra de tota la vida, hauria pogut dir als seus vicepresidents: "que sapigau, que un dia vos deixaré, i sobre un de vosaltres (ara no sé si va dir pedra o cudol) edificaré la meua Diputació". "Seré jo?" va preguntar el de la Vall d’Uixò, "serè jo?" va preguntar el de Vall d’Alba, "seré a cas jo, va preguntar el de Castelló?" "Seré jo?", repetien un rere l’altre.
Però Carlos Fabra havia triat al més jove dels seus deixebles, Javier Moliner.
Javier és la mà dreta d’Alberto Fabra, i la mà dreta de Carlos Fabra, la qual cosa vindria a demostrar que no té mà esquerra. És el Vicealcalde de Castelló i l’adjunt a la presidència provincial del PP. Dos càrrecs als que ha arribat gràcies a la combinació d’una indiscutible dedicació, i una lícita ambició. A la ciutat de Castelló, el problema de Moliner és que hi ha molt poca diferència d’edat entre ell i l’actual alcalde, i això, en principi, dificulta el relleu. En canvi, l’operació de fer-se amb les brides del partit a la província, i més que previsiblement amb la presidència de la Diputació (si els números ixen) estava molt més avançada. Al cap i a la fi havia estat ungit com successor, per l’actual llogater.
Però, en això que va esclatar el cas Gürtel, i amb ell, Camps passà de ser un dels més influents barons del partit, a ser empestat, amb el que tothom evita fotografiar-se, i de qui tothom recela a Madrid i a València. I Carlos Fabra, que de supervivència política en sap un munt, i reconeix un cadàver polític sense baixar del cotxe oficial, salta ara com un felí (sense dissecar, malgrat l’afició a la taxidèrmia del PP) per dir que si Alberto Fabra ha de jugar algun paper destacat en la política valenciana (com si ser alcalde de Castelló no fóra un paper destacat en la política valenciana), ell hauria de quedar-se a la Dipu. Per què? Perquè Moliner hauria d’encapçalar la llista municipal. I Moliner que anava de camí cap a la Dipu, gira volta i s’encamina a l’Ajuntament.
Però va Alberto Fabra i diu que no, que d’anar a València res, que Camps està confirmat (home, estarà confirmat i haurà pres la comunió mil vegades, però que repetisca està per vore), i que ell es queda d’alcalde. Així que Moliner, es torna a parar, mira a la Dipu, mira a l’Ajuntament, i per fer temps entra a Donde Marisa a fer-se una rua de mortadel·la d’olives.
I és que el pobre Moliner, ara li passa com al PSOE, és de la generació Ni-Ni. Ni diputació, ni ajuntament.
Supose que una escena similar es podria haver produït en...posem per cas, el famós restaurant El Vasco de Cuenca. Allà, Carlos Fabra, dels Fabra de tota la vida, hauria pogut dir als seus vicepresidents: "que sapigau, que un dia vos deixaré, i sobre un de vosaltres (ara no sé si va dir pedra o cudol) edificaré la meua Diputació". "Seré jo?" va preguntar el de la Vall d’Uixò, "serè jo?" va preguntar el de Vall d’Alba, "seré a cas jo, va preguntar el de Castelló?" "Seré jo?", repetien un rere l’altre.
Però Carlos Fabra havia triat al més jove dels seus deixebles, Javier Moliner.
Javier és la mà dreta d’Alberto Fabra, i la mà dreta de Carlos Fabra, la qual cosa vindria a demostrar que no té mà esquerra. És el Vicealcalde de Castelló i l’adjunt a la presidència provincial del PP. Dos càrrecs als que ha arribat gràcies a la combinació d’una indiscutible dedicació, i una lícita ambició. A la ciutat de Castelló, el problema de Moliner és que hi ha molt poca diferència d’edat entre ell i l’actual alcalde, i això, en principi, dificulta el relleu. En canvi, l’operació de fer-se amb les brides del partit a la província, i més que previsiblement amb la presidència de la Diputació (si els números ixen) estava molt més avançada. Al cap i a la fi havia estat ungit com successor, per l’actual llogater.
