"L'OFICI D'ESCRIURE" - Mediterráneo - 31.03.11

Com és Magdalena i no tinc ganes d’escriure de política, em permetran que escriga sobre això d’escriure. Així per damunt, en els darrers set anys he publicat prou més de 800 articles, la majoria dels quals, ací a Mediterráneo. Fins ara, esta activitat m’ha donat poquíssims disgustos, i moltes satisfaccions. He de dir sense falsa modèstia que tinc lectors fidels de tota mena i condició. També alguns que em diuen que escriure en valencià és un handicap, perquè això fa que arribe a menys gent. Jo faig el plantejament a la inversa, els oferisc una oportunitat d’aprendre valencià, que jo de castellà ja en sé. De fet, als meus articles use voluntàriament un registre lingüístic molt senzill i lleuger. Qui parla valencià, si vol em pot entendre quan escric, de fet tinc lectors castellanoparlants, cosa que em congratula especialment.

L’ofici d’escriure, com tots els oficis, demana pràctica, i amb el temps, un va adquirint una certa desimboltura, que li permet, per exemple, i sense haver d’entretindre’s a comptar, saber quan està a punt d’arribar als 2.200 caràcters que Mediterráneo em demana. O a controlar tot allò de la introducció, nus i desenllaç, en l’espai concret que el mitjà et regala. Escric, habitualment de política, de qüestions socials... Però en els darrers anys, la Gaiata 8, Portal de l’Om, m’ha oferit espai al seu llibret sempre tan acurat. He de donar les gràcies a tota la Gaiata per la seua generositat, i estic segur que em sabran disculpar si cite a Rubén, Abel i Jaume en representació de tot el col·lectiu.

En allò que s’anomena el món de la festa, és ben conegut, que Portal de l’Om sempre està a totes les quinieles sobre premis als llibrets. Això es justifica fent una ullada als darrers números publicats. La qualitat els avala. No és estrany que enguany hagen guanyat el premi a la millor maquetació per l’acurat treball d’Abel León. I també han guanyat el premi al millor article inèdit, i l’havia escrit jo. Sí vore a la meua filla desfilar al Pregó infantil m’havia fet molt feliç, això és la cirereta. I trobe que hauria de donar les gràcies a qui em permet escriure, Mediterráneo i Portal de l’Om, però sobretot a vostés per llegir-me. Moltes gràcies.

"LA CAIGUDA DE L'IMPERI"- Levante-EMV - 26-03-11

Coneixem com la Caiguda de l'imperi Romà el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'Imperi Romà d'Occident per allà per l'any 476 de la nostra era.

D'acord amb el que diuen els historiadors, alguns dels símptomes d'esta decadència eren: la corrupció dels alts càrrecs de l'Administració; la passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions; el retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans; la decadència de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seues vil·les d'esbarjo; crisi de la classe mitjana, aclaparada per la pressió fiscal i un greu descens demogràfic. I a mi, què volen que els diga, em recorda poderosament l'actual situació.

La corrupció d'alts càrrecs de l'Administració valenciana pressumptament es sustenta en els sumaris del Cas Gürtel entre altres. La passivitat de la ciutadania és obvia, mai abans, en circumstàncies tan greus com les actuals, la societat civil havia estat tan desmobilitzada, quieta, muda, absent. El retrocés del comerç acoquinat per la pressió fiscal, és una metàfora de la nostra balança exterior, però també de les empreses que no cobren els serveis prestats per l'administració pública. Potser les classes més altres no han fugit totes a viure a vil·les allunyades, però estan emocionalment i social, molt lluny de la resta de la població. Ja dic, potser no viuen en vil·les (que alguns també), però habiten la seua torre d'ivori des d'on defugen les responsabilitats i miren cap un altre costat. Que les classes mitjanes, estan, estem, aclaparades per la pressió fiscal, no sembla tindre discussió. I el descens demogràfic actual, és una piràmide poblacional, on creix la cúspide on habita la gent gran (pensionistes) i s'aprime la base (gent en edat de produir). Sí, la situació s'assembla.

Cert també, que els principals símptomes de la corrupció instal·lada en les grans esferes, venien de lluny. Ja als 40, amb un Cal·lígula enfollit i autoproclamat semidéu, Roma es sabia governada per la luxúria, la mediocritat, l'arrogància, la discrecionalitat i la incompetència. I això també té una translació immediata i directa als nostres dies, i al nostre país. El nostre de Cèsar, també sembla haver-se begut l'enteniment, caminar a 10 centímetres de terra, com surant en una boirina d'autocomplaença, mentre els panxacontents i carteres agraïdes, lloen al seu pas un home acabat, del que només sabem que és Cèsar perquè va vestit com un César. El nostre Cèsar, igual es fa fotografiar abraçant al Ministre Blanco, que davant les pancartes de Volem TV3, que busca desesperadament una foto amb Rajoy que confirme que al carrer de Gènova “me ajuntan”. Un Cèsar que busca aixopluc davall les sinagües de Rita Barberà, tot confiant que per Falles de Sant Josep, la seua trista figura, esdevinga “el ninot indultat”.

Ai el Cèsar enfollit, distant, amb tota una plèiade de servils companys de viatge, que en privat el critiquen amb duresa. Traïció, com amb Calígula! Com Casio Longino. Però de moment, només de moment, Roma encara paga traïdors, total, paga amb caixa pública!

