28 de desembre, 2019

THE SHOW MUST GO ON? - El Mundo - 28-12-19


El McGuffin és una invenció del geni de Hitchcock, que ell definia com a una excusa argumental que motiva els personatges i el flux d’una història, tot i que en realitat no té cap rellevància. Potser l’exemple més evident es troba a la seua pel·lícula Psicosi. Durant els primers trenta minuts del metratge se’ns explica un robatori, i com la lladre fuig amb els diners robats, i s’amaga al recòndit Motel Bates. I és precisament allà on comença la vera història de la pel·lícula, i es fa evident que la primera mitja hora és un element absolutament prescindible, o millor, intercanviable per qualsevol altre, que hagués pogut dur a Marion Crane fins a aquell lloc. Mera distracció.

En un número recent de Nature Reviews Neuroscience, Susan Martínez-Conde, de l’Institut Neurològic Barrow en Phoenix (Arizona), afirma: «En molts aspectes, els mags saben més que els científics cognitius sobre la natura de l’atenció de la consciència». Explica que el recurs de l’humor durant un espectacle no és només una opció per divertir al públic, és també una estratègia. Mentre l’espectador riu, no pot prestar atenció a les maniobres del mag. Ho confirma Jorge Blass, jove mag de moda: «La màgia està en la distracció, no en el mecanisme del truc».


«Deus ex machina» és una al·locució llatina que té el seu origen en el teatre grec i romà, en el moment en què una grua (la màquina) introdueix una deïtat provinent de fora de l’escenari per resoldre una situació. Per extensió actualment s’empra per a referir-se a un element extern que soluciona una història sense tindre en compte la seua lògica interna. Al cinema comercial tenim molts exemples. Des de l’aparició en el darrer segon del «Seté de cavalleria»; fins a l’estupidesa del malvat de qualsevol pel·lícula d’acció, que quan ja té el dit sobre el detonador de l’artefacte nuclear, s’entreté sis llarguíssims minuts explicant els seus plans, perquè a l’heroi li done temps a arribar en metro i salvar a la humanitat. Això passa amb els guions roïns, on la trama no és més que un fil primari, al que s’han d’adaptar tots els altres elements.



Desafortunadament, la política en té cada dia més d’espectacle. El relat, que diuen els moderns, pesa més que la substància. El McGuffin com a element prescindible i artificiós per dur la història on volen. El moviment de distracció, de prestidigitació, que sovint és un conflicte (en política l’humor és quasi sempre involuntari) per a poder fer el que vols mentre el públic està distret amb l’artifici. I finalment, l’aparició d’una inesperada deïtat, que entra forçada i sense explicació plausible, perquè tinga sentit el final que algú ja havia previst, i que no quadra amb com s’ha desenvolupat la història. Ara ens tenen mirant com mouen les mans, mentre passen coses que no estaven al guió, esperant un «deus ex machina», em tem.


I no és que jo no crega en la necessitat de certes escenificacions, de fet quan vaig marxar de l’ajuntament, l’equip de govern em va regalar un vídeo amb imatges meues, sobre la banda sonora dels «Manel», i la seua cançó «M’hi vaig llançar», que acaba amb: «No em negareu un agut sentit de l'espectacle». Però no era això, companys, no era això.  

21 de desembre, 2019

"PARULES I FERRAMENTES" - El Mundo- 21.12.19


Segons el diccionari, la lleialtat és la fermesa en els sentiments i en les idees que fa que una persona no enganye ni traïsca als altres. Una segona accepció parla de la gratitud i obediència que mostra un animal cap al seu amo. I és possible que ací estiga el problema. En les diferents accepcions dels mots.

Per això caldrà, potser, definir també el que significa amo. I ací trobem fins a tres possibles definicions. És la persona al servei de la qual treballen altres persones, o la persona que dirigeix la casa, que rep els hostes, o fins i tot, la persona remarcable en la seua especialitat, que destaca en el seu medi. A esta darrera accepció se li'n diu col·loquialment ser el puto amo. Crec que cap de les tres s'ajusta al que ha de ser una relació entre grups de persones, per tant jo descartaria allò de l'obediència de l'animal a l'amo. Em quede amb la primera definició de lleialtat, la que parla de fermesa en la defensa de les idees pròpies.

