25 de desembre, 2020

"NADAL SOLITARI, NADAL SOLIDARI" - El Mundo - 26.12.20

Durant tres anys que vaig viure a París no vaig poder tornar a casa per Nadal. Treballava sol al torn de nit a la recepció d'un hotel, i així vaig passar tres nits de Nadal, i tres de Cap d'Any. Sol. Molt sol. I lluny de casa. El més semblant a una celebració que vaig tindre va ser un 31 de desembre que un grup de turistes russos em van gairebé forçar a menjar un embotit de mamut siberià, tan sec, dur i esclerós que obligava a fer glops de vodka per fer-lo passar gola avall. Una vodka tan forta que em va fer entendre les fotos de Putin muntant a cavall 
amb els mugrons a l'aire a la freda estepa russa.


L'únic contacte amb la família era una telefonada d'uns minuts per a compartir bons desitjos. Així que sí, que entenc perfectament com és de dur per a moltes persones no poder celebrar enguany estes festes, amb la família i amics. Clar que ho entenc. Enguany jo les passaré amb la meua parella i la meua filla, però tampoc no podré sopar amb ma mare (a qui no li he vist la boca fa mesos, per les mascaretes), ni amb la resta de la família. Seríem massa gent, i encara que no estigués prohibit, tampoc no volem assumir eixos riscos. La mare és gran, la xiqueta menuda, i encara que la generació escolar de la meua filla ens estan donant una lliçó de consciència i d'actitud previnguda davant la pandèmia, el risc és massa gran. Farem visites curtes. Un dia a la iaia, un altre als cosins... Que hi farem! Ens ha tocat una època estranya!


Comprenc perfectament el desencís d'aquella gent que esperava estes dates per a poder celebrar amb família i amics, que un any que està sent difícil a més no poder ja s'esgota. La comprenc i la compartisc, però no es pot, no es deu. No toca. I no perquè esta administració o aquella, hagen determinat un nombre màxim de persones en les trobades, o limiten poc o molt els nuclis familiars, sinó per trellat. A ningú no ens agrada que ens diguen el que hem de fer, però si fem el que toca, poc importa que ens ho diguen, perquè res no canvia. Els errors o les irresponsabilitats personals, tenen conseqüències col·lectives. I moltes conseqüències poden ser irreversibles, i tindre la cara i la mirada, d'aquells a qui voldríem vore, i potser si no ho fem bé, no podrem vore mai més.

19 de desembre, 2020

"ARQUITECTURA I MONARQUIA" - El Mundo - 19.12.20

Supose que dec ser una mena de boomer asimptomàtic. Perquè per edat és evident que em toca, però diuen que per actitud no ho semblo. Ho dic perquè convisc amb bastant dignitat amb el món 2.0. Tampoc no és que siga un pròpiament un nerd, però sóc un curiós de les xarxes. No sóc seguidor de cap "influencer" d'eixos, perquè en general em semblen una colla de borinots pretensiosos, i un suport comercial de marques i productes. Però hi ha algun canal de youtube, que em sembla interessant. El de Ter, per exemple. Una jove arquitecta que explica tècniques constructives, curiositats d'edificis singulars, o his
tòria i evolució de l'arquitectura.


Hi ha un vídeo que recorde especialment on explica les dificultats que tenien els enginyers del segle XII per construir eixes catedrals que els prebosts de la religió volien amb grans espais oberts... Podien fer murs amb cinc metres de separació, però fer un sostre de pedra no resultava senzill. És aleshores que apareix l'arc de volta, o arc de mig punt. El problema era que per aguantar la força horitzontal que exerceix l'arc, calien murs d'una grossària insensata, que convertien els edificis religiosos en poc més que un túnel, fosc i poc vistós. Així que l'arquitectura religiosa va haver d'anar evolucionant per satisfer als pretensiosos bisbes.


Volta de canó, de quart de canó, d'aresta, de creueria, ogivals, la cúpula, volta de quadrant d'esfera, volta bufada... Sempre buscant poder fer els murs més prims, mantenint la fortalesa que aguantés els sostrés, i que alhora permetés obrir grans finestrals i vitralls lluminosos. I això s'aconseguia gràcies a noves estructures arquitectòniques com els arcbotants, contraforts i pinacles que ajudaven a repartir el pes amb vectors horitzontals i verticals a l'hora.


Tot això m'ha vingut al cap sentint al ministre Campos dir que: "la monarquia és l'arc de volta del model d'Estat i si es treu una peça, es pot esfondrar tot". La corona com a dovella central! El que ve a dir el ministre és que el règim del 78 és com una església romànica. Fosca, estreta, claustrofòbica, i amb una estructura dèbil, que no permet obrir finestres i ventilar.


És curiós perquè ja de l'arquitectura gòtica és permés alçar els sostres, separar els murs, obrir finestres, o colorits vitralls i rosasses que regalen matisos. I d'una enorme solidesa, sense por als enderrocs, gràcies al repartiment de càrregues. I hui, amb els nous materials, no cal dir-ho! La societat civil i les institucions democràtiques com a contraforts del sistema. No ho volen.

13 de desembre, 2020

"PRODUCTIVITAT I PRESENCIALITAT"- Levante-EMV- 13.12.20

Arthur C. Clarke afrma: «Siga com siga, la tecnologia no sembla que ens faça treballar menys ara. De fet, sembla que treballem més hores, encara que no siga necessàriament a l'ofcinaa. És cert que hui treballem menys que abans de la Primera Revolució Industrial, però si fem una lectura més ambiciosa, també és cert que avui treballem desmesuradament més que a l'Edat Mitjana.

Aleshores, l'oci i el temps lliure era major del que creiem. Al voltant de l'any 1300, el calendari encara estava ple de festes i celebracions. La historiadora i economista de Harvard, Juliet Schor, ha calculat que els festius representaven almenys un terç de l'any. A Espanya, aconseguien uns sorprenents cinc mesos, i a França, gairebé sis. La majoria dels camperols no treballaven més del necessari per a viure. El ritme de la vida era lent. Els nostres avantpassats potser no eren rics, però tenien temps lliure en abundància. Però, com que hem convertit el temps en diners, el creixement econòmic va portar aparellat major consum, el que també va requerir majors ingressos i, per extensió, més feina. Ho explica molt bé Bregman Rutger en el seu llibre "Utopia per realistes".

Fins i tot allà on els ingressos reals han romàs estables i la desigualtat s'ha disparat, la bogeria consumista ha continuat, però a crèdit. I aquest és precisament el principal argument que s'ha esgrimit contra la reducció de la setmana laboral: "no ens ho podem permetre", argumenten. és un ideal meravellós, però és senzillament massa car. Si tots treballàrem
s'ensorraria".

El cert, però, és que treballar massa hores no es tradueix necessàriament en "Més temps lliure
 menys, el nostre nivell de vida cauria i l'estat del benestar arribar a més productivitat. I això no és nou. Ja ho va descobrir Henry Ford a principis del segle XX, demostrant que els treballadors de la seva fàbrica eren més productius quan treballaven una setmana de, només, quaranta hores. I no va ser l'únic.

L'1 de desembre de 1930, el magnat dels cereals W.K. Kellogg va decidir implementar una jornada de sis hores a la seva fàbrica de Battle Creek, Mitxigan. Va ser un èxit rotund: Kellogg va poder contractar 300 empleats més i va reduir la taxa d'accidents en un 41%. A més a més, els seus empleats es van tornar notablement més productius.

L'any 1974 el primer ministre britànic Edward Heath, per fer front a la inflació, la despesa pública i l'estira-i-arronsa amb els sindicats, va imposar la setmana de tres dies. Les famílies es van quedar sense calefacció, i a  les empreses no els permetria utilitzar més de tres dies d'electricitat fins que les reserves d'energia s'hagueren recuperat. Els magnats de l'acer van pronosticar que la producció industrial cauria un 50%. El Govern temia una catàstrofe. Quan el març de 1974 es va reinstaurar la jornada de cinc dies, les autoritats van calcular l'extensió total de les pèrdues de producció, van tenir problemes per donar crèdit als seus ulls. La suma total era del 6%. Només un 6%!

Treballar massa, doncs, pot ser contraproduent. I lluitar per treballar menys hores, no és un objectiu propi de mandrosos. Hauria de ser el propòsit fonamental de qualsevol país avançat per tal que els seus ciutadans jugaren, estigueren amb els flls, participaren en la comunitat, s’il·lustren i un llarg etcètera.

 Hi ha importants indicis que, en una economia moderna del coneixement, fins i tot quaranta hores setmanals són massa. Per això, potser, els països més pròspers són els que tenen setmanes laborals menys llargues. Anem cap a això? Ens dirigim a una nova gestió del temps? A un nou equilibri entre el treball i el lleure? Un nou equilibre entre l'oci i el negoci? Potser convé recordar que etimològicament negoci ve de nec oci, és a dir, del no-oci.
 

12 de desembre, 2020

"EL TEMOR ROIG" - El Mundo - 12-12-20

Si pel títol algú s'aboca a estes línies pensant que criticaré la desqualificació del sector públic que va fer el Sr. Roig a compte de la marató de València, que és possible en bona part gràcies al suport del sector públic, s'enganya. I ara diran: "diu que no ho farà i ja ho ha fet". Bé, és allò del posicionament de marca. Allò de colar publicitat com a notícies positives, i després dir que no pagues publicitat. Amb els seus supermercats ho fan, i jo també en sé.

Però de veres que volia parlar d'una altra cosa, del Red Scare, que és el nom amb què es coneixen dues èpoques especialment anticomunistes al segle XX i als EUA. La característica principal d'estos temps és la por generalitzada d'una possible infiltració comunista o esquerrosa al si del seu govern, afectada d'una criminalització extrema de l'opinió política progressista.

La primera època del Temor Roig va començar amb la Revolució Russa de 1917 i es va estendre fins a 1920. La segona, el maccarthisme, va tenir lloc a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial i durant s anys 50, el context de la guerra freda. Esta por va alimentar la "caça del roig", la creació de llistes negres, l'empresonament i la deportació de persones sospitoses de
simpatitzar amb l'esquerra.

Ací la primera durà 40 anys, primer amb la guerra i després amb la dictadura franquista. La segona la vivim ara de la mà de les dretes, que estan convençudes que el poder els hi és dat per la gràcia de déu, com es deia del seu cabdill. Per això les llistes negres de Casado i companyia, volent decidir, per sobre del resultat de les eleccions democràtiques, qui pot estar o no als governs, o intentant condicionar qui ha d'estar o no en les negociacions sobre la composició del poder judicial.

És ben gros que un partit com el PP condemnat ja com a beneficiari de la corrupció, i que segueix amb diversos fronts judicials oberts pel seu comportament contrari a la legislació i a la Constitució, es permeta el luxe de voler donar lliçons de qui està legitimat i qui no, per a votar uns pressupostos o formar part de comissions parlamentàries.

Potser algú que haja fet un màster de veritat, li hauria de dir a Casado que Eisenhower acabà esborrant el nom de MacCarthy d'entre els convidats a les festes de la Casa Blanca, relegant-lo a la foscor. Mai no entrà al Despatx Oval.

05 de desembre, 2020

"LES CABRES DE L'AMOR" - El Mundo - 05.12.20


L'antiga Grècia és considerada per la major part dels historiadors com el fonament de la cultura occidental. Va tenir una poderosa influència en l'imperi romà, el qual va dur la seua versió a diverses parts d'Europa. Considerem la cultura grega com un del pilar fonamentals de la cultura occidental, sobre la qual hi ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern, estimulant el Renaixement de l'Europa Occidental i durant els ressorgiments neoclàssics dels segles XVIII i XIX tant a Europa com a Amèrica.

Potser no és tan conegut, però els grecs es caracteritzaven també per ser grans guerrers, i durant el desenvolupament de la seua civilització, van haver de lluitar molt. Per això, els homes sovint marxaven a la guerra formant les temudes falanges, i deixaven enrere les seues dones, que es quedaven esperant-los. Els exèrcits es desplaçaven amb una gran quantitat de cabres que, a banda de proporcionar-los aliment, servien per a ajudar-los a satisfer les necessitats sexuals que tenien. Les cabres de l'amor!

