26 de setembre, 2020

"QUINS ELEMENTS" - El Mundo - 26.09.20



Durant la presidència de JF Kennedy, la Casa Blanca semblava una "casa de barretes", hi havia més sexe que a la sèrie Élite. El grandíssim divulgador de la natura, Jacques Coustau, maltractava els animals als seus documentals. Un poc com feia Félix Rodríguez de la Fuente. El poeta castellà Quevedo, era un ferotge antisemita, i deia coses així: «En tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra». El famosíssim pallasso català, Charlie Rivel, tenia com principal recurs còmic, un plor desconsolat... Que potser l'havia aprés de la seua dona i els seus fills, a qui apallissava quotidianament.

L'elegant Coco Chanel va lluitar contra la dictadura de la faixa, però va celebrar la dictadura del feixisme. Era filonazi. A París, fins i tot, s'allotjava al mateix hotel que els generals de les SS, i tenia un amant de la Gestapo. El divertidíssim Peter Sellers, sempre estava en ple "guateque", com a la seua pel·lí, el mal és que les cletxes de cocaïna li les feia preparar al seu fill de 10 anys. Tres anys més tenia Leonor quan va començar a festejar amb Antonio Machado que en tenia 32. Un any i mig més tard, en fer ella els 15, es casaven. L'execrable pedofília s'associa també a Roman Polansky, extraordinari director amb una sensibilitat colpidora, que va oblidar per abusar de Samantha Geimer, de 13 anys; com ell mateix reconegué el 1977. No ha xafat la presó. Ni Jerry Lee Lewis, que als 22 es va casar amb la seua cosina Myra Gale Brown, també de 13, per legalitzar una relació que va generar en la societat "greats balls of fire".

El gran escriptor Ernest Hemingway era un masclista consumat, un home acomplexat i violent, que usava les dones com a mocadors de paper. En realitat Hitchcock no tenia tant de misteri, era un manipulador, masclista i sàdic. Elia Kazan va imaginar a James Dean tirant pedres a una casa blanca en "A l'este de l'Edén", mentre condemnava a la persecució i l'ostracisme als seus companys, en favor de la Casa Blanca de McCarthy i (la) cia. Francesc de Vinatea Jurat en Cap de la València del XIII, i capdavanter de la defensa foral del Regne de València... Va assassinar a la seua muller Na Carbona, perquè la trobà al llit amb el seu jove escuder Domènec d'Aquis.

Si ens posem a escorcollar, haurem de posar-li als carrers, noms d'elements químics. Excepte del Moscovi, que sona a cosa comunista. Trellat.

19 de setembre, 2020

"DEIXEU-NOS FER" El Mundo 19.09.20

 Quant Jean-Baptiste Colbert (1619-1683) es va fer càrrec de les finances de França, va fer cridar als principals homes de negocis del regne. (Sí, convé recordar que França era un regne i ara tenen un Cap d'Estat, el que no té cap és el Rei. Ara afortunadament estes coses es resolen votant. En les democràcies, clar.) Bo, el cas és que en aquella reunió, Colbert pretenia congraciar-se amb tots aquells adinerats financers, banquers i comerciants, i per tal de guanyar la seua confiança, es va oferir: "Cavallers, què puc fer per vostés?" "Li preguem, senyor -va contestar l'acabalat corifeu -, que no faça res. Deixe que ho fem nosaltres".

He recordat esta història perquè dijous vam saber que el Gobierno, ha impugnat el decret de la Generalitat pel qual es complementava l'Ingrés Mínim Vital amb la Renda Valenciana d'Inclusió. Potser convé fer un poc d'història. El Gobierno, sembla que per insistència d'UP va voler posar en marxa este IMV, obviant, això sí, que els serveis socials i la inclusió són competències exclusives de la Generalitat. I el fet que ho gestione la Seguretat Social, no canvia la naturalesa jurídica de l'ajuda. En aquell moment la Generalitat podria haver presentat un conflicte constitucional per invasió de competències. La Vicepresidenta no va voler, perquè ens interessava més que els diners arribaren a les persones necessitades, que no el conflicte competencial. Tot i això, es va parlar i molt amb membres del Gobierno, per explicar que el que pretenien aprovar, al País Valencià ja estava en marxa, amb una fórmula més completa i més inclusiva. No només no se'ns va escoltar, sinó que se'ns va insultar públicament dient que no anaven a cedir-nos la gestió de l'IMV, perquè no estàvem capacitats. Fa anys que ho fem! Passats pocs mesos, i davant del caos administratiu en què s'han instal·lat, han demanat col·laboració.