El que passa és que quan parlem de política, hi ha una certa tendència global a parlar de la importància de les opinions monolítiques, i tal com jo ho veig, podria ser un error de concepció. La pluralitat és un valor absolut en democràcia. Tornant al diccionari, trobem dues definicions, i un exemple que acompanya a cadascuna. Pluralitat és la quantitat d'alguna cosa: La pluralitat d'idees afavoreix el diàleg. I és també, la varietat d'aspectes, tendències o característiques que té alguna cosa: La pluralitat és essencial en una democràcia.

Jo ja entenc que de vegades la pluralitat pot representar alguna dificultat bàsica, tot i que defense el valor suprem de la pluralitat en democrà
cia, però el mateix diccionari ens diu com s'han de resoldre les diferències de criteri, i la paraula clau és diàleg. I es defineix el diàleg com la conversa entre dues o més persones que es tenen familiaritat. O com la discussió sobre un assumpte o sobre un problema amb la intenció de prendre un acord o de trobar una solució.

Empatia i generositat són dues paraules també importants. La capacitat i la voluntat de posar-se en la posició de l'altre per poder entendre millor les seues motivacions. I la generositat. De totes les parts i en totes les direccions. Del gran cap al menut que l'ajuda a ser els suficientment gran. I del menut cap al gran, perquè sense ell tampoc no podria.

La democràcia necessita un ús pulcre dels conceptes. Per entendre'ls, tenim els diccionaris, uns llibres que fullegem menys del que caldria. Però per fer efectius tots eixos conceptes, tenim dependència de les nostres eines personals. De les nostres ferramentes. I si no tindre les adequades, pot representar una limitació.

El psicòleg Abraham Maslow va dir que si la teua única ferramenta és un martell, tendeixes a tractar cada problema com si fos un clau. Igual és un bon moment per a demanar al Pare Noel, una caixa de ferramentes. Amb un provador de corrent de voltatge per evitar sobrecàrregues, un bon grapats de connectors per unir el que s'ha separat, i un gel lubricant per passar cables. Si és que volem que la instal·lació aguante, clar! Bo, en realitat, jo més que una caixa, en demanaria tres.

14 de desembre, 2019

"RACISTES I PRIMARIS" - El Mundo - 14.12.19


El president de VOX a Cadis, ha felicitat les festes amb una targeta on es veuen els tres Reis, i tots tres són blancs, cosa que ha generat una certa polèmica. En la seua resposta, podrien haver argumentat recordant que l'evangeli de Mateu (l'únic que en parla), diu que un nombre indeterminat de mags, va arribar a Betlem, seguint un estel. Amb el temps, la tradició va fer que els mags passaren a ser tres astròlegs, i més tard encara, tres reis. Als reis se'ls hi va donar un nom: Melcior, Gaspar i Baltasar. En la iconografia més antiga Baltasar no és negre, perquè això seria sinònim de no cristià, i no es concebia un mag infidel. No va ser fins molt temps després, que en algun moment es va convertir en negre. I ara se'l representa vestit segons l'estil àrab, amb un turbant, una túnica roja i una capa blanca jaspiada.

No crec que hagueren convençut a ningú que darrere de la decisió no hi ha el seu racisme militant, però seria una resposta elaborada i documentada. En canvi, la seua resposta ha estat dir que no n'hi ha cap de negre, perquè com el cel de la postal també ho és, no se'l voria. Racistes i primaris (si és que això no és un pleonasme).