Però els més llestos de l'Imperi, que n'hi ha, són conscients que si volen salvar el seu cul, si volen salvar les prebendes i privilegis imperials, s'han de desfer de l'Emperador, perquè a diferència del conter, el nostre emperador no va nu. Un altra cosa és que no es pague la roba.

Temps als temps, les espases làser (ja sé que això és d'un altre Imperi) estan desenbainades. I és qüestió de temps (Casio Longino) que comence a haver-hi sang entre els pretors. Alea jacta est.

"LA MAGDALENA D'H" - Mediterráneo - 25.03.11

Diguem que la mestra es diu per exemple H, i que treballa en una d'eixes escoles que ha inaugurat Font de Mora com si fos una nova dotació i no és més que la reforma d'una escola vella, després de passar pels barracons. A l'escola, encara s'ensenya en valencià. A H li agrada la seua feina, i li agrada la seua ciutat, que és la nostra.

També li agraden les festes, segurament per això esta setmana estava molt contenta, perquè des del centre i amb un acord amb l'Ajuntament, havien organitzat una visita a les ermites de Sant Roc de Canet i de la Magdalena. Tota la classe lluïa a la bata cintes verdes (de l'any passat, clar) com si fos la romeria. Sabata esportiva, bosseta amb una bona rua i un somriure.

La primera sorpresa desagradable va ser descobrir que tot i que estan educant als alumnes en valencià, la visita guiada organitzada per l'Ajuntament era exclusivament en castellà. Si t'agrada bé, i si no, tal dia farà un any. H es pregunta qui dissenya estes coses. Pedagògicament és un despropòsit. El missatge que reben els alumnes és que el valencià és una llengua només per l'escola, però les activitats externes, la “vida real” podríem dir, és en castellà. De què serveix ensenyar en valencià si el missatge que reben és que fora tot és en castellà? Tant se val si és una visita guiada a la Magdalena, o un plenari infantil, on l'alcalde i els regidors de l'equip de govern parlen només en castellà. L'Ajuntament no té cap sensibilitat.

La segona sorpresa desagradable va ser quan van demanar a l'empleat municipal per poder gastar els vàters de l'ermita. La resposta va ser: “¿Que no les enseñáis a mear en el campo?”, i els hi van barrar el pas. Òbviament, H i les altres mestres van contestar que no, que en realitat els ensenyen a ser personetes civilitzades i a fer ús dels vàters. I H es torna a preguntar quin sentit té educar a l'escola, si l'entorn extern deseduca de forma tan grollera. I H es preocupa especialment perquè és l'Ajuntament qui actua així. Això sí, ni un funcionari sense educar, ni la política d'aniquilació del valencià a mans del govern popular, aconseguiran que H deixe d'estimar la seua feina, la seua llengua i la seua ciutat. I H, no és muda.

"EN EUROPA NO PASARIA" - EURO-EFE - 23.03.11

Col·laboració amb un nou mitja Euro-EFE. La periodista responsable, a qui desitge molts èxits m'ha proposat fer un article. Per la secció d'opinió desfilaran importants periodistes i polítics amb mandat a Espanya o Europa. Volia una visió local. El meu primer article en espanyol.

Me levanto de mal humor y con una cierta aprensión. Hace días que me duele la muela, y tengo hora en el dentista a las 9’30. El ascensor de la consulta está fuera de uso, lo están revisando, porqué así lo establece la directiva 95/16/CE.

Ya en la consulta me atiende Jean Luc Pinard, odontólogo francés, que puede ejercer aquí gracias a la Directiva 2005/36/CE del Parlamento Europeo que hace referencia a las cualificaciones profesionales. Dicen que los franceses son cariñosos, pero a mi me ha arrancado la muela del juicio, y el salario de 11 días, y todo sin perder su blanca sonrisa. Seguro que se los ha blanqueado artificialmente. Marketing.

Me dirijo al ayuntamiento de mi ciudad, dónde ejerzo como portavoz de mi grupo municipal. Espero que mi falta de (muela del) juicio no me afecte en la reunión que tenemos convocada. Es importante, hemos pedido a los técnicos municipales un informe sobre cómo afectará al día a día municipal, la llamada Directiva Bolkestein

La directiva pretende liberalizar la circulación de servicios dentro de la Unión Europea, ya que estos representan el 70% del empleo en Europa, y según opinión de algunos economistas, su liberalización, podría aumentar el empleo y el PIB de la Unión Europea. Pero tiene efectos, y no pocos, sobre las licencias municipales, especialmente las de actividad. Y claro estos cambios legislativos precisan de una adaptación a nivel local. Mucho trabajo.

En la reunión tomamos café y unas pastas. Marta, la portavoz adjunta del partido en el gobierno, pide leche de soja. “¿De soja?” pregunta el socialista que va de ecolo por la vida. “A ver si va a ser transgénica” dice medio en broma. El hombre debe desconocer que actualmente los alimentos transgénicos deben cumplir los criterios de la directiva 97/258/CEE, la cual exige que sea un producto necesario y útil, seguro para la salud humana y el medioambiente. De hecho, el cultivo de transgénicos se rige por la Directiva 90/220/CEE que garantiza una evaluación de riesgos medioambientales.

Pero bueno, tampoco pasa nada, el portavoz también desconoce otras cosas, y no desaprovecha ocasión para demostrarlo. Cuando retomamos la reunión, una estruendosa traca interrumpe la sesión. En la puerta del ayuntamiento, y siguiendo una tradición muy valenciana, los amigos de unos novios que acaban de casarse en la Concatedral con la que compartimos plaza, han encendido una larga y ruidosa traca, que ha hecho temblar los cristales de la Sala de Gobierno, y ha conseguido que al Alcalde se les bajen los calcetines.

El alcalde pone mala cara. Yo pienso que si es cierto el rumor, a su antecesor esto no le hubiese pasado nunca, ya que usaba ligueros para sujetar los calcetines a sus blanquecinas pantorrillas. Pero bueno…eso es lo que dicen. ¡Ves a saber! En todo caso, no importa el pasado, sino el tiempo por venir. Y en ese futuro incierto no sabemos si podremos mantener tan festiva y ruidosa tradición, ya que la Directiva 2007/23/CE relativa a la venta de productos pirotécnicos, siembra muchas dudas sobre el sector.

Entre tracas y chascarrillos transcurre la reunión. Los funcionarios han hecho un buen trabajo. Veremos si los políticos conseguimos destrozarlo, o por una vez hacemos caso a los técnicos.

En el micro despacho que el equipo de gobierno tiene a bien ceder a la oposición para que podamos trabajar me espera una señora que tiene un problema con unos vecinos. Me explica que son ruidosos y molestos, y asevera que esto en Europa no pasaría. Y yo repaso mentalmente mí mañana y así sin esforzarme me vienen a la cabeza al menos seis directivas europeas que han condicionado mi jornada. ¡Y me pregunto dónde debe creer la buena señora que vive!

"ANEM PER FEINA" - COPE Castelló - 21.03.11

Al PP local, diguem-ho clar, els hi ha tocat la loteria amb el PSOE local. És cert que al PSOE casolà li pot perjudicar un govern central del seu partit, que no guanyaria un concurs de popularitat ni en un congrés de la internacional socialista. És cert també, que Alarte és el líder... perdó, el Secretari General socialista menys valorat pels socialistes, de la seua història. És cert que Calles està més preocupat per Toledo que per Castelló. Però sobretot és cert, que l’actual grup municipal són més fluixos que la goma dels calçotets de Falete.

Queden dos plenaris abans de les eleccions, i si bé és cert que la seua trajectòria al llarg d’esta legislatura, no ha estat precisament ni brillant ni punyent, no deixa de sorprendre a propis i estranys, que les seues propostes siguen: Reiterar la moció que demana retirar els símbols i mèrits franquistes; i reclamar de la Generalitat una inversió a Castelló d’igual import al pagat a Calatrava per una obra local. Tot simplement incomprensible.

El que pensa l’estratègia socialista local, està a sou (encara que no en siga conscient) del PP. No s’explica d’altra forma. Amb la que està caient, això és tot el que se’ls hi acut proposar? Creuen que és el que més importa a la gent això dels símbols? Per quina raó xifren la necessària inversió en la ciutat en el import del cost del Calatrava? Òbviament la resposta és la mateixa. Les mocions no es presenten pensant en la ciutadania, sinó en les eleccions. És mer tactisme electoral. Amb la moció sobre el franquisme (per cert, ja hi ha una llei, només cal complir-la) pretenen subratllar que el PP no condemna el període dictatorial anterior. Cosa que no li farà perdre ni un sol vot al PP, i difícilment farà guanyar un sol vot al PSOE. Fins i tot els seus electors ara mateix estan més preocupats per poder pagar la hipoteca al seu carrer, que per com es diu el carrer. I respecte a l’altra moció, és obvi que calen inversions a la ciutat, i evident que el Consell ens maltracta, però triar eixa xifra i no altra, i fer-ho sense cap argument econòmic, només demostra la voluntat provocadora, per subratllar la mala gestió del PP. Bé està, però demostra falta de recursos intel·lectuals en el socialisme castellonenec.

Que a dos plenaris de les eleccions, el partit més gran de l’oposició no siga capaç ni de preocupar-se del benestar dels ciutadans, ni tan sols de generar un debat que puga incomodar al PP, explica l’autocomplaença popular, i el convenciment de victòria.

Clar que el PP tampoc és que estiga gaire preocupat per les condicions de vida dels nostres conciutadans, ni per la crisi econòmica. Ells proposen reobrir el debat de la N-340 (quan el que de veritat necessitem és un estudi de com afectarà al transit l’AVE, el Corredor Mediterràni, l’aeroport...), segurament per ocultar que ja tindríem alliberada l’AP-7, si l’alcalde no li hagués dit que no al Ministre Blanco. O reclamen per enèsima vegada els papers del Govern militar, que no tenen ni la desena part de valor dels de l’Arxiu de Salamanca, que sempre obliden reclamar. I d’altra banda, li busquen les sigolletes al PSOE demanant un informe tècnic sobre la salmorra de les dessaladores que no tenim!

Nosaltres, al BLOC, com entenem que la política és un servei públic, continuem treballant en positiu. Demanem al Consell i el Govern Central que reactiven els plans Renove (molt més efectius per estalviar combustible i evitar accidents que anar a 110 o canviar les rodes; i a sobre, generariem llocs de treball a la indústria de l’automòbil). També proposem acollir-nos al Pla Movele, que incentiva els vehicles elèctrics als que podríem bonificar, i que ens subvencionaria un “sortidor elèctric” a Castelló. Sostenibilitat econòmica i mediambiental. Ells fan “política”, nosaltres anem per feina.