Ara, el que es fa dir "gobierno más progresista de la história", el govern del qual segons diuen és gairebé un estat federal, no només envaeix competències pròpies de la Generalitat, sinó que pretén dur al TC el nostre treball, quan són ells els que s'han extralimitat.


I clar, he recordat a Colbert, i m'han entrat moltes ganes de dir-li al govern central: "Xa! Que no vos estareu quietets? I si dedicareu els esforços a allò en què sent competents sou uns incompetents? En pagar els milions que pendents de la dependència, en resoldre el pèssim finançament, en dignificar la rodalia." Diran que critique als socis, no. Defense als valencians i valencianes.

16 de setembre, 2020

"ALGÚ HO HAVIA DE DIR" - ElDiario.es - 16.09.20


Jo ja entenc que si no passaren coses imprevistes, que si no hi hagués Lehman Brothers ni COVID19, resultaria molt més senzill per als governs buscar un equilibri al llarg del cicle econòmic. Es demanen diners en temps de desacceleració i es retornen en bonança. De forma que qui es beneficia d'eixos diners en la primera etapa, podrà tornar-los en la segona quan les coses li van bé. Val per als països pel que fa al finançament, i hauria de valer per a les empreses pel que fa a ajudes i subvencions públiques. La via per retornar els diners, són els impostos.


El problema és el somni que el Faraó li va explicar a Josep. "Somiava que em trobava a la vora del Nil. Vaig veure eixir del riu set vaques grasses i boniques, que anaven pasturant entre els joncs. Darrere d'elles en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres: enlloc d'Egipte no n'he vistes mai de tan lletges. Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien eixit del riu. Quan ja les tenien dintre, no es notava que les hagueren engolides: continuaven tan escarransides com abans. En aquest moment m'he despertat....." I és on estem ara, despertant-nos en mig d'un malson.


Tornar les ajudes a mitjà termini no serà senzill. Tornar-les a curt, impossible. Abans les vaques grasses es menjaven a les magres, ara és a l'inrevés. Cada generació successiva era més rica, de forma que els deutes del passat es reduïen en comparació amb els ingressos. Hui l'envelliment poblacional, el baix nivell en innovació, i l'escàs creixement de la productivitat atempten contra la possibilitat que els nostres fills siguen més rics que nosaltres. De moment ja tenen com problema fer-se càrrec de les nostres pensions, i si els Lehman Brothers agafen la COVID19, el cataclisme serà tan gran, que no tindrem temps de veure el cataclisme del canvi climàtic.


A escala d'empresa, i en termes pràctics, això vol dir que la voluntariosa idea de compensar a tots els afectats per la pandèmia perquè no en són culpables, és impossible. Tot i l'injust finançament podem fer front a una DANA, que és una devastació terrible, però en una zona reduïda i en un temps limitat, però una alteració de la magnitud de la pandèmia, acaba amb les possibilitats de rescatar-ho tot. I la consigna hauria de ser la prudència. Perquè, sempre ho dic, "ni tot està per fer, ni tot serà possible". No podrem salvar totes les empreses. En prolongar-se la pandèmia i les seues conseqüències, haurem de pensar a protegir a les persones, a qui sí o sí, hem de donar una solució. Assistència pública (prestacions per desocupació, Renda Valenciana d'Inclusió) fins que l'ocupació es recupere.


