25 d’agost, 2018

"AMORS D'ESTIU" - Levante-EMV- 25.08.18

Tots dos tenen nou anys. Ell és francés i no parla altra llengua. Ella no en parla de francés, tot i que assegura que li agrada molt més com sona "bon jour" que "au revoir". I sense una llengua en comú s'han passat 15 dies xalant com a cadells, sols o amb altres de la seua edat, saltant i ballant, nedant, tirant-se a la piscina de mil formes diferents, rient. Han demostrat que la llengua mai no és problema si et vols entendre. No sé si és un amor d'estiu, però la banda sonora que em ve al cap és aquella cançó del Duo Dinámico que parlava del final de l'estiu i que ella havia de partir... Ha estat ell qui ha marxat. Ella es queda. S'han intercanviat les adreces i diuen que s'escriuran... Vés a saber en quina llengua!

Qui no ha viscut un d'eixos amors d'estiu! Aclaparadors, absorbent, emocionants, apassionats, viscuts com deuen viure els TEDAX quan veuen com avança el rellotge de l'artefacte; sabent que tot segon viscut és un segon menys que queda. I és que sí, més que no pas la primavera amb els seus esternuts i al·lèrgies, l'estiu és l'època on floreix l'amor. El que passa és que de vegades, un amor d'estiu, acaba amb un amor de tot l'any. Perquè les estadístiques diuen que és a setembre quan es baten rècords de divorcis. De vegades per un procés de substitució, d'altres perquè es posa pel mig la família, vés a saber!

Allò que és segur és que eixe esclat feromònic de l'estiu, és com un esclat de roselles als bancals, o a un jardí botànic. I més explícit ja no puc ser. És veritat, i seria ociós i deshonest negar-ho, que esta setmana s'ha produït entre els socis del Consell un parell de desavinences públiques (no em preocupa especialment que siguen públiques, la gent té dret a saber quan hi ha tensions i per quina raó apareixen) que algú ha qualificat d' "atac de banyes". I és que al PSPV l'estiu se li ha fet curt. L'agost li ha passat volant i quan se n'ha volgut adonar ja estem en el mes dels divorcis. El PSOE sempre que pot recorda que és un partit centenari. Així que en la seua escala de temps, potser per al PSOE valencià, tres anys de romanç amb Compromís no passen de ser un amor d'estiu. I ara, amb les tempestes, ha decidit tornar amb "la legítima", tornar amb el PSOE.

Però clar, és que això nostre no havia de ser un enamorament, un amor apassionat i amb vocació d'eternitat. Era més aviat un mena de BlaBlaCar, havíem decidit compartir viatge perquè cap dels dos arribàvem a destí tots sols. I se suposava, per a Compromís així és, que l'amor era pel país, no entre nosaltres, que amb respectar-nos i complementar-nos, és suficient. I la sensació que comença a instal·lar-se, i no amb sorpresa he de dir, és que eixa defensa de l'agenda valenciana, del finançament valencià just, ha durat mentre a Espanya governava el PP, i ara que governa "la seua parella legítima", sembla que l'amor valencià se'ls-hi esmuny d'entre els dits. I si és així, haurem de replantejar-nos el viatge en comú. Perquè no sé on voldrà anar ara el PSPV, però Compromís va al mateix lloc que anava.

I conste que sóc dels que creu que tot això és magnífica, que tot és reconvertible, que l'aigua no té per què arribar al riu, que les tempeses d’estiu tenen molt d’aparell elèctric i de tarrabastall sorollós, però no sempre massa aigua. I que conste també, que a mi, com a la xiqueta m'agrada més "bon jour" que "au revoir". Però si nosaltres havíem declarat un amor etern, era al país, no als companys de viatge. I eixe amor sobreviurà a este estiu, i a l'altre i a tots. Perquè tenim un compromís amb el país, i si el país ho vol, tindrà un Compromís per servir-lo. 

18 d’agost, 2018

"SUPREMACISMES ASIMÈTRICS" -Levante-EMV- 18.08.18

Quan s'ha conegut la notícia publicada pel diari britànic Mirror del fet que la senyora Freda Jackson, de 81 anys, havia presentat una denúncia perquè li tornaren els diners pagats per les seues vacances a Benidorm, sota pretext que hi havia massa espanyols; les xarxes han esclatat. Veuen en això una evident mostra de supremacisme. Perquè sembla fàcil d'entendre, que la bona senyora considera que els fills (i les iaies) de l'imperi britànic tenen un plus de superioritat per anar pel món. I que si van a un país determinat, tot ha de ser pensat, organitzat i dirigit a ells, fins i tot per sobre dels indígenes.

Alguns ofesos en la seua espanyolitat, l'han enviat a Magaluf, a vore si amb un poc de sort, algun paisà seu, borratxo com Bacco el dia que va fer els 30, la pixa des d'un balcó. O a vore si un ramat de jovenetes britàniques amb unes gracioses polles de goma al cap l'encercla i no la deixa eixir si no canta: "Slaps you across your fat ass, with a fat dick, When I  met yoy last night baby, Before you opened up your gap" de Doggy Dogg. Eren reaccions d'espanyols indignadíssims perquè consideraven que a sa casa estant només faltaria que vingueren els turistes a dir-los-hi a què han de jugar, com han de passar el seu temps lliure, o com han de parlar.

Al mateix temps vaig llegir en un comentari fet a Google sobre Daimús: "El  idioma catalan cada año más predominante en la zona (están catalanizados), dentro de poco será necesario “traductor”, preferible ir a lugares proximos cómo Ganida. Si vas con niños será dificil relacionarse con otros niñoslocales." El tio diu "niños locales", com qui diu aborígens. Aborígens amb el mal costum de parlar entre ells la seua llengua! Clar que el mateix tipet també es va queixar de què s'use valencià a Consum. La seua estupidesa arribava al punt de queixar-se del fet que no tenien el mateix tipus de pa que al seu poble, perquè es veu que al seu exemplar de la Constitució hi diu que a les barres els hi hem de dir "pistola", com a Madrid! En fi, total qu l'home aconsellava anar a Carrefour.

Carrefour? Algú que es feia  dir Atenea Victòria escribia: "Benvinguts", así recibe Carrefour de  Gandia a sus clientes, que  por estas fechas son en su mayor parte madrileños, en valenciano ¿Esto quire decir que (ací començaven les seues emfàtiques  majúsucles) sólo son bienvenidos los valencianos valencianohablantes?” Si algú pensa que és una altra madrilenya desubicada, s'enganya. És valenciana.

Atenea era la deesa de la pau, la civilització i la saviesa, però ja es veu que ha envellit malament. Ara porta els negociats del supremacisme, l'estupidesa i la insolvència intel·lectual. Perquè si fos mínimament coherent, demanaria que no consumim a Carrefour fins que es diga "Interesección" en castellà, "la lengua que nos une". "Nos une, nos une..." no sé jo! Un jove tweetaire que es fa dir Pal preguntava "Los que tenéis dos lengua (vasco, gallego, catalan), follais en castellano?" Fascinant! Fixeu-vos per quines llengües pregunta! No pregunta per alemany, anglés o francés. Supose que ja sap que hi ha qui aprofita quan té sexe per practicar el francés. La pregunta és tan profundament estúpida, que només s'entén des del supremacisme castellanista i castellanitzador en el qual han adoctrinat a generacions i generacions. En quin cap cap que amb la teua parella amb la qual parles valencià, a l'hora de tenir relacions sexuals canvies d'idioma? És exactament el mateix que quan pregunten si també parlem valencià als fills menuts, o a les mascotes. És com quan Adolfo Suárez negociant la reincorporació del català a les escoles de Catalunya, deia que les matemàtiques i la física havien de ser en castellà, que en català no n'hi havia, no era possible. I és que han creat un monstre supremacista que creu que parlem valencià per molestar-los a ells, com l'univers pivotés al voltant de la seua existència i la seua llengua.

Tornem a Carrefour. Si jo preguntés si en tots els locals on només es retola en castellà, o als restaurants amb cartes trilingües (però sense valencià), no ens volen als valencianoparlants com a clients, segur que algú diria: "home, però és que el castellà el parlem tots", doncs això, precisament això, és el supremacisme. S'acaben de mirar a l'espill.