"PECATA MINUTA" - Levante EMV - 19.03.11

De la mateixa manera que a l’autor de Purple Rain el coneixien com “l’artista abans anomenat Prince”, al President Francisco Camps abans el coneixien com a Molt Honorable. Són coses que passen; el primer va tindre un greu desencontre amb el món de les discogràfiques, el segon un massa amable encontre amb el món del prêt-à-porter. Tan “prêt”, que diuen que s’ho va “emporter” sense aturar-se ni per pagar. Ves a saber!

Per la meua banda, fent un generós exercici d’asertivitat, intente posar-me en la pell d’un militant popular (populista?, popularista?), del PP, vaja. Com deu viure, posem per exemple, una regidora o un alcalde, o una diputada, tot això de la imputació del President Camps?

Alguns responsables del PP consideren que el fet que el President no puga demostrar que ha pagat la roba que llueix amb discreta elegància, és “pecata minuta” (que irònicament a Castelló és una tenda de roba). Diuen que tothom rep regals (empresaris, artistes, professionals...) però malgrat ser açò quasi cert, la comparació no s’aguanta. L’un és un càrrec públic, els altres no ho són.

Contra eixa temptació popular del “mal de muchos consuelo de deshonestos”, convé recordar una història. L’any 1992 es va descobrir que la farmacèutica Cefarma havia organitzat una xarxa on hi havia implicats metges i farmàcies que es dedicaven a fer receptes magistrals per als seus clients, caríssimes, algunes de fins a 50.000 pessetes de l’època, a canvi de comissions de 5.000 pessetes, o invitacions a Congressos a la Costa del Sol amb tot pagat, o regals per als seus fills... (Com el Bigotes que li regalava polseres a la filla de Camps). Un dels metges imputat primer, i condemnat més tard deia: “¡Qué más me da a mí recetar un medicamento, sea de la firma que sea, si los dos tienen idènticas características! Si el de una empresa indeterminada te cae mejor o es más detalloso, pues prescribes los suyos; los de Cefarma eran detallosos”.

Això que alguns populars troben tan normal i comú, va significar que 11 metges i tres farmacèutics de Madrid van passar pel despatx del jutge, i van eixir amb fiances de mig milió de pessetes. Tres mil euros de fiança per suborns de 30 euros. Haurien de vigilar alguns populars a l’hora de justificar al seu president amb un: “tothom rep regals”. Perquè aquells que els reben il·lícitament a canvi d'alguna cosa, fins i tot sense ser càrrecs públics, acaben condemnats.

Però inclús els dirigents populars que no li troben res de roin a que Camps reba regals d’una concessionària (“El Bigotes es que es muy detalloso, ché”), reconeixen en privat que el President està grogui, KO, Offside.

Reconeixen que no ha sabut gestionar la crisi. Que ha perdut el pols a la realitat, que no està en condicions de governar un país. Això sí, fins i tot els que volen un recanvi, són conscients que Camps és un cartell electoral sòlid, malgrat ell. I la resposta a esta paradoxa està en la nòmina d’assessors llicenciats en dret, sociologia, ciències econòmiques, periodisme, ciències polítiques, i matemàtiques, experts en estadística, en campanyes de màrqueting i advocats, que en nombre de 100 ens costen més de sis mil euros per barba i mes. I són un vertader exèrcit d’eficàcia a l’hora de vendre un missatge polític. El problema és que mentre el President comprava sense pagar, els que compren ara el seu missatge acabaran pagant-ho. Tots ho pagarem, i molt car.

Dinar de Propostes 12 març 2011

http://www.youtube.com/watch?v=7_BhGAE5kq4

"ESTAN CONVIDATS" - Mediterráneo - 17.03.11

Com si jo no tingués prou exàmens a la universitat, el Director de Campanya vol que m’examine també sobre el nostre programa electoral, i vol que ho faça davant un tribunal que imagine que pot ser sever, i del qual sé segur que serà just: la societat castellonenca.

Ho dic així amb certa sorna, però en realitat em sembla no només útil, sinó absolutament necessari, que els polítics ens sotmetem al judici de la societat civil. És un exercici de democràcia participativa, que continua l’iniciat amb el procés de redacció del programa.

Voran, esta mateixa vesprada a les 19’30 hores, i al Casino Antic, hem organitzat un acte públic en el qual faré una brevíssima explicació de les línies mestres del nostre programa electoral. No hauria de durar molt més de 15 minuts, i la resta de l’acte em sotmetré a totes les pregunes sobre les nostres posiciones programàtiques que em formulen els assistents. A qui hem convidat? A tota mena d’associacions: Veïnals, culturals, professionals, festives, esportives, educatives, de tercera edat, juvenils, comerciants, sindicats, professionals... i òbviament la de totes aquelles persones que tinguen la gentilesa d’acompanyar-nos. Estan vostés convidats. Per mi serà molt gratificant posar-me a la seua disposició

No tenim constància d’un format així, directe i sense anestèsia, en la política local. Si que recordem que A. Fabra va fer un “tengo una pregunta para Alberto, concretamente la que me ha escrito el partido para que la haga ahora como si fuera de verdad, en este programa de TVCS, para el que han montado hasta unas gradas de público que ayer no estaban”; però no en directe i a porta oberta. Alguna gent diu que assumim riscos innecessaris. No hi estic d’acord. No hi ha absolutament cap risc en contestar honestament a les preguntes. Quin problema hi ha? El risc és el de qui no tenen programa que explicar, perquè gasten el temps parlant de la llista; o de qui tenen un programa que prefereixen ocultar. No és el nostre cas. Estem orgullosos d’ensenyar en públic allò que hem construït després d’un llarg procés on han participat més de 500 persones. Vinguen, si vostés tenen preguntes, nosaltres tenim respostes.