Cert que això hui ens pot resultar ben estrany, però convindria ser conscient que en aquell moment de la història, a Grècia les pràctiques com la pederàstia o la zoofília, sembla que eren d'allò més habitual. Bo, el cas és que les falanges gregues, que són el contrapunt a les legions romanes, feien això. I jo sempre he pensat que el fet que la Legión Española tinga per mascota una cabra, deu vindre d'eixa tradició.

Estos dies hem sabut que alguns oficials han fet la seua particular carta als Reis, advertint des de la seua garita intel·lectual, que la gent no sap votar, perquè no vota el que ells volen. Em sembla greu, però més greu em sembla que no coneguem encara la resposta del Rei, que podria manllevar del seu pare absent: "¿por qué no te callas?" El silenci el fa còmplice. També hem conegut amb més fàstic que sorpresa, que en un excés de testosterona i una manca de decència, han usat un xat per a amenaçar de mort a més de la meitat de la població. Jo crec que no els hi passarà res mentre no facen un rap. Però he pensat que estaria bé que en els Pressuposts Generals, hi hagués una partida per al Ministeri de Defensa, per a comprar cabres. Perquè francament, eixa part testosterònica i fatxa de l'exèrcit, faria menys mal follant-se un xot, que amenaçant de mort en un xat.

03 de desembre, 2020

"ARIADNA I EL MINOTAURE" - La Vanguardia - 03.01.20

 


Quan fa algunes setmanes vaig sentir al president Puig parlar del Pla Ariadna, vaig esbossar un somriure complice. Segons la mitologia, el rei Minos va sotmetre Atenes després que un fill seu, Androgeu, hi hagués mort assassinat. Va obligar els atenencs a enviar-li a Creta cada nou anys un grup de catorze joves -set xics i set xiques-, que serien sacrificats al Minotaure. En una d'aquelles trameses s'hi va presentar voluntari el príncep Teseu, fill d'Egeu, rei d'Atenes, qui va enamorar Ariadna, princesa de Creta. Com a penyora d'amor i per salvar-lo, ella li va oferir una espasa màgica, amb la qual matar al Minotaure (i tot i això, afortunadament la tauromàquia seguirà sense ser Patrimoni de la Humanitat), i un fil de llana que no es podia trencar, i que l'ajudaria a trobar el camí de sortida del laberint.

El Pla Ariadna es vol solució per evitar seguir sacrificant els nostres joves en la pira de la crisi econòmica. Per jugar amb l'analogia, diria que el fil de llana irrompible que ens permet eixir del laberint, són les polítiques dissenyades per LABORA. Pla d'ocupació per a joves en l'àmbit públic i privat; programes de contractació de joves en la investigació; pla formatiu ambiciós que tinga molt en compte a joves en risc d'abandonament, així com a joves de l'àmbit rural; programes mixtos d'ocupació i formació per a joves amb baixa qualificació; aposta pels sectors de l'economia baixa en carboni com nínxol d'ocupació de futur; una ferma aposta per la Formació Professional Dual... El fil, ens permetria tornar al punt de partida... Que no és altra cosa que la porta del mateix laberint. Seguint amb la mitologia, seria un poc allò de Sísif. I per tant, sent important escapar de la desorientació, no és suficient. L'espasa per a matar el Minotaure que devora al jovent, és el que cal definir.

La setmana passada el president Puig va presentar l'informe de l'IVIE, que té vocació de ser un document de treball per a bastir una estratègia valenciana de recuperació. En l'acte, el president va citar a Keynes: "L'important per al Govern no és fer coses que els individus ja estan fent, i fer-les un poc millor o un poc pitjor, sinó fer aquelles coses que en l'actualitat no es fan". Heus ací l'espasa!

Rerum Novarum. Les coses noves, com en aquella encíclica de 1891 publicada pel Papa Lleó XIII com a resposta al conflicte social que va esclatar després de la industrialització. De nou estem a les portes d'un greu conflicte social. Calen coses noves. Idees noves. Propostes noves. Accions noves. Perquè estan passant coses noves. I és ací on es reforça la idea del canvi de model productiu. Ho acaba de dir l'OCDE per a tot l'estat, i nosaltres ho portem dient fa temps per al País Valencià, la nostra situació és pitjor per la gran dependència del sector serveis i el turisme. Cal formar als treballadors i treballadores per recol·locar-los; i cal avançar amb les polítiques de transició ecològica, com oportunitat econòmica i d'ocupació. Per això darrer caldrà també formar a les empeses.

Ací és on agafen força tots els debats que estem impulsant sobre flexibilitat horària, teletreball, o reducció de la jornada setmanal. Perquè si no matem el Minotaure, si tot simplement tornem al punt de partida, ens passarà com a Ariadna. Recordem que després de sortir del laberint, Teseu es va endur amb ell la princesa, però la va abandonar a l'illa de Naxos, per ordre de Dionís.

I Dionís era el déu del vi, de la vinya, de la festa, dels banquets i les orgies. De l'oci, vaja. I francament, si hem d'eixir d'este perillós laberint, si hem de rescatar al jovent per tornar a deixar-lo on estàvem, tenint com única eixida ser els cambrers d'Europa, quasi que ens mereixerem el que ens passe. Qui no s'ho mereix són els joves.

28 de novembre, 2020

"ALEXANDER SIZONENKO" - El Mundo - 28.11.20

Sizonenko va naixer a Zaporozhia, Ucrania, i va ser un jugador professional de basquet durant tota una dècada, arribant a formar part de la selecció de l'extinta unió soviètica. Era un bon jugador, però a més a més, era el jugador professional més alt que mai no ha existit. Mesurava 2,48 metres. Per tenir una referència, és un metre més que Danny DeVito. Tret de la dècada prodigiosa, la seua vida fou un calvari de dolors, i immobilització absoluta. El sistema endocrí acabà per col·lapsar el circulatori, i morí oblidat a 52 anys.

Segurament, durant uns anys estava content de seguir creixent, perquè això li donava un avantatge competitiu en el seu esport, però al final de la seua vida explicava que tant de bo no hagués crescut tant. Que hagués renunciat a eixos anys de glòria, a canvi d'una vida més llarga i de més qualitat. El creixement desmesurat bloqueja i mata.

El 1972, el Club de Roma va publicar un informe d'un equip de científics en el MIT que mostrava que hi ha límits per al creixement econòmic. Però gairebé ningú no els hi fa cas. Mig segle després, la majoria dels economistes i dels polítics segueixen entestats a fer créixer "la riquesa de les nacions", tal com ho va establir Adam Smith fa dos-cents cinquanta anys. Un objectiu hui obsolet. El planeta no dóna per a més. I el discurs dels recursos il·limitats com el sol i el vent, és també fal·laç. Per a emmagatzemar l'energia del sol o de l'aire, necessites bateries de liti, i per a obtenir liti, has de tenir una mina a Austràlia, o a Zimbàbue, que com són pobres se'ls pot estafar fàcilment.

El creixement és un invent de la societat industrial. L'economia no pot créixer infinitament, i no hauria de créixer, perquè un major creixement serà catastròfic per al medi ambient, i sense planeta no hi ha humans. La nova economia ha de centrar-se en com gestionar sense creixement. Afortunadament, hi ha alguns economistes 'post-Keynesians', que treballen en aquesta direcció, que parlen fins i tot de decreixement.

No parlen de recessió, sinó d'un procés organitzat de desacceleració. Parlen de sectors insostenibles, de prohibir els combustibles fòssils, limitar l'extracció de materials, i gravar el petroli i el carbó. De reduir hores de treball, proporcionar un ingrés bàsic, i dedicar recursos a educació, salut pública i atenció. Menys treball, menys producció, menys consum, més temps per viure, per ser feliços. Allò que no tingué Sizonenko, perquè va créixer tota la seua vida.  

21 de novembre, 2020

"MARIA DOLORES I DON JOSÉ" - El Mundo -21.11.20

Don  José era un home eixut, petit, una mica encorbat, obscur i formal. D'una amabilitat clàssica i distant. Castellano viejo. A mi em va tractar sempre amb respecte i diligència. Especialista en dret administratiu, si més no, del publicat fins als anys 50. La resta li semblava d'una modernor imprudent i innecessària. Coses de "yé-yés", que és un concepte que estic segur ell usava per a tots els que vestíem en color. Ell era en blanc i negre.


Va ser el secretari de l'ajuntament de Castelló durant dècades. Vaig coincidir amb ell un grapat d'anys, i m'ajudà molt. I això que teníem dues maneres molt distants d'enfocar allò que a mi em semblava la quotidianitat i a ell modernitats passatgeres. Tenía mala relació amb la tecnologia. Sempre recordaré el dia que em va retornar un document què jo havia signat amb tinta negra. El vaig refer i signar amb blau i li'l vaig presentar personalment, preguntant encuriosit el perquè d'eixa exigència. Em va dir que cas contrari no podia distingir si era original o fotocòpia. Vaig somriure i eixint del seu despatx li vaig dir: "Estem fotuts Don José, des de 1973 Canonven fotocopiadores en color."


Maria Dolores  s'acaba de jubilar. Era una funcionària modèlica. Sol·lícita, amable, educada, proactiva, resolutiva. Treballava prop de Don  José, perquè era la responsable del departament d'actes. Per això li competia custodiar tota la documentació que anava als plens. Carpetes i lligalls que semblaven una trinxera. Taules amb centenars de factures que es pagaven amb retards indecents, informes tècnics, plànols. Quan jo era l'únic regidor del meu grup, invertia moltes hores a llegir tota la paperassa per poder fer bé el meu treball. I com tenia una dedicació parcial de 15 hores a la setmana, havia d'anar moltes vesprades a tancar-me allí. A la vesprada no es treballava, però Maria Dolores mai em va dir que no. Seia a la taula del costat i anava avançant la seua feina mentre jo estudiava, fotocopiava o prenia notes. Mai no va cobrar les hores extraordinàries que va regalar a la democràcia.


En els plenaris ella seia a la presidència, al costat de Don José i tenia com única missió, llegir aquells punts de l'ordre del dia que estigueren en valencià. Perquè Don  José, dècades després de ser el secretari de l'ajuntament, seguia sense entendre un broll de valencià. I era incapaç de pronunciar res que tingués dues esses seguides.


El TSJCV  acaba de dir que els secretaris municipals no han de saber valencià. Castellanos viejos.

14 de novembre, 2020

"EMPRENDRE...O NO" El Mundo- 14.11.20

No ens enganyem, al garatge dels pares, no hi ha tres xavals amb ulleres de pasta creant la nova startup de Silicon Valley. Hi ha una Ducati vella que sempre dius que arreglaràs i que mai no arregles. I un parell de caixes apilades, plenes de somnis que també han fet la perla, com la bugia de la moto.

Que tinguem gent que de veritat vol esdevenir empresaris és un requisit indispensable per a desenvolupar el país, però empènyer a la gent que no té eixa vocació (i potser tampoc les habilitats o capacitats necessàries) com a l'única eixida de la seua impossibilitat de trobar una feina, és un disbarat.

Quan nosaltres vam arribar al govern ens vam trobar un munt de persones, que havien estat abocades per l'anterior govern, a capitalitzar les prestacions per atur i muntar no importava quin negoci. Amb un discurs culpabilitzador que si no trobaven feina es feren autònoms. "No seas vago, hazte emprendedor" La majoria, no van superar el primer any, i encara ara continuen tornant mes a mes, les ajudes que van rebre. Es van quedar sense treball, sense atur, i amb deutes. Això sí, el PP maquillava les xifres d’atur.

Se n'ha parlat molt, i amb raó, de la bombolla de l'emprenedoria. I s'ha generat un debat sobre si tothom pot emprendre. Jo crec que no. I que tampoc no cal, no és cap demèrit. Però en tot cas, el que sé segur és que no es pot emprendre de qualsevol manera, per intuïció. Ser empresari no és senzill.

Per això nosaltres vam decidir aturar les ajudes durant uns mesos mentre fèiem una reflexió serena. El resultat va ser crear una xarxa d'entitats (CEEI, Cambres de Comerç, etc) que de forma gratuïta fan un pla de negoci per a cada sol·lícitant, que condiciona si se li dóna o no l'ajuda. "Mire, este negoci que vosté ha pensat no funcionarà. Replantegem-lo, o pensem en una altra cosa". I aquells que ens semblen viables, reben l'ajuda i l'acompanyament. Ajuda que es suma a les bonificacions de les quotes d'autònoms.