(Amb l'article publicat hem viscut un nou episodi de supremacisme lingüístic. Gent exigint que l'acte de memòria per les vícitimes del 17-A, que havia de ser plurilingüe, fos en castellà. Amb crits d'Arriba España inclosos.)

11 d’agost, 2018

"LA DONA DEL CÈSAR" -Levante-EMV- 11-08.18

Gai Juli Cèsar, va ser més conegut com a Juli Cèsar (tot i que convé no oblidar això de Gai, perquè després hi tornarem) va ser un líder polític i militar de l'era tardorepublicana. Un personatge de gran transcendència històrica. Tingué una vida ben atzarosa. Passava de ser un heroi a ser considerat traïdor en funció dels moviments intestins de Roma, mentre se succeïen el primer i el segon Triumvirat, o conqueria la Gàl·lia... Tota? No! Una aldea poblada per irreductibles gals resistia encara a l'invasor. Però això és una altra historieta.

El cas és que l'home va fer una llarga carrera. Amb només 16 anys ja era Flament Dialis, és a dir, el sacerdot de Júpiter. Fou aleshores que es va casar, després d'haver-se divorciat ja una vegada, amb Cornèlia. Un nom que també explicaria com va ser la seua vida marital. El bon cas és que per aquelles coses dels equilibris del poder, van posar preu al seu cap i hagué d'abandonar Roma amb les butxaques de la túnica més buides que el currículum laboral de Casado. Amb el temps la cosa es tranquil·litzà i li perdonaren la vida, arribant a ser promogut al Consolat pel partit popular (De veres! No sé si el de Fragus Magníficus, o el de Casados Iletratus.) I encara tornà a caure en desgràcia i és quan decidí creuar el Rubicó i prendre el poder. De fet, va ser nomenat Dictador. Sí. Constitucionalment. Allà i aleshores, la Constitució romana permetia nomenar la figura d'un dictador, i en el cas de Juli Cèsar, se'l nomenà primer per un any, després per un període indefinit, i després per déu anys, fins que finalment va ser nomenat dictador vitalici (un poc com a Maduro). A Hispània, segles més tard, tindríem un dictador vitalici nomenat per la gràcia de Déu (el seu), però a Roma era un dictador constitucional. Això per als qui creuen que les Constitucions són la perfecció feta norma.

Bo, anem al romanç. Cèsar era conegut per la seua bisexualitat (i ací és on volia jo fer encaixar la gracieta amb el seu nom oblidat: Gai), però es casà quatre vegades en una època en què els matrimonis eren de conveniència i que només tenien per objectiu enfortir la posició social de les famílies que emparentaven. Un dels seus matrimonis més reconeguts, va ser amb Pompeia.

El 62 abans de la nostra era, Pompeia va celebrar a casa seua el festival de la Bona Dea, una festa religiosa reservada exclusivament a les dones. Durant la celebració, una serventa descobrí la presència d'un intrús, disfressat de dona. Es tractava de Public Clodi, un jove de l'aristocràcia romana que pretenia Pompeia. Clodi fou capturat i acusat de cometre un sacrilegi.

En el judici, Cèsar defensà la innocència de la seva muller, però, davant les crítiques dels seus rivals polítics, es va veure obligat a repudiar-la. Segons conta l'historiador Plutarc a “Vides paral·leles”, preguntat per aquesta fulminant reacció, contestà: "Perquè vull que, de la meua dona, ni tan sols se'n tingui sospita". En “La Vida dels Cèsars”, Suetoni recull la mateixa idea amb unes altres paraules: "És necessari que els meus estiguin exempts de sospita com de crim”. Ara, quan parlem d'ètica pública repetim sovint: "la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho." Esta cita, però, és fruit d'una mala interpretació d'unes paraules que mai no va dir Juli Cèsar.

Per cert que finalment el bandarra de Clodi va quedar absolt. I Juli Cèsar, a contracor i per quedar bé amb la cúria, repudià a Pompeia (que es quedà petrificada -xistaco-). Així que per seguir els mandats irracionals de la fé, més que no pas els de la lògica i l'ètica, Clodi, Pompeia i Juli Cèsar van ser negativament afectats. Els beneficiaris? Només les institucions religioses, que són més papistes que el Papa. Això sí, un any després al Cèsar el van nomenar Pontífex Màxim (que sembla un compte de Twitter).

