El McGuffin és una invenció del geni de Hitchcock, que ell definia com a una excusa argumental que motiva els personatges i el flux d’una història, tot i que en realitat no té cap rellevància. Potser l’exemple més evident es troba a la seua pel·lícula Psicosi. Durant els primers trenta minuts del metratge se’ns explica un robatori, i com la lladre fuig amb els diners robats, i s’amaga al recòndit Motel Bates. I és precisament allà on comença la vera història de la pel·lícula, i es fa evident que la primera mitja hora és un element absolutament prescindible, o millor, intercanviable per qualsevol altre, que hagués pogut dur a Marion Crane fins a aquell lloc. Mera distracció.
En un número recent de Nature Reviews Neuroscience, Susan Martínez-Conde, de l’Institut Neurològic Barrow en Phoenix (Arizona), afirma: «En molts aspectes, els mags saben més que els científics cognitius sobre la natura de l’atenció de la consciència». Explica que el recurs de l’humor durant un espectacle no és només una opció per divertir al públic, és també una estratègia. Mentre l’espectador riu, no pot prestar atenció a les maniobres del mag. Ho confirma Jorge Blass, jove mag de moda: «La màgia està en la distracció, no en el mecanisme del truc».
«Deus ex machina» és una al·locució llatina que té el seu origen en el teatre grec i romà, en el moment en què una grua (la màquina) introdueix una deïtat provinent de fora de l’escenari per resoldre una situació. Per extensió actualment s’empra per a referir-se a un element extern que soluciona una història sense tindre en compte la seua lògica interna. Al cinema comercial tenim molts exemples. Des de l’aparició en el darrer segon del «Seté de cavalleria»; fins a l’estupidesa del malvat de qualsevol pel·lícula d’acció, que quan ja té el dit sobre el detonador de l’artefacte nuclear, s’entreté sis llarguíssims minuts explicant els seus plans, perquè a l’heroi li done temps a arribar en metro i salvar a la humanitat. Això passa amb els guions roïns, on la trama no és més que un fil primari, al que s’han d’adaptar tots els altres elements.
Desafortunadament, la política en té cada dia més d’espectacle. El relat, que diuen els moderns, pesa més que la substància. El McGuffin com a element prescindible i artificiós per dur la història on volen. El moviment de distracció, de prestidigitació, que sovint és un conflicte (en política l’humor és quasi sempre involuntari) per a poder fer el que vols mentre el públic està distret amb l’artifici. I finalment, l’aparició d’una inesperada deïtat, que entra forçada i sense explicació plausible, perquè tinga sentit el final que algú ja havia previst, i que no quadra amb com s’ha desenvolupat la història. Ara ens tenen mirant com mouen les mans, mentre passen coses que no estaven al guió, esperant un «deus ex machina», em tem.
I no és que jo no crega en la necessitat de certes escenificacions, de fet quan vaig marxar de l’ajuntament, l’equip de govern em va regalar un vídeo amb imatges meues, sobre la banda sonora dels «Manel», i la seua cançó «M’hi vaig llançar», que acaba amb: «No em negareu un agut sentit de l'espectacle». Però no era això, companys, no era això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada