La Casa Blanca és la residència oficial i la seu administrativa del President dels EUA. A l'Ala Oest del complex està el Despatx Oval, lloc de treball diari dels presidents (excepte l'actual, que passa més temps mirant la FOX, i més estona a Twitter que jo!), i les dependències que ocupen els membres més importants de la seua administració. La televisiva sèrie homònima mostrava totes les reunions i deliberacions del que podríem anomenar, el cervell gris de la presidència. Per entendre'ns, per allí pul·lulen un grapat selecte de gent com Ivan Redondo, però amb el COU aprovat.
Al capítol seté de la cinquena temporada, titulat The Supremes, es tracta de la problemàtica que es presenta amb la prematura mort del jutge conservador de la Cort Suprema, Owen Branyd, i la necessitat de trobar-li un substitut. La primera aposta de l'equip presidencial, és el moderat E. Bradford Shelton, però no convenç al President. Cal mantenir un equilibri al Tribunal, i també un equilibri amb el Congrés, on tenen majoria els Republicans, tot i que el President pertany als Demòcrates.
Entre els candidats avaluats destaca la brillant jutgessa liberal (a excepció d'en el món de l'economia, liberal sempre ha volgut dir progressista) Evelyn Baker Lang. Però no sembla que puga ser confirmada pels Republicans.
En un dels habituals girs de guió, Josh, un dels principals assessors presidencials, experimenta una epifania: concedir als republicans l'oportunitat de triar al substitut del finat, també de tall ultraconservador; a canvi de la nominació com a primera Presidenta de la Cort Suprema, a Evelyn Baker Lang. El President del Tribunal ja feia temps que volia jubilar-se, però li preocupava que el corrent més progressista del Tribunal, quedés orfe.
Els Republicans trien al jove jutge ultraconservador Christopher Mulready. A mi em va colpir una conversa entre els principals assessors de l'ala oest: "Però a tu t'agrada Mulready?", "L'odie, però és brillant". I així es tanca l'acord. Els dos corrents del pensament jurídic representats per dos dels seus més brillants exponents. I un acord entre demòcrates i republicans.
He tornat a vore l'episodi estos dies, pensant en l'atzucac de la renovació del CGPJ. EL PP bloquejant des de fa anys la renovació perquè necessiten jutges que els salven de les seues malifetes. El Govern preparant una reforma a la polonesa... Ja que no són republicans es podrien comportar com si foren demòcrates! Tenim un greu problema a la política espanyola que només pot explicar-se per l'efecte Dunning-Krugger. A l'Ala Oest, saben què vol dir.
1 comentari:
Tampoc en la República Federal d'Alemanya l'elecció dels membres de la cúspide judicial està exempta de crítica.
Deutsche Welle (26-07-2017):
"Jueces en Alemania: ¿Se elige siempre a los mejores?"
https://www.dw.com/es/jueces-en-alemania-se-elige-siempre-a-los-mejores/a-39848731
A casa nostra, el jutge Joaquim Bosch proposa tindre en compte la Carta Europea sobre l'Estatut del Jutge, aprovada pel Consell d'Europa. Un sistema mixt en què la meitat del Consell General del Poder Judicial és elegida pels jutges mateixos i l'altra meitat pel parlament.
Joaquim Bosch, eldiario.es (14-10_2020):
"5 claves para comprender la batalla por la cúpula judicial."
https://www.eldiario.es/opinion/tribuna-abierta/5-claves-comprender-batalla-cupula-judicial_129_6293108.html
Per a mi, el problema rau en com es du a terme l'elecció pel parlament, ja que el requisit d'una majoria qualificada pot abocar a un bloqueig partidista. Per això jo propose un sistema d'elecció "automàtica" pel parlament. Els diversos grups parlamentaris proposarien un determinat nombre de candidats, d'acord amb el seu pes parlamentari. Candidats, que, com és obvi, haurien de complir determinats requisits de capacitat i mèrit. Llavors les places a elegir serien ocupades mitjançant una negociació parlamentària amb majoria qualificada. Si en un termini fixat per llei no hi ha cap acord, aleshores es fa un sorteig. Llavors sí que s'espavilaries els polítics. Adéu al bloqueig.
Publica un comentari a l'entrada