Estic dient que hem de deixar caure les empreses? No. Tot el contrari. Estic dient que hem de redoblar l'ajuda d'aquelles que són viables, que tenen futur, que poden generar riquesa i ocupació. I necessitem per a eixes empreses, fons que ara dediquem a algunes que no són viables. El professor Joan Romero va dir "la pandèmia no ha aportat res de nou, sinó que accelera processos que ja s'havien activat". Hem de ser selectius, per prudència, i també per eficiència. Abans de la pandèmia, cada dia obrien i tancaven xicotets comerços. El fracàs de l'emprenedoria (bombolla, per cert, alimentada artificialment pel discurs neoliberal culpabilitzador de qui es queda sense feina) és un drama per als propietaris, però no causa necessàriament un dany permanent en l'economia. Si treballem bé per accelerar la recuperació, sabrem si continua havent-hi demanda suficient d'eixe negoci, o sector, i una nova empresa amb la mateixa propietat o no, ocuparà l'espai. No és eficient seguir pagant el lloguer i els subministraments, o els salaris del que hi treballen, si el negoci no pot funcionar. I eixos recursos no ens ajuden a recuperar l'economia, sent esta recuperació la que els hi podrà retornar les oportunitats.


Tampoc no crec que les administracions hagen de subsidiar o donar préstecs a grans empreses amb problemes perquè conserven empleats excedents, als que igualment acabaran acomiadant quan deixen de rebre ajudes. Per a l'erari resulta molt menys costós pagar una prestació decent i suficient per atur als treballadors acomiadats, que subsidiar els llocs de treball per temps indefinit, o fins que s'acaben les ajudes. Si una gran empresa, si una cadena, si una corporació gegantina necessita diners per no haver de tancar, s'ha d'endeutar en el mercat, on hi ha liquiditat regada pels bancs centrals. I si el mercat no els dóna finançament, igual és que no són viables, i cal fer un pensament. Reestructurar-se, transformar-se, reinventar-se, o acomiadar-se i començar de cap nou.


Algú ho havia de dir, i no ho he dit jo, ho ha dit Raghuram G. Rajan. Reconegut economista, que va ser director del Reserve Bank of India, i vinculat a Massachusetts Institute of Technology, a l'Sloan School of Management, i que forma part de l'Escola d'Economia de Chicago. Els qui van teoritzar allò que es coneix com a "expectatives racionals". I ací ho deixe jo. Hauríem d'analitzar molt bé quines són les expectatives racionals de les nostres polítiques.


12 de setembre, 2020

"EL JOC DELS PAPERS" - El Mundo - 12.09.20


Un grup d'actors es prepara per a assajar «El joc dels papers», una obra de Luigi Pirandello quan, de sobte, irrompen a l'escenari sis personatges de carni ossos quehan estat rebutjats pel seu autor i clamen la necessitat de viure i representar el seu drama, anhelen existir i manifestar el seu propi destí. És la sinopsi d«Sis personatges en cerca d'autor», obra amb què Pirandello va encetar la que es considera la seua trilogia sobre el metateatre.


Estos dies assistim, i fins i tot ens arrosseguen a participar-hi, a una teatralització excessiva de la política. És cert que davant de situacions excepcionals calen solucions excepcionals. I això hem fet des del govern. Acordar i pactar mesures amb els agents socials, amb altres institucions, i amb aquells partits que ho han volgut. He participat en algunes de les negociacions. I ja està. Ara toca escriure el pressupost, i això és feina del govern. Perquè els pressupostos són el guió, el llibret, que s'ha de representar. I de fet, tots els partits que han signat els acords, haurien de votar a favor dels pressupostos del govern, perquè incorporaran les línies bàsiques dels acords. Però fins ací.

En el teatre de la política, també hi ha papers protagonistes, de repartiment i figurants. Personatges amb text, i personatges amb una frase. Tots són importants, però no intercanviables. Trobe que darrerament hi ha un excés d'escenificació. Veig a molt de personatge en cerca d'autor, reclamant un paper que no li correspon. I com en «El joc dels papers», trobe que el Director els hi dóna massa protagonisme, amb el risc que acaben apoderant-se de l'obra a representar. L'autor, el poble, els hi ha donat el paper d'oposició.

