28 de novembre, 2020

"ALEXANDER SIZONENKO" - El Mundo - 28.11.20

Sizonenko va naixer a Zaporozhia, Ucrania, i va ser un jugador professional de basquet durant tota una dècada, arribant a formar part de la selecció de l'extinta unió soviètica. Era un bon jugador, però a més a més, era el jugador professional més alt que mai no ha existit. Mesurava 2,48 metres. Per tenir una referència, és un metre més que Danny DeVito. Tret de la dècada prodigiosa, la seua vida fou un calvari de dolors, i immobilització absoluta. El sistema endocrí acabà per col·lapsar el circulatori, i morí oblidat a 52 anys.

Segurament, durant uns anys estava content de seguir creixent, perquè això li donava un avantatge competitiu en el seu esport, però al final de la seua vida explicava que tant de bo no hagués crescut tant. Que hagués renunciat a eixos anys de glòria, a canvi d'una vida més llarga i de més qualitat. El creixement desmesurat bloqueja i mata.

El 1972, el Club de Roma va publicar un informe d'un equip de científics en el MIT que mostrava que hi ha límits per al creixement econòmic. Però gairebé ningú no els hi fa cas. Mig segle després, la majoria dels economistes i dels polítics segueixen entestats a fer créixer "la riquesa de les nacions", tal com ho va establir Adam Smith fa dos-cents cinquanta anys. Un objectiu hui obsolet. El planeta no dóna per a més. I el discurs dels recursos il·limitats com el sol i el vent, és també fal·laç. Per a emmagatzemar l'energia del sol o de l'aire, necessites bateries de liti, i per a obtenir liti, has de tenir una mina a Austràlia, o a Zimbàbue, que com són pobres se'ls pot estafar fàcilment.

El creixement és un invent de la societat industrial. L'economia no pot créixer infinitament, i no hauria de créixer, perquè un major creixement serà catastròfic per al medi ambient, i sense planeta no hi ha humans. La nova economia ha de centrar-se en com gestionar sense creixement. Afortunadament, hi ha alguns economistes 'post-Keynesians', que treballen en aquesta direcció, que parlen fins i tot de decreixement.

No parlen de recessió, sinó d'un procés organitzat de desacceleració. Parlen de sectors insostenibles, de prohibir els combustibles fòssils, limitar l'extracció de materials, i gravar el petroli i el carbó. De reduir hores de treball, proporcionar un ingrés bàsic, i dedicar recursos a educació, salut pública i atenció. Menys treball, menys producció, menys consum, més temps per viure, per ser feliços. Allò que no tingué Sizonenko, perquè va créixer tota la seua vida.  

21 de novembre, 2020

"MARIA DOLORES I DON JOSÉ" - El Mundo -21.11.20

Don  José era un home eixut, petit, una mica encorbat, obscur i formal. D'una amabilitat clàssica i distant. Castellano viejo. A mi em va tractar sempre amb respecte i diligència. Especialista en dret administratiu, si més no, del publicat fins als anys 50. La resta li semblava d'una modernor imprudent i innecessària. Coses de "yé-yés", que és un concepte que estic segur ell usava per a tots els que vestíem en color. Ell era en blanc i negre.


Va ser el secretari de l'ajuntament de Castelló durant dècades. Vaig coincidir amb ell un grapat d'anys, i m'ajudà molt. I això que teníem dues maneres molt distants d'enfocar allò que a mi em semblava la quotidianitat i a ell modernitats passatgeres. Tenía mala relació amb la tecnologia. Sempre recordaré el dia que em va retornar un document què jo havia signat amb tinta negra. El vaig refer i signar amb blau i li'l vaig presentar personalment, preguntant encuriosit el perquè d'eixa exigència. Em va dir que cas contrari no podia distingir si era original o fotocòpia. Vaig somriure i eixint del seu despatx li vaig dir: "Estem fotuts Don José, des de 1973 Canonven fotocopiadores en color."


