Un grup d'actors es prepara per a assajar «El joc dels papers», una obra de Luigi Pirandello quan, de sobte, irrompen a l'escenari sis personatges de carni ossos quehan estat rebutjats pel seu autor i clamen la necessitat de viure i representar el seu drama, anhelen existir i manifestar el seu propi destí. És la sinopsi de «Sis personatges en cerca d'autor», obra amb què Pirandello va encetar la que es considera la seua trilogia sobre el metateatre.
Estos dies assistim, i fins i tot ens arrosseguen a participar-hi, a una teatralització excessiva de la política. És cert que davant de situacions excepcionals calen solucions excepcionals. I això hem fet des del govern. Acordar i pactar mesures amb els agents socials, amb altres institucions, i amb aquells partits que ho han volgut. He participat en algunes de les negociacions. I ja està. Ara toca escriure el pressupost, i això és feina del govern. Perquè els pressupostos són el guió, el llibret, que s'ha de representar. I de fet, tots els partits que han signat els acords, haurien de votar a favor dels pressupostos del govern, perquè incorporaran les línies bàsiques dels acords. Però fins ací.
En el teatre de la política, també hi ha papers protagonistes, de repartiment i figurants. Personatges amb text, i personatges amb una frase. Tots són importants, però no intercanviables. Trobe que darrerament hi ha un excés d'escenificació. Veig a molt de personatge en cerca d'autor, reclamant un paper que no li correspon. I com en «El joc dels papers», trobe que el Director els hi dóna massa protagonisme, amb el risc que acaben apoderant-se de l'obra a representar. L'autor, el poble, els hi ha donat el paper d'oposició.
Ho diré clar. Personalment forme part d'un govern per aplicar determinades polítiques en les quals crec, i no tinc cap intenció d'acceptar esmenes que vagen en contra d'allò que crec que s'ha de fer, només perquè algú ha decidit que la paraula consens és més important que la paraula coherència, o la convicció. Tampoc accepte la criminalització de les ideologies. Clar que un pressupost ha de tenir ideologia! Entre altres coses, perquè les crisis també en tenen. I la climàtica és filla del capitalisme.
Però com sóc gat vell, també diré que molt del que veiem estos dies, és allò que cantava La Lupe «Igual que en un escenario, finges tu dolor barato, tu drama no es necesario, lo tuyo es puro teatro. Falsedad bien ensayada, estudiado simulacro.»
1 comentari:
Enric, qui no és coherent amb les seues promeses electorals és Toni Cantó: "Con el PSC valenciano no voy ni a la vuelta de la esquina." (eleccions a les Corts Valencianes 2019). Senyor, perdona els votants de Cs, perquè no saben el que voten.
Publica un comentari a l'entrada