27 de febrer, 2021

"DEMOCRÀCIA ICEBERG" - El Mundo - 27.02.21

Els autoanomenats partits constitucionalistes porten unes setmanes reivindicant que Espanya és una "democràcia plena". Quan a una democràcia li has de posar cognom, alguna cosa li passa.

Sóc de l'humil pensar que Espanya és una democràcia iceberg. Una gran massa de conceptes, institucions i procediments, que està flotant, i de la que només en veiem una decima part. La resta, la major part del seu cos, està amagada per davall el nivell de la transparència i els estandards democràtics.

En la part visible hi ha els parlaments que sorgeixen de processos electorals homologables amb els d'altres democràcies, un poder judicial tot ple de punyetes (ben brodades, això sí) i un poder executiu també homologable amb els del nostre entorn. També hi ha un exercit ple de galons i estrelles, que per terra mar i aire juren fidelitat a una Constitució més jove que la majoria de les dels països de l'entorn. I un cap d'estat elegit d'entre els candidats que neden en el fluïd seminal d'una nissaga, com a totes les monarquies.

Però hi ha coses que es veuen menys. La critarquía que permet als jutges entrebancar permanentment el treball del poder legislatiu, i sovint posats en evidència pel TEDH, o altres justícies europees. Accéssit per a la Sala Quarta del TSJCV i per al Poder Judicial periclitat. El clavegueram de l'estat que inventa proves falses contra els adversaris polítics, que són convenientment presentades en societat per la premsa amiga. La guerra bruta i la polícia política amb Villarejo i amb el capellà de Bárcenas. La corrupció sistèmica que ha permés al PP guanyar eleccions una darrere de l'altra gràcies al finançament il·legal. Un ex cap de l'estat amb gran facilitat de relació amb el sexe convexe, i de nul·la relació amb la declaració de la renda. Regularitzant des d’orient el seu frau a occident.

Uns cossos de seguretat de l'estat que veuen condicionada la seua imatge pública pels excessos evidents en algunes actuacions. Un país on es desnona al pobresde dia i de nit, incapaç de garantir el dret constitucional a un habitatge digne. Una llei mordassa, que amordassa la llibertat d'expressió. Un model econòmic que ens converteix en el resort d'Europa i ens condemna a la subsidiarietat i a l'atur estructural desbocat. Lassa i Zabala i les converses que acabem de conéixer i que assenyalen com assassins a alguns que van morir amb medalles. La connivència indecent entre la política de portes giratòries i el preu de la llum...

Un iceberg a la deriva.

22 de febrer, 2021

"TEORIA DE LA DESESPERANÇA"- ActualitatValenciana - 22.02.21

En els darrers anys hem vist normalitzar-se actituds masclistes i xenòfobes subjacents i ampliades per les crisis econòmiques i socials seguides en el temps, en gran part gràcies al discurs desacomplexadament fatxa per part d'alguns actors polítics. Amb una descarada desimboltura impensable fa només uns pocs anys, es criminalitza a joves sense recursos i se'ls despersonalitza amb un acrònim, MENAS. La demagògia i l'absoluta manca de principis ètics, també s'ha fet forta. L'extrema dreta, i bona part de la dreta, es queixen del retard en abonar els subsidis per ERTOs, o per la implantació de la Renda Valenciana d'Inclusió; pocs mesos després d'haver-se oposat amb virulència a estes mateixes mesures, o a altres de similars. El seu públic objectiu és el més desprotegit, el més feble, el més voluble.

Com els joves, que en època de crisi, més que mai, es troben en una situació d'especial vulnerabilitat, cosa que genera una lògica i dolorosa desesperança. És en este context que l'extrema dreta troba el que ara se li'n diu finestra d'oportunitat. Assistim a una revolució larvada, allunyada d'aquelles conquestes sobtades del poder. Ara les revolucions són lentes, intenten guanyar posicions creant hegemonia de forma gradual en la societat, a poc a poc, i a base de xicotets canvis.

És cert que tradicionalment la gent més jove tendeix a abstenir-se en els processos electorals, però eixa voluntat d'arribar a ells, és una inversió a mitjà termini. Tard o d'hora, els i les joves acabaran prenent la paraula. I si des dels partits democràtics no som capaços de bastir un discurs creïble i polítiques que generen oportunitats, l'extrema dreta amb el seu discurs fal·laç però efectista, guanyarà posicions i tindrà el camí aplanat. No és nou. Als anys 20 i 30 del segle passat, els totalitarismes europeus van fer calaix entre els joves. Les Joventuts Hitlerianes a Alemanya, l'Opera Nazionale Balilla a Itàlia o el Front de Joventuts a Espanya, són alguns exemples de l'enquadrament de la gent jove en organitzacions fortament jerarquitzades per impartir disciplina i adoctrinament. Tot com a pas previ a esclafar tota oposició, i començar a controlar l'activitat política que els permeta reformes educatives d'adoctrinament per a modelar una societat al seu gust.