Maria Dolores  s'acaba de jubilar. Era una funcionària modèlica. Sol·lícita, amable, educada, proactiva, resolutiva. Treballava prop de Don  José, perquè era la responsable del departament d'actes. Per això li competia custodiar tota la documentació que anava als plens. Carpetes i lligalls que semblaven una trinxera. Taules amb centenars de factures que es pagaven amb retards indecents, informes tècnics, plànols. Quan jo era l'únic regidor del meu grup, invertia moltes hores a llegir tota la paperassa per poder fer bé el meu treball. I com tenia una dedicació parcial de 15 hores a la setmana, havia d'anar moltes vesprades a tancar-me allí. A la vesprada no es treballava, però Maria Dolores mai em va dir que no. Seia a la taula del costat i anava avançant la seua feina mentre jo estudiava, fotocopiava o prenia notes. Mai no va cobrar les hores extraordinàries que va regalar a la democràcia.


En els plenaris ella seia a la presidència, al costat de Don José i tenia com única missió, llegir aquells punts de l'ordre del dia que estigueren en valencià. Perquè Don  José, dècades després de ser el secretari de l'ajuntament, seguia sense entendre un broll de valencià. I era incapaç de pronunciar res que tingués dues esses seguides.


El TSJCV  acaba de dir que els secretaris municipals no han de saber valencià. Castellanos viejos.

14 de novembre, 2020

"EMPRENDRE...O NO" El Mundo- 14.11.20

No ens enganyem, al garatge dels pares, no hi ha tres xavals amb ulleres de pasta creant la nova startup de Silicon Valley. Hi ha una Ducati vella que sempre dius que arreglaràs i que mai no arregles. I un parell de caixes apilades, plenes de somnis que també han fet la perla, com la bugia de la moto.

Que tinguem gent que de veritat vol esdevenir empresaris és un requisit indispensable per a desenvolupar el país, però empènyer a la gent que no té eixa vocació (i potser tampoc les habilitats o capacitats necessàries) com a l'única eixida de la seua impossibilitat de trobar una feina, és un disbarat.

Quan nosaltres vam arribar al govern ens vam trobar un munt de persones, que havien estat abocades per l'anterior govern, a capitalitzar les prestacions per atur i muntar no importava quin negoci. Amb un discurs culpabilitzador que si no trobaven feina es feren autònoms. "No seas vago, hazte emprendedor" La majoria, no van superar el primer any, i encara ara continuen tornant mes a mes, les ajudes que van rebre. Es van quedar sense treball, sense atur, i amb deutes. Això sí, el PP maquillava les xifres d’atur.

Se n'ha parlat molt, i amb raó, de la bombolla de l'emprenedoria. I s'ha generat un debat sobre si tothom pot emprendre. Jo crec que no. I que tampoc no cal, no és cap demèrit. Però en tot cas, el que sé segur és que no es pot emprendre de qualsevol manera, per intuïció. Ser empresari no és senzill.

Per això nosaltres vam decidir aturar les ajudes durant uns mesos mentre fèiem una reflexió serena. El resultat va ser crear una xarxa d'entitats (CEEI, Cambres de Comerç, etc) que de forma gratuïta fan un pla de negoci per a cada sol·lícitant, que condiciona si se li dóna o no l'ajuda. "Mire, este negoci que vosté ha pensat no funcionarà. Replantegem-lo, o pensem en una altra cosa". I aquells que ens semblen viables, reben l'ajuda i l'acompanyament. Ajuda que es suma a les bonificacions de les quotes d'autònoms.

I ara treballem a crear una ajuda salarial d'un any, semblant a la renda bàsica, per al procés de posada en marxa del negoci. Perquè si no, només podran emprendre els que tenen mitjans propis, o aquells a qui la família pot socórrer. L'administració ha d'ajudar a fer viables les bones idees, a acompanyar-les i monitoritzar-les, fins que siguen rendibles. Hi ha moltes bones idees que necessiten suport, i els experiments... A classe de química.