"SOBRE LA CREDIBILITAT PRÒPIA" - COPE Castelló - 14.03.11

El dissabte vaig acudir a la inauguració del Palau de la Festa. No donaré ara la meua opinió sobre l'espai, perquè voldria confirmar algunes impressions. En tot cas, era la galania de la Reina Mònica Sidro, i només per això ja pagava la pena estar allí. També podria dedicar uns renglons a definir el discurs del President de la Junta de Festes, Jesús López, però seria malgastar temps i espai, es pot definir amb un sol mot: improcedent.

En este tipus d'actes públics està el “tot Castelló”, o això es diu sempre. Perquè la realitat és que en este cas, em consta que alguna gent que ha tingut destacats papers en el món de la festa hagués volgut estar a l'estrena del Palau, i no va aconseguir una invitació. Se'm podrà dir que tothom no hi cabia. Cert, però també he de dir que hi havia molt de funcionari de partit ocupant taula, en fi.

El que sí que hi era entre altres moltes autoritats i càrrecs públics era el Senador popular per Castelló Juan José Ortiz. Amb Ortiz tinc una relació agradable, amb mi sempre ha estat un home molt correcte i supose que ell pot dir el mateix de mi. Se m'acostà per dir-me una cosa que començava si fa no fa així:

“Enric, vaig llegir les teues declaracions i volia telefonar-te, perquè el que dius no és exacte, i sé que tu eres una persona molt seriosa, per tant segur que t'han informat malament”. Parlava del mateix que vaig parlar jo la setmana passada a la meua col·laboració amb COPE Castelló. Del vot dels senadors i senadores de Castelló pel que fa a les prospeccions petrolíferes a les nostres costes.

Jo no estava enganyat, procure documentar-me abans de parlar, i efectivament en comissió, el PP va votar en contra l'esmena del Senador del BLOC per Mallorca, Pere Sampol, que demanava la derogació de les autoritzacions per cercar cru a un tir de pedra de Columbretes. Ortiz em va explicar, però, que en aquella comissió no hi havia cap senador valencià. Home... com excusa no és molt bona, perquè amb independència de si hi havien o no valencians, el vot en comissió és el del seu grup. Ara bé, la resta de la història sí que és determinant. Quan va anar al Ple del Senat, el Grup popular va canviar el sentit del seu vot en comissió i votà a favor de l'esmena del BLOC. Votà, doncs, contra l'autorització de perforar el nostre horitzó, el nostre paisatge, i sobretot, el nostre turisme.

Estic content que el PP haja votat a favor de l'esmena. I lamente profundament que el PSOE haja votat en contra. Ara la pilota està en el Congrés, vorem com acaba. De moment, no procedeix demanar la reprovació dels Senadors de la nostra circumscripció. Si de cas, només la del senador del PSOE. Valorarem esta possibilitat, o bé esperar a vore el resultat final al Congrés, no siga cas que el PP torne a canviar d'opinió.

De tot, el que vull subratllar són tres coses. La primera, que quan vam anunciar la mesura tenia tot el sentit polític, ja que havien votat en contra. La segona, que nosaltres abans de presentar formalment les propostes confirmem allò que hi diu i, per tant, davant del canvi d'opinió al Ple del Senat, vam aturar la iniciativa anunciada. I tercer, i sobretot, el detall de Juanjo Ortiz. D'una banda perquè sent com és un adversari polític, si fos d'un altra forma, no m'hagués dit res esperant a que el BLOC pogués clavar la pota, i aleshores posar-nos en evidència. Però és un cavaller. Però sobretot perquè la seua informació s'acompanyà d'un “sé que tu eres una persona seriosa”; i això vol dir que m'he guanyat el respecte dels meus adversaris polítics. Tinc credibilitat, se'm pren seriosament. Un cosa gens fàcil d'aconseguir en un mont ple llops mal disfressats de corders.

"SOPAR, DINAR, GUANYAR" - Levante.EMV -13.03.11

Estos darrers dos mesos hem celebrat un total de nou Sopars de Propostes, en els quals la gent que formem part de la candidatura hem compartit taula i conversa amb totes aquelles persones interessades a col·laborar en la redacció del programa, per fer-lo més plural. Pels sopars han passat quasi tres centes persones, de les quals un 70% no eren gent del BLOC. No eren militants ni simpatitzants, molts d'ells no els coneixíem, i no sabem que votaven. Però és gent que ha acudit sol·lícita a la nostra oferta de seure al voltant d'una taula per reflexionar sobre Castelló. Totes estes persones han omplit un formulari preparat ad hoc, on han mostrat les seues principals inquietuds pel que fa a la política local.

Queixes, idees, suggeriments, propostes... En definitiva ens han permés fer una radiografia ciutadana de la ciutat. Una diagnosi del Castelló actual, i un dibuix de com fer-lo eixir de l'ensopiment polític, de la crisi econòmica i de l'apatia social.