I ara treballem a crear una ajuda salarial d'un any, semblant a la renda bàsica, per al procés de posada en marxa del negoci. Perquè si no, només podran emprendre els que tenen mitjans propis, o aquells a qui la família pot socórrer. L'administració ha d'ajudar a fer viables les bones idees, a acompanyar-les i monitoritzar-les, fins que siguen rendibles. Hi ha moltes bones idees que necessiten suport, i els experiments... A classe de química.

07 de novembre, 2020

"EL DRET A CANVIAR" - El Mundo- 07.11.20

Charles Moritz havia reclamat una deducció d'impostos pel cost d'un cuidador per a la seva mare invàlida i el Servei d'Impostos Interns l'havia denegat. (Charles E. Moritz v. Commissioner of Internal Revenue, 469 F. 2d 466. 1972). És cert que la llei permetia específicament la deducció però només per a dones i homes anteriorment casats, i este no era el cas Moritz que es mantingué fadrí tota la seua vida. El Tribunal Fiscal dels Estats Units li va donar la raó al Servei d'Impostos Interns i denegà la deducció.


Moritz va acudir al Tribunal d'Apel·lacions del Dècim Circuit, representat per la jove professora de dret, i activista per la igualtat de gènere, Ruth Bader Ginsburg. Els seus arguments respecte a la catorzena esmena que inclou la Clàusula del Degut Procés i la Clàusula de Protecció Igualitària, no semblava convéncer als magistrats. El Tribunal insistia en el fet que la legislació era clara, i que de fet, hi havia fins a 178 lleis que diferenciaven per qüestió de gènere, i que sentenciar ara a favor del demandat era tant com "derogar cent anys de legislació".


Ginsburg va demanar al Tribunal que llegiren amb atenció eixes 178 lleis, i que s'adonaren, com moltes havien quedat obsoletes i havien estat superades per la realitat. "No els demane que deroguen eixes lleis, els demane que senten un precedent. Els estan instant que protegisquen la cultura i les tradicions i la moral d'una Amèrica que ja no existeix. No els hi demanem que canvien el país, això ja ha passat sense el permís de cap tribunal, els estem demanant que protegisquen el dret del país a canviar". Va guanyar i així començà una lluita que va dur a l'advocada i jurista Ginsburg a la Cort Suprema, on va destacar pel seu esforç en la defensa de la igualtat, i en l'adequació de la legislació americana a la realitat del país.


178 lleis. Nosaltres tenim més de 170 normes que obliguen a fer servir el castellà en la nostra vida quotidiana. Reglaments, lleis, decrets... Hi ha una inqüestionable preponderància del castellà en l'ordenament jurídic, que des del punt de vista formal i jurídic qüestiona el mateix concepte de cooficialitat.


Esta setmana s'ha aprovat una esmena a la llei d'educació, que ha generat una reacció virulenta, de qui defensa un país que ja no existeix. No demanem que la nova llei d'educació canvie el país, això ja ha passat sense permís de cap Tribunal, reclamem que la legislació protegisca el dret del país a canviar.

06 de novembre, 2020

"SEREM COMPETENTS?" - La Vanguardia - 06.11.20

Fa un parell d’anys, La Vanguardia publicava un article amb el provocador títol de “El trabajo del futuro no existe”. I després s’explicava afirmant que la meitat dels joves treballaran en ocupacions, en oficis, en professions que encara no hem inventat. I això és deu en gran part perquè ha canviat el món que coneixíem. La revolució digital és la més ràpida, i la més transformadora que ha viscut la humanitat en segles. Ha obert portes i finestres (Bill Gates i el seu Windows deixen l’acudit servit) que només ens han ensenyat on comença el camí, però no on ens ha de dur.

La meua filla es mou amb la seua tauleta a una velocitat que fins i tot a mi, que sóc una miqueta geek, em sorprén. I busca a la xarxa suport per als seus estudis, té una aplicació musical que li permet acompanyar els músics virtuals amb la seua guitarra elèctrica, i juga amb les amigues a construir mons virtuals on comparteixen aventures. Si pensem que jo vaig aprendre a escriure a màquina amb una Lexicón 80, i cada dos o tres anys venia un senyor a casa dels pares a vendre’ns un apèndix de l’Enciclopédia Larousse... Sí. El món ha canviat. Estes habilitats tecnològiques li serviran a Gal·la per a entrar en el mercat de treball digitalitzat quan li arribe l’hora? Cal suposar que sí. Però en quin ofici? Tots es digitalitzaran? Tots sobreviuran? La tecnificació, la robotització, la digitalització, acabarà amb molts dels oficis actuals, i canviarà radicalment el perfil d’altres.

Fa uns dies vaig participar en un desdejuni col·loqui, amb el sector de la construcció. Els vaig dir que des del meu punt de vista una part del problema que tenen per trobar gent, és perquè no han explicat com ha evolucionat el sector. La imatge del manobre amb un mocador amb quatre nusos tapant-li la calba, ja no és més que un record boomer. Un dels empresaris explicava que fa anys va dur una màquina capaç de posar entre mil dos-cents i mil cinc-cents metres lineals de voravia en una jornada laboral, amb un sol operari assegut còmodament sobre l’enginy, i fent anar un joystyck. Un obrer en el mateix temps posaria 50 metres. Això vol dir que sobren operaris manuals, però vol dir també que un sector fins i tot com el de la construcció demana ja habilitats tecnològiques. I algunes de socials.

Ara, les empreses més innovadores valoren qualitat com la creativitat, el pensament crític, la intel·ligència emocional o la capacitat de pensar diferent, de tindre idees revolucionàries que permeten trobar nous mètodes i solucions. La teoria serà important, com ho continuarà sent la pràctica (que de més en més s’aprendrà a l’empresa si som capaços de fer avançar la formació dual). Però el més valuós seran les ments plenes d’imaginació i inspiració.