04 d’agost, 2018

"EN DEFENSA DE LA IDEOLOGIA" ´Levante-EMV- 04.08.18


El meu amic Ximo s'interessa per la meua opinió sobre un fil que havia publicat a Twitter, una persona que deia haver-hi militat durant una dècada a CDC primer i al PdeCat després, i que s'acabava de donar de baixa. El fil era llarg i ben argumentat. La persona que es declarava independentista, volia deixar ben clar que no era eixe el problema que l'havia fet distanciar-se, sinó el fet que el que havia estat el seu partit caminava decidit cap a un espai transversal d'ampli espectre; i que a parer seu això tenia implicacions que l'incomodaven.
Explicava el twitaire, que ell s'havia afiliat a un partit, no només perquè volia la independència del seu país, sinó també per determinats postulats ideològics. En el seu cas de caràcter liberal, però igual ens valdria si foren cristianodemòcrates o socialdemòcrates. I que estos postulats anaven quedant arraconats en el discurs, per aconseguir augmentar la base de suport social sense incomodar cap sensibilitat. I això conduïa a un discurs cada cop més empobrit en matisos.

La paraula transversalitat, que molts partits i moviments polítics han incorporat al seu llenguatge quotidià, en realitat significa «majoria electoral». I quan es parla d'un missatge transversal, es refereixen a un missatge que no moleste ni ofenga ningú, i per tant ha de ser d'una simplicitat vàcua. Si tornem a l'exemple del principi, el twitaire es queixava de què l'únic missatge del seu partit era ara la paraula: República. Però quina república? Alemanya? Etiòpia? Kirguizistan? Suïssa? Veneçuela? França? Tot ho són de repúbliques, així que dir que vols construir una república l'única cosa que està dient és que el nou país no tindrà casa reial. Clar que també està el cas de Simeó II de Bulgària, que sent el Tsar exiliat va tornar com a President de la República.

Amplie a tothom la invitació a pensar que m'ha fet Ximo, perquè entenc que convé a una reflexió més amplia de cap on camina la política, massa pendent, crec, de la demoscòpia, i massa acostumada, afirme, a tractar a l'electorat com una massa amorfa i sense capacitat de tindre una línia de pensament complex.

Em sembla molt adient eixa defensa que fa este senyor de la ideologia, de les ideologies. La dreta extrema del PP i la dreta cunyada del Ciudadanos, repeteixen amb una freqüència irritant, que alguns governem des de la ideologia. I tant que sí! No hi ha política sense ideologia. El seu discurs és el mateix de Franco quan deia «haga cómo yo, no se meta en política». El comble de la no-política va ser la recent proposta de Ciudadanos a la diputació de València proposant un «gobierno de técnicos». A banda del despropòsit jurídic, la proposta de posar en mans de funcionaris la institució, és una prova més de la indigència intel·lectual d'esta gent. Cada cop que un polític parla del sentit comú com base de les seues propostes, n'hi ha per engegar a córrer.

Jo defense la definició ideològica de les polítiques que fa el govern. Clar. I sense buscar diferenciar-se del soci-adversari-company de viatge, crec que està bé que es coneguen els matisos que ens diferencien. Fins i tot allò que és més que un matís. Perquè la praxi, la «transversalitat» eixa entesa com discurs per arribar a tothom, ha de néixer de la suma d'opinions complementàries. No de la resta.

Potser no tot el Consell és valencianista, o ecologista, o feminista... Però el Consell ho és. Per acumulació, per contagi, per suma de sensibilitats compatibles, per voluntat d'ampliar i no de reduir. Ens equivocarem si ocultem allò que som per por que els que no ho siguen no ens voten; perquè al final qui no ens votaran seran els qui sí que ho comparteixen. No es pot caure bé a tothom. I si vols caure bé a tothom, acabes no caient bé als teus amics. I amb el discurs ideològic és igual. Perquè al cap i a la fi, la ideologia no és més que un sistema d'idees econòmiques, polítiques o socials que configuren la visió de la realitat. Un sistema complex, i és que la política ha de ser complexa. Les reduccions, sempre són a l'absurd.