Com a algú interessat per la política, vore que eixa desesperança de gran part de la nostra joventut els pot acostar a posicions populistes i d'extrema dreta, em preocupa. Però com pare, com a oncle, com a ciutadà, hi ha una altra cosa que em preocupa encara més d'eixe desànim. Em referisc a la Teoria de la Desesperança de la Depressió. Sabem que la forma en la qual interpretem els successos negatius en les nostres vides, influeixen en l'aparició de problemes emocionals, com ara l'ansietat i la depressió. La desesperança és un greu factor de vulnerabilitat per a cert tipus de depressió, fins i tot per al pensament en el suïcidi.

No tindre un treball decent, ni esperança de tenir-lo d'ací a poc temps; no poder emancipar-se; la impossibilitat d'imaginar un futur estable que permeta dissenyar un model de vida autogestionat, porta a les persones afectades a explicar els successos negatius a partir de causes internes, estables i globals, i a pressentir conseqüències negatives. També a culpabilitzar. Els joves estan en l'atzucac d'autoculpar-se d'allò que no en són responsables, la qual cosa els deixa en una situació d'indefensió i de fragilitat; o de buscar culpables en els més dèbils que ells, que és el que intenta fer-los-hi creure l'extrema dreta.

Negue que siguen una generació perduda. Tenen capacitat i talent per eixir-se'n, bàsicament perquè el primer error és fer el que jo he fet, posar a tots els joves en el mateix grup, però han de tindre opcions. I això a ells no els hi ho podem exigir. Ells a nosalt sí.

20 de febrer, 2021

"LLIBERTAT I PUNICIÓ" - El Mundo - 20.02.21

Té límits la llibertat d'expressió? La meua opinió és que sí, i la meua experiència ho confirma. El passat 6 de novembre es va celebrar el judici per una denúncia que vaig presentar l’octubre del 2017, contra un senyor (candidat de VOX, per cert) que a les xarxes m'havia insultat, amenaçat, i el que és molt més greu, atacat a la meua família, especialment a la meua filla que en aquell moment tenia 7 anys. No entraré en detalls.


Els fets van ser tipificats com injúries i ell va ser condemnat a pagar les costes, a indemnitzar-me i a una pena de presó substituïble per una multa diària, així com a publicar en els mateixos mitjans i amb igual dimensió i publicitat, la sentència condemnatòria. I ara que hi pense hauré de demanar al meu advocat que la faça executar.


El que passa és que altres voldrien que eixos límits ens amordassaren. Ho he viscut també, amb la demanda que el PP va presentar contra mi per qüestionar la seua honorabilitat en una conferència al Casino. Honorabilitat absent segons sentència del TSJCV. Un any amb amenaces públiques de que m’anaven a denunciar, mentre en privat volien un acord que passava perquè jo em desdigués, per a finalment presentar la demanda el dia que jo vaig dimitir com Vicealcalde per fer-me arribar a València entre portades i titulars. Em demanàven 5.000€. Vaig guanyar. M'emparava la llibertat d'expressió, i el jutge va entendre que era lícita crítica política. El que ells pretenien era censura. Els van condemnar a pagar les costes, que per cert, també vaig haver de reclamar judicialment. Als culpables els hi costa amollar la gallina.


I vet ací, que el problema és trobar l'equilibri, saber on és eixe límit fi com un tel de llet. Pablo Hasél ha dit coses que van més enllà de la llibertat d'expressió? Diria que sí. Però mereix presó? Diria que no. Recordem el cas de Cassandra, aquella xicona que publicava acudits negres sobre Carrero Blanco. Condemnada també per enaltiment del terrorisme a l'Audiència Nacional, però posteriorment el Suprem va anul·lar la sentència perquè el fet jutjat "es reprochable social e incluso moralmente..., pero no resulta proporcionada una sanción penal". Perquè no és el mateix una amenaça terrorista en boca d'un terrorista armat, que en la d’un cantant desconegut. Per no parlar de Valtònyc, tres anys a Brussel·les, per cantar veritats reials i reals. Urgeix revisar el codi penal.

13 de febrer, 2021

"LOONEY TUNES" El Mundo 13.02.21

He format part del govern local de Castelló, del que per decisió pròpia opine el mínim possible en públic; i ara forme part del Govern Botànic, del que opine, també per decisió pròpia, una miqueta massa. En qualsevol cas no és intenció meua ara criticar coses concretes, o valorar-ne unes altres. Vull fer una aproximació més global.


He escrit alguna vegada que un govern de coalició té avantatges sobre un de monocolor. La primera perquè visions diferents ben gestionades, sumen a l'hora de trobar respostes als reptes. Respostes complexes a problemes complexes. La segona, perquè el fet que qui seu a la taula del costat siga alhora soci i adversari, desincentiva la temptació a pràctiques poc honestes, i si encara així es donen, seran denunciades. A diferència del que va passar amb el govern-règim popular, que ningú no sabia res, però generacions de dirigents fan cua als jutjats. I encara no s'ha acabat.


El problema és decidir si som adversocis o sociversaris. Això és fonamental, perquè determina que pesa més, i com ens aniran les coses. I molt em tem que hi ha qui no només no està disposat a rebaixar tensions, o a resoldre-les en privat; sinó que hi ha qui busca la confrontació permanent pensant que qui guanye la batalla interna guanyarà la guerra electoral. I no és així. No ho és. Si no sumem, tornen.


Crec que fins i tot hi ha qui ha creat una estratègia de tensar, potser pressionat pel congrés de la seua organització (no busquen pistes que tots tenim congressos pendents). I és veritat que en eixa estratègia de podar el Botànic, uns estan millor situats, perquè tenen, o creuen tindre, alternatives. Nosaltres no en tenim. No és previsible que governem sols, i només tenim socis possibles en els socis actuals. Crec que m'explique, i això que als adversocis els hi sembla un avantatge competitiu a favor seu, a l'electorat progressista potser li sembla l'única garantia botànica, i juga a favor nostre.


Tot això ho explica millor Josep Mº Reniu al seu llibre "Pactar para Gobernar. Dinámicas coalicionales en la España Multinivel", però clar, cadascú té els referents que té. Altres són més dels Looney Tunes i s'inspiren en “Ralpf y el Coyote”. Si no els recorden, eren dos amics, un era un gos d'atura i l'altre un coiot, que anaven junts i amigablement a treballar, i un cop havien fitxat assumien el paper d'enemics, davant la perplexitat del ramat d'ovelles que no entenien tant de teatre.

08 de febrer, 2021

"LLEIS D'ORGEL" - Levante- 08.02.21

Entenem per evolució aquell procés segons el qual els caràcters hereditaris d'una població d'organismes canvien amb el pas de les generacions. Reconeixem dos mecanismes principals que impulsen l'evolució. El primer la selecció natural, un procés que crea caràcters heretables que són útils per a sobreviure i reproduir-se, que fan que l'organisme esdevinga més comú en una població, i caràcters perjudicials que el fan més rar. Al llarg de moltes generacions, apareixen adaptacions per una combinació de xicotets canvis aleatoris successius en els caràcters i la selecció natural de les variants més ben adaptades al seu ambient.

El segon és la deriva genètica, un procés independent que causa canvis aleatoris en la freqüència d'un caràcter en una població. La deriva genètica resulta del joc de probabilitats implicat en si un determinat caràcter serà transmés a mesura que els individus sobreviuen i es reprodueixen. Tot i que els canvis produïts en una única generació per la deriva i la selecció són menuts, amb cada generació s'acumulen diferències que poden, amb el pas del temps, causar canvis substancials en els organismes.

Sobre això, el biòleg evolucionista Leslie Orgel va formular un parell d'axiomes coneguts com les Lleis d'Orgel. Les coneixen? La primera regla diu "Quan un procés espontani és massa lent o ineficient, evoluciona una proteïna que l'accelera o ho fa més eficient". Sóc de l'humil pensar, que les Lleis d'Orgel, són també d'aplicació a l'economia i el mercat laboral. Al cap i a la fi, també es tracta d'una població d'organismes vius. Empreses i treballadors.

El mes de juny del 2018, al MUVIM, en unes jornades organitzades pel servei públic d'ocupació, més d'una vintena d'experts multidisciplinaris, i representants dels principals sindicats i de la patronal, van par
lar i debatre sobre l'automatització, la renda ciutadana, nous nínxols d'ocupació, economia feminista, bretxa salarial, canvi climàtic... De forma molt majoritària es va entendre l'automatització com una oportunitat per redistribuir el treball i avançar en nous drets socials. Com una ocasió per a repensar i compensar el pes excessiu del sector serveis en l'economia valenciana. Com una palanca des d'on revisar el model productius.

En la meua intervenció inaugural vaig parlar de teletreball i de la disminució de la jornada laboral (4d/32h) com a aportacions a la millora de la productivitat, i com a factors que poden aportar millores en la crisi climàtica, reduint la mobilitat innecessària. Tot amb tres grans vectors de transformació, l'econòmic (pot augmentar la productivitat i el nombre d'ocupats), ambiental (pot disminuir desplaçaments i propiciar estils de vida més sostenibles); i social (pot millorar la conciliació familiar, el benestar al treball, i mitigar l'increment de patologies psicològiques associades a l'estrés laboral, minorant així la despesa sanitària).

El debat que vam encetar oficialment, no va arribar a transcendir més enllà dels cercles més directament relacionats, no penetrà en el debat públic, no va omplir columnes de diaris, o tertúlies. No en aquell moment. De la pandèmia que ens tenalla dia i nit, se n'han donat mil definicions, i se l'ha enfocat des dels més diversos prismes. M'arriscaré a dir que en el camp de l'evolució de les relacions laborals, del mercat laboral en el seu conjunt, està actuant com eixa proteïna que accelera els canvis en cerca de major eficiència. Hui, tot allò, és matèria de debat permanent.

I és que la segona regla d'Orgel diu: "L'evolució és més llesta que tu".

06 de febrer, 2021

"MIREN LA PORTA" - El Mundo - 06.02.21

Diu que una persona estava sent jutjada per assassinat. Hi havia evidències indiscutibles sobre la culpa de l'acusat, però el cadàver no apareixia. Cap al final de l'informe oral, l'advocat de la defensa, temerós que condemnaren al seu client, va recórrer a un truc: "Senyores i Senyors del Jurat, Senyoria, tinc una sorpresa per a tots" - va dir mirant el rellotge - "d'ací a 2 minuts, la persona que ací es presumeix assassinada entrarà a la sala d'aquest Tribunal". L'advocat es va quedar mirant cap a la porta.


Els membres del Jurat, el Jutge... Tots ells sorpresos, miraven a la porta amb ansietat. Transcorreguts els dos llargs minuts no va passar res. L'advocat, llavors va dir: "he dit això i tots vostés han mirat cap a la porta amb l'expectativa de veure la suposada víctima entrar. Per tant, ha quedat clar que tots tenen dubtes en este cas, que algú realment haja estat assassinat. És per esta raó que els demane que consideren al meu client innocent, ja que davant el dubte ha de ser absolt" (in dubio pro reo).


Els membres del Jurat visiblement sorpresos es van retirar a deliberar per la decisió final. Uns minuts després, va tornar el Jurat i va pronunciar el seu veredicte: “CULPABLE!”


“Però, com? - va preguntar l'advocat - Jo els he vist a tots vostés mirant cap a la porta fixament, és evident que tenien dubtes! Com poden condemnar-lo amb dubtes?” I el Jutge va esclarir-li: “Sí, tots nosaltres hem mirat cap a la porta.. Excepte el seu client”.


L'altre dia, Bárcenas es va dirigir al jutjat i va dir: “Senyoria, tinc una sorpresa per a tots vostés. Si van al dipòsit de la destructora de documents de Génova, trobaran una còpia de la comptabilitat extracomptable -ell segueix amb la vocació neologista- del partit, entre els anys 1982 i 2009”.


Immediatament van començar les carreres a la planta noble de Génova, tots es miraven els uns als altres, els telèfons sonaven, el grup de whatsapp "Luís ya no es fuerte" no parava... Tothom qui era o havia estat alguna cosa al partit mirava la destructora de papers. L'únic que no va deixar el puro i va seguir a la seua va ser Rajoy. Quan vaig arribar al meu actual despatx a la Generalitat vaig vore que no tenia impressora, però tenia una destructora de documents. Davant la meua cara sorpresa em van dir: "este despatx s'havia fet per a Blasco”. Un dia he de mirar què hi ha dins. 

01 de febrer, 2021

"ICH WÄRE LIEBER EIN LAND" - VALENTIA- Els Fons europeus: En què ens afecten? - febrer 2021

L'economia és una ciència que van inventar a Grècia, competeixen tots contra tots, i sempre guanya Alemanya.

El Handelsblatt creu que "l'elit política espanyola no està en condicions de seguir una política racional" i demana que els socis europeus posen condicions abans de facilitar els 14.000 milions. El Neue Zürcher Zeitung es pregunta si Espanya és "un estat fallit". Els entenc:jo no em fie gens del govern central, i afegiré que tampoc massa del valencià. He demanat al President un fòrum on el govern puga avaluar les propostes de totes les conselleries. Però Palau té dues ales est i cap d'oest.

Amb el PP, la Comissió va bloquejar el 80% dels fons assignats al SERVEF per mala gestió. El 2014 ens van fer perdre 16'5 milions. A LABORA, en cinc anys hem executat 296 milions, un 67% del que rep la Generalitat. Ens han assignat fons addicional d'altres consellereis i autonomies, que no podien executar. M'han convidat a anar a explicar l'èxit de gestió, dues vegades a Brussel·les i una a París, davant l'OCDE.

Els fons no són per a tapar a forats, sinó per a transformar l'economia. Alineats amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible i amb eixos de Next Generation EU. Sabem què cal fer, i com fer-ho. Som els alemanys del Botànic.