Michael Osborne Carl Frey, de la Martin School de la Universitat d’Oxford, han calculat les possibilitats del fet que un lloc de treball concret siga susceptible de ser automatitzat, en base en nou habilitats clau requerides per realitzar-lo: percepció social, negociació, persuasió, assistència i cura dels altres, originalitat, belles arts, destresa amb els dits, destresa manual i la necessitat de treballar en un lloc reduït.

Però hi ha també una variable important, que és el cost econòmic. En els treballs manuals, si eres més car que una màquina vés fent-te la idea que seràs substituït per una Thermomix qualsevol. I el nostre mercat laboral encara es mou en paràmetres de competència via preu. Això també ha de ser un incentiu per millorar la formació en les habilitats requerides, per suportar un valor afegit per a les empreses, garantint així estabilitat en l’ocupació.

Hi ha algunes conclusions clares. Una és que com més habilitats humanes, socials, creatives i d’interacció demane, menys probabilitats hi ha que siga substituït per un robot. Quan des de LABORA vam organitzar unes jornades que vam titular “Esperant els robots”, ja reflexionàvem sobre tot això. I recorde que proposàvem al públic que accedís a “Will a robot take your job?” una divertida, però inquietant aplicació, que calcula les probabilitats de què un dilluns al matí, al teu lloc de treball, hi haja un robot ocupant la teua plaça.

Ara bé, els terminis concrets fins que s’automatitzen certes professions són variables i molt incerts. No obstant això, en nombrosos casos acabarà succeint i cal estar -hi preparats. A LABORA treballem per a ajudar a fer esta transició, identificar àrees on hi haurà creixement d’ocupació i d’oportunitats, així com orientar en la transformació personal de cadascú per adaptar-se a aquests canvis. I cal un esforç que interpel·la també a la Conselleria d’Educació i a la d’Universitats, per entendre que s’ha de canviar la mentalitat de carrera professional a expert en habilitats. No hauríem de seguir centrant-nos tant a ser un especialista en una professió concreta, sinó a tenir les capacitats que es necessiten en aquesta professió. Hem de ser més versàtils. En un món canviant triomfaran les persones flexibles. I a l’administració tenim el repte de construir ponts que connecten les persones, les tecnologies i les organitzacions.

31 d’octubre, 2020

"EL CALAFAT I EL MESTRE D'AIXA" -El Mundo- 31.10.20


A la voreta de la mar el calafat obre els coments, les escletxes entre taulons, i amb paciència i ofici va introduint fils de cànem o de lli. La maçola no para de picar rítmicament sobre el calador. El so del picar i picar és agut, perquè les maçoles tradicionals estan fetes de fusta de ginjoler. Sobre la sorra, espigolades, les seues  eines de treball, caladors de diferents mides, martell d'orelles, xerracs de punta i de repèl, barrines assortides, llevaestopa, aixa de vogir... La feina és feixuga. En acabar de tapar forats, toca embetumar amb les llanades o caps vells sucats amb pega o quitrà, totes les parts del buc que estan en contacte amb l'aigua,

El calafatament és l'acció d'impermeabilitzar el vaixell. Tapar vies d'aigua, evitar els riscos del deteriorament del casc, garantir l'estanquitat i fer que l'embarcació llisque  millor i vaja  més ràpida trencant ones. Cal salvaguardar la tripulació, cal assegurar que es podrà eixir a pescar, que és el guanyapà de la gent que a poqueta nit puja diàriament a la barca i s'endinsa al gran blau. Cal salvar la barca vella.

Un poc més enllà el mestre d'aixa comença a construir el llagut que ha dissenyat. Serà cobertat, de nou metres d'eslora, i que aparellarà amb vela llatina, per aprofitar el vent i la força dels rems per anar a calador o fugir de la maltempsada.

El calafat alça el cap i el mira. Torna a abaixar-lo i el mou parsimoniosament a un costat i a l'altre dibuixant un no a l'aire marí, que fa flaire de sal i peix. No acaba d'entendre com en una situació com esta, en un moment on la dura tempesta d’estes setmanes ha malmés les barques, on si no les repares d'urgència tapant forats a correcuita no podran eixir a la mar i el poble passarà gana; hi ha qui es posa a construir barques noves. No és el moment, pensa. Ara l'urgent és reparar tot els danys causats per la mar embravida, no pensar en inversions de futur, quan el futur és més que incert.

El mestre d'aixa, al seu torn, mira al calafat i ho entén. Resoldre el problema d'urgència és necessari i pertinent. Però en acabar la mala mar, ells tindran barques velles, mal preparades per sobreviure, i ell un vaixell nou, llampant, potent, que es farà amb tota la pesquera. "Qui no es prepare per canviar de vaixell, se salvarà hui, i s'enfonsarà demà" pensa. Sempre cal mirar l'horitzó.

24 d’octubre, 2020

"LA TRIA IMPOSSIBLE" - El Mundo - 24.10.20

La gent de dreta i centredreta, els refractaris als canvis, els que es creuen defensors de tradicions, els proteccionistes, els liberals, els monàrquics, resumint, els conservadors, ho tenen pelut per saber a qui votar.

Perquè clar, es pot defensar la monarquia, com es pot defensar posar-li xoriç a la paella. A més a més exactament per les mateixes raons, i idèntiques connotacions. Però la paella no porta xoriç, i la democràcia tampoc. I passar-te la jornada laboral de 8 a 3 exigint a l'administració ajudes econòmiques per a tots els negocis del món, deduccions, condonacions de deutes fiscals o quotes socials; i la vesprada dient que eres liberal i que sobra múscul a l'administració (la valenciana és la que té menys treballadors públics per habitant de tot l'estat), i que el poder polític no ha d'interferir en l'economia, és d'una esquizofrènia que hagués facilitat les coses a Eugen Bleuler.

Així d'entrada sembla que una persona conservadora tindria tres opcions. VOX que és exactament el que hem vist en esta estúpida moció de censura. Uns trumpistes, uns populistes, uns feixistes arrogants i incults. Carregats d'odi i de mentida. Energumens bàsicament immorals i violents. Prenyats d'una retòrica patriotera de primer de Formación del Espíritu Nacional, sense cap idea política elaborada, més enllà de les fakesnews de sèrie.