Però, en això que va esclatar el cas Gürtel, i amb ell, Camps passà de ser un dels més influents barons del partit, a ser empestat, amb el que tothom evita fotografiar-se, i de qui tothom recela a Madrid i a València. I Carlos Fabra, que de supervivència política en sap un munt, i reconeix un cadàver polític sense baixar del cotxe oficial, salta ara com un felí (sense dissecar, malgrat l’afició a la taxidèrmia del PP) per dir que si Alberto Fabra ha de jugar algun paper destacat en la política valenciana (com si ser alcalde de Castelló no fóra un paper destacat en la política valenciana), ell hauria de quedar-se a la Dipu. Per què? Perquè Moliner hauria d’encapçalar la llista municipal. I Moliner que anava de camí cap a la Dipu, gira volta i s’encamina a l’Ajuntament.
Però va Alberto Fabra i diu que no, que d’anar a València res, que Camps està confirmat (home, estarà confirmat i haurà pres la comunió mil vegades, però que repetisca està per vore), i que ell es queda d’alcalde. Així que Moliner, es torna a parar, mira a la Dipu, mira a l’Ajuntament, i per fer temps entra a Donde Marisa a fer-se una rua de mortadel·la d’olives.
I és que el pobre Moliner, ara li passa com al PSOE, és de la generació Ni-Ni. Ni diputació, ni ajuntament.
06 de desembre, 2009
"CONSTITUCIÓ I LIDERATGE" - Mediterráneo . 10.12.09
Ara mateix no sabria dir si sóc un pragmàtic amarat d’utopia o un utòpic el suficientment sensat com per tenir una dosi King Size de pragmatisme. Qualsevol de les dues formules han de valer per dibuixar el perfil d’un nacionalista en un país sense consciència de país; un progressista en una ciutat i un país on els conservadors arrasen; i un opositor assertiu en un ambient polític on la desqualificació de l’adversari i l’obstinació prepotent marquen el dia a dia.
I des d’eixa barreja d’utopia i pragmatisme, m’assec a escriure sobre la Constitució. Ja sé que estos dies tothom n’ha parlat amb superlatius. Hi ha fins i tot, qui lícitament entén que és la fita més important de la història recent. A mi ja m’està bé que cada dia ho siga menys el guerracivilisme, el franquisme i la segona república. Em va bé, no perquè s’haja d’oblidar el passat, sinó perquè a mi, com ciutadà i polític, em preocupa infinitament més el present i el futur. I si l’inexorable pas del temps està rejovenint la societat, bé està que la principal fita referent siga una Constitució feta des del consens.
El consens, clar, significa renuncies. Significa que ningú no guanye per tal que ningú no perga. I això fa que ningú no estiga content del tot (ara parla l’utòpic), ni descontent del tot (ara el pragmàtic). Però el que tampoc no sembla raonable és eixa sacralització del document.
Al cap i a la fi, és una llei, la llei de lleis si volen, i el dret només té sentit si evoluciona amb la societat. I la societat del 2009 té molt poc a veure amb la del 78. El problema és que per alguns sembla que la Constitució haja estat dictada al Sinaí!
El problema no és si es pot canviar, que sí; sinó si som capaços de consensuar res, i és que no. El problema és que Trillo no és Herrero de Miñon, ni Cospedal és Pérez Llorca, ni Blanco és Peces Barba, ni... ni el nivell i la vocació democràtica del 78 es veu hui per enlloc. Zapatero no és Felipe González, i Rajoy no és...bé, Rajoy igual si que és un poc Hernández Mancha.El cas és que la societat hui és més lliure, més adulta, més formada que fa 31 anys. Però...i els dirigents polítics? Estan a aquella altura intel·lectual? Trobe que no. I és això el que em preocupa.