Ho diré clar. Personalment forme part d'un govern per aplicar determinades polítiques en les quals crec, i no tinc cap intenció d'acceptar esmenes que vagen en contra d'allò que crec que s'ha de fer, només perquè algú ha decidit que la paraula consens és més important que la paraula coherència, o la convicció. Tampoc accepte la criminalització de les ideologies. Clar que un pressupost ha de tenir ideologia! Entre altres coses, perquè les crisis també en tenen. I la climàtica és filla del capitalisme.

Però com sóc gat vell, també diré que molt del que veiem estos dies, és allò que cantava La Lupe «Igual que en un escenariofinges tu dolor barato, tu drama  no es necesario, lo tuyo es puro teatro. Falsedad bien ensayada, estudiado simulacro.» 

05 de setembre, 2020

"CHANQUETE VIU" - El Mundo - 05.09.20

 

Les pàgines de política i de societat dels diaris generalites, les revistes del cuoreels diaris esportius, tots es van fer ressò esta setmana, d'una d'aquelles notícies curioses de l'estiu. Àpunt va fer fins i tot un reportatge. Majoritàriament titulaven: «Toni Cantó rescata a tres xiques que s'ofegaven en una platja de Castelló». I l'il·lustraven amb la fotografia que el mateix Cantó havia pujat a les xarxes, amb les tres joves que li estaven lògicament agraïdes, al mateix temps que tenien una anècdota per explicar. Tot i que a la TV el que van dir és que les havia ajudat «un señor que no conocíamos de nada», però de seguida la mare els hi va fer saber que era un famós. Ara podran dir: «Si, tía, nos salvó aquel al que siempre daban collejas porqué no se enteraba de nada. Que fuerte

El problema és que l'Associació de Treballadors de Salvament i Socorrisme de la Província de Castelló, va fer un breu comunicat explicant com havia anat la cosa. Les tres xiquetes van ignorar la bandera roja i van posar en perill la seua vida, i de retruc la del socorrista que acabà ple de ferides i amb punts de sutura. I que Toni Cantó

i un altre senyor anònim es van acostar a tirar una maneta. La qual cosa està més que bé, però el relat ja és tot un altre. I Twitter va fer la seua màgia. De seguida va haver-hi qui va recordar aquell episodi de  «
Verano azul», en el que Pancho Javi salvaven a Bruno, un teen idol que tenia enamoradetes Bea, a Desi, i a tots els còctels d'hormones de Nerja. A l'episodi la premsa local explicava que havia estat el cantant qui havia salvat als dos adolescents. És el que té ser una star, que al teu voltant creix la llegenda.

A mi tot això em va bé per a recordar que estem a punt de començar a negociar els pressupostos municipals, els de la Generalitat, i el PGE. I que, per seguir el paral·lelisme, la nostra salut, la nostra economia i el nostre benestar social, també estan encallats a l'escullera, sotmesos a la mar brava de la crisi econòmica i sanitària. I ja pot vindre el Bruno de «Verano azul», o el Toni Cantó del «Verano naranja» a presentar-se com els grans salvadors, que farien bé les Bea i les Desi, de recordar, qui són els seus amics de tot l'any, qui som Javi i Pancho.

01 de setembre, 2020

"LA FIBRA ÒPTICA. UNA OPORTUNITAT! La Vanguaridia - 31.08.20




«Més d'una vegada m'han preguntat per què dono tanta importància al desplegament de la fibra. Doncs per una raó molt senzilla: possiblement és la política soci
al més important del segle XXI». La frase és de Jordi Puigneró, Conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública de la Generalitat de Catalunya. Amb ella va començar la seua intervenció en un acte sobre el Corredor 5G del Mediterrani, que pretenia unir Catalunya i Occitània. Corredor que el Gobierno d'Espanya, va prohibir per raons polítiques vinculades amb la confrontació amb Catalunya. Un drama per l'economia valenciana, que veu bloquejada la seua connexió tecnològica per l’eixida natural cap a la resta d'Europa. 