La dreta pop de Ciudadanos, que va ser el somni humit de Josep Oliu i l'oligarquia, que es va fixar en un jove que havia irromput amb certa força al Parlament català, i del que van voler fer una alternativa en l'àmbit estatal. Però Ribera tenia un problema greu d'addicció al seu ego, i podent ser vicepresident del govern, va preferir ser la parella de Malú. La successora una maleducada que ha fet fortuna muntant ciris al mateix parlament, i a les tertúlies. I la resta, el desert intel·lectual. Cantó, Felisuco i una plèiade d'actors de repartiment, bracejant per no ofegar-se en la gerra de llet, somniant que els hi passe com a la rateta del comte. Girauta és ja la rateta ofegada.

I queda el PP, que és un cas. O molts. Arena, Auditori, Baltar, Bankia, Biblioteca, Bárcenas, Caballode Troya, CAM, Carioca, Cementerio, Conde Roa, Construcción, Cooperación, El Lino, El Roblillo, Emarsa, Fabra, Faycan, Funeraria, Guateque, Gürtel, Hügel, Ibatur, Imelsa, Lasarte, Lezo, Líber, Lifeblood, Madeja, Nasseiro, Nóos,  Orquesta, Over Márketing, Palma Arena, Parques Eólicos, Patos, Piscina, Porto, Púnica, Granados, Rasputin, Scala, Taula, Terra Natura, Totem, Troya, Túnel de Sóller, Umbra, Uniformes i Zeta. I dirigits per un tipet amb un màster d'Hacendado.

17 d’octubre, 2020

"THE SUPREMES" - El Mundo -17.10.20

La Casa Blanca és la residència oficial i la seu administrativa del President dels EUA. A l'Ala Oest del complex està el Despatx Oval, lloc de treball diari dels presidents (excepte l'actual, que passa més temps mirant la FOX, i més estona a Twitter que jo!), i les dependències que ocupen els membres més importants de la seua administració. La televisiva sèrie homònima mostrava totes les reunions i deliberacions del que podríem anomenar, el cervell gris de la presidència. Per entendre'ns, per allí pul·lulen un grapat selecte de gent com Ivan Redondo, però amb el COU aprovat. 

Al capítol seté de la cinquena temporada, titulat The Supremes, es tracta de la problemàtica que es presenta amb la prematura mort del jutge conservador de la Cort Suprema, Owen Branyd, i la necessitat de trobar-li un substitut. La primera aposta de l'equip presidencial, és el moderat E. Bradford Shelton, però no convenç al President. Cal mantenir un equilibri al Tribunal, i també un equilibri amb el Congrés, on tenen majoria els Republicans, tot i que el President pertany als Demòcrates. Entre els candidats avaluats destaca la brillant jutgessa liberal (a excepció d'en el món de l'economia, liberal sempre ha volgut dir progressista) Evelyn Baker Lang. Però no sembla que puga ser confirmada pels Republicans. 

En un dels habituals girs de guió, Josh, un dels principals assessors presidencials, experimenta una epifania: concedir als republicans l'oportunitat de triar al substitut del finat, també de tall ultraconservador; a canvi de la nominació com a primera Presidenta de la Cort Suprema, a Evelyn Baker Lang. El President del Tribunal ja feia temps que volia jubilar-se, però li preocupava que el corrent més progressista del Tribunal, quedés orfe. Els Republicans trien al jove jutge ultraconservador Christopher Mulready. A mi em va colpir una conversa entre els principals assessors de l'ala oest: "Però a tu t'agrada Mulready?", "L'odie, però és brillant". I així es tanca l'acord. Els dos corrents del pensament jurídic representats per dos dels seus més brillants exponents. I un acord entre demòcrates i republicans. 

He tornat a vore l'episodi estos dies, pensant en l'atzucac de la renovació del CGPJ. EL PP bloquejant des de fa anys la renovació perquè necessiten jutges que els salven de les seues malifetes. El Govern preparant una reforma a la polonesa... Ja que no són republicans es podrien comportar com si foren demòcrates! Tenim un greu problema a la política espanyola que només pot explicar-se per l'efecte Dunning-Krugger. A l'Ala Oest, saben què vol dir.

10 d’octubre, 2020

"ZEMIOLOGIA" - El Mundo - 10.10.20

Borgen és el nom amb el qual coneixen a Dinamarca el Palau de Christiansborg. I també el nom d'una sèrie que explica la vida política danesa. En els primers capítols vaig trobar poc creïble, el fet que la Primera Ministra en eixir del despatx, es creués permanentment amb els Síndics de l'oposició fent declaracions als periodistes que campaven per allà amb tota naturalitat. No es confonguen. A mi eixa familiaritat amb la qual es tracta als representants polítics danesos, em sembla socialment molt sana. El que no acabava de vore és que es passejaren per la seu del Govern. Vaig informar-me, i resultat que el Palau de Christiansborg és la seu del Parlament danés, l'oficina de la Primera Ministra i del Tribunal Suprem. L'executiu, el legislatiu i el judicial compartint sostre i vàter! És el mausoleu de Montesquieu! El somni humit d'Alfonso Guerra!

Ben mirat, ací hauria de ser igual i estalviaríem lloguers. Al cap i a la fi, Dolores Delgado Ministra de Justícia passà en 24 hores a ser Fiscal General. De Rosa era Magistrat Jutge Degà a València quan el President Camps el va nomenar Secretari Autonòmic de Justícia primer i Conseller més tard. Al cap d'un any deixà el càrrec per ser vicepresident del CGPJ. Al Jutge Manuel García Castellón, el que ara persegueix a Iglésias, després de fer d'enllaç judicial a París i Roma, el van fer tornar a l'audiència  per  substituir a Eloy Velasco que molestava al PP. Conversa entre l'ex-President madrileny Ignacio González i el Minsitre Zaplana: "Vamos a verEduardoTenemos el Gobierno, el Ministerio de Justícia, no sé qué y tal, y escuchatenemos a un juez que está provisional... Tú lo asciendes...
Yo le digo: 'A ver, venga usted para acá'. ¿Cuál es la plaza que le toca? ¿Onteniente?' A tomar por culo a Ontenientey aquí que venga el titular que ya me las apañarécoño»
, i tant que es va "apañar", el primer que va fer va ser baixar un 95% la fiança del germà de González perquè pogués abandonar la presó pel cas Lezo. I així tot. Jutges i jutgesses han ocupat escó al Congreso, alguns van tornar a la judicatura en perdre'l! Lesmes amb un CGPJ en funcions, nomena jutges vitalicis com Trump, pel bloqueig de Casado.