I des d’eixa barreja d’utopia i pragmatisme, m’assec a escriure sobre la Constitució. Ja sé que estos dies tothom n’ha parlat amb superlatius. Hi ha fins i tot, qui lícitament entén que és la fita més important de la història recent. A mi ja m’està bé que cada dia ho siga menys el guerracivilisme, el franquisme i la segona república. Em va bé, no perquè s’haja d’oblidar el passat, sinó perquè a mi, com ciutadà i polític, em preocupa infinitament més el present i el futur. I si l’inexorable pas del temps està rejovenint la societat, bé està que la principal fita referent siga una Constitució feta des del consens.
El consens, clar, significa renuncies. Significa que ningú no guanye per tal que ningú no perga. I això fa que ningú no estiga content del tot (ara parla l’utòpic), ni descontent del tot (ara el pragmàtic). Però el que tampoc no sembla raonable és eixa sacralització del document.
Al cap i a la fi, és una llei, la llei de lleis si volen, i el dret només té sentit si evoluciona amb la societat. I la societat del 2009 té molt poc a veure amb la del 78. El problema és que per alguns sembla que la Constitució haja estat dictada al Sinaí!
El problema no és si es pot canviar, que sí; sinó si som capaços de consensuar res, i és que no. El problema és que Trillo no és Herrero de Miñon, ni Cospedal és Pérez Llorca, ni Blanco és Peces Barba, ni... ni el nivell i la vocació democràtica del 78 es veu hui per enlloc. Zapatero no és Felipe González, i Rajoy no és...bé, Rajoy igual si que és un poc Hernández Mancha.El cas és que la societat hui és més lliure, més adulta, més formada que fa 31 anys. Però...i els dirigents polítics? Estan a aquella altura intel·lectual? Trobe que no. I és això el que em preocupa.
04 de desembre, 2009
"MOLINER I EL MOLÍ"- Levante-EMV- 04.12.09
El dimarts em va telefonar el Vicealcalde, i com no passa sovint, i mentre sonava, vaig pensar: ja està! Per fi va a contestar-me la pregunta que fa dos mesos i mig repetisc cada dilluns en comissió, "amb els 100.000€ pagats a Ficonatur, quantes girafes Rothschild, quants òrix blancs, quants ualabi de coll vermell, quantes saigues, quantes suricates i quants tapirs amazònics dissecats hem comprat". Però no, Moliner, em va telefonar per dir-me que dijous es faria una presentació pública del projecte de recuperació del Segon Molí. Em va dir: "com tu vas estar molt darrera del tema, he pensat que t’agradaria saber que per fi ho posem en marxa". I jo li ho agraisc, perquè és de veres que des del BLOC hem manifestat el nostre interés en la restauració d’un dels edificis més antics de la ciutat.
A la presentació, vam poder vore com en els sis anys passats des de la darrera jornada de portes obertes, la maquinaria s’ha deteriorat de forma evident. Però després del detall de Moliner, jo seria un descortés si ara el critiqués per això. A més, tinc plena confiança en l’equip tècnic, al que conéc bé, que ha de dur el projecte.
Moliner en la presentació va parafrasejar a Ramón y Cajal, recordant que cal posar la roda de la ciència al servei de la cultura. Asseat! Que diria la iaia.
Però clar, el Segon Molí és important, però hi ha altres manifestacions de la cultura urbana a la ciutat, que la roda que li posen a sobre, no és precisament la de la ciència.
He tingut l’oportunitat de llegir un treball de la UOC sobre la comunicació del patrimoni cultural, centrat en el Parc Ribalta. Resulta esfereïdor. Després d’un detallat repàs a les característiques del Parc, i de relatar la història i les fites arquitectòniques, escultòriques i botàniques, que li han valgut la consideració de BIC, l’autor conclou amb la següent asseveració textual: "Ara bé, tot i la declaració com a Bé d’Interés Cultural, no s’han extret de les fonts d’informació les motivacions o els valors que caldria explicitar per tal d’activar-lo com a producte cultural, ni tampoc s’ha determinat un públic objectiu. Com a molt, pràcticament s’ha descartat un ús turístic del parc (públic objectiu extern), cenyint-se a un ús ciutadà com a espai d’esbarjo". I remata, amb sorna: "Per tot això exposat, concloem que el parc de Ribalta NO està activat com a producte patrimonial, i els únics valors potenciats i reconeguts són els corresponents a una gran zona verda urbana. Tant se val si està composta per arbres exòtics centenaris o per la gespa que va sobrar de l’últim camp de golf plantat".