Ha estat una experiència increïblement positiva, perquè tal com jo l’entenc, la política ha de ser bidireccional, de proximitat. Necessite saber que pensa la gent, i no només cada quatre anys. Per això m’agrada tant la política 2.0, les xarxes socials. Per això també la web www.reprogramacastello.net segueix viva, i encara poden fer propostes i aportacions. El programa no pot ser un document tancat, perquè la ciutat es mou, i canvia dia a dia, i el que ahir era una bona idea, demà pot ser innecessària, o incompatible amb una nova realitat. Però el 2.0 és fred, i jo sóc molt epidèrmic. Com candidat a l'alcaldia, necessitava que la gent m'expliques les coses de viva veu, amb els matisos de la mirada, de la gestualitat. Necessite tocar la gent a qui represente, mirar-la als ulls. Cal humanitzar la política.

I tot este procés (que ha funcionat en paral·lel a les reunions amb experts i associacions de tota mena i condició, que encara mantenim), no és una maniobra publicitària sense contingut: és la plasmació d’una manera de fer, la del BLOC, oberta a la ciutadania, preocupada de les coses menudes que poden fer de la nostra ciutat un lloc millor per a viure.

El document inicial ja està llest, i sembla lògic que la gent que ha participat en la seua elaboració siguen els primers en coneixer-lo. Per això hui dinem a la Pèrgola. Quan sec a escriure han confirmat 247 persones, de les quals aproximadament 100 han passat pels sopars, la resta és gent nova, que tindrà l'ocasió encara d'omplir hui mateix el formulari. Això vol dir que més de mig miler de persones entre els sopars, la web i el dinar, hauran participat en l'experiència de la redacció d'un programa, que sense cap mena de dubte serà el més obert i plural que cap partit presentarà a la revàlida de les urnes.

I qui és esta gent? Com hem contactat amb ella? Són coneguts i amics dels candidats, molt especialment dels molts independents que van en la llista, que ens han ajudat a obrir-nos a nous sectors socials. Són el meu farmacèutic, la companya de classe de Teresa, l'ex nuvi de no sé qui, els companys de bicicleta de Vicent, els clients d'alguns dels candidats que tenen comerç obert, faceamics, amics dels clàssics,i la veïna d'un cosí del marit d'una candidata. Són vostés. Són la gent del carrer. De barris i ravals, de places, d'edificis alts i cases amb entrada de carro. Són professionals liberals i aturats, estudiants, xofers, botiguers, llicenciades, enginyers, cambreres, mestres, opositors i artistes. Són homes i són dones. Alts i baixos, magres i grassos, fadrins i casats, divorciats, enamorats. Castellonencs de soca i habitants de Castelló nascuts arreu. Joves i menys joves. Castelló. La gent de Castelló.

I el dinar de hui no és ni de bon tros el final del camí. És un pas important, però això continuarà. Continuarà en la precampanya, continuarà en la campanya, i continuarà sobretot, després de la campanya. Tenen dret a controlar la gestió que fem dels seus vots, de les seues propostes, de les seues idees. I nosaltres volem i necessitem que aixísiga. No podem concebre un altra forma de fer política, que no siga de la mà de la gent. Demanant suport, i donant explicacions. Retent comptes. Sopar, dinar, guanyar. Gràcies.

"LA PARÀBOLA DELS TALENTS" - Mediterráneo - 10.03.11

Un amo deixa la seua riquesa repartida entre tres servents: a un li dóna cinc talents, a l'altre dos i al tercer un de sol. Quan torna els demana comptes de la seua gestió: els dos primers han multiplicat la seva suma per dos i reben iguals elogis, mentre que el tercer, per por a perdre els diners, havia guardat en un lloc segur el talent. L'amo s'enfada amb aquest servent, li treu el talent per donar-lo a qui tenia cinc i el fa fora de les seues terres (Mt, 25:14-30).

L’amo són vostés, els servents els partits polítics, nosaltres. Vostés ens van prestar l’any 2007 talents justets per aconseguir un sol regidor. Sens dubte no en mereixíem més. Ni menys. A diferència del que fan altres responsables polítics, jo mai no diré que vostés s’enganyen. Els vots són seus i els inverteixen on creuen oportú.

En estos quatre anys, nosaltres no hem fet com el servent de la paràbola. No hem deixat immòbils els seus vots, com deia aquell vell eslògan, els hem posat a treballar. A treballar en millorar les condicions de vida de la gent de Castelló. En millorar la ciutat. Perquè des de l’oposició també es pot fer. Costa més, però es pot.

Hem aconseguit amb molt d’esforç fer canviar d’opinió algunes poques vegades a l’equip de govern. Hem presentat esmenes, mocions i declaracions institucionals. Hem participat en la redacció de reglaments i ordenances. I ho hem fet assumint riscos. Sempre posant per davant intentar ser justos i útils, als interessos electoralistes.

En estos dies en els que la gent viu entre el cabreig i la perplexitat, hi ha qui té la temptació de trobar la resposta retòrica que només interessa als convençuts. No és el cas del BLOC. El nostre discurs és més obert, busca ser útil, fuig de dogmatismes. Votem en funció de la bondat de la proposta, no en funció de qui la fa. A la política sobra retòrica, i també frivolitat i tacticisme. No cal que n’afegim més.

En menys de cent dies hauran de decidir a qui presten els seus talents. Si a aquells que s'han quedat paralitzats perquè van perdre, a aquells que estan immòbils perquè sempre guanyen, o a nosaltres, que treballarem amb igual determinació, estem al govern o a l'oposició.

"EL PLE MUNICIPAL DEVALUAT" - COPE Castelló- 07.03.11

Em sap greu dir-ho, però el nivell ha baixat molt. Els grups municipals popular i socialista han baixat el seu nivell d'ètica i rigor polític respecte als seus propis grups en corporacions anteriors. No cal portar massa temps a la casa per adonar-se'n i, en tot cas, amb fer una ullada a les actes del plens n'hi ha més que suficient per corroborar la meua afirmació.

Jo recorde haver debatut amb socialistes i populars, amb populars i socialistes, sobre les més diverses qüestions, i recorde certa incomoditat en temes puntuals d'algun portaveu, que havia de defensar la postura del partit a Madrid o València, tot i que la proposta del BLOC li pogués semblar assenyada. En privat et deien que era per coherència, que el grup municipal no podia entrar en contradicció amb el que deia el grup parlamentari a les Corts o al Congrés. Jo sempre contestava que la principal coherència l'hem de tenir amb els ciutadans que ens han triat, en el nostre cas, els de Castelló. En la meua proverbial innocència, pensava que este posicionament polític de privilegiar les sigles a les necessitats de la ciutat no podia empitjorar.

Els actuals grups municipals m'han demostrat com anava d'errat. Han rebaixat el nivell de coherència al subsòl de l'ètica. Ara ja no importa votar el mateix a l'Ajuntament que a les Corts, però no perquè els hi haja agafat un rampell de castellonerisme militant, que avantpose les necessitats ciutadanes als conflictes interns. No, no. Tan de bo fos això, però què va! El que passa és que han assumit i acceptat que els acords municipals no tenen cap recorregut, no tenen cap sentit, no tenen cap pes polític, cap importància.

Amb la seua actitud mesquina han devaluat l'element més important de la democràcia local, el Ple Municipal. Un exemple, només un. L'octubre el BLOC va presentat una declaració institucional que pretenia protegir el parc natural de les Columbretes de les prospeccions petrolíferes. S'aprovà per unanimitat (tot i que en junta de portaveus el PSOE va rondinar dient que era ociós, que no es faria res). En febrer, el PP va presentar una declaració calcada a la ja aprovada (la qual cosa ja demostra l'escassa importància del que ací aprovem, cas contrari no caldria aprovar allò que ja està aprovat), amb voluntat demagògica d'encapçalar una queixa front al Govern Central. Es tornà a aprovar per unanimitat.

Però... Pere Sampol, Senador del BLOC per Mallorca va presentar el dia 17 de febrer una esmena al Projecte de Llei d'Economia Social que derogava els Reials Decrets Llei que autoritzaven les prospeccions. Els senadors de la província de Castelló del PP i del PSOE van votar en contra, avalant per tant de forma explícita que es busque petroli en la nostra costa.

I ara què? L'Alcalde es va reunir amb un munt de gent, per dir-los-hi poc més o menys que ell era del Greenpeace, i que Zapatero era el Dr. Xapapote, que enviscaria de negre petroli les gavines (fins i tot les del PP). Es reunirà ara per dir-los-hi que com Coordinador General del PP valencià va a demanar explicacions als senadors? Em tem que no.

I el PSOE? Què explicaran?

Per a nosaltres no es tracta tant de ressaltar la incongruència i el cinisme de PSOE i PP, com de posicionar-nos en favor d'allò que és bo per a Castelló. I en este cas, el que és bo, és el que va aprovar l'Ajuntament. Per això hem presentat una declaració institucional demanant la reprovació del senadors populars i socialistes, per haver votat en contra dels interessos de la ciutat.

I francament, no sé que és pitjor, si que el PP i el PSOE veten la declaració, o que tinguen la barra de votar a favor de la reprovació, sabedors que els acords municipals s'han devaluat no sé si definitivament, per culpa de la seua hipòcrita actuació.

"MODELS DE PARTICIPACIÓ CIUTADANA" - Levante-EMV- 05.03.11

El dijous passat vaig participar a la Universitat Jaume I en una taula rodona organitzada per l'ACV-Tirant lo Blanc. Vaig compartir taula amb dos professors universitaris. Un d'ells és a més a més, president d'una Associació de veïns; l'altre treballa també com agent de desenvolupament local i actua en l'àmbit de la participació ciutadana.

Parlàvem precisament d'això, dels mecanismes que han de permetre a la societat civil organitzada participar de forma més activa en política. Els altres ponents van fer aportacions força interessant tant des del punt de vista teòric, tot repassant els diferents conceptes de ciutadania, i des de l'experiència pràctica.

En la meua intervenció, vaig voler centrar el tema en la nostra ciutat.

La meua tesi és que l'actual model de participació ciutadana està obsolet, és inoperant i profundament inadequat. I que això és un problema, perquè la política sense la gent no té cap sentit. I a Castelló tenim un problema greu en este sentit.