I que no se m'oblide, diverses parts de Borgen són utilitzades per la monarquia! Ací el Rei també es posa toga, i uniforme militar. "Something is rotten in the state of Denmark". També ací.


NdA
La zemiologia és l'estudi dels danys socials. 
Pren el seu nom de la paraula grega ζημία zēmía, que significa mal, i es va originar com un corrent crític de la criminologia, especialment enfront de la noció tradicional de crim. En contrast amb els danys als individus, com ara el robatori, la noció de dany social incorpora els danys causats pels estats, nacions i corporacions, l'espectre d'esdeveniments i condicions, provinents d'una àmplia influència socialment creada, afecten negativament l'estructura de benestar d'un conjunt massiu de persones.

07 d’octubre, 2020

"INNOVACIÓ PÚBLICA, INNOVACIÓ PRIVADA" - La Vanguardia -07.10.20


Fa un temps, el Conseller Marzà em va aconsellar llegir l'assaig "L'Estat emprenedor", i jo de vegades li faig cas. He recordat el llibre ara que fa uns dies el diputat madrileny Errejon, hi va fer referència al Congreso. Va ser quan va explicar que l'iPhone se'ns presenta com una icona de la innovació, de la tecnologia i del capitalisme de Silicon Valley, com una mena d'èxit de l'emprenedoria de garatge. Però que en realitat, i no li lleve mèrit, el que va fer va ser integrar diferents tecnologies ja existents, totes desenvolupades amb participació de capital públic. Darrere la pantalla multitàctil, la connexió a Internet, els satèl·lits de GPS, els sensors de llum i de proximitat, el giroscopi hi ha tecnologies o bé finançades pels programes públics d'innovació o directament desenvolupades per a ús militar. Steve Jobs va fer famosa aquella frase de "Stay hungry, stay foolish", però sabent tot això, tindre fam d'èxit i ser insensat, és més segur quan ets ciutadà d'un estat emprenedor.

Un altre cas que comenta el llibre és l'èxit global de Google. El seu algorisme inicial ix d'una tesi becada per la National Science Foundation (NSF), diners públics. N'hi ha molts més. Ara mateix, una de les investigacions amb més probabilitat d'èxit per a trobar un vaccí contra la COVID19, és la del Jenner Institute i l'Oxford Vaccine Group de la Universitat de Cambridge. La recerca està cofinançada pel Govern britànic i per la "Biomedical Advanced Research and Development Authority", una agència federal nord-americana.

Al seu assaig, Marina Mazzucato, desmitifica la creença del fet que la innovació és patrimoni exclusiu de la iniciativa privada. Hi ha molts exemples que demostren que en sectors com ara les telecomunicacions, la farmàcia, la nanotecnologia, la biotecnologia o la revolució verda, l'Estat hi ha jugat un paper determinant. I té lògica, perquè la recerca i investigació, és molt cara, i no sempre agraïda en termes comercials. Entre altres coses, perquè les empreses que tenim per innovadores tenen cicles d'innovació que, per qüestions econòmiques, difícilment van més enllà de cinc anys, mentre que els grans avanços tecnològics sovint són el resultat de cicles de desenes d'anys. El paper del sector públic està ací, en participar d'estes investigacions, assumir riscos, crear mercats i també en decidir quines considera estratègiques per al país. Un projecte empresarial privat, per si sol, difícilment hauria generat una infraestructura com Internet. De fet, cap no ho ha fet mai. Som conseqüents, des de LABORA hem signat importants convenis econòmics amb alguns dels Instituts Tecnològics valencians, precisament per incentivar i suportar, el seu treball d'investigació amb resultats pràctics als nostres sectors productius.

Però cal un quid pro quo. Hem de ser eficients en l'administració dels diners públics. Miren, el retorn zero obtingut per la NSF pel finançament de la beca a dos estudiants de Stanford que va portar al desenvolupament de l'algorisme PageRank, l'algorisme de Google, evidencia que en major o menor manera hi ha una socialització del risc que en cas d'èxit desemboca en una privatització dels beneficis. Un patró recurrent.

I és que la cosa va encara més enllà. La Professora Mazzucato explica que l'amenaça més gran per a la innovació és la socialització què les iniciatives privades fan del risc i la privatització dels beneficis, una situació que coneixem prou bé. Tota la inversió pública, quin retorn té? És prou la contribució via impostos una vegada estes empreses tenen èxit i exploten comercialment els resultats de la investigació? Quants impostos paguen i on els paguen? A Irlanda? A paraïsos fiscals? Estos impostos són suficients per a eixugar les pèrdues suportades per la investigació estatal en els milers de fracassos on l'estat ha invertit? La col·laboració publico privada és unidireccional? Consisteix a compartir (no proporcionalment a sobre) les inversions i els riscos, i no els guanys?

Al llibre "L'economia valenciana i les polítiques d'ocupació després de la Covid-19 Nous horitzons de progrés i estratègies de transformació" publicat per la Fundació Nexe, Sanchís, Beneyto i jo mateix, com a autors, defensem la creació d'un Fons Estratègic Valencià d'Inversió Pública (FEVIP) que permeta dirigir els recursos cap a sectors estratègics i finançats amb càrrec a una nova fiscalitat. Els Fons Europeus del programa Nex Genereation, es defineix com un instrument per donar suport als esforços dels Estats membre per recuperar-se, reparar els danys i sortir reforçats de la crisi. I s'han d'orientar a mesures que facen la nostra economia més resilient, i a accelerar la doble transició ecològica i digital. Què passaria si el suport públic s'articulés mitjançant l'entrada en el capital, i per tant, l'administració participés proporcionalment dels beneficis com un accionista més, a diferència del que ha passat amb els rescats fins ara, quan l'estat es fa càrrec de les pèrdues sense cap contrapartida?