Però si ni tan sols coneixen la Bíblia, tot i que van jurar els seus càrrecs passejant-ne una de ben vistosa, no es pot esperar que coneguen altres llibres de contalles. Per exemple, no saben que La Bella Dorment és un conte antiquíssim, de tradició oral, que publicà per primer cop Giambattista Basile el 1634. O que La Bella i la Bèstia, també ve de la tradició oral, i que no va ser fins ben entrat el segle XVIII que Jeanne-Marie Leprince de Beaumont el va publicar. O que La Sireneta, és obra de Hans Christian Andersen, i la publicà el 1837. Ells creuen que és obra de Walt Disney. Així ho han afirmat quan han denunciat que en un taller sobre violència de gènere (que ells neguen insultant la memòria de les més de 1.000 dones assassinades des que tenim estadístiques), s'han usat eixos tres contes, per exemplificar com la tradició literària naturalitza accions aberrants. Al taller es qüestionava que el príncep besés a la Bella Dorment sense el seu consentiment, es criticava que a la Sireneta li negaren la seua identitat; i es demanava punició contra la Bèstia, per segrestar a la Bella. Una manera com una altra qualsevol de fer reflexionar als joves. A ells però els sembla una gran ofensa. Temps per presentar esmenes als pressupostos no n'han tingut, però per a preguntar al Conseller sobre això, sí. Són uns malfaeners busca-raons.

Si ells governaren, l'institut del Grau on ha passat això, no duria el nom del poeta Miquel Peris i Segarra. Peris era mestre de l'escola pública, homosexual i escrivia en valencià. Tres coses que ells odien... Clar, que tampoc no és nou. De tots els fills predilectes de la ciutat, Miquel Pèris era l'únic que no tenia un retrat a l'ajuntament, perquè en època del PP va desaparèixer el seu bust. La ultradreta va al recte, la dreta dissimula, però fa el mateix. Si mai governen, tindrem un futur ben negre. Quina ironia. 

07 de desembre, 2019

"LA PROMESA" -El Mundo- 07-12-19


Ara mateix no sabria dir quantes vegades he promés complir i fer complir la Constitució. Al meu col·legi professional la primera vegada, com a regidor o diputat algunes més. Curiosament, no se m'ha demanat reiterar la promesa com a membre del Consell. No sé si la promesa caduca. Mai he afegit res a la fórmula oficial, perquè em sembla una evidència que és per imperatiu legal. I per això ho feia.

Estos dies ha tornat la polèmica per les diferents fórmules emprades per uns i altres. Alguns han promés per la república catalana o basca, i de seguida els que han jurat pel seu déu han dit que eixes repúbliques no existeixen... El seu déu tampoc! El Tribunal Constitucional va obrir la porta a la imaginació en les fórmules d'acatament, vorem si algú se n'ha passat de frenada.

Però al final és igual. No em consta que hagen jutjat mai a cap membre de cap executiu, ni del poder legislatiu, per haver aprovat o haver executat lleis que després el Tribunal Constitucional ha declarat inconstitucionals. És a dir, per no haver «complit ni fet complir la Constitució», com havien promés. Així que em sembla que estem davant d'una polèmica estèril, estètica. De fet, sembla que el dia 19 sabrem si els Eurodiputats ho són o no amb independència de si han acatat o no la Constitució. I això sí que pot ser un sotrac important.

L'altra cosa és això de la lleialtat al Rei. El diccionari defineix la lleialtat com «fermesa en els sentiments i en les idees que fa que una persona no enganye ni traïsca els altres». I com la «gratitud i obediència que mostra un animal cap al seu amo». Com no reconec cap amo, i no tinc cap fermesa de sentiments cap a la monarquia, si més no positius; això m'incomoda especialment. A l'actual Rei emèrit, al que més vegades m'han obligat a declarar-li lleialtat, em costa de tindre-li'n cap; i quan pense en ell no puc evitar pensar en un elefant.

Aquell «elefante blanco» del que un dia sabrem si anava de part del Rei, tolerat pel Rei, suggerit pel Rei, amb lleialtat al Rei, o no. L'elefant amb el qual es fotografiava Bàrbara Rei (ja m'entenen), o els que matava ell a Botswana. Investigadors del Zoo de San Diego, van descobrir que els elefants tenen un llenguatge tan secret com l'origen de la fortuna del Rei.

El Rei va enganyar i va trair la confiança als altres, és a dir, va ser deslleial; i ho va reconéixer: "Lo siento muchoMe he equivocado y no volverá a ocurrir". El dia que jo li siga deslleial, a ell o a la Constitució, em disculparé. Promés.