Compartisc des de 
la convicció més profunda i argumentada, la frase del Conseller Puigneró. I el fonament és simple, la connectivitat multiplica les oportunitats. Un territori connectat esdevé un territori d'oportunitats, ja que sense ella no és possible desenvolupar ni la societat ni l'economia digital. I estem en el moment de fer-ho. De fet, ja fem una mica tard i tot. A les primeries del segle XX, i durant molt de temps, es va considerar que la cohesió territorial exigia una escola, una biblioteca, una carretera i un telèfon en cada poble. Encara hui no tots ho tenen tot. És cert que en estos darrers anys la Conselleria d’Educació i Cultura ha pres decisions fonamentals pel que fa al manteniment de centres educatius per tot el territori, com ara, no amortitzar aquells que puntualment han quedat sense alumnat, de forma que en el moment que calga es puguen reobrir sense haver d’iniciar complexos i llargs processos administratius; o la remodelació i creació de nous en col•laboració administrativa amb els propis municipis. De la mateixa forma s’ha desenvolupat un servei de biblioteques mòbils, hui més que reforçades pels llibres electrònics. Així mateix semblaria que la telefonia mòbil ha fet gairebé anacrònica la imatge de la cabina telefònica, però és que la cobertura és altament deficient en bon nombre de municipis, deixant en situació de pràctic aïllament a milers de valencianes i valencians. 

 I les carreteres! Durant el segle XIX i XX, les infraestructures viàries i ferroviàries han contribuït, tot i que relativament, a la lluita contra el despoblament. Molt relativament, dic, perquè el servei de rodalia valencià és altament deficient i insatisfactori. Però tot i això és innegable que ha millorat les oportunitats laborals dels habitants que viuen en poblacions territorialment allunyades de les ciutats grans i mitjanes, que són les que concentren la majoria de l’ocupació, perquè els hi ha permés anar i vindre de casa al lloc de treball. Parlem, clar, per a la gent que viu relativament prop d'eixos llocs de treball, perquè als que vivien més lluny, el tren o la carretera,
 només els hi ha servit per a abandonar el poble i anar a viure prop del lloc de treball. 

Però estem al segle XXI, i ja fa dies. I la fibra òptica està cridada a jugar el camí invers, que és molt més important i eficient, ajudant a la gent, a quedar-se laboralment al seu municipi. Les carreteres i els trens van donar feina als habitants dels pobles, la fibra crearà feina als pobles. Les primeres van acostar a la gent als llocs de treball, la segona acostarà els llocs de treball a la gent. Per això parlava del camí invers. La fibra òptica pot auxiliar a consolidar la població als municipis. Perquè és una infraestructura que ajudarà a crear empreses per tota la geografia valenciana, incentivar
à que se'n puguen implantar de noves i que les que hi ha, puguen créixer. I permetrà també connectar la xarxa de polígons industrials del país, la qual cosa generarà oportunitats per a les empreses, i nous llocs de treball. Però també, cal associar eixa oportunitat a una realitat com és el teletreball, una oportunitat amb alguns riscos i molts avantatges, que la pandèmia ha posat en l’agenda pública, cosa que no havíem aconseguit alguns convençuts, que anàvem predicant-los en els darrers anys. 

La connectivitat digital és una gran oportunitat per al desenvolupament econòmic d'un territori, i no només perquè farà més competitius els sectors ja existents, sinó perquè permetrà el naixement d'una nova economia digi
tal vinculada als sectors preexistents, o als de nova aparició o creixement. I tot, mentre compleix amb l’obligació democràtica de donar les mateixes oportunitats a tothom, visque al poble o a la ciutat, a l'interior o a la costa, a un municipi de 200 habitants, o a una ciutat de 250.000. Abans deia que encara tenim desenes de municipis sense una cobertura acceptable de telefonia mòbil, però és que sense la fibra òptica, serà impossible desplegar la futura telefonia mòbil 5G. Hem d'anar un pas per endavant, perquè hem començat amb molt de retard. 


És un element d’equilibri territorial, de justícia social, d’oportunitat econòmica i mediambiental. És una qüestió estratègica que no es pot deixar només en mans dels ritmes i els interessos del mercat. I és, diria jo, una obligació d’un govern que es reclama progressista.