Així que bé està posar en marxa un projecte històrico-cultural, i convertir-lo en lloc visitable, però millor estaria no haver deixat en l’abandó el Ribalta, del que només s’han ocupat quan la Conselleria els hi exigeix un modificat per autoritzar el pas del TRAM. Així que tampoc no cal penjar-se massa medalles per la protecció del nostre patrimoni cultural, que no ens facen combregar amb rodes de molí, encara que estiguen restaurades.
A la presentació, vam poder vore com en els sis anys passats des de la darrera jornada de portes obertes, la maquinaria s’ha deteriorat de forma evident. Però després del detall de Moliner, jo seria un descortés si ara el critiqués per això. A més, tinc plena confiança en l’equip tècnic, al que conéc bé, que ha de dur el projecte.
Moliner en la presentació va parafrasejar a Ramón y Cajal, recordant que cal posar la roda de la ciència al servei de la cultura. Asseat! Que diria la iaia.
Però clar, el Segon Molí és important, però hi ha altres manifestacions de la cultura urbana a la ciutat, que la roda que li posen a sobre, no és precisament la de la ciència.
He tingut l’oportunitat de llegir un treball de la UOC sobre la comunicació del patrimoni cultural, centrat en el Parc Ribalta. Resulta esfereïdor. Després d’un detallat repàs a les característiques del Parc, i de relatar la història i les fites arquitectòniques, escultòriques i botàniques, que li han valgut la consideració de BIC, l’autor conclou amb la següent asseveració textual: "Ara bé, tot i la declaració com a Bé d’Interés Cultural, no s’han extret de les fonts d’informació les motivacions o els valors que caldria explicitar per tal d’activar-lo com a producte cultural, ni tampoc s’ha determinat un públic objectiu. Com a molt, pràcticament s’ha descartat un ús turístic del parc (públic objectiu extern), cenyint-se a un ús ciutadà com a espai d’esbarjo". I remata, amb sorna: "Per tot això exposat, concloem que el parc de Ribalta NO està activat com a producte patrimonial, i els únics valors potenciats i reconeguts són els corresponents a una gran zona verda urbana. Tant se val si està composta per arbres exòtics centenaris o per la gespa que va sobrar de l’últim camp de golf plantat".
Així que bé està posar en marxa un projecte històrico-cultural, i convertir-lo en lloc visitable, però millor estaria no haver deixat en l’abandó el Ribalta, del que només s’han ocupat quan la Conselleria els hi exigeix un modificat per autoritzar el pas del TRAM. Així que tampoc no cal penjar-se massa medalles per la protecció del nostre patrimoni cultural, que no ens facen combregar amb rodes de molí, encara que estiguen restaurades.
02 de desembre, 2009
de què riu iniciativa?
Ho diré ací i una sola vegada. Agraisc la confiança dels qui m’envieu correus privats, però no encapçalaré ni participaré de res que vaja en contra de l’EN, ni tan sols d’este pacte. Quan en conega els detalls oficialment decidiré el meu vot. I després treballaré per fer possible el que trie la majoria.
Un relat popular africà explica que a la vora del riu Níger, vivia una granota molt generosa.
Quan arribava l'època de les pluges ella ajudava a tots els animals que es trobaven en problemes davant de la crescuda del riu.
Creuava sobre la seua esquena als ratolins, i inclús a alguna nutritiva mosca a qui se li mullaven les ales impedint-li volar. Perquè la seua generositat i noblesa no li permetien aprofitar-se d'elles en circumstàncies tan desiguals.