Aquell vell costum de l'esquerra tradicional i dogmàtica, d'usar en benefici propi l'associacionisme civil, com a “corretja de transmissió”, ha estat redefinit i millorat per un PP que ha fet de bona part del moviment veïnal una dòcil ferramenta per mantenir-se en el poder. A canvi de què? A canvi de diners. En forma de subvencions, en forma de locals, i de vegades en forma de rellevància social (cada u coneix les seues pròpies misèries). Això va així, què hi farem! La dependència econòmica (filla de la nul·la capacitat d'autofinançament, filla al seu torn de la manca d'afiliats interessats en el que fa l'associació) és molt soferta.

El Consell Social de la Ciutat, tot i que no té la composició que el BLOC hagués volgut, ni totes les competències que nosaltres els hi haguessem atribuït, és un instrument molt important per fer particip de la vida política a la societat civil. Llàstima que el PP el tinga hivernat.

I clar, hem parlat dels pressupostos participatius. He comparat el ridícul simulacre que es fa a Castelló amb el sistema que usa Elx. D'entrada allà hi ha definit un percentatge sobre les inversions que els ciutadans decideixen. Ací, no. Ací no hi ha normes, que és la millor forma per tal que l'equip de govern puga actuar amb absoluta discreció. Canviant, o fent canviar, les propostes ciutadanes. El calendari d'Elx és molt precís, el 16 de gener són les jornades d'avaluació i es redacta el reglament i l'informe de situació. Durant tot el mes de febrer es reparteixen les fitxes de propostes i se'ls hi dóna difusió. El

mes de març serveix per recollir les propostes. I el mes d'abril s'entreguen les propostes als tècnics perquè estudien la viabilitat tècnica i les valoren econòmicament. Ja a setembre es convoca als grups motors, l'assemblea de veïns, la comissió de baremació i l'assemblea de priorització. El nom de cada organisme és el suficientment eloqüent per a que no calga explicar a que es dedica. I finalment en novembre s'entreguen les propostes prioritzades, per tal que s'incloguen al pressupost.

Com es veu un procés perfectament reglat i pautat, amb òrgans especialitats i temps suficient per estudi i debat.

A Castelló la cosa va així: la web et convida a fer propostes fins al 24 de novembre. De novembre! Però si el pressupost ha d'estar llest a desembre! Però tranquils, que si algú creu que no hi ha temps s'enganya. El PP ho té tot pensat. A la web municipal llegim que el dimecres 24 de novembre a les 19'30 es reuniran simultàneament les Juntes Municipals de Districte per al debat i aprovació de les propostes. El dia 25 a les 11, es reunirà la Comissió Mixta formada pels Tinents d'Alcalde presidents de Junta de Districte, els tècnics municipals i la Comissió Especial de Pressupostos Participatius (4 membres del Consell de Participació Ciutadana). I el dia 26 les propostes aprovades seran presentades a l'Alcalde. Fantàstic! Allò que a Elx els costa exactament 11 mesos, a Castelló es ventila en 72 hores!

Dos models, és ben palès, que s'assemblen tant com un ou a una castanya.

El PP ja ha triat. El BLOC també. Ara han de triar vostés. Han de triar entre algú que els garantisca la seua participació directa en el govern municipal, algú que aporte racionalitat i esperit crític; o pel mateix que tenim: Nepotisme, despotisme i un morro que se'l xafen.

"ESTADÍSTICA BELGA" - Mediterráneo -3.03.11

L'altre dia a classe d'estadística el professor explicava (espere que no llisca este article perquè jo ho explicaré fatal) que quan dones la mitjana d'una sèrie de dades, si no l'acompanyes de la variança, la informació que dones tot just si diu res. Per il·lustrar-ho, va començar una frase: "es com si un polític digués...", s'aturà em mirà, va fer com una mena de gest amb les celles que jo vaig interpretar com una disculpa (innecessària d'altra banda, entenc i compartisc el que volia dir), i va recomençar l'exemple explicant que si dones una informació parcial, sense inscriure-la en un marc que la relativitze, en realitat pots estar desinformant més que no pas el contrari.

Em ve al cap un exemple bo. L'altre dia sentia dir que a Bèlgica han batut el record mundial d'un país sense govern, que si mal no recorde abans tenia l'Afganistan d'entre guerres i invasions. Tintín i Jacques Brel veuen des de ves a saber on com el seu país es mostra incapaç de posar en peu un dels tres poders primigenis de l'estat democràtic: l'executiu. A la ràdio deien que Bèlgica funciona perfectament sense polítics, i que està en mans de tècnics. Una fal·làcia argumental enorme, per la via d'escamotejar una part fonamental de la informació. Perquè és cert que no hi ha govern central, però Bèlgica és un dels països més descentralitzats del món. I tant Valònia com Flandes tenen els seus executius treballant a plena normalitat. Com funciona el segon escalafó de poder del nonat govern central, i funciona amb absoluta regularitat tota l'administració local. Vet ací doncs, com la boutade del periodista que ve a dir que sense polítics tot funciona igual, es regira per subratllar un altra realitat molt més important. Si un estat membre de la UE funciona, i funciona a normalitat, sense que els administrats noten la manca del Govern Central, és perquè funcionen altres nivells de l'administració. Si això va així, el que evidencia la manca d'un govern central, no és que sobren els polítics, és que no cal el govern central.

I si a un estat membre li funciona, per què no ha de funcionar en un altre? Ara que tant es parla d'estalviar tot aprimant l'administració per evitar duplicitats, pensem-hi.