07 de novembre, 2020

"EL DRET A CANVIAR" - El Mundo- 07.11.20

Charles Moritz havia reclamat una deducció d'impostos pel cost d'un cuidador per a la seva mare invàlida i el Servei d'Impostos Interns l'havia denegat. (Charles E. Moritz v. Commissioner of Internal Revenue, 469 F. 2d 466. 1972). És cert que la llei permetia específicament la deducció però només per a dones i homes anteriorment casats, i este no era el cas Moritz que es mantingué fadrí tota la seua vida. El Tribunal Fiscal dels Estats Units li va donar la raó al Servei d'Impostos Interns i denegà la deducció.


Moritz va acudir al Tribunal d'Apel·lacions del Dècim Circuit, representat per la jove professora de dret, i activista per la igualtat de gènere, Ruth Bader Ginsburg. Els seus arguments respecte a la catorzena esmena que inclou la Clàusula del Degut Procés i la Clàusula de Protecció Igualitària, no semblava convéncer als magistrats. El Tribunal insistia en el fet que la legislació era clara, i que de fet, hi havia fins a 178 lleis que diferenciaven per qüestió de gènere, i que sentenciar ara a favor del demandat era tant com "derogar cent anys de legislació".


Ginsburg va demanar al Tribunal que llegiren amb atenció eixes 178 lleis, i que s'adonaren, com moltes havien quedat obsoletes i havien estat superades per la realitat. "No els demane que deroguen eixes lleis, els demane que senten un precedent. Els estan instant que protegisquen la cultura i les tradicions i la moral d'una Amèrica que ja no existeix. No els hi demanem que canvien el país, això ja ha passat sense el permís de cap tribunal, els estem demanant que protegisquen el dret del país a canviar". Va guanyar i així començà una lluita que va dur a l'advocada i jurista Ginsburg a la Cort Suprema, on va destacar pel seu esforç en la defensa de la igualtat, i en l'adequació de la legislació americana a la realitat del país.


178 lleis. Nosaltres tenim més de 170 normes que obliguen a fer servir el castellà en la nostra vida quotidiana. Reglaments, lleis, decrets... Hi ha una inqüestionable preponderància del castellà en l'ordenament jurídic, que des del punt de vista formal i jurídic qüestiona el mateix concepte de cooficialitat.


Esta setmana s'ha aprovat una esmena a la llei d'educació, que ha generat una reacció virulenta, de qui defensa un país que ja no existeix. No demanem que la nova llei d'educació canvie el país, això ja ha passat sense permís de cap Tribunal, reclamem que la legislació protegisca el dret del país a canviar.

06 de novembre, 2020

"SEREM COMPETENTS?" - La Vanguardia - 06.11.20

Fa un parell d’anys, La Vanguardia publicava un article amb el provocador títol de “El trabajo del futuro no existe”. I després s’explicava afirmant que la meitat dels joves treballaran en ocupacions, en oficis, en professions que encara no hem inventat. I això és deu en gran part perquè ha canviat el món que coneixíem. La revolució digital és la més ràpida, i la més transformadora que ha viscut la humanitat en segles. Ha obert portes i finestres (Bill Gates i el seu Windows deixen l’acudit servit) que només ens han ensenyat on comença el camí, però no on ens ha de dur.

La meua filla es mou amb la seua tauleta a una velocitat que fins i tot a mi, que sóc una miqueta geek, em sorprén. I busca a la xarxa suport per als seus estudis, té una aplicació musical que li permet acompanyar els músics virtuals amb la seua guitarra elèctrica, i juga amb les amigues a construir mons virtuals on comparteixen aventures. Si pensem que jo vaig aprendre a escriure a màquina amb una Lexicón 80, i cada dos o tres anys venia un senyor a casa dels pares a vendre’ns un apèndix de l’Enciclopédia Larousse... Sí. El món ha canviat. Estes habilitats tecnològiques li serviran a Gal·la per a entrar en el mercat de treball digitalitzat quan li arribe l’hora? Cal suposar que sí. Però en quin ofici? Tots es digitalitzaran? Tots sobreviuran? La tecnificació, la robotització, la digitalització, acabarà amb molts dels oficis actuals, i canviarà radicalment el perfil d’altres.

Fa uns dies vaig participar en un desdejuni col·loqui, amb el sector de la construcció. Els vaig dir que des del meu punt de vista una part del problema que tenen per trobar gent, és perquè no han explicat com ha evolucionat el sector. La imatge del manobre amb un mocador amb quatre nusos tapant-li la calba, ja no és més que un record boomer. Un dels empresaris explicava que fa anys va dur una màquina capaç de posar entre mil dos-cents i mil cinc-cents metres lineals de voravia en una jornada laboral, amb un sol operari assegut còmodament sobre l’enginy, i fent anar un joystyck. Un obrer en el mateix temps posaria 50 metres. Això vol dir que sobren operaris manuals, però vol dir també que un sector fins i tot com el de la construcció demana ja habilitats tecnològiques. I algunes de socials.

Ara, les empreses més innovadores valoren qualitat com la creativitat, el pensament crític, la intel·ligència emocional o la capacitat de pensar diferent, de tindre idees revolucionàries que permeten trobar nous mètodes i solucions. La teoria serà important, com ho continuarà sent la pràctica (que de més en més s’aprendrà a l’empresa si som capaços de fer avançar la formació dual). Però el més valuós seran les ments plenes d’imaginació i inspiració.

Michael Osborne Carl Frey, de la Martin School de la Universitat d’Oxford, han calculat les possibilitats del fet que un lloc de treball concret siga susceptible de ser automatitzat, en base en nou habilitats clau requerides per realitzar-lo: percepció social, negociació, persuasió, assistència i cura dels altres, originalitat, belles arts, destresa amb els dits, destresa manual i la necessitat de treballar en un lloc reduït.

Però hi ha també una variable important, que és el cost econòmic. En els treballs manuals, si eres més car que una màquina vés fent-te la idea que seràs substituït per una Thermomix qualsevol. I el nostre mercat laboral encara es mou en paràmetres de competència via preu. Això també ha de ser un incentiu per millorar la formació en les habilitats requerides, per suportar un valor afegit per a les empreses, garantint així estabilitat en l’ocupació.

Hi ha algunes conclusions clares. Una és que com més habilitats humanes, socials, creatives i d’interacció demane, menys probabilitats hi ha que siga substituït per un robot. Quan des de LABORA vam organitzar unes jornades que vam titular “Esperant els robots”, ja reflexionàvem sobre tot això. I recorde que proposàvem al públic que accedís a “Will a robot take your job?” una divertida, però inquietant aplicació, que calcula les probabilitats de què un dilluns al matí, al teu lloc de treball, hi haja un robot ocupant la teua plaça.

Ara bé, els terminis concrets fins que s’automatitzen certes professions són variables i molt incerts. No obstant això, en nombrosos casos acabarà succeint i cal estar -hi preparats. A LABORA treballem per a ajudar a fer esta transició, identificar àrees on hi haurà creixement d’ocupació i d’oportunitats, així com orientar en la transformació personal de cadascú per adaptar-se a aquests canvis. I cal un esforç que interpel·la també a la Conselleria d’Educació i a la d’Universitats, per entendre que s’ha de canviar la mentalitat de carrera professional a expert en habilitats. No hauríem de seguir centrant-nos tant a ser un especialista en una professió concreta, sinó a tenir les capacitats que es necessiten en aquesta professió. Hem de ser més versàtils. En un món canviant triomfaran les persones flexibles. I a l’administració tenim el repte de construir ponts que connecten les persones, les tecnologies i les organitzacions.