També vivia per allí un escorpí, que cert dia li va suplicar la granota: "Desitge travessar el riu, però no estic preparat per a nadar. Per favor, germana granota, porta'm a l'altra vora sobre la teua esquena".
La granota, que havia aprés molt durant la seua llarga vida plena de privacions i desencants, va respondre de seguida: "Que et porte sobre la meua esquena? Ni pensar-ho! Et conec prou per a saber que si estic prop de tu, m'injectaràs un verí letal i moriré!"
L'escorpí li va replicar: "No digues estupideses. Tingues per segur que no et picaré. Perquè si així ho fera, tu t'afonaries en les aigües i jo, que no sé nadar, periria ofegat."
La granota es va negar al principi, però la inqüestionable lògica de l'escorpí va servir per convencer-la... i finalment va acceptar. El va carregar sobre la seua esvarosa esquena, on ell es va agafar, i van començar la travessia del riu Níger.
Tot anava bé. La granota nedava amb soltesa a pesar de sostindre sobre la seua esquena a l'escorpí. A poc a poc va anr perdent la por a aquell animal que portava sobre la seua esquena.
Van arribar a meitat del riu. Arrere havia quedat una vora. Enfront d'ells es divisava la vora a què havien d'arribar. La granota, hàbilment va sortejar un remolí...
Va ser ací, i de sobte, quan l'escorpí picà a la granota. Ella va sentir un dolor agut i va percebre com el verí s'estenia per tot el seu cos. Van començar a fallar-li les forces i la seua vista es va ennuvolar. Mentre s'ofegava, li van quedar forces per a dir-li a l'escorpí:
"Ho sabia!. Però... Per què ho has fet?"
L'escorpí va respondre: "No puc evitar-ho. És la meua naturalesa".
I junts van desaparèixer enmig del remolí mentre s'ofegaven en les profundes aigües del riu Níger.
Quan arribava l'època de les pluges ella ajudava a tots els animals que es trobaven en problemes davant de la crescuda del riu.
Creuava sobre la seua esquena als ratolins, i inclús a alguna nutritiva mosca a qui se li mullaven les ales impedint-li volar. Perquè la seua generositat i noblesa no li permetien aprofitar-se d'elles en circumstàncies tan desiguals.
També vivia per allí un escorpí, que cert dia li va suplicar la granota: "Desitge travessar el riu, però no estic preparat per a nadar. Per favor, germana granota, porta'm a l'altra vora sobre la teua esquena".
La granota, que havia aprés molt durant la seua llarga vida plena de privacions i desencants, va respondre de seguida: "Que et porte sobre la meua esquena? Ni pensar-ho! Et conec prou per a saber que si estic prop de tu, m'injectaràs un verí letal i moriré!"
L'escorpí li va replicar: "No digues estupideses. Tingues per segur que no et picaré. Perquè si així ho fera, tu t'afonaries en les aigües i jo, que no sé nadar, periria ofegat."
La granota es va negar al principi, però la inqüestionable lògica de l'escorpí va servir per convencer-la... i finalment va acceptar. El va carregar sobre la seua esvarosa esquena, on ell es va agafar, i van començar la travessia del riu Níger.
Tot anava bé. La granota nedava amb soltesa a pesar de sostindre sobre la seua esquena a l'escorpí. A poc a poc va anr perdent la por a aquell animal que portava sobre la seua esquena.
Van arribar a meitat del riu. Arrere havia quedat una vora. Enfront d'ells es divisava la vora a què havien d'arribar. La granota, hàbilment va sortejar un remolí...
Va ser ací, i de sobte, quan l'escorpí picà a la granota. Ella va sentir un dolor agut i va percebre com el verí s'estenia per tot el seu cos. Van començar a fallar-li les forces i la seua vista es va ennuvolar. Mentre s'ofegava, li van quedar forces per a dir-li a l'escorpí:
"Ho sabia!. Però... Per què ho has fet?"
L'escorpí va respondre: "No puc evitar-ho. És la meua naturalesa".
I junts van desaparèixer enmig del remolí mentre s'ofegaven en les profundes aigües del